AL·LELUIA !!! Salvador Cardús s’ha despertat! Bona senyal. __ EA 1586

Hipocresia
catalana

Salvador
Cardús i Ros · Sociòleg i periodista –

  • TRIBUNA
    CATALANA Dijous, 22 d’abril de 2010

 

 

No comparteixo l’actual
irritació amb el Tribunal Constitucional espanyol. És un tribunal que si
no
s’ha renovat no és responsabilitat seva, sinó del PSOE i el PP que no es
posen
d’acord a l’hora de pactar-ne els noms. I, pel que fa a la sentència, el
tribunal
es limita a aplicar la
Constitució espanyola, que diu el que diu i no el que la
política catalana li ha volgut fer dir durant molts anys, per a
comoditat seva,
i que ara queda al descobert.

Els membres del Tribunal Constitucional treballen a ritme espanyol -ara,
fins i
tot els partits catalans voldrien frenar-lo encara més-, i cobren
nòmines
proporcionades a l’alta responsabilitat que tenen per assegurar la
unitat
d’Espanya, per garantir que no s’erosioni la sobirania del poble
espanyol
-també sobre territori català- i per vetllar sobre la cohesió
institucional de
les principals institucions de l’Estat, com ara la judicatura. Les
discrepàncies entre ells no van més enllà de decidir si han de ser més o
menys
explícits en les seves intencions. En aquest sentit, l’anomenat sector
progressista -que en això és com l’Església: els progres són,
simplement, els
no tan conservadors- l’únic que pretenia era donar una mica de marge a
l’ambigüitat per tal que els partits catalans no quedessin del tot
descoberts.

De manera que, des del punt de vista estrictament jurídic, l’actual
Tribunal
Constitucional no tan sols és legal, sinó també legítim i s’ajusta
estrictament
a l’ordenament constitucional espanyol. I quan es va emprendre la
reforma de
l’Estatut, les regles de joc eren ben clares: l’Estatut no és un pacte
entre
Catalunya i Espanya, sinó una llei orgànica espanyola, aprovada per les
Corts
espanyoles a instàncies del Parlament de Catalunya, i que per tant
respon
exclusivament a l’única sobirania que té base jurídica i política a
Espanya:
l’espanyola. I, també era ben clar que el referèndum de l’Estatut no
tenia la
darrera paraula en l’afer, perquè no recull de cap manera la veu d’un
poble
sobirà ni d’una nació que, més enllà del nostre desig o dels enganys en
què ens
ha tingut entretinguts la política catalana dels darrers trenta anys,
mai no ho
hem estat sobre el paper, que és el que compta a l’hora de la veritat.

Cal una ruptura democràtica amb l’Estat
espanyol,
però sencera, i no pas una rebequeria infantil contra el TC

O sigui que si ara algú diu que no s’ha de respectar el Tribunal
Constitucional
-cosa amb la qual, com a independentista, estic d’acord-, també s’ha de
dir que
això només té sentit si de passada no es respecta ni l’Estatut espanyol
de
Catalunya ni la
Constitució que avala la legitimitat d’aquest Tribunal. És de
mal perdedors acceptar unes regles de joc i voler-les canviar si la
partida
acaba malament. Si les regles eren bones per fer un nou Estatut, són
bones a
l’hora d’emetre una sentència que pot anar de desastrosa a nefasta. Una
altra
cosa és que ens desmunti el decorat i faci impossible seguir mantenint
la farsa
sobiranista en el qual alguns es van deixar atrapar amb un referèndum
que no
podia confondre’s amb un acte de sobirania.

Cal una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, però sencera, i no pas
una
rebequeria infantil contra el Tribunal Constitucional, que ha fet
emprenyar els
partits polítics catalans perquè els ha destapat les vergonyes.

Salvador Cardús i Ros, Sociòleg i periodista.

———————

(La fotografia del cartell que acompanya aquest post correspon a l’any 2005. Concretament el 9 de febrer del 2005. Catalunya Acció ja caminava vers el destí comú de tots els catalans lliures, ara a l’abril del 2010 ja som molts més els que fem aquest camí que ja no té marxa enrere, fins i tot en Cardús al qui li ha costat molt però res és endebades!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció)

AL·LELUIA !!! Salvador Cardús s’ha despertat! Bona senyal. __ EA 1586

Hipocresia
catalana

Salvador
Cardús i Ros · Sociòleg i periodista –

  • TRIBUNA
    CATALANA Dijous, 22 d’abril de 2010

 

 

No comparteixo l’actual
irritació amb el Tribunal Constitucional espanyol. És un tribunal que si
no
s’ha renovat no és responsabilitat seva, sinó del PSOE i el PP que no es
posen
d’acord a l’hora de pactar-ne els noms. I, pel que fa a la sentència, el
tribunal
es limita a aplicar la
Constitució espanyola, que diu el que diu i no el que la
política catalana li ha volgut fer dir durant molts anys, per a
comoditat seva,
i que ara queda al descobert.

