344. Cinc entitats del País Valencià fomentaran l’ús de llengua a través del ‘Tirant lo Blanc’

Nota introductòria: Llegiu, siusplau, els dos comentaris.
DIMARTS, 31/10/2006 – 06:00h
Cinc entitats del País Valencià fomentaran l’ús de la llengua a través del ‘Tirant lo Blanc’
L’Ajuntament de Gandia coordinarà un projecte dotat amb 600.000 euros pel Ministeri de Cultura

Després de valorar diferents propostes, el Ministeri de Cultura, a través de la Direcció General del Llibre, ha nomenat l’Ajuntament de Gandia com a entitat pública responsable del "Projecte Tirant", per a la promoció de la llengua a través del classic de la literatura catalana Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

El ministeri ha atorgat un total de 600.000 euros que s’han repartit segons els projectes presentats. El projecte de l’Ajuntament de Gandia rebrà 190.000 euros per al foment i l’animació de la lectura del Tirant lo Blanc. A més, haurà de coordinar els projectes de la resta d’entitats presentades: la Escola Valenciana – Federació d?Associacions per la Llengua (150.000 euros); Acció Cultural del País Valencià (100.000); la recentment constituïda Fundació Francesc de Vinatea (70.000 euros); la Fundació Bromera (50.000); i el Consell de la Joventut (40.000 euros).

L’elecció de l’Ajuntament de Gandia com a entitat responsable d’aquest projecte ha estat motivada per l’experiència en l’àmbit de la gestió i l’execució de projectes realitzats amb fons estatals i europeus. A més, el ministeri ha destacat el "bon treball i la bona referència" del servei d’arxius i de biblioteques en la promoció i l’animació a la lectura.

Notícia de Vilaweb.

343. El Tractat dels Pirineus

EL TRACTAT DELS PIRINEUS, L´OCUPACIÓ FRANCESA QUE ENCARA DURA
El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l’illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d’aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.
Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.


El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l’antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d’Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d’Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nordcatalans cedits en el Tractat dels Pirineus.
Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

LA GUERRA DELS TRENTA ANYS

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la revolta de la Fronde el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d’Alsàcia i la Lorena i va tallar l’accés d’Espanya a Holanda des d’Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.
Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.
En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos, assessorats per dos experts en la geografia i la història de les terres que es trobaven en litigi (Pèire de Marca i per Ramon Trobat), van presentar una línia fronterera molt favorable al bàndol francès. Finalment, els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d’aquests territoris i de la il·legaliltat de la separació, pel Jurament per les Illes, van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.
El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d’esquenes al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya, pel desconeixement del territori pirinenc que això suposava. Mazzarí defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j’ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d’avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l’antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construïr la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s’hagueren de resoldre en altres tants tractats. (Vegeu la Nota sobre Llívia i l’extracte del text).
El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l’any 1660 a la conferència de Ceret, on es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i en què Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble.
En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l’enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s’hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l’estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais ?en el Franc Comtat? i les conquestes d’Itàlia.
El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d’Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets succesoris al tron d’Espanya, a canvi d’una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

UNA PEÇA IMPORTANT

Catalunya és una peça molt important en el tauler d’escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l’època.
Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d’aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.
El reial decret francès del 2 d’abril del 1700, amb data d’aplicació de l’1 de maig del mateix any, va prohibir l’ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d’aleshores, el francès continúa essent l’única llengua oficial, i l’única que s’utilitza en l’ensenyament públic. Recentment, l’Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s’utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l’administració.
Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d’unes mans a unes altres en nombroses ocasions.
A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d’Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua,informa l´enclopèdia "Viquipèdia".
(Oct/2006) (www.radiocatalunya.ca)

342. HISTÒRIA CATALANA DE XIPRE

HISTÒRIA CATALANA DE XIPRE

 

 

 

Benvolgudes amigues i amics de l?IPECC,

 

Continuant amb la dinàmica de viatges ?Seguint les petjades catalanes pel Mediterrani?, aquest proper mes de desembre des de l?IPECC hem organitzat un viatge per la bonica illa de Xipre.

 

Quan Acre caigué en poder dels musulmans s?establí a l?illa de Xipre la colònia catalana de la ciutat palestina, la qual obtingué del rei Enric II (1291) un notable privilegi comercial. Els catalans tenien a la capital un alfòndec o barri per a les seves activitats comercials.

 

L?any 1315, el comte-rei Jaume II i el seu cosí Ferran de Mallorca es casaren amb dues cosines xipriotes, Jaume amb Maria, germana d?Enric II, i Ferran amb Isabel d?Ibelin, filla del senescal del regne. ( Tres anys després, Constança, filla de Frederic II de Sicília, fou coronada reina de Xipre i Jerusalem com a muller d?Enric II). La reina Maria de Xipre morí a Barcelona el 1322, després de ser refusada pel marit el comte-rei Jaume II.

