CATALUNYA AVANÇA VERS L’ASSOLIMENT DE LA SEVA LLIBERTAT __ EA 1541


Resultats bastant aproximats de La Pobla de Lillet:

Participació: 32,9%

Vots afirmatius: 387
Vots negatius: 12
Vots nuls: 1
Vots Blancs: 1

—————————————————————-

Resultats bastant aproximats de Vilada:

Participació: 41,28%

Vots afirmatius: 189
Vots negatius: 4
Vots nuls: 0
Vots Blancs: 1

—————————————————————-

Resultats bastant aproximats de La Nou:

Participació: 56,49% aproximat

Vots afirmatius: 69
Vots negatius: 2
Vots nuls: 3
Vots Blancs: 0

—————————————————————-

Resultats bastant aproximats de L’Espunyola:

Participació: 37,07% aproximat

Vots afirmatius: 84

Vots negatius: 1

Vots nuls: 0

Vots Blancs: 1

———————————————-

Resultats bastant aproximats Sant Quinti de Mediona

Participació: 30%

Vots afirmatius: 508
Vots negatius: 15

—————————————————-

23 febrer 2010

Les raons del SÍ

El passat 19
de febrer, el pavelló municipal de Corçà va acollir una taula rodona
convocada per la comissió organitzadora de la consulta per la
Independència de Catalunya que aquest municipi del Baix Empordà farà el
proper 28 de febrer.

Des
d’aquí aprofito per reproduir la ponència que, com a representant de
Catalunya Acció convidat en aquest acte, vaig pronunciar, no sense
abans agrair la calurosa hospitalitat i tracte rebut per part de
l’organització i del públic assistent.
Molt bon vespre a tothom,

No
voldria començar la meva intervenció sense agrair-los la deferència
d’haver convidat Catalunya Acció a participar en aquesta taula rodona,
i aplaudir en nom de l’organització que represento la consulta per la
Independència que celebraran el 28 de febrer.

Senyores, senyors,

Estic
convençut que no m’equivocaré si afirmo que totes les persones que avui
ens trobem reunits en aquest acte –o si no tothom, gairebé la majoria
de tots vostès- aniran a votar en favor de la Independència d’aquest
país. O el que és el mateix: estic convençut que el proper 28 de
febrer, Corçà votarà, per damunt de tot, sentit comú. Perquè si alguna cosa representen aquestes consultes són exactament això: l’expressió popular del sentit comú.

És cert que aquestes consultes representen també un exercici democràtic i un termòmetre que mesurarà la capacitat
organitzativa dels municipis tot i el silenci oficial que els estaments
polítics del país estan imposant per ofegar iniciatives populars com
aquestes
. Però, per damunt de tot això, per damunt fins i tot de l’exercici democràtic de convocar un poble en referèndum, hi ha un factor que converteix aquestes consultes en més que una anècdota electoral: aquestes consultes són, i han de ser, les primàries de la nostra Independència nacional.

Perquè, entre nosaltres, a aquestes alçades de la història, convindran amb mi que els catalans ja hem invertit prou temps a demostrar que som un poble demòcrata. Com si els catalans, que hem estat i som una de les nacions més glorioses i antigues d’Europa, no ens creguéssim ni nosaltres mateixos que ser català vol dir portar el gen de demòcrata a la sang. Per tant, jo vull fer un pas més enllà
i encoratjar-los a viure aquests referèndums com una pàgina que vostès,
com a part del poble català, estan escrivint en la història de la
recuperació del nostre Estat. Els convido que prenguin el relleu de l’esperit que va néixer a Arenys de Munt el setembre passat, que recullin la flama que aquell grup de patriotes –entre els quals el senyor Ximenis avui present- van encendre per escampar-la arreu de la nació.

Si avui Catalunya viu immersa en una campanya col·lectiva de referèndums, això ho devem, i vull recordar-ho solemnement avui i aquí, gràcies
a l’empenta i la convicció d’un grup reduït de persones que van
demostrar-nos com es pot sotragar un país sencer fins i tot quan tens
el vent de cara i ningú aposta per tu.
El proper 28 de
febrer, tots vostès tindran l’oportunitat i la responsabilitat de fer
que l’esperit d’Arenys de Munt continuï avançant i assentant les bases
de la nostra propera emancipació nacional.

Que ningú no
s’enganyi. Que ningú esperi la independència com un regal que caurà del
cel. Ni encara menys, com un pacte amistós que algun dia farem entre
espanyols, francesos i catalans. No. La batalla per la Independència serà, per damunt de tot, la batalla de la dialèctica i la oratòria. I és que, senyors, aquesta guerra – perquè que ningú dubti que som un país en guerra, en guerra política i diplomàtica però en guerra al capdavall-, exigirà que escollim
un exèrcit de dirigents polítics capaços d’enfrontar-se fins a les
darreres conseqüències amb el discurs i la maquinària estatal francesa
i espanyola
. I això, benvolguts amics, no ho trobaran en aquesta menjadora pública i repartidora de pinso que un bon dia va ser el Parlament de la nostra Catalunya. Allà, això, ara, no ho trobaran.

S’ha acabat el temps dels qui no parlen clar, dels eufemismes, d’autocensurar-nos. S’ha acabat el temps d’aigualir el nostre llenguatge i el nostre discurs. Per recuperar la dignitat d’aquest poble és hora que recuperem primer el to adequat per expressar el nostre geni nacional, la fermesa en les nostres accions i la contundència dels nostres arguments. De fet, tal com els deia en començar: fem que s’imposi el sentit comú.

Està en joc el futur polític, cultural, lingüístic, social i econòmic de Catalunya. Siguem dignes de Catalunya i alcem-nos disposats a conquerir la victòria que la història reserva només per aquelles nacions que estan cridades a vèncer. Si el 13 de setembre passat, Arenys de Munt va iniciar el camí cap a aquesta victòria, aquest 28 de febrer vostès es convertiran en ambaixadors de la democràcia i faran saber a tot el món, i en especial a la resta d’Europa, que ben aviat al cor de la Unió Europea hi onejarà una nova bandera que serà símbol de llibertat, de justícia i de democràcia: les quatre barres de la nostra bella i immortal Catalunya.

Moltes gràcies.
Corçà, Baix Empordà.

Divendres, 19 de febrer del 2010

————————-

Friday, 26 February 2010

Reasons for voting “Yes” to independence

Last February 19th, at the Sports Centre in Corçà (Baix Empordà, Catalonia), a conference was called by the  commission organizing the polls for independence  that will be held in this town on February 28th.

I
take advantage of this place to reproduce the speech I made, as the
representative of Catalunya Acció invited to this act, and also thank
the assistant public and the organization for the hospitality received.

Good evening to everybody,

I
would not like to begin my intervention before thank you for having
invited Catalunya Acció to participate in this conference, and applaud,
on behalf of the organization I represent, the poll for independence
that you are organizing for February 28th.

