“Esquizofrènia antifranquista” __ EA 1603

2 / maig / 2010

Que el franquisme va ser un règim sanguinari és una afirmació que no aporta res que ningú no sàpiga. Que, a més, aquest règim sanguinari va acarnissar-se especialment amb Catalunya i els catalans, això ja no cal ni esmentar-ho. I és que s’hauria de tenir el cervell molt trabucat per atrevir-se a negar que els catalans vam viure durant prop de quaranta anys en un autèntic camp de concentració. Nogensmenys, quaranta anys vivint encadenats en aquella presó col·lectiva, i a sobre sota la tortura permanent d’haver de sentir durant tant de temps aquella meuca parladora amb veu decastrati de taverna, alguna seqüela havia de comportar en el caràcter del poble català, començant per la seva classe política.

I ja que parlem de seqüeles, l’actual classe política catalana ha protagonitzat els últims dies un d’aquells comportaments que, com a mínim, mereixerien ser dignes d’estudi en totes les facultats de psiquiatria del món sencer. Perquè els actes d’homenatge esdevinguts arran del traspàs del qui en vida fou el franquista universal Juan Antonio Samaranch són el viu testimoni de fins a quin punt la indecència i la immoralitat governen el nostre país.

I és que quan hom contempla les reverències que tot l’espectre polític català -des de l’oposició fins al tripartit d’esquerres- i esportista –fins i tot el mateix Barça- ha fet a aquest alt càrrec i col·laborador directe del tirà Franco fa remoure l’estómac a qualsevol demòcrata. Gràcies a aquest infame espectacle de pornogràfica veneració franquista a què hem assistit, aquesta classe política ha aconseguit que Catalunya s’hagi convertit en l’únic país del món en què les víctimes acabin rendint homenatge als seus botxins. Algú s’imagina, per exemple, que una ciutat alemanya dediqués un estadi o tot un museu municipal a la memòria d’un destacat dirigent de Hitler?

Així, els mateixos que per una banda són capaços de crear la institució del Memorial Democràtic i que no fa ni quatre dies es manifestaven per protestar per l’encausament del jutge Garzón arran de la investigació dels crims franquistes que ell pretenia iniciar (mentre l’any 92 callaven les tortures als independentistes d’aquest país víctimes de l’anomenadagarzonada), els ha faltat temps per a obrir de bat a bat les portes del Palau de la Generalitat per aplaudir i homenatjar amb honors d’estat a qui va ser un dels alts càrrecs més destacats d’aquest règim nazi del qual renegaven dies enrere. Ja ho veuen, més que dirigents polítics, a la Generalitat sembla que hi tinguem un regiment de minyones que serien capaces fins i tot de servir cafès als seus propis botxins.Una gent d’aquesta estretor de pit, quina mena de país ha construït?

El mateix Palau de la Generalitat que va acollir el president Companys rebent ara amb honors d’estat per part d’un govern participat pel seu històric partit les despulles d’un alt càrrec del mateix règim nazi que va assassinar-lo pitjor que a un vulgar conill. És humanament impossible arribar a superar aquesta sobredosi de cinisme i de surrealisme.

Després d’assistir a aquest rosari d’obscenitats morals, quantes evidències més necessitem els catalans per començar a actuar per destituir aquesta classe política que suposa un atac frontal a la intel·ligència i a la dignitat de la nació catalana?

Els catalans no vam patir quaranta anys en aquell camp d’extermini col·lectiu anomenat franquisme perquè ara haguem de veure com el nostre propi govern homenatja amb diners públics i amb honors d’estat destacats càrrecs d’aquell règim nazi i genocida, com el sinistre Juan Antonio Samaranch, el qual, en qualsevol democràcia madura i exemplar, hauria d’haver estat jutjat, juntament amb tots els franquistes, sentenciat i empresonatper la seva participació en aquella barbàrie infecta que el franquisme va abocar sobre la nostra nació.

La situació d’emergència que viu Catalunya en tots els àmbits –polític, econòmic, social, lingüístic, cultural…- ens exigeix la responsabilitat d’assumir aquest moment com a una oportunitat històrica per iniciar un camí de renovació nacional que passi per substituir aquesta classe política –des de l’oposició fins al govern tripartit- que després de trenta anys s’han convertit en el principal perill per al progrés, la dignitat i el futur d’aquest país. Perquè, una gent que, després de trenta anys de la mort del dictador espanyol, és capaç d’obrir el Palau de la Generalitat iretre honors d’estat a un nazi que hauria d’haver acabat els seus dies en una presó, quina legitimitat té per seure en un parlament democràtic i parlar en nom de la democràcia? És que per ventura no serien mereixedors de denunciar-los a tots ells per enaltiment de genocidi?

Regenar la política comportarà necessàriament la reparació de la justícia històrica i la fi de la impunitat en les agressions a Catalunya. Per això, a part de parlar de regeneració política com sempre hem fet des de Catalunya Acció, és important també que comencem a interioritzar el concepte de regeneració nacional com a enia per a iniciar la destitució desacomplexada i decidida d’aquesta decadència política actual. Sí, cal impulsar un nou estil polític allunyat d’aquesta mediocritat. I només per començar, que sigui perquè mai més en aquest país, mai més, no haguem de suportar veure com el nostre propi govern aplaudeixi i doni impunitat, per mínima que sigui, als botxins de Catalunya.

Albert Ubach
Membre de Catalunya Acció

?La proposta de consulta nacional és pura especulació electoral? __ EA 1602

https://www.naciodigital.cat/noticia/15312/proposta/consulta/nacional/pura/especulaci/electoral

Santiago Espot, líder de Força Catalunya, entrevistat a El Singular Digital

Els propers mesos s’acabaran de definir els partits que finalment es presentaran a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Un de les formacions que té la intenció de fer el pas, malgrat encara no està definitivament confirmada la seva llista entre l’oferta política, és Força Catalunya, grup liderat per Santiago Espot. Un partit del ventall independentista, que en aquest cas es distingeix per una opció “radical i dura”, segons el seu màxim representant.

per Maria Coll

Força Catalunya es presentarà a les eleccions?
Tot apunta que les eleccions seran a finals de novembre. En primer lloc hem contractat uns professionals de la comunicació perquè portin a terme tota l’estratègia electoral del que pot ser la precampanya i campanya de Força Catalunya. Estem confeccionant una web electoral. També, el juny, hi ha haurà un acte públic de presentació. Tot això pensat per estar en les millors condicions per oficialitzar el mes de setembre la candidatura.

Per tant, no està confirmada la llista de Força Catalunya?
No, encara no està confirmada, però nosaltres estem convençuts que en aquest moment un discurs dur i radical com és el de Força Catalunya seria molt ben acollit per l’electorat. I no només per l’electorat independentista, exvotants d’ERC, sinó també per un electorat important de CiU.

Vostè qualifica l’independentisme de Força Catalunya de “radical i dur”. Concreti més quines diferències hi hauria amb altres propostes independentistes.
Altres propostes són massa toves. Parlen de possibilismes, especulacions…. parlen com si els espanyols no existissin. En el moment que hi hagi un procés d’independència hi haurà un enfrontament polític i institucional amb l’estat. I darrerament l’independentisme no busca aquest enfrontament. Per exemple, com poden donar suport als pressupost de l’estat que ens colonitza? L’estil polític de Força Catalunya és molt particular i es demostra amb la xiulada a Mestalla o les tres mil denúncies lingüístiques, les quals han provocat una empipada per part dels sectors més incivilitzats de l’estat.

