EA 902. El primer mal de Catalunya és la dependència!

La dependència és la malaltia de Catalunya, la primera causa de tots els seus mals. Us imagineu un malalt i un metge que no puguin aplicar la seva medicina? Doncs aixó és el que ens passa als catalans!

CAL QUE TRENQUEM LA DEPENDÈNCIA, totes les nostres dependències!

La medicina ÉS LA INDEPENDÈNCIA, i el metge lliure, l’únic capaç d’aplicar-la sense interferències de cap mena, ÉS EL FUTUR ESTAT CATALÀ!

Carles M. Espinalt “Preludi de la Independència” Capítol 8 (EA 901)

PRELUDI
DE LA INDEPENDÈNCIA

per
Carles Muñoz Espinalt

 

Capítol
8

 

LES
AVERSIONS MÚTUES i ALTRES TRIFULGUES

 

No
per haver fallat quan intentava heure’ls, deixa un poble els seus
anhels. Pot sentir-se frustrat però els afanys van més
enllà dels resultats. Els catalans en som un exemple: a través
de la Història, hem mostrat idèntic delit que els
portuguesos per alliberar-nos d’Espanya, tot i que ells van
sortir-se’n airosos i nosaltres encara no.

Qui
es nega a veure-ho? En primer terme els periòdics deliris de
grandesa dels espanyols els incapaciten per a comprendre que
existeixin al seu redós pobles que no se senten, ni gens ni
poc, complaguts d’ésser súbdits submisos de la seva
infinita arrogància. Quan se’ls insinua l’actitud, ens acusen
de voler tancar-nos a casa i de no trobar la manera de conviure amb
ells. Es pensen que els tenim enveja quan contemplem la universalitat
de la seva expansió. Si poguessin, intentarien convèncer-nos
que l’espanyol també és l’idioma oficial del cel.

El
basc Miguel de Unamuno, en el seu llibre Soledad, ja mig assimilat
per l’aire de Salamanca, confessa: «En el fondo del
catalanismo, de lo que en mi país vasco se llama
bizkaitarrismo, y del regionalismo gallego no hay sinó
anticastellanismo, una profunda aversion al espíritu
castellano y a sus mani-festaciones. Esta es la verdad, y es menester
decirla. Por lo demàs, la aversión es dígase lo
que se quiera mútua»

Ens
veuen com formigues que no paren de treballar, però que no
tenen cap noble singularitat ni cap missió divina. La febre
dels seus deliris de grandesa no millora. S’hi troben bé
deixant-s’hi portar i, quan menys us ho penseu, han pujat de
temperatura. Com a mínim han obrat així des que varen
saquejar Amèrica. Mireu la Història pel segle que
volgueu, són sempre en el mateix lloc: a punt d’espoliar una
altra víctima com si li fessin un favor, ja que les seves
actuacions les creuen providencials. És un fet sense
excepcions. Començada la Segona Guerra Mundial, parti-
cularment el període que va de 1939 a 1942,els dirigents del
feixisme europeu es repartien el món per després de
derrotar totalment els aliats. Entre ells, Franco era dels qui estava
més amatent per veure què li tocaria. En el Diari del
comte Ciano, Ministre d’Afers Exteriors de Mussolini, queda ben clar
el repartiment que volien fer. En ple any 1939, Ciano escriu: «II
Duce voule che con la Spagna si cominci a definire il programma
futuro per il Mediterraneo occidentale: Marocco integralmente alla
Spagna; Tunisia e Algeria a noi. Un accordo con la Spagna do-vrebbe
assicurarci la comunicazione permanente con l’Oceano attraverso il
Marocco.»

