Optar pel lideratge de Santiago Espot: Ferma i democràtica defensa de Catalunya. __ EA 1587

INDEX DEL LLIBRE
“Discursos a la Nació”

(discursos ordenats del darrer fins al pròleg)

* 18 – L’ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al…
* 17 – És l’hora de la independència
* 16 – Per una nova Constitució Catalana
* 15 – L’aptitud econòmica dels catalans en el segl…
* 14 – L’Estat català i la plenitud de la llengua
* 13 – Una nova estratègia independentista
* 12 – Independència o ruïna
* 11 – Catalunya només té un futur: independència
* 10 – Barcelona, capital del futur Estat català
* 9 – Moral de victòria, regeneració política i in…
* 8 – Pla Independència 2014
* 7 – Nou Estatut? Independència !
* 6 – Acció i Independència
* 5 – Caràcter i independència
* 4 – Independència sobre Rodes
* 3 – Conferència “NO PAGAREM”
* 2 – “Joan Fiveller. Model de caràcter”
* 1 – Ells i nosaltres. Pròleg de Josep M. Murià

————–

18
– L’ideal de Catalunya (Aquest discurs no és al llibre)


10 gener 2009 (Diari El Punt)

L’ideal de Catalunya

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d’un ideal.
Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada
dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d’això no en volen
ni sentir parlar sempre diuen que «s’han de resoldre els autèntics
problemes de la gent» o que «l’important és ser bons gestors». Ni saben
ni volen passar d’aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora
que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per
justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així
significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a
menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només
preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i
menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país
voldrien veure’ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor
garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que,
fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui
vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima
prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill
de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament
accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya
donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l’esforç i el
talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la
façana de l’ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d’en Jaume I i
d’en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s’iguala súbdits i
reis a l’hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant
se val l’origen quan es tracta d’honorar als defensors de les llibertats
nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes
dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents
polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l’humanisme i la
resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no
tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president
Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt
que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el
poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn
amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d’aplicar a la
realitat quotidiana. Per començar, l’ideal no el podem comprar en
qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg
electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni
una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver
ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més,
va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través
de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin
negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons,
comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre
tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no
ens enganyem, mai sacsejarà l’ànima de ningú i li resultarà impossible
interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els
que mouen l’esperit d’un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el
pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política
col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d’idealisme. Els
seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l’única possible,
però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en
aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure,
diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els
vegem sempre amb l’aspecte de qui es vol aprofitar d’alguna cosa sense
donar la cara davant l’enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys
compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit
una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé
que l’únic que pot remoure l’ànima col·lectiva del nostre poble és
l’ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva
independència. Aquest és l’ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i Promotor de Força Catalunya.

—————————

Força Catalunya: pensament, acció i
fermesa per Catalunya.