Diagnòstic dels nostres mals. EA 1131

divendres, 23 de febrer de 2007
>

El mal català

L’encaix raonable no ha estat possible, ens
pensàvem haver fet el cim a l’Everest i ens hem quedat a mig camí del
puig del Tagamanent, i avui veiem com la suposada sobirania catalana es
transforma en una mera descentralització

tribuna
Economista

MIQUEL ESTEBA CAIRETA..


En titular aquest article com El mal català
no tinc la pretensió de diagnosticar ni de trobar la teràpia necessària
pels que jo considero mals nacionals, sinó intentar detectar-los,
trobar-ne els símptomes, però en especial certificar-ne i evidenciar-ne
l’existència. De fet ha estat la lectura del llibre El mal francès
d’Alain Peyrefitte, reeditat a França prologat per Helenne Carrere
d’Encausse, secretària perpètua de l’Acadèmia Francesa, que me n’ha
donat la idea.

L’autor l’havia publicat l’any 1976 amb gran èxit.
I avui al cap de sis anys de la seva mort és de rabiosa actualitat. És
un llibre de pensament i acció.

Alain Peyrefitte era un occità de
l’Aveyron format a l’Escola Normal i il·lustrat a l’Escola Nacional
d’Administració la famosa i elitista E.N.A per la qual han desfilat
bona part dels polítics francesos (Royal i Sarkozy inclosos).

Fill de mestres, explicava al periodista Jacques Chancel a France Inter, en el programa Caleidoscopie,
que de petit parlava l’occità amb la seva àvia. En realitat es deia
Roger com el seu cosí, gran escriptor també, però molt diferents. Ho
eren tant que, fins i tot, va creure convenient, remarcar la diferència
i es va canviar el nom.

Va ser un intel·lectual brillantíssim,
diplomàtic, escriptor i polític. Recordo haver-lo vist a la televisió
francesa, alt i elegant, expressar-se magistralment com Garde des Sceaux (ministre de Justícia). Ens ha deixat una obra literària de referència que ha esdevingut clàssica, de la qual destaca: Quand la Chine s’eveillera, C’etait de Gaulle i el llibre del qual parlem avui El mal francès
que és un llibre en el qual es barregen història, memòries, lectures,
previsions, etc. En definitiva, un llibre reformista, sense pretendre
establir cap corpus doctrinal.

El que és cert, és que després de
profundes reflexions, aprofitant els vastos coneixements polítics i
l’experiència que tenia de l’administració pública francesa, es va
atrevir amb tota honestedat i rigor intel·lectual a delimitar i
diagnosticar els mals que segons ell afligien França. Trenta anys
després podem assegurar que els mals auscultats per Peyrefitte s’han
aguditzat de manera aclaparadora i preocupant.

De la mateixa
manera, i després de reflexionar-hi, comprovem com en aquest moment,
quan el més calent és a l’aigüera, la gran preocupació actual dels
polítics catalans és treure el màxim nombre possible de regidors a les
eleccions municipals del mes de maig, per així conformar a la seva
conveniència el poder comarcal i les diputacions, i aconseguir la major
representació parlamentària a Madrid les properes eleccions generals
per «ser decisius» i així assegurar amb pactes eixorcs, les ja
clàssiques «governabilitat i estabilitat» del centralisme a canvi de
molt poques contrapartides per la nació.

Veig consternat les
maniobres dels nacionalistes catalans tan amatents a anar a la Moncloa
encara que sigui amb nocturnitat i contemplo els verbalismes fàcils
dels del tripartit que s’acontenten a afegir el mot «social» al de
nacionalisme. Cal constatar, doncs, que tot és el més pur
electoralisme, en defensa de canongies i poltrones. Com si Catalunya
fos un país normalitzat.

Vam haver de suportar la vergonya de veure la
denigrant «súplica» davant del Parlament de Madrid perquè se’ns tingués
en compte, i seguidament afrontar el viacrucis estatutari sense la unió
ni les garanties necessàries
(la promesa de Zapatero, potser?) ni la
falta del valor indispensable per tornar cap a casa quan calia,
dignament, amb l’Estatut del 30 de setembre intacte.