Ladies and gentlemen,

I
am convinced that I am not wrong if I affirm that everybody gathered in
this act -if not all of you, at least a great part- will go to vote for
the independence of this country. In other words, I am convinced that
on February 28th, Corçà will vote, mainly common sense. Because if something is represented by these ballots is exactly this, a popular expression of common sense.

It is true that these polls represent a democratic exercise too and are a thermometer that will measure the capacity
of organization of the towns and cities despite the official silence
that the politicians of this country have imposed to suffocate popular
initiatives like these
. But, above all this, even above the democratic exercise to convoke the people to referendum, there is a factor that make these polls more than an election anecdote, because they are, and so they must be, the primaries of our National Independence.

Because, nowadays, you will convene with me that Catalans have invested enough time demonstrating that are a democratic nation. As if Catalans, who have been one of the most old
and glorious Nations in Europe, would not believe ourselves that being
Catalan means to bring the democratic gene in the blood
. So, I want to go one step beyond
and encourage you to live these referendums as a page that you, as part
of the Catalan Nation, are writing  in History recovering our State. I invite you to take the relay to the spirit born in Arenys de Munt last September, taking the flame that that group of patriots -Mr Ximenis, today present too, was among them, lit up to spread around the Nation.

If Catalonia live today  in a collective campaign of polls, is due -and I want to remind it explicitly, to the
courage and conviction of a small group of people who demonstrated us
how a whole country can be shaken up even when they had the wind
against and nobody betting for them
. Next February 28th, all you
will have the opportunity and the responsibility to make that the
spirit of Arenys de Munt continues advancing and settling the bases of
our next National emancipation.

But nobody fool themselves.
Nobody think that independence will come as a present from heaven. And
even a friendly agreement among Spanish, French and Catalans. No! The battle for Independence will be, above all, the battle for the dialectics and oratory. Because, ladies and gentlemen, this warbecause we are in a political and diplomatic war, but war, nevertheless-, will demand that we choose
an army of political leaders able to confront, to the last
consequences, the discourse and the French and Spanish State machine
. This, dear friends, is impossible to find in this public trough and fodder spreading institution that one day was our beloved Parliament of Catalonia. This, there, now, is not to be found.

The
time for those who do not speak clearly, with euphemisms,
auto-censoring themselves, is over. The time of watering down our
language and discourse is over
. To recover this Nation’s dignity is time to recover the adequate tone to express our national genius, the steadiness of our actions and the strength of our reasons. In fact, as I said in the beginning, let’s impose common sense.

Our
political, cultural, linguistic, social and economic future is in play.
Let’s be worthy of Catalonia and rise willing to conquer victory that
History reserves only to those in those Nations that are called to win.
If on September 13th, Arenys de Munt initiated the way to this victory,
next February 28th you will become ambassadors of democracy, and will
let the world know, and especially the rest of Europe, that very soon,
within the heart of the European Union, a new flag will fly, symbol of
freedom, justice and democracy; the four stripes of our beautiful and
immortal Catalonia.

Many thanks.

Albert Ubach
Member of Catalunya Acció

Speech made at Corçà,
(Baix Empordà, Catalonia), on Friday, February 19th 2010, with occasion
of the poll for independence to be celebrated on February 28th 2010.

In this occasion,
80 towns and cities of Catalonia, will hold similar polls. The number
of electors, older than 16, arrives to a little less than 300,000. The
biggest town holding the ballot will be El Vendrell (Baix Penedès).
With this second wave of ballots, the number of possible voters will
increase to one million Catalans, and the speaker for the National
Coordinator qualified it as the non-return point for independence in
view of the third wave of polls, to be held on April 25th, in big
cities like Lleida, Figueres, Reus, Girona and Manresa.

Marginació del català a la Universitat __ EA 1538

https://blogs.enoticies.com/victoralexandre/marginacio_del_catala_a_la_universitat.html

La situació de la llengua catalana a les universitats del país és escandalosament deplorable, i el més greu és que tota la culpa, tota, és de les mateixes universitats en connivència amb el govern català. El menyspreu de les primeres i la desídia del segon estan abocant la nostra llengua a la més pura marginalitat tot convertint-la en un element ornamental, una mena de gerro amb flors merament simbòlic o testimonial sense cap més valor que una andròmina. Les denúncies dels sindicats d’estudiants, en aquest sentit, són constants i fins i tot la Plataforma per la Llengua ha iniciat una campanya anomenada “A la universitat en català!” per denunciar la situació i explicar que les universitats “posen més èmfasi a ampliar l’oferta d’ensenyament en anglès i espanyol que a proporcionar l’ensenyament que, per coherència, la societat que els finança necessita, l’ensenyament en català”. En funció d’això, la Plataforma demana poder rebre l’ensenyament de tots els graus íntegrament en català, més oferta de postgraus i màsters oficials en català, que tot el professorat que s’incorpori a les universitats conegui prou la llengua catalana, que s’anunciï i es respecti la llengua de la docència, poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català, que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català, disposar de bibliografia específica en català, que l’estudiant de mobilitat i intercanvi conegui el català, que totes les universitats elaborin un reglament d’usos lingüístics i el compleixin i que els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.

Mentrestant, però, el govern de Catalunya mira cap a una altra banda i posa en evidència que l’autoproclamat -però mai no demostrat- independentisme d’un dels partits que el configuren només ha servit per enfonsar encara més el català fins a deixar-lo en l’estat de prostració en què es troba. Fixem-nos en l’odissea que acaba de viure Agnès Toda, una becària predoctoral que cursa el màster en estudis superiors de llengua i literatura catalanes a la Universitat Rovira i Virgili. Va anar a matricular-se a l’assignatura obligatòria Orientació professional i ciutadania i es va trobar que no sols no podia fer-la en català en cap de les vuit opcions que hi ha, sinó que l’obligaven a fer l’examen en espanyol o en anglès. I això malgrat que al dossier de l’assignatura s’especifica que l’avaluació es podrà fer en català. Agnès Toda entén que s’aposti per l’anglès a l’hora d’atendre els estudiants d’Erasmus, però no veu bé, com és lògic, “que no pugui triar fer l’examen en català”. Però aquesta és la situació, fins al punt que, en negar-s’hi, el professor li va demanar un treball molt més laboriós “que m’ha portat molt més temps i feina que no pas la prova, que en vint minuts podies enllestir”.

