Un lehendakari trampós __ EA 1210

26 de Març de 2009

Patxi LópezQue un govern, amb l’ajuda del principal partit de l’oposició, sigui capaç de manipular unes eleccions en benefici propi és escandalós, no hi ha dubte, però també ho és que no diguin res la majoria d’aquells que en resulten clarament perjudicats. Ara sí que se senten veus del PNB que parlen de resultat adulterat a Euskadi, però no passen de ser meres lamentacions. La prova és que acaten la voluntat del PSOE i del PP disfressada de llei, i en acatar-la, encara que sigui a contracor, la legitimen. No és ara, però, quan la tupinada s’ha consumat, que cal parlar, sinó abans, quan s’estava perpetrant. I més encara coneixent els pactes posteriors, com revelava el passat 15 de febrer Izaskun Bilbao, presidenta del Parlament basc i cap de llista del PNB per Biscaia: “El que sé de debò, perquè així m’ho han confirmat, és que hi ha un pacte espanyolista. Si la suma de parlamentaris socialistes i populars dóna la majoria, el PP donaria els vots al PSE de franc amb l’únic objectiu de desplaçar els nacionalistes [bascos] del govern”. La pregunta, doncs, és pertinent: Per què han callat? Per què han deixat arribar fins al final el projecte espanyolista d’il·legalizar adversaris per tal de guanyar les eleccions? Què esperaven obtenir amb aquest silenci? És abans de començar el partit que cal denunciar la manipulació del reglament. Després, quan s’ha perdut, és massa tard i sembla més una rabieta que una altra cosa. El PNB, per tant, és víctima de si mateix, de la seva predisposició innata a acatar la llei per injusta i espanyolista que sigui. Ho ha fet recentment acatant una sentència del Tribunal Suprem que obliga a posar la bandera espanyola a l’exterior de la Cambra de Vitòria -però no pas la basca en determinats edificis estatals-, ho va fer també retirant la consulta popular prevista per al 25 d’octubre de l’any passat -amb la qual cosa va generar un gran sentiment d’impotència i de frustració- i ho ha tornat fer en les darreres eleccions.

El PNB es lamenta, sí, i sempre té raó, però mai no va més enllà, mai no materialitza la seva queixa en una denúncia formal ni repta la tirania. I aquesta, dissortadament, és l’actitud que han mantingut també altres partits dels quals es podia esperar alguna cosa més. Ningú no s’ha plantat i ha dit “ja n’hi ha prou d’aquest color”. Tampoc a Catalunya. És cert que CiU ho tenia pelut, ja que la llei de partits que ha possibilitat el frau electoral va ser aprovada amb els seus vots i la incongruència estava servida, però tampoc Esquerra Republicana ha anat més enllà de quatre frases com aquestes: “L’espanyolisme ha optat per arribar al poder fent trampes. […] El Parlament d’Euskadi presenta seriosos problemes de legitimitat i representativitat”. Molt bé, però ¿com s’explica, aleshores, que la direcció republicana no tengui escrúpols de compartir el govern de Catalunya amb el partit autor de les trampes que denuncia? Aquesta actitud de submissió és molt negativa, perquè dóna carta de naturalesa a una manipulació que fins i tot ha estat reprovada per les Nacions Unides i permet que un dels tramposos pugui convertir-se en lehendakari. Em refereixo a Patxi López, el cínic perdedor de les eleccions que gosa dir que vol governar Euskadi “en nom de la democràcia”. Amb ell al govern, Euskadi serà el viu retrat d’una colònia. Una colònia controlada per un virrei analfabet de la llengua basca fins a l’extrem, per exemple, de no poder llegir el que diu el diari Berria. En definitiva, l’únic president a tot el món que no parla ni entén la llengua del seu país.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Qui està en favor de Catalunya ha d’ésser valent i ha de ser conseqüent. __ EA 1209

El Nord de la nostra política és trencar amb Espanya i França.

Qui està en favor de Catalunya ha d’ésser valent i ha de ser conseqüent.

