EA 806. Catalunya Acció fa costat a la Campanya “No a Vauban a la UNESCO”

Comunicat en contra de Vauban a la UNESCO

(28 gener, 2008)

"la finalitat de la Unesco
(article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del
dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats
bàsiques,…. confirmats en la Carta Fundacional de les Nacions Unides
per a tots els pobles del món.»

"Un cop més, els
dirigents del nostre país obliden i ignoren a consciència la seva
responsabilitat político-cultural amb la nostra nació, i evidencien dia
rere dia la seva incapacitat de donar resposta a les agressions dels
nostres enemics."

"La
única via possible i eficaç per promoure i difondre la veritable
memòria històrica d’aquest país, sense manipulacions i historicidis,
no es cap altre que assolir un Estat Propi"

"… partint
d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat
territorial; qüestió indiscutible i baluard de Catalunya Acció, on no
hi entren ni hi caben renúncies territorials de cap mena, de Salses a
Guardamar, i de Fraga a Maó."

—————————————

Comunicat en contra de Vauban a la UNESCO (28 gener, 2008)

Enguany l’estat francès vol incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban.
La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places
fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la
guerra Sébastien le Prestre, Marquès de Vauban (1633-1707).

Des de la Catalunya Nord però, s’ha iniciat una mobilització de rebuig contra aquesta maniobra colonitzadora de l’estat francès;
com molt bé explica Daniela Grau, (patriota nord-catalana) i cap
visible del Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO, existeixen dues raons
subjacents darrere d’aquesta operació, en primer lloc, reforçar el seu
sentiment nacional “intra muros”, car es aprofitada una excel·lent oportunitat
per glorificar França afegint un nou mite nacional al seu imaginari
col·lectiu, i en segon lloc, s’obté una consagració oficial i
definitiva de les fronteres actuals a nivell internacional.

L’obra
de Vauban és imprescindible per entendre la consolidació de l’ocupació
francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar.

Les
nostres comarques del nord, cobejades per França des de l’edat mitjana,
no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la
guerra dels Segadors(1659), – on les monarquies espanyola i francesa
van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5
part del territori restava sota domini i ocupació gavatxa agafant àdhuc
la segona ciutat més important del país, Perpinyà- , la
repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a
l’estructura i infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Per
dignitat nacional i com a resposta a la negació i a la falsificació
històrica que pateix el nord del país, s’ha engegat des de la societat
civil nord-catalana una campanya en contra de la candidatura de Vauban
a la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat
, esgrimint la
incompatibilitat de l’obra de Vauban amb els criteris necessaris per
formar part del patrimoni mundial, ja que la finalitat de la Unesco
(article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del
dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats
bàsiques,…. confirmats en la Carta Fundacional de les Nacions Unides
per a tots els pobles del món.»

Un cop més, els
dirigents del nostre país obliden i ignoren a consciència la seva
responsabilitat político-cultural amb la nostra nació, i evidencien dia
rere dia la seva incapacitat de donar resposta a les agressions dels
nostres enemics.

La
submissió i el col·laboracionisme més miserable d’aquest afer, el
protagonitza UNESCOCAT amb el seu president al capdavant, el senyor
Agustí Colomines,
el qual fou membre de la plataforma de suport a l’estatut de la vergonya, que de forma incomprensible mostra una actitud favorable al reconeixement, desatenent les reivindicacions nord-catalanes i justificant
la seva decisió amb uns arguments que freguen la ingenuïtat infantil de
creure que els francesos consentiran la difusió de les finalitats i els
objectius reals de les fortaleses, com a instruments fonamentals de la
colonització francesa sobre una part de la nació catalana.

La
única via possible i eficaç per promoure i difondre la veritable
memòria històrica d’aquest país, sense manipulacions i historicidis,
no es cap altre que assolir un Estat Propi
que garanteixi la transmissió i l’ensenyament de la nostra història
nacional tal i com va succeir, sense caure en cap cas, en visions
històriques regionalistes/autonomistes imposades per França i Espanya,
i difondre sense complexos i amb total rigorositat la nostra història, partint
d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat
territorial; qüestió indiscutible i baluard de Catalunya Acció, on no
hi entren ni hi caben renúncies territorials de cap mena, de Salses a
Guardamar, i de Fraga a Maó.

"El factor més potent de construcció de consciència nacional, és el coneixement de la pròpia història" (Daniele Conversi)

EA 805. Carta oberta de resposta de Catalunya Acció al President Montilla.


www.catalunyaaccio.org

Arran de la campanya
dirigida a les institucions
catalanes i europees que Catalunya Acció va emprendre per a donar continuïtat a
l’esperit de la manifestació realitzada l’1 de desembre del 2007 a Barcelona, vam rebre
un escrit
de resposta per part de la Direcció General
de Relacions Externes de la Presidència. A
continuació adjuntem la carta oberta de resposta de Catalunya Acció al
President Montilla.