 

Elionor d?Aragó és la que té més anomenada entre els xipriotes ja que en féu de molt sonades… Era cosina-germana del rei Pere III de Catalunya-Aragó i fill del comte de Ribagorça i Prades. Es casà amb Pere I de Xipre i una vegada mort aquest, Elionor cridà els genovesos per ajudar el seu fill a heretar la corona. Acabà enemistada amb el seu fill i el 1381 tornà a Catalunya i morí a Barcelona el 1416.

 

L?any 1471 els catalans feren arquebisbe de Xipre a Lluís Pere Fàbregues.

 

Restes d?influència catalana a l?illa:

 

Al Sud de l?illa:

Restes a Làrnaca. Al bonic monestir d?Àguia Napa, arcs d?entrada d?influència catalana.

 

Al Nord de l?illa:

Restes catalanes a Famagusta. Al Palau del Bisbe de Famagusta i dos canelobres catalans a la catedral (en lloc desconegut) a Famagusta.

 

Restes a Nicòsia. Una porta de l?església de Sant Nicolau (Bedesten).

 

Restes a Cirina. Refectori i claustre del monestir de Sant Joan Crisòstom.

 

Altres referències:

Ramon Llull sojornà el setembre de 1301 al Monestir de Sant Joan Crisòstom de Bellapaís (Cirina/ Nord de Xipre). També anà a Famagosta on enllestí el Llibre de Natura.

 

Alí-Bei (Domènec Badia) també visità el monestir de Sant Joan Crisòstom.

 

L?escriptor i eclesiàstic Jaume Collell va exhumar de la Biblioteca Universitària de Barcelona (1900) el manuscrit que va deixar un pelegrí català d?un viatge fet el 1464, intitulat Romiatge de la casa santa de Jerusalem fet per mossèn Guillem Oliver, ciutadà de Barcelona, i va posar una anotació a les poques línies que conten la seua aturada a l?illa, camí de Rodes: ?L?arribada del nostre pelegrí a Xipre i la seu estada de 21 dies en la platja de les Salines, nos dóna ocasió per recordar que durant dos o tres segles los catalans gosaren de gran crèdit en l?illa de Xipre, i es pot dir que els barcelonins s?hi trobaven com a casa. Era considerable el nombre d?establiments mercantils tinguts per famílies catalanes en diversos punts de l?illa, essent molt important la casa que tenia a Famagosta en 1335 en Maties Jordà, i eren vàries les factories en altres punts a nom d?en Jaume Fivaller. En lo segle XV hi havia poble marítim com l?anomenat Calós, que era una verdadera colònia catalana regida per la família Ferrer, i bastarà finalment recordar que en 1473 lo rei de Xipre, Jaume II, degué principalment a l?auxili dels catalans la conservació de son reialme, darrer baluard de la dominació llatina a Orient?.

(text extret del llibre d?Eugeni Casanova ?Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l?Orient català?. Barcelona, 2001).

 

Com veuieu, una altra volta descobrim que les empremtes dels catalans no han tingut mai fronteres només les que ens han imposat al llarg de la història.

 

Per aquest motiu us animem a participar amb nosaltres en la descoberta dels encants de l?illa de Xipre del 02 al 09 de desembre de 2006.

 

Per a més informació, us adjuntem el programa del viatge.

 

Cordialment,
Enric Garriga Trullols
President IPECC

 

IPECC – Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana
Hotel Entitats. Providència, 42
08024 BARCELONA
Tel/Fax 93.213.76.48
www.ipecc.cat

Actualment:

Xipre és un estat insular del Mediterrani. L’illa està situada al sud de Turquia, de la qual la separa la Mar Mediterrània. Té 700.000 habitants i 9.000 km2. El país està dividit entre els turcs i els grecs. La part grega pertany a la Unió Europea des del 2004. La part turca està formada per la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia.

El seu nom està relacionat amb el coure que es trobava en abundància a l’illa i que ha propiciat, juntament amb la seva situació geogràfica estratègica, moltes invasions al llarg de la seva història. La capital és Nicòsia, situada en una vall a l’interior de l’illa.

 Xipre és una república independent i sobirana, amb un règim de caràcter presidencialista. El govern constitucional de Xipre és actualment l’únic govern reconegut internacionalment com a legítim, després que el vicepresident turc Rauf Denktas proclamés unilateralment, el 1975, la part ocupada per l’exèrcit turc com a estat federat turc de Xipre, el qual el 1983 s’autoproclamà independent amb el nom de República Turca de Xipre del Nord. La capital, Nicòsia, es troba també dividida en dues zones, els límits de les quals són controlats per forces de l’ONU. D’acord amb la constitució del 1960, el president de la república xipriota és elegit per sufragi universal per un a període de cinc anys, i és investit del poder executiu.

L’assisteixen el vicepresident ?turc? i el consell de ministres. El poder legislatiu és exercit per la cambra de representants, que es compon de 59 membres dels diversos partits polítics elegits en sufragi universal per a un període de cinc anys. Xipre és membre de l’ONU, de l’OCDE, del Consell d’Europa, del Commonwealth, i, des del 2005, de la Unió Europea.

Programa del Viatge:

Dissabte 02 de desembre: BARCELONA – LARNACA – LIMASSOL

Sortida en vol regular de la companyia ALITALIA des de l?aeroport de Barcelona a les

06.50h amb destinació Larnaca, fent escala a l?aeroport de Milà.

