EA 1023. “de com uns quans catalans -masses!- es fan els gols a la pròpia porteria”

diumenge, 29 de juny de 2008
>

Volem seleccions esportives catalanes

l’escaire

MIQUEL PAIROLÍ.

No és pas mal dia, avui, per reivindicar les
seleccions esportives catalanes.

És quan el vent bufa més fort, que cal
oferir-li la cara.
Com un repte, com un gest d’atreviment. És clar que
el més assenyat és buscar un bon redós i entaforar-s’hi fins que hagi
passat la maltempsada.

El més assenyat, sí, però el seny és un recurs
d’abast limitat, segons com inútil. Serveix per navegar per la vida
quotidiana i per sobreviure, però davant dels reptes grossos, quan
s’han de travessar els esculls, allò que val és l’atreviment
, i no pas
el seny, que sempre aconsella estalviar-se perills, esquivar-los encara
que s’hagi de fer una gran marrada, deixar passar el temps, reservar la
força si l’adversari és massa poderós, renunciar.

Sense atreviment –que
no és pas el contrari de la raó, sinó una raó agosarada– no en tindrem
mai, de seleccions esportives catalanes
, i com que avui és un d’aquells
dies en què la ventada és imponent, ara és justament l’hora de
reivindicar-les.

Dijous, Arxavin no ens va salvar. Va tenir un mal dia,
ell i els seus companys. En canvi, la selecció espanyola de futbol va
gaudir d’un vespre d’inspiració i va jugar un futbol brillant, conduït
per jugadors que han estat o són del Barça. La selecció imita l’estil
amb què ha jugat aquest equip als millors temps de Cruyff i de
Rijkaard.

Es tracta, però, de la selecció espanyola de futbol i el
gust, estrictament futbolístic, de veure jugar un bon equip, ben
treballat i compensat, queda completament frustrat per tot el que
l’envolta,
pels símbols i per la insuportable xerrameca patriòtica de
locutors i comentaristes, d’un nivell ínfim, que fa feredat.

Aquest
equip de futbol serveix d’instrument d’una coerció política i emocional
intolerable.
És un ariet polític i emocional de l’espanyolitat, una
eina per a la integració sentimental, per sentir-se alegrement
espanyol.

Per això, com més fort és el vent i més intensa la pressió,
és l’hora de dir que la selecció espanyola no és pas la nostra.

Que
juguin tan bé com sàpiguen i que els aprofiti, però el que volem és
tenir seleccions catalanes.

MIQUEL PAIROLÍ
(Publicat al Diari El Punt)

Ara, l’única militància que val és la militància per la independència. EA 1022

16 juny 2008


L’endemà dels congressos

Creix
la sensació que les actuals fórmules que regeixen la política catalana
han donat de si tot el que podien donar. El binomi dreta/esquerra només
se’l creuen els quatre gats que viuen del sou oficial, el mot
catalanisme s’ha buidat tant de contingut que potser qualsevol dia fins
i tot servirà per catalogar un torero, i als que parlen de federalisme,
encaix o col·laboració amb Espanya els veiem com uns tocacampanes. A
més a més, els partits polítics amb representació parlamentària
continuen tenint un funcionament intern on es premia l’obediència
sectària en lloc del talent. Fet del qual, és clar, es deriven unes
llistes tancades i una perversa llei electoral que són la garantia que
la mediocritat continuarà regnant en el nostre Parlament i en el nostre
govern.

Doncs bé, dins aquest desolador i
tètric panorama es celebraran els congressos d’ERC i Convergència. No
sé el que deu passar per les ments dels que han de conduir-los però el
sentit comú indica que s’ho haurien de replantejar tot de dalt a baix.
Ho faran?