L’encaix
raonable no ha estat possible
, ens pensàvem haver fet el cim a
l’Everest i ens hem quedat a mig camí del puig del Tagamanent, i
gràcies!

I avui veiem com la suposada sobirania catalana es
transforma en una mera descentralització administrativa
espanyola en
mans del «gran gestor», el senyor José Montilla, president de la
Generalitat. Per la seva part, els intel·lectuals, editorialistes,
columnistes, tertulians i autors de llibres pamfletaris, alguns d’ells
totalment obscens amb Catalunya, diuen la seva sense ordre ni concert
amb una absoluta frivolitat,
darrere del canyar, per si de cas. No
generalitzo, però la vida cultural catalana és la pura decadència
literària i lingüística.

El món empresarial, d’altra banda, és
absolutament aliè a qualsevol consideració que no sigui la rendibilitat
dels seus negocis, per això demanen sempre l’estabilitat, que és
sinònim d’entreguisme,
però si s’aturessin a considerar seriosament, i
amb valentia, les nostres mancances de finançament i d’infraestructures
potser actuarien de manera diferent.

També és sorprenent la
insospitada afecció dels catalans a viure de l’erari públic sigui de la
procedència que sigui, fugint com el dimoni de qualsevol assumpció de
risc, que és el que fa marxar els països. La burocratització catalana
ha estat barroera, letal i paralitzadora.

Aquesta relació de símptomes
de crisis és indicativa, però n’hi ha d’altres també molt importants
com el quintacolumnisme botifler, el menfotisme, l’abandó de la llengua
i la covardia
, específics nostres als quals caldria afegir de més
generalitzats com les conseqüències de la globalització, i l’emigració
amb tot el que representa, etc. Un metge davant d’una malaltia mira
l’etiologia del mal i demana una analítica, si cal un tac o una
ressonància magnètica, etc., per emetre un diagnòstic. No m’atreveixo a
tant per falta de coneixements i informació suficients com va fer en el
seu moment el valent occità en un llibre de 610 pagines. Però compte
amb el diagnòstic, perquè la primera providència és que el malalt
reconegui el que li passa i després que apliqui la corresponent teràpia.

Encara que França no és Catalunya, crec que al país li convindria avui un Alain Peyrefitte com a revulsiu.

MIQUEL ESTEBA CAIRETA, empresari, economista, independentista.

7A JORNADA SOBRE DISLÈXIA A CATALUNYA – 22 de novembre de 2008 a l’Auditori de Sant Joan de Déu. EA 1130


Els nens i nenes afectats per Deficiències en l’Aprenentatge (learning disability)
derivades de Trastorns Específics del Desenvolupament de l’Aprenentatge
Escolar (CIE-10) pateixen, en molts casos, una exclusió educativa que
té les seves principals conseqüències en l’àmbit personal, però també
són importants les conseqüències socials, tant per als afectats com per
a les seves famílies.

L’Associació Catalana de Dislèxia, recollint la declaració
que el passat dia 11 d’octubre de 2007 va admetre el Parlament Europeu,
demana que les disfuncions com la Dislèxia, els Trastorns Específics de
Llenguatge, el TDAH i tots aquells altres trastorns que dificultin
l’adquisició dels aprenentatges com la Discalcúlia i el Trastorn
d’Aprenentatge no Verbal rebin l’atenció necessària i es promoguin
estructures pedagògiques, socials i sanitàries per aconseguir que
l’equitat educativa sigui el principi que regeixi la formació de tots
els alumnes en el nostre país.

La 7a Jornada sobre Dislèxia a Catalunya vol aportar els
coneixements més actuals sobre els TEDAE i, a través del diàleg,
establir els criteris bàsics que permetin a totes les persones exercir
de debò el seu dret a l’educació.

https://www.acd.cat/ACD/jornada/

https://www.acd.cat

Perdoneu: Acollonant! in crescendo! EA 1129

sgordillo |

Biblioteca |
dimarts, 28 d’octubre de 2008 | 21:25h

——————————————

IGUALADA, avui, dijous 30
d’octubre del 2008
a
les 8 del vespre


Auditori Museu de la Pell i comarcal de l’Anoia

Carrer Dr. Joan
Mercader, s/n

Conferència: “Com encarar  la
independència”

a càrrec del Sr.
Santiago Espot
(President Executiu de
Catalunya Acció)

Presentarà l’acte la Sra.: Maria Torrents (Consellera de
Catalunya Acció)


———————————————

“Mentre
el plet entre castellans i catalans es continuï plantejant en termes
nacionalistes, els esdeveniments es decabdellaran de la forma que
l’experiència mostra: en èpoques de guerra, Castella sempre derrotarà
Catalunya, i en els de pau Catalunya subsistirà creant riquesa.”