En
aquells moments, i entre els més exaltats jerarques del
feixisme espanyol, cada vegada que Mussolini els prometia tot el
Marroc per a ells, ja especulaven amb el nombre de catalans i d’altra
gent que consideraven indesitjables que hi trasplantarien, mentre
repoblarien el nostre territori amb homes de confiança de
l’«imperio». No feia anar Hitler d’ací i d’allà
a milions de persones com el pagès que treu d’un lloc a
l’altre un rusc d’abelles? Aquells anys són els més
sòrdids i terrorífics de tota la història de
Catalunya: els millors intel·lectuals del país a
l’exili, les presons plenes a vessar, els afusellaments al Camp de la
Bóta a diari, la fam a la majoria de cases i, per torna,
l’espasa de Dàmocles que representava sentir a dir que si el
feixisme guanyava la guerra —i en aquells instants avançaven
victoriosos per tots els fronts— a la majoria de catalans ens
traurien definitivament de la nostra terra. Es parlava de trasplantar
dos milions set-centes mil persones. Dos milions serien del Principat
de Catalunya i del País Valencià i la resta d’Euzkadi,
Astúries i Múrcia, zones on també sospitaven que
hi havia molts rebels en potència.

Sovint
els catalans semblem negats per a comprendre els pocs escrúpols
que gasten els espanyols «con mando» en les seves
esbojarrades pretensions i ens resulta impossible mesurar el volum
dels seus deliris de grandesa. Ens autoprogramem per la via de
l’error de tant repetir-nos: «no serà tant». Prou
que parlem que hi ha catalans destres i «florentins» que
en el terreny de la política se les saben totes, però
posats a jutjar les maquinacions megalomaniàtiques dels
espanyols ens comportem com en Manelic quan arriba al molí,
que no té cap sospita de tot el que trama l’amo i el
contempla com el seu protector.

Un
cas: poques hores després del frustrat cop d’estat del 23 de
febrer de 1981, totes les persones a Madrid que es creuen dominar
els fils de l’alta política ja estaven assabentades que aquell
intent portava com a finalitat, fos quina fos la pretensió
d’aquell o d’aquell altre sublevat, posar el general Alfonso Armada
com a nou dictador, amb més o menys guant blanc i roses
socialistes. No obstant, a La Vanguardia del dia 25 de febrer de
1981, s’hi pot llegir un article de Carles Sentís, en el qual
interpreta al general Alfonso Armada i bon punt el veu, en sortir del
«parlamento español», aquella nit que havien estat
tots els diputats segrestats, declara: «Le di la mano pensando
que a través de él se la daba a todo el Ejército
Español y al Rey del qual, el hoy segundo jefe del Alto Estado
Mayor, fue durante múltiples años ayudante militar.»

Víctimes
amb massa freqüència d’una situació Manelic —no
és pas casual que el drama Terra Baixa d’Àngel Guimerà,
la nostra gent se’l senti carn de la seva carn— qui pot
estranyar-se si, descobertes les intrigues delirants, ens sentim els
catalans doblement vexats? Creure’ns uns enzes inofensius o voler-nos
mantenir enganyats i políticament immadurs, és una
temeritat que podreix les situacions i mai no condueix ni a una
autèntica pau ni a la veritable concòrdia.

 

Carles
Muñoz Espinalt (Catalunya, 1982)

EA 900 – Carod/Puigcercós=FRACÀS … Carretero=TRIOMF (per Josep Sort)

JOAN CARRETERO… DE DRETES?
O UNA LLIÇÓ DE COM CARREGAR-SE ELS SOCIATES SENSE DESPENTINAR-SE

Una de les principals brames que fan córrer els sectors contraris a Joan Carretero dins d’ERC és que tant ell com el

Reagrupament.Cat
, són gent de dretes, conservadora fins a la medul.la.
Aquesta qualificació, es deriva del fet que en Carretero no s’amaga de
defensar que en el context actual -el de la lluita per la
independència, s’entén- cal prioritzar l’eix nacional, sense que això
pressuposi obviar l’eix social (atès que prioritzar no pressuposa
obviar, sinó ordenar).

Però, realment ho són, de dretes i
conservadors? Com sempre, per contrastar aquesta brama, i detectar-ne
qui l’escampa i qui se’n beneficia, ens hem de remetre als fets.