Arribada a Larnaca a les 18.00h, assistència i trasllat a l’Hotel Poseidonia 4* de Limassol.

Sopar lliure.

Allotjament a l’hotel.

Diumenge 03 de desembre: LIMASSOL i voltants

Esmorzar a l’hotel.

El matí, després d’esmorzar, començarem la jornada recorrent el passeig marítim fins arri-

bar al centre de la ciutat vella on visitarem el Castell medieval. Segons la tradició, a la cape-

lla d’aquest castell es va casar Ricard Cor de Lleó (s. XII) amb la infanta Berengaria de

Navarra. Continuarem l’excursió a través de les plantacions de cítrics Phassouri per arribar,

als afores de la ciutat, a les ruïnes de la ciutat antiga de Curium, fundada pels grecs en el

segle XIV a.C. Visitarem aquest parc arqueològic tant important: el seu teatre romà, les

ruïnes de la Casa d’Eustoli (s.V) amb els seus interessants mosaics, les ruïnes de la basílica

paleocristiana del s.IV, l’àgora, el nympfeo, i d’altres ruïnes interessants.

A continuació de la visita, seguirem l’excursió cap a la zona vinícola de Limassol. Arribarem

al poble d’Omodos, un dels més tradicionals i bonics de l’illa, on podrem apreciar la cuina

típica xipriota en una de les tavernes del poble. Després visitarem el Monestir de la Santa

Creu. Finalitzarem la visita al poble amb una cata de vins en un dels coneguts cellers dels

seus pagesos.

Tornada cap a Limassol i sopar lliure.

Allotjament a l’hotel.

Dilluns 04 de desembre: LIMASSOL – PAFOS

Esmorzar a l’hotel.

Avui visitarem la ciutat de Pafos, situada al sud-oest de l’illa i molt coneguda per la seva

herència mundial. Totes les seves ruïnes han estat declarades per la UNESCO patrimoni

mundial. De camí, pararem a "Petra tou Romiou", on segons la mitologia grega va néixer la

deesa Afrodita. Seguirem la ruta cap a Kato Pafos, on visitarem les tombes reials del s. II

a.C fins al s.III d.C. També visitarem el parc arqueològic on està situat l’odeó, les ruïnes de

cases públiques de l’época romana amb mosaics dels segles II, IV i V, i el castell de Bizanci.

Temps lliure al port de pescadors.

Dinar en un dels restaurants de Kato Pafos.

Visita de la Columna de Sant Pau. Pafos és un indret molt important pel cristianisme, i

aquest sant visità la ciutat a l’any 45.

Tornada a Limassol i sopar lliure.

Allotjament.

Dimarts 05 de desembre: LIMASSOL – TROODOS

Esmorzar a l’hotel.

Sortida cap a la muntanya de Troodos, fent una primera parada per visitar el tradicional

poble de muntanya de Laneia. Arribarem a continuació al cim més alt, el d’Olimp (2.000

metres). Pararem al poble de Kalopanayiotis per visitar el Monestir de Sant Joan, declarat

patrimoni per la UNESCO.

Seguirem la ruta cap al Monestir de Kykko, el més famós de l’illa. Fundat al s.XI, hi trobem

un icona de la Verge Maria que es pensa fou pintat per l’Apòstol Lluc.

Dimecres 06 de desembre: LIMASSOL – NICOSIA

Esmorzar a l’hotel.

Avui coneixerem la capital de l’illa, Nicosia, on visitarem el Museu Arqueològic, el Museu

Bizantí, i la catedral de Sant Joan, amb pintures del s.XIIX.

Dinar en una taverna de la capital i temps lliure per recórrer la ciutat vella, envoltada pel

Mur Venecià del s.XVI.

De camí de tornada cap a Limassol, visitarem les ruïnes de l’antiga ciutat de Chirokitia, cons-

truïda el s.VIII a.C. Chirokitia és el poble més antic que s’ha trobat fins avui en dia a tot Eu-

ropa.

Sopar lliure i allotjament.

Dijous 07 de desembre: LIMASSOL- AYIA NAPA I PROTARAS

Esmorzar a l’hotel.

Havent esmorzat, sortida cap al poble de Kiti, a les afores de Larnaca, on coneixerem l’esglé-

sia Angeloktistos del s.XI; al centre de Larnaca l’església de Sant Llàtzer del s. IX, i tindrem

temps lliure per passejar pel port i el passeig marítim. Seguirem el recorregut cap a Ayia

Napa on visitarem el seu Monestir Medieval. Dinarem en el seu port pesquer.

Visita havent dinat del poble de Protaras.

Tornada a Limassol, sopar lliure i allotjament.

Divendres 08 de desembre: LIMASSOL – (ZONA NORD DE L’ILLA)

Esmorzar a l’hotel.

Dia lliure a disposició per gaudir de l?illa, anar a fer compres, etc.