Hom ha de governar en la direcció que s’ha marcat.

Si el Nord que t’has marcat t’impedeix travessar la línia vermella en defensa de Catalunya, si ets català de veritat, si vols Catalunya lliure de veritat t’hauràs de plantejar canviar el Nord de la teva política, fer quelcom que et permeti ésser fidel a Catalunya i a la vegada ser correcte, políticament parlant.

Membre de la mesa del Parlament, no siguis poruc! Traspassa la línia vermella! trenca! fés que els espanyols t’hagin d’esmenar la plana. No siguis tan poruc i esclau que tu mateix et censuris. No hi ha res més patètic que l’autocensura!

Qui governa en favor d’Espanya denota quin és el seu nord.

Qui no té clar quin ha de ser el nord de la seva política va a la deriva.

Per això si l’independentisme vol reeixir ha d’optar obertament per la ruptura amb Espanya i França.

Qui no treballa per l’alliberament de Catalunya es fa còmplice de la seva submissió i acaba treballant en favor d’Espanya.

—————

El Nord de la nostra política és trencar amb Espanya i França.


https://www.catalunyaestatlliure.cat/forms/email_mesa

Durant les properes setmanes es presentarà  al Parlament de
Catalunya la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per a la convocatòria
d’un Referèndum d’Autodeterminació.

La voluntat de més de 7.500 promotors per a que el Parlament debati
la convocatòria d’un Referèndum d’Autodeterminació, DEPÈN DE LA DECISIÓ
DELS 7 MEMBRES DE LA MESA.

Ernest Benach Lluís Corominas Antoni Castellà Jordi Miralles Higini Clotas Lídia Santos Rafel Luna
Ells i els seus partits estan a favor del dret a l’Autodeterminació Estan en contra del dret a l’Autodeterminació

 

La majoria de la Mesa ESTÀ A FAVOR DEL DRET A L’AUTODETERMINACIÓ.


Envia un email als membres de la mesa demanant l’admisió a tràmit de la ILP.

Escriu el teu Nom i Cognoms i prem Envia per fer arribar als membres
de la Mesa del Parlament un correu electrònic demanant que admetin a
tràmit la ILP. No oblidis repetir el codi de seguretat que veuràs al
final de la pàgina.

Petició d’admisió a tràmit de la ILP del Referèndum d’Autodeterminació

Benvolgut membre de la Mesa del Parlament de Catalunya,

Més de 7.500 promotors presentaran una Iniciativa Legislativa Popular per la qual es convoca un Referèndum d’Autodeterminació.

Com a representant d’un partit polític que està explícitament a
favor del dret a l’Autodeterminació, us demano que voteu favorablement
a l’admissió de la Iniciativa Legislativa Popular, per tal que en el
nostre Parlament es pugui debatre la llei.

Atentament,
{$Nomicognoms}


 

Per seguretat, cal repetir el codi de la imatge anterior.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

 

El dret a l’autodeterminació “la llibertat nacional” és un pecat? – EA 1288

Per quina mena de gent, per quina mena de partit, per quina mena de països, la llibertat és un pecat?

Eus ací la questió:

Ser Catalunya o no ser Catalunya?

Tenir plena sobirania o no tenir plena sobirania?

Ser present, responsable i reconegut al món amb personalitat pròpia,
o no poder ser ni tu mateix perquè un estat maldestre, possessiu, egoïsta i anihilador no es pot permetre que siguis res en res?

Eus ací la questió:

Un dret inalienable! Desenvolupar-lo … exercir-lo … és ser radical?! radical amb la pitjor execepció pejorativa!?

Quina mena de gent, quina mena de partit, de quina mena de país són aquesta gent del PSC-PSOE ???

———————-

Que no s’amoïnin, la radicalitat està assegurada perquè els catalans som amants en superlatiu de la LLIBERTAT i sotirem d’aquest son malèfic en que regionalistes i espanyolistes ens volen mantenir eternament tancats.

——————–

Parlant de caretes, n’hi ha molts que la porten de demòcrates i de progressites -en clara referència al progrés-.