“Si
el nostre cas té solució -hipòtesi que no ha estat pas demostrada-, no
la trobarem pas fent el milhomes, sinó mitjançant unes virtuts que no
serveixen per a fer els gegants: fe, humilitat, sacrifici, lucidesa,
esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència.”

Del llibre Quina mena de gent som, de Gaziel, Agustí Calvet i Pascual [wiki],
que m’ha arribat a les mans aquest cap de setmana. Dubto que Gaziel
opinés avui el mateix que escrivia el 1944 en aquest volum.

Comentaris: 4
  • Que vénen els catalans!
    Anna| Adreça electrònica |
    dimecres, 29 d’octubre de 2008 | 18:23h

    Gaziel
    creia que Catalunya havia perdut la seva oportunitat històrica de tenir
    un Estat propi a la batalla de Muret. A partir d’aquí fa una
    interpretació intuïtiva del Quixot i identifica Catalunya amb un model
    de poble antiheroic o sanxopancesc, que es resigna al predomini
    espanyol convençuda que no té alternativa. Més o menys en la mateixa
    època, contràriament, alguns episodis dels almogàvers van provocar que
    en alguns pobles de Grècia s’espantés els nens amb l’amenaça “que
    vénen els catalans”, tradició que encara es manté. Ara és un bon moment
    per decidir si optem per la submissió i resignació descrites per Gaziel
    o bé per l’estil que va fomentar el temor dels grecs. El seny o la
    rauxa. De fet, el Quixot no va acabar tan bé…

    • Resigna-què?
      Tonet |
      dimecres, 29 d’octubre de 2008 | 23:49h
      Jo
      en aquesta cita no el veig gens resignat… Entenc, però, que veu i ha
      vist que en els conflictes guanya el més animal. L’asimetria del poder
      relacional de la Castella gran enfront nostre és major que mai, però
      els valors que proposa Gaziel per fer-hi front em semblen d’una
      vigència absoluta. Més Gandhi i menys Prozac, parafrasejant… Salut!
  • Ai!
    Ramon Minoves| Adreça electrònica |
    dimecres, 29 d’octubre de 2008 | 11:23h
    Per
    a una revolta de debò que posi Catalunya al lloc que li toca, i als qui
    la sotmeten, al seu, ens caldrà tenir, efectivament,  fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència. Però
    també un punt d’orgull i forçar l’adversari al sacrifici, i donar un
    cop de puny sobre la taula, i trencar lstatu quo i mostrar, a qui
    correspongui, la nostra divina impaciència. I només si som capaços
    d’unir aquestes contradiccions en el nostre tarannà de seny i rauxa,
    que deia el Vives, ens en sortirem.
  • Ui
    Quico Ventalló| Adreça electrònica |
    dimarts, 28 d’octubre de 2008 | 23:32h
    Tens raó, Saül. que lluny queda 1944! Aquestes “virtuts”: fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència” podrien servir, fa setanta anys, pel “Manual de la perfecta minyona” o de “La dona que fa per sa casa
    però, a Catalunya, en ple 2008, plovent com plou i desparaiguats com
    estem, més sembla una invitació a la rendició total, a la claudicació
    més escabrosa i  l’acceptació de la condició de p+aries. Vé a ser, dir:
    espolieu-nos i sotmeteu-nos que nosaltres anirem treballant, amb
    sacrifici i humilitat, per satisfer les vostres necessitats i desitjos.
    Doncs no, Gaziel, no!. Quan s’acava la meva/nostra infinita paciència,
    comença la revolta. En això estem.