Si fem cas de les informacions que ens han començat a
arribar podem veure que continuen demostrant una notable obtusitat
mental per entendre com evoluciona el nostre país i el món en general.
Com és habitual parlaran entre ells de les seves coses i després
realitzaran grans declaracions de principis buides de contingut. Els
mots renovació, pluralitat i noves idees seran els més utilitzats i es
produiran grans abraçades i cíniques encaixades de mans en els
passadissos on es faran aquestes reunions. Però, en realitat,
renovació significa posar les mateixes cares en llocs diferents. La
pluralitat és un invent per ampliar la menjadora i les noves idees són
les mateixes de sempre però amb altres paraules
. Mireu si no
com aquesta cantarella xarona del «dret a decidir» no és res més que la
prolongació del famós «som una nació» amb què ens han entretingut les
darreres dècades. L’objectiu? Consolidar allò del «qui dia passa any
empeny» per tal que no es facin massa visibles les misèries dels uns i
dels altres.

En els congressos dels quals
parlem, les ganivetades poden ser, abans o després, antològiques. En
una banda més visibles que en l’altra simplement per les diferències
derivades d’unes formes més o menys matusseres. De fet, la
política catalana oficial va agafant cada dia més un aire sicilià però
sense la duresa de l’original. Aquí tot és temorenc i caguetes amb
Espanya.
La mala bava només la gasten entre ells mateixos o
amb altres connacionals conscienciats que no els riuen les gràcies i
als quals ignoren i voldrien fer desaparèixer del mapa polític.
Mentrestant, això sí, expliquen amb aire saberut les combinacions que
faran a Madrid per anar guanyant més «autogovern». Pobrets! En realitat
són la riota dels polítics espanyols que veuen com després de gairebé
trenta anys d’afaitar-los a pèl i repèl cap d’ells els ha aixecat la
veu. Si no fos perquè som els catalans els que en paguem les
conseqüències en podríem fer una comèdia de festa major.

Aquestes
són les formes dels que preparen aquestes convencions. Paral·lelament
va en augment la sensació popular de la impossibilitat d’articular una
política amb Espanya que no sigui la del trencament. Les cúpules
d’aquests dos partits, entretant, continuen fent totes les giragonses
possibles per tal d’evitar encarar-s’hi obertament. Uns no volen sentir
parlar clarament d’independència perquè seria el fracàs evident de la
política aplicada pel seu pare carabassot durant vint-i-tres anys. Els
altres, si ho fan, és amb un estil que no convenç ningú, tot
aconseguint una cosa única en la història política europea recent:
representar teòricament l’ideari polític de moda (l’independentisme) i
perdre més del cinquanta per cent dels vots en unes eleccions. I, com
en el circ, han fet «el més difícil encara»: no ha dimitit ningú. La
seva única esperança és que Joan Carretero i el seu Reagrupament
assoleixin la victòria. Són els que representen un ideari clar i una
autèntica regeneració.
Gent patriota d’ofici i benefici que no ha de fer la gara-gara a ningú. Tant de bo així ho entengui la militància republicana.

Sigui
com sigui, caldrà començar a pensar què s’haurà de fer a partir del
moment en què es certifiqui la impossibilitat que aquests dos vaixells
portin Catalunya al port de la creació d’un estat català independent.

Ens enfonsem amb ells? Si convenim que l’hora de salvar els partits ja
ha passat i que ara és l’hora de salvar Catalunya, el més prudent i
assenyat és evitar el naufragi de tot el passatge. En tot cas que se’n
vagin al fons del mar només les respectives tripulacions; i aquells que
formen part d’aquests partits i creguin que el futur de Catalunya només
el pot garantir un estat propi, que es deixin de romanticismes
estèrils. Si han d’abandonar la militància que l’abandonin.
L’única que val ara és la militància per la independència. Aquest és
realment l’ideal que els necessita.

No
entrarem a discutir si
després del franquisme tant Convergència com ERC
van tenir bons moments i de veritable servei al país.
O si eren llavors
unes eines apropiades per a fer polítiques d’autèntic patriotisme. Uns
diran que sí i d’altres ho dubtaran. Tant se val. Ara del que es tracta
és que hem entrat en una nova etapa en què es reclamen actituds sense
contemplacions en defensa dels interessos nacionals.
Ens hi juguem el
nostre present i el futur dels nostres fills. Per fer-ho hem d’estar
disposats a fer els sacrificis que calgui passant, si és necessari, per
renunciar a uns partits i per crear-ne de nous. Les sigles han de ser
només uns estris al servei de l’objectiu suprem de la independència de
Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt – 05.06.08)