Aquestes coses, tanmateix, fer que el català sigui més costós i que esdevingui un enuig, no són pas culpa dels estudiants d’Erasmus, sinó, com diu l’Agnès, de la Universitat Rovira i Virgili i “de totes les universitats catalanes, que menystenen els alumnes de casa”. I perquè vegem fins a quin punt arriba l’ànima d’esclau que tot català porta a dins, aquesta estudiant ens informa que tots els seus companys d’assignatura, absolutament tots, van ajupir el cap, van callar i van decidir fer l’examen en espanyol. I l’endemà, és clar, no van tenir cap problema per mirar-se al mirall. És el mínim que s’espera d’un aspirant a doctor en pusil·lanimitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Independència, el nou esquer d?ICV __ EA 1537

https://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2010/02/l_rsquo_espanyolisme_de_la_vall_d_rsquo_aran_47966.php

“La direcció d’ICV ja fa molts anys que es troba ancorada en el passat i, com el PSOE de Catalunya, amb qui comparteix l’amor pels fòssils, encara parla de federalisme”

La independència de Catalunya ja ha començat. Algunes persones no se n’adonen, però ja ha començat i, a desgrat de moltes altres, no té aturador. És a dir, que, per depriment que pugui ser l’actual panorama polític, així com el sentiment d’impotència que genera la visió d’una Generalitat en poder de gestors d’engrunes, no pas d’estadistes, el procés de recuperació de les nostres llibertats nacionals culminarà abans que no ens pensem. Les consultes populars que s’estan celebrant han sacsejat el país de dalt a baix, han atret la mirada de la resta del món i han obligat la classe política catalana a prendre-les en consideració. Algunes forces, com el PP i el PSOE de Catalunya, han optat per deslegitimar-les, però l’únic que han aconseguit ha estat retratar-se per a la posteritat com a enemics del principi democràtic més elemental: la llibertat d’expressió.
Val a dir, per altra banda, que, per bé que les consultes incideixen en molts àmbits, n’hi ha tres que són determinants. El primer, transversalitzar la independència tot fent prendre consciència a la gent que la llibertat d’un poble està per damunt de les adscripcions de classe; el segon obligar els partits polítics a enfrontar-se amb les seves contradiccions; i el tercer, desmuntar el tòpic de l’independentisme com a força minoritària. Les consultes, per tant, marquen un abans i un després en la història de Catalunya, i la prova més recent dels seus efectes ens la va donar el passat 20 de febrer Joan Herrera, secretari general i candidat d’ICV a les properes eleccions, quan va dir que Esquerra “ja no té el monopoli” de l’independentisme perquè en la seva formació també n’hi ha, d’independentistes. “I com és que fins ara no se n’havien adonat?”, caldria preguntar-li. Sigui com vulgui, no deixa de ser una evolució en el discurs. Un discurs que és merament estratègic i trampós, és clar, però obligat per la convicció que ben aviat tot aquell partit que no inclogui la independència de Catalunya en el seu ideari estarà condemnat al fracàs. No és que la direcció d’ICV s’hagi tornat independentista de cop, ni molt menys. La direcció d’ICV ja fa molts anys que es troba ancorada en el passat i, com el PSOE de Catalunya, amb qui comparteix l’amor pels fòssils, encara parla de federalisme. Però en el món del segle XXI, amb una globalització galopant dins la qual tota nació que no tingui Estat està condemnada a desaparèixer en un tres i no res, el federalisme és una andròmina tan romàntica i inútil com el rellotge de butxaca del besavi. En obrir-lo, provoca el somriure afectuós, sí, però ja no funciona.
És bo que ICV s’adoni que l’independentisme dóna escons, naturalment que sí, però convindria que s’adonés també que, d’ara endavant, ja només els donarà a aquella força que plantegi la independència per a un futur immediat, no pas per a l’any 3000. Mentre el senyor Herrera, digui que el federalisme és una “aposta estratègica de fons fruit del convenciment que suposa la millor fórmula per a l’autogovern” aquest partit no passarà de ser la catifa verda del Partit Socialista. Només té una possibilitat de sobreviure, una sola, i és que aquests independentistes que diu que hi militen es facin càrrec del partit tot explicant a la rellevada direcció que sense independència no hi pot haver mai autogovern.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

JUDICI CONTRA EL CATALÀ __ EA 1536

El passat 3 de setembre al matí jo, Àngels Monera,  i la meva família vam perdre un vol a l’aeroport de Girona en dirección a l’Alguer. El motiu és que vam gosar adreçar-nos als guàrdies civils en català. La seva actitud prepotent i de menyspreu cap a la llengua i la nostra insistència en que teníem el dret d’usar-la, va suposar la meva retenció a les dependències de la Guardia Civil dins l’aeroport. Allà, a més de constatar que a l’aeroport de Girona es deu poder parlar qualsevol llengua menys la nostra, vaig ser interrogada sobre geografia i filologia política,  -Reconoce Vd. que Gerona està en España?-, -Reconoce Vd. que el español és la lengua oficial de España?- i quan finalment em van deixar anar, sense que hagués signat res ni m’haguessin informat en cap moment que em denunciarien, el vol estava tancat i ens vam quedar a terra.

Vam haver de passar tot el dia a l’aeroport, comprar nous passatges a una destinació molt allunyada de l’Alguer, la ciutat de Càller, a l’altre punta de Sardenya, pagar una nit d’hotel -vam arribar a les 11 de la nit-, i llogar un cotxe per desplaçar-nos a l’Alguer, on teníem reservada una habitació que també vam haver de pagar.

En tornar a casa, vam denunciar-ho a alguns mitjans i a la Secretaria de Política Lingüística. Potser com a resposta a això, he rebut una citació com a acusada en un judici que tindrà lloc dilluns que ve a Santa Coloma de Farners. Es tracta d’un judici de faltes per “desordenes públicos”.

Lloc: Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3
Ctra. Sant Hilari, s/n Sta. Coloma de Farners

Data: 22 de Febrer del 2009 a les 10:45 hores

Us agrairem que feu difussió d’aquest cas per ajudar a que situacions  com aquesta, per desgràcia encara massa freqüents, deixin de produïr-se.

Gràcies per endavant, Àngels Monera

Primàries de la Independència __ EA 1535

Grabació de l’acte a Berga en favor del “Sí” pel 13D.

Parla Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.
Escolteu la seva defensa de les Consultes per a la Independència de Catalunya.
Segons la meva opinió, Santiago Espot és un català amb la fermesa de caràcter i amb la qualitat humana necessàries que el fan capaç de conduir el Procés d’independència de Catalunya. Caldrà restar atents i donar temps al temps.

Cliqueu el reproductor i podreu escoltar aquell dels molts actes que Catalunya Acció ha realitzar en favor de les Consultes d’Arenys, 13D i ara el proper 28F.

——————————

El Nord de Catalunya (Josep Maria Solé i Sabaté) __ EA 1533

“el Nord de Catalunya”

Que sigui ben aviat!

“La
Generalitat pot actuar més per prestigi que realment, tenim un
autogovern de poc poder, però això no sempre serà així, algun dia el
poble català del sud farà que els nostres polítics deixin de ser uns
simples majordoms d’uns amos altius de rapacitat insaciable. Des del
present els catalans del sud hem de ser solidaris amb el Nord de
Catalunya, per incrementar la nostra vivència amb ells. En tot i per
tot.”

