La causa de la llibertat.

La causa Catalana Universal de la llibertat!

 

No som ningú, Salvador!

No som ningú! Cert! ?Sols una gota d?aigua en el mar del món i de la història.

Només som una gent que volem Catalunya Lliure i la volem de veritat i la volem aviat.

Catalunya Acció és ?oeuna modesta força en camí?, ?oeuna modesta força en acció?, però a diferència d?altres ?oeforces en marxa? Ciu o ERC per exemple, Catalunya Acció només té una sola finalitat ben precisa i definida: alliberar Catalunya dels jous Francès i Espanyol.

La nostra principal eina per assolir aquest fi és l?esperit de catalanitat posat a la pràctica en l?àmbit polític, posat en marxa amb l?ànim i la rigorositat necessaris per assolir un estat propi i exclusiu per a tota la Nació Catalana.

El que per a molts sembla ser una utopia inassolible i ajornable, per nosaltres, pels patriotes que ho tenim clar i ho volem i així ens hem determinat entorn de Catalunya Acció ?també una força en marxa!-, per nosaltres és el principal objectiu i la principal finalitat de totes les nostres ?oeaccions?.

Alliberar Catalunya dels jous Francès i Espanyol és per nosaltres aquell ?oeNord? al que enfoquem tots els nostres esforços, tota la nostra intel·ligència i sobretot l?anhel que compartim  amb tot aquest Poble nostre … l?anhel sublim de la llibertat!

Per si algú no ho sabés, proclamem als quatre vents que quan Catalunya emprèn o continua una lluita ?des de sempre! eus ací l?honorabilitat del mil·lenari Poble Català!- Catalunya no sols ho fa per ella mateixa sinó també per a tota la humanitat.

La causa de la llibertat dels homes i dones i la causa de la llibertat dels Pobles és una única causa universal de la que la gent de Catalunya Acció ens sabem plenament responsables.

 

Salvador Molins i Escudé

(Conseller de Catalunya Acció)

Escrit a Los Baños de Graena, Andalucía)

Perestroika i memòria secular catalana.

?oeCal parlar de tot això!?

 Llegint i rellegint el petit llibret de butxaca ?oeLes Quatre Columnes Catalanes? quan ja arribes quasi al final et trobes de cop i volta amb l?ànima del missatge que d?alguna manera ens vol fer arribar l?autor ?Jordi Salat- que ve a dir: Cal parlar del que conforma les nostres arrels com a Poble, cal dir-ho tot per conservar-ne el seu veritable sentit, i cal situar-ho en el seu context vernacle … cal identificar les realitats geogràfiques pel seu veritable nom vernacle més que no pas pel seu circumstancial nom polític.

 El concepte vernacle esdevé sinònim de local, propi d?un lloc determinat, per exemple ?oellengües naturals i pròpies de cada lloc?

 Des de fa massa temps resten amagades sota terra moltes de les nostres arrels i el sentit de les nostres coses esdevé confús.

 Els catalans, joves i grans, rebem de forma persistent mil missatges diferents que són sorolls de moltes menes i de molts orígens distants a les nostres pròpies arrels.

 Hem de despertar la veu de la terra i de la història que hom, d?entremig nostre, malda per ofegar.

 ?oeAvui hi ha persones a qui el fet de parlar de tradicions els sembla tronat? ?oeels sembla tronat restituir les quatre Columnes Catalanes? Magna obra arquitectònica i patriòtica que foren situades davant el Palau Nacional de Montjuic, projectades pel primer arquitecte de l?Exposició Universal de 1929, Puig i Cadafalch (1867-1956) que fou amb honor i encert segon President de la Mancomunitat de Catalunya  -poca broma, ara que molts polítics volen presumir del seu predecessor n?Enric Prat de la Riba-; Puig i Cadafalch també fou  nomenat Doctor Honoris Causa a Harvard el 1926 i també fou Doctor Honoris Causa per les Universitats de Freiburg, Paris i Tolosa de Llenguadoc.