Avui esteu convidats a Igualada. EA

IGUALADA, avui, dijous 30
d’octubre del 2008
a
les 8 del vespre


Auditori Museu de la Pell i comarcal de l’Anoia

Carrer Dr. Joan
Mercader, s/n

Conferència: “Com encarar  la
independència”

a càrrec del Sr.
Santiago Espot
(President Executiu de
Catalunya Acció)

Presentarà l’acte la Sra.: Maria Torrents (Consellera de
Catalunya Acció)

7A JORNADA SOBRE DISLÈXIA A CATALUNYA – 22 de novembre de 2008 a l’Auditori de Sant Joan de Déu.

Els nens i nenes afectats per Deficiències en l’Aprenentatge (learning disability) derivades de Trastorns Específics del Desenvolupament de l’Aprenentatge Escolar (CIE-10) pateixen, en molts casos, una exclusió educativa que té les seves principals conseqüències en l’àmbit personal, però també són importants les conseqüències socials, tant per als afectats com per a les seves famílies.

L’Associació Catalana de Dislèxia, recollint la declaració que el passat dia 11 d’octubre de 2007 va admetre el Parlament Europeu, demana que les disfuncions com la Dislèxia, els Trastorns Específics de Llenguatge, el TDAH i tots aquells altres trastorns que dificultin l’adquisició dels aprenentatges com la Discalcúlia i el Trastorn d’Aprenentatge no Verbal rebin l’atenció necessària i es promoguin estructures pedagògiques, socials i sanitàries per aconseguir que l’equitat educativa sigui el principi que regeixi la formació de tots els alumnes en el nostre país.

La 7a Jornada sobre Dislèxia a Catalunya vol aportar els coneixements més actuals sobre els TEDAE i, a través del diàleg, establir els criteris bàsics que permetin a totes les persones exercir de debò el seu dret a l’educació.

https://www.acd.cat/ACD/jornada/

https://www.acd.cat

Serà el que el Poble Català decideixi. EA 1128

dijous, 22 de novembre de 2007
>

Una nova estratègia de l’autodeterminació

El món ha canviat i els pobles ja són reconeguts
com a subjectes de dret internacional, si es presenten com a tals,
sense limitar-se a la democràcia de l’estat de la nació aliena que els
pretén assimilar

tribuna
Promotor de l’Agència del Cens Nacional del Poble Català

ALBERT V. BERNAUS..


+ Presentació
a Barcelona d’una campanya de recollida de signatures per reclamar el
dret a convocar un referèndum per a l’autodeterminació.
 Foto: ORIOL DURAN

Més enllà de situacions conjunturals, és un fet
reconegut que des de les generalitats i els consells dels territoris de
la nació catalana no és viable una consulta d’autodeterminació del
poble català. Són òrgans descentralitzats dels sistemes polítics
espanyol i francès i es deuen a ells. Però això no impedeix organitzar
consultes d’autodeterminació per canals externs a aquests òrgans i
sense les divisions que ells propicien.

La constitució espanyola,
per exemple, com quasi totes les del món, no tracta del dret a
l’autodeterminació dels pobles del seu estat. Això és en virtut d’un
principi de dret internacional dit d’autonomia constitucional dels
estats.

Però, d’altra banda, hi ha també el principi de dret
internacional d’igualtat de drets de tots els pobles i del seu dret a
l’autodeterminació –siguin o no siguin territoris colonials– per
decidir si es volen constituir en un nou estat. Aquest principi és
proclamat a la Carta de les Nacions Unides, té força de Jus Cogens
(norma imperativa) reafirmat i desenvolupat en els darrers anys, però
sense que l’ordenament jurídic internacional obligui els estats
plurinacionals signataris a codificar internament l’exercici del dret
d’autodeterminació dels pobles annexionats que no s’han assimilat.

Aquests
dos principis de dret internacional no són oposats directament entre
ells, l’un no anul·la l’altre ni en depèn. Concretament, el fet que
l’Estat espanyol faci ús del seu dret de no reglamentar el dret a
l’autodeterminació del poble català, només implica que la consulta
d’autodeterminació s’haurà d’organitzar des de fora dels òrgans
d’aquell estat. Ja s’han donat situacions similars en algunes consultes
populars en els darrers vint anys, amb intervenció d’observadors i
mediadors internacionals. Cada poble mereix la mediació internacional
per mètodes diferents.