No hi ha més progrés ni millor progrés que el de la LLIBERTAT, llibertat personal i llibertat nacional, tan normal, tan senzill, tan universal!

———————-

Mentre el PSC-PSOE denuncia la careta dels altres, per sota se li veu la seva …

 11/03/2009
17:34 
El PSC vincula “radicalisme” i dret a l’autodeterminació
A
la pàgina web dels socialistes, sota una foto de membres de CDC a la
manifestació a Brussel·les, posa “CDC es treu la careta de la formació
moderada i es mostra tal qual és, un partit radical”
cdc psc radicals 475
El
PSC vincula a la seva pàgina web el terme “radicalisme” i el dret a
l’autodeterminació, un dret reconegut per l’ONU i reivindicat aquest
dissabte a Brussel•les per milers de catalans.

A la secció imatges de la setmana, els
socialistes han publicat una fotografia dels convergents Alfons López
Tena, membre del consell nacional; Maite Fandos i Mercè Homs, regidores
de l’Ajuntament de Barcelona; i Àngel Colom, president de la sectorial
d’immigració del partit, en aquesta manifestació.

A sota de la imatge es pot llegir: “CDC es treu la careta de formació
moderada i es mostra tal qual és, un partit radical que defensa a
Brussel•les l’autodeterminació de Catalunya”.

Aquesta no és la primera vegada que els socialistes han criticat CDC
pel seu posicionament favorable al dret a l’autodeterminació, però
aquesta vegada la publicació d’aquesta foto i la vinculació dels termes
radicalisme i autodetrminació ha ofès directament els organitzadors de
l’acte.”

“Qui cregui que s’ha de pactar amb Espanya no serà apte per a seguir aquest camí” – EA 1287

16 gener 2005

Decisions dels Innegociables

Per sort, a la nostra terra, en aquests moments, els aires de guerra i
revolució d’aquell trist 1936 són llunyans. Amb certa perspectiva ens
podem mirar aquells fets,
i ara ja ha arribat l’hora de proposar-nos seriosament l’assoliment
d’un estat català que culmini el nostre procés de redreçament nacional.

Hi
ha projectes polítics, avui a Catalunya, que des de sensibilitats
nacionals diferents cerquen un millor encaix dins el sistema polític
espanyol. Però nosaltres estem convençuts que ja no hi ha més cera que
la que crema. Mai aquest viarany ens portarà al restabliment de la
nostra segrestada sobirania en aquell altre fatídic 1714.

Però, fa dies, us ho anuncio i no va de broma, està
neixent un nou projecte per a l’assoliment d’un estat que estigui
veritablement al servei de Catalunya. Aquest nou projecte no serà un
partit polític sinó un camí innegociable que podran iniciar multitud de
catalans i catalanes a banda de les seves simpaties en la gestió
política de l’anar tirant a que estem acostumats, i a banda de les
seves arrels i nacions d’origen.

A més dels drets
nacionals de Catalunya i de la seva gent que naturalment són
innegociables i ha un altre innegociable important en aquest camí per a
molts, es tracta del convenciment de que cap tipus de pacte
amb Espanya ens hi portarà, més encara, qualsevol tipus de pacte n´és
un veritable obstacle. Per això mai farem el que han fet primer CiU i
ara ERC
. En alguna cosa hi ha d’haver diferència entre aquests projectes i el nostre.

Que
quedi clar ja des d’aquestes ratlles, nosaltres mai negociarem res amb
Espanya ni amb els que la secundin, res que no sigui l’acta de
separació o divorci democràtic entre Catalunya i Espanya, per
l’estricte acceptació i consegüent aplicació del dret de tots els
pobles, àdhuc el nostre, a la independència, i també com a legítima
devolució del que mai ens havia d’haver estat pres, i al que mai hem
renunciat. Qui cregui que s’ha de pactar amb Espanya no serà apte per a
seguir aquest camí, no cabrà dins d’aquest nostre projecte, d’aquesta
drecera que ens portarà cap a la independència allà al 2014.

