“Algun dia sabrem en quin equip juguen” __ EA 1269






20 novembre 2007

Els promotors de la independència

Per salvar Catalunya i la seva cultura cal acompanyar la
literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços
d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se
la seva dignitat.»”

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007

L’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre “Per la concòrdia”.
Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva
impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un
Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc
Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més
tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!»
Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya.
Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la:
primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon,
tenir homes capaços al capdavant del país.

Tots sabem prou bé
que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana
independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia
deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als
que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la
Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l’òrbita del
seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya
d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península
ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia
de «caps calents», atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els
polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a discutir sobre si
els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats
de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que,
malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc
deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues
premisses si volem assolir la creació d’un estat independent.

Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat veurem com «els
horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l’anomenada
globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu. Ara
bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això
són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les
millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som
conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els
«homes capaços» dels quals parlava l’autor de “Per la concòrdia” han de
tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de
les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels
catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el
nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita,
amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir
clarament i sense por que volem trencar amb Espanya.
Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal
dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i
encara no hem encetat obertament el procés de secessió) en els entorns
familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin
els promotors de la independència de Catalunya en el moment
d’encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar
perdre la seva particular gallina dels ous d’or, serà decisiu per
transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem
assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i
decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar
la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als que
ens volen representar que n’estem tips d’actituds contemporitzadores
que fugen per sistema del conflicte. Unes paraules d’en Daniel
Cardona recollides en el seu llibre “La Batalla” (1923) són les que
millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de
desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa
i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà
salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el
destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la
literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços
d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se
la seva dignitat.»
S’ha de començar a exigir a tots aquells
que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el
camí, sinó les dificultats d’aquest. No hem de permetre que se’ns
tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem.
Necessitem saber el pa que s’hi donarà, ni que sigui simplement per
saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte
que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l’enemic
que «cap independència de cap nació val una gota de sang». Si aquestes
són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però
també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la
simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més
inconfessable.
Algun dia sabrem en quin equip juguen
els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial. L’ideal de
la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat
desitjable per a una majoria de catalans. Ara, no només es desitjable,
és necessari fins i tot per poder agafar el tren.
Però, a part
de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible? Segur que sí. Però
dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap
independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

FORÇA BARÇA !!! FORÇA CATALUNYA !!! EL PRELUDI DE LA INDEPENDÈNCIA

FORÇA BARÇA !!!  FORÇA CATALUNYA !!!
EL PRELUDI DE LA INDEPENDÈNCIA

Felicitats als almogàvers del futbol per aquesta victòria

——————–

Catalunya Acció es complau en convidar-vos a l’acte de presentació del
llibre

“DISCURSOS A LA
NACIÓ”
(“DE CATALUNYA ACCIÓ A FORÇA
CATALUNYA”)

escrit pel
Sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

 

“Crec fermament en el geni nacional d’aquest poble i que el sentit
comú
li farà veure que la seva supervivència material,
cultural i col·lectiva passa per la creació d’un Estat propi.”

Mollerussa,
divendres 29 de maig del 2009
a les 20.30 h

Intervindran:
Sr. Robert Bonet (Catalunya Acció – Pla d’Urgell)

Sr. Santiago
Espot (President Executiu de Catalunya Acció)
Lloc: Ateneu Popular Plana d’Urgell – Camí de Palau, 11 – Mollerussa

Tothom hi és convidat.

DEBAT A CANAL CATALÀ (dilluns 1 de juny)

El proper dilluns 1 de juny, Santiago Espot , President Executiu de
Catalunya Acció i impulsor de la nova formació política Força
Catalunya, participarà en el debat de Canal Català dins del programa
Catalunya Opina presentat pel Sr. Carlos Fuentes.

El programa s’emet en directe a les 18h i es pot veure la seva repetició a les 22h.

Demà Catalunya Acció del Pla d’Urgell en defensa de tota la Nació. __ EA 1267

Catalunya Acció es complau en convidar-vos a l’acte de presentació del
llibre

“DISCURSOS A LA
NACIÓ”
(“DE CATALUNYA ACCIÓ A FORÇA
CATALUNYA”)

escrit pel
Sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

 

“Crec fermament en el geni nacional d’aquest poble i que el sentit
comú
li farà veure que la seva supervivència material,
cultural i col·lectiva passa per la creació d’un Estat propi.”