Si s’assumeixen les tesis exposades, se’n
dedueix la necessitat d’una nova estratègia democràtica del poble
català, diferent del que s’ha fet en els darrers 150 anys. El món ha
canviat i els pobles ja són reconeguts com a subjectes de dret
internacional –si es presenten com a tals– sense limitar-se a la
democràcia de l’estat de la nació aliena que els pretén assimilar.

En
aquesta línia, una de les primeres bases que han de conformar la nova
estratègia és el fet que qui ha de decidir si es vol constituir en
estat és el poble de la nació catalana, el poble que no té estat;
atenent dictàmens del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions
Unides (La Haia), el qual –en els casos d’autodeterminació– fa la
distinció entre el poble subjecte d’aquest dret i el conjunt de la
població

“Ja fa molt temps que vam emprendre el camí. EA 1127

16 gener 2005

Decisions dels Innegociables

Per sort, a la nostra terra, en aquests moments, els aires de guerra i
revolució d’aquell trist 1936 són llunyans. Amb certa perspectiva ens
podem mirar aquells fets,
i ara ja ha arribat l’hora de proposar-nos seriosament l’assoliment
d’un estat català que culmini el nostre procés de redreçament nacional.

Hi
ha projectes polítics, avui a Catalunya, que des de sensibilitats
nacionals diferents cerquen un millor encaix dins el sistema polític
espanyol. Però nosaltres estem convençuts que ja no hi ha més cera que
la que crema. Mai aquest viarany ens portarà al restabliment de la
nostra segrestada sobirania en aquell altre fatídic 1714.

Però, fa dies, us ho anuncio i no va de broma, està
neixent un nou projecte per a l’assoliment d’un estat que estigui
veritablement al servei de Catalunya. Aquest nou projecte no serà un
partit polític sinó un camí innegociable que podran iniciar multitud de
catalans i catalanes a banda de les seves simpaties en la gestió
política de l’anar tirant a que estem acostumats, i a banda de les
seves arrels i nacions d’origen.

A més dels drets
nacionals de Catalunya i de la seva gent que naturalment són
innegociables i ha un altre innegociable important en aquest camí per a
molts, es tracta del convenciment de que cap tipus de pacte
amb Espanya ens hi portarà, més encara, qualsevol tipus de pacte n´és
un veritable obstacle. Per això mai farem el que han fet primer CiU i
ara ERC
. En alguna cosa hi ha d’haver diferència entre aquests projectes i el nostre.

Que
quedi clar ja des d’aquestes ratlles, nosaltres mai negociarem res amb
Espanya ni amb els que la secundin, res que no sigui l’acta de
separació o divorci democràtic entre Catalunya i Espanya, per
l’estricte acceptació i consegüent aplicació del dret de tots els
pobles, àdhuc el nostre, a la independència, i també com a legítima
devolució del que mai ens havia d’haver estat pres, i al que mai hem
renunciat. Qui cregui que s’ha de pactar amb Espanya no serà apte per a
seguir aquest camí, no cabrà dins d’aquest nostre projecte, d’aquesta
drecera que ens portarà cap a la independència allà al 2014.

Salvador Molins i Escudé
Berga (Berguedà)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció

“Espanya s’està trencant i ja ha sonat el tret de sortida de la nostra independència” EA 1126

“Espanya s’està trencant i ja ha sonat el
tret de sortida de la nostra independència.”


———

“Ara només cal trencar a les
properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap
a la nostra llibertat”

———

Per tot plegat, va fent forat la idea d’una nova formació que
encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i
estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions …
Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits
però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora
decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el
tractament colonial que Espanya s’encaparra a visualitzar constantment.

———–

02 octubre 2008

Espanya rebentarà pels diners

Després de molts anys de fer comèdia, d’amagar ineptituds i covardies i
de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos
com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar
Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d’en
Maragall, l’Espanya plurinacional d’en Carod-Puigcercós, etc., i que
han tingut entretinguts a molts catalans aquests darrers 30 anys, ara
estem arribant al cap del carrer, al perquè de tot plegat: la pasta,
els diners que Espanya extreu de la colònia, el repartiment del botí; el
finançament com l’anomenen els pobres d’esperit que tenim al capdavant
del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en
Carod o en Puigcercós o ja siguin a la repartidora de subvencions i
prebendes com en Jordi Porta d’Òmnium Cultural i tots aquells
periodistes, articulistes i tertulians, mandarins del règim, que podem
trobar ben repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.