CARTA
OBERTA DE RESPOSTA DE CATALUNYA ACCIÓ AL PRESIDENT MONTILLA

8 de gener del 2008

Sr. President:

Em permeto dirigir-me
directament a Vós en resposta a la lletra que el Gabinet de la Presidència de la Generalitat va enviar
contestant la “carta oberta a les institucions catalanes” signada per molts compatriotes i enviada a través de
Catalunya Acció. Aquest tracte sense intermediaris evitarà d’entrada
el tan poc elegant "m’han
dit que li digui…" que
utilitza el vostre director general
de relacions externes, Sr. Jordi Menéndez, en la seva resposta i que demostra
simplement la vostra incapacitat d’assumir la responsabilitat en primera persona
quan les coses van mal dades. Tot i
que, de fet, no m’ha sorprès la vostra resposta a través de terceres
persones. Està en la línia de la vostra política: esmorteir tot allò que
toqueu.

Us recordo una vegada
més que si hem signat aquesta
“carta oberta” és perquè exigim
allò que és nostre i que paguem amb
el nostre esforç, i no pas perquè tinguem
intenció de “compartir” un simple “punt de vista” amb
vós. Heu confós la relació entre poble i servidor públic amb una tertúlia de
cafè. En conseqüència, us fem avinent que el sou que cobreu del poble de
Catalunya no és per dir-nos quin és el nostre “estat d’ànim”.
Per això ja sabem que existeixen els psicòlegs.
Com tampoc us paguem el que us paguem per donar-nos com a única solució a la situació
d’emergència que viu el país
un fastigosament burocràtic
“prenem nota”. Això és al màxim que arribeu?

Tanmateix, diu el vostre director general
que la vostra obligació és
“estar-hi atents” a les “incidències que es produeixen en la
nostra societat”. Feu de president o feu de “sereno”? Desgraciadament
ni una cosa ni l’altra. La vostra obligació
hauria de ser dirigir el país amb
eficàcia i dignitat encarant-vos a
qui faci falta, i si les situacions us superen sempre us queda allò tan
terapèutic i noble en una democràcia: DIMITIR.

Amb tot, tal i com ja afirmàvem en la nostra “carta
oberta”, demanar aquí que plegui  algú
és demanar la lluna en un cove. És clar, on aniria? Veient doncs la inutilitat
de les nostres protestes ens caldrà anar més enllà per tal de garantir el nostre futur col·lectiu i desemmascarar
els responsables i còmplices de la situació. És per aquest motiu que, a partir
d’aquests moments, utilitzarem tots els mecanismes al nostre abast per
tal de fer efectiu allò que cal fer quan un govern
es transforma en adversari del propi poble que diu representar. L’esperit
de la nostra política serà combatre aquells que violen sistemàticament els
nostres drets com a poble, siguin a
Madrid o siguin a Barcelona.

Sabem perfectament que aquestes situacions no són noves en
la història. D’altres pobles les han viscudes i han esdevingut el prel·ludi de la seva independència nacional.
És per  això, per exemple, que els pares
de la pàtria nordamericana van escriure això en la seva proclamació
d’independència: “Per garantir aquests drets s’institueixen entre
els homes els governs, els quals
obtenen els seus poders legítims del
consentiment dels governats; que
quan s’esdevingui que una
forma de govern es faci destructora
d’aquests principis, el poble té dret a reformar-la o abolir-la, i
instituir un nou govern que es
fonamenti en els esmentats principis”.


Atentament,

Santiago Espot

President executiu de Catalunya Acció

EA 804. Ha arribat l’hora de la ruptura, de tirar la palla al foc …

EA 804. Ha arribat l’hora de la ruptura, de tirar la palla al foc …
La jove s’enfadarà amb la sogra, el català amb el valencià …
Les plataformes es discutiran les unes amb les altres …

Motius de la divisió?! -només un, Catalunya !

-Llengua o no llengua!
-Pàtria o no pàtria!
-Nació gran o nació esquifida
-Innegociabilitat o claudicació
-Por, dubte, indecisió, estovament … o  ACCIó

En el fons de tot una clara dicotomia, o Espanya o de veritat CATALUNYA!

Hi ha qui s’entesta en encaixar …
l’opció dels catalans lliures és trencar!

Eus ací la divisió!

No hi ha mitges tintes ni passos intermedis, o treballes per Catalunya o estàs treballant per Espanya.

Al cadevall ets tu el que ho decideixes!

Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció.

EA 803. Trequem el cordó umbilical que ens fa fetus permanent.

Anem bé: ABSTENCIÓ! La presa de pel és descomunal, la submissió és total, la dependència és mental: Duran diu que ZP+CIU i Ridao que ZP+E.
Tots els polítics catalans submisos parlen d’Espanya, no saben fer res millor, els diaris els fan el joc: ZP per ací, Rajoy per allà, Pizarro per ací, Acebes i Bono per allà i així successivament.