Polítics catalans que fan veure que s?amoïnen per l?enderrocament efectuat pels Talibans dels Budes Gegants de Bamiyan però que en canvi els falta la determinació per defensar amb fermesa les arrels tradicionals i simbòliques del seu propi Poble tan perversament malmeses pels eterns enemics de Catalunya.

Com vol governar amb justícia i dignitat Catalunya qui no sigui capaç de restituir aquesta obra arquitectònica representant de la Catalanitat!?

 Primer de tot Catalunya! Primer de tot l?ànima de Catalunya! Aquesta és una natural i poderosa força en marxa d?aquelles que cal tenir cura i potenciar … a partir d?ací les solucions venen en escreix perquè aleshores hom posa tot el cor, tota l?ànima i tota la força al servei del seu Poble, al servei de la seva gent.

 Al dir ?oeprimer de tot Catalunya? tenim ben present que, així com tots tenim clar que cap persona ha de sacrificar la seva llibertat per la mal entesa llibertat d?una altra persona, igualment cap Poble no s?ha de sotmetre a cap altre Poble. Qui vulgui governar Catalunya ho ha de tenir ben present això, perquè això és la base de la  plenitud del nostre País, del nostre progrés i de la nostra llibertat.

SM i JP

 

SOM UN PAÍS OCUPAT! per Claudi Romeu.

SOM UN PAÍS OCUPAT!

 

 

Sí, som un país ocupat! Diguem-ho clar i català i no amaguem el cap sota l?ala. El més greu és que una bona part del nostre poble en som o n?és completament  mesell, encobrint la nostra situació entre enganyoses i falses aparences de normalitat. Som un país plenament ocupat, per la força de les armes i contra la nostra voluntat. Històricament el nostre emplaçament  nacional, s?ha convertit per als catalans en el repte més important, per a la continuació de la nostra lliure identitat. El 1714 en varem adjudicar la culpa a espanyols i francesos i altres co-responsables. Després de 300 anys, la culpa és nostre perquè hem amagat el cap sota l?ala d?espanyols i francesos. Diguem-ho també molt clar!

 

És evident que ha passat molt de temps de la nostra derrota més punyent, al llindar del genocidi. Altres derrotes, s?han succeit fins a la darrera dirigida pel sanguinari militar espanyol, de mal record, ?oeFrancisco Franco? Les condicions en què ens trobem actualment han millorat en alguns extrems encara que sempre secundaris.

 

Actualment no maten, podem dir, almenys si succeeix no és massivament. Sí, és segur que maten d?una altra manera, subtilment i sense deixar un rastre evidenciador. Altrament, no ens estalviem però que quan la policia espanyola atrapa a un independentista li dediquen tota classe d?atencions, sense el més mínim escrúpol. Aboquen tot el seu odi acomulat sobre aquella persona indefensa. 

 

En el dia a dia, els espanyols i sens dubte també els francesos, entorpeixen tant com poden i amb qualsevol excusa aquells fets o símbols o situacions que evidencien una irredempta catalanitat o com a mínim les ridiculitzen, les menyspreen, les ignoren, o les prohibeixen, etc… N?hi ha exemples a pleret. Cal no oblidar que tots aquests fets es produeixen amb el beneplàcid dels presidents catalans i una majoria de la corrua dels nostres desmotivats polítics. És més, molts d?entre ells frisen per poder ocupar un càrrec més o menys rellevant al govern espanyol de Madrit. Segur que per a obtenir aquests brillants i inconmensurables beneficis, s?ha d?estar ben domesticat a un submís i fidel espanyolisme. Així avança Catalunya cap a la seva llibertat!     

 

No em puc resistir de citar-ne esdeveniments ben il·lustratius i dels que no se?n pot dubtar. El primer: el nostre territori és conegut com a ?oeEspaña? o ?oeFrance?. Així de clar i rotund consta a tot el món. Pobre del polític que s?atrevís a afirmar que el nostre territori és Catalunya i no cap altre país que no correspongués als dos citats. La persecució i el màxim rebuig li caurien a sobre com a l?indesitjable més detestat.

