498. Preludi de la Independència. Capítol VI. “els qui han volgut dominar Europa”

Preludi de la Independència. Capítol VI. "els qui han volgut dominar Europa"

 Preludi de la Independència de Carles M. Espinalt, 1992

CAPÍTOL   VI

NAPOLEÓ, TALLEYRAND 1

CATALUNYA

Abans, com ara, els qui han volgut dominar

Europa ideen projectes i especulen mitjançant

un ample espectre polític que, quan es refe-

reix a Catalunya, va des de la submissió més

estricta a la plena Independència. Cap possi-

bilitat es descarta per endavant. Com és que

no s’hi han fixat detingudament els nostres

historiadors? Ni un d’ells esmenta fets com el

següent: L’any 1807 Napoleó comunicava

amb imperiosa insistència a Talleyrand que

volia apoderar-se d’Espanya. Dominaria la

península Ibèrica, nació per nació. Era reco-

manable? Talleyrand creia que no en tenia

cap necessitat, ja que els espanyols li deixa-

ven pas lliure per combatre contra Portugal i

els tenia rendits sense atacar-los.

Els consells de Talleyrand a l’emperador

venien a dir: Si voleu intimidar encara més els

espanyols ocupeu, Catalunya. Amb l’acció,

podreu fer creure als catalans que els inde-

penditzeu d’Espanya, que els té sotmesos. I,

la gesta, podreu presentar-la de cara a

Espanya com una ajuda que els feu, ja que

no essent els catalans gent de la seva con-

fiança, voleu assegurar-vos que no us trairan

per aquest costat ni faran cap mala passada

a Espanya. «Ocupada Catalunya ?concreta

textualment Talleyrand en les seves

Memòries? , fins aconseguida la pau maríti-

ma amb Anglaterra, si la pau es retarda, és

possible que Catalunya, que és la menys

espanyola de totes les regions d’Espanya,

s’adhereixi a França, puix que d’això n’hi ha

tradicions històriques.»

Per perfectes que fossin les maquinacions

que Talleyrand ordia, Napoleó no en va fer

cap cas. Ell, creia només en el poder de les

armes i amb la seva sort de guerrer invenci-

ble, mentre el seu ministre comprenia que el

secret de la política operant es deriva de

saber desxifrar i valer-se del caràcter dels

pobles. Parlaven dos llenguatges diferents. El

mateix Talleyrand comenta els resultats

d’aquella entrevista amb Napoleó: «No el vaig

convèncer i des d’aleshores desconfià de

mi.» És més, el recel i la suspicàcia entre

aquests dos personatges, iniciada un dia del

1807, on van sortir a parlar de Catalunya,

creixia més i més a mesura que la guerra a la

península Ibèrica prenia un mal caire per a

Napoleó. Se sentia airat per l’encert dels con-

sells de Talleyrand? Mai no havia permès

Bonaparte que li donessin una lliçó d’estratè-

gia. l molt menys si després es demostrava

que era la correcta. Només el que ell ideava

ho creia la perfecta solució. Aquesta supèr-

bia, fins i tot pot constatar-se en els

comentaris que deixà escrits Napoleó a

l’entorn del llibre E/ Príncep de Maquiavel.

Així, en un moment que, l’autor, adverteix al

príncep de com pot estalviar-se certes dificul-

tats, Napoleó anota: «Maquiavel es

meravellaria de veure com he sabut escapar-

me’n.»

No, les tropes napoleòniques no varen pas

envair Catalunya amb l’estratègia de

Talleyrand; el programa que portaven ni de

bon tros era tan astut i precís. Es pot dubtar

del talent polític dels catalans, però és inne-

gable que som un poble que ha tingut com a

adversaris homes de la màxima sagacitat.

Com a mínim, enfront, rarament hem trobat

aprenents. Què hauria passat si els francesos

haguessin envaït Catalunya portant com abandera la política de Talleyrand?

Naturalment, va prevaldre la de Napoleó i cal

llegir les proclames dels francesos per veure

fins on estaven desafinades. S’adreçaven als

catalans, això sí, amb l’idioma de la terra,

però en termes molt poc motivadors. Un frag-

ment: «Napoleó el Gran vos allarga los seus

braços tutelars veyent que les entranyes de

vostra pàtria se despedasen per al furor revo-

lucionari que us han inspirat los vils

inglesos.»

Amb tot, van trobar-hi molts catalans dispo-

sats a valdre’s d’aquells esdeveniments per

anunciar un preludi de la Independència. Amb

temor i agafades les oportunitats per la punta

dels cabells, si voleu, però sense defallir i

donant la cara. Si calia exigir, es feia. Quan

en un sopar de gala que la ciutat de

Barcelona oferia al mariscal Augereau, nome-

nat Governador General ?segons es pot

llegir en el llibre Invasió Napoleònica de

Frederic Camp?, el Regidor en Cap Antoni

de Ferreter reclamà de l’alt militar francès que

a partir d’aleshores fos publicat en català el

Diari de Barcelona, no podem pas dir que els

polítics d’aquell temps anessin per les bran-

ques o es passessin la vida creient que

encara «no és el moment.»

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

——————————————————————–

No us oblideu de llegir a En Carles M. Espinalt "Preludi de la Independència" post 491 (V) post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)

497. Comunicat d’UNITAT NACIONAL CATALANA.

"-Quant a la resposta de CiU, no és d’estranyar tampoc la seva contesta covarda, pròpia d’una organització regionalista que mai no ha fet bandera de la plena llibertat de Catalunya."