Els membres del Tribunal Constitucional treballen a ritme espanyol -ara,
fins i
tot els partits catalans voldrien frenar-lo encara més-, i cobren
nòmines
proporcionades a l’alta responsabilitat que tenen per assegurar la
unitat
d’Espanya, per garantir que no s’erosioni la sobirania del poble
espanyol
-també sobre territori català- i per vetllar sobre la cohesió
institucional de
les principals institucions de l’Estat, com ara la judicatura. Les
discrepàncies entre ells no van més enllà de decidir si han de ser més o
menys
explícits en les seves intencions. En aquest sentit, l’anomenat sector
progressista -que en això és com l’Església: els progres són,
simplement, els
no tan conservadors- l’únic que pretenia era donar una mica de marge a
l’ambigüitat per tal que els partits catalans no quedessin del tot
descoberts.

De manera que, des del punt de vista estrictament jurídic, l’actual
Tribunal
Constitucional no tan sols és legal, sinó també legítim i s’ajusta
estrictament
a l’ordenament constitucional espanyol. I quan es va emprendre la
reforma de
l’Estatut, les regles de joc eren ben clares: l’Estatut no és un pacte
entre
Catalunya i Espanya, sinó una llei orgànica espanyola, aprovada per les
Corts
espanyoles a instàncies del Parlament de Catalunya, i que per tant
respon
exclusivament a l’única sobirania que té base jurídica i política a
Espanya:
l’espanyola. I, també era ben clar que el referèndum de l’Estatut no
tenia la
darrera paraula en l’afer, perquè no recull de cap manera la veu d’un
poble
sobirà ni d’una nació que, més enllà del nostre desig o dels enganys en
què ens
ha tingut entretinguts la política catalana dels darrers trenta anys,
mai no ho
hem estat sobre el paper, que és el que compta a l’hora de la veritat.

Cal una ruptura democràtica amb l’Estat
espanyol,
però sencera, i no pas una rebequeria infantil contra el TC

O sigui que si ara algú diu que no s’ha de respectar el Tribunal
Constitucional
-cosa amb la qual, com a independentista, estic d’acord-, també s’ha de
dir que
això només té sentit si de passada no es respecta ni l’Estatut espanyol
de
Catalunya ni la
Constitució que avala la legitimitat d’aquest Tribunal. És de
mal perdedors acceptar unes regles de joc i voler-les canviar si la
partida
acaba malament. Si les regles eren bones per fer un nou Estatut, són
bones a
l’hora d’emetre una sentència que pot anar de desastrosa a nefasta. Una
altra
cosa és que ens desmunti el decorat i faci impossible seguir mantenint
la farsa
sobiranista en el qual alguns es van deixar atrapar amb un referèndum
que no
podia confondre’s amb un acte de sobirania.

Cal una ruptura democràtica amb l’Estat espanyol, però sencera, i no pas
una
rebequeria infantil contra el Tribunal Constitucional, que ha fet
emprenyar els
partits polítics catalans perquè els ha destapat les vergonyes.

Salvador Cardús i Ros, Sociòleg i periodista.

———————

(La fotografia del cartell que acompanya aquest post correspon a l’any 2005. Concretament el 9 de febrer del 2005. Catalunya Acció ja caminava vers el destí comú de tots els catalans lliures, ara a l’abril del 2010 ja som molts més els que fem aquest camí que ja no té marxa enrere, fins i tot en Cardús al qui li ha costat molt però res és endebades!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció)

El veritable debat és el de la Independència, no pas el de Mas-Tripartit __ EA 1585

Extret de: logo


El diari anglès “The Economist” destaca que els pares de
la constitució es van equivocar

El diari “The Economist” destaca en un reportatge que al
tribunal constitucional se li està demanant que faci una cosa que els
pares de la Constitució Espanyola no van fer el 1978.

Aquest diari també comenta que si CIU guanya les eleccions al
parlament de Catalunya, beneficiara a Zapatero, ja que CIU es un partit
que li agrada tenir poder a Madrid i pactaria amb el president espanyol,
a més remarca que molta gent de fora de Catalunya vol que guanyi CIU.
Juas, juas, recordeu que fa dies que ho vaig comentar, CIU no es
independentista ni catalanista, CIU es oportunista, sempre ho ha sigut i
sempre ho serà, els partits, al igual que la gent, no canvien, amb el
pas dels anys sempre es tornen més com són, i el senyor Artur Mas, es
mes proper a dretes que esquerres, mes proper a Madrid que a Catalunya,
més proper a “La España Unida” que a la independència.