 

Les llengües que disfruten dels majors privilegis en el nostre territori, no ho neguem, són l?espanyol i el francès. En el cas ?oeespañol?, el bilingüisme s?ha imposat des de Madrit amb l?acceptació i renúncia dels polítics catalans, mostrant el seu elevat grau  de irresponsabilitat i niciesa política més absolutes.

 

Només la por o la covardia poden haver induït a acceptar aquesta imposició en el desgraciat moment en que els polítics catalans, van claudicar. Gràcies a aquestes claudicacions, el català a Catalunya ha esdevingut, en pocs anys, la llengua de segona importància o simplement minoritària a tot el país. La llengua que li correspondria el segon lloc després del català, malgrat altres consideracions, seria l?anglés. Doncs no, és el català i si badem pot arribar a ser la tercera dins el nostre propi país. Fàcilment l?ordre de importància que pot produir-se, pot esdevenir el següent: primer l?espanyol- castellà i el francès, el segon l?anglès i el tercer el català. Moltes gràcies!

 

Les legislacions més rellevants i decisives es dicten a Madrit o a París. Els polítics catalans, com sempre en els temes importants, xuclant el xupa-xup amb el major desfici, començant per Sant Jordi Pujol i continuant per Pasqual Maragall. No pensem pas que serà diferent en mans d?un espanyol engiponat de català, si, ?oeJosé Montilla? arriba a la presidència de la Generalitat. Amb tota la raó l?ocupació és indiscutible.  

 

D?acord, que actualment la situació ha canviat en la forma, però els paràmetres de fons resulten inamovibles. Tots els ressorts importants de decisió són únicament a Madrit o a París i ells disposen de tota la capacitat de decisió. Nosaltres anar fent realitzacions a mitges tintes, com a TV3 amb el seu català sovint macarrònic i innaceptable en un ens públic. Evidentment que en altres cadenes encara és molt pitjor.

 

En conceptes com, nació, finançament, territori, bilingüisme, història, etc… espanyols i francesos no mostren cap actitud de cessió en els seus plantejaments destructors. Se?ls reserven amb la més inexpugnable exclussiva. Per tant estarem d?acord que les claus de totes les aixetes de major rellevància, estan a l?armari dels veritables amos i resulten completament inabastables pels catalans. Al marge d?aquest panorama tan poc atractiu, els polítics catalans han servit a la safata de la negociació, una sèrie de conceptes que cap país ha de tolerar. 

 

Per molts somriures aparents i bons tarannàs que mostrin, segons quins personatges, espanyols i/o francesos  no cedeixen en el seu afany d?apropiació del nostre país. Els nostres polítics però, continuen parlant de triomfs i de consecució de importants parcel·les de poder. Quina falta de visió o quina submisa covardia!

 

Tot ens ve presentat amb una nova caligrafia més digerible, però continuem patint les inamovibles,  conseqüències de la desfeta del 1714 i del consegüent  ?oeDecreto de Nueva Planta? és a dir, ocupació i domini absoluts. Som un país ocupat! No hi ha cap més realitat que aquesta!

 

Així es sotmeten tots els països del món, ocupant-los amb la màxima violència i amb la més  premeditada destrucció. Forçant-los a oblidar les seves constitucions, les seves pròpies lleis, imposant la insultant llengua del país ocupador, foragitant i substituint el seu poder judicial, trencant i esmicolant el seu territori nacional, obligant-los a obeir unes lleis foranes, negant la seva història i redactant-la de nou a conveniència del país dominant. Empresonant, torturant o assassinant els que s?hi resisteixen, fins que el país dominador aconsegueix esberlar i finiquitar la dinàmica de resistència, com ho acredita la nostra història, i acabar subjugant-lo plenament, perquè han aconseguit emmordassar definitivament el poble.