Penosa actuació final de Ciu! La reedició del pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero. Mesells i esclaus! (eL BLOCAIRE) 

UNITAT NACIONAL CATALANA

Catalunya mereix la llibertat

Quant a l’oferta feta per Esquerra a CiU de governar conjuntament a la Comunitat Autònoma de Catalunya si la coalició regionalista accepta fer un referèndum d’autodeterminació, UNCat llança el següent missatge al sobiranisme català:

-L’oferta d’Esquerra només es pot entendre com un intent d’aquesta formació de perdre menys vots en les properes eleccions municipals com a conseqüència de la seva defecció en la defensa dels interessos de Catalunya i dels seus pactes de govern amb el PSOE i Izquierda Unida, formacions espanyolistes que tenen la seva raó de ser en el nostre país en la privació dels drets de la nació catalana.

-Aquest engany preelectoral s’emmarca dins d’una política basada en la utilització i la manipulació dels ciutadans per interessos partidistes, i representa la continuïtat d’una manera de fer que va viure el seu moment culminant en les passades eleccions autonòmiques, quan les formacions que integren el tripartit van ocultar un pacte que feia temps que estava escrit.

-Fer valer el dret d’autodeterminació del poble català és quelcom molt important que requereix propostes serioses, i no declaracions de cara a la galeria que només serveixen per omplir titulars de premsa i no obren el camí cap al reconeixement d’aquest dret.

-És contradictori que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sigui una condició necessària per pactar amb CiU, quan, en canvi, es regala el poder a un PSOE que espanyolitza impunement des del govern el nostre país.

-Quant a la resposta de CiU, no és d’estranyar tampoc la seva contesta covarda, pròpia d’una organització regionalista que mai no ha fet bandera de la plena llibertat de Catalunya.

-Per tot això, UNCat insta els sobiranistes catalans a no caure en els enganys de la classe política regionalista i acomodada al jou espanyol, i a treballar des de tots els àmbits, amb constància i perseverància, per la independència de Catalunya. La fermesa en la defensa dels nostres drets, a tota hora i no només quan convé, és essencial a l’hora de valorar a qui hem de donar el nostre suport per liderar l’independentisme. Catalunya es mereix més; els catalans mereixem la llibertat.

Unitat Nacional Catalana – 28 de març de l’any 2007. 

missatge enviat per
UNITAT NACIONAL CATALANA UNC
correu@unitat.org 

———————————————-

Aviat: Catalunya serà Barra lliure per a Espanya. Gràcies senyors de CIU I D’ESQUERRA.
L’UN COMENÇA Els nyaps i l’altre els acaba, FAN UN BON EQUIP AL SERVEI D’ESPANYA!

"El segon tripartit resistirà la segona retallada del nou Estatut i el govern de ZP seguirà rebent el suport dels satel·litzats CiU i ERC: per aprovar els pressupostos generals de 2008 aquesta tardor també competiran per oferir més barat, i no més car, el seu suport? Com ha d’avançar les eleccions generals el PSOE si aquest estat de coses és el seu Nirvana! Com es pretén que hi hagi crisi d’Estat si es torna a retallar el nou Estatut i ni tan sols hi haurà crisi de govern? …"     (Ramon Tremosa i Balcells)        SEGUEIX …. 

RAMON TREMOSA

Comparteixo amb Enric Juliana l’anàlisi sobre l’acte per un aeroport intercontinental al Prat de dijous passat a l’IESE: ha estat la més sòlida i pertinent manifestació catalanista dels darrers temps. Tot i que la descentralització i la privatització d’AENA passa per la política (i aquí sí que l’Estatut del Parlament hi aportava una bona solució), el consens empresarial català ha estat per fi unànime i ha de servir per palanquejar aquesta reivindicació. La presència dels alts càrrecs de La Caixa es va complementar amb un molt ampli espectre d’executius i empresaris, de cambres de comerç i col·legis professionals. I ha suposat una esplèndida novetat comprovar la presència molt activa de noves fundacions empresarials i de patronals emergents de comarques, que amb la seva decidida actitud han contribuït decisivament a la gestació i a l’èxit de l’acte. Un acte que suposa un seriós avís reivindicatiu, d’una volada mai vista a Catalunya, al fins ara submís i silent president Montilla.

A Madrid, però, la premsa no hi ha fet quasi cap menció. Fa anys que sentim a dir que els catalans estem fanatitzats per la identitat i que a Madrid només importen els temes de gestió. Quan des del rigor i la professionalitat més alta, però, es qüestionen des de Catalunya els trets soviètics del model aeroportuari d’AENA (centralització obsessiva, opacitat estadística de resultats per tapar les pèrdues de molts aeroports, veto al sector privat, als governs regionals i locals i a la competència entre aeroports, retòrica solidària per camuflar el descomunal tracte de favor inversor a Barajas, supeditació de tots els altres aeroports a una única porta intercontinental madrilenya…), qui està tothora manifestant-se al carrer per motius identitaris són precisament els madrilenys. Com diu Antoni Puigverd, prou de falsa i hipòcrita retòrica liberal madrilenya! Informació privilegiada, privatització de grans monopolis i imperis bastits amb concessions d’obra pública atorguen al liberalisme madrileny "clars trets russificants": sempre a l’ombra del poder en el moment precís.