*** Oferim l?alternativa d?una excursió opcional al Nord de l?illa. Des de l’any 1974 i com a causa

de l’invasió turca, l’illa fou dividida. Des de fa dos anys la situació ha començat a normalitzar-se i

amb l’entrada del país a la UE i després de tants anys ara ja es pot tornar a visitar aquesta zona.

Passarem pel "check-point" de Strovilia, a prop de la costa est i visitarem una de les zones més impor-

tants de Xipre, les ruïnes de l’antiga ciutat de Salamis. A prop també hi trobem el Monestir de Sant

Bernabé, sant xipriota nascut a Salamis.

Dinar en un restaurant de la costa.

Havent dinat, continuació cap a la ciutat de Kyrenia on gaudirem de temps lliure en el seu port de

pescadors.

Tornada cap a Limassol, sopar lliure i allotjament.

Dissabte 09 de desembre: LIMASSOL – BARCELONA

Esmorzar a l’hotel.

Trasllat a l’aeroport per sortir en vol de la companyia ALITALIA amb destinació Barcelona

a les 09.40h, fent escala a Milà.

Arribada a Barcelona aeroport a les 17.10h.

* Preu calculat en base a un mínim de 21 persones (en el cas de ser entre 15-20 persones, hi haurà un suplement de

55 ? per persona).

** Preus subjectes a disponibilitat en el moment d?efectuar la reserva del grup, tipus de canvi, i preu del carburant.

**** Els itineraris i horaris són susceptibles de canvis per millorar el programa o degut a imprevistos de darrera

hora i per causes alienes a la nostra organització.

La inscripció formal (fax/telf: 93.213.76.48; e-mail: ipecc@ipecc.cat)(DATA LÍMIT: 15 novembre 2006)

haurà de ser acompanyada d’un ingrés al compte corrent de l’IPECC del total de 700? per persona i la

resta segons petició posterior. Per a fer el pagament del viatge:

C/C CAIXA IPECC:

2100-1006-50-0200066059

El viatge inclou:

Bitllet Avió en línia regular en classe turista

Trasllat aeroport/hotel/aeroport, amb assistència

7 nits d?allotjament i esmorzar en hotel 4*, cèntric

Visites segons l’itinerari

5 dinars durant les excursions

Assegurança de viatge.

Preu en habitació doble: 1.295 euros

Excursió opcional al Nord de l?illa: 120 euros

Suplement habitació individual: 120 euros

Taxes aèries:: 110 euros, aprox..

El preu no inclou:

Taxes aèries.

Els sopars.

Les begudes i els extres dels àpats

Propines al guia, als maleters, etc.

Taxis i altres serveis no especificats

Entrades a monuments i museus.

Què faran CiU i ERC en un futur?

En aquest post hi ha:

1 – Enllaç programa Temps d’Oci de Ràdio Estel, 17 minuts:
parlen Santiago Espot i Josep Castany.
https://www.catalunyaaccio.org/documentacio/radio/R20061026Estel.m3u

Escolteu-lo, us agradarà. També el podeu escoltar a www.catalunyaaccio.org

2 – Diàleg amb el Bloc d?en Xavier Mir i la desposta de Catalunya Acció:

Enllaç: https://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/3626

Consulteu-lo i llegiu els comentaris

Reflexions que trobareu a la XBS

xaviermir | diumenge, 29 d’octubre de 2006 | 14:02h

El blocaire L’Argumentari català, que aquests darrers dies ha entaulat un aferrissat debat a través de comentaris a aquest bloc, reflexiona de nou sobre CiU i ERC. Quan aborda el sobiranisme de CiU ho fa en aquests termes: "És CiU un partit sobiranista? És la pregunta del milió. En la meva opinió, els seus militants ho són en gran part, la seva direcció potser ho sigui en el fons però clarament no ho és en la forma, i el partit en el seu conjunt (corpus ideològic, militants i direcció) ho és però a molt llarg termini. Hauria de ser-ho més? Jo crec que no, a menys que vulgui fer crèixer el PP amb votants que fugen d’aventures incertes." Jo diria que aquesta és una de les qüestions bàsiques. La sobiranització del catalanisme provocarà, el dia que CiU s’hi vulgui afegir, una reacció dels contraris. Amb això cal comptar-hi. Tan bon punt es proposi una data per a un referèndum, aquesta oposició unionista s’armarà tant com pugui. Sembla ser que hi ha una estratègia que passa per esperar el moment en què la majoria social sobiranista estigui assegurada. Però allò que cal demanar-se és: quines condicions s’han de donar per identificar el moment històric? Quan podrà CiU fer el pas endavant i plantejar el referèndum d’autodeterminació sense la por que això faci créixer el PP? És creïble que CiU tingui por d’una formació que ara mateix només té 15 diputats?

Comentaris: 13

Vull llegir la resta de l’article

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­_______________________________________________

estratègies…

Josep M | diumenge, 29 d’octubre de 2006 | 18:30h

Jo també crec que les condicions idònies es van donar amb la negociació de l’Estatut. Que el PSC traís el seu president i la seva tradició catalanista en nom de l’estabilitat del PSOE ho entenc. Que CiU ho fes en nom del senyor Lara Bosch i les seves anticatalanes A3,COpe,Razon etc, o dels capitostos del Cava amb carnet del PP…ves, també ho entenc.