Mollerussa,
divendres 29 de maig del 2009
a les 20.30 h

Intervindran:
Sr. Robert Bonet (Catalunya Acció – Pla d’Urgell)

Sr. Santiago
Espot (President Executiu de Catalunya Acció)
Lloc: Ateneu Popular Plana d’Urgell – Camí de Palau, 11 – Mollerussa

Per a
realitzar aportacions al Fons Econòmic per a la Independència

https://www.catalunyaaccio.org/general/FonsIndependencia.doc


Canal TV Catalunya
Acció (vídeos de conferències i debats)

https://www.kyte.tv/ch/187641-catalunya-accio


Gaseta digital
“El Nord” (seccions d’opinió, economia, internacional,
història, llengua, notícies)
https://www.catalunyaaccio.org/gasetaelnord.php

Campanya d’adhesions al text “Manifest en defensa de la independència de Catalunya”?

La plana web per a la campanya d’adhesions al “Manifest en defensa de la independència de Catalunya” que està portant a terme SOBIRANIA i JUSTÍCIA ja és activa. L’adreça és www.sij.cat. Prego col·laboreu en la seva difusió.

Moltes gràcies pel suport.
 
Associació Independentista
SOBIRANIA i JUSTÍCIA
www.sij.cat
Rambla de Catalunya, 61, 5è 3a
08007 Barcelona
 
Adreça-e: sij@sij.cat
Telèfon per a adhesions: 639 98 18 10

” Aquest és l’autèntic repte que la història ens planteja” EA 1265

12 maig 2009

caràcter i alliberament

“Volen, volen, de dia i de nit! Les àguiles d’or, fill d’Ulisses! Em
sents? Ja s’han alçat dels cims les àguiles augurals! I volen, de dia i
de nit, les grans àguiles. I tot allò que s’arrossega en el fang, i
s’esllavissa en l’ombra, i campa en els tebis recers, es posa a
tremolar i a petar de dents! Ja estàs a punt Telèmac? No és prou forta
la branca de la teva ànima perquè s’hi posin les àguiles resplendents?
Què esperes a deixar de ser fill per a convertir-te en hereu?” Agustí
Bartra.

“Coneix-te
a tu mateix, dic jo ara a Catalunya, traduint-li els oracles que li
assenyalen grans destins (..) El coneixement és l’únic recurs que tenim
contra la fatalitat” Francesc Pujols

L’anàlisi i
intent de definició del nostre caràcter nacional ja va ser objecte
d’estudi de les ments més preclares de la Renaixença: Almirall, Prat de
la Riba, Torres i Bages. Homes plenament conscients que el ressorgiment
de Catalunya havia d’anar íntimament lligat al coneixement del caràcter
del nostre poble.

Torres i Bages reconeix que “qui s’apodera del
pensament d’un poble es fa amo d’aquest poble; el posseeix, el domina i
en disposa i que la transformació del pensament comporta la
transformació del país i constitueix una veritable transmutació”
.

Aquests
homes, al marge dels seus encerts i errors en l’anàlisi del caràcter
col·lectiu català, van mostrar la sagacitat d’assenyalar amb precisió
el desllorigador del problema de Catalunya: el nostre caràcter
col·lectiu.

Però en fer l’anàlisi caracterològica dels seus
contemporanis, tant aquests primers teòrics com molts dels que els
seguiren, van reflectir-hi, sense adonar-se’n, els seus prejudicis. No
eren conscients que feien el retrat d’un poble que portava segles
sotmès, i que ells mateixos formaven part d’aquest col·lectiu que
vivia, pensava i es comportava en condicions alterades per una secular
manca de llibertat que negava la pròpia manera de ser històrica i
cultural.

Van confondre les característiques que ells observaven amb
la genuïna totalitat del caràcter català. Si mai miraven enrere i veien
trets que no quadraven amb el dibuix que ells havien fet, com, posem
per cas, el coratge de Pau Claris, simplement negaven l’evidència o la
categoritzaven a tall d’anècdota.
Tots aquests prohoms van passar
per alt el fet històric que estrafeia i encara continua estrafent la
manera de ser i de pensar del nostre poble: la nostra condició de
colonitzats.
Van dibuixar, potser sense saber-ho, els efectes que la
submissió interioritzada té sobre el caràcter d’un poble, i que avui es
palesa d’una manera execrable en gran part de la nostra gent.