Als catalans ens cal una rectificació després de l’Estatut: en els darrers anys els ens públics estatals (Agència Tributària, AENA, Adif,…), darrere els quals es camuflen els ministeris, s’han modernitzat i han augmentat molt el seu poder. Això del poder creixent madrileny no és cap broma: la Intervenció General de l’Estat acaba de publicar que l’any 2006 la pressió fiscal a Espanya (impostos totals recaptats/PIB) ha superat per primer cop el 40% del PIB, quan era del 37% l’any 2004 i del 33% l’any 1998 (i del 16% l’any 1986). Les recaptacions d’impostos creixen entre un 10% i un 15% anual (societats entre un 20% i un 25%), mentre el PIB real creix un 3,5%. Més pressió fiscal vol dir, molt probablement, més dèficit fiscal català, del qual el govern espanyol des del 1996 no ha publicat res més. El Gran Madrid avança ràpidament, xucla energies com mai i s’engreixa amb uns recursos que teòricament són per a la solidaritat amb les regions pobres. Certament, els catalans hem de rectificar elevant el llistó reivindicatiu: el nou Estatut no ha afectat el nucli de poder creixent d’aquests nous bastions fortificats de neocentralisme eficaç i de privilegis dels alts funcionaris de l’Estat. I les grans qüestions que el nou Estatut havia de resoldre (mal finançament, dèficit i control de les infraestructures) segueixen sense ni tan sols considerar-se a debat a Madrid.

Xavier Vendrell demana a CiU un referèndum d’autodeterminació a canvi del govern de la Generalitat. Per què, però, ERC no va exigir al PSC fa quatre mesos la independència dels aeroports catalans? La independència del futur es construeix a partir de petites independències específiques del present i podríem donar per bo aquest segon tripartit si aconseguís el traspàs dels aeroports. Els silencis de Montilla davant del centralisme ben explicitat d’AENA, però, no conviden a l’optimisme, sinó que auguren la secular i dòcil submissió del PSC al PSOE al Congrés de Diputats. Aquesta segona legislatura al govern català també sortirà gratis al PSC en termes de millora de l’autogovern?

En aquest context, no veig cap crisi d’Estat a la vista quan el Tribunal Constitucional, potser en plenes vacances d’agost, fixi un sostre ben baix a les interpretacions del nou Estatut. El president ZP ja va dir fa uns mesos que no passaria res si l’alt tribunal en suprimia alguns articles i el president Montilla només està interessat a passar pàgina tan ràpidament com pugui de la nosa estatutària. ERC té tot el dret legítim a dur al límit les seves apostes estratègiques i a esgotar la legislatura: no veig, però, guanys clars ni mesurables d’autogovern (l’excel·lent gestió en favor del país dels republicans l’anul·la l’acció en sentit contrari dels socialistes) ni tampoc per al partit (una part de l’electorat s’absté i, en menor mesura, torna a CiU).

El segon tripartit resistirà la segona retallada del nou Estatut i el govern de ZP seguirà rebent el suport dels satel·litzats CiU i ERC: per aprovar els pressupostos generals de 2008 aquesta tardor també competiran per oferir més barat, i no més car, el seu suport? Com ha d’avançar les eleccions generals el PSOE si aquest estat de coses és el seu Nirvana! Com es pretén que hi hagi crisi d’Estat si es torna a retallar el nou Estatut i ni tan sols hi haurà crisi de govern?

Ramon Tremosa i Balcells
Professor de teoria econòmica a laUB

496. Cada vegada que ve un càrrec nord-americà important s’interessa pel nostre futur …

Qui sap que li respondria en Jordi Pujol amb qui Colin Powell comparteix la condició de "ex"? El que sí sé és el que li hauria respost Catalunya Acció! (Notícia del Powell a la resta d’article)

Estats Units Visita de Powell a Barcelona Crònica

"Hem comès molts errors"

IRAQ · L’excap de la diplomàcia diu que no van planificar bé l’ocupació i no van entendre què era la insurgència UE · Admet que la guerra va malmetre les relacions amb Europa

Ana Alba

"Iraq serà gairebé un barem de l’èxit internacional dels Estats Units i definirà la presidència de Bush". El general Colin Powell, secretari d’Estat de la primera administració de George W. Bush (2001-2005), va admetre ahir que la Casa Blanca havia "comès molts errors a l’Iraq" en la conferència que va pronunciar en el marc del fòrum Sortim al Món, organitzat per FemCat Fundació Privada d’Empresaris, a l’auditori del World Trade Center de Barcelona. Powell, estrella del fòrum, va admetre que Washington "no va planificar" bé l’ocupació de l’Iraq ni va entendre "què era la insurgència". També va insinuar que els nord-americans es van equivocar desmantellant amb presses l’exèrcit iraquià i apartant tots els baasistes dels llocs de responsabilitat. "No es va veure que [la mesura] afectava fins i tot els mestres", va remarcar.

Powell va dir clarament que va recolzar Bush el 2003 per llançar un atac contra l’Iraq sense el suport de l’ONU -tot i que va remarcar que el va "intentar obtenir"- i es va mostrar convençut que "hi ha guerra civil a l’Iraq, encara que l’administració [Bush] no ho reconegui". "Hi ha dos blocs al país que lluiten pel poder, i un triomfarà sobre l’altre o al final tots dos se’n cansaran […] Crec que seguirà havent-hi un govern de majoria xiïta. Espero que trobi l’equilibri [per incloure els altres grups del país]".

L’excap de la diplomàcia va subratllar que les tropes dels EUA "no es poden quedar indefinidament a l’Iraq. La presidència [dels EUA] ha de tractar aquest tema". Precisament ahir, una enquesta del Pew Research Center mostrava que el 59% dels nord-americans estan a favor del projecte de llei per retirar les tropes dels EUA abans del setembre del 2008, aprovat per la Cambra de Representants.