Entre el 1995 i el 2003, Joan Carretero va ser batlle de Puigcerdà.
Si ens limitem a repassar els resultats electorals locals de 1995, 1999
i 2003, observem, paradoxalment, que en Carretero va aconseguir tot el
contrari del que precisament ha aconseguit ERC a nivell nacional.
Concretament, carregar-se els sociates, pràcticament sense
despentinar-se. Fixem-nos-hi.

En les eleccions del 1995, ERC,
encapçalada per Carretero va obtenir el 20,50% dels vots vàlidament
emesos i 3 regidors. Per contra, els sociates en van aconseguir el
27,25% i 4 regidors. Els convergents obtingueren el 37,05% i 5 regidors
i els peperos el 7,4% i 1 regidor. Aquest resultat va permetre
Carretero obtenir la batllia, pressuposo que amb un pacte amb els
sociates. Si realment va haver-hi un acord d’esquerres llavors,
és rellevant assenyalar que qui va acabar ocupant el màxim càrrec
consistorial va ser el cap de llista del partit petit (ERC). Subratllo
aquest detall, perquè penso que també s’hauria pogut aplicar al
Parlament de Catalunya després de les eleccions del 2003, fet que
hauria evitat que un sociata, llavors un autèntic cadàver polític,
accedís a la presidència de la Generalitat.

Quatre anys després, però, els resultats foren tots uns altres. El dretà Carreter0,
va fagocitar els sociates de Puigcerdà i fins i tot una part
considerable del vot convergent. En les eleccions de 1999, ERC va
obtenir 58,26% dels vots i 9 regidors, mentre que els sociates queien
al 10,9% i només obtenien una única acta consistorial. Els convergents
també es fotien una bona pinya i queien al 18,5% i 3 regidors. Havia
nascut una nova estrella en l’univers polític català, encara que el fet
que no exercís a Barcelona, el convertia per molts periodistes pixapins
en quelcom exòtic i de capdesetmana.

Finalment,
el 2003, Carretero va tornar a guanyar per majoria absoluta. Un 52% el
votaren i ERC obtingué 8 regidors. Tant CiU com els sociates repetiren
el resultat en regidors (1), si bé els convergents augmentaren en
percentatge de vot (24.4%), mentre que els sociates només ho feren
residualment (11,28%). Això sí, una nova força entrava al consistori,
APC-EPM, propera als palanganes (ICV), amb 1 regidor i el 7,2% dels
vots.

El desembre del 2003, Carretero dimitia com a batlle per
passar a ser conseller de governació. El seu curriculum constava que
amb vuit anys de batlle, no només s’havia guanyat l’odi dels poders
fàctics ceretans, vinculats, com no podia ser altrament, a CiU, sinó
que havia trinxat per complert els sociates, deixant-los en una posició
molt marginal.

Déu n’hi do per un dretà,
a parer és clar dels sectors que no només no han sabut com derrotar els
sociates, sinó que els han fet créixer com l’escuma, a l’hora que ells
s’enfonsaven i perdien vots pels descosits.

En definitiva, Carretero, va allunyar del poder els sociates. Un delicte que es paga molt durament. La difusió de brames, infundis, l’atac de la Brunete mediàtica sociata, és constant i incansable. I naturalment, els palanganeros dels sociates arriben allà on prefereixen no arribar els sociates per por d’aparèixer com a massa radicals.

Tradicionalment,
l’ofici de palanganeros oficials dels sociates, el tenien reservat els
d’Iniciativa, que ho feien perquè s’hi jugaven el coll… i la
menjadora.

Darrerament, però, aquells que tenen per objectiu convertir ERC en una versió de l’antiga Euskadiko Ezkerra,
avui en dia fagocitada pels sociates, també s’hi han abocat amb ganes,
i seguint les consignes de Ferraz, de Nicaragua o de la Plaça Sant
Jaume, gosen titllar un dels pocs polítics que ha aconseguit massacrar
els sociates sense contemplacions, en un suposat polític dretà.
Tothom sap com és d’eficaç l’aparell de propaganda i de desinformació
dels sociates. La darrera campanya electoral n’ha estat l’enèssim
exemple! I tothom sap l’odi que li tenen a en Carretero, començant pel
propi Zapatero, que en va exigir la seva destitució com a conseller al sibwana Maragall.