Es bo veure que des de fora, veuen el que esta succeint, es molt bo
veure que hi ha diaris que entenen el que estem fent els catalans, i el
perquè. Aquest any 2010 es decisiu per nosaltres, tot lo que s’ha
lluitat en anys anteriors per L’Estatut, tot lo que hem lluitat pel
finançament, tot lo que hem lluitat aquest ultim any per donar a
conèixer el nostre pare, i sobre tot les consultes sobiranistes, no
poden quedar en res, aquest any 2010 hem de seguir lluitant i seguir
demostrant al país del costat, a Europa i al mon, que Catalunya es un
PAÍS, que Catalunya vol decidir, que Catalunya vol ser independent i
lliure.

Visca Catalunya Lliure

Tots som cridats a defensar la llibertat plena de Catalunya. __ EA 1581

Notícies

Divendres 
23.04.2010 
12:16

L’actriu porno Maria Lapiedra
vota ‘sí’ a la independència

Us oferim en
vídeo les declaracions de l’actriu, que explica per què dóna suport a la
consulta del 25-A

L’actriu porno Maria Pasqual, coneguda
amb el nom artístic de Maria
Lapiedra
, dóna suport a les consultes sobre la independència. I ahir
var exercir el dret de vot, anticipadament, a la seva localitat natal,
Mollerussa. En aquest vídeo
explica que cal anar a votar i es mostra partidària de la
independència. Lapiedra va acceptar la invitació que li havia fet la Plataforma Mollerussa
Decideix
d’anar a votar anticipadament, car el dia 25 havia de ser a
Madrid per motius professionals. Els organitzadors afirmen que aquesta
adhesió normalitza la celebració de les consultes populars, que estan
obertes a tothom.

Maria Pasqual va adoptar el nom artístic de
Maria Lapiedra després de casar-se amb el director i productor de
pel·lícules porno Ramiro Lapiedra. Després es va separar però va
continuar immersa en el món de la faràndula i la pornografia des de
Madrid. Actualment Maria Lapiedra, de 26 anys, llicenciada en filologia
catalana, ofereix actuacions en discoteques, publica una novel·la per
capítols a la revista Penthouse i participa en alguns programes del cor.
Properament començarà a rodar la pel·lícula Torrente 4, dirigida per
Santiago Segura i en la qual Lapiedra hi té un paper.

 

https://www.vilaweb.cat/noticia/3719381/lactriu-porno-maria-lapiedra-vota-independencia.html

“Seria intel·ligent, per part dels Aranesos, esperonar i esperar Occitània. __ EA 1580

Extret del Blog “No perdem el Nord”.

Aran, caldria esperar i esperonar Occitània. (S. Molins, BIC)

Mentre hi hagi
cassís hi haurà esperança

farri |
dimarts, 2
de març de 2010 | 14:00h
Els
aranesos no són catalans, i aquest fet és al sentiment de la majoria de
ciutadans de la Vall d’Aran; un país occità, de llengua occitana, de
cultura occitana, de tarannà occità, de gastronomia occitana… però
tanmateix sota administració espanyola, més concretament, estacat a la
comunitat autònoma de Catalunya.

Històricament la Vall d’Aran és amb Catalunya perquè els aranesos,
el 1175 van muntar una consulta popular com ara les que ara tenen lloc
pels Països Catalans, en la qual van demanar l’emparança del rei Alfons I
per tal de no ser annexionats a la corona francesa com la resta de
territoris occitans. Anys més tard Jaume II els ofereix la Querimònia,
fent de la vall d’Aran un territori lliure de feudalisme amb
institucions pròpies i autogovern.

Al perdre Catalunya les seves llibertats el 1716, la vall d’Aran
conserva les institucions (malgrat ser sota el control d’un “corregidor”
castellà). Aran s’integra a Espanya per força el 1834 amb l’abolició
del Conselh Generau. El 1931 s’intenten restablir les institucions
araneses sense èxit, venint un govern d’extrema dreta seguit per un cop
d’estat militar i posterior dictadura i no és fins el 1991, i gràcies a
la lluita popular del moviment dels terçons, que la vall d’Aran torna a
recuperar institucions pròpies.

De totes maneres, sembla que amb la nova llei de vegueries apareix
la desafecció. Per una banda el Govern de Catalunya reconeix la llengua i
la cultura occitanes amb una llei molt ambiciosa i una política
lingüística modèlica respecte a l’occità. I tanmateix nega el país als
aranesos.