Els barrots que subjuguen la nostra classe política són patètics i mentals:
"EL NOSTRE PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL COMANDAMENT"
De moment, abstenció, abstenció i ABSTENCIÓ !
Que s’ho facin mirar. Fotem-los fora! Abstenció!
Aquesta gent volen perpetuar la nostra dependència.
Trenquem el cordó umbilical pel que ens xuclen esperit, cultura, dignitat i recursos!
Trenquem amb Espanya! Trenquem les fibres de subjecció que ens priven de ser plenament nosaltres mateixos.
Sortim d’aquesta presó de pobles!
Prou!
Abstenció!
Ruptura!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció
www.catalunyaaccio.org

EA 802. Jaume I, el nostre Rei (Article de Gabriel Babiloni)

28 gener 2008


Simplificacions històriques

Si
les institucions públiques, posem per cas el Consell de Mallorca, volen
fer el que estigui en les seves mans per a reforçar entre els
mallorquins la consciència i l’orgull de ser-ho, res més digne
d’aplaudiment general. Això és el que necessita urgentment una societat
que està en perill de dissolució total o de reducció a cendra. I no
ha d’escarrufar ningú que s’utilitzi la simbologia i la història
–tothom ho fa– com a eines dedicades al que hauria de ser l’únic
objectiu que no pot tenir espera: la defensa d’una identitat que té
molts de caires però que només serà tal amb el manteniment del seu pal
de paller, que és la llengua i la cultura catalanes. Res més normal,
doncs, que cercar en la història les arrels que poden fer que l’arbre
se sostingui i els fonaments sobre els quals s’assenti el projecte
col·lectiu.
D’arrels i de fonaments en tenim per a donar i per a vendre. Ara bé, el
que no es pot fer amb la història és falsificar-la, vendre’n una versió
feta a mida d’interessos particulars o només tenir-ne en compte una
petita part, que és una manera contundent de falsificar-la.
En aquest país la història ja ha estat prou manipulada, manyuclada i ofesa. I cal no perdre de vista que alguns mites, com
el del regne de Mallorca “independent”, o la batalla de Llucmajor, han
estat inflats i explotats per persones i ideologies que són a les
antípodes de la defensa dels interessos de Mallorca.
De la
banda dels qui se suposa que van amb bona fe, seria un greu error
apuntar-se a la indignitat de la tergiversació de la història. La
tergiversació que pot anar de la mentida barroera –i doncs fàcilment
desacreditable– fins a quelcom més subtil, com la perversió del
llenguatge, la utilització interessada o àdhuc malintencionada de les
paraules, com regne independent , reis propis , etc., amb l’ànim que a
força de repetició acabi fent forat. Igual que seria un greu error la
pretensió d’assentar una idea d’identitat sobre una part mínima –encara
que molt estimable– del passat, quan hi ha una base tan àmplia en què
podem assentar-la. Crec que l’opció del Consell de Mallorca de
rabejar-se de manera un tant incontinguda en la mitologia del regne de
Mallorca privatiu i “els nostres reis” situa la institució en la
posició perfecta per a caure en la temptació o en la responsabilitat de
la utilització obscura de la història.
Un petit detall:
aquests dies hem sentit a dir un caramull de vegades, i ho hem pogut
sentir en un discurs solemne, que Jaume II –un rei digne del màxim
respecte– és el primer rei del regne de Mallorca. Molt bé, només que
hauríeu d’explicar-nos, senyora, si és el primer, per què es diu Segon?