Penso que molts independentistes, siguin o no militants d’ERC, hem de recolzar en Joan Carretero en aquesta conjuntura clau.

ARA PODEM rectificar el camí cap al desastre per on va ERC en aquests moments. No
s’està jugant només el futur d’ERC, que també, sinó el futur de
Catalunya com a Poble i com a Nació que decideixi el seu futur polític.

Siguem-ne conscients. RENOVEM ERC, ARA PODEM!

EA 889. Cap a on hem d’apuntar ? (per Santiago Espot)

Cap a on hem d’apuntar ?

Si analitzem breument el que ha estat la recent història del catalanisme, des del més moderat fins a l’independentisme, podem constatar una greu mancança: la nul·la projecció internacional del nostre contenciós amb Espanya.

Hem cregut que els nostres problemes, derivats de la nostra situació purament colonial, els havíem de resoldre únicament amb la vista posada en qualsevol “Ministerio” de Madrid. Una visió absolutament provinciana del que pot representar Catalunya en el concert de les nacions del món és la que s’ha imposat a casa nostra. Ens han reduït tant que ens han fet creure que el cas de Catalunya mai no pot anar més enllà de La Jonquera. Com és natural, per a les diverses cancelleries, no deixem de ser una simple qüestió interna espanyola. Exactament igual com qualsevol conflicte entre dos municipis de Segovia.

Convindria prendre nota de com en el seu dia (a primers del s.XX), aquell qui podem considerar “pare” de la idea de l’actual Estat d’Israel, Tehodore Herzl, havia de reconèixer que, o feien del “problema jueu” un problema de política internacional, o no farien res. Per què? Doncs exactament per allò que hem apuntat abans. Perquè, mentre tot quedi reclòs dins les fronteres dels diversos Estats, s’aplica una de les premisses que regeix, en moltes ocasions, la cínica diplomàcia internacional: “la no intromissió en afers interns”.

Convé, per tant, tenir ben present que si volem reeixir en el nostre objectiu independentista no podem oblidar mai quina peça volem esdevenir en aquest gran tauler d’escacs que és la política internacional. Si no tenim consciència del que això representa avui, les nostres possibilitats queden reduïdes al no-res. Pensem-hi.

Santiago Espot, 41 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció

EA 877. Divendres, 28 de març a BIGUES I RIELLS, Conferència de Catalunya Acció.

Una altra Conferència
en pro de la nostra Independència.


Tots hi sou convidats.

.

Sense el compromís dels catalans, tu i jo entre d’altres, Catalunya continuarà subjugada
.
.


.
“La gran tragèdia d’aquest país nostre és tant la colonització
que patim com la mentida amb què es vol amagar”
(Maria
Torrents)
.

“només serà capaç de portar aquest
poble a l’alliberament aquell/s que estiguin disposats a donar el seu temps,
els seus diners, a assumir el sofriment que el procés comportarà…”
(Xirinacs)

Avui dijous a les 8 del vespre a Premià de Mar:

Conferència
en pro de la nostra Independència.

Tots hi sou convidats.

.
.
.

Sense el compromís dels catalans Catalunya continuarà subjugada
.

.
.
“La gran tragèdia d’aquest país nostre és tant la colonització
que patim com la mentida amb què es vol amagar”
(Maria
Torrents)

“només serà capaç de portar aquest
poble a l’alliberament aquell/s que estiguin disposats a donar el seu temps,
els seus diners, a assumir el sofriment que el procés comportarà…”
(Xirinacs)

EA 875. “No ens mamem el dit!” Sabem de ben cert la causa de la desafecció …

EA 875. “No ens mamem el dit!” Sabem de ben cert la causa de la desafecció que ha provocat l’actual cúpula d’ERC, tots! des de Carod a Puigcercós passant per tots llevat de Carretero, però tan se val … que facin mitges tintes mentre van cavant la seva tomba! i no és pas precisament una de les “Tombes flamejants”!