Ara, però, cal anar amb molt de compte. Sembla que el poble aranès
està sent instrumentalitzat per la dreta rància espanyolista, que amb la
seva dèria anticatalana, estan colonitzant el petit país occità del
Pirineu d’ençà que el Borbó esquia a Baqueira(sic). Si bé els occitans
de la Vall d’Aran s’haurien de sentir menys espanyols que els catalans,
la política local en clau espanyola de cara al túnel d’esquena a
Occitània; ajuden a aquesta instrumentalització i a sembrar
l’anticalanisme.

Tan sols cal mirar les enquestes d’usos lingüístics de la
Generalitat de Catalunya per espantar-se. El retrocés de l’occità a la
Vall d’Aran és esfereïdor, sent substutuït per l’espanyol. El català és
testimonial.

A les cartes dels restaurants de la vall, els bons vins d’Occitània
ja han estat reemplaçats per vins de Rioja, Ribera del Duero, del
Penedès i del Priorat. De moment encara ens queda el cassís, i mentre hi
hagi cassís hi haurà esperança.


Infòc de 28/2/2010. Aproximació a la realitat política,
cultural i històrica de la vall d’Aran, i què en pensa el carrer de la
llei de vegueries.


www.btvnoticies.cat 

Comentaris: 5
  • Res a veure però…
    Joan.Peiroton| Adreça electrònica |
    dimecres, 17 de març de
    2010 | 20:59h
    …he tornat. Gràcies, amic! 
    PS
    Em cal tastar el cassís aquest.  😀
    • te cerqui
      farri |

      dimecres, 17 de març de
      2010 | 23:29h

      Joan Peiroton! Ara que comenci a
      parlar sus blògs en infòc, que voleria parlar deth tòn, qu’ei dilhèu eth
      de mès vitalitat deth hilat occitan.
      • M’as trapat
        Joan.Peiroton| Adreça electrònica |
        dijous, 18 de març de 2010
        | 21:03h

        Volia enviar-te quauquarren (un
        video, per exemple) mès non è agut pro de temps tà hè’c. Ac harè damb
        plaser. O preferisses ua entervista? M’ac dideràs. 

        • coma volgues
          farri |

          dijous, 18 de març de 2010
          | 23:30h

          Entà hèr-te ua entrevista me
          calerie anar guaire luenh? Se te trapi en Aran te pogui entrevistar per
          Pasca, se me cau anar tà Tolosa, serie mès complicat. Se per azard ès
          beth viatge en Barcelona, que t’entrevistarie coma cau. Se que non, ac
          podem hèr per web cam, o m’envies imatges e hèm ua connexion telefonica.
          Qué ei çò que t’agrade mès?

El problema que teniu es
Espanya no Catalunya.
Homònim |
dimarts, 9 de març de
2010 | 11:22h

1.- No cal que tradeuixeis el
vidèus.

2.-el 1175  la corona francesa no campava per qui baix.

3.-El tracte de l’ Aran era el maiteix qie a Carcassona, Foish o
Bessiers.

4.-La valh d’ aran s’ hauria de racampar amb la resta d’ Occitània,
que és el seu marc natural.

Santiago Espot “La fermesa necessària per independitzar catalunya” __ EA 1578

Els valents d’Arenys
de Munt

Siguem sincers. Generalment, en els catalans d’avui no és
habitual veure una actitud coratjosa quan es tracta de defensar la
pàtria. Sabem prou bé que el to baixet i el no voler molestar ningú
acostumen a ser algunes de les característiques del nostre discurs
polític que, com més oficial esdevé, més incrementa aquestes
tares. Són les conseqüències de ser un poble esclavitzat amb el qual
s’han acarnissat furibundament per tal de fer-lo desaparèixer.

Per
desgràcia tenim encara molts dels tics del vençut. És per això que,
quan hom veu com el patriotisme d’alguns catalans s’alça per sobre de la
pusil·lanimitat que envaeix la política del país, ens retorna
l’esperança i el seu exemple ens ha de servir de model. I és això, ni
més ni menys, el que han fet els valents independentistes d’Arenys de
Munt tot convocant a les urnes els seus veïns per decidir si volen una
Catalunya independent.

Cal dir que no són personatges anònims.
Tenen noms i cognoms, i és de justícia destacar-ne els de Josep Manel
Ximenis, Agustí Barrera, Andreu Majó, Jordi Bilbeny o el del seu
alcalde, Carles Móra, entre d’altres. Ells han fet possible el que serà,
sense cap mena de dubte, un preludi de la independència de Catalunya el
proper 13 de setembre. El país sencer els haurà de donar les gràcies i
reconèixer que amb el seu gest ens han ajudat a creure, encara més, que
la nostra llibertat col·lectiva és possible sempre que estiguem
disposats a encarar-nos amb l’enemic. Avui ells són l’orgull de
Catalunya.