Precisament aquests sectors a vostè li han dit de tot: “nazi”, “Berlusconi català”…
Són uns talossos i no els hi dono més importància. Només el nostre independentisme genera aquests atacs tan furibunds. Això ens singularitza.

Aquest és el moment idoni per apostar per la independència directe?
No estem en una situació de ara o mai, però sí és cert que ara vivim en una conjuntura política que és molt favorable a les tesis independentistes. El catalanisme i l’encaix amb Espanya ha fracassat. Fins i tot un home tan poc independentista com Jordi Pujol reconeix la inviabilitat de l’estat espanyol. La situació és òptima per les tesis independentistes, però no d’aquelles passades pel bany maria. És el moment d’una tesi independentista diàfana i clara, sense cap vinculació amb aquest règim –nosaltres no hem format part de cap govern ni hem donat suport a cap tripartit-.

I aquesta independència s’ha de proclamar des del Parlament de Catalunya?
Sí. També se’ns ha volgut fer creure que la independència és possible des de l’aixopluc jurídic de la llei de l’ocupant. Encara hi ha algú savi que vol enredar la gent amb això. Parlen d’una nova llei consultes, de votacions que aprovaran després a Madrid… i, al final, estat català. No això no és així. Tothom sap que s’haurà de traspassar una línia vermella i en un moment o altre vulnerar la legalitat espanyola i francesa vigent. Des de Força Catalunya no oblidem que som un poble mutilat entre dos estats.

S’ha presentat un manifest demanat la unitat dels partits independentistes. Què en pensa d’aquest document?
Quan un demana la unitat cal posar noms i cognoms. Ara per ara qui ha manifestat que vol anar a unes eleccions? Sobirania i Progrés, Deumil.cat, Òmnium Cultural…? No es presenten pas. Per tant, cal distingir aquells que volen anar a unes eleccions i aquells que són independentistes. Si hi ha d’haver unió cal posar noms, fer una llista i convocar els responsables a una asseguda. I, en segon lloc, cal dir que totes aquestes persones – Alexandre, Broggi, Barrera, Calçada…- van donar suport fa cinc mesos a Reagrupament, la candidatura unitària i transversal. Ara ja no ho és? Doncs, que ens ho expliquin.

De fet, vosaltres el mes de desembre vau presentar un document que es deia Suma Independència. Alguna diferència?
És el mateix. Tornen a repetir les coses. Només vam canviar de capellà, uns tenen Ballarín i els altres Dalmau! I gent més jove: en Fontanals no té l’edat d’en Broggi, ni en Canela l’edat d’en Barrera!

Per tant, no creu que sigui possible aquesta unitat.
L’independentisme fa trenta anys que està dividit. Hi ha independentistes a CiU, a ERC, al PSC… La unitat és possible, però particularment la veig difícil perquè a les proves em remeto. Des de Força Catalunya, que va néixer el mes d’abril de l’any passat quan encara no hi havia Reagrupament, sempre hem intentat parlar amb ells, també amb en Laporta, però sempre hem rebut a canvi silenci administratiu.

Ni un contacte?
Només en una ocasió, en conversa amb Jaume Renyer, em va dir que podríem entrar i sotmetre’ns a la seva assemblea. Força Catalunya té una entitat pròpia i una trajectòria i no tenim perquè dissoldre’ns en una altra entitat.

La divisió del vot independentista no perjudica a tots els qui us presenteu sota aquesta etiqueta?
Si escoltem els mitjans de Madrid la majoria del Parlament català és independentista. I, en clau catalana, considero que el 60% dels votants de CiU són independentistes. De fet tampoc som tants! Partits que ens presentem amb persones independentistes hi ha: ERC, CDC, Reagrupament- Laporta, que en encara no se sap, i Força Catalunya, que estem en procés. No hi ha res més.

Però els nous partits us heu de disputar l’oferta de vots de persones desil•lusionades dels partits tradicionals…
Sí, però també de l’abstenció. Una cursa electoral és una carrera i qui es vengui millor s’emportarà els vots. Ningú pregunta això als partits unionistes. Per què no s’ajunta PP, Ciutadans, ICV i PSOE?

Home, la fragmentació, en el seu sector, també perjudica a aquestes formacions. Concretament, el fenomen Laporta us preocupa?
Ell preocupa per una qüestió de crisi de la partidocracia. Per exemple, estic convençut que molta gent votarà Força Catalunya sense ser independentista. Ens votaran per ser un aire nou i dir les coses clares i obertes.

Avui es presenta al Parlament la proposta de fer una consulta a nivell nacional. Què n’opina?
Les consultes tenen un pare polític, el regidor de la CUP d’Arenys de Munt: Josep Manel Ximenis. I uns pares ideològics: Jordi Bilbeny, Agustí Majó i Agustí Barrera. Això s’ha de reconèixer amb noms i cognoms. Catalunya Acció vam ser els primers a donar suport a la consulta d’Arenys quan alguns deien que era un brindis al sol. Nosaltres creiem que són les primàries de la nostra independència. Per mi les consultes són l’esperit d’Arenys. Tot el que es deriva d’allò, com aquesta proposta, és la pura especulació electoral.

Per tant, n’és completament contrari…
Sí. Aquestes accions són les misèries pròpies d’intentar arreplegar algun vot més. Tot això no anirà enlloc. Les signatures per les seleccions catalanes no van servir per a res. Que deixin d’enredar a la gent!

Doncs, quin ús dóna al resultats de les consultes?
Les consultes han servit per dues coses. En primer lloc, han estat la imatge motivacional de la nostra independència. S’ha votat la independència, amb tota la litúrgia democràtica, i no ha passat res. En segon lloc, hem comptabilitzat els independentistes. En tenim 600.000 i encara no ha votat tot el cens. I, finalment, després de veure la comèdia de l’Ajuntament de Barcelona amb la consulta de la Diagonal, les consultes són una lliçó de civisme i democràcia. Malgrat estar fetes amb una sabata i una espardenya mai s’han qüestionat els resultats.

Aquesta setmana el Tribunal Constitucional ha tornat a fracassar en dictar una sentència sobre l’Estatut. Creu que aquesta podria arribar abans de les eleccions?
Estic convençut que arribarà abans la independència que la sentència de l’Estatut. Si la sentència es fa després de les eleccions ja hi podria haver una força important independentista al Parlament i aleshores la societat catalana ja estaria situada entre el binomi independentistes i unionistes. Aleshores el Tribunal Constitucional ja no importa a ningú. Pot passar! A més, amb la situació actual, que una sentència pot condicionar les eleccions espanyoles, algú creu que sortirà ara? L’estat espanyol viu en l’esperit de José Larra: “Vuelva usted mañana”.