Tota aquesta crosta
és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem
entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent
espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat
el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer
Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests
fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon
finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em
costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades èlits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.

Afortunadament
la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se’n però arriba un
dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem “perplexos” segons els
nostres “entesos”, però seria més profitós que els nostres “entesos” es
mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat
d’anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta
mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba
als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara.
El
govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les
balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants
imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés
d’independència. Al final no ho han pogut evitar i n’han publicat mitja
dotzena amb mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i
perquè ningú en pugui treure l’aigua clara. Tot i així el govern
espanyol està relativament confiat perquè es pensa que tots els
catalans som com els nostres representants polítics (els de la
menjadora) i com els nostres representants de la societat civil (els de
la repartidora). Aquí és on s’equivoquen en la seva anàlisi. Hi
ha una majoria silenciosa independentista que creix cada dia i que
s’està encabronant considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra
classe política per inútils i venuts.

El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible.
Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada
dia (19.000 MEUR l’any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada
dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com
p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que
l’interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que
Espanya es deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho
necessiten per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem
entrant en una dura crisi? El problema és que els espanyols s’han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest
diners o se’ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem
nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant.
I
aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el
mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics
catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa)
dissimular l’espoliació que venim patint fent creure als catalans com a
gran gesta nacional que érem la “locomotora d’Espanya” i que érem més
espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha
trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè
ells no volen trencar amb Espanya. Dit d’una altra manera: Espanya, per
la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la
nostra independència, i la nostra classe política és el tap que ens
priva d’avançar-hi.

Que ningú dubti que els lacais
sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament
que es pacti serà “el millor finançament que mai ha tingut Catalunya”.
De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al
nou Estatut després d’escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de
CiU, els escolanets d’Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual
que van fer plegadets amb l’Estatut. És el joc de sempre que tants
“dignes” periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que
s’empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a
proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que
anomenen la “sociovergència”.

Pensar que Catalunya es
pot desenvolupar dins d’Espanya és d’irresponsables i temeraris i si
algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant
sotmesos a Espanya que s’ho faci mirar perquè té un problema greu
d’enteniment.
Espanya s’està trencant i ja ha sonat el
tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les
properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap
a la nostra llibertat
que, per si alguns dels ajupits que ens
representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir
el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i
pròsper.

Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)

“sense contemplacions en defensa dels interessos nacionals” EA 1125

16 juny 2008

L’endemà dels congressos

Creix la sensació que les actuals fórmules que regeixen la política catalana han donat de si tot el que podien donar. El binomi dreta/esquerra només se’l creuen els quatre gats que viuen del sou oficial, el mot catalanisme s’ha buidat tant de contingut que potser qualsevol dia fins i tot servirà per catalogar un torero, i als que parlen de federalisme, encaix o col·laboració amb Espanya els veiem com uns tocacampanes. A més a més, els partits polítics amb representació parlamentària continuen tenint un funcionament intern on es premia l’obediència sectària en lloc del talent. Fet del qual, és clar, es deriven unes llistes tancades i una perversa llei electoral que són la garantia que la mediocritat continuarà regnant en el nostre Parlament i en el nostre govern.

Doncs bé, dins aquest desolador i tètric panorama es celebraran els congressos d’ERC i Convergència. No sé el que deu passar per les ments dels que han de conduir-los però el sentit comú indica que s’ho haurien de replantejar tot de dalt a baix. Ho faran?

Si fem cas de les informacions que ens han començat a arribar podem veure que continuen demostrant una notable obtusitat mental per entendre com evoluciona el nostre país i el món en general. Com és habitual parlaran entre ells de les seves coses i després realitzaran grans declaracions de principis buides de contingut. Els mots renovació, pluralitat i noves idees seran els més utilitzats i es produiran grans abraçades i cíniques encaixades de mans en els passadissos on es faran aquestes reunions. Però, en realitat, renovació significa posar les mateixes cares en llocs diferents.