Naturalment, davant aquest desafiament, a l’Estat
espanyol han començat a escoltar-se els lladrucs rojigualdos.
N’hi ha de tota mena: els de l’advocacia de l’Estat, els del PP, els
dels socialistes espanyols i també catalans (aquests procuren no fer-los
gaire forts), els d’aquells cadellets dels Ciudadanos i, fins i tot,
els més autèntics de tots i que ja crèiem extingits, com són els de la
Falange Española. Aquests darrers són els més estrambòtics de l’espècie i
s’amaguen darrere de l’amenaça barroera i primitiva, tal com van
demostrar fa pocs dies quan van elaborar un vídeo tronat amb què volen
intimidar l’alcalde, Carles Móra, amb un llenguatge que en qualsevol
país d’Europa els suposaria directament la presó. Curiosament, cap
d’ells ha tingut la gosadia de donar la cara. Serà un fantasma aquesta ressuscitada
Falange Española? Les darreres notícies han estat que el govern
espanyol vol impedir la votació donat que vulnera no sé quins articles
de la Constitució Espanyola. És clar, tot procés d’independència, alguna
llei de l’ocupant haurà de traspassar, perquè, si no, les fronteres
serien les de l’època de Carlemany. Amb tot, els promotors del plebiscit
arenyenc tenen clar que el tiraran endavant, peti qui peti. Entenen
perfectament que cal encarar-se amb els poders de l’Estat i estan
disposats a fer-ho tot sabent el que s’hi juga, en aquest partit. La
seva és una política madura que posa en evidència l’infantilisme ridícul
de CiU o ERC quan es tracta de parlar dels drets de Catalunya.

Aquests
catalans d’Arenys de Munt demostren tenir sentit polític i han fet
diana. El seu gest és d’una gran transcendència històrica perquè colpeja
directament l’Estat espanyol i posa en una situació molt i molt
compromesa una classe política catalana que encara no sap com
reaccionar. Fins i tot, destapa l’esquizofrènia política de personatges
com Artur Mas, que diu que votaria «sí» a títol individual però que ell
representa un partit que no vol fer referèndums d’independència.
D’altres, com els escolanets catalans del PSOE, posen la llei per davant
de la llibertat, que és el mateix que justificar el franquisme. O no
era legal Franco en el seu moment? Per què el van combatre llavors?

Ara,
aquesta taca d’oli de democràcia i independència amenaça d’estendre’s a
d’altres viles i ciutats catalanes en un procés que fa que a molts no
els toqui la camisa a la pell. Als espanyols, perquè saben que això és
l’inici d’un procés que pot resultar imparable, i als nostres dirigents,
perquè deixa al descobert les seves polítiques de volada gallinàcia.

La
iniciativa d’Arenys de Munt desarma Espanya, desemmascara els
col·laboracionistes de casa i esperona la moral dels catalans. Això
només es pot qualificar amb una sola paraula: victòria!

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya

 

—————–

 

Santiago Espot
Lloc: Barcelona
País: Catalunya
Més informació
Santiago Espot,
professionalment, és director de vendes per a Europa i Sud-amèrica d’una
companyia industrial nord-americana. Ha publicat els llibres “Contra el
senequisme polític”, “Joan Fiveller. Model de carácter”, “Cap a la
independència” i “Discursos a la Nació”. També és coautor dels llibres
“Front pel Plebiscit per la independència de Catalunya” i “Independència
sobre rodes”. Va impulsar les campanyes populars “Per un nou tancament
de caixes” l’any 1992 i “Hoquei per Catalunya” l’any 2003. Fou editor i
un dels fundadors de la revista « Independència de Catalunya » l’any
1998.
Actualment és el President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de
Força Catalunya.
Els meus interessos
La independència
de Catalunya

Blocs de Santiago

Santiago Espot 7 articles publicats

Últims articles de Santiago

Fer
política a Madrid
864 lectures 7
comentaris
Els
valents d’Arenys de Munt
991 lectures 8
comentaris
Com
fer una candidatura guanyadora
1782 lectures 18
comentaris
Espanya
no té qui la salvi
827 lectures 11
comentaris
Som
aquí, Fundación DENAES
1158 lectures 17
comentaris
13-S:
comença la independència
1416 lectures 18
comentaris
“Vagi
a fer punyetes”
1181 lectures 10
comentaris

Consultes, democràcia en estat pur. __ EA 1577

Catalunya Acció en favor del “Sí” a la Independència de Catalunya en totes les tongades de Consultes: Arenys 13S, 13D, 28F i 25A.