Powell, convidat a Barcelona per parlar sobre globalització -el títol de la seva conferència era Globalitzar-se o morir?-, va confirmar que l’Iraq havia estat la poma de la discòrdia entre els aliats de banda i banda de l’Atlàntic. Arran d’una pregunta de l’expresident Jordi Pujol, que moderava l’acte i va confessar tenir "molta simpatia" per Powell, el general va referir-se amb claredat i humor a les relacions entre els EUA i els seus aliats europeus, que el 2003 van esdevenir molt tenses, especialment amb França. Powell va dir que "les paraules de Donald Rumsfeld [aleshores secretari de Defensa], que es va referir [en to despectiu] a la Vella Europa, no em van ajudar gaire" a convèncer França i Alemanya que donessin suport a la guerra. El cap de l’Estat major conjunt dels EUA en la Guerra del Golf, el 1991, va afirmar que l’actitud dels EUA cap al Pròxim Orient provoca rebuig arreu del món.

Vestit de fosc i movent-se per l’escenari com un presentador de televisió, Powell va repassar la seva trajectòria militar i diplomàtica, la Guerra Freda i el seu pas pel govern de Bush. L’exsecretari d’Estat es va mostrar partidari de suavitzar les restriccions dels EUA a la concessió de visats, imposades arran dels atemptats de l’11-S. "Ens hem tornat una mica bojos" amb les normes de seguretat, a causa del "terrorisme".

Powell, que considera que no s’ha de témer la Xina sinó apropar-s’hi, va subratllar que el lideratge dels EUA "encara és necessari", tot i que "ja no hi ha imperis que amenacin el nostre sistema de vida".

495. Com marxar d’Espanya?

Els dijous toca:

CATALUNYA ACCIÓ  A  RÀDIO ESTEL
entre les 19.30h i les 20h al programa "Temps d’oci"
dirigit per Jaume Puigagut:

Escolteu el programa de fa 2 setmanes   ? La crispació a Espanya?(Símptomes del procés de descomposició d’Espanya i la factible independència dels catalans)
Per a escoltar el col·loqui (24 min) directament des d’Internet cliqueu aquí mateix.

————————————–

26 juny 2006

Els tres portaavions de la Sisena Flota dels EUA

Article publicat el 9/juny/2006

De cap manera deixarem sol el País Valencià!
Hem de comptar amb tots els independentistes dels Països Catalans, a més els necessitem com l?aire que respirem. Ells són els qui aguanten la Nació nostra -de tots els catalans-. Caiem sovint en l?error de pensar que podem partir dels partits polítics catalans del Principat. Ni CiU ni ERC -de moment- són i actuen com a independentistes i per la marxa que porten no crec que hi actuïn mai, per tant hem de superar els límits i particions que ens imposen i que ens imposa l?Estat Espanyol i les seves lleis nacionalment i políticament opressores. Mai hem d?oblidar que som una sola Nació i que Valencians, Nordcatalans, Illencs i Franjatins lluiten al pitjor front, el front més cruent, el front de les fronteres. Volem la Catalunya Lliure i Plena. Mai podem abandonar el País Valencià!

Tots els vots per tombar aquest estatut els hem de considerar el Preàmbul de la Independència que dibuixa aquest mapa publicat pel diari anglès "The Times" el 2/juny/2006. És com si ens enviessin bengales per a il·luminar-nos el camí que hem de seguir. Des de fora de Catalunya, lluny de l?Europa que ens atenalla dominada per França amb el seguidisme d?Alemanya, Itàlia i de l?aprofitada Espanya, ben lluny de tota aquesta mediocritat política que ens envolta, els estaments polítics rigorosos i seriosos veuen les coses d?una manera molt diferent.

De lluny van veure el que aprovava el Parlament Català el 30 de setembre de 2005. Van ensumar els moviments dels Socialistes Espanyols i dels seus germans els Fatxes Espanyols, exèrcit inclòs. Després van començar a observar les descarades retallades aplicades, poc després van veure la manifestació del dia 18 de febrer de 2006 i van escoltar el ?Som una Nació!? -per a ells, els de més enllà de l?Atlàntic, la paraula Nació té un significat honorable, seriós, precís i clar, un significat ple de Drets Polítics en majúscula. I com que, des de l’altra banda de l’Atlàntic, cerquen a Europa aliances i complicitats d?interessos polítics, econòmics i encara que ens sembli incomprensible i a molts els incomodi, sobretot el que cerquen els països anglosaxons és complicitats en valors humans i polítics. Tant, que si Catalunya assolís la maduresa de tenir estat propi, el món a no tardar s?enriquiria en democràcia i respecte, i ells, els nordamericans i els anglesos això ho saben. Per això ens fan arribar, cada vegada amb més freqüència, aquests senyals de fum.

Com a colofó d?aquest raonament diré que ni nosaltres podem abandonar el País Valencià, ni les Illes, ni la Franja, ni la Catalunya Nord, ni tampoc ells hauran d?abandonar els catalans del Principat. Dit això, caldrà també començar, quan sigui el moment, a moure els fils de les relacions internacionals per a dir als EUA que algun dia hauran de fer venir tres portaavions de la seva flota ben equipats i acompanyats -l?un per a Barcelona, l?altre per a València i el tercer per a Mallorca- que es puguin veure des de l?horitzó perquè a cap espanyol amb el cap calent, sigui de dretes o d?esquerres, pugui fer cap tonteria. El dia que això s?esdevingui Europa estarà apunt de fer un gran pas endavant, un pas cap a la pròpia maduració, un pas cap a la llibertat i un pas cap al respecte als pobles que la formem.

Salvador Molins i Escudé, 53 anys
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya) i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Berguedà)

494. Jo sóc un Valencià de més al Nord, Jo sóc un Valencià del Principat.

I com a català estic amb vosaltres catalans del Sud!

Penjo el que de vosaltres acabo de rebre; estic amb vosaltres!

La gent de Catalunya Acció lluitem i lluitarem per trencar els falsos tòpics amb que intenten separar-nos!