—————————————
IGNORÀNCIA IGNOMINIOSA DE LA UNITAT NACIONAL, CULTURAL I LINGÜÍSTICA

Ara, el Nord de Catalunya

Josep Maria Solé i Sabaté / Catedràtic d’història contemporània a la UAB


GUILLEM CIFRÉ

Si estireu la manta de la llengua francesa i de
l’administració oficial que tapa i no permet tenir una visió profunda
del Nord de Catalunya, la mal anomenada Catalunya Nord, destapareu i
trobareu un país amb una catalanitat rica, ingent, plena de tradicions
i folklore molt semblant, bessó en les facetes més seculars al de la
resta de Catalunya. És la mateixa Catalunya mil·lenària que la del sud
dels Pirineus. La del nord, format pel comtat de Rosselló amb el
Conflent, Vallespir, Capcir i la meitat del comtat de Cerdanya, fou
cedida per Felip IV a finals del 1659 a França sense consultar les
corts catalanes ni els organismes catalans de govern i ni tan sols
notificar-los-ho.

FRANCESOS I ESPANYOLS van ignorar de forma ignominiosa la unitat
nacional, cultural i lingüística de les terres així escindides. Un país
català que va haver d’incorporar per força, i també per una lluent
atracció, la immensa França imperial, la d’una cultura extraordinària
que va ser usada com a arma genocida damunt una llenca de terra
esquarterada. La matriu és a banda i banda de la serralada. Breument: a
la part nord, Sant Miquel de Cuixà, i a la del sud, Ripoll. Poc ajut
podien rebre els catalans del nord dels catalans del sud: aquests
sofrien un procés similar de genocidi cultural a mans del regne, també
imperial, d’Espanya. I encara faltava el pitjor sota els Borbons a
partir del 1714. El franquisme. I fins al present. Les lleis
contràries, de tota manera, són prou explícites a banda i banda.

EN TOTS AQUESTS CENTENARS D’ANYS d’adscripció gal·la molts dels fets
socials, administratius, comunicacionals, econòmics, culturals,
esportius i fins i tot de l’imaginari col·lectiu han estat mirant cap
al nord, cap a la França estatal. És un fet ben lògic. Però també ho és
que en pocs llocs trobaríem tanta identitat específica ancorada en la
nit dels temps com al Nord de Catalunya. Un tret que ho diu tot de la
fortalesa i personalitat col·lectiva d’aquesta gent germana nostra que,
abans per força i ara per general lleugeresa, tenim massa oblidats.

I EN AIXÒ ENS EQUIVOQUEM de dalt a baix. La terra catalana del nord
del Pirineus és un cap de pont bàsic per a la nostra presència plena a
Europa. Per geografia, economia, recursos, aigua, cultura, universitat
i per la potencialitat industrial i turística que té, cal estrènyer
tots els llaços existents d’allò més i crear-ne de nous. Com? La
Generalitat pot actuar més per prestigi que realment, tenim un
autogovern de poc poder, però això no sempre serà així, algun dia el
poble català del sud farà que els nostres polítics deixin de ser uns
simples majordoms d’uns amos altius de rapacitat insaciable. Des del
present els catalans del sud hem de ser solidaris amb el Nord de
Catalunya, per incrementar la nostra vivència amb ells. En tot i per
tot.

CAL ANAR A PASSEJAR I PERDRE’S per Perpinyà, amarar-se de
l’inigualable Palau dels Reis de Mallorca i d’unes visions des d’allà
on en un dia clar es pot veure com el blau del Mediterrani agafa
iridescències cristal·lines de la neu dels Pirineus. Unes muntanyes que
compartim, el bressol de la nostra nació. Abans del segle XX era clar
per a tothom. L’actuació dels Estats espanyol i francès, les guerres
mundials i el franquisme van convertir en separació mental, amb
fronteres tancades i controls constants, el que només era, i és, una
ratlla administrativa. Si hom hi va per viles i pobles veurà que són
com els del sud. Això sí, més nets i ben endreçats. A la Costa Vermella
hom comprèn per què ha generat tanta passió, poesia, literatura i art,
i, també, tanta història dramàtica amb el record inesborrable dels
camps de concentració de postguerra. La gent, no l’administració, en
general donà un cop de mà, un tros de pa, feina, caliu, ajut als
centenars de milers d’exiliats que esperaven trobar lluny de l’Espanya
franquista violenta i criminal un Estat francès que seria terra
d’acollida i llibertat.

HI HA QUI DIU QUE AIXÒ ÉS HISTÒRIA, “pas d’Histoire“, i tenen
tota la raó del món. A l’Europa del segle XXI cap persona culta, amant
de la pau, pot defensar que les fronteres actuals siguin definides per
guerres del segle XVII. Els TGV, el comerç, les universitats, la
llibertat, l’Europa unida i lliure ens tornen a apropar. En l’obra de
Pere Verdaguer, de Joan-Lluís Lluís i altres s’explica clarament. En el
darrer llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca, hi
ha unes frases que són el resum de la nació cultural dels països de
llengua i cultura compartida: “Em migparteixen, dues llengües, dues
històries, dues propagandes, dues memòries”.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 19. Dissabte, 20 de febrer del 2010

SANTIAGO VILANOVA: NO AL CEMENTIRI NUCLEAR !!! __ EA 1530

SANTIAGO VILANOVA: NO AL CEMENTIRI NUCLEAR. (24/01/2010)
 
https://www.youtube.com/watch?v=ce-Vpp3JdyI
 
https://www.youtube.com/watch?v=kgxbANoWVIM
 
https://www.youtube.com/watch?v=arWQd-sXLw8
 
 
 
SANTIAGO VILANOVA: CHERNÓBIL: EL FIN DEL MITO NUCLEAR
 
https://www.youtube.com/watch?v=1-_KXJFfTuU
 
https://www.youtube.com/watch?v=_R6ZXiGBLUM

“Que el vostre vot sigui un sí rotund a la vida de la nostra nació” __ EA 1528

06 desembre 2009

Les raons del si. Acte a Berga pel 13D i ara pel 28F

(Escriu i parla: Maria Torrents, Consellera de Catalunya Acció.?

Benvolguts compatriotes,

Es
un honor ser avui aquí, davant uns homes i unes dones disposats a
esbotzar els límits mentals i polítics que ens constrenyen, tot
participant activament en aquesta consulta popular que és el preludi
irreversible del nostre alliberament.

L’esperit que està
demostrant el poble català en fer possible, en crear el seu camí cap a
la independència, malgrat i al marge de les elits polítiques, posa en
evidència que som un poble ocupat, però que no ens han vençut.

I
que ningú s’esgarrifi quan dic que som un poble ocupat. Avui les forces
que subjuguen el nostre poble no tenen la brutalitat dels exercits,
però despleguen una capacitat de domini encara més gran, a través de la
seva omnipresència i capacitat de persuasió. El seu poder rau
precisament en què gran part del nostre poble no és conscient de la
funció assimiladora que estan portant a terme d’una manera subtil i
continuada vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies
l’any.