Múñoz
Espinalt, en una fina anàlisi de la psicologia catalana ja ho assenyala
amb precisió quan ens diu que “l’individualisme català, aquest ”anar a
la seva” i la brillantor que el català exhibeix en allò que pot
controlar individualment o en el clos familiar o associatiu, i el
rebuig o la inhibició que mostra per la cosa pública són una resposta
de supervivència al fet de sentir que la seva vida col·lectiva està
sotmesa a una mentalitat forastera hostil a la seva pròpia manera de
ser”.

Tota individualitat nacional ben
estructurada va sempre acompanyada d’un caràcter i d’un pensament
genuïns i originals. El caràcter, la manera pròpia de ser i de veure el
món engendra i garanteix, un espai territorial on florir i una
llibertat que agomboli la pròpia creativitat, per així generar la
riquesa espiritual, cultural, científica i material, característica de
les nacions madures, plenament individualitzades.

La nostra nació va
assolir ja durant l’edat medieval un grau de maduresa inusual, tot
expressant un caràcter “sencer”, un “geni” propi on, l’èpica se
sustentava en el rigor i el treball, on els trets espirituals i
materials convivien en harmonia, on la grandesa sorgia naturalment de
la “integritat” de la vida nacional. I és aquest caràcter el que ha
donat, fins i tot durant els llargs segles de postració nacional, homes
i dones, que amb la seva manera de fer ens han recordat qui som en
realitat, més enllà de la castració col·lectiva en que hem viscut i
encara vivim.

Ha estat la supressió de la nostra llibertat, la
negació del nostre espai nacional, la repressió sistemàtica i brutal,
que ha adoptat diversos rostres, la submissió forçada, i la traïció i
la confusió propiciades, allò que ha atrofiat el nostre caràcter
col·lectiu, i sovint l’individual, de molts dels nostres compatriotes.

Com
a resposta d’autodefensa a la brutalitat i a la mentida hem relegat a
l’oblit l’expressió d’aquells trets del nostre caràcter que més
molestaven el colonitzador, tot identificant-nos unilateralment amb una
polaritat de la nostra manera de ser, aquella que ens era més útil en
la situació anòmala en que tantes generacions de catalans han nascut,
viscut i mort.

Aquest procés de repressió i oblit dels trets
més significatius del nostre caràcter ha generat un buit que ha estat
ocupat sense dilació, emparant-se en la llei de “l’horror vaqui” que
regeix la Naturalesa, per la prepotència i la grandiloqüència dels
usurpadors. I s’ha generat la perversa dependència a la qual estem
sotmesos. Els espanyols s’han identificat amb “el domini”, i la nostra
capacitat de treball, rigor i creativitat ha quedat sota el seu servei.
No només hem estat durant molts anys la fàbrica d’Espanya, sinó que hem
alimentat la seva cultura, la seva llengua i les seves gestes
històriques.

De fet, la força vital que es manifesta com a
caràcter d’un poble, i en aquest cas del nostre poble, no desapareix
per molt que es reprimeixi o s’ofegui.
Quan l’hem honorat cedint-li el
lloc que li correspon en la vida nacional ha esdevingut la força
simbòlica que ha ajuntat, que ha lligat, que ens ha integrat com a
individus amb nosaltres mateixos i amb el nostre poble. En negar-la, ha
pres possessió del lloc que li correspon en la vida nacional a través
de la força desintegradora dels colonitzadors, perquè allò que neguem
del nostre caràcter, ho hem de sofrir, deformat, en l’altre. En
negar-nos la grandesa, la potència, la dignitat, ens ha vençut la
grandiloqüència, la prepotència i la supèrbia encarnades en l’opressor.
Els enemics, des d’aquesta perspectiva, “ens ensenyen què hem de fer”
perquè ens mostren el què neguem, ignorem o rebutgem de nosaltres
mateixos.

En el procés d’assimilació a la Castella imperial, hem
perdut, doncs, el nostre “geni” nacional, en el sentit que hi donaven
els clàssics com la pròpia, única i genuïna estructura de sensibilitats
i poders que constitueixen una individualitat, sigui personal o
nacional, i que defineix la seva relació amb el món. El “geni” fa
referència a una funció arquetípica fonamental de l’experiència humana,
que urgeix a cada ésser, individual i nacional a afirmar-se, a
perpetuar-se i a mostrar la seva plenitud. És la força vital que lluita
contra l’assimilació, la destrucció, la desaparició.
Heràclit ens
recorda que “el geni és el caràcter”, i per això la negació i repressió
d’aquesta força vital, amb tot el seu corol·lari de trets psicològics,
implica l’autocastració i l’autoanul·lació de la voluntat, i condemnen
al poble que se la nega a la feblesa, a la ingenuïtat patològica i a
l’apatia.