La pluralitat és un invent per ampliar la menjadora i les noves idees són les mateixes de sempre però amb altres paraules.

Mireu si no com aquesta cantarella xarona del «dret a decidir» no és res més que la prolongació del famós «som una nació» amb què ens han entretingut les darreres dècades.

L’objectiu? Consolidar allò del «qui dia passa any empeny» per tal que no es facin massa visibles les misèries dels uns i dels altres.

En els congressos dels quals parlem, les ganivetades poden ser, abans o després, antològiques. En una banda més visibles que en l’altra simplement per les diferències derivades d’unes formes més o menys matusseres. De fet, la política catalana oficial va agafant cada dia més un aire sicilià però sense la duresa de l’original.

Aquí tot és temorenc i caguetes amb Espanya. La mala bava només la gasten entre ells mateixos o amb altres connacionals conscienciats que no els riuen les gràcies i als quals ignoren i voldrien fer desaparèixer del mapa polític. Mentrestant, això sí, expliquen amb aire saberut les combinacions que faran a Madrid per anar guanyant més «autogovern».

Pobrets! En realitat són la riota dels polítics espanyols que veuen com després de gairebé trenta anys d’afaitar-los a pèl i repèl cap d’ells els ha aixecat la veu. Si no fos perquè som els catalans els que en paguem les conseqüències en podríem fer una comèdia de festa major.

Aquestes són les formes dels que preparen aquestes convencions. Paral·lelament va en augment la sensació popular de la impossibilitat d’articular una política amb Espanya que no sigui la del trencament.

Les cúpules d’aquests dos partits = CIU i ERC=, entretant, continuen fent totes les giragonses possibles per tal d’evitar encarar-s’hi obertament.

Uns -Ciu- no volen sentir parlar clarament d’independència perquè seria el fracàs evident de la política aplicada pel seu pare carabassot durant vint-i-tres anys.

 Els altres -ERC-, si ho fan, és amb un estil que no convenç ningú, tot aconseguint una cosa única en la història política europea recent: representar teòricament l’ideari polític de moda (l’independentisme) i perdre més del cinquanta per cent dels vots en unes eleccions. I, com en el circ, han fet «el més difícil encara»: no ha dimitit ningú. La seva única esperança és que Joan Carretero i el seu Reagrupament assoleixin la victòria. Són els que representen un ideari clar i una autèntica regeneració. Gent patriota d’ofici i benefici que no ha de fer la gara-gara a ningú. Tant de bo així ho entengui la militància republicana.

Sigui com sigui, caldrà començar a pensar què s’haurà de fer a partir del moment en què es certifiqui la impossibilitat que aquests dos vaixells portin Catalunya al port de la creació d’un estat català independent.

Ens enfonsem amb ells?

Si convenim que l’hora de salvar els partits ja ha passat i que ara és l’hora de salvar Catalunya, el més prudent i assenyat és evitar el naufragi de tot el passatge. En tot cas que se’n vagin al fons del mar només les respectives tripulacions; i aquells que formen part d’aquests partits i creguin que el futur de Catalunya només el pot garantir un estat propi, que es deixin de romanticismes estèrils. Si han d’abandonar la militància que l’abandonin. L’única que val ara és la militància per la independència. Aquest és realment l’ideal que els necessita.

No entrarem a discutir si després del franquisme tant Convergència com ERC van tenir bons moments i de veritable servei al país. O si eren llavors unes eines apropiades per a fer polítiques d’autèntic patriotisme. Uns diran que sí i d’altres ho dubtaran. Tant se val. Ara del que es tracta és que hem entrat en una nova etapa en què es reclamen actituds sense contemplacions en defensa dels interessos nacionals. Ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Per fer-ho hem d’estar disposats a fer els sacrificis que calgui passant, si és necessari, per renunciar a uns partits i per crear-ne de nous. Les sigles han de ser només uns estris al servei de l’objectiu suprem de la independència de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L’afer .BCN al mateix estil de l’afer Sagrada Família. Coses de la gent que no estima Catalunya. EA 1124

Amics, és l’autoodi i la tonteria més tonta. Al final les seves ires es giraran contra ells!