Els 350000 votants han abandonat Esquerra sols per un motiu, perquè ells van votar més Catalunya i Esquerra els ha donat més Espanya.

El futur de tot plegat és la Independència de Catalunya i Esquerra i la classe periodística no ho volen veure i el que veuen ho amaguen!

NOTÍCIA D’AVUI

DIMECRES, 26/03/2008 – 01:20h (Extret de Vilaweb)

La renúncia de Carod a presidir Esquerra canvia el guió del congrés

Puigcercós confirma que hi presentarà una candidatura, en competència amb RCat i EI

El congrés d’Esquerra Republicana ha canviat sobtadament de guió. Podia haver estat una confrontació entre l’aparell del partit, representat per Carod i Puigcercós i els sectors crítics, presidits per Joan Carretero (RCat) i Uriel Bertran (Esquerra Independentista).
O podia haver estat una confrontació entre Carod i Puigcercós, amb la
intervenció decisiva dels crítics. Però ningú no esperava que Carod
s’apartaria i deixaria Puigcercós de representant de l’aparell, contra
una potent oposició interna que el pot derrotar i que pot hipotecar
seriosament el seu futur polític.
Però ahir, en una jornada frenètica, el guió va canviar.

A primera hora del matí Carod (àudio de Catalunya Ràdio)
va anunciar que no competiria per cap càrrec intern del partit. A
primera hora de la tarda Esquerra Independentista va anunciar (vídeo de VilaWeb TV)
que estava disposada a presentar candidats; així se sumava a l’anunci
de Reagrupament, de tres dies abans. Finalment, ben tard a la nit,
Puigcercós va explicar que treballava per una candidatura a la direcció
republicana, que tingués la màxima pluralitat possible. Amb el seu gest
Carod ha canviat el joc de les possibles aliances, ha posat Puigcercós
contra les cordes i guanya temps per renegociar el seu paper dins el
partit, segurament quan s’haurà resolt l’oposició entre Puigcercós i
els crítics. Un autèntic terratrèmol estratègic.

Durant anys una bona part de la militància d’Esquerra havia donat
per fet que Joan Puigcercós seria el substitut natural de Josep-Lluís
Carod-Rovira al capdavant del partit. Era qüestió de temps. Poca gent
qüestionava Carod públicament, però, si ho feia, la previsió automàtica
era que Puigcercós li succeiria com a poder real del partit i Carod hi
passaria a ser una figura simbòlica. Amb el pas dels anys, de fet,
l’aparell del partit republicà ha estat cada vegada més controlat per
persones afins a Puigcercós, entre les quals el secretari
d’organització Xavier Vendrell. Carod-Rovira s’ha anat conformant amb
aquesta situació i, en tot cas, ha optat per crear-se un entorn propi,
especialment al voltant del seu càrrec de govern. En aquest entorn hi
ha col·laboradors com Rafael Niubò i els membres de l’històric ‘clan de
l’Avellana’ (amb Josep Bargalló i, sobretot, el president del
Parlament, Ernest Benach).

Des de la formació del primer govern tripartit les desavinences
entre els sectors d’Esquerra han estat importants i sovint han girat al
voltant de Carod. Va passar, per exemple, després de l’entrevista a
Perpinyà amb membres d’ETA. Si n’hi hagué que van criticar-la, una bona
part de la direcció d’Esquerra es va estranyar que Carod-Rovira
dimitís, pressionat pel PSOE, malgrat allò que la direcció del partit
havia planificat. Més tard Joan Puigcercós es negà a presidir la llista
al congrés espanyol i Esquerra convertí aquelles eleccions en una mena
de referèndum, molt reeixit, sobre Carod-Rovira. El resultat, amb vuit
diputats, va ser espectacular, però Carod va estimar-se més de no anar
a Madrid i esperar els esdeveniments.