Des de la Catalunya del Nord -les
comarques al nord de la serralada del Pirineu-, des de la Catalunya de
l’Oest
-la Franja a ponent-, des de la Catalunya del Sud -País Valencià- i des
de la
Catalunya del Mar -Illes Balears, Pitiüses i l’Alguer-, els catalans
lliures que
ja han renunciat al règim colonial que ens desmembra i ofega com a Poble
i Nació
que som, des de tots aquests indrets de la Pàtria Catalana, els catalans
miren
amb orgull i esperança les Consultes que Arenys de Munt va saber
endegar.

Es tracta de democràcia en estat pur!

Els
catalans de nou
hem meravellat a tot el món clarivident del que és llibertat i netedat
democràtica. Els catalans ens hem muntat unes eleccions lliures i
vàlides amb
cap diner de cap contribuent, ni un euro ha sortit de cap persona que no
l’hagi
volgut aportar, ni un euro de cap de les persones que han fet vores a
aquestes
consultes per qualsevol motiu imaginable, ni un euro de la majoria de
les
persones que han anat lliure i amb ple convenciment a votar en un 90% a
favor de
la Independència de Catalunya. Molt lluny, a milers d’anys llum de les
monstruoses despeses de les eleccions promocionades descaradament pel
nostre
carceller fastigós estat ecspanyol.

“Ecs” de tanta brutícia,
dictadura i
opressió. Infinitament lluny de la brutícia d’interessos que s’amaguen
sota
tanta millonada. Infinitament lluny de l’ofeg que els amos del diner
executen
sobre polítics i partits polítics ecspanyols i catalans que segueixen el
joc
colonial. Fa poc bancs ben propers van condonar un deute de 20 milions
d’euros
al PSOE i altra quantitat menor al PSC sense aparent motiu de
contraprestació. A
qui es deuen ara aquestes dues formacions polítiques?

Recordem
també les
perverses actituds d’un dels principals capitosts de La Caixa, quan la
preparació de l’estatut de Catalunya, que en un acte oficial i davant de
tot el
públic assistent va cridar a files al President Maragall més o menys
dient-li
“que sobretot no trenqués cap plat”, i posteriorment en un altre acte va
fer el
mateix amb el Sr. Puigcercós. En amdues ocasions va ser vergonyós com
aquell
fastigós senyor “dels diners” va tractar i humiliar aquells dos
pussilànims
polítics, la debilitat dels quals hem patit tant!

I La Caixa no
en
va tenir prou que posteriorment va fer públics -com aquell qui diu
delatar- els
deutes que li tenien tots els partits polítics: CDC, Unió, PSC i ERC. De
nou va
ser vergonyós veure els polítics catalans esclaus de La Caixa. Quina
vergonya!
Maleïda Caixa, maleïts catalans que no coneixen ni estimen la seva
pàtria!!!
Maleïts tots aquells que posen els seus interessos per sobre dels
interessos de
la nostra nació, per sobre dels interessos del nostre Poble.

En
les
Consultes s’ha acomplert i s’està complint aquella màxima que Santiago
Espot no
para de proclamar als quatre vents: “que la Independència ens la pagarem

els catalans!”.

També hem de tenir en compte que s’han fet i
s’estant
fent aquestes Consultes sense l’ajuda dels periodistes, dels diaris i de
les
televisions, i sense l’ajuda real dels partits polítics catalans -ells
no han
fet pas el que havien de fer per la defensa de la Independència del seu
Poble.
Algun dia tots plegats n’hauran de donar comptes.

Us convido
a escoltar la defensa del “Sí” a ultrança! La defensa de la llibertat,
la unitat i la plenitud de tots els catalans!!!

Visquin les
Consultes
!
Visca Catalunya Lliure !!!

Salvador Molins Escudé
Conseller de Catalunya Acció

L’error etern: emmerdar-se amb Espanya! __ EA 1575

Deixem-nos de romanços,
allunyem-nos d’Espanya en tots sentits, trenquem amb Espanya, creieu-me!

Que
les garsonades se’ls mengin vius!

El gran error dels catalans
sempre ha estat emmerdar-se amb ecspanya.

Ja ha arribat l’hora de
trencar políticament amb Espanya, amb el Garzon, amb els que el
protegeixen i amb els que el jutgen.

Prou d’Espanya!
Lluny
d’Espanya!
Fora d’Espanya!

Independència ja, ruptura ja!

———-

24
juny 2006

Trencar fibres de subjecció

Publicat el
24/juny/2006

No hi ha passos intermedis des de l’autonomisme cap
a
la Independència. Com diu el poble savi, “per a fer una truita s’han de
trencar els ous!”

Ens cal fer passos concrets de trencament des
d’ara mateix; ens cal traspassar contínuament la seva ratlla vermella.
Hem d’esdevenir contínuament infidels i molestosos a la seva pretesa
correcció política. Hem de trencar! Trencar lligams contínuament.
Trencar fibres de subjecció i d’encaix l’una darrera l’altra!