I que el poble acabés votant a favor d’una altra capitulació, també ho entenc. Jo vaig votar-hi en contra i estic en pau amb mi mateix. No sé si tothom pot dir el mateix, és bonic relativitzar i contextualitzar, però arriba un moment per prendre riscos i assumir compromisos. L’agafes o no. I el poble català no el va agafar, què queda ara? És la pregunta que em faig.

————-

Queda rearmar la nostra fe i la nostra il·lusió …

queda regenerar la política amb l’exemple, això no ho faran els partits, estan massa capficats amb les seves quotes de poder. Tard o d?hora tornaran a apujar-se el sou "per posar-se al nivell europeu" diuen ells.

Ciu no canviarà mai; així com va ser possible Ciu també pot ser una nova moguda. Encara que no m’agradi en Montilla té raó "menys paraules i més fets" ell i en Piqué ho diuen amb un altre sentit de fons, però jo ho dic perquè Ciu i ERC poden fer molt més del que fan en favor de Catalunya però no volen.

No vull ser petulant però Catalunya Acció amb 23 diputats i un pilot d’Ajuntaments i regidors faria molta feina, no li’n caldrien 43 per començar a avançar.

En el fons dels catalans hi ha molt país i Pujol i Ciu amb el compte del llop sempre a ofegat aquest sentiment.

Hi han camins per a tot, fins hi han camins per fer créixer el sentiment de catalanitat en positiu i amb força democràtica; no cal recórrer sempre al silenci, a la por i a la consegüent capitulació.

Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)

"Dintre de no gaire temps molts catalans alliberarem, en secret potser, l’anhel de catalanitat! Sense força en l’esperit polític, no en la quantitat política sinó en l’esperit, no hi arribaríem mai; això és el que prediquem i practiquem la gent que ja ens hem convençut de Catalunya Acció; en resum: "el cop de puny sobre la taula o el cop de sabata d’en Krushof a l’ONU?; s?ha d?acabar fer-nos perdonar per ser el que som!

Grup Godó i en Fornesa de La Caixa, exemples de forces contràries a la nostra emancipàció econòmica i nacional.

Recordo un patètic Fornesa dient-li a Maragall -qui no ha trencat mai cap plat- dient-li que estovés l’estatut no fos que es trenqués Espanya. Patètic i traïdor com en Mas i Ciu. (També  són humans com jo i com els pallussos d’ERC, però tots ells han perdut el nord!)

TD8 SE´N FOT DEL CATALÀ I NOMÉS ESPERA EL TRIOMF DE LA "SOCIOVERGÜENZA" PER FER I DESFER COM SEMPRE
Una de les últimes accions de govern de CiU, amb Pujol de president i Mas de conseller en cap, va ser regalar-li literalment al Grup Godó l?únic multiplex de TDT d?àmbit català. És a dir, llicència per a quatre canals de televisió digital d?àmbit autonòmic. S?obria així una oportunitat històrica de normalització del mapa audiovisual català, completament anormal fins aquell moment per la inexistència d?una oferta privada de televisió en la nostra llengua i d?abast nacional.
Han passat ja més de tres anys, i el Grup Godó, saltant-se completament les condicions de la concessió, només emet per un d?aquests canals, concretament TD8, l?antiga City TV. I ho fa amb uns continguts mancats de qualsevol coherència (tampoc lingüística), amb una graella de programació sense identitat, feta de pedaços: hi conviuen programes hereus de la primera etapa del canal (quan es volia imitar el model d?una exitosa televisió local, urbana i moderneta del Canadà), programes deutors de la segona etapa (quan davant del desastre d?audiència es va optar per banalitzar els continguts i encarregar produccions susceptibles de ser emeses en cadena per televisions de tot l?estat), i més recentment incorporacions amb ?aroma? de TV3, com el fitxatge de Josep Puigbó i els seus programes d?informació política.
Tot barrejat en una mena d?escudella immenjable que no se sap cap a on va i que desconcerta els televidents, fins i tot els menys exigents. Abans de l?estiu, els responsables audioviuals del Grup Godó, amb Lluís Oliva al capdavant, van comparèixer davant del CAC, a requeriment d?aquest organisme, per donar explicacions. I el projecte que van presentar per al multiplex no va tranquilitzar precisament els consellers del Consell. Les idees del Grup Godó per a aquests quatre canals no tenen res a veure amb el que les autoritats audiovisuals del país esperen: un potent pool televisiu de qualitat en llengua catalana. Oliva va sortit clarament advertit de la reunió: o el Grup Godó rectifica radicalment, o les llicències corren perill. La resolució del cas està en una dobel teulada. En primer lloc, depèn de la capacitat del Grup Godó de redefinir el model del seu negoci televisiu i fer del seu multiplex el que ha sabut fer de RAC1: una alternativa privada i de qualitat a l?operador opúblic. I això vol dir, entre moltes altres coses, una inversió d?almenys 30 milions d?euros.
I en segon lloc, caldrà veure quin govern surt de les eleccions de l?1 de novembre, i quina capacitat té aquest govern de plantar cara a Javier i Carlos Godó, arribant si cal a la retirada de llicències. De moment, les informacions que ens arribem és que a can Godó tot està aturat a l?espera dels resultats electorals. L?opció preferida del Grup és un govern sociovergent amb el qual es pugui negociar fàcilment a canvi d?uns quants titulars favorables a la Vanguardia. A la família Godó, en canvi, els fa pànic la possibilitat d?un govern amb presència d?ERC, i més si aquest partit domina l?àrea de comunicació. Veuen els republicans perfectament capaços de prendre?ls un negoci que consideren seu però que, cal recordar-ho, no deixa de ser una concessió pública subjecte a unes condicions que no s?estan complint, informa "tribuna.cat".
(Oct/2006)