El primer govern tripartit

En aquell moment els dos caps principals d’Esquerra Republicana,
Carod i Puigcercós, no eren al govern. Un govern ben mogut, presidit
per Pasqual Maragall, dins el qual Esquerra tenia una situació
complicada. Va resistir l’expulsió de Carod, en bona part gràcies a
l’actuació de Josep Bargalló, però va acabar entrant en crisi; una
crisi que va afectar Joan Carretero, futur capdavanter de l’oposició
dins Esquerra. En unes declaracions, quan encara era conseller de
Governació, Carretero va acusar directament Zapatero dels problemes de
l’estatut, i el president Maragall va canviar alguns consellers, entre
els quals Carretero. Això va fer que una part d’Esquerra comencés a
interrogar-se sobre el sentit de mantenir el pacte amb el PSC a tot
preu. Especialment quan el partit va votar no a l’estatut, els
consellers republicans foren expulsats del govern i es convocaren
eleccions avançades el 2006.

Carod va tornar a l’escena pública encapçalant la llista d’Esquerra
i anunciant d’una manera contundent que refer el tripartit no era
l’única opció de govern d’Esquerra Republicana, amb què obria la porta
a un possible pacte també amb CiU, si venia al cas (Entrevista de VilaWeb TV).
En aquelles eleccions Esquerra va perdre vots, el PSC va fer el pitjor
resultat dels últims temps i CiU tornava a guanyar. Malgrat les
promeses fetes durant la campanya, Esquerra ni tan sols va pensar a
pactar amb Convergència. Va pactar precipitadament amb el PSC la
repetició del tripartit. Aquesta repetició va causar encara més recel
dins Esquerra i a fora. D’una banda, els sectors agrupats al voltant de
Joan Carretero van començar a articular un discurs contrari a la
subordinació d’Esquerra Republicana al PSC, amb un ressò notable en una
bona part de la militància d’Esquerra, desconcertada pel pacte. D’una
altra, Esquerra Independentista prenia cos al voltant d’Uriel Bertran,
un home pròxim a Puigcercós fins aquell moment, que exigia una
renegociació a l’alça del pacte de govern amb el PSC.

Puigcercós i Carod, junts al govern

Al nou govern, no hi entrava solament Carod, sinó també Joan
Puigcercós, de conseller de Governació. I un dels primers problemes que
va tenir va ser que el president Montilla l’obligà a posar la bandera
espanyola al departament. Això va esquerdar una idea que havia durat
qui-sap-lo: la que contraposava un Carod tou a un Puigcercós dur. Haver
estat conseller poc més d’un any és potser l’error més important de
Joan Puigcercós en tots aquests anys, perquè l’aurèola que el nimbava
es va esvair notablement.

Malgrat les reaccions contràries a la repetició del pacte de
govern, la direcció d’Esquerra Republicana es va mantenir ferma en
aquesta decisió. Els crítics cada vegada es feien sentir més, però la
direcció no es donava per entesa. Fins a les eleccions espanyoles.

La davallada electoral

A les eleccions al Parlament de Catalunya Esquerra ja havia perdut
força vots i dos escons, però això no era res en vist d’allò que havia
de venir. A les municipals el cost electoral fou molt gran i, a les
espanyoles, de fa poques setmanes, va tocar gairebé fons. Esquerra
Republicana va aconseguir 289.227 vots, menys que no els 305.867 de les
eleccions del 1995 i molt lluny dels 638.902 vots de les espanyoles del
2004. Si els cicles electorals marquen tendències, la tendència a la
baixa d’Esquerra és indiscutible i la mateixa nit electoral s’obria una
etapa en què les crítiques a Esquerra expressades durant anys pels
sectors crítics eren corroborades per la desafecció de centenars de
milers de votants. Ja no eren els pocs diputats perduts a les eleccions
al Parlament o l’ensurt de les eleccions municipals; ara ni els més
aferrats a l’estratègia marcada per la direcció del partit no podien
negar que l’electorat abandonava Esquerra. I si bé és cert que sempre
és difícil d’explicar el perquè de la desafecció, el fet és que els
sectors crítics han aconseguit que el qüestionament de la política
d’aliances fos un dels eixos del debat.