Si sumem, guanyem! (Enric Canela) EA 1601

He acabat les classes, és l’hora de la política

Avui, 28 de maig, dia en el que he escrit aquest text, ha estat
un dia diferent per a mi. Ha estat la darrera classe del semestre. El
final de les classes sempre és per a mi un moment especial, durant un
munt de setmanes, dia a dia, preparant les classes, convivint una estona
amb molts estudiants. Alguns han vingut poc, però a molts el he vist
gairebé cada dia. M’agrada la classe activa, preguntar coses i vulguis
que no vas coneixent molt d’ells i els agafes afecte real. Arriba l’hora
de dir adéu, encara no del tot perquè tenen els seus exercicis que
m’hauran de lliurar i després de corregits parlaré entre una i dues
hores amb cadascú d’ells, avaluarem la feina i posarem la qualificació.
Els arribaré a conèixer una mica més, sabre com raonen, cadascú d’ells
m’haurà lliurat quatre treballs individuals i els hauré corregit.
Després de avaluar-los i enraonar amb ells sabré moltes coses més de
cadascú. Capacitat, inquietuds, etc. La veritat és que sempre és un
moment trist el de dir adéu. No m’agrada.

Quan comença el curs, malgrat els anys, no puc evitar una certa
tensió, interès per fer-ho bé. Sóc molt crític respecte al model
d’ensenyament, no sabem prou fer que l’estudiant pensi, raoni,
s’expressi, connecti conceptes, que distingeixi entre informació, a
l’abast de qualsevol, i coneixement. Abans de començar cada curs penso
com fer-ho millor, refaig totes les meves presentacions. Cal tenir
present que la meva disciplina evoluciona a gran velocitat i les coses
canvien ràpidament. Cada dia toca preparar el material nou. Haig de dir
que m’agrada, a vegades estic hores intentant valorar la correcció d’una
informació que apareix en una publicació, vull fer-la entenedora,
fàcil. Cada any és com si tot comencés de nou.

Hi poso esforç, ganes i il·lusió. És la meva feina i m’agrada fer-la
bé. Intento que surti bé i que els estudiants sàpiguen alguna cosa més
que quan va començar el curs, però sobretot penso si allò que explico
els serà útil més endavant, a la vida. No m’agrada la informació que
serveix per a un examen i després s’oblida. Aprovar no és prou, cal
incorporar el saber pensar i el saber fer. Ja estan al final de les
seves carreres i afegir-los material aporta poc, ensenyar-los a pensar
dóna molt. La veritat és que sempre penso, me n’hauré sortit? Acabo
dubtant sempre. Penso, ho podia haver fet millor? He encertat? He estat
un llauna? Ensenyar, penso, és més que una feina. En tot cas m’agrada.
Normalment, és la meva sensació d’avui, acabo feliç, he fet tot el que
he sabut i he pogut. Tanmateix també penso allò que diuen: l’infern està
empedrat de bones intencions. No compta la intenció, el que importa són
els resultats. Si he aconseguit que les noies i nois, dones i homes,
que han passat per la meva classe s’hagin interessat i la seva
curiositat, el plaer de saber, hagi crescut, hauré tingut èxit,
altrament no.

Com deia, trist de deixar-los. Cada any que passa valoro més el plaer
d’ensenyar, de discutir amb ells conceptes sobre una disciplina que va a
més. Probablement no ho sabeu, parlo de Bioquímica de la Nutrició.

No m’he pogut estar de parlar-vos una mica de la meva vida, m’he pres
una llicència. Ara entro en un nou moment, toca corregir i parlar, però
no preparar classes. Tindré una mica més de temps per pensar i preparar
coses lligades a aquesta altra passió de la meva vida, la independència
de Catalunya. Sóc culpable de no haver-m’hi dedicat aquestes darreres
setmanes tot el que hauria volgut, però si ho hagués fet no hauria
invertit el temps necessari en la meva feina i això, especialment quan
estàs al servei de persones, hagués estat imperdonable.

Clar que malgrat això, després de més de trenta sis anys de
dedicar-m’hi uns incompetents han malbaratat els cabals públics i per
resoldre el desgavell que han creat han decidit reduir-me el sou. Tinc
dret a queixar-me, però ho faig pensant que molts d’altres estan pitjor i
que també han treballat honradament i molt. Pitjor que jo estan tants
pensionistes que han prou feines poden viure i que ara els congelen la
pensió per salvar un sistema econòmic corromput per especuladors sense
escrúpols. La desgracia de tot plegat és que aquests que han sumit a
tanta gent en la misèria no respondran mai dels seus despropòsits. A
més, probablement als polítics que hi han contribuït, quan els expulsin
del govern, els col·locaran en algun lloc on rebran uns substanciosos
emoluments. Així és la vida.

Passo pàgina. Entrem ja al juny. Com deia no fa gaire s’ha acabat el
temps dels manifestos i manifestacions. Entrem en un moment polític
decisiu, estem ja en precampanya electoral.

Com fan els animals mascles
amb l’orina, cada partit està marcant el seu territori i cada aspirant
també. Veiem alguns galls sortir a l’arena i lluir el seu plomatge per
emmirallar a les femelles (electorat). Malauradament veig molt d’aire
sota el plomatge. Quan les plomes tornen al seu lloc veig un animal
esquifit.

Em pregunto si no serem capaços de treure amb un gall de pota
blava, que sigui l’admiració de tothom.

A Catalunya estem amb un Govern que només li manquen les absoltes i
que ells i la majoria dels polítics es dediquen una mica més del que és
habitual a posar el ventilador per escampar porqueria. És el que millor
saben fer, governar poc i criticar molt. Uns i altres estan intentant
que no quedi ningú amb ganes de votar. Jo crec que la gent s’aixeca al
matí i pensa, què he fet jo per merèixer això?
La gent veu això i pensa,
a qui puc votar? i hi veu poques opcions reals i consolidades.

Com deia abans, s’ha acabat el temps dels manifestos, ara toca la
llista, la candidatura.

Els que volem, de forma activa, desencallar tot
això ens hi hem de posar seriosament. No podem arribar a Sant Joan sense
una candidatura per les quatre circumscripcions electorals embastada.

No cal que tinguem ja els 135 noms, 85 per Barcelona, 17 per Girona 17,
15 per Lleida i 18 per Tarragona, però si que haurem de bastir l’eix
principals amb els noms que la facin creïble.

És cabdal que hi figurin noms de la política, de la ciència, de la
cultura, dels mitjans, disposats a “mullar-se” encara que no vulguin
entrar al Parlament. Jo ho he dit sovint, estic disposat a ser a la
llista però no vull ser diputat. Estic segur que com jo, molts o, si més
no, suficients. Dels 135 hi ha molts llocs amb nul·les o escasses
possibilitats de sortir, però el fet de ser-hi voldria dir un suport
real que aniria molt més enllà d’una declaració d’unitat.

Aquests dies no descansarem, Suma Independència està disposada a
donar la batalla de la unitat, amb fets, sense esperar ja a ningú i
sense exclusions de cap mena, ja s’incorporaran en lloc de privilegi si
arriba el moment, tindran darrere un moviment que ens farà invencibles. 

Si som capaços d’aglutinar tot això l’independentisme triomfarà aquestes
eleccions.

Jo m’hi dedicaré en cos i ànima, no estic per perdre més
temps. No sóc d’aquests. El discurs el compartim molts, però s’ha acabat
el temps de les intencions.
Ho faré amb la mateixa il·lusió i dedicació
que poso per fer classe als meus estudiants. Espero que amb la vostra
ajuda ens en sortim.