Salvador Molins i Escudé, 52 anys
Berga (Berguedà)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

Demà divendres a Gavà: LLIBRE “Cap a la Independència”. .- EA 1286

Presentació
del llibre

“Cap a la independència”


escrit per Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció.


Data:
divendres 27 de març a les 19,30h.

Lloc:
Biblioteca Soler i Vidal
, Pça. Balmes, s/n – Gavà – Tel. 93.2639230


Presentarà
l’acte:

Manuel Olivas, membre de “Els altres andalusos”

Vicepresident de “Catalònia Accord”

 

CARTA ADREÇADA AL PRESIDENT DEL PARLAMENT EUROPEU SR: HANS-GERT PÖTTERING

DAVANT DEL FET DE LA RETIRADA DE LES TROPES DE KOSOVO, VULL FER EL CORRESPONENT COMENTARI:

 

L’obsessió identitària per no deixar un precedent davant del País Basc i Catalunya.

Catalunya nació sense estat esquarterada i dividida estratègicament, unilingüe i ara desgraciadament bilingüe per la força de les armes. És l’exemple de l’espoli més destructiu a tots els nivells en aquest món global que va de “demòcrata”.

Catalunya és la nació sense estat que més paga de tot el món i la que rep menys a canvi. On és el sentit de les llibertats i el respecte als pobles conquerits per la força de les armes? Que és un problema intern? Seguim un camí molt perillós, Sr. Hans-Gert Pöttering. No ens queda cap més remei que internacionalitzar el problema.

L’Espanya “profunda indivisible” encara viu al segle XV.

 

El Partit Republicà Català és l’únic partit polític català clarament independentista. No volem sentir a parlar de dretes ni d’esquerres, ens mou el patriotisme legítim per Catalunya davant de l’espoli espanyolista i volem ésser un bon referent a nivell mundial.

 

Joaquim Pugnau Vidal.

 

Membre de Catalunya Acció.

Conseller del Partit Republicà Català.

Deixeble del professor Raimon Panikkar.

 

www.catalunyaccio.org

www.partitrepublicacatala.cat

https://blocs.mesvilaweb.cat/empordaaccio

Víctor Alexandre: “Si voleu independència l’any 3000, voteu ERC”

No a Espanya. Entrevista
“Catalunya es relaciona amb Espanya com amb un maltractador”

Víctor Alexandre és molt crític amb els partits polítics catalans, inclosa ERC, perquè no defensen l’independentisme amb convicció.

Per què, no a Espanya?
Perquè és un país que diu no a Catalunya. Espanya ha impedit que el meu país pugui ser normal. Per tant, no em mereix gaire respecte.

Des del 1989, molts països europeus s’han fet independents. Però Catalunya, no. Per què?
En part, per culpa dels mateixos catalans. Espanya, en un moment donat, s’adaptaria a les nostres conviccions. Jo comparo la situació de Catalunya dins d’Espanya amb les víctimes de maltractament. Per què la dona maltractada no marxa de casa? Perquè a les víctimes se’ls han menjat l’autoestima. El maltractador menysté la víctima i li xucla l’autoestima, fins que la víctima ja no creu en ella mateixa. La via més important per arribar a la independència és la psicològica: si tu no estàs preparat per ser lliure, difícilment defensaràs la llibertat. Quan a Catalunya ho tingui clar més d’un 50 per cent, serà imparable.

Quin és el percentatge d’independentistes?
Un estudi de la UOC donava entre el 52% i el 62%.

Per què ningú no proposa un referèndum, doncs?
Perquè els polítics catalans són porucs i el seu únic horitzó són les properes eleccions. Com que no hi ha cap partit que proposi seriosament la sobirania, l’independentisme queda com un bluf, es diu i prou. Va en detriment de les conviccions de la gent.

Ha perdut prestigi l’independentisme?
No: jo crec que ha guanyat prestigi. Els que han perdut prestigi són alguns polítics que el defensaven.