Un mite inacabable, utilitzat de molt enrere per a determinades operacions polítiques, és el del regne de Mallorca independent.
Segons tal esquema, hi hauria hagut un regne independent iniciat pel
“nostre” Jaume II i perdut pel “nostre” Jaume III. Un regne independent
durant setanta-tres anys (de fet, seixanta) i aquí s’acabarien els
pilars del nostre orgull. La simplificació és tan gran que pot ofendre
la intel·ligència. Fora d’aquests seixanta anys, el regne de Mallorca
què és aleshores? Dependent? Dependent de qui? Anem a pams. El regne de
Mallorca és una entitat política fundada per Jaume I tot just presa
l’illa (als musulmans), i començat a desmuntar per Felip V de Borbó,
també tot just presa l’illa (a nosaltres). Enmig hi ha un regne que és
tan independent durant el regnat de Jaume I, com durant el de Jaume II,
com durant el de Sanç, com durant el de Jaume III, com durant el de
Pere el Cerimoniós, com durant el de Martí l’Humà, com durant el
d’Alfons el Magnànim. Hauríem de mirar amb calma què vol dir
independència a l’Edat Mitjana, però, en tot cas, tant el 1276, inici
de la branca reial privativa, com el 1349, final d’aquesta branca, la
continuïtat institucional és perfecta i absoluta. Res essencial no
canvia en la configuració política de Mallorca quan el tron passa d’una
branca familiar a l’altra. I tots els reis just ara esmentats són reis
de Mallorca de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. Només que
tres d’aquests reis exerceixen el poder damunt Mallorca, les altres
illes i les comarques de l’actual Catalunya Nord, i els altres damunt
aquests territoris i uns quants més. Que dos (o tres, o quatre) regnes
medievals tinguin un mateix rei no diu en principi res sobre el grau de
dependència o independència d’aquests regnes. Vol dir només que
comparteixen un mateix rei i prou. No, el regne de Mallorca, amb les
seves glòries i les seves penes, és infinitament molt més que els
setanta-tres anys de la denominada monarquia privativa. I encara que
això pugui desconsolar qualcú, tant Jaume I, com Jaume II de Mallorca,
com Sanç, com Jaume III, com els que vénen darrere són i se senten
igualment catalans, i remarc això d’igualment; només que –i
simplificant un poc– uns van néixer i viure a Barcelona i altres van
viure a Perpinyà, que, com tothom sap, cau una mica més lluny que
Barcelona. Per què, doncs, aquesta dèria d’alguns de considerar només
com a reis de Mallorca els que vivien a Perpinyà?

Precisament, una
altra falsificació, per cert, és la idea que la Catalunya del Nord feia
part del regne de Mallorca. Res de més inexacte. El regne de Mallorca i
el comtat del Rosselló eren dues entitats polítiques absolutament
diferenciades
; simplement que el reis de la branca familiar
privativa de Mallorca tenien també el títol de comtes del Rosselló (i
d’altres). Igual que altres monarques es titulen reis d’Aragó, de
València i de Mallorca i comtes de Barcelona, i cap d’aquestes entitats
polítiques no fa part de cap altra del conjunt; ni Catalunya d’Aragó,
ni València de Catalunya, ni el Rosselló de Mallorca. El fet
patrimonial dels monarques medievals (suma de regnes, comtats,
senyorius, etc. que es reben, es donen, es divideixen i es perden com
un patrimoni personal) no es pot mirar amb la perspectiva dels estats
moderns, si es vol entendre alguna cosa.

Una
altra falsificació, o senzillament una clara mentida, és la de la
bandera (o banderes) del castellet. Ningú no nega que Mallorca pugui
tenir una bandera (com en pot tenir una Marratxí). I el Consell de
Mallorca està legitimat per determinar quina ha de ser la bandera
oficial de l’illa, més encara si ho fa amb respecte a la simbologia
històrica. El que és inacceptable és que en aquestes altures ens vagin
repetint i ens vulguin fer creure la historieta del rei Sanç, com fa
encara el web del Consell de Mallorca. Res de rei Sanç: l’actual bandera oficial de Mallorca va ser inventada per Benet Pons i Fàbregues a començament del segle XX.
En cap dels segles anteriors no hi ha el més mínim rastre documental
gràfic d’aquesta bandera, una dada essencial que els seus defensors
s’obstinen a no tenir en compte. Benet Pons va fer l’engendre
–heràldicament és exactament això– recorrent als elements de l’escut
tradicional de la ciutat de Palma i pretengué encolomar-lo a una
disposició del rei Sanç –coneguda de feia molts anys– que probablement
no fa altra cosa que instituir o consolidar el mateix escut quarterat
de la ciutat (ho diuen historiadors anteriors, com Bover). Amb tot, el
dissenyador heràldic potiner Pons va cometre dues aberracions. Una,
col·locar el castell cames enlaire, error que motivaria, en temps de la
constitució de l’autonomia, la variant esmenada a l’americana (actual
bandera autonòmica), que havia de superar la del castell trabucat.
Però
en lloc de superar-la, hom s’aferrà fort i no et moguis a la impostura,
i la “rescataren” com a bandera oficial de Mallorca. El segon
error de Pons és una autèntica perversió heràldica: el color morat, un
color estrany en la tradició vexil·logràfica mallorquina,
que
el dissenyador es tragué de la màniga de la manera més gratuïta. Encara
en el cas que s’hagués d’instituir una bandera per a Mallorca o per a
les Illes que derivi de l’escut d’armes de la capital, el castell ha
d’anar indiscutiblement sobre fons blau, tal com ha estat sempre i com
han dit tots els entesos en heràldica. Les conseqüències d’aquella
badada han arribat tan lluny com al límit d’haver de sofrir l’espuri
morat en els horripilants autos de les policies locals, que més semblen
sortits d’un film de Disney o d’un anunci de Titan. De tota manera, més
que posar èmfasi en els detalls heràldics cal remarcar ara que la
bandera del castell va ser creada pel regionalisme per a retirar de la
circulació la bandera quatribarrada, considerada de sempre bandera
mallorquina a Mallorca, menorquina a Menorca, valenciana al País
Valencià i catalana al Principat.
Per què el símbol secular de
la casa catalano-aragonesa (també de la branca mallorquina) no havia de
seguir els mateixos avatars a tots els territoris de la Corona?
L’ensenya reial esdevingué símbol territorial i popular, i no hi havia
cap motiu perquè això passàs a uns llocs i a altres no, com ha pretès
forçar l’anticatalanisme en temps recents, que tant a les Illes com al
País Valencià ha fet la jugada de suplantar la màxima ensenya històrica
per símbols municipals. L’any 1977 ( Lluc , 675) vaig aportar la dada
–que després s’ha volgut trivialitzar– que en proclamar-se la Primera
República es va hissar a Cort allò que la premsa del moment diu una
“bandera mallorquina”, que, evidentment, no podia ser l’invent de Pons
i Fàbregues.

I així en aquest país anam practicant allò de vestir un sant desvestint-ne un altre. Un
altre infortunat sant que es vol desvestir és la diada del 31 de
desembre, una de les festes civils més antigues d’Europa, el dia en què
al llarg dels segles els mallorquins hem commemorat el nostre naixement
com a país; un dia en què, encara que el protagonista principal és el
país naixent, també recordam el rei que ho va fer possible. Primer, no
Segon.

Gabriel Babiloni

Article publicat el 20 de setembre de 2005 al Diari de Balears i extret de www.estat-catala.net

EA 801. Catalunya Acció aposta per l’abstenció!

Una vegada més, les decissions s’han concretat.
Al portal de la web de Catalunya Acció hi han hagut canvis. La campanya contra el tancament dels repetidors ha passat a la secció d’accions i ha deixat lloc a l’aposta per l’abstenció:

www.catalunyaaccio.org

PER DIGNITAT ABSTENCIÓ. COMENCEM A TRENCAR AMB ESPANYA

Els governs de Madrid ens seguirant robant i els representants polítics catalans
(des d’en Pujol, Mas i Duran, fins a en Maragall, Carod, Puigcercós i Ridao)
ja han demostrat
quan han governat
quina ha estat la seva capacitat i el seu compromís
en la defensa dels interessos nacionals i econòmics dels catalans.

CAP NI UN

Tots els catalans hem vist l’estrepitós fracàs del procés estatutari
i el galdós paper
que han fet tots
els nostres representants sense excepció.
I què han fet
per a defensar els catalans
després de la nova oportunitat
que van tenir amb la manifestació de l’1-D?

ABSOLUTAMENT RES

Quin respecte, quina credibilitat ens poden merèixer,
vistes les seves contínues renúncies, perquè hi confiem el nostre futur?

CAP NI UNA

EL PAÍS ENS FALLA PER DALT, PEL COMANDAMENT.
NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA
I UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA
ENS PODEN GARANTIR
LA NOSTRA PROSPERITAT I PLENITUD COM A POBLE


EA 800. “Noves Bases de Manresa, fonaments sobre els quals s’ha de construir el futur Estat català independent.”

dijous, 12 de juliol de 2007
>

L’enterrament del catalanisme polític

El balanç que pot presentar el catalanisme dels
darrers anys no dóna precisament per a gaires mostres de triomfalisme i
de fet encara s’estan intentant superar els obstacles que van
inspirar-lo des de les Bases de Manresa

tribuna
President executiu de Catalunya Acció

SANTIAGO ESPOT..


+ Una
imatge de la constitució de l’actual Parlament de Catalunya, amb Miquel
Iceta i José Montilla saludant Felip Puig i Artur Mas.
 Foto: QUIM PUIG

Em sembla que no sóc l’únic que reclama que
comencem a parlar d’un cadàver que sembla que tothom veu però que ningú
gosa enterrar. Van en augment les veus que des de l’estafa estatutària
clamen per donar per mortes les aspiracions tradicionals de l’anomenat
catalanisme polític. Unes pretensions les quals, per fer-ho ras i curt,
podríem dir que han estat la voluntat d’una convivència harmònica,
pacífica i civilitzada amb Espanya tot procurant que fos respectada la
nostra personalitat nacional. De tot plegat, el més destacable que
n’hem tret és la demostració de la impossibilitat d’un clima d’harmonia
entre ambdós pobles, i en aquest procés són molts els catalans que hi
han esmerçat tones de bona voluntat (i també d’ingenuïtat) per tal de
fer-ho possible. Feina i temps perdut. Cada oferiment fet des d’aquí ha
estat contestat amb una sonora bufetada des d’allà. I ara què hem de
fer?

No és difícil reconèixer que Espanya ha perdut gran part
dels complexos que podia tenir l’any 1975. Llavors sortien d’un règim
sanguinari que els feia anar pel món amb el cap cot, donat que eren
massa les barrabassades comeses. Els dirigents catalans del moment no
van saber aprofitar-se d’aquesta situació. Ans al contrari, el
catalanisme majoritari a casa nostra, amb una política que no arribava
ni a la categoria de tercera regional, feia mans i mànigues per
«modernitzar» Espanya. El cert és que, a poc a poc, els espanyols van
anar homologant-se a les democràcies occidentals a base d’OTAN o CEE i
ara resulta que ells són el paradigma de l’avantguardisme i nosaltres,
una gent ancorada en els temps de mossèn Cinto Verdaguer. Per acabar
d’arrodonir la jugada, avui gaudeixen d’unes possibilitats econòmiques
inimaginables fa un parell de dècades, gràcies naturalment a l’espoli
comès amb Catalunya.

Així, el balanç que pot presentar el
catalanisme dels darrers anys no és precisament per donar gaires
mostres de triomfalisme. De fet, podríem dir que no ha avançat gaire,
ja que avui encara està intentant superar els obstacles que van
inspirar-lo. Si, per exemple, prenem les famoses Bases de Manresa de
l’any 1892, podem llegir-hi textualment: «La llengua catalana serà
la única que ab carácter oficial podrá usar-se a Catalunya y en les
relacions d’aquesta regió ab lo Poder central.»
Ja ho podeu veure,
més de cent anys no han estat suficients per assolir l’oficialitat
única de la llengua catalana. Si això és el que hem avançat en allò que
constitueix el tret més significatiu de la nostra personalitat
col·lectiva, ens en caldran cent més per assolir-ho? Ben mirat, ara
adquireix més valor que mai aquella frase del gran patriota Daniel
Cardona: «L’experiència del catalanisme polític ens aconsella el
separatisme.»

Amb tot, però, hi ha qui continua capficat a no
voler aprendre d’una experiència que està deixant Catalunya en una
situació agònica. Continuen amb l’obsessió malaltissa de fer el
possible per tal de mantenir-nos lligats a Espanya. Són capaços de
deixar morir Catalunya abans que reconèixer una política equivocada. Ho
mantinc fermament: els pitjors enemics de l’independentisme són aquells
que durant vint-i-cinc anys han apostat per un impossible «encaix» des
dels seus alts càrrecs oficials. Encara ha d’arribar el dia que diguin
«ens vam equivocar». A més, de forma incívica, voldrien que les actuals
generacions continuéssim en la seva mateixa línia de fracàs, car saben
prou bé que el triomf de les tesis secessionistes significa la fallida
de la seva política. Així doncs, mai els podrem considerar uns pares de
la pàtria, sobretot perquè no ignorem que un pare sempre desitja per a
un fill que arribi allà on ell mai ha pogut fer-ho.

De tota
aquesta experiència, què en podem extraure? Liquidar la línia política
que ha marcat els darrers cents anys tampoc podem fer-ho com aquell que
tanca un negoci que no ha reeixit. L’esforç i l’idealisme que ha
presidit en moltes ocasions aquest catalanisme no el podem llençar per
la borda com si res. Cal reconèixer les bones intencions que han
inspirat molts dels seus defensors. És per això que, si hem de tancar
definitivament una importantíssima etapa de la nostra història, hem de
fer-ho d’una forma ordenada i en consonància amb el rigor que va
inspirar la seva creació. Vull dir que, de la mateixa forma que la
primera mostra important per articular el catalanisme polític fou
reunir totes les entitats i grups més representatius del país amb la
finalitat d’intentar donar forma operativa al moviment, també hauríem
de fer el mateix per certificar-ne la defunció. Si van existir unes
Bases de Manresa que significaren poc més o menys això que dic, hi
haurà d’haver un congrés o similar que doni per tancada aquesta etapa
de la nostra història i obri les portes al que haurà de ser el leitmotiv de l’acció política dels catalans: l’independentisme.

Els
nostres avantpassats van veure que calia anar més enllà per garantir la
supervivència de Catalunya. Llavors, per exemple, el gironí Joaquim
Riera i Bertran, en el decurs de la famosa assemblea celebrada a la
capital del Bages afirmava: «Aquí ens hem reunit en fraternal Assemblea per a reivindicar la nacionalitat de nostra Mare Pàtria
Era el que corresponia fer en aquell moment, però nosaltres no podem
continuar eternament dient només que som una nació. Els temps de les
Bases de Manresa ja han passat, i ara el que hem de definir solemnement
són uns altres fonaments: aquells sobre els quals s’ha de construir el
futur Estat català independent.

Santiago Espot, President executiu de Catalunya Acció


EA 799. “Fer publicitat a les revistes en català” i “Llegir en la nostra llengua”

La senyal de l’esclau: llegir en la llengua de l’amo, mirar la TV de l’amo, escoltar la televisió de l’amo …

Notícia de Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2711814

DIJOUS, 24/01/2008 – 16:00h

Vint-i-cinc anys explicant la realitat en català
Lluís Gendrau, president de l’APPEC: ‘Catalunya és un país de revistes’

L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC)
comença avui els actes del 25è aniversari. VilaWeb entrevista el seu
president, Lluís Gendrau, que explica els actes que organitzaran i com
s’adaptaran les publicacions periòdiques a l’era digital. Es mostra
orgullós perquè, a Catalunya, un de cada dos lectors de revistes ho fa
en català. Tot i amb això, aquest índex de penetració no fa que les
empreses del país es decideixin a invertir-hi en publicitat.

L’APPEC comença avui a bufar 25 espelmes. Què suposa aquest quart de segle per a l’entitat?

Catalunya és un país de revistes. Ja a la república n’hi havia
desenes. Després del franquisme, calia recuperar el terreny perdut, que
es tornés a visualitzar tot un sector d’editors i d’artesans de
revistes que ja eren presents al quiosc, però que no tenien
visibilitat. Per això va néixer l’APPEC, el 1983, aplegant catorze
publicacions. Des de llavors, és el sector que ha crescut més i ara ja
n’aplega 150. Per tant, s’han multiplicat per deu, i han millorat en
qualitat i diversitat. Cobreixen pràcticament tots els àmbits, des de
la cultura a la política, la política internacional, l’art, els
esports, la cuina, la música, l’interiorisme, els viatges… Un dels
reptes que teníem era que les revistes en català, que eren creades per
la societat civil, s’anessin convertint en petites indústries que cada
cop es van musculant més. Hi ha vàries editorials que ja no editen
només una revista, sinó que obren nous mercats. Ara es comença a palpar
que hi ha vàries petites estructures d’indústria cultural.

Ha costat arribar-hi?

Molt, perquè les infrastructures del país ha costat que es
creessin. El periodista Ramon Barnils deia que no teníem autopistes
culturals. Ara les hem anat creant i això ha permès que el sector es
desenvolupés. També calia que hi haguessin lectors, que l’escola i els
mitjans de comunicació generalistes han contribuït a formar. El govern
també ha posat en marxa diverses polítiques d’indústria cultural… No
ens trobem en una situació de confort, però sí que anem pel bon camí.

Com celebraran el 25è aniversari?

Avui celebrem la Nit de les revistes, que vol homenatjar un sector
que ha crescut i explicar que que hi ha trenta-sis revistes que fa
vint-i-cinc anys o més que s’editen, un fet únic a Europa. Un volum tan
gran vol dir que tenim un país amb unes arrels culturals molt potents.
Al juliol també explicarem que aquest és un país de revistes amb una
exposició al Palau Robert, editarem un llibre antològic de les revistes
en català i organitzarem, a la tardor, un congrés internacional de
revistes, el primer que es farà a Barcelona, en què volem que hi
participin els editors de les principals revistes del món.

L’APPEC ha multiplicat per deu les revistes associades. La tendència a l’alça demostra que el català cada cop té més lectors?

Sí. A Catalunya, d’entre el púbic que llegeix revistes, un 46% ho
fa en català. Per tant, és un de cada dos lectors de publicacions
periòdiques, un índex altíssim. Gairebé a totes les cases hi ha hagut
una revista infantil, la del poble, de cuina, d’història… Formen part
de la vida quotidiana dels catalans.

De revistes en català, constantment n’apareixen i desapareixen, com per exemple ‘Time Out’ o ‘Nat’. Quin balanç se’n pot fer?

L’èxit real de ‘Time Out’ s’haurà de veure en funció de la
capacitat que tingui de contactar amb els compradors. Però només la
seva sortida, ja és un èxit. Fa anys, vaig anar a veure la seu de ‘Time
Out’ a Londres i m’hi vaig trobar un edifici de vuit plantes. Vaig
pensar que a Catalunya mai ho podríem fer. Ara, quan veus que hi ha uns
editors que són capaços de treure-la al carrer, t’adones que el sector
ha crescut, que hi ha una publicació en català que, amb estàndards
internacionals, pot arribar als lectors amb total normalitat. D’altra
banda, la vida de les revistes és com la vida real. N’hi ha que neixen,
es fan grans, es transformen, es moren, canvien… No ens podem estimar
mai massa una revista. La seva vida mitjana és d’entre dos i sis anys.
No hem de tenir por de tancar una publicació, i no passa res. La
tanques per treballar en un altre front.

Segons el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, les revistes
en català tenen més força que la que podria semblar a primer cop d’ull.
Estan satisfets amb els resultats?


El Baròmetre és una eina que segurament serà eficaç, però no pot
auditar les revistes que publiquen 5.000 exemplars. Per tant, no
retrata amb prou fidelitat les revistes en català. Sí que ha detectat
que són el segon sector amb més penetració, que la premsa
especialitzada és la premsa del futur. Ara que hi ha una certa crisi de
la televisió i premsa generalistes, la gent busca les revistes
especialitzades.

Les dades del Baròmetre faran que tinguin més publicitat i, per tant, més solidesa empresarial?

Perquè les centrals de mitjans i les empreses apostin per les
revistes en català, veiem que no n’hi ha prou amb tenir 100.000
lectors. No entenen que la premsa en català és un bon suport per fer
arribar el seu producte a l’audiència. Hi ha una forta tendència a
anunciar-se als mitjans en castellà. Aquí hi hauria d’haver una
responsabilitat civil per part de les empreses del país a l’hora de fer
publicitat en les revistes en català.

Les empreses del país no els tracten com es mereixerien?

És un dels grans dèficits. Els grans anunciants no estan presents a
les revistes en català. I les empreses que tenen grans concessions del
govern, tampoc. No és un problema de mercat ni de suports, sinó de
país. Hauríem de fer entendre que les grans marques han d’apostar per
les revistes en català per arribar al seu públic. Els consumidors que
llegeixen en català també usen els serveis anunciats.

L’APPEC fa front a les noves tecnologies amb la creació d’un quiosc digital. En què consistirà?

Posarem en línia i comercialitzarem totes les revistes a través
d’internet. Les subscripcions tenen problemes de costos, retorns,
bústies plenes…, i el quiosc també està saturat, cada cop se’n
tanquen més. Les revistes en format digital arriben més ràpid al
lector, tenen menys costos, poden ser multimèdia, permeten cerques a
l’arxiu… Ara penjarem a internet les 50 primeres publicacions a la
plataforma zinio.com i, en els propers tres anys, ja hi seran totes,
amb un resum en anglès perquè els internautes d’arreu del món ho puguin
consultar. També treballem amb les biblioteques perquè es digitalitzi
tot el fons de les revistes en català.

El paper quedarà en un segon pla?

No tenim clar que el paper hagi de desaparèixer. El lector podrà
tenir la doble subscripció en paper i en línia, només en línia amb un
50% de descompte, podran néixer revistes que siguin només digitals…
Però el paper continuarà sent clau. Al febrer posarem en marxa una
aposta pionera: portarem les revistes als mercats, el primer dels quals
serà el de la Concepció. Hi instal·larem màquines expenedores de
revistes, en què s’hi podrà comprar a qualsevol hora del dia. No
substituirà ni els quioscos ni les subscripcions o les consultes en
xarxa, sinó que serà una eina més per estar a prop dels lectors.

Bernat Ferrer

(Fotografia d’Ignasi Rz.Renom)

 

 

EA 798. “ELOGI DE LA TRANSGRESSIÓ” QUAN LES LLEIS SÓN INJUSTES CAL TRANSGREDIR-LES.

Notícies

22.01.2008 – 12:00

Presentació a Reus del llibre "Elogi de la transgressió " (La Busca
edicions) a cura de Josep Murgades, filòleg, i amb la presència de
Ramon Camats i Quim Gibert, coautors
Dia: Divendres, 25 de gener de 2008
Hora: 8 del vespre
Lloc: Centre de Lectura
Adreça: carrer Major 15, Reus

Elogi de la transgressió reuneix les ponències de les Jornades de
Psicologia i identitat nacional que sota el títol Identitats i (des)raó
d’estat es feren a Sueca (la Ribera Baixa del Xúquer) el 12 i 13 de
maig de 2006.


La negativa de Borrell II de renovar fidelitat als francs (988), el
Tancament de caixes (1899), les reiterades proclamacions de l’Estat
català per part de Lostau (1873), Macià (1931) i Companys (1934), no
foren altra cosa que actes de sobirania.
En el seu moment, van
qüestionar la legalitat vigent i ens van permetre avançar com a poble
.
D’una altra manera, la Crida a la Solidaritat (1981-1993) i, en els
nostres dies, col·lectius com Un país, Una bandera, també han basat la
seva tasca en la transgressió.

Ara per ara, tant París com Madrid no tenen el més mínim interès a
reconèixer la plena sobirania dels Països Catalans. En aquest sentit,
l’única llengua d’estat de la República francesa i del Regne d’Espanya
són el francès i el castellà, respectivament. El català té un rang
inferior o no gaudeix de la més mínima oficialitat, com en el cas de la
Catalunya del Nord i de la Franja de Ponent. Crear jerarquies entre
identitats és sinònim de desigualtat. I rere la discriminació solen
aflorar abusos i altres violències.

Això explica la conveniència de rebel·lar-nos davant tractes
humiliants. Els estats espanyol i francès en són plenament conscients.
Quan les lleis són injustes, transgredir passa a ser una via èticament
lícita.
Ens referim a una desobediència meditada. Precisament aquella
que fa de les persones éssers crítics, compromesos i més lliures.