Si sumem, guanyem!

Enric Canela

La Crisi del sistema que ofega Catalunya. __ EA 1600

Vers un nou escenari polític … :

D’aquí la gran responsabilitat històrica que
tenen al davant aquells que fins ara es  veien cridats a articular
aquest nou espai, sinó s’ esforçen ben aviat a fer possible una
articulació progràmatica viable i renovadora,
que forçosament hauria
de
convergir en una nova oferta electoral  … que posi
les bases d’ aquest nou estat  europeu”

Fotografia de Ginebra: La Pancarta Insignia de la Independència de Catalunya.

Extret del Blog de Jordi Surinyach:
https://blocs.mesvilaweb.cat/descatllar

descatllar |

POLÍTICA
|
divendres,
21 de maig de 2010 | 00:49h

El diari La Vanguardia ha sorprés aquesta
setmana  als seus lectors, amb la publicació del resultat de dues
enquestes electorals, de resultats aparentment contradictoris. Si
diumenge l’enquesta publicada pronosticava la victòria àmplia de CIU,
amb pèrdua de la majoria del tripartit, sense que això suposés un
terratrèmol en el mapa polític català ja que no atorgava cap
possibilitat  a una nova força independentista, a mitja setmana
publicava que al voltant d’un 37% dels electors optarien per la
independència en un referèndum vinculant.
Encara que en aparença no ho
sembli, no són de cap manera contradictoris allò que els dos resultats
expressen.

Deia Gramsci que  la crisi d`un sistema es produeix “quan
allò que es vell no acaba de morir i quan allò que és nou no acaba de
néixer” i és en aquesta situació on ara ens trobem.

La més que
previsible victòria de CIU i els possibles migrats resultats d’una
proposta independentista “diferent”, pot maquillar conjunturalment el
problema de fons que té el catalanisme parlamentari fins ara conegut,
però no amagar allò que es manifestarà, amb més  contundència que mai,
en els propers anys.

El catalanisme, si no vol perdre la força
modernitzadora que ha tingut durant més d´un segle i per tant influència
social i electoral, haurà de renovar a fons els seus postulats
programàtics, abandonant la vella idea que el seu objectiu es regenerar
l’estat espanyol fent-lo més plural,  per dirigir tots els seus esforços
en la necessitat de construir l’ estat català.

Aquest objectiu pot
endarrerir-se si l’independentisme democràtic no aconsegueix
reforçar-se electoralment.

D’aquí la gran responsabilitat històrica que
tenen al davant aquells que fins ara es  veien cridats a articular
aquest nou espai, sinó s’ esforçen ben aviat a fer possible una
articulació progràmatica viable i renovadora,
que forçosament hauria de
convergir en una nova oferta electoral amb inequívoca voluntat de
participar en un govern amb  la resta de forces catalanistes, que posi
les bases d’ aquest nou estat  europeu.

Extret del Blog de Jordi Surinyach:
https://blocs.mesvilaweb.cat/descatllar

“la responsabilitat i el servei esdevindran els pilars de la nova Catalunya lliure” EA 1598

17 febrer 2009

La
nació. Ecosistema social.

La nació. Ecosistema
social.

Hi ha un ordre
profund de la realitat. Els dos elements definidors, en són la
integritat i la integració. La integritat implica el reconeixement
conscient i la capacitat d’expressió de totes les potencialitats en cada
organisme viu, sigui individual (home) o col·lectiu (nació). Per
integració entenem la capacitat que cada element individual o col·lectiu té d’ocupar el seu lloc i assumir la funció que li
correspon en benefici del conjunt.

La salut, la felicitat, la pau, són
l’expressió harmònica d’aquest ordre profund. Tots els trasbalsos que pateix l’home, tant en la seva vessant individual
com col·lectiva són fruit directe de la seva transgressió. El sentit
comú ho intueix. La ciència ho corrobora.

La nació té un lloc cabdal dins d’aquesta
realitat. Les nacions són, de fet, els òrgans constitutius del cos de la
humanitat. La seva integritat i harmonia garanteixen la salut i
l’harmonia de la humanitat, la degradació o desaparició de qualsevol
d’elles n’afecta irremissiblement la vitalitat del conjunt.

Es per això que les
manipulacions contra la integritat i la integració de qualsevol nació,
s’han d’entendre com un atemptat a la totalitat de la humanitat, no ja
només en un sentit filosòfic i ètic, sinó amb una implicació orgànica i
vital directa.


L’antagonisme
a aquesta veritat tan elemental és un tret constitutiu de la vella
consciència que tots portem a dintre, i es manifesta exteriorment amb
les actituds que malegen els dos components bàsics d’aquest ordre
profund: la integritat i la integració.

La idea d’integració, essencial per a
l’harmonia de la nació, s’ha manipulat a dos nivells:

a- promovent la idea
d’unitat uniformitzadora i massificadora. A nivell
polític la manipulació d’aquest concepte ha servit per justificar
usurpacions, opressions, substitucions i genocidis de nacions senceres.
En aquesta línia, han deformat el sentit pregon i sagrat de la idea
d’unitat, que implica una ordenació natural, orgànica, de la diversitat
en benefici del tot, substituint-lo per un concepte d’unitat
“castradora”, on el tot només es concep a partir de l’esclafament de la
integritat i l’ordre natural. És aquesta ordenació
natural, aquesta integració autèntica que
respecta i celebra la genuïnitat, la forma única i personal de ser tant
individual com col·lectiva, però ubicant-la en el lloc que li correspon
en aquest ordre profund de la realitat, la que conforma la veritable
unitat.

b- defensant els
drets del individus per sobre dels de la col·lectivitat troncal en la
qual s’ubica (família, poble, nació). Aquesta primacia patològica individual porta
indefectiblement a la destrucció de la col·lectivitat en la que
l’individu viu. En el llibre “ Krankheit als weg” (la malaltia com a
camí), T. Dthlefsen i R. Dalke, emprant el
pensament analògic posen en evidència la
naturalesa patològica d’aquesta actitud que “en
la vida política, econòmica, religiosa i privada tracta
d’imposar i estendre els objectius i interessos
individuals sense miraments sobre les fronteres (el correlat a nivell
físic serien les cèl·lules canceroses que envaeixen altres òrgans sense
tenir en compte els límits morfològics), establir llocs estratègics per
afavorir els seus interessos (metàstasis), i fer prevaler
les seves idees i objectius, utilitzant els altres, individus o
col·lectivitats troncals senceres, en benefici propi (parasitisme)”.

Aquestes dues
manipulacions han estat emprades per les forces
nihilistes, hostils a la Vida en la seva expressió més sana i
saludable, natural i joiosa. Forces que han utilitzat al llarg de la
història models polítics diferents
per a sembrar el caos i la destrucció.

La tendència
uniformitzadora ha estat més afí als règims dictatorials de qualsevol
signe, mentre que l’exacerbació de l’individualisme troba un millor brou
de cultiu en les societats dites
“democràtiques”.


Ambdues anomalies
són diferents cares de la mateixa moneda, que tendeix a imposar les
deformacions patològiques de l’individualisme o de l’estatisme en
detriment de l’ordre natural: l’individu integrat en una col·lectivitat
natural (família, poble i nació).