Digui’m noms…
La direcció d’ERC. Amb la davallada de les darreres eleccions s’hauria d’haver fet aquesta pregunta: ¿com s’explica que l’independentisme pugi, segons les enquestes, i ERC perdi vots?

Quina relació té amb Carod?
Cap.

Però va escriure un llibre, ‘El Cas Carod’, defensant-lo després de l’afer de Perpinyà…
Jo vaig parlar amb ell pel llibre. Però ara ja no. I el que vaig escriure ho mantinc. Defenso el dret que Catalunya pugui parlar amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui. Els beneficis de la trobada de Perpinyà van ser que ETA no matés a Catalunya. A mi em sembla un èxit extraordinari. En tot cas, els polítics del meu país han de defensar el meu país, no el país veí.

Fa poc, Alfons López Tena declarava que l’independentisme és immadur perquè no hi ha full de ruta concret. Què n’opina?
Hi estic d’acord. L’independentista és com un alpinista que està fent un cim, però no sap quan el coronarà. Vas pujant, però no saps si el cim té quatre mil o vuit mil metres. Catalunya es troba en aquesta situació: volem fer un cim, però no tenim ni idea de quan fa la muntanya i no sabem com arribar-hi. Això crea molt desencís, i a més no hi ha èxits pel camí. Per exemple, quan ERC defensa que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid, és d’un patetisme extraordinari. I és escandalós que algú d’ERC digui que, encara que Madrid ens perjudiqui, no passa res, perquè així ens carreguem de raons.

Som més a prop de la independència ara o el 2003?
Més a prop ara, malgrat els polítics.

Heribert Barrera deia que els catalanoparlants podem esdevenir un grup lingüístic minoritari dins de Catalunya. Si això es produeix, ¿seria possible la independència?
Aquest és un motiu de més perquè la independència arribi ràpid. Sigui com sigui, la immigració jo no la veig com una amenaça, encara que la hispanoamericana és aliada indirecta de la colonització espanyola. És instrumentalitzada per estendre la llengua espanyola i arraconar la catalana.

És possible una Catalunya independent castellanoparlant?
Sí: pot passar. Però això dependrà de nosaltres, i hem de saber que la llengua és important. Allà on s’evidencia que som un poble és en la llengua: per això des d’Espanya s’ataca tant…

A qui ha de votar un independentista, avui?
En aquest moment, està orfe de partit. Encara que hi ha gent dins d’ERC que són independentistes i molt crítics amb l’actuació de la direcció. Un independentista a qui li vagi bé la independència l’any 3000, ja pot votar ERC. Jo tinc la sensació com si Esquerra estigués dirigida per algú que la vol destruir.

Per què?
Perquè primer és la independència, i després és l’opció de dreta-esquerra. Quan ens diuen que primer són les polítiques socials i la pluja fina, això són sopars de duro i ganes d’anar fent. I aleshores Esquerra fa tot allò que faria un enemic. La sensació és que, encara que sigui en una urna embolicada amb una estelada, el vot a ERC va al PSC. Malgrat que voler convertir el PSC en un partit catalanista és com voler convertir aigua en oli. I és molt trist que ERC hagi de caure a 12 diputats a les properes eleccions perquè es faci examen de consciència.

I votant CiU, a quin any seria la independència?
També, al 3000.

O sigui que… empatats.
Sí, però compte, perquè dins de CiU també hi ha gent independentista. Per exemple, Alfons López Tena.

www.victoralexandre.cat

Joan Saura i els ?¡A por ellos!?