Nota de la Redacció de www.radiocatalunya.ca, d’on hem extret la notícia:

Ens hem afartat d´escriure que Godó només entendria la pressió del carrer. Imaginem-nos dues mil persones davant d´aquesta emissora a la Diagonal de Barcelona. S´acollonirien. Però no,aquí tothom quiet i els Godó esperant un triomf sociovergent,la "sociovergüenza", per fer sempre el que ha volgut. CiU i PSC/PSOE no faran altra cosa que ajupir-se davant les pressions de "La Vanguardia". Com sempre. No són més que uns covards. Val més tenir un diari com "La Vanguardia" que cent parlamentaris que portin la toba a les calces.
Les batalles les hauríem de guanyar al carrer.Jo m´ofereixo per sortir-hi, per portar-hi una pancarta, un xiulet i per llegir-hi un manifest si cal. Ja només en falten 1999 persones.
Prou de perdre el temps amb els putxinel.lis de les eleccions.
Organitzem el carrer abans que no sigui massa tard. Hèctor Bofill, ara és la teva !

Escolteu la següent entrevista. Saltarem els límits estatutaris que ens autoimposem!

Entrevista a Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció) i a Josep Castany (Director General de Catalunya Acció)

26/octubre/2006 – Ràdio Estel, Programa "Temps d’oci", Director: Jaume Puigagut

Tema tractat: La impossibilitat d’una convivència harmònica entre Espanya i Catalunya i les conseqüències que té per al benestar dels catalans.

Per a escoltar l’entrevista (17 min) directament des d’Internet cliqueu aquí mateix.
Per a baixar-vos el fitxer de veu (17 min, 4 MB) cliqueu aquí mateix..

Aquestes conferències sempre les podreu escoltar a la web www.catalunyaaccio.org

———————————————–

Passar de "fer país" a construir Estat

Avui dia tota la nostra classe política coneix i segueix de prop el projecte de Catalunya Acció, que no és altre que portar el nostre país fins a la independència als voltants de l?any 2014. També sabem que els intriga i els incomoda bastant, ja que tots ells d?una o altra manera ens volen encaixar a Espanya, mentre que l?objectiu de Catalunya Acció és trencar amb Espanya i constituir un Estat en una dècada aproximadament.

Actualment estem desenvolupant la primera fase del "Pla Independència 2014" ?la nostra carta de navegació- que anomenem "Il·lusionar i connectar els convençuts". Sense il·lusió, sense una moral sòlida de victòria i sense una acció coordinada i operativa els catalans no avançarem ni arribarem enlloc. I la mostra la tenim en els pobres resultats dels darrers 30 anys. Només cal veure la situació de la nostra llengua, el coneixement de la nostra història, l?estat de les nostres infraestructures, l?espoli fiscal que patim i que afecta a totes les àrees del nostre benestar i futur (sanitat, universitats, jubilats, ensenyament, etc.). De catalans que volen la independència n?hi ha molts, molts més dels que ens volen fer creure els nostres polítics encaixistes i els enemics del nostre poble. Els convençuts però, són aquells independentistes que a més tenen clar que hem de construir un Estat amb rapidesa si els catalans volem tenir un futur digne i pròsper. Aquests convençuts són els que necessita Catalunya per a portar endavant aquest projecte; estan disposats a posar entusiasme i a encomanar-lo amb el seu exemple, a dedicar-hi esforç, a ser constants i a col·laborar econòmicament, cadascú segons les seves possibilitats, per a poder completar les etapes previstes en aquest Pla.

Hem de ser molt conscients que la independència ens la pagarem els catalans de la nostra butxaca i ja és hora que ens adonem que només amb voluntarisme no s?avança. Cal acompanyar-lo d?estratègia i finançament si volem convertir-lo en acció eficaç i operativa. Hem de sortir de les trinxeres identitàries i passar de fer país a construir Estat. És per això que les aportacions econòmiques dels homes i dones de Catalunya al «Fons per a la Independència» resulten vitals. El que no farem serà demanar subvencions o préstecs bancaris que suposarien perdre la batalla abans de començar-la al privar-nos de la independència de criteri i de decisió.