Per al catalans, desemmascarar i deslegitimar aquesta doble manipulació, és el pas
imprescindible no només per restablir la importància de la nació dintre
l’ordre social, sinó també per a garantir-ne l’harmonia.

Si observem la realitat
en les seves diverses vessants: el cos humà, la naturalesa, la
humanitat, l’univers, trobem sempre l’individu, de forma natural,
integrat en una col·lectivitat: òrgan,
ecosistema, família, nació,… i aquesta
integració és un factor fonamental que garanteix la seva salut i
integritat física i psíquica, i la seva llibertat.

Es només dins
d’aquesta dimensió col·lectiva que l’individu pot realitzar la seva
plenitud
.

Quan
el flux continu d’energia, d’individus, de partícules, d’informació, es
realitza respectant, i al servei, d’aquests organismes o agrupacions
naturals, la Vida
floreix en tota la seva bellesa, però quan el
flux pretén imposar els interessos d’uns
individus sobre l’equilibri general integrador, s’esdevé la inharmonia,
el caos i la destrucció. En la naturalesa això es tradueix en la
destrucció dels ecosistemes. En els organismes animal i humà, la
proliferació de cèl·lules que només procuren pel seu creixement i els
seus “drets”, s’anomena càncer. En l’univers, quan un planeta o un
meteorit surt de la seva òrbita s’esdevé un cataclisme.

Aquesta observació ens
hauria de fer conscients de la llei que la física quàntica ja ha
formulat explícitament, però que els humans ens
entestem a negar: que una partícula quan es desplaça d’un
camp a un altre, s’adapta a les característiques del camp on va a parar
.

A nivell de la
humanitat, aquesta llei implica que els individus que es desplacen d’una
nació a una altra, s’han d’integrar al seu nou
destí si se’n vol preservar l’harmonia. Pretendre que els
humans som aliens a les grans lleis universals, s’ha comprovat un error
fatal, que es paga amb tensions, guerres i dolor
.

Els catalans
hem sofert els embats de totes dues manipulacions per destruir el
nostre poble. Això ha estat possible perquè com a nació ens hem negat,
des d’un moment històric determinat, el poder i la capacitat de domini
dins del territori on l’havíem d’exercir. I això ha significat l’escapçament de la nostra integritat. En renunciar a
aquestes dues energies tan poderoses, les hem conjurat contra nosaltres
en forma d’ombra nihilista i destructora encarnada en els estats
espanyol i francès, que ens obliguen a patir, i per tant, a mirar tant
si volem com si no, aquell aspecte fonamental del nostre ésser nacional
que no volem assumir.

Només quan aquest poble, i
específicament les seves classe dirigents estiguin disposades i siguin
capaces d’assumir el poder i els dominis que els corresponen, així com
la defensa, sense vergonya, de la plenitud de l’heretat nacional que els
ha estat llegada, la prepotència dels colonitzadors i dels traïdors a
Catalunya quedarà automàticament desfeta, desinflada, en acompliment de
simples lleis psicològiques, perquè en reclamar i retornar-nos el nostre
poder, deixem de cedir-los l’energia amb què fins ara s’han alimentat.

Reconèixer la integritat
del propi ésser nacional és fonamental per evitar la projecció, la
repressió o la negació d’allò que no reconeixem
en nosaltres mateixos i que conjurem en la nostra ombra col·lectiva.

La llibertat només és
possible, doncs, allà on hi ha la integració de totes les forces i
energies constitutives de l’individu i de la nació.

Com a hereus lliures
d’aquesta nació, el nostre deure prioritari no és lluitar
contra persones ni condicions externes, sinó ocupar el lloc i assumir el paper que ens correspon per
restablir la plenitud espiritual i material del nostre poble.

Automàticament tots els que han viscut com a paràsits usurpadors en el
cos escapçat i malalt de la nostra nació, desapareixeran esborrats per
la vitalitat que mostrarà la nova Catalunya íntegra, i per tant, lliure.

En
última instància la responsabilitat de no cedir
davant les forces que cerquen la desintegració de
la nació catalana és nostra, dels catalans, però més específicament de
la classe dirigent, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on
arriben els seus dirigents. Aquesta és la càrrega de responsabilitat que
descansa sobre els líders. Ells tenen a les mans la condemna o la
salvació de la nació. La seva abdicació, condemna la nació sencera, la
seva audàcia i la seva consciència lúcida, salven
tota la nació
.

Cal tenir clar que allò que cerquem, la llibertat i la
plenitud, no ens les pot donar ningú. Les hem d’exercir i instaurar tots
els qui ens sentim cridats a servir la Veritat i l’alliberament de la
nació catalana.


I la
nació un cop esdevinguda íntegra i, per tant, lliure, exigeix la
integració dels individus que la formen, perquè d’una banda, la nació és
molt més que la suma dels seus membres, la nació és un organisme viu
amb una ànima i un caràcter propi, i de l’altra, perquè l’home només
troba la plena expressió de la seva ànima individual arrelat en l’ànima i
l’esperit de la seva nació. Defensar, doncs, la llibertat de
l’individu, exigeix reconèixer la seva dimensió nacional. Sense aquesta
dimensió l’individu resta incomplet i desintegrat, i és incapaç d’actuar
amb la llibertat del qui ho fa des de la plenitud del propi ésser.

Per garantir
un individu lliure, joiós i feliç hem de garantir
una nació integrada i integradora
. Una nació
conscient de la seva manera única de ser i de la vàlua que això
significa, que impedeixi tant l’estatisme
ofegador com l’individualisme desintegrador, i que esdevingui un
autèntic ecosistema social, l’espai acollir i nutrici, des d’on
l’individu, profundament arrelat, pugui créixer en tota la
plenitud del seu ésser, tot mostrant la seva bellesa autèntica,
lluny de les deformacions que el transformen en home-titella
o en un individualista prepotent, ambdues expressió de l’home esclau
que encara no ha descobert la seva llum interior ni el seu lloc en el
món, des d’on desplegar-se en tota la seva bellesa.

El grau d’integritat de
la nostra consciència, tant individual com col·lectiva, defineix la
nostra percepció del món. Com més integració, més harmònic és el món que
projectem. I en el procés d’integració, els conflictes que
experimentem són l’escenificació de les resistències que volen frenar
l’ascendència de nivells de consciència cada vegada més integrats.

Les tensions que viu
el nostre poble preconitzen, doncs, l’emergència d’una nova consciència
que se sap sencera, indestructible i creadora i que ja no tolera més
l’esclafament a què se’l sotmet.

De la mateixa manera que a l’albada de la
civilització occidental, la nació catalana va aportar valors culturals i
estructures polítiques pioneres, ara encetem un camí on l’home vell,
escindit i escapçat, cedirà el lloc a una nova consciència humana
íntegra i integrada, portadora de dos valors fonamentals: la
responsabilitat i el servei
, que esdevindran
els pilars de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció.