Amb criteri
“És hora que els responsables assumeixin les seves limitacions i dignifiquin el càrrec que ocupen honorant-lo amb una noble dimissió”
Ja fa temps que Joan Saura és un cadàver polític, i ell ho sap. I com més es revolta, més grans són els errors que comet. És tan llarga la seva llista d’espifiades i tan limitada la seva intel•ligència política que és incapaç d’admetre la discreció com a mesura de supervivència. Al contrari. Cada nova atzagaiada la culmina amb una fugida endavant que l’enfonsa més i més. Ara, finalment, sembla que el got ha vessat i gairebé ja és segur que Joan Saura no repetirà en les properes eleccions. No n’hi ha prou, però. No n’hi ha prou, perquè una cosa són els problemes interns que la seva gestió ocasiona a ICV i una altra el compte pendent que ell té amb la societat per la seva incompetència. I això, inevitablement, n’exigeix la dimissió com a conseller d’Interior. De fet, és inconcebible que la desmesurada ambició política de Joan Saura s’hagi vist satisfeta aplegant en la seva persona la presidència d’ICV i la doble conselleria d’Interior i de Relacions Institucionals i Participació. Aquesta conselleria té la seva seu a la Via Laietana, però diu la llegenda que Saura mai no hi ha posat els peus per la por que li fa abandonar el seu despatx de la plaça de Sant Jaume. No fos cas que els seus socis de govern li robessin protagonisme davant els mitjans de comunicació.

Doncs bé, ja té protagonisme. El seu nom és en boca de tothom, i el de la seva família en el pensament dels 80 ferits que hi va haver el passat 18 de març al centre de Barcelona arran de la salvatge càrrega dels Mossos d’Esquadra en el desallotjament dels estudiants anti-Bolonya tancats a la Universitat de Barcelona. És inconcebible que la policia d’un país democràtic es comporti com ho van fer els Mossos l’altre dia alliberant els instints més primaris de l’ésser humà i practicant la violència contra persones grans, nens petits, pacífics estudiants i quaranta fotoperiodistes clarament identificats. Fins i tot la Comissió Europea ha blasmat els fets. Per sort, tothom n’ha pogut veure les imatges –que han donat la volta al món- amb noies indefenses caigudes a terra que eren brutalment apallissades per individus uniformats assedegats de sang. Independentment de qui doni les ordres, cal ser presoner de moltes misèries humanes per comportar-se així. I això s’explica, en part, per la forta davallada del llistó de selecció de personal. Ara, als Mossos, hi entra gairebé tothom, inclosos, com s’ha vist, aquells que necessiten una coartada legal per practicar impunement la violència contra persones indefenses. “¡A por ellos!”, és el seu lema. Al darrere, queden diverses coses. Queda el record de la indiferència dels Mossos quan uns violents calaven foc davant dels seus ulls a l’estadi Lluís Companys el 27 de setembre de 2008 o quan un individu brandava una pistola en la manifestació del passat 10 de gener contra el bany de sang a Gaza; queda la incapacitat del rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, per solucionar amb intel•ligència, no pas amb violència, els conflictes interns de la seva institució, i queden, també, les declaracions demencials del director general de la policia catalana, Rafael Olmos, qualificant de “correcta i proporcionada” l’actuació dels Mossos. Tot això, sumat a la inèpcia del conseller Saura, ens ha dut fins aquí. És hora, per tant, que els responsables assumeixin les seves limitacions i dignifiquin el càrrec que ocupen honorant-lo amb una noble dimissió.