Poques hores després del tancament de les urnes la direcció
d’Esquerra Republicana anunciava l’avançament del congrés i Joan
Puigcercós que deixava la conselleria de Governació per concentrar-se
en el partit. Ho va comunicar abans al president Montilla que no al
president del seu partit, Carod, amb què va originar una sèrie de
malentesos i de petites hostilitats, de les quals no se’n veu la fi.
Puigcercós, segons que ha dit anit a TV3, treballa perquè hi hagi una
candidatura de consens, però ni Reagrupament.Cat ni Esquerra
Independentista no semblen disposats a sumar-s’hi. Hi ha la incògnita
de què faran noms de pes dins Esquerra Republicana com Jordi Portabella
(que va deixar el govern municipal de Barcelona després dels mals
resultats a les municipals) o Joan Ridao. Però tot indica que ara
mateix Puigcercós té pocs aliats, fora del seu important sector, que
encara controla la maquinària del partit. I Carod, abandonant la lluita
pel poder dins el partit, sembla que li hagi fet un regal enverinat,
car el deixa com el cap més visible de l’estratègia seguida per ERC
aquests darrers anys.

7 de juny, primàries, amb avals

Els quatre sectors d’Esquerra van acordar la setmana passada la
manera d’elegir el nou secretari general i el president de la formació:
serà el 7 de juny en unes primàries obertes a tots els militants, que
podran votar a pràcticament totes les capitals de comarca, entre les
nou del matí i les vuit del vespre. El partit hi enviarà propaganda de
totes les candidatures i posarà els locals a disposició dels militants.
També es constituirà una sindicatura electoral, integrada pels membres
de totes les candidatures, que supervisarà el procés. I es permetrà el
vot per correu. L’executiva d’ahir va decidir que per a presentar les
candidatures caldria avalar-les amb la signatura del 5% dels militants.

EA 874. “El “RC” amb convicció vol construir una Catalunya millor.

Article meu, publicat al Diari de Girona a Cartes al Director, el Dijous dia 20 de març del 2008:

El partit Republicà Català “RC”: L’alternativa dels independentistes

Ara que sembla que l’independentisme està desorientat i que fins i tot la força parlamentària que en feia bandera està immersa en un procés de difícil solució crec que els independentistes d’aquest país tenim un motiu d’esperança. I és que vull dir-vos que durant la darrera campanya electoral he descobert un nou partit polític, també independentista, que s’ha presentat a les darreres eleccions del dia 9 de març, el Partit Republicà Català – RC.

   Jo, em vaig assabentar de la seva existència a través de la premsa, els vaig seguir en un acte electoral a Girona i els seus plantejaments em van semblar molt coherents, actuals, convincents i transversals. Sobretot em va agradar el  fet que centressin el seu discurs en l’eix nacional.

    En aquestes darreres eleccions, els he fet confiança i tornaré a fer-ho les properes vegades si continuen amb un missatge tant clar com el que jo vaig percebre.  Tan de bo en un futur altres independentistes com jo s’assabentin  de l’existència del Partit Republicà Català – RC.

El nostre país mereix donar oportunitats a aquells que treballen des d’àmbits domèstics, i que no es barallen per poltrones, sinó que amb convicció volen construir una Catalunya millor.

Joaquim Pugnau Vidal. Sant  Feliu de Guíxols.

EA 873. La Pancarta Inpendentista per excel·lència:

La Pancarta Inpendentista per excel·lència:

La pancarta “Catalonia the next state in Europe”

A
la manifestació molta gent ens va felicitar per aquesta pancarta i ens
van preguntar d’on era, d’on havia sortit aquesta pancarta. Que els
agradava molt perquè el lema de la manifestació l’havien trobat massa
tou, en termes populars “que n’estaven fins als collons d’Espanya”.