Estratègies de País equivocades … EA 1597

27 desembre 2008

El
país ens falla per dalt

Ni els interessats líders de CiU amb el seu irresponsable encaixisme
obsessiu a Espanya, ni els lacais del PSC amb la seva fastigosa
obediència a l’amo espanyol, ni els espavilats poltronaires
Carod-Puigcercós amb la seva pueril idea d’una Espanya plurinacional, ens
podran treure d’aquesta via morta que és Espanya per a Catalunya, a la
qual hem arribat després de 30 anys de fer un camí equivocat. Les
estratègies de país d’en Pujol, d’en Mas, d’en Maragall, d’en
Carod-Puigcercós, han estat i són errònies,
i per tant els
resultats (situació de la llengua, coneixement de la pròpia història,
infraestructures, economia, serveis, pensions, etc.) han estat nefastos,
tot i que eren perfectament previsibles ja que la història prèvia a la
dictadura franquista ho havia deixat ben clar.

Els
esclaus incapaços de trencar amb l’amo que els sotmet sempre busquen la
manera de conviure-hi de la forma més còmoda possible per a ells. Per
això els nostres líders polítics han realitzat polítiques tan absurdes i
negatives per al futur de Catalunya
com “col·laborar a la
governabilitat d’Espanya” mentre tots els governs espanyols ens robaven i
ens roben descaradament els nostres impostos; “fer pedagogia a Espanya”
mentre Espanya ens insultava i ens insulta a la cara; “construir una
Espanya federal o plurinacional” mentre Espanya té clar que Espanya és
una i que ja està construïda de fa segles, etc. Que ningú es sorprengui
de perquè som on som, i és ben senzill identificar-ne la causa (una
estratègia de país equivocada) i els responsables (els nostres líders
polítics). Mentre no corregim l’estratègia de país i dirigim el
nostre rumb cap a la consecució d’un Estat Català seguirem anant pel
pedregar fins a esdevenir una trista i pobra regió espanyola.
És
senzillament els que els passa a les colònies que no s’alliberen a
temps. No hi cap altra alternativa, no feu cas dels bruixots de la
política que han dirigit i dirigeixen aquest país fent-nos creure que
l’entesa amb Espanya és possible.

Per això és
important que comencem a preparar de debò el que cal fer quan arribem
properament al final del camí
(Article “Estem arribant al final”), quan el finançament
sigui el gran peix al cove que ens voldran encolomar (Article “Espanya rebentarà pels diners”) i la sentència del
Constitucional sigui la darrera humiliació que ens faran, això sí,
disfressada de justícia a “l’espanyola”. Quan els propers mesos arribem
al final del fracàs de l’encaix de Catalunya a Espanya els nostres
polítics no sabran què fer, no sabran com resoldre aquest cul de sac.
Però coneixent-los com els coneixem, el que sí sabran fer molt
bé és eludir la seva responsabilitat i passar la pilota al poble.
Uns
diuen que si caldrà fer un nou referèndum sobre l’Estatut, els altres
que si caldrà treure la gent al carrer. Tot menys actuar com a autèntics
líders polítics que encaren les situacions complexes.

En
conseqüència, l’única solució possible és rellevar, substituir la
nostra classe política.
Per covards, venuts o incompetents, o
tot alhora, i que cadascú apliqui els qualificatius que consideri
oportuns als nostres dirigents polítics. I qui vulgui defensar-los amb
excuses del tipus “no podien fer una altra cosa”, “van fer el que van
poder”, doncs allà ell i la seva candidesa política. Que ningú al nostre
país sigui tan ingenu de pensar que se’ls pot pressionar, d’esperar cap
canvi de rumb, cap canvi d’estratègia de país per part d’aquells que
aquests darrers 30 anys han callat el robatori d’impostos que patíem (i
encara tenen la cara dura de dir-ne dèficit fiscal), han tolerat la
marginació sistemàtica de la nostra llengua en molts àmbits, han estat
incapaços d’ensenyar la nostra història a les nostres escoles, han
permès que els nostres jubilats cobrin pensions de misèria, han permès
que al nostre país les infraestructures gairebé es podreixin, etc.,
etc., etc. L’única manera de començar a redreçar la nostra nació
és fent saltar els nostres representants polítics de les seves còmodes
poltrones,
que algú amenaci democràticament el seu status i les
seves prebendes.

Algú pot pensar que exagero. Tot
depèn de si la situació del nostre país la mirem amb els ulls

dels esclaus que ens han governat i ens governen -que ells sí que tenen
molt a perdre amb la nostra independència i per això amaguen l’ou als
catalans- o la mirem amb els ulls dels homes i dones lliures que creiem
en les possibilitats del nostre país i en el potencial de la nostra gent
essent senzillament catalans, que traduït per a qui pateixi
esquizofrènia identitària vol dir sense ser espanyols ni francesos,
sense haver de pertànyer a Espanya ni a França, només a l’Estat Català.

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció
(Fotografia adjunta)
27
de desembre del 2008, Barcelona (El Barcelonès)

EL FUTUR DE CATALUNYA NECESSITA DEL TEU
COMPROMÍS

PASSA A L’ACCIÓ I
FES-TE MEMBRE DE CATALUNYA ACCIÓ !

 

Cada dia que passa més
dones i homes del nostre país veuen amb claredat que ens cal tenir el nostre
propi Estat el més aviat possible. És l’única opció sensata i responsable que,
en base a un projecte de regeneració
política i nacional, ens permetrà construir un futur digne
i pròsper per als catalans.

 

Catalunya
Acció no es basa en el voluntarisme. Es basa en el compromís, la determinació i
l’exemple de les persones que en formen part, que són els factors que fan que
els projectes avancin amb consistència i tinguin
recorregut. No busquem adherits.
Busquem persones, patriotes catalans, que facin que les coses passin.
Per això és de vital
importància construir el Fons Econòmic per a la Independència, la
funció del qual és dotar del finançament necessari les iniciatives que es
portaran a terme en el Pla Independència 2014.

 

Per tal de mantenir la
independència de criteri i decisió, aquests diners no poden sortir de préstecs
d’entitats bancàries ni de subvencions oficials. Si fos així hauríem perdut la
batalla abans de començar-la, i a més d’una forma molt ingènua.
Per això demanem als patriotes el seu compromís donant suport a un projecte amb
determinació, que té un pla amb pensament de fons, amb uns valors ètics que en
defineixen l’esperit i un objectiu innegociable:
la independència del nostre país als voltants de l’any 2014.

 

Hi ha dues aportacions
a fer: l’aportació inicial al fons (mínim de 50 €) i l’aportació mensual (mínim
de 10 € mensuals). A partir d’aquests mínims és una decisió personal de cadascú
determinar la quantitat que aportarà al Fons Econòmic per a la Independència en
funció de tres consideracions:

 

·
El seu compromís amb la
Independència
de Catalunya i amb la construcció de l’Estat
Català.

·
La valoració que hom faci del projecte de Catalunya Acció i de la seva
evolució.

·
La seva situació econòmica personal i el seu poder adquisitiu.

 

 

Atentament,

Josep
Castany

Director
General de Catalunya Acció

josep.castany@catalunyaaccio.org

                                       
www.catalunyaaccio.org

 

 

 

 

PER A SER MEMBRE DE
CATALUNYA ACCIÓ

Ens poden enviar el següent formulari per email a l’adreça fons@catalunyaaccio.org o si ho prefereixen
per fax al número 93 246 22 30. Un cop rebudes les seves dades els enviarem un
email confirmant la seva recepció.