Víctor Alexandre.
www.victoralexandre.cat

TRENCAR LA CROSTA CONVERGENT, EXTREURE EL PUS SOCIALISTA. EA 1282

23/03/2009

Espanya rebentarà pels diners

Després
de molts anys de fer comèdia, d’amagar ineptituds i covardies i de
construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos, com
per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar Catalunya a
Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d’en Maragall, l’Espanya
plurinacional d’en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut
entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant
al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya
extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament
de Catalunya com l’anomenen els pobres d’esperit que tenim al capdavant
del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en
Carod o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i
prebendes com en Jordi Porta d’Òmnium Cultural o ja siguin la gran
majoria de periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem
trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta
és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem
entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent
espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat
el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer
Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests
fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon
finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em
costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament
la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se’n però arriba un
dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem “perplexos” segons els
nostres “entesos”, però seria més profitós que els nostres “entesos” es
mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat
d’anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta
mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba
als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara.
El
govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les
balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants
imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés
d’independència. Al final no ho han pogut evitar i n’han publicat mitja
dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i
perquè ningú en pugui treure l’aigua clara. Tot i així el govern
espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els
catalans som com els nostres representants polítics (els de la
menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de
la repartidora). Aquí és on s’equivoquen en la seva anàlisi. Hi
ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que
s’està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra
classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible.
Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada
dia (19.000 MEUR l’any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada
dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com
p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que
l’interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que
Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten
per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una
dura crisi? El problema és que els espanyols s’han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest
diners o se’ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem
nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant.
I
aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el
mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics
catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa)
dissimular l’espoliació que venim patint fent creure als catalans com a
gran gesta nacional que érem la “locomotora d’Espanya” i que érem més
espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha
trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè
ells no volen trencar amb Espanya. Dit d’una altra manera: Espanya, per
la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la
nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens
priva d’avançar-hi.

Que ningú dubti que els
lacais sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el
finançament que es pacti serà “el millor finançament que mai ha tingut
Catalunya”. De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en
relació al nou Estatut després d’escapçar-lo. I que ningú dubti que els
líders de CiU, els escolanets d’Espanya, els ajudaran a vendre aquesta
idea igual que van fer plegadets amb l’Estatut. És el joc de sempre que
tants “dignes” periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants
anys que s’empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han
arribat a proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya,
allò que anomenen la “sociovergència”.

Pensar
que Catalunya es pot desenvolupar dins d’Espanya és d’irresponsables i
temeraris i si algú es creu que es poden defensar els interessos dels
catalans estant sotmesos a Espanya que s’ho faci mirar perquè té un
problema greu d’enteniment.
Espanya s’està trencant i
ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència. Ara només
cal trencar a les properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que
frena el camí cap a la nostra llibertat
que, per si alguns
dels ajupits que ens representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a
fer punyetes i tenir el nostre propi Estat que ens permeti construir un
futur digne i pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

—————

Fem-ho saber als nostres aliats: Catalunya serà Independent!

Trencarem la perenne submissió de la nostra llengua i l’ofeg a que la sotmeten. EA 1281

20 març 2009

Doblatge o VOSC, un altre dilema trampós

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

L’anunci que el govern colonial de la Generalitat de Catalunya promourà una nova Llei del Cinema,
i que té la intenció d’assegurar un substancial augment de la presència
de la llengua catalana a les sales de cinema del Principat ja ha rebut
les previsibles protestes de l’espanyolisme,
que sempre es disfressa de defensor de la llibertat empresarial quan no
són els espanyols els que s’immiscueixen en qüestions lingüístiques al
nostre país, per imposar el castellà a les colònies i expandir-lo fora
del territori on és propi. Però el més trist és que no sentim ningú de
casa que els respongui a aquests enemics de la nostra nació on són per
defensar la llibertat dels empresaris a etiquetar els productes en la
llengua que vulguin quan se’ls obliga per Llei a fer-ho en castellà tant si volen com si no. Fins i tot la Comissió Europea
no veu cap perill pel castellà en aquesta  proposta, cosa que vol dir
que el català seguirà sense tenir la presència que li correspon. No es
pot deixar de dir en cap cas als colonialistes que l’hàbit de veure
pel·lícules doblades o subtitulades en l’idioma dels castellans no ha
aparegut al nostre país precisament de forma espontània i natural, sinó
per la intervenció i la imposició directa d’un Estat que és
l’instrument de la dominació estrangera a casa nostra i que perjudica
l’economia i la llibertat tant dels empresaris com dels treballadors i
dels consumidors catalans.