Diu Ibarretxe: Hem obert una porta que ningú podrà tancar! EA 1021

DIVENDRES, 27/06/2008 – 13:14h

El parlament basc aprova la llei de consulta popular

Hi han votat a favor els diputats de PNB,
EA, EB, Aralar i un diputat de l’esquerra independentista · Ibarretxe
diu que no hi ha marxa enrere perquè el poble basc decideixi el seu
futur

El parlament basc ha aprovat la llei de consulta popular (pdf) impulsada pel govern, amb els vots favorables de 34 diputats, els d’PNB, Eusko Alkartasuna, Ezker Batua, Aralar i un dels nou de l’esquerra independentista
basca. Set diputats independentistes s’han abstingut i un s’ha absentat
de la votació. Hi han votat en contra els 33 diputats de PSE i PP. Juan José Ibarretxe ha fet la presentació del projecte, defensant-ne la legalitat i la legitimitat (vegeu un fragment de la intervenció). El govern convocarà la consulta el 25 d’octubre.

‘No som davant d’un problema
jurídic, legal i democràtic’, ha dit Ibarretxe. També ha retret al
president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, haver
amenaçat d’aturar de totes maneres la consulta, per més que l’aprovi la
majoria del parlament basc. ‘Com es pot amenaçar amb paralitzar una
consulta fins i tot abans de saber quina és la decisió que pren el
parlament basc?’, s’ha preguntat. Tot amb tot, ha subratllat que aquest
procés ja no pot fer marxa enrere: ‘Al marge del resultat del debat
d’avui, hem obert un camí. La porta perquè el poble basc decideixi el
seu futur és oberta per sempre’.

El parlament ha aprovat el projecte de llei amb majoria simple i,
per tant, n’hi ha hagut prou amb el vot favorable d’un parlamentari de
l’esquerra independentista per desempatar entre els diputats favorables
i els contraris. Aquest mecanisme ja es va fer servir fa quatre anys,
quan el parlament basc va aprovar el ‘pla Ibarretxe’.

El govern espanyol ho recorrerà

La vice-presidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de
la Vega, ja ha dit que recorrerà la llei al Tribunal Constitucional
espanyol un cop sigui publicada al Butlletí Oficial del País Basc (BOPB) perquè és anti-constitucional. ‘Serà recorreguda i suspesa’, ha pronosticat.

La secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, ha dit que
també hi presentarà un recurs i ha demanat al govern espanyol que
demani al Tribunal Constitucional que suspengui la llei immediatament.

La llei

La sessió extraordinària del ple del parlament basc d’avui tenia
d’únic punt del dia l’aprovació del projecte de llei. En la consulta,
que té l’ànim de consultar els bascos si volen que s’obri un procés per
a negociar la pau i normalitzar Euskadi políticament, el govern basc
vol fer dues preguntes als ciutadans. Primera: ‘Esteu d’acord a donar
suport a un procés de final de la violència dialogat si, prèviament,
ETA manifesta inequívocament la voluntat de posar fi a la violència per
sempre?’

Segona: ‘Esteu d’acord que els partits bascos sense exclusions
comencin un procés de negociació per a arribar a un acord democràtic
sobre l’exercici del dret de decidir del poble basc i que aquest acord
sigui sotmès a referèndum abans de final del 2010?’

Extret de Vilaweb:
https://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2912497

Intervenció d’Ibarretxe al Parlament Basc: ****** (Escolteu-ho)
https://www.vilaweb.tv/?video=5307

Full de Ruta:
https://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/fullderuta.pdf

Consulta per a la Pau i l’acord:
https://www.ejgv.euskadi.net/r53-2291/es/contenidos/noticia/decla_20080528_leydeconsulta/es_consulta/presentacion.html

EA 1020. Mala notícia, temuda i esperada.