I aquest és l’objectiu primordial de l’usurpador, perquè
un poble amb un caràcter i una voluntat atrofiades és un poble anorreat.

Desestimar
el nostre “geni” ens ha afeblit d’una manera tan perversa que ja
gairebé no recordem la bella plenitud de la veu del nostre poble: la
veu d’autoritat majestuosa d’Oliba i del rei en Jaume, la veu indòmita
dels innombrables defensors de la terra, la veu màgica de Verdaguer, la
veu mística de Llull, la veu grandiosa i còsmica de Gaudí. Prou se’n
cuiden d’evitar que remembrem la plenitud que va intrínsecament lligada
a la nostra grandesa!
Aquest oblit és tan punyent que ha distorsionat
la percepció que molts catalans tenen de la pròpia realitat nacional,
portant-los a repetir, potser per justificar les seves claudicacions,
que som un país petit, que som una cultura minoritària, quan, per ser
fidels a la veritat, haurien de dir que som un país esquarterat i una
cultura i una llengua minoritzada per un procés de colonització que ara
és més actiu que mai, i que ha significat, en paraules de Preston, un
autèntic holocaust per a Catalunya.

Obliden que és la ”qualitat”
intrínsecament lligada a l’esperit i al caràcter d’un poble, no la
“quantitat”, allò que defineix la seva grandesa i la seva vàlua.

El
domini de l’usurpador se sustenta en la nostra feblesa. I la nostra
feblesa rau en la renúncia que hem fet d’aquells trets que, quan són
conscientment presents, fan impossible una vida de submissió.
Ignorar-los ens ha permès, com a individus, anar malvivint, però ha
conduït la nació al límit de les seves possibilitats de supervivència.

Només
quan encarem i entronitzem al seu lloc legítim el “geni” reprimit i
negat de la nació, quan ens hi identifiquem, l’assimilem i l’integrem
com una beneïda part de nosaltres mateixos, ens obrirem a la llibertat
i a l’acció fecunda.

Serà aquest acte de dignitat integradora el
que farà possible la plenitud de la nostra ànima nacional i la nostra
independència política, perquè com deia Goethe “la poesia, la música, i
l’entusiasme patriòtic de les guerres d’alliberament són filles del
geni”.

I amb la recuperació del nostre caràcter, retrobarem
naturalment “l’astúcia que veu venir la malvestat”, “la visió que ens
omple de vigor”, la grandesa, la capacitat èpica, la convivència íntima
amb el misteri, i, sobretot, la “capacitat de domini sobre la nostra
heretat”, que hem enterrat tan endins que ni recordem que sigui nostra.

Quan abracem amb una joia profunda tots els pols del nostre caràcter.
Quan siguem capaços de pensar amb grandesa la nostra vida nacional, negant-nos a ser reduïts a la fàbrica d’Espanya.
Quan
hàgim superat la identificació unilateral amb el pol més pragmàtic i
material del nostre caràcter col·lectiu, sotmès dòcilment als dictats
de l’usurpador, i posem la integritat del propi caràcter al servei de
la nostra nació, estarem en el camí correcte de rescatar-la de l’oblit
i de la vergonyosa misèria històrica a què l’hem condemnada. I farem
possible la cristal·lització de la nova consciència d’homes lliures.

Aquest
és l’autèntic repte que la història ens planteja
. La nostra voluntat
d’assumir-lo farà possible l’acompliment del destí de Catalunya perquè
només la nació i, amb ella, l’home que ha encarat la seva ombra, que ha
davallat al seu infern i ha estat capaç d’integrar-lo, està acreditat
per fer el “camí estret” que es desplega com el darrer esglaó de
l’Escala de la Vida, generant l’home nou nietzchià, l’àngel pujolsià,
exponent d’un nou nivell de consciència que se sap forma única,
contenint el Tot, i que deixant-se abraçar amb les ales de l’Ésser, pot
exclamar amb veu rotunda
: “poble meu, què t’ho impedeix? aixeca’t,
assumeix la teva heretat i camina
”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció








Ara a les 8 de la tarda, a la Llibreria 22. __ EA 1264

A la fotografia José Maria Murià, mexicà, fill d’il·lustres exiliats catalans, independentista català, serà al costat de Santiago Espot i parlarà en la presentació del llibre:

“DISCURSOS A LA NACIÓ ”
(“DE CATALUNYA ACCIÓ A FORÇA CATALUNYA”)

escrit pel
Sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L’acte, presentat per José M. Murià i l’autor

                                                  a les vuit del vespre

a la Llibreria 22 de Girona

(DUXELM)

(Llibreria 22 – Hortes 22)

Extret de l’entrevista que li feu elsingulardigital.com

https://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/_ldquo_qui_no_treballa_per_la_independ_ncia_de_catalunya_treballa_contra_catalunya_35835.php

I quina hauria de ser la via per assolir la independència?
Totes les recents independències europees s’han fet de la mateixa
manera. Primer, cal una ferma voluntat del poble per assumir aquesta
independència, i en segon lloc, una classe dirigent política disposada
a enfrontar-se institucionalment i políticament contra l’estat ocupant.
La voluntat popular independentista s’ha de traslladar a l’àmbit
polític i si aquests no la lideren se’ls ha de substituir. Tot procés
d’independència es resolt després d’una batalla dialèctica i política
entre el sí i el no, per això Força Catalunya posarà la política
catalana en el binomi: independentisme o unionisme. Caldrà una majoria
parlamentària independentista i Força Catalunya farà que els partits
hagin de triar entre Catalunya i Espanya. Per tant, quan tinguem uns
dirigents ambiciosos, valents i amb visió de futur seguirem el mateix
camí que ha fet Kosovo, Eslovènia, Montenegro…. Però mentre al
capdavant de Catalunya hi hagin cagadubtes i persones que només tenen
com a aspiració gestionar una descentralització administrativa no farem
absolutament res.

(Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i Promotor del nou Partit FORÇA CATALUNYA)

?DISCURSOS A LA NACIÓ ? (?DE CATALUNYA ACCIÓ A FORÇA CATALUNYA?) __ EA 1262

L’editorial DUX
i
la llibreria 22

es complauen en convidar-vos
a la presentació del llibre

“DISCURSOS A LA NACIÓ ”
(“DE CATALUNYA ACCIÓ A FORÇA CATALUNYA”)

escrit pel
Sr. Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L’acte, presentat per José M. Murià i l’autor, tindrà lloc el
proper dimarts

26 de maig de 2009
a les vuit del vespre

a la Llibreria 22 de Girona

(DUXELM)

(Llibreria 22 – Hortes 22)


———

Llegiu “El perquè del llibre i de FORÇA CATALUNYA”
en les següents entrevistes:



al Diari Avui:

https://paper.avui.cat/article/dialeg/160646/nou/partit/forca/catalunya/es/preludi/la/independencia.html

i al Singular Digital.cat:
https://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=35835

Preparats per encarar-nos a Espanya! ___ EA 1261

«Català, per molt que et costi, caldrà ser algun
dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança
depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la
missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la
teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu
sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió,
ells, els botxins»
. (Joan Estalrich)

25 abril 2005

El nord de la nostra política

L’abril
del 2004 l’actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que
el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les
diverses “regiones” espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de
govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d’entesa que sempre ens han portat a la ruïna.

Potser
ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la
regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a
element imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya
.
Abandonem els sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens
uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de
Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant
que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar
enlloc.

I això que dic no és intransigència, és sentit
comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m’apureu,
conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre
.
Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena
“imperial” amb música de sobirania compartida, solidaritat o
federalisme.

El nord de la nostra política ha de quedar
perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes
frases d’un home que no era precisament independentista però tenia
seny. L’autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari
personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista,
Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser algun
dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança
depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la
missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la
teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu
sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió,
ells, els botxins»
.

Santiago Espot,
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció
i Actualment promotor de Força Catalunya.

Prou de jugar a ser un país normal claudicant com a província. ___ EA 1260


Després de trenta
anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar
l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme
econòmic i social…

…nosaltres diem prou.

21 gener 2009

No és independentisme: és independència!

Casa_Gran_Independencia_00 En un país com el nostre, on se’ns ha bombardejat durant trenta anys seguits amb eufemismes i on la perversió de la paraula ha esdevingut norma, convé posar les coses al seu lloc.

Immersos en un context internacional tocat per una crisi de magnituds esgarrifoses, la Catalunya arrossegada dins l’estat espanyol s’enfronta a un panorama que és, com a mínim, desolador.