Aquestes forces es concreten:

a- tots els mitjans de comunicació que no qüestionen la dependència forçada de la nació catalana respecte l’estat espanyol.
b- el corpus legal que ens limita i sotmet cada vegada més, com ho evidencia el procés delirant de l’estatut.
c-
les persones que viuen aquí amb mentalitat de colonitzador, i que des
de llocs de poder, o des de la quotidianitat del carrer, de l’escola,
del jutjat, de l’hospital o de la universitat imposen, amb una
impunitat absoluta, la manera de fer i la llengua dels colonitzadors.

Es
en resposta a aquesta ocupació que l’esperit que va explosionar a
Arenys, s’escampa sense aturador arreu del país, perquè respon a una
necessitat vital de la nació catalana i de tots aquells que ens en
sentim part.
Les nacions, com els homes, han nascut per ser lliures i expressar la seva plenitud. Ho portem gravat als gens.

Per
això aquest esperit vital, aquest anhel de llibertat acabarà
imposant-se sobre la voluntat colonitzadora que treballa incansablement
per fer-nos invisibles i esborrar-nos del mapa.

I a aquest
esperit que sacseja el nostre poble no li calen raons. La llibertat que
engendra és, en ella mateixa, la raó, perquè és l’experiència íntima
d’allò que és valuós i sagrat.

Ara bé, es bo que a l’esperit que
neix de les entranyes i del cor, hi ajuntem la reflexió, i construïm
uns arguments que ens facin de crosses, si cal, en moments en què el
dubte o la por es fan presents.

Aquests raonaments que desplegaré volen respondre dues qüestions fonamentals:

Pe què volem la independència? I
Per a què la volem?, o sigui, quin és el seu objectiu final.

El
crim central dels colonitzadors castellans i francesos contra la nació
catalana, no és el robatori sistemàtic a què ens sotmeten, ni la
deixadesa d’infraestructures que ofega la nostra economia, ni tan sols
el genocidi físic que històricament ha patit Catalunya, concretat en
milers i milers de catalans morts i exiliats forçosament pel fet
d’haver defensat la nostra pàtria. Per terribles que siguin aquests
crims, només són corol.laris del crim central a que colonitzadors
castellans i francesos han condemnat la nostra pàtria: negar-li la seva
manera de ser.

Durant més de tres segles de submissió forçada i
d’una quarantena d’anys de democràcia formal però d’opressió
psicològica, als catalans se’ns ha fet impossible la nostra
autoafirmació com a poble.

La nostra continuada, però mai
obertament reconeguda submissió, ha tingut unes conseqüències
tràgiques: ens ha negat l’expressió del propi poder i ha escampat una
terrible tristesa, apatia i misèria anímica dintre del nostre cos
nacional.

L’alienació de la nostra catalanitat s’ha aconseguit
històricament a través de la repressió brutal: assassinats, tortures i
repressió legal i física han estat a l’ordre del dia durant molts
períodes de la nostra història de poble colonitzat. Ara la democràcia
formal amb que s’han disfressat els colonitzadors, els ha fet a mans
una forma més efectiva per assolir encara una alienació més gran:
ignorar, marginar i fer innecessària la manera de ser catalana i les
seves expressions dintre mateix de casa nostra. Avui, passar de
puntetes sobre la nostra identitat s’ha convertit en el denominador
comú tant dels colonitzadors com dels polítics regionalistes. Els
colonitzadors, des del poder i a través dels mitjans de comunicació no
han cessat de negar-nos i menysprear-nos amb discursos i praxis que
ridiculitzen el sentiment de catalanitat com una cosa provinciana, que
neguen la integritat de la nació tot reduint-la a una massa
despersonalitzada i que exacerben qualsevol expressió cultural i
lingüística forana a fi que ocupi el lloc que correspon legítimament a
la llengua i a la cultura catalanes. Els polítics regionalistes s’han
venut la nostra ànima, la nostra identitat, i ignorant-la
desvergonyidament només saben parlar de balances fiscals o de benestar
econòmic. Com si la misèria de l’ànima no fos més trista que la
material, com molt bé recordava el nostre estimat president Macià!

Tots
junts, colonitzadors i regionalistes, formen part de l’statu quo que
està reduint, de facto, la nostra nació, a unes tristes províncies
sense caràcter, sense voluntat i sense ànima.

De què valen diners, progrés i benestar quan un poble es perd a si mateix?

La pobresa més gran, la misèria psicològica més profunda brollen d’aquesta pèrdua de l’ànima col·lectiva.
Perquè
la necessitat ontològica més fonamental de qualsevol poble és el
d’existir, de ser qui és dintre del seu territori. I només en
l’expressió plena d’aquesta ànima col·lectiva rau l’autèntica llibertat.

Ignorar,
abandonar, deixar perdre la pròpia manera de ser com a poble és la cosa
més alienant que existeix, molt més que l’empresonament o la destrucció
física. Aquesta alienació de la pròpia manera de ser s’ha fet palesa
d’una manera més crua en aquelles manifestacions que són la més directa
expressió de l’ànima del nostre poble: el caràcter, la història i la
llengua.

Tants segles de submissió i sobretot de submissió no
reconeguda, negada, manipulada han trinxat el nostre caràcter
col·lectiu. El nostre poble té ara un caràcter escapçat, que nega tot
aquells trets més vitals com a resposta d’adaptació a l’anòmala
situació que vivim. Perquè, qui pot tenir un caràcter sencer, poderós i
tolerar la submissió?
Però aquest no és el genuí caràcter del poble
català, com es pot comprovar en el procés que estem vivint, i sobretot
en caràcter dels homes que l’han iniciat i que han fet possible que
siguem on som perquè s’han sabut mantenir ferms davant pressions i
amenaces de tot tipus, fins i tot de mort. I com es pot veure una
vegada i una altra en la nostra història, que per això és
sistemàticament exclosa dels programes educatius i, quan hi treu el
cap, està prou manipulada perquè la brutalitat i l’usurpació
il·legítima quedin totalment desdibuixades, i els models de caràcter
d’homes com Pau Claris, Macià, Batista i Roca i tants d’altres restin
invisibles.