Per les informacions
aparegudes, una primera qüestió que no em queda clara en aquest
projecte és el significat exacte d’aquest 50% en català que s’ha
plantejat que es vol aconseguir. Vol dir que només serà necessari que
es projectin en la llengua d’aquest país la meitat de les pel·lícules,
mentre que en castellà es podrà seguir veient el 100% dels films? O vol
dir que, en el millor dels casos, totes les pel·lícules es projectaran
en català i castellà en igualtat de condicions? Sembla que les
intencions inicials anirien per aquí, tot i que s’haurà de veure quin
és el resultat final al que s’arriba després de les habituals
claudicacions a què ens tenen acostumats els nostres polítics en temes
d’interès nacional. En aquest sentit, caldria denunciar que fins i tot
en aquest darrer supòsit de teòrica igualtat de condicions, es seguiria
donant a una llengua imposada com el castellà un tractament privilegiat
que no li correspon al nostre país. Convé aclarir-ho d’entrada.

Dit
açò, s’haurà de vigilar amb lupa com es desenvolupa la redacció
d’aquesta Llei del Cinema, perquè algunes de les declaracions
efectuades ja presenten alguns dubtes que fan sospitar que finalment el
doblatge en català sigui substituït per versions originals subtitulades
en català tant a les sales de cinema com als canals de televisió
catalans. En aquest sentit, el dilema que es podria introduir amb
aquest debat entre partidaris acèrrims de la V.O. i defensors a
ultrança del doblatge em recorda una mica la divisió entre dretes i
esquerres catalanes en l’àmbit polític. Quin sentit tindria aquesta
confrontació quan la colonització lingüística fa que el 97% de les
pel·lícules que es poden veure als cinemes són doblades al castellà o
en versió original subtitulada en castellà? I açò a les sales del
Principat, perquè a la resta del país el percentatge seria del 99,99%…

L’increment
de la presència del català a les sales de cinema s’ha de fer en tot cas
en detriment de l’actual imposició del castellà, però pretendre que
aquest increment sigui principalment (o totalment) per a versions
originals subtitulades mentre hi continua havent com a mínim un 50%
d’opcions de veure-les doblades en una llengua interposada entre
l’original i la catalana com és el castellà, difícilment farà canviar a
la majoria d’espectadors l’hàbit adquirit per imposició. I si a més les
televisions del país deixassin d’emetre pel·lícules doblades al català
per passar-se a la VOSC mentre tots els canals estatals continuen amb
els seus doblatges en castellà, el resultat final només acabaria
perjudicant encara més la nostra pròpia llengua i la imatge que els
parlants en tenen d’ella. Potser per aquest motiu, i no per altra cosa,
s’explica la defensa que els membres del Partit Espanyol a la
Generalitat han fet d’aquest projecte.

Un altre
cosa que m’indigna especialment d’aquesta proposta és la seva
circumscripció exclusivament a l’àmbit del Principat. Per quin motiu un
projecte com aquest, en el que s’haurà de batallar amb les delegacions
espanyoles de les distribuidores cinematogràfiques (autèntics búnkers
de ranci nacionalisme espanyol), no mereix una actuació conjunta
almenys amb el govern de les Illes Balears? Per què el govern colonial
de les Illes no s’implica en una decidida defensa dels drets dels
ciutadans a veure pel·lícules en la llengua pròpia en les nostres sales
de cinema, i foragitar la imposició absoluta del castellà? És evident
que en aquestes altures i vist aquest episodi no hi ha cap intenció de
fer-hi res al respecte en la present legislatura, i que els illencs
seguirem sense poder anar al cine a veure pel·lícules en el nostre
idioma.

Finalment, una darrera qüestió sobre
l’aparició d’aquesta proposta, que encara s’ha de concretar i
convertir-se en projecte de llei, és que apareix quan ja s’ha superat
la meitat de la legislatura al Principat, amb una cada vegada més
imminent finalització de la comèdia del nou sistema d’espoliació
econòmica i de la sentència de l’Estatutet colonial, que de tant que
n’allarguen l’agonia ja fa olor de podrit. Potser serà necessari tenir
entretinguda la gent amb noves esperances i aparences de guanyar
terreny en un tema sensible, ni que sigui com a proposta electoral per
una futura campanya.

Escrit per en Talaiòtic al seu Blog. Extret, ara, de la Gaseta Digital “El Nord”:

https://www.catalunyaaccio.org/gasetaelnord.php