Visiteu: https://www.lletjos.org/volemtv3/

 

PER TV3 I CONTRA LA CENSURA DE CAMPS. TEXT PER A ENVIAR A TOTHOM


COPIEU I ENVIEU ALS VOSTRES CONTACTES AÇÒ, NOMÉS ÉS 1 MINUTET.

Com ja sabràs, el pròxim dimarts 27 de març, el govern de Camps tancarà per la força les emissions de TV3 al País València després que ACPV, entitat propietària dels repetidors s’haja negat a fer-ho. Eixe dia els i les valencianes deixarem de poder vore els canals de la Corporació Catalana de Radio i Televisió.
Ja fa més de mig any Acció Cultural del País Valencià hagué de passar les emissions de TV3 del sistema analògic al digital terrestre (TDT), ja que el Ministeri d’Indústria així ho havia manat per a que La Sexta pogués emetre en analògic al País Valencià. Amb el pas al digital terrestre la CCRTV ens ofereix quatre canals (TV3, 33, 3/24 I K3) amb els que s’amplia l’oferta cultural a la televisió, i a més a més, totalment en català… o valencià, com vulguem dir-li a aquesta mateixa llengua.
Ara, després que fa ja uns quants anys el govern de Zaplana rebentava els repetidors d’ACPV i emetia interferències als senyals de TV3, el botifler de Francisco Camps, ens nega la llibertat d’informació i expressió i també ens nega el nostre dret a vore televisió feta íntegrament en valencià.
Les raons que el govern valencià dóna al tancament de TV3 són la "il·legalitat" de les emissions, ja que ACPV no disposa de llicència per emetre els senyals de TV3 al territori valencià. Però de tots els canals que podem vore, quants tenen llicència? Per què ens tanquen TV3 i no la "basura" de canals que també emitixen il·legalment? Per què la Televisió de Catalunya no ha de poder ser vista al País Valencià i la d’Andalusia si? La resposta és senzilla i clara: al govern botifler de Camps els molesta que poguem tindre una televisió íntegrament en la nostra llengua, els molesta que vegem una televisió que ells no controlen, els molesta que vegem una televisió més plural, cultural i valenciana que la pròpia Televisió Valenciana. La dèria anticatalana, i per tant, antivalenciana dels fatxes que ens governen arriba fins al punt de censurar quatre canals de televisió i de negar-nos la llibertat d’elegir el que volem vore, com en els pitjors temps de la dictadura.
Però açò no és un fet aïllat, açò és una de tantes estratègies espanyolistes contra el País Valencià, un país on totes i tots callem i ens mengem la merda, on ens xafen, se’ns burlen i només oferim silenci; un país on se’ns margina per parlar la nostra llengua i la destrueixen a base d’hòsties en castellà; un país on la televisió pública és una gran eina de propaganda del PP; un país on els que defensem la llengua, la nostra cultura i identitat som mirats com a estranys; un país que ara només és "comunitat" i en els pitjors dels casos "comunidad"; un país on ens han canviat la bandera, ens han dit que parlem una llengua diferent als catalans, i han manipulat la història com han volgut… un país on dóna vergonya dir que eres d’ell.
Mentre se’ns trepitgen els nostres drets, el partit més gran de l’oposició resta calladet a les seues poltrones. Els pogres-guais del PSPV-PSOE es caguen damunt una vegada més davant la dreta, ja ho feren durant els anys més durs del conflicte lingüístic i identitari valencià i ara ho tornen a fer. I ara que les eleccions s’acosten ens diran que són d’esquerres i valencianistes, i es faran els valents davant del PP, però ja estem cansats de tanta mentida i falsedat, i tenim molt clar que tant se val PP que PSPV… els mateixos gossos amb diferent collar. Però bé, de moment esperarem que Joan Imbècil Pla diga algo respecte al tema de TV3. De moment i fins que no puguem fer fora el PP, l’únic que ens queda és fer saber a la gent el que passa al País Valencià, ja que els mitjans de comunicació només conten els que els interessa. I per a fer això hem de fer us de tot el que tinguem a l’abast: des d’internet fins als sprays, passant per la militància o l’activisme. O ens espavilem ja d’una o ens maten a la nostra pròpia casa, i ja és ben trist que tot açò ens passe després de tres-cents anys de la derrota d’Almansa on els valencians vam perdre el nostre autogovern i va començar el genocidi lingüístic i cultural i l’espoliació del país. Massa estem tardant en adonar-nos que no acoplem en Espanya i que Espanya de democràcia no entén massa.

De moment, i fins que decideixques el que faràs, el millor que pots fer és enviar aquest correu a tot quisqui, i si afegeixes alguna cosa encara millor.

Que no et faça por clavar-te en política, perquè d’ella depén tot el que et passe a la vida, i recorda que… NOMÉS EL POBLE SALVA EL POBLE!!

 

———————–

https://www.lletjos.org/volemtv3/

 

El PP també il.legalitzara la TVCi (Televisió de Catalunya internacional) que es pot veure mitjançant les plataformes digitals de pagament (com canalsatelite)? La eitb també? i la tvg?

https://www.eitb.com/index.htm

https://www.tvg.es/

https://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcSeccio.jsp?seccio=tvci

 

 

Hi ha un sector de colons que sempre van dient que ells han aixecat Catalunya, però no se per què no van aixecar Espanya i ens van deixar a nosaltres en pau, així Espanya seria avui un potència més alta que EEUU, i nosaltres viuríem tranquils. Tanmateix, la immigració és com el proletari que, vivint en la misèria, té molts fills amb la inconscient esperança que algú els en deslliurarà: els fills són l’esperança dels pobres i la immigració l’esperança de les nacions amb fills covards.

493. El gran pacte amb el PSOE continua!

Abans es deia "que la prudència no ens faci traïdors!"