Pel què fa a la llengua, després de segles de
prohibicions i atacs brutals, ara han trobat el sistema per acabar-se’n
de desempallegar sense escarafalls: fer-la innecessària dintre del seu
territori. Quan una llengua no és necessària, quan una llengua ha de
sobreviure per voluntarisme sempre acaba desapareixent, quedant reduïda
com a molt a expressions folklòriques. I aquest és el futur que s’ha
dissenyat pel català amb l’enganyós mite del bilingüisme. No el
defensen ni hi estan tots d’acord perquè sí els espanyolistes, des de
Ciudadanos fins a socialistes, en aquest tema. Saben perfectament que
és condemnar la llengua catalana a una mort segura i sense reaccions,
perquè no ens oblidem que per no desamparar el bilingüisme, prou se’n
cuiden de legislar a favor d’una aclaparadora majoria de mitjans de
comunicació en castellà, mentre escanyen tant com volen els de llengua
catalana. Recordem la vergonya del tancament de senyal de TV3 a
València i a les illes.
El que fa escruixir és que aquells que es
diuen nacionalistes i els independentistes asseguts avui al Parlament,
acceptin el bilingüisme sense piular i en alguns casos fins i tot el
defensin. Es que no s’adonen de la transcendència de la seva
claudicació? Molt em temo que sí que se n’adonen, però saben que una
actitud ferma en aquest àmbit desfermaria les ires de tot l’espectre
dels colonitzadors. I ja han demostrat que no tenen ni la voluntat ni
el caràcter per gestionar aquest conflicte.

En el procés
d’alliberament és indispensable reconèixer allò que molts és neguen a
acceptar, que UN POBLE QUE NO ES AMO DE CASA SEVA I QUE NO POT
EXPRESSAR EN PLENITUD LA SEVA MANERA DE SER ES UN POBLE ESCLAU.

Quan
hom reconeix aquesta veritat tan elemental es fa evident que només hi
ha una manera de recuperar el nostre poder, de recuperar l’energia
vital que ens retorni la joia i l’orgull de ser catalans: treure’ns de
sobre, d’una vegada i per sempre, el jou que ens doblega i ens nega.
Només hi ha un camí que ens retorni la nostra veu en el concert de les nacions.
LA INDEPENDENCIA.
Es, doncs, per alliberar-nos de la misèria espiritual de la submissió que ens impedeix ser qui som, que ens cal la independència

I
per això ens cal sobretot posar al capdavant del procés aquella gent de
caràcter que representi la regeneració política que ha de garantir que
l’objectiu primordial i prioritari del nou estat català sigui la
recuperació de la nostra ànima col·lectiva, fomentant la regeneració
del caràcter de les noves generacions, assegurant el coneixement de la
nostra història i fent indispensable l’ús en plenitud de la nostra
llengua.

Autoafirmar-nos, retornar-nos la llibertat i la
dignitat no es pidola, s’exerceix i , per tant, demana ACTES clars,
sense ambigüitat. “ El dir no emprenya” afirma la saviesa popular,
perquè certament allò decisiu és el què es fa. Per això la votació a
què esteu cridats més de cent seixanta pobles i ciutats de Catalunya és
un acte de revolta i d’autoafirmació sense precedents en la història
contemporània catalana dels darrers 50 anys. Amb aquest acte us negueu
a acatar la llei del colonitzador i el confronteu obertament, però
també, i molt important, poseu en evidència els polítics i
intel·lectuals regionalistes que amb les seves polítiques pusil·lànimes
i claudicacionistes han portat la nació catalana a l’agonia en què es
troba actualment. Davant d’aquestes actituds vergonyants que no
qüestionen l’stato quo, sinó que amb el seu pidolar miserable, el
reforcen perquè eternitzen la nació catalana en el paper de víctima, la
gesta a què esteu cridats esdevé autèntica dinamita.

Es, quan
tot un poble com Berga, deixa d’identificar-se amb el paper de víctima
i actua com a poble lliure per retornar-se unilateralment la llibertat
usurpada, que es manifesta la PRESENCIA de l’autèntica Catalunya,
d’aquesta Catalunya que malda per manifestar-se tot esmicolant la
cotilla insostenible en que l’han atrapada.

Aquesta Presència, la
nostra manera de ser genuïna i profunda, el cor de la nostra nació, més
enllà de les falses identificacions que tants segles de submissió han
teixit, és l’objectiu i la raó última des nostre alliberament. Es el
tresor que ens retornarà la joia de ser catalans, l’espurna creadora i
l’abundor material.

Bergadans, sou cridats a escriure una
pàgina d’or de la nostra història. Que el vostre vot neixi del cor i
sigui un sí clar a la recuperació de la llibertat i la plenitud que
se’ns va arrabassar per la força i amb el preu de la sang dels millors
fills de la nostra pàtria.

Que el vostre vot sigui un sí rotund a la vida de la nostra nació, un sí rotund a la joia de ser catalans.
Que el vostre vot sigui un homenatge a tots els qui ens han precedit en la lluita,
i un gest d’esperança per als qui ara toca teixir la història de la nostra pàtria.
Que
el vostre vot sigui el model de dignitat que els homes i dones vinguts
d’arreu del món esperen de nosaltres per a integrar-se a la nostra
nació. Perquè, qui vol integrar-se en una nació esclava?
I,
sobretot, que el vostre vot obri el camí per retornar a les generacions
futures la realitat fecunda de la Catalunya lliure i plena que la
història ens reclama.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

“Espot no es mossega la llengua en defensa del català!” __ EA 1527

smolins9 |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 02:02h

Avui divendres cap a les 22h Santiago
Espot, President Executiu de Catalunya Acció, ha sigut entrevistat per Pedro J.
Ramírez, Director de El Mundo, al canal Veo7 sobre les multes
lingüístiques.
 
Tota aquesta polèmica sobre les denúncies
lingüístiques que ha encès tant als espanyols, els d’allà i els d’aquí, s’inicia
quan en Santiago Espot, que participava en el programa Catalunya Opina del Canal
Català precisament en un debat sobre aquesta qüestió, va anunciar que Catalunya
Acció havia posat 3.000 denúncies lingüístiques el passat any 2009. En
aquest debat també participava Jordi Cañas, portaveu de Ciudadanos -que es com
dir portaveu dels colonitzadors- i que la seva formació va posar denúncies
per tal que no es fessin les consultes per la independència del
13D.
Aquí poden veure el memorable vídeo d’aquest
moment:
 
I aquí tenen l’article que ens ha dedicat Jordi
Cañas portaveu de Ciudadanos:
Ciudadanos forma part conjuntament
amb  d’altres entitats
espanyolistes com
Àgora Socialista, Asociación por la
Tolerancia, Impuls Ciutadà, Partit Popular de Catalunya i UPyD, que
confonen la convivència amb la colonització, d’una nova plataforma en
contra de les multes lingüístiques:
 
La notícia va saltar a les Espanyes, i ahir el
diari El Mundo va entrevistar en Santiago Espot. En el següent link poden
veure aquesta entrevista que ha sortit publicada avui divendres a l’edició
estatal de El Mundo.
 
Ahir al vespre Santiago Espot va intervenir en un
programa de la cadena Veo7
on la periodista Isabel San Sebastián va reaccionar
i insultar-lo igual que ho feien els nacionalistes serbis (periodistes,
intel·lectuals, etc.) quan encara existia Iugoslàvia, i es feien passar per les
víctimes quan en realitat eren els botxins de les altres nacions.
 