“El
nord de la nostra política és i ha d’ésser trencar amb Espanya!”
(Catalunya Acció dixit).

Algú ha d’aglutinar als que de veritat
volen reconstruir
nacionalment Catalunya.

Cal una entitat
única i potent que aglutini a tots els patriotes i que en faci
d’estat
major; l’equivalent a un partit polític català que actuï des de fora
del
joc partidista establert per la Constitució Trampa Espanyola.
Constitució
trampa perquè està pensada i redactada per a subjugar
Catalunya i de tal manera que legalment no hi hagi possibilitat de
sortir del «atado y bién atado». Constitució trampa perquè a més va ser
redactada des de l’ombra a punta de pistola i encara avui conté amenaces
militars en el seu redactat; no és una constitució a favor del Poble
Català sinó en contra del Poble Català i els seus drets nacionals
inalienables.

Els partits polítics catalans actuals mesclen
l’administració del país i la reconstrucció del país. La
reconstrucció sempre queda aparcada en segon terme i molts cops oblidada
,
i aquesta és una de les causes principals per les què el nostre país no
avança nacionalment des de la mort del dictador. Cal treure la direcció
de la reconstrucció nacional fora de la dinàmica dels partits, de la
dinàmica de les necessitats immediates de les administracions
autonòmiques i municipals que sempre acaben callant i posposant la
necessària reconstrucció nacional davant les necessitats de finançament
del dia a dia que intel·ligentment i de forma maquiavèlica manté
controlades amb mà de ferro l’administració estatal espanyola.

Qui
veritablement sigui patriota i vulgui Catalunya lliure i plena no pot
fer ni el sord ni el desentès a aquesta persistent crida d’alliberament
que emana dels catalans i catalanes, d’entitats i col·lectiusd’arreu
dels diferents territoris dels Països Catalans, des de Salses a
Guardamar i des de Fraga a Maó.

Salvador Molins i Escudé


———————

Aquesta resposta la he penjada al post del Blog de Pere Aragonès:

“Garzonada”
contra Garzón

“El jutge Baltasar Garzón s’ha destacat, des del tribunal d’excepció
que és l’Audiencia Nacional, per polèmiques actuacions
judicials, que sempre han comptat amb un vernís teatral i focs
d’artifici. Al costat d’actuacions contra la corrupció i les dictadures
com el cas Pretòria, el cas Gürtel i la persecució d’Augusto Pinochet,
Garzón és un dels pares de l’extensió del tipus delictiu pertinença a
banda armada
a organitzacions polítiques i persones individuals
que, malgrat no tenir cap paper en la comissió d’actes terroristes,
només comparteixen objectius polítics o ideologia amb una organització
armada. Una doctrina que Grande Marlaska ha portat fins a l’extrem en el
cas Egunkaria. Massa sovint, també, ha protagonitzat
instruccions judicials que s’han fet públiques amb la detenció de
desenes de persones, la majoria de les quals quedaven en llibertat sense
càrrecs al cap de poques setmanes.

És cert que cal valorar de Garzón la valentia d’enfrontar-se a
l’extrema dreta espanyola investigant els crims del franquisme, obrint
diligències per poder trobar i exhumar cadàvers de persones assassinades
pel franquisme. Grups d’extrema dreta com l’autodenominat “sindicat” Manos
Limpias
, que han actuat sovint com a acusació particular en causes
instruïdes per Garzón, ara fan seure al magistrat a la banqueta com a
acusat d’un delicte de prevaricació.

El progressisme espanyol, aquell que decreta la justícia des de la
càtedra, que porta El País sota el braç i que calla davant els
atacs feixistes als Països Catalans, han organitzat un grau sarau per
defensar el jutge de l’extrema dreta espanyola, i pretenen que ens
apuntem al sarau. Ho sento, però no m’hi trobaran, perquè va ser Garzón
qui va orquestrar una operació judicial i policial que ha acabat gravada
a la memòria amb el seu nom on es va detenir desenes
d’independentistes, molts dels quals van ser torturats i maltractats.
L’any 1992, Garzón va convertir l’any olímpic en una etapa d’horror per a
desenes de persones i les seves famílies i amics, i davant les
denúncies de tortures que van formular en les seves declaracions els
independentistes detinguts, es va negar a investigar-les. Una negativa
que ha estat condemnada pel Tribunal d’Estrasburg [sentència
en format word
], que considera que Garzón hauria d’haver investigat
les denúncies de tortures. Vicent Partal deia
fa uns dies que no defensaria Garzón. Ja en som dos.