 

 

TITULAR
(noms i cognoms i a més nom de l’empresa si el titular és una empresa)

 

DNI/NIF

 

Tel.

 

Email

 

Població

 

Comarca

 

 

Aportació
inicial (mínim 50 €)

 

Aportació
mensual (mínim 10 €)

 

Entitat

Oficina

D.C.

Número de compte

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SIMPATITZANTS

Aquelles persones que
per diversos motius no considerin oportú comprometre’s amb el projecte de
Catalunya Acció però hi simpatitzin poden fer les seves aportacions al Fons per
a la Independència
directament a:

 

Número de compte
(Caixa d’Enginyers): 3025 0001 11 1433383710

 

 

Resposta al post núm. 1593: Força! Catalans! __ EA 1595

  • Força, Catalans!
    Sergi Bernús i Domínguez| Adreça
    electrònica
    |
    dilluns, 17 de maig de
    2010 | 23:05h

  • Amb gent com en Santiago Espot
    tenim molt a guanyar.

    “Lo què fa 15 anys semblava un somni, ara s´hi veu, ara s´hi tacta, ara s´hi ensuma, ara s´hi sent, …

    ara tinc gust per
    Catalunya!

    Vull de Catalunya!

    El nom ens defineix com no podia ser
    millor:

    Força Catalunya!

——————————————-

Res no és endebades, en una lluita, en una defensa, en una atac … o avances o retrocedeixes.

Catalans! Ni un Pas enrere !!!

Què és més important la pedra o l’edifici? __ EA 1594

No és per ser orgullós en excés ni per ratllar la follia -desviada en aquest cas- no pas la follia dels sants, però hi han expressions a la Bíblia que són d’una profunditat i d’una gran significació i que tenen aplicació en dos o tres sentits més.

En aquest paràgraf anterior hem refereixo a aquella frase que resa com segueix: “la pedra, que els constructors rebutjaven, ara corona l’edifici”  -potser era del gran profeta Isaïes- i el Nou Testament la referia al Crist.

Jo la vull referir a l’edifici del futur i nou estat català, a l’edifici de la Independència de Catalunya. Vull allunyar-me del messianisme perquè de messies si n’hi ha només crec en un, però hi ha catalans que aquest concepte “messiànic” només el fa servir per desprestigiar als qui els semblen pedres insignificants i rebutjables.

Em pregunto com hom pot predicar la unitat  independentista mentre s’atreveix titllar de petits i friquis a homes i col·lectius essencials com ho som tots per l’anhelada gesta?

El text referit en aquest post és d’en Cardús quan va dir el que segueix, si Sílvia Barroso amb el subtítol d’Omnium Cultural no s’equivocava en la seva crònica a l’Avui de fa pocs dies. Deia la crònica, referint-se a Cardús en una mena de duo compartit:

I, després d’advertir de les ànsies de protagonisme d’alguns
“grups
que són quatre gats” marcats pel “friquisme”, anuncia als noms que
sobresurten ara mateix que no s’oblidin de passar a la història: “Els
que han de liderar realment el procés cap a la independència encara no
els coneixem, sorgiran en els pròxims anys i no serà cap dels que ara
veiem”, sentencia. 

La frase o frases coordinades, la veritat és que hem van molestar, per això les  he esmentades més d’una vegada.

Tal com escrigué Juan Manuel Rodríguez, Conseller
de Catalunya Acció,
el 29 d’octubre del 2007 (https://juroval.blogspot.com/2007/10/fer-que-les-coses-passin.html):

Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el
poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria
una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat.
Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el
camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells
que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan
fent

 
Caldria
entendre que pels que treballem per la independència de Catalunya aquest
“ser polític” del darrer text és sinònim de català pro actiu de la
nostra propera i real Independència.

Per acabar, ja, he de dir que la crònica Barroso-Cardús en els paràgrafs que he esmentat la trobo barroera i poc constructiva per dir-ho d’alguna manera. Minimitza “quatre gats”, deprecia “marcats pel “friquisme”, la seva ironia ratlla el sarcasme “anuncia als noms que
sobresurten ara mateix que no s’oblidin de passar a la història
” ignora i infravalora al confondre l’acció i la determinació de servir la Catalunya Lliure de l’ara mateix amb “ànsies de protagonisme” i finalment omet “el nom dels sense nom”* perquè molts no gosen, o no volen, o odien  el nom d’aquella pedra que com en el cas dels constructors israelites podria, ben aviat, coronar l’edifici.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció.

* Ja va esdevenint una costum en l’àmbit independentista català no anomenar mai el “nom dels sense nom”, se’ls envolta d’adjectius pejoratius, se’ls delimita per eliminació comparativa, però mai es pronuncia els seu nom, deu ser tabú o anatema … com deia l’insigne Carles Muñoz Espinalt “deuen témer que de saber-se puguin esdevenir referent i exemple”


No hi ha millor programa polític que aquell que aspira a la llibertat. EA 1593

14 maig 2010

Força
Catalunya i jo

El títol no és cap acte de personalisme. Simplement és voler explicar el
perquè de la meva relació amb el que segurament serà un nou actor
polític d’aquest país. O dit d’una altra forma: les raons per les quals
vinculo la meva acció política a un projecte del qual en sóc un dels
promotors. Sé que les crítiques i els pronòstics catastrofistes
sobre la nostra iniciativa hi seran; però pesa més, molt més, l’afany i
la necessitat de poder oferir als catalans una alternativa electoral
independentista on la contemporització amb l’Estat espanyol i els seus
satèl·lits catalans sigui inexistent.
Ara és el moment de
fer-ho i estic segur que reeixirem.

És habitual sentir, davant la
possibilitat de crear un nou partit polític, que les possibilitats
d’èxit són remotes o gairebé impossibles. Afirmar això és reconèixer el
gran poder de la partitocràcia imperant, i és comprensible. Realment
quan hom veu la presència abassegadora dels partits parlamentaris en els
principals mitjans de comunicació és normal pensar que partir de zero i
fer-los la competència resulta molt difícil. Tot ho reduïm als minuts
que puguem tenir en la petita pantalla. Sembla com si la dictadura dels
grans mitjans de comunicació fos imbatible. El talent i
l’audàcia sense una gran cobertura informativa creiem que són estèrils
.
No seré jo tan ingenu per negar la importància d’una certa presència
continuada en els mitjans de comunicació per tal de tenir possibilitats
en una lluita electoral. Ara bé, fer-ne només la lectura on s’ignora
l’estat d’ànim col·lectiu de l’electorat resulta poc consistent.
Coneixem el que pensa gran part de la gent? Com arribar a saber-ho?

Ja
fa uns quants anys que la demoscòpia és el centre de tota estratègia
dels partits polítics amb representació parlamentària. S’ha renunciat
definitivament a voler convèncer sobre una idea (sigui la que sigui) per
fer simplement un discurs que s’adapti a l’opinió més generalitzada.
Tothom només toca la partitura de les enquestes atès que ningú no es
creu capaç de canviar un estat d’ànim col·lectiu. Allò que importa no és
el que puguem creure que li convé al poble, el que val és el que més
s’acosta al que diuen les enquestes. Quan tot es redueix al
tacticisme dels tants per cent els discursos s’empobreixen i el poble
s’allunya dels seus dirigents per molt que aquests pensin que saben el
que volem
. Creuen que coneixen els pensaments de l’electorat, i
l’abstenció és majoritària. O les enquestes s’equivoquen o els polítics
no saben dir allò que vol la gent.