DIVENDRES, 27/06/2008 – 11:55h

Antoni Bassas deixa El Matí de Catalunya Ràdio per discrepàncies amb la direcció

El periodista ha estat blanc prioritari de les crítiques del PSC

El periodista Antoni Bassas, responsable des del 1995 del programa El Matí de Catalunya Ràdio,
ha anunciat avui a migdia que la pròxima temporada no presentarà aquest
espai per ‘punts de vista diferents amb la direcció sobre com hauria de
ser el futur del programa’ (escolteu el comiat de Bassas en mp3).
El Matí de Catalunya Ràdio és el programa líder d’audiència als matins
i el més escoltat de l’emissora. Catalunya Ràdio ha emès aquest comunicat (pdf), en què diu que la CCMA compta amb Bassas per a ‘importants projectes professionals’.

El comiat de Bassas es produeix
després de mesos d’especulacions i d’atacs reiterats del PSC, que
l’acusava de ‘nacionalista’. Aquests atacs van ser especialment
directes per part del diputat Joan Ferran, que va personalitzar en
Bassas el concepte de ‘crosta nacionalista’.

En aquesta entrevista
amb El Periódico, del 4 de desembre del 2007, Ferran deia: ‘Quan un
director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera
hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d’informació confon els
seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora
pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes
i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui
una estrella de l’star system engreixat en l’últim quart de segle’.

Extret de Vilaweb:
https://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2912429

Entrevista:
https://www.vilaweb.tv/?video=4795

Comiat:
https://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/audio/fibassas.mp3

Rellamp de dia! aquests “18 de juliol”:
https://blocs.mesvilaweb.cat/odtor

Dir “Independència” i fer el pallús! … EA 1019

El diari el Punt acaba la seva ressenya de l’acte de l’Omnium amb la següent frase:

“Els presents al teatre ho tenien molt clar i ho van cridar: «independència».”

Jo i molts independentistes pràctics, els que actuem per la independència, no pas els de la cantarella buida i il·lusa, ens preguntem què significa dir, cantar o cridar independència mentre recolzes un acte estatutista -el súmmum de l’encaixisme-, mentre persones com en Mas i en Carord reposen tranquil·la i serenament en lloc preferent de l’esmentat acte.

L’estatutisme és via morta. Des de Madrid se’n riuen i segueixen pas a pas el seu pla premeditat.

Aquesta actitud mesella i inepte de no plantar cara a qui ens roba i subjuga és pròpia de l’ànima d’esclau que no té ni esma ni imaginació per denunciar l’alt cost en tots sentits de la permanència a Espanya.

52 milions d’euros diaris, l’equivalent a 8.652.000 milions de pessetes cada dia. Un espoli rampant que no para de pujar. Una despesa que ofega la nostra economia i amb ella la nostra nació. La llengua agonitza dia a dia en una mena de sagnia fruit del càncer que ens tenalla: Uns polítics que callen i consenteixen en tot menys en el que a les seves nòmines es refereix …

Per apuntalar tot això, ahir 1000 persones i molts més simpatitzants des de casa estant cridaven “In! … inde! …  independència ja! mentre feien el joc als grans còmplices encaixistes i colonialistes de facto de la situació que patim, entre ells en lloc preferent en Mas i en Carod!

Ai las! Pobre Catalunya! “Traït e Mort és aquest regne!

Faig un clam, almenys als que creiem i lluitem per la Independència de Catalunya, NO US DEIXEU ENTABANAR!

No us deixeu entabanar per aquests encantadors de serpents que es deleixen per pactar amb el Gran ZP, el gran mestre espanyol d’encantadors de serpents, no us deixeu entabanar pels que encara confien i es refien d’ells -d’en ZP, d’en Carod i d’en Mas! Parlo dels que han organitzat aquest acte!

Les titelles catalanes escenifiquen la nostra mort una mil vegades anunciada:

TRAÏT E MORT ÉS AQUEST POBLE!

Ai las!   ….

Però no vull deixar així aquest patètic lament! No!

Catalans que no teniu la bena als ulls, colpegem amb força als qui malden per adormir-nos!”

Fem fort el rupturisme d’aquesta perversa situació. Fem forta Catalunya Acció!

No dubteu en endevinar qui dibuixa el Nord i qui vol i qui és capaç de portar Catalunya en aquesta direcció.