Penjo el següent article de Saül Gordillo:

La Barcelona (del poder)  dimiteix com a capital de Catalunya a Internet


sgordillo |

Observatori internauta |
dissabte, 25 d’octubre de 2008 | 11:35h

 
Barcelona
es recrea en la competició amb les grans ciutats del món, i dimiteix
definitivament com a capital de Catalunya. Com a mínim aquesta és la
conclusió del comportament de l’Ajuntament en l’àmbit d’Internet. Una gran inversió en webs [Barcelona gastarà 1,6 milions d’eruos per reformar la web municipal] i blocs [El bloc de l’alcalde de Barcelona en temps de crisi] que contrasta amb l’escassa simpatia i entusiasme que, des del principi, ara fa tres anys [Tercer aniversari del .cat, amb abaratiment de regal], ha demostrat el consistori amb el domini propi per a la cultura i la llengua catalana, el .cat. Barcelona no ha fet tot allà que hauria pogut fer per potenciar el .cat, més aviat l’ha sofert que no pas l’ha disfrutat [Una operació de Barcelona per afeblir el .cat?]. I ara, legítimament, per altra banda, aspira a tenir-ne un de propi com a la resta de grans ciutats fashions del món mundial. Però a diferència del .cat, que té una fundació
sorgida de la dita “societat civil”, la candidatura .bcn surt des de
dalt de tot. No és que l’Ajuntament doni suport a un moviment ciutadà
favorable al .bcn. La història és contraposada a la del .cat. És
l’Ajuntament qui promou la candidatura al més pur estil Fòrum de les Cultures. Una quantitat de diner públic que mai no se sabrà destinada a una campanya publicitària per justificar una candidatura davant d’ICANN que encara està a les basseroles. És l’estil Barcelona. No s’hi està de res (Després els demagogs critiquen que la segona autoritat del país
es posi uns complements en el cotxe oficial on farà 300.000 quilòmetres
i hi treballarà moltes hores durant els propers quatre anys -ell o un
altre- per valor de 9.000 euros.)

La reacció per part del Govern de Catalunya no s’ha fet esperar [àudio],
a través de l’alt càrrec que hi té competències en matèria d’Internet,
el secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Jordi Bosch, que avui publica un interessantíssim article al diari El Punt: Visc a “.cat”, no visc a “.bcn” En aquesta línia, no us perdeu l’article del periodista Vicent Partal Barcelona diu que és una marca.

Com que el projecte ve tacat per un intent de perjudicar el .cat,
en què curiosament el PSC va aconseguir la complicitat del PP, la
politització està garantida. Més enllà de l’enfrontament entre el
govern català i el govern municipal (minoritari, en mans del PSC i
d’ICV-EUiA), aquí s’obren incògnites. Què diran els grups nacionalistes
a l’oposició de Barcelona (CiU i ERC)? Es deixaran endur pel
cosmopolitisme virtual mal entès o faran costat al domini per al domini
lingüístic del país? Què n’opina, de tot plegat, el nou cap visible a
l’Ajuntament d’una ICV que afronta la seva assemblea nacional amb aires
de sobiranisme? També en clau localista, i de fidelitat infranquejable
als socialistes, o amb opinió pròpia i diferenciada? Què n’opina la
societat barcelonina? És una prioritat aquesta campanya de màrqueting
pur i dur en temps de crisi? Quin compromís té el consistori amb el
.cat al marge de les aspiracions (encara per fer-se realitat) del .bcn?

ACN: Barcelona demana el .bcn per impulsar la promoció, el turisme i els negocis
ACN: El Govern adverteix l’Ajuntament que el .bcn “crea moltes incògnites”
Vilaweb: La Generalitat s’oposa al domini .bcn
El Punt: La Generalitat s’oposa a la possibilitat que Barcelona tingui un domini propi a internet
Directe: La Generalitat s’oposa al domini .bcn que proposa l’Ajuntament de Barcelona
Racó Català: La Generalitat critica que l’Ajuntamentvulgui demanar el domini .bcn
El Debat: El Govern, contra el domini .bcn
Avui: Barcelona vol gestionar el domini .bcn d’Internet a partir del 2010
Nació Digital: Barcelona presenta el domini .bcn
El Periódico: L’Ajuntament demanarà el domini .bcn