Ara cal dir "la tonteria ens ha fet traïdors!"

Com repeteixen Joan Oliver i Hèctor Bofill avui a l’Avui "només compten els estats" i és cert, però ells, Bofill i Oliver, què esperen a fer costat a l’objectiu* de Catalunya Acció?

(*sols un sol l’objectiu: la Independència! no valen dubtes! "no podrem" "no ens deixaran" "a Europa no …" Mireu la Merkel: Només se les fa amb els Estats!)

JP (St. Feliu de Guíxols)

492. Les dues darreres intervencions a Ràdio Estel: Hora de marxar i Ni moure un dit!

Nota: A l’anterior post 491 hi podeu llegir el capítol V de "Preludi per la Independència" del professor Carles Muñoz Espinalt. ________________

Post 492. Les dues darreres intervencions a Ràdio Estel:

Ràdio llibertat, ràdio PPCC, ràdio "pel nou estat català" …
tot això esdevé Ràdio Estel cada dijous de 7 a 8 de la tarda. Escolteu-ne les grabacions, val la pena. Eus-les ací:

23 març 2007

Ràdio: Col·loqui amb Santiago Espot i Josep Castany a Ràdio Estel

El dijous 22 de març del 2007, el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, i el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, van participar en el programa "Temps d’oci" de Ràdio Estel, presentat per en Jaume Puigagut.

Temes tractats:
· L’acte a l’IESE per a reivindicar la descentralització de la gestió de l’aeroport de Barcelona: un acte d’esclaus i servidors d’Espanya que ara veuen perillar la seva butxaca i que mai han mogut un dit per Catalunya (el grup Godó, Ricard Fornesa de la Caixa, Rosell de Foment, etc.).
· Comentari de l’article d’en Xavier Roig "Aeroport: ara ja no cal" publicat al diari Avui el 16/març/2007.
· La col·laboració del "empresariado catalán" i dels líders de CiU amb Espanya i a fer gran Madrid.
· Després de fer el ridícul pidolant, què pensen fer si AENA no modifica el seu plantejament? Quina estratègia tenen?
· Hi ha una estratègia per part del govern d’Espanya: el PEIT (Plan Estratégico de Infraestructuras y Transportes) del Ministerio de Fomento.

Per a escoltar el col·loqui (17 min) directament des d’Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (17 min, 8 MB) cliqueu aquí mateix.

15 març 2007

Ràdio: Col·loqui amb Santiago Espot i Josep Castany a Ràdio Estel

El dijous 15 de març del 2007, el President Executiu de Catalunya Acció, el Sr. Santiago Espot, i el Director General de Catalunya Acció, el Sr. Josep Castany, van participar en el programa "Temps d’oci" de Ràdio Estel, presentat per en Jaume Puigagut.

Temes tractats:
· Cal recuperar l’esperit dels almogàvers.
· Cristòfol Colom, la catalanitat de "Cervantes" i les investigacions d’en Jordi Bilbeny.
· En Carod-Rovira, els "països esportius" i l’article d’en Salvador Sostres al diari Avui.
· Oleguer i Thuram i el seu suport al català a la Catalunya del Nord.
· La crispació a Espanya.
· Jiménez Losantos i el seu llibre "Lo que queda de España (un prólogo sentimental, un epílogo balcánico)".
· Símptomes del procés de descomposició d’Espanya i la factible independència dels catalans.

Per a escoltar el col·loqui (24 min) directament des d’Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (24 min, 6 MB) cliqueu aquí mateix.

491 – Preludi de la Independència. Capítol V. “Batista i Roca, autèntic independentista!”

Preludi de la Independència de Carles M. Espinalt, 1992

CAPÍTOL   V

EL CÍNIC ESBORRAR

ELS INDEPENDENTISTES  DE LA HISTÒRIA

Quan un país pateix una crisi de dignitat

patriòtica el civisme dels seus millors homes  és silenciat, mal vist i fa nosa a tots aquells  que no suporten la conducta exemplar i se’n  mofen dient que és candidesa. Ells, voldrien  que habilitat política equivalgués a tripijocs  entre bastidors i talent directiu fos sinònim  d’embolicar la troca. Talment com si tot fos  una ensarronada.
     
No ens enganyem, persones així no podentenir de gent independentista com Josep Ma.Batista i Roca ?i novament em valdré d’una  figura paradigmàtica? una idea gaire millor

que la declarada per Josep Pla, quan en un

cert racó de les seves Obres Completes, hom

hi pot llegir: «El Sr. Batista i Roca que fou

com a separatista i catalanista, militarista.

Família rica ?negoci de bacallà?.

Universitat de Cambridge ?Anglaterra?. No

crec que tingués mai cap adepte. Decadència

inevitable del cognom.»

Per fortuna a Josep Ma. Batista i Roca no

el preocupaven gaire els judicis que d’ell es

poguessin fer. Tot el seu patir era la situació

del nostre poble. Tota la seva vida va ser un

preludi de la Independència de Catalunya. I

sabia que això seria possible, quan ja no hi

hagués una majoria de catalans que van pels

carrers amb la mirada esporuguida. Ens

conexia molt bé Batista i Roca. Justament, ell,

és el primer que va fer-nos el diagnòstic exac-

te sobre les peculiaritats del nostre caràcter

esclavitzat. No discutirem ara si després va

encertar o no el remei, però no va fallar gens

ni mica en dir-nos el mal que patíem. L’any

1928 escrivia: «Un senzill cop d’ull al caràcter

actual de la nostra gent no ens dóna gaires

motius per a ésser optimistes.» Ens veu ja

amb unes inhibicions i una manca de gosadia

que crea en el nostre ànim una situació que

Batista i Roca defineix així: «Ens fa donar

irreflexivament per descomptada la derrota

abans d’intentar l’atac.» Això sí, ens molesta

que se’ns ho retregui però cal encarar-s’hi si

d’una vegada volem enfortir el nostre caràcter

atuït i espantadís. «Davant d’una dificultat ?

prossegueix Batista i Roca?, tenim mil

maneres de vorejar-la, d’aclucar els ulls per

no veure-la o de fer mostra de la nostra iro-

nia, pensant vèncer-la, però l’obstacle resta.»