No ho dubteu! Així ho han entès persones i patriotes de primera talla com Daniela Grau de l’Associació “Flama dels Països Catalans” de la Catalunya del Nord i Ramon Sangles, President de Llengua Nacional, i molts altres patriotes independentistes.

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

Les tibantors es donaran (de fet ja es donen i encara no hem encetat obertament el procés de secessió) EA 1017

20 novembre 2007


Els promotors de la independència

Article publicat al diari El Punt el 20 de novembre del 2007.
A la fotografia, l’autor d’aquest article: Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció

L’any 1930 Francesc Cambó publicava el llibre “Per la concòrdia”.
Les seves planes són, més que res, el reconeixement de la seva
impossibilitat per resoldre el contenciós català amb Espanya. És un
Cambó desinflat que veia també com l’ideal d’un altre home, Francesc
Macià, anava guanyant el cor de la majoria de catalans i que poc més
tard va concretar-se amb el famós «Visca en Macià! Mori en Cambó!»
Sigui per aquest motiu, o per qualsevol altre, el cas és que no pot evitar parlar en un moment determinat sobre la possible independència de Catalunya.
Ell creu que dos són els elements necessaris per tal d’assolir-la:
primer, abastar nous horitzons econòmics per a Catalunya, i segon,
tenir homes capaços al capdavant del país.

Tots sabem prou bé
que el líder regionalista no era partidari d’una república catalana
independent. Però, amb tot, el seu profund sentit polític no podia
deixar d’ignorar quines eren les claus que podien donar la victòria als
que considerava els seus rivals polítics. Naturalment, el cap de la
Lliga creia que els homes «capaços» només podien sorgir de l’òrbita del
seu partit i sabia que els «horitzons econòmics» de la Catalunya
d’aleshores es limitaven majoritàriament al clos de la península
ibèrica. La independència de Catalunya, doncs, la veia una cosa pròpia
de «caps calents», atès que ni n’existia la viabilitat econòmica ni els
polítics per dur-la a terme.

No entraré ara a discutir sobre si
els homes de la Lliga eren els més ben preparats o si les possibilitats
de Catalunya llavors eren les que diu en Cambó. Però el cert és que,
malgrat les diferències ideològiques que ens separen, no puc
deixar de reconèixer-li gran part de raó quan fixa aquestes dues
premisses si volem assolir la creació d’un estat independent.

Si fem un salt en el temps i ens situem en l’actualitat veurem com «els
horitzons econòmics» de Catalunya avui són els que marca l’anomenada
globalització i no suposen cap obstacle per arribar a l’objectiu.

Ara
bé, sobre el fet de tenir «homes capaços al capdavant del país»… això
són figues d’un altre paner. Sobre aquesta qüestió no estem en les
millors condicions, i possiblement cal que ens preguntem si som
conscients de la mena de dirigents que tenim. Els hem analitzat? Els
«homes capaços» dels quals parlava l’autor de “Per la concòrdia” han de
tenir l’aptitud de crear un nou estat de consciència col·lectiu. Una de
les seves facultats haurà de ser canviar les dinàmiques polítiques dels
catalans, les quals majoritàriament sempre tendeixen a creure que el
nostre futur ha de contemplar una vinculació, més gran o més petita,
amb el conjunt espanyol. Rompre aquestes inèrcies significa dir
clarament i sense por que volem trencar amb Espanya.

Quines en seran les conseqüències? Qui preparà els catalans per afrontar una situació que provocarà tensions en tots els àmbits?

Cal
dir sense embuts que les tibantors es donaran (de fet ja es donen i
encara no hem encetat obertament el procés de secessió)
en els entorns
familiar, personal o professional. És per això que l’exemple que donin
els promotors de la independència de Catalunya en el moment
d’encarar-se amb un adversari que farà mans i mànigues per evitar
perdre la seva particular gallina dels ous d’or, serà decisiu per
transmetre la seguretat que necessitem els catalans si volem
assegurar-nos la victòria. La seva actitud haurà de ser ferma i
decidida. Sense contemplacions de cap mena quan es tracti de defensar
la idea de la creació d’un Estat català independent. Hem de dir als que
ens volen representar que n’estem tips d’actituds contemporitzadores
que fugen per sistema del conflicte.