En la fase actual del Pla cada persona que es fa seu el projecte col·labora de la forma que li és més factible i propera. Des de repartir tríptics entre coneguts i amics per a generar interès sobre aquest projecte, reenviar emails i articles per a difondre pensament, organitzar una conferència, organitzar una entrevista a la ràdio o a la televisió locals, escriure articles, cartes als diaris, buscar finançament, etc. Es tracta de reconstruir la xarxa de tots aquells que ens considerem nacionalment catalans i dotar-la de coordinació i operativitat. Gràcies a la difusió que en fan molts catalans el projecte de Catalunya Acció arriba a desenes de milers de catalans, a la premsa escrita, associacions i entitats, casals catalans d?arreu, etc., escampant de forma imparable aquest esperit que ha començat a remoure el nostre país.

A partir d?aquí, cada català, cada dona i cada home, decideix què vol fer per al futur del nostre país. Ara els catalans ja tenim una organització política, no un partit polític, que pertany al poble català i està al servei del poble català sense cap altre compromís que no sigui la innegociable independència de la nostra nació.

Seguirem treballant amb determinació per a aconseguir i fer realitat aquest objectiu que tants catalans volem: tenir un Estat propi.

Josep Castany, 42 anys

Director General de Catalunya Acció

Prat de la Riba tenia 22 anys quan va ser secretari de les Bases de Manresa.

Felicitació al responsable de la Secció d’Història de la Gaseta Digital:
Oriol,
 
Enhorabona per aquests dos primers fantàstics articles del nou blog. S’hi nota erudició i tenen un to pedagògic. Perfecte, perquè entre d’altres coses també hem d’aconseguir que la nostra gent assoleixi la majoria d’edat respecte al coneixement del nostre passat.
D’altra banda, hi podem veure una fermesa poc habitual avui en dia en un home de 22 anys. Ens voldrien fer creure que a la teva edat només es pot anar a manifestacions, enganxar cartells i còrrer davant la policia. Doncs no. Cal que no oblidem que, per exemple, en Prat de la Riba va ser el secretari de les famoses Bases de Manresa precisament quan tenia la teva edat. 
Que vegin que a Catalunya Acció totes les generacions tenen el mateix protagonisme i la mateixa responsabilitat.
 
Molt cordialment,
 
Santiago Espot

És l’hora de pensar en gran! (Alex Salmond, Escòcia)

És l’hora de pensar en gran! (Alex Salmond, Escòcia)
Que n’aprenguin els encaixistes líders de Ciu i Erc.

És misèria la claudicació i el pensament esquifit. Ës misèria voler acceptar tant si sí com si no les limitacions d’una Espanya espoliadora, egoista i maltractadora.

Volen desenvolupar un estatut esclau, nyap i  indesenvolupable. El munt de lleis que cal modificar tractan-se de lleis espanyoles és un autèntic desproposit. Ni ERC ni Ciu ha sigut capaços de defensar l’estatut del dia 30S i volen canviar aquestes lleis, és una feina inútil.

És l’hora de pensar en gran! (Alex Salmond, Escòcia)
Llegiu l’anterior post d’en Claudi Romeu.

335. Escrits d’en Claudi Romeu per a uns Països Catalans units i lliures! “Una Nau Invencible”

OPINIONS (XXXII) (Claudi Romeu)

Catalunya o Països Catalans (primera part)

El nostre país està sotmès i en definitiva governat per dos estats que no ens accepten com a tals. Tots dos centren els seus esforços en fer creure que som una regió del seu país i mira quina circumstància, tenim una llengua pròpia i una història pròpia, just fins que ells ens van ocupar i van decidir i continuen mantenint que som part del seu país. En la història ens han fet perdre la iniciativa, però la llengua no l?han pogut esborrar però ho intenten amb el malaurat bilingüisme.

No hi ha res que els posi més neguitosos i que més els contrariï que sentir que parlem naturalment català i amb més o menys rotunditat intenten impedir-ho i posar-hi totes les traves possibles. Per què? Doncs perquè la llengua i la història són els dos testimonis, encara vius, de que som una nació, una altra nació i que fins fins ara, al segle XXI, 300 anys després de la seva ocupació, no han aconseguit anul·lar aquests baluards identificadors i irreductibles del nostre país.

Cal analitzar en profunditat la història que als centres docents i universitats d?Espanya i França s?ensenyen als alumnes. És una tasca que s?ha d?emprendre seriosament, per cercar i crear-ne el contrapès necessari. No  podem permetre l?ús i abús dels ocupants sobre un tema tan primordial.

Aquests dos estats i els seus governs respectius s?adonen del seu fracàs. Per a ells és un desastre estrepitós, que sobrevisquin uns testimoniatges de catalanitat tan robusts com a pals de paller, que els representa una amenaçadora i desequilibrant situació de la configuració dels seus estats, que tossudament i desesperadament anomenen nació, ?nación ejpañola? i ?nation française?.

Aquí tenim les claus del desllorigador conceptual de la situació que estem soportant. Aquests dos testimonis són els valuards identitaris sobre els que hem de basar la nostra reconstrucció nacional i recuperar la nostra nova llibertat.