Com que a les Espanyes estan acostumats a rebre els
típics polítics catalans que un cop baixen de l’avió ja no saben on tenen els
pantalons i la dignitat, i les respostes d’en Santiago Espot, tot i la polèmica
que van generar, els van sorprendre per la seva claredat i contundència, avui
(l’han tornat a entrevistar a Veo7, però aquest cop l’entrevistador ha estat
el director del dirari El Mundo.
 

Col·labora a finançar el nostre, el teu
projecte.

 
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció

https://www.catalunyaaccio.org/

———————–

Dibuix:
Acudit publicat al diari El Mundo. El malèfic personatge vestit de
negre és “El Sorro catalàn” Santiago Espot, naturalment.

———————————–

Catalunya Acció s’abandera com a defensor del català als comerços
 
El
president del grup independentista, Santiago Espot, ha denunciat a uns
3.000 establiments per no complir la llei de política lingüística que
obliga a retolar en català
Sense títol
L’empresari i president del grup independentista Catalunya Acció, Santiago Espot,
reconeix que ha denunciat a uns 3.000 comerços per no utilitzar el
català en els seus aparadors durant el 2009. Espot no es mossega la
llengua, i en una informació que publica avui el diari El Mundo,
el líder de Catalunya Acció assegura que les seves denúncies
persegueixen un objectiu clar, “respectar el català” i contribuir a que
es compleixi la llei de política lingüística que obliga els comerços a
utilitzar aquesta llengua.

Tot i que les dades de 2009 encara no estan disponibles, l’Agència
Catalana de Consum (ACC) va sancionar 210 establiments el 2008 per no
cenyir-se a les directrius de la normativa lingüística. La Generalitat
va recaptar per aquest concepte 208.200 euros, segons informa el diari Avui.

Moltes de les denúncies no acaben amb sanció. En concret, al voltant
d’un 80% dels comerços corregeixen els seus rètols després de l’avís
previ i no són multats. És per aquesta raó que moltes de les denúncies
d’Espot no hauran acabat amb sanció. Tot i això, el que sembla clar és
que el president de Catalunya Acció s’atribueix bona part de les
denúncies que han arribat a la Generalitat ja que durant l’any passat
n’hauria presentat moltes més que les que es van fer efectives en tot
el 2008.

Segons s’explica des de l’ACC, durant els últims set anys s’ha anat
incrementant el control de la normativa lingüística en establiments i
empreses. El 2003, per exemple, només es van imposar dues multes; el
2004, 22; el 2006 van pujar a 65, i el 2007 es van superar les 130. Tot
i això, per a Jordi Anguera -director de l’ACC- en els últims anys els
inspectors es troben amb un panorama lingüístic més normalitzat. “L’ús
de la llengua ja és correcte d’entrada, i si no és així, en el període
de correcció, que és de dos mesos, ho arreglen”, assegura.

———————

Miquel
05/02/2010
Cada
vegada estic més convençut que només amb gent que parla clar
s’aconseguirà la independència. El futur serà dels irreductibles com
Laporta, Carretero, Canela i Espot. En la política catalana, tot el que
no sigui exercir aquesta contundència és fer l’enze.

Els analistes ancorats en els partits instal.lats al Parlament tremolen i veuen fantasmes a tot arreu. EA 1526

SUPORTS al Manifest:

Avui diumenge, a les 11 de la nit,
SUMA INDEPENDÈNCIA
ja compta amb

    2766 signatures d’adhesió  i amb
+ 3138 feisboquistes admiradors. (fans)
————-
    5904   actes de determinació en favor de

                la unitat dels catalans !!!

UNA SUMA de SIGNATURES més
ACTES DE SIMPATIA FEISBUQUISTA

que anima
a determinar-se a sumar-s’hi!

////////////////////////////////////////////

No podran amb nosaltres!

Dimecres ens sorprenia el conseller d’Educació, Ernest Maragall dient en una conferència – esmorzar informatiu que
creu que Catalunya està ‘fatigada’ de la fórmula del tripartit i que no
hi donarà el mateix suport que en les anteriors eleccions.
Afegia que
‘tot indica que no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables
o pretesament inestables’. Maragall constatava, tanmateix, que la
resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del
mapa polític’, enlloc d’un ‘retorn intel·ligent a les grans forces
polítiques, a les quals se’ls pot reclamar centralitat amb un ampli
recolzament social’
. He començat dient que ens sorprenia, però
matiso, sorpresa relativa perquè tothom sap que Catalunya està fatigada
d’aquest experiment fracassat anomenat tripartit.

Com no podia ser altrament, les declaracions del conseller van provocar una tempesta política i un allau de comentaris (RIP pel tripartit). Així el conseller Ausàs deia que ERC encara creu en el tripartit, encara que el seu company de partit i de Govern admetia fatiga (Carod afirma que Catalunya arrossega una “fatiga crònica” des de l’Estatut) tot i que també deia
que “Jo no em sento gens fatigat, al contrari, em falten anys. És a
dir, Catalunya està fatigada del tripartit, però ell no d’estar al
Govern tripartit, va bé. Mentrestant Montilla assegurava que ni ell ni el seu govern estan “fatigats” i per si de cas afegia “No hi ha cap crisi al PSC”. La cosa però tampoc estava tranquil·la a can PSC i Castells va contradir Montilla. També Ferran Mascarell va mostrar l’acord amb el conseller Maragall.

Els únics que ho tenen clar són els d’ICV i el seu secretari general, Joan Herrera, deia: Potser hi ha alguns electors d’esquerres que no han entès que alguna conselleria no hagi estat a l’altura.
Si és una declaració per quedar bé amb els seus, passi, si de debò s’ho
creu, Herrera té un problema greu. O potser el tinc jo i Catalunya està
fatigada perquè Ernest Maragall no ha fet una política d’esquerres. No
hi havia caigut: Catalunya està entusiasmada amb les polítiques que es
fan des de les conselleries que van caure a les maldestres mans d’ICV.

Com he escrit abans: Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’. Cert,però hi ha molt més.

Maria Vila que sempre fa uns curts comentaris a Catalunya Oberta, que per cert m’agraden força, deia divendres: Ahir
a la tarda (concretament a les 4), Ernest Benach va haver de fer sonar
el timbre unes quantes vegades per fer entrar els diputats a
l’hemicicle. Mentrestant, des del Canal Parlament repetien incansables
que la sessió del matí havia acabat a dos quarts de tres, com si això
justifiqués allargar l’hora del dinar. Feia força llàstima la imatge
del Parlament tot buit i el timbre sonant insistentment, però és clar
que, amb un govern que representa que governa i alhora fa oposició, per
què necessitem debats parlamentaris? El tripartit és tan genial que els
seus membres, tots solets, ja poden fer tots els papers de la política.
Fins que arribin les eleccions
.