Unes paraules d’en Daniel
Cardona recollides en el seu llibre “La Batalla” (1923) són les que
millor interpreten aquest capteniment: «Francament, hem de
desenganyar-nos; mentre el poble català tingui tanta llengua, veu baixa
i tant de seny, per més cultura que es proposi tenir, no la podrà
salvar; els opressors i traïdors el faran ballar com voldran, el
destruiran i el trepitjaran. Per salvar Catalunya cal acompanyar la
literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços
d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin el poble a saber defensar-se
la seva dignitat.»

S’ha de començar a exigir a tots aquells
que parlen d’independència (a mi també) que ens expliquin, no només el
camí, sinó les dificultats d’aquest. No hem de permetre que se’ns
tracti com a infants tot amagant-nos els entrebancs que trobarem.
Necessitem saber el pa que s’hi donarà, ni que sigui simplement per
saber combatre les contrarietats. Preparem-nos en tots els fronts, i deixem de banda l’estil dels independentistes pacifistes de prospecte
que declaraven fa poques setmanes en la televisió pública de l’enemic
que «cap independència de cap nació val una gota de sang».

Si aquestes
són les nostres condicions ens podran aturar amb una fulla d’afaitar. Però
també cal preguntar-se si aquestes manifestacions responen només a la
simple covardia o si, per contra, pretenen alguna cosa més
inconfessable.

Algun dia sabrem en quin equip juguen
els que diuen que són dels nostres i van en cotxe oficial.

L’ideal de
la independència de Catalunya, es confessi o no, sempre ha estat
desitjable per a una majoria de catalans.

Ara, no només es desitjable,
és necessari fins i tot per poder agafar el tren.

Però, a part
de tenir-ne ganes i ser indispensable, és possible?
Segur que sí. Però
dependrà bàsicament d’aquells caps de brot que entenguin que mai cap
independència s’ha fet sota els acords d’una música celestial.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
20 novembre 2007, Barcelona (El Barcelonès)

“Que aquesta nit de Sant Joan ens uneixi tots, patriotes en la lluita de la Llibertat! EA 1016.

Mireu amb veneració el següent Video de Vilaweb TV en el que

Més de tres-centes persones s’apleguen al Canigó per baixar la flama que encén les fogueres de Sant Joan (23/06/2007)

Enllaç: https://www.vilaweb.tv/?video=4907

I llegiu amb atenció, a l’anterior post, el Missatge de Sant Joan 2008 que adrecen a Tot Catalunya els patriotes de la Catalunya del Nord.

Que
aquesta nit de Sant Joan ens uneixi tots de Salses a Guardamar de Fraga
a Mao, passant per Andorra i l’Alguer fins al Carxe, 
i renovem el compromís col·lectiu
per tal que la nostra nació tingui per fi l’estat que li pertoca de ple
dret”

Daniela Grau, Membre de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)
Associació “Flama dels Països Catalans”

Fotografia: Nit de Foc a Alacant

Visca la Festa Nacional dels Països Catalans! (Daniela Grau, Catalunya Nord) … EA 1015

Una de les moltes i honorables persones patriotes de la Catalunya del Nord, Daniela Grau, ens envia el …

Missatge de Sant Joan 2008

Benvolguts compatriotes!

Des
de la Catalanya del Nord us transmetem la Flama del Canigó
enguany amb
especial fervor
perquè els llegats històrics commemorats oficialment
arreu dels Països Catalans a l’entorn dels “Pares de la Pàtria”, les grans figures de l’abat Oliba i Jaume I, enforteixen la consciència nacional unitària.