En els últims anys de la seva vida, Batista i

Roca recordava el seu diagnòstic ?formulat

gairebé cinquanta anys abans? amb la

nostàlgia i amb la recança de no haver pogut

fer tot el que hauria volgut per ajudar-nos a

refer el nostre caràcter. Jo li assegurava que,

per a mi, va ésser una llàstima no haver

conegut el seu diagnòstic cap allà l’any 1955,

quan polemitzava jo amb Vicens Vives i amb

vehemència no m’estava d’engaltar-li que era

un error que pagaríem molt car, afirmar que

els catalans anem del seny a la rauxa. En tot

cas, el català és l’home que va del seny a la

xerinola, com si amb rialles pogués esvair les

angoixes. No ens vanagloriem d’ésser la gent

que es riu del mort i de qui el vetlla?

Confessions així, motivaven que Batista i

Roca posés una cara consirosa on s’hi podia

veure com havia patit aquell home des de

l’exili, per no haver pogut estar a prop

d’aquells sobre qui, ell, hauria volgut exercir

un mestratge. Per a mi, representa un incal-  culable capital de saber, l’haver tingut el privi-

legi de mantenir amb Batista i Roca una

trentena de llargues converses, la major part

d’elles a casa meva. Les altres anant-lo a

veure jo a ell, ja malalt de mort. Parlàvem i

tornàvem a parlar de la situació de Catalunya;

del tema mai no se’n cansava.

En alguns moments semblava indignar-se

quan jo referia que, a Catalunya, el problema

més que cenyir-se a la preparació del poble,

rau en la forta inconsciència dels qui es diuen

dirigents. «Mireu si en són de curts i despreo-

cupats ?recordo que un dia li relatava? que

ni han comprès les peculiaritats del feixisme

espanyol ni en coneixen les quimeres dels

seus principals animadors i teòrics.»

Com fent una pausa, vaig cercar papers

del meu arxiu i amb major èmfasi vaig afegir:

«Qui s’ha preocupat de què deia Ledesma

Ramos que, l’any 1931, exclamava amb

ràbia: "Por muy pocas ideas que se tenga a

cerca de las características regionales de

nuestro país, aparece de modo diàfano que la

unidad nacional peligra tan solo en Cataluña,

donde la opinión autonómica es un separatis-

mo solapado que espera cobardemente su

hora."»

Volia posar de manifest a Batista i Roca

que, els polítics catalans actuals, ni a tocar

del nas flairen les obsessions, els deliris i els

prejudicis que són l’essència dels espanyols,

tinguin la ideologia que tinguin. Li citava de

nou Ledesma Ramos, amb l’afany de veure

quines consideracions en trauria. La frase,

també del 1931, portava cua: «El pueblo

vasco es de una nobleza y de una lealtad tan

notorias que convierten su pleito regional en

una reclamación inofensiva e ingenua.»

Escoltada la lectura, Batista i Roca va que-

dar pensarós un instant, per comentar

després de forma contundent: «I, aquesta

concepció continua igual, encara que els

mateixos polítics catalans no vulguin que

sigui dit. Ben mirat, els Adolfo Suàrez i els

Felipe Gonzàlez han estat "mandos" més

importants o menys de les organitzacions fei-

xistes. D’on els vindria ara desmentir els

dogmes espanyolistes redactats pels seus

antics mestres? Així, els bascos seguiran

essent "nobles, inofensivos e ingenuos" per

més guàrdies civils que els matin i nosaltres

uns "separatistas solapados que esperan

cobardemente su hora", per més que els fem

bona cara quan ens escuren les butxaques.»

«A Catalunya ?vaig respondre-li- només

podrem sortir-nos de tot això formant uns diri-

gents amb tremp, replantejant-nos totes les

idees de nou i mirant-nos les coses des d’un

altre angle de visió, capaç d’animar els apo-

cats i de retornar l’esperança als decebuts.»

Unes setmanes més tard d’aquesta conver-

sa ?parlo de l’any 1977?, Batista i Roca

publicava al diari Avui un article que porta per

títol Tornar a començar. Sens dubte, una

mena de compendi del seu pensament els

darrers anys de la seva vida. El títol no pot

ésser més significatiu: Tomar a començar.

L’article s’inicia amb una frase d’allò més

característica de l’estil de Batista i Roca, ja

que els seus pensaments més originals,

sovint portaven un contrapunt que subratllava

amb el to de la veu. Fins i tot solia remarcar-

ho amb un guió quan escrivia. I, aquell dia,

escrivia: «Ens varen robar la cartera. Ara

diuen que ens la volen tornar ?però buida.»

Observi’s que després de «tornar», posa el

guió, recurs que li permetia, àdhuc quan par-

lava, augmentar el to cantellut i càustic.

Llavors, queien com un cop de massa expres-

sions com: «però buida».