 

Aquesta és la nostra realitat nacional i no cap altre, a causa dels implacables dominis establerts pels estats espanyol i francès. No siguem tan estúpidament il·lusos de fer-ne una lectura benèvola i amb un cert grau d?optimisme. És prou clar que el primer pas consisteix a reconèixer la nostra situació i no acceptar ni tolerar una aparença de normalitat, tan enganyosament tergiversada com absolutament nociva i enverinada per a la vitalitat identitària del nostre país.

 

És completament imprescindible tenir clar aquest reconeixement de la cruïlla, aparentment indefugible, en que està enclavat el nostre país, per tal de poder iniciar una etapa de reconstrucció i alliberament nacional. Si no es produeix aquesta reacció com a base per a un treball i una lluita seriosa i enèrgica de cara al restabliment d?una nova perspectiva de llibertat, el país queda completament entregat a les urpes de  nacions estrangeres i enemigues. Si no mostren el contrari, es diguin Castella, Espanya, França, o el que vulguin, no els podem contemplar d?altra manera, mentre perseverin imposant-nos arbitràriament la condició de  súbdits.

 

Sí, sóm un país ocupat! Malgrat que els nostres polítics diguin que amb el nou Estatut tindrem un autogovern que Catalunya mai havia tingut (frases en boca dels Pujol Maragall, Mas, Saura, etc…) I on queda la nostra guanyada i brillant història plena de llibertat, viscuda just fins abans del 1714? És que pertany a Rússia o ves a saber quin altre país? Insinuen amb això, que és ?oeEspaña? qui ens aporta el més gran paradigme de llibertat a que ha arribat mai Catalunya? Hipòcrites mentiders de la poltrona més indigne al servei dels ocupants!

 

És que els nostres Comtes-Reis catalans, com el mateix Jaume I el Conqueridor, que ells citen com ?oeel Rey español Jaime I el Conquistador? no era català? i les seves Conquestes relatades al Llibre des Feits i els pactes per bona part de la Mediterrània, no els han perdut els espanyols després d?haver-los furtat? Semblantment als que han inflingit, no tan sols al continent europeu sinó també a Amèrica?

 

El Quixot, escrit molt possiblement pel valencià Miquel de Sirvent, il·lustre membre d?aquesta gran família valenciana del que no se?n coneix l?original escrit en català, perquè? És quasi segur i ara s?està investigant molt seriosament per algún historiador català, el perquè no s?ha trobat enlloc el text original de l?exitós ?oeQuijote?.

 

El més probable és que els castellans el van fer esfumar. Sabedors del seu gran èxit, immediat a la primera edició, tan a Anglaterra, com a França, Portugal, etc… se?l van apropiar i en van fer desaparèixer la versió original catalana. Segurament és pel que ara se?n diu ?oeEl Quijote? i el nom de l?autor apareix com a ?oeMiguel de Cervantes?. Són una perla, aquests espanyols!

 

La gran novel·la, és més que probable que resulti ser una paròdia constant i una hàbil burla dels llibres de cavalleria castellano-espanyols i la seva obsessiva i ridícula ?oeHidalguia?. S?entén perfectament que un català, se n?enfotés amb fina ironia i en una de les millors proses que mai s?hagin escrit.

 

Sí, sóm un país ocupat! I si ens mostrem negligents, pot ser que un dia l?altre també gran novel·lista valencià, Joanot Martorell autor del magnífic Tirant lo Blanc acabi dient-se ?oeJuanito de Moratalaz? o ?oeJuan de Martínez? i la seva novel·la ?oeEchando el Blanco? o ?oeEchando leches? frase prou habitual en aquest personal.

 

No cal dir que és una suposició fins ara sortosament irreal. Però si hi haguéssin arribat a temps, probablement podria haver passat alguna cosa semblant al què segons sembla va succeir amb el Quixot. Com és natural en els espanyols, mai fan esment d?aquest altre gran novel·lista i la seva indiscutible importància. Si fós castellà seria completament diferent. 

 

Recordem que qui fà un elogi extraordinari d?aquesta novel·la de Joanot