El 2008 es commemora el mil·lenari de l’abat Oliba. Amb la flama del Canigó, flama de la fidelitat a les arrels, vam
iniciar els homenatges a l’abat Oliba per Sant Joan 1966, precisament
l’any que la flama va arribar al coll d’Ares i esborrà la frontera per
primera vegada. Aquell any vam celebrar el IXè centenari de les
Assemblees de Pau i Treva reunides al Rosselló
a Toluges per
l’abat-bisbe Oliba. «Pau» volia dir protecció dels més febles. Aquelles
institucions primer religioses esdevingueren ràpidament organitzacions
laiques i polítiques que limitaren el poder dels nostres sobirans.
Originaren un parlamentarisme capdavanter a Europa. Els
comtes-reis catalans no podien fer lleis sense l’aprovació de les
Corts. No eren absolutistes com els francesos i els espanyols.

També enguany en el vuitè centenari del naixement de Jaume I honorem la memòria del qui donà a la nostra nació el marc territorial que anomenem Catalunya o Països Catalans.
Jaume I fixà pel tractat de Corbeil els límits de Catalunya amb França
i consagrà la independència del lllinatge dels comtes-reis catalans
nascuts al Conflent a Rià.

El
patriota alguerès, membre de l’Institut d’Estudis Catalans Rafael
Caria,
mort enguany, recalcà el 1983 al primer congrés de Focs de Sant
Joan a Manlleu que sense memòria no hi ha identitat.
Escrigué: «Encara avui a l’Alguer, lo País català de l’illa de
Sardenya… no obstant lo viure, per nosaltres, lluny i per molts segles
al marge de la vida de Catalunya i dels Països Catalans… no hem perdut
la nostra memòria històrica. Per això ara més que mai en cada veritable
alguerès los Focs de Sant Joan han de quedar encesos cada dia de la
nostra vida per evitar la submersió total de la notra identitat.
D’aquest esperit resistencial ve la nostra història.»

Que
aquesta nit de Sant Joan ens uneixi tots de Salses a Guardamar de Fraga
a Mao, passant per Andorra i l’Alguer fins al Carxe, que enforteixi la nostra
capacitat de reivindicar la sobirania;
14 nacions europees l’han
obtinguda d’ençà del 1990. Celebrem doncs aquesta festa participativa
en una nit d’alegria, pau i germanor i renovem el compromís col•lectiu
per tal que la nostra nació tingui per fi l’estat que li pertoca de ple
dret
al cap de mil anys.

Visca la Flama del Canigó!
Visquin els Focs de Sant Joan!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!


Associació “Flama dels Països Catalans”

Daniela Grau
Membre de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)
23 de juny del 2008

————–

Missatge extret de la web <www.catalunyaaccio.org>

—————

Mireu amb veneració el següent Video de Vilaweb TV en el que

Més de tres-centes persones s’apleguen al Canigó per baixar la flama que encén les fogueres de Sant Joan (23/06/2007)

Enllaç: https://www.vilaweb.tv/?video=4907


Construim un lideratge capaç d’entomar la nostra llengua. EA 1014

Qui no és capaç de fer poc tampoc ho serà de fer molt !

Com podem demanar a uns polítics que s’han demostrat mesells fins a extrems insospitables que defensin la llengua?

——————————–

 Escrit de Ferran Gall – 14 de juny de 2008 11:45 al Blog de Gabriel Bibiloni:

 Arran de l’afer d’Air Berlin, seria una bona cosa rescatar uns articles (I, II, III i IV) sobre LLENGUA I POLÍTICA publicats a diverses publicacions, de caire marginal, i signats sota el pseudònim de Ferran Gall. El primer de la sèrie LLENGUA I POLÍTICA. I RESTITUCIÓ LINGÜÍSTICA. (Publicat a “L’Estel”, núm.: 492).
      La llengua no emparada per un estat té escasses probabilitats de sobreviure.

La democràcia indirecta sobreviu perquè periòdicament els polítics troben uns quants millions d’incauts, sense gens de memòria, disposats a creure les seves falses promeses.

D’aquestes opinions -tan compartides avui- no es pot inferir, però, que la política lingüística que s’aplica a Catalunya i Balears -deixem expressament de banda, de moment, el cas del país Valencià, que Déu el protegeixi- és l’única possible i que, com que és l’única practicable, és immoral criticar-la.