I
és que enguany es preveu que la xifra d’aturats a l’estat espanyol
fregarà el llindar del 20% de la població activa. Només al nostre país,
en un sol mes s’ha passat de tenir 400 aturats a 800 cada dia. La pèrdua de competitivitat s’afegeix a la ja malmesa xarxa d’infraestructures, més pròpia d’una república bananera que la correspondria a un país avançat d’Europa. És el que té no haver marxat d’aquest estat espanyol que l’únic llenguatge que coneix és el (mal)tracte colonial sistemàtic.

Una situació que el nostre país acusa encara més per culpa de la profunda crisi directiva que patim. Una crisi de dirigents que després de trenta anys no
han estat capaços ni tan sols d’assegurar que Catalunya sigui l’única
propietària de la seva butxaca i d’evitar que els nostres diners
estiguin sempre en mans de tercers
. L’ètica política –aquesta qualitat tan mancada i que cal recuperar- ens obliga a convenir que tenim el país en mans d’una gent que amb prou feines serien capaços de presidir una escala de veïns, amb tot el respecte que mereix aquest darrer col·lectiu.

Després de trenta anys d’invertir milions a fons perdut en campanyes perquè Espanya –sí, aquest país que s’emporta cada any més de 19.000 milions d’euros- deixés de titllar-nos de garrepes a tots plegats;

Després de trenta anys aguantant insults constantment davant la passivitat i claudicació d’aquesta classe política catalana ;

Després de trenta anys repetint-nos contínuament que « ara no toca » o que « no estem preparats per tornar a ser un estat independent », o fins i tot buscant d’una manera malaltissa allò que anomenaven “resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya”, talment com si tots plegats fossin continuadors de Felip Vè;

Després de trenta anys de suportar uns dirigents amb vocació de pidolaires dels nostres propis diners i a sobre venent-nos com a èxit el fet d’esgarrapar quatre monedes del saqueig que mai no han evitat;

Després de trenta anys veient com la llengua pròpia del país pateix un acorralament acarnissat, camuflat rere presumptes campanyes de normalització totalment enganyoses perquè és impossible normalitzar la llengua sense primer ser un país normal;

Després de trenta anys venent-nos cortines de fum amb eufemismes totalment buits com sobiranisme, cases grans del catalanisme, autogovern, pluges fines i patriotismes socials, que només han servit per distreure’ns i evitar com fos un procés de trencament real amb Espanya i França;

Després de trenta
anys jugant a ser un país normal però alhora sense voler deixar
l’actual estatus de província espanyola que ens precipita a l’abisme
econòmic i social…

…nosaltres diem prou.

S’ha acabat el bròquil.
Prou de jugar a fet i amagar amb Espanya i amb França.
Prou de pervertir Catalunya.

Catalunya es troba en un punt de no retorn: o ens independitzem aviat, o simplement ens arruïnem. L’afirmació, amb tot el que hem exposat, no deixa pas a ambigüitats. Avui, vistos els precedents i el llegat que ens han deixat aquests venedors de fum que encara aspiren a distreure’ns amb els seus eufemismes, podem afirmar categòricament que qui no treballa per la recuperació de la independència de Catalunya hi treballa en contra, per molt que disfressi el seu discurs amb les retòriques de sempre.

N’hi ha que encara aspiren a una Catalunya permanentment encadenada a l’estat espanyol i francès. N’hi ha que encara aspiren a ser pidolaires dels nostres propis diners i dels nostres drets nacionals i col·lectius. Són els mateixos que durant trenta anys han viscut dels rèdits que els ha proporcionat allargar una situació que, apostar-hi novament, suposaria provocar el major suïcidi col·lectiu de la història.

Diguem, doncs, les coses pel seu nom, clar i català :

No és finançament: és espoliació fiscal.
No és autogovern: és colònia espanyola i francesa.
No és convivència ni consens: és maltractament continuat.
No és Estatut: és una vulgar “ley orgánica”.
No és país: és una simple comunitat autònoma.
No és president de Catalunya: és un gris virrei.
No és normalització lingüística: és supervivència i és substitució lingüística.
No és autogovern, ni sobiranisme, ni catalanisme: és autonomisme.

Catalunya Acció no és la Casa Gran del Catalanisme ni és la Catalunya social de pluja fina: és, clar i català, activar la Casa Gran de la Independència.

L’hora del catalanisme i de l’independentisme s’ha acabat: ara és l’hora de la independència!

Albert Ubach
Catalunya Acció – Alt Empordà

——————  Empordà Acció 116.635 visites
La gran aposta de CiU i d’Esquerra: Catalunya sota d’Espanya! ___ (EA)