Doncs és la pancarta de Catalunya Acció (https://www.racocatala.com/forum/www.catalunyaaccio.org)
que té relació directa amb el Pla Independència 2014 que anem
presentant a les conferències que fem per diverses poblacions del país.
Perquè no hi hagi confusions, quan parlem de Catalonia a nivell
internacional estem parlant de Països Catalans. No ens oblidem de cap
dels nostres.

Després de les rucades que han dit tots
els nostres polítics, algunes bastant patètiques, interpretant cadascú
i segons la seva conveniència l’esperit dels catalans que vam anar a la
manifestació (que si contra el PP, que si a favor de l’Estatut, etc.),
la millor manera d’interpretar el sentir dels catalans és simplement
escoltant el que van dir. A la manifestació només es va cridar “Som una
nació”, “Independència” i “Boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”.
I cridaven i saltaven des de criatures fins a senyores que passaven del
seixanta. O sigui que, senyors polítics, si volen deixar de fer el
pamplines en nom de tots els catalans, d’aques poble mil·lenari,
comencin a prendre nota que la menjadora no és té de gratis.

La
pancarta la portaven dos senyors, un de 53 anys i l’altre de 64, vull
dir que són persones adultes i a més amb una trajectòria patriòtica de
molts anys. L’un ha votat tota la vida CiU, i després de la
traïció de l’Artur Mas al Parlament Català va retornar el carnet de
CiU. L’altre tota la vida ha votat ERC, i després de veure com ERC s’ha
arrossegat per Madrid i s’ha embrutat les mans perdent dignitat a cada
pas, ja no en vol saber res. Serà aquest petit exemple un símptoma
significatiu d’alguna cosa?
Serà la manifestació del dia 18 el
símptoma del possible inici d’una revolució taronja a la nació
catalana? Per què el malnascut d’en Jiménez Losantos no n’ha dit res
avui al seu programa? Potser perquè és més intel·ligent que els nostres
polítics de segona i sap el que realment significa la manifestació de
dissabte, ell que va escriure l’any 1995 “Lo que queda de España, con
un prólogo sentimental y un epílogo balcánico”? Avui, el psoeciata
Miquel Iceta, llepa entre els llepes –bé, potser en Piqué el supera-,
deia que hi havia el perill de que entréssim en un procés de
balcanització. Sr Iceta, fa lleig mostrar la ignorància en públic amb
el sou que vostè cobra. Fa anys que som en un procés de balcanització,
la primera fase ja va passar, i des de la premsa estrangera fa anys que
ens ho venen advertint, tot i que la nostra estimada premsa mai s’ha
dignat reproduir-ho fins ara. Quina creuen que va ser la raó de per què
el petit dictador Aznar, reconvertit a semidemòcrata, es va posar del
costat del president Bush en la guerra d’Iraq?

Un alt càrrec
d’ERC que ens va explicar l’estratègia que estan considerant seguir a
partir de la manifestació. Bé, esperem que s’ho repensin i no la posin
en pràctica. La decepció dels catalans podria ser descomunal. En tot
cas convé que tots els catalans estiguem ben atents a veure si ERC vota
el mateix al Parlament espanyol que al referèndum -ara per ara no tenen
gens clar votar el mateix-, i si a partir del setembre en Carod i en
Puigcercós deixen de treure pit. Un Conseller de Catalunya Acció
descriu molt bé la tasca que ha estat fent ERC aquests dos anys. Diu
que no han fet política, que simplement han estat fent demoscòpia
(anàlisi d’estimacions de vot), popularment politiqueria en la millor
tradició de CiU i de tots els altres.

El més important
però és dibuixar el camí cap a la independència i desemmascarar les
incoherències dels nostres polítics, que adoptant diverses formes
(nacionalistes, etapes intermèdies, etc.) el resultat final és que ens
encaixen ben encaixats a Espanya.

Josep Castany, 41 anys
Director General de Catalunya Acció
Barcelona (Barcelonès)