Puc afirmar rotundament que
Força Catalunya no el mourà només la demoscòpia. Què el CEO (Centre
d’Estudis d’Opinió) diu que encara no som prou els partidaris de la
independència? «Qui no persevera, no va», afirmava Ramon Llull. Ens
aplicarem la recepta del savi mallorquí i no defallirem fins a
guanyar-nos la voluntat majoritària dels catalans. El nostre esforç serà
per fer veure als fills de Catalunya que sense ser amos del nostre
propi destí res de profit no podem esperar. Que hem de denunciar
obertament aquells de casa que fan una política de contemporització amb
Espanya i això ens farà antipàtics? Sabem prou bé que només amb el voler
quedar bé amb tothom mai cap poble no s’ha alliberat. Com tampoc no
ignorem que els pobles ocupats ho continuen essent perquè molts dels
seus autòctons són còmplices de les polítiques que ho fan possible. Que
caldrà plantar cara obertament i durament al poder espanyol i francès?
Ho farem amb les armes de la dialèctica, el coratge i la intel·ligència.
És més, el nostre discurs i la nostra actitud han de denotar una
fermesa que faci que ens respectin els enemics de Catalunya.

El
missatge de Força Catalunya no serà complicat d’entendre i parlarà clar,
entre altres coses perquè no hem tingut cap lligam amb la política
oficial de després del franquisme. Ni hem trepitjat cap despatx oficial,
ni hem estat en cap govern. Que ens diran que només amb un missatge
independentista hom no pot convèncer els catalans? No hi ha
millor programa polític que aquell que aspira a la llibertat
.
De fet, a Catalunya, tota política que no sigui obertament
independentista sempre acaba esdevenint reaccionària. És per això que
tenim l’obligació de fer de Força Catalunya l’eina de tots aquells
catalans que no estan disposats a allargar més temps l’inici del procés
de la creació de l’Estat català. L’èxit dependrà de tots aquells que
estem disposats a fer-ho. Dels que ja hi som i dels que hi vindreu.

Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció
i promotor de Força Catalunya.

Article
publicat a El Punt (13.05.10)

Fotografia, Santiago Espot.

L’èxit o fracàs depèn de qui i com lideri
i gestioni aquest procés de trencament”

La impunitat del grups feixistes al País Valencià __ EA 1592

La impunitat del grups feixistes al País Valencià és un símptoma urgent i preocupant!

Com acabarà tot plegat? A hòsties o sense hòsties?
– depèn de nosaltres si no amaguem el cap sota l’ala!

—————–

El camí a seguir sempre ha estat clar (Josep Castany)

La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els nostres representants polítics s’ho empassen sense ni piular com han vingut fent fins al dia d’avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a redreçar el futur del nostre país.

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L’ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE.

Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d’independència (i cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a la manifestació independentista de l’1 de desembre del 2007, i que anem als jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i construïm el nostre propi Estat per a recuperar l’orgull de ser catalans i persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i pròsper.

I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l’aprovació de l’Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos d’ERC i Convergència que no han canviat absolutament res? Ara que molts catalans després de la victòria de la “horda roja” a l’Eurocopa, el manifest i la campanya “por una lengua común”, el vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que l’espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.

Cal que tots aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants, sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent.

El que farà que aquest procés acabi d’una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i gestioni aquest procés de trencament.

Ara bé, que ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s’ha iniciat i que ningú es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres líders polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o no.

I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats dels líders de CiU i les falses equidistàncies dels líders d’ERC no són més que formes d’amagar la mentida i els inconfessables interessos personals.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)

———————————————————–

Vicent Partal “Sota sospita”
(post rebut a través de “Català Sempre)

03.05.2010

Aquest cap de setmana grupets de feixistes han atacat la venerable Societat
Coral el Micalet, al centre de València, i la seu del Partit Comunista del
País Valencià. Vuit dies abans havien fet mal a dues famílies que venien de
la manifestació del 25 d’abril. Són innombrables les seus del Bloc
Nacionalista que han atacat. I les de la Intersindical Valenciana i de
grups, partits i casals de tota mena. Mai no els passa res, als agressors,
de manera que, cada dia més, la democràcia valenciana es troba sota sospita.

La impunitat del grups feixistes al País Valencià és un escàndol que fa
dècades que dura.
Escapçar i controlar unes organitzacions, com el GAV, que
al cap i a la fi no deuen tenir ni cinquanta militants, no hauria de ser
gens difícil. El feixisme valencià és perfectament
documentat <https://www.antifeixistes.org/index.php>i fins i tot
dictàmens prestigiosos com el
Raxen  <https://www.movimientocontralaintolerancia.com/html/raxen/raxen.asp>s’exclamen
de la impunitat de l’extrema dreta al sud de la Sènia. Tots ho
sabem que, al País Valencià, i molt especialment a l’entorn de la ciutat de
València, l’extrema dreta actua com vol sense que pràcticament mai les seues
activitats siguen perseguides o investigades. N’hi ha prou de recordar que
les dues bombes destinades a matar Joan Fuster encara avui, dècades després,
no tenen ni un sol sospitós oficial d’haver-les posadest. Ni un.

Manant el PSOE o manant el PP, a València o a Madrid, res no ha estat
diferent per a l’extrema dreta, per al blaverisme violent. Però això,
simplement, no és normal a Europa. Ben altrament. Per això les coses que
passen al País Valencià són una indicació clamorosa, un símptoma. Una
indicació que la nostra aparent feblesa no deu ser tanta, si l’estat es
permet d’arriscar fins i tot el prestigi internacional per assegurar-se que
no canviarem de dalt a baix el país. Per tal d’assegurar-se’n a base
d’agressions constants i permanents, cada cap de setmana, amb la idea de
cansar-nos i fer que la nostra societat ens veja sempre com una font de
conflicte.

Si ells volgueren, PSOE i PP, s’acabaria aquesta impunitat i aquesta
violència permanent contra qualsevol cosa que represente el nacionalisme
valencià. Però no voldran mai. Perquè potser nosaltres no sabem que els uns
i els altres, i els de la porra i del cop de pedra al vidre, són del mateix
bàndol. Però ells sí que saben a la perfecció que nosaltres no som del
bàndol d’ells.

————————————————

De: “M.PAUMARCH” …@gmail.com>
Data: Tue, 4 May 2010 03:36:42 -0700 (PDT)
Local: Dm 4 Maig 2010 12:36
Assumpte: [CS] Resposta: Sota sospita

Cert! PP i PSOE (i, de moment, PSC) són exactament la mateixa “cosa”
amb diferent nom. Són la continuïtat d’allò que en els anys 50 ja
teníem. El dictador es va ben assegurar de “dejarlo atado y bien
atado”. O és que algú pensa que aquest aiguabarreig i politiqueig
estúpid que ens envolta és democràcia? O és, potser, que aquesta mena
de democràcia permet el feixisme…? …

—————————————

Resposta: Salvador Molins (BIC – Berga)

No oblidem que més enemic que el feixisme és la mateixa Espanya!

—————————————–