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i …

Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor del partit polític per la Independència “FORÇA CATALUNYA” és un treballador incansable per la seva professió de la que n’és molt responsable i per la Independència de Catalunya:

“Cal
felicitar Santiago Espot pel que ha fet i el que farà; cal donar-li
suport; cal fer nostres les seves intencions; cal deixar de banda les
diferències; cal alimentar les esperances i, d’una vegada per totes,
apropiar-nos del futur. Tots junts serem la nostra història!

José M. Murià – Zapópan (Mèxic) Desembre del 200″


L’editorial
DUX
i la llibreria Ona,

es complauen a convidar-vos
a
la presentació del llibre

“Discursos a
la Nació”

de Santiago Espot

President
de Catalunya Acció
i impulsor del partit polític Força Catalunya.

L’acte,

presentat
per Enric Canela
,
impulsor dels
Deu
Mil a Brussel·les,
tindrà lloc

el proper dimecres
14
d’abril,
a dos quarts de vuit del vespre
 

a
la llibreria Ona de Barcelona

 
(Gran Via de les Corts
Catalanes, 654).


—————————————-

Ells
i nosaltres. Fragments del pròleg del llibre escrit per Josep M. Murià
:

“… No sé de qui seran les mans que esgrimiran les falçs que aconseguiran
culminar la feina que fa tants segles que dura.
Tampoc no m’atreveixo a
precisar quan esdevindrà el fet. Però si he vist tot el que s’ha guanyat
fins ara, tinc tot el dret de pensar que falta poc i, fins i tot,
acariciar la idea que jo ho podré veure i a la millor ser-hi i tot.

Aquest llibre que tenim a les mans és, no cal dir-ho, un document
d’esperança. Totes aquestes conferències que ha fet Santiago Espot i que
ha dictat públicament a tants indrets de Catalunya, amb la passió de
qui està plenament segur de la justícia i la possibilitat de la seva
causa, però també amb el coneixement sòlid de la realitat que vivim i de
les seves possibilitats, ja no és una escletxa que ens obren, sinó un
veritable finestral que no tan sols permet intuir el que ha de venir,
sinó que també ens deixa sentir-ne ja la flaire i la fressa.” (J.M. Murià)


Demà dimecres, Presentació del llibre Discursos a la Nació a la llibreria Ona de Barcelona __ EA 1573


L’editorial
DUX
i la llibreria Ona,

es complauen a convidar-vos
a
la presentació del llibre

“Discursos a
la Nació”

de Santiago Espot

President
de Catalunya Acció
i impulsor del partit polític Força Catalunya.

L’acte,

presentat
per Enric Canela
,
impulsor dels
Deu
Mil a Brussel·les,
tindrà lloc

el proper dimecres
14
d’abril,
a dos quarts de vuit del vespre
 

a
la llibreria Ona de Barcelona

 
(Gran Via de les Corts
Catalanes, 654).

 

—————————————-

Ells
i nosaltres. Fragments del pròleg del llibre escrit per Josep M. Murià
:

No sé de qui seran les mans que esgrimiran les falçs que aconseguiran
culminar la feina que fa tants segles que dura. Tampoc no m’atreveixo a
precisar quan esdevindrà el fet. Però si he vist tot el que s’ha guanyat
fins ara, tinc tot el dret de pensar que falta poc i, fins i tot,
acariciar la idea que jo ho podré veure i a la millor ser-hi i tot.

Aquest llibre que tenim a les mans és, no cal dir-ho, un document
d’esperança. Totes aquestes conferències que ha fet Santiago Espot i que
ha dictat públicament a tants indrets de Catalunya, amb la passió de
qui està plenament segur de la justícia i la possibilitat de la seva
causa, però també amb el coneixement sòlid de la realitat que vivim i de
les seves possibilitats, ja no és una escletxa que ens obren, sinó un
veritable finestral que no tan sols permet intuir el que ha de venir,
sinó que també ens deixa sentir-ne ja la flaire i la fressa.

En textos com aquests, la independència de Catalunya ja deixa de ser una
idea intuïtiva, romàntica, subjectiva, ideal, etc., per oferir-se fins i
tot com una solució concreta a problemes greus que ara per ara pateix
la ciutadania catalana, i una porta que donarà pas a un futur
econòmicament i socialrnent molt millor. És a dir, la independència de
Catalunya ha deixat de ser una noció de futur remot per convertir-se en
una necessitat imperiosa del present: en una part integral de la
realitat contemporània i, com si això no fos prou, ara resulta que una
majoria creixent de catalans ja n’està plenament convençuda. Què més es
vol?

Cal felicitar Santiago Espot pel que ha fet i el que farà; cal donar-li
suport; cal fer nostres les seves intencions; cal deixar de banda les
diferències; cal alimentar les esperances i, d’una vegada per totes,
apropiar-nos del futur. Tots junts serem la nostra història!

José M. Murià – Zapópan (Mèxic)
Desembre del 2008