Aquest vèrtex és la roca on hem d?apuntalar tota la política i la conseqüent estratègia del nostre ressorgiment nacional. Amb aquests elements sols no avançarem posicions. Cal anar bastint un edifici capaç de suportar tot el brancatge sustentador d?una situació que no dominem perquè, a part dels dos elements principals, tan valuosos, la resta de l?edifici està enderrocat, destrossat i convenientment convertit en runa. Doncs bé, s?han d?anar recollint les pedres caigudes o esculpint-ne de noves per recomposar i alçar de nou el nostre edifici nacional esfondrat.

És una tasca llarga, dura i que hem d?accelerar-ne la creixença sense demora. S?han de recuperar d?una a una totes les plantes i pisos del nou immoble, com els alemanys i les altres nacions van fer després de la segona guerra mundial.

Quins són aquests elements caiguts que el nostre país ha de restaurar laboriosament?

Primer.- Involucrar el poble, imprescindible i sempre decisiu. Cal motivar la nostra societat, informant-la àmpliament dels valors d?una nació, la catalana i de la guerra a mort que els estats espanyol i francès segueixen imposant des de la desfeta culminada el 1714. Cal informar engrescadorament de l?àrdua tasca que ens comportarà la recuperació de la nostra llibertat i dels grans avantatges, no tan sols econòmics, sinó des del punt de vista de la recuperació de la identitat nacional que és la nostra dignitat com a catalans. Alguns sociòlegs i psicòlegs com en Quim Gibert i altres han escrit magnífics llibres sobre aquests temes.

Segon.- Paral·lelament cal trucar a la porta dels polítics i dir-los que no fotin més el ruc, que han de incorporar-se al pla del restabliment de la llibertat pel nostre país. Els hem de convèncer que són ells els primers responsables que el nostre país resti massa i perillosament inconscient davant l?agressió d?espanyols i francesos. Se?ls ha de pressionar literalment perquè situïn aquest objectiu en el primer lloc del seu codi de deures, sense el qual Catalunya té una condemna a mort, que avança irremissiblement, dictada i impulsada per espanyols i francesos. Així ho han d?entendre acceptar i reaccionar adequadament, aquests polítics inconscients del nostre país. No poden obviar-ho mai més! Prou de cretinisme polític!

Com es pot veure amb solament aquestes dues tasques hi ha una feina immensa. Requereix molt de coratge, constància i un tremp molt laboriós. Cal canviar l?òptica de projecció del nostre país de soca-rel. Els primers que ens hem de convèncer de la seva utilitat som aquests encara arrauxats independentistes, tan incòmodes en l?apreciació actual. Per a envestir aquests dos objectius tan importants i determinants, hem de canviar i optimitzar l?estructuració o desestructuració del món independentista.

Tercer.- Ja ho hem dit i reconegut moltes vegades, ho hem repetit sovint. No avançarem ni un centímetre si no som capaços, primer de tot, de unir les nostres forces disperses en tot el nostre territori de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en una sola veu, potent, organitzada ben estructuradament, com un sol home, enfront dels enemics. No podem continuar en el nostre vici, d?inspirats redemptors, de petits grups inoperants, desapercebuts per la societat, i estacats en un recinte petit que ratlla el ridícul. Sols una organització, potent, estructurada i aferrada en un sol vaixell podrà travessar el mar de l?alliberament i la sobirania inajornables.

Sense aquests requisits tota la nostra feina serà tan inútil com irresponsable. Són poquíssims els grups i entitats que han trencat aquesta closca inoperant sense la que no cal que ens proposem res, perquè ens serà enderrocat al primer cop de vent. Ens falta un pal major que sigui consistent, capaç de fer inflar les veles victorioses d?una nau imparable, i el port d?arribada s?ha de construir indefectiblement ?EMBARCATS TOTS, A LA MATEIXA NAU INVENCIBLE!? Al meu entendre potser ?El Correllengua? és una de les poques iniciatives que trenca el motlle d?aquesta rutina catalana tan rutinària (i perdoneu la redundància).

Quart.- Escampar, difondre, i fer conèixer la nova dimensió de l?objectiu de Catalunya com a una fita justa, irrenunciable i lògicament planificada per un país que no pot esdevenir lliure a causa de l?apropiació d?unes forces alienes que ho impedeixen inacceptablement des de la seva injusta apropiació i enclavament de fa 300 anys.

Aquest missatge, o un de proper i molt més argumentat cal fer-lo arribar als governs espanyol i francès primerament. Ells seran els primers que palparan les conseqüències d?un trencament inevitable. Cal notificar-ho també a tots els demés governs d?Europa, ja que en un moment o altra seran cridats a recolzar el nostre país amb un reconeixement explícit, que ens possibiliti la participació definitiva en el paissatge de les nacions lliures del món. També és necessari que altres nacions més llunyanes, amb prou pes específic i així reconegut, rebin el testimoni del nostre plantejament alliberador, que no tolerarà renúncies ni limitacions imposades de cap ordre.

(continuarà …)

Claudi Romeu, octubre 2006