Es interessant constatar que en el moment actual convergeixen tres
fets: un és que tenim un Govern desastrós,incapaç de fer les coses que
cal i un Parlament que avorreix profundament als que cobren per ser-hi
i no hi assisteixen sempre.

El segon fet és que estem pagant les conseqüències de pertànyer a
l’Estat espanyol que ha aconseguit la unanimitat mundial sobre la seva
capacitat per ensorrar una economia. Mai un president espanyol havia
aconseguit tants titulars en els diaris financers més prestigiosos, mai
tants economistes de primer nivell havien parlat tant i coincidit
respecte a la política econòmica espanyola. Vivim en una crisi
econòmica profunda, afecta a tothom si, però els països eficaços fa
temps que han entès el que volia dir competitivitat i Economia del
Coneixement. Fa temps que saben que l’aposta pels serveis i la
indústria, especialment manufacturera, de baix valor afegit no la poden
fer els països que tenen un estat del benestar consolidat. A Espanya,
els polítics que ho han entès són pocs.

I el tercer fet és que, per raons diverses, el sentiment
independentista de Catalunya va tenir un punt d’inflexió i va començar
a créixer. Al meu parer aquest canvi de tendència el va provocar el
candidat socialista Rodriguez Zapatero a la campanya electoral de
primers del 2004 amb aquell: Pascual, aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya.
Tot el que va seguir no cal reproduir-ho, ho sabeu bé. El darrers
episodis els estem vivint ara amb la consulta, quelcom impensable
aquell 2004 en el que l’actual president espanyol va donar el tret de
sortida al procés de la independència de Catalunya.

En aquests anys, però especialment en aquests darrers mesos, les
coses s’han mogut molt i han aparegut diferents actors polítics
disposats a lluitar per la independència nacional. Hi grups,
associacions, partits i persones disposats a cobrir l’espai que,
d’acord amb els seus postulats programàtics hauria d’haver cobert, ni
que fos parcialment ERC. Podríem analitzar les raons per les que no ho
va fer, però no crec que tingui sentit fer-ho. Fa pocs dies escrivia en aquest mateix bloc: L’únic
partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de
l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats
no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir
de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la
independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i
altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics
i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu
error polític i de comunicació. És evident que un votant
independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja
fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc
es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de
govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament
de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no
“pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de
Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només
podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què)
.

Els fets són els fets i ara tenim nous actors que d’una manera o
altra jugaran a les properes eleccions. Això sembla que no agrada a
tothom. Així Jordi Coca escrivia dijous un article: L’hora dels salvadors, que acabava dient:
A Catalunya res no canviarà fins que passi una cosa ara per ara força
improbable: que Convergència i/o el PSC es facin clarament partidaris
que els catalans exercim fins a les últimes conseqüències el dret a
l’autodeterminació. Això es pot fer amb el concurs dels altres partits
i, gustos personals al marge, totes les combinacions són acceptables si
es juga amb la democràcia a la mà. El que no val, i seria perillós, és
plantejar-se unes eleccions basades en els salvapàtries que, a més, es
creuen amb dret d’estar sempre fora de joc. Compte, doncs, Carretero.
Compte Laporta. Compte, també, Montserrat Nebrera. Esteu jugant amb el
nostre futur
.

Quin futur, el d’ICV? Té por? És prudència o exquisit
conservadorisme? Desencís? O perquè ICV no està per aquestes coses de
la independència. Coca és clar: si continuem així estem lluny de
concitar la unitat suficient per aconseguir la independència, i a la
pobra societat catalana ara només li faltarien uns salvadors
il·luminats que volguessin regenerar el sistema de cap i de nou,
confiant en les seves suposades dots i al marge de cap plantejament
ideològic
. Parla de Carretero i Laporta. L’home havia degut llegir Nebrera no descarta «una gran aliança» amb Carretero i Laporta.

Per sort també he pogut llegir les encertades paraules de Patrícia
Gabancho, segur que Coca la col·locaria en el grup dels il·luminats.
Gabancho escrivia divendres Esquerdes al mirall i deia: Hem
de tenir clara una cosa: és necessari i forçós que aquest
independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no
cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el
suport de què
.

I també deia: El procés de les consultes populars, que es van
multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny-
és segurament un dels fets polítics més interessants que s’han produït
en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees.
Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i
il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa
imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I
cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar
.

Encerta Gabancho quan diu: no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què.
Aquesta és la clau. Fa molt de temps que vinc reiterant que cal la
unitat. Que no m’amoïna qui sinó el nombre de vots. El suport ha de
venir el de tot l’indendentisme.

Quin Parlament podem esperar de les properes eleccions sense nous
actors? Jo no en tinc cap dubte, una majoria, si no és absoluta serà
suficient, de CiU. Amb nous actors polítics, depèn. Si són diversos i
mal avinguts, poques variacions.

I no oblideu la possibilitat que, interessadament, segur, Jaume Reixach planteja: Sociovergència o converlista?
La seva hipòtesi és que si CiU obté la majoria el president seria de
CiU i el conseller en cap de PSC, i si el PSC obté la majoria el
president seria del PSC i el conseller en cap de CiU. Déu no ho vulgui.
Recordant la sentència de Francesc Pujols: Que la prudència no ens faci
traïdors!, podem dir: Què la tradicional prudència de CiU no els faci
traïdors.

Que no es confonguin, el problema més gran dels catalans no és la
crisi econòmica, és la dependència econòmica que prové de la
dependència política. La colònia paga la crisi de la metròpoli.

Tanmateix, imagineu una llista amb Jan Laporta, Joan Carretero,
Santiago Espot, Montserrat Nebrera (si resulta que adopta
l’independentisme), Josep Manel Ximenis i altres que vulgueu afegir-hi,
amb el suport de tots nosaltres. Creieu que el nombre de diputats seria
testimonial?

Jo no sé si una llista així, avalada per tots els independentistes,
tindria majoria, però si seria suficient per plantejar la votació de la
independència al Parlament. Què faria ERC davant d’una votació així?
Cap dubte, votaria a favor. I CiU? No crec que ens responguessin la
pregunta ara, però em fa l’efecte que el vot no seria unitari. No em
queden dubtes, però, que guanyaríem la votació.

No creieu que paga la pena la renúncia i el sacrifici, oblidar
simpaties i antipaties per tenir una llista guanyadora? Aquesta és la
nostra proposta, la del nostre moviment ciutadà: Suma Independència – SI. L’impulso, però, per acollir a tothom i que liderin el moviment els que més vots puguin aportar, sense excloure a ningú.

No us faria il·lusió respondre a la pregunta Vols la independència? Votant SI. SI seria la garantia d’un vot majoritari independentista al Parlament ben aviat.

Afegiu-vos-hi, ens cal la unitat. No podran amb nosaltres. Si sumem, guanyem!

Enric Canela
https://www.deumil.cat/bloc/category/suma-independencia/

—————–

“les dues forces motores que necessita tot procés d’independència” Veure post 1525