      Sempre he pensat -des del temps que el simpàtic Till Stegman va refer els Deu manaments i els mestres, bons xicots, penjaven el curiós nou decàleg als claustres de les escoles- que l’estratègia de deixar caure tot el pes del conflicte lingüístic damunt l’esquena dels individus és molt equivocada.

Els Governs autonòmics català i balear descarten fer una Llei que proclami l’oficialitat única del català en els territoris propis: això -pensen- capolaria l’entranya de la vigent Constitució Espanyola i no els ho comportarien.

Resulta, però que les corresponents LLeis de Normalització Lingüística tenen com a finalitat restituir la llengua, en totes les seves dimensions, als seus parlants.

Com que la restitució de la totalitat de la llengua entra en contradicció amb la Constitució, hi ha dues vies possibles -pacífiques- de sordida:

– una, la seguida fins ara pels Governs autonòmics per salvar la (seva trista) cara -la via de “fer el que es pugui”, que no impedeix, com mostren tant les anàlisis objectives dels experts com l’experiència quotidiana de qualsevol ciutadà, que la lllengua entri acceleradament en un estat agònic-,

– i una altra, que seria la denúncia insistent i constant, tant a instàncies estatals com europees, de la situació d’extrema, salvatge injústicia amb què la contradicció esmentada fustiga els nostres petits països indefensos. Dic “denúncia”, no “queixa”.

      Un departament de política lingüística hauria d’exercir, com a primeríssima obligació, el dret de “denunciar” aquest estat de coses. Això si no vol anar a majors, es clar. Descartem, de moment, la insurrecció. A canvi d’aquesta solució extrema podria, per exemple, dedicar part del seu temps a proposar, recordar, inspirar i instruir la resta del Govern sobre assumptes relacionats amb el moll de l’os del país -que no és convenient que es confongui amb els interessos dels propietaris dels hotels o dels bancs.

– Evocar, per exemple, aquella vella via oblidada -però que sempre es pot reprendre-, aquella prometedora Ruptura que no es va voler assumir fa un quart de segle per por dels fantasmes, sortosament soterrats.

– Proposar refer l’organització d’aquest estat, adaptant-lo a la realitat i deixar que les quatre nacions que el constitueixen pactin lliurement la seva cooperació -la seva federació, en un mot- o la seva separació.

– Fins i tot, si molt convé, amenaçar de declarar unilateralment la independència. I un cop feta la meditació corresponent, animar-los a tots a actuar en conseqüència.

      La restitució lingüística només pot ser resultat d’aquestes activitas “majors”. Dels esforços(?) actuals només cal esperar allò que ja patim: unes perspectives absolutament magres.

Ferran Gall

(Article publicat al Blog d’en Gabriel Bibiloni)

————————– Comentari de Salvador Molins:

Catalans !!!

Quin lideratge del nostre país ens cal que tingui clar per sobre de tot la potenciació de la nostra llengua i de la nostra parla?

Quines dones i quin homes sabran imprimir als seus pactes i a la seva tasca política, per sobre de tot, el primer interès de la nostra Nació?

Com es pot construir un lideratge així!?

–    El pagès tira la llavor i confiat espera que aquesta fructifiqui … !

Amb aquesta esperança Catalunya Acció construeix un lideratge fort i lúcid entorn d’un patriota, alumne destacat de l’insigne Carles Muñoz Espinalt, em refereixo a Santiago Espot, català que només té una aspiració: Servir amb honorabilitat i coratge a la causa de la nostra llibertat i plenitud nacionals, esdevenir puntal i garant dels nostres drets, constitucions i llibertats que ens van ser arrabassades per la força de les armes en aquells fatídics 1707-1714-1715.

Santiago Espot creu en la nostra Independència.

Santiago Espot vol seriosament la nostra Independència.

Santiago Espot lluita i treballa amb molts patriotes per construir aquest equip, aquest  lideratge fort i lúcid que necessita Catalunya.

Aquest lideratge el constituïm tota la gent de Catalunya Acció i la bola de neu que estem generant.

Catalans! Sense la vostra determinació no hi haurà futur per al nostre Poble.

Salvador Molins, Berga (PPCC)
President del BIC, membre de Som 10 Milions i Conseller de Catalunya Acció.