Crec que Batista i Roca és un dels homes

més eminents que ha donat la nació catalana

i el seu millor professor de civisme tal com

recordava jo mateix en l’angoixosa hora del

seu enterrament al Cementiri Nou de

Barcelona. Encara ara us confesso que el

trobo a faltar. La seva sola presència segur

que hauria accelerat el preludi de la

Independència de Catalunya. No anem més

lluny, quan aquest estol de joves deixebles

meus van per ciutats i viles del nostre país a

propagar la pregunta: «Serà el 1992 l’any de

la Independència de Catalunya?», però no

perquè la gent la contesti amb un «sí» confiat

o amb un «no» poruc, sinó des de la creació

de noves imatges motivadores que renovin

les argumentacions dels nostres drets amb un

vigor psíquic que sigui capaç de fondre els

obstacles. 0 ja no és veritat allò que la fe fa

moure muntanyes? Doncs bé: quan els meus

deixebles tornen a Barcelona i m’expliquen

les trifulgues que han passat, sovint, allò que

faig primer que res és preguntar-me a mi

mateix: «Sobre això, què hauria dit Batista i

Roca?»

Algú pot pensar si tan operants eren les

maneres de fer i la forma de veure’ns a tots

nosaltres, quan Batista i Roca retornà de

l’exili, per què no va trobar molt més escalf i

acollida a la Catalunya de I? nova restauració

borbònica? Per un costat ell tenia ja vuitanta

anys i el país, per altra banda, vivia uns

moments de considerable confusió política.

Recordo que quan l’any 1976 jo recomanava

a molts homes amb neguit polític que caldria

donar suport a Batista i Roca per a formular el

preludi de la Independència de Catalunya, la

proposta no encaixava. Uns em deien que era

massa de dretes, cosa que després no els ha

fet pas arrufar el nas i cofois han figurat a les

candidatures electorals del nacionalisme més

dretà. Altres, que hom sospitava si s’afaitaven

cada matí tot cantant «La Internacional»,

apuntaven que, Batista i Roca, era un exaltat

extremista i que, Lenin, ja havia sentenciat

que l’esquerranisme era la malaltia infantil del

comunisme. Etc.

Tot plegat, ens retornaria a parlar de nou

d’aquells que deliberadament confonen capa-

citat política amb embolicar la troca.

Tanmateix, en el fonament de tot això hi tro-

bem un mal pitjor. Parlem-ne: Encara que

només fos per rentar-nos la cara amb un drap

brut ?i amb la plena benedicció de l’«impe-

rio»?, en les darreres dècades s’imposà una

versió falsa sobre la manera d’ésser els cata-

lans, que tranquil?litzava el complex de

culpabilitat de molts conservadors i, alhora,

seduïa els progressistes perquè confiaven

que ens faria superar el romanticisme.

D’aquesta versió de conveniència, amb

l’afany de fer-ne un elogi, Raimon Galí, n’ha

donat una síntesi que resulta clarificador de

transcriure: «Un dels mèrits d’en Vicens Vives

i la seva escola és que va saber utilitzar

correctament tot el que l’escola marxista té

d’aprofitable. L’altre mèrit, el de la seva visió

de la nostra extrapolació entre seny i rauxa,

em sembla la sola explicació psicològica amb

certa coherència sobre la nostra personalitat.

Totes les altres són pura literatura de fum.»

Així, ja sabríem a què atenir-nos. Les inter-

pretacions de la gent catalana, com la de

Batista i Roca, que no tenien res a veure amb

el joc de disbarats del seny i la rauxa, eren

«literatura de fum». I, el fum, no té cap con-

sistència i l’esvaeix el vent. En resum, de no

haver estat per mitja dotzena d’amics que

hem maldat per mantenir-ne viva la figura,

podríem pensar si Batista i Roca no havia

existit mai o si era un bandoler del segle XVII,

o si ara l’inventàvem, talment com qui crea un

personatge de novel·la per passar l’estona. I,

tot plegat, una altra interpretació del preludi

de la Independència de Catalunya ens l’hau-

rien escamotejat.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)

——————————————————————–

No us oblideu de llegir a En Carles M. Espinalt "Preludi de la Independència" post 479 (IV) – post 475 (III) – post 463 (II) – post 461 (I)

Posarem en envidència les incoherències, mancances i interessos dels nostres polítics.

De la manera que empresaris i polítics han apuntalat Madrid així els españols de residència española els ho paguen -això ve a compte de l’aeroport, del port i dels trens!- Haurien de saber que "Roma no paga als traïdors" només els desitjo als venuts polítics catalans i als empresaris que mai han aixecat un dit per Catalunya que la croqueta que s’han fotut a la manifestació per l’aeroport els faci un bon mal de ventre. Tant de bo perdin molts més diners dels que perderan, que notin en la seva pròpia carn la misèria que han conreat per a Catalunya!

——- us adjunto un

La gent de Catalunya Acció tenim la determinació de ser "els continuadors de la lluita dels patriotes del 1714" !

"cal començar a posar en envidència les incoherències, mancances i interessos dels nostres polítics que frenen la nostra recuperació nacional. El principal problema que té Catalunya són els homes que porten el timó del país. Ja és hora que els diguem ben clar i ben alt que no és el mateix anar cap al nord que anar cap al sud. No és el mateix encaixar amb Espanya que trencar amb Espanya. No es pot ?fer país? i encaixar amb Espanya a la vegada ?ara en veiem els nefastos resultats-, no es pot actuar com a independentista i riure-li les gràcies al borbó que va posar en Franco, no es pot conviure amb qui et roba els diners del teu esforç. No es tracta de dividir la societat. Es tracta simplement de fer escampar aquesta boira creada per les diferents formes d?encaixisme que cada cop és més espessa i que va estenent el desànim entre els catalans envers el seu futur. Els partits polítics catalans actuals serveixen ben justet per a administrar el país (si no ets amo dels teus propis diners poca cosa pots fer), però no serveixen per a reconstruir-lo nacionalment ja que sempre acaben deixant aquesta tasca en segon terme o totalment aparcada."

text extret del BLOC del BIC:
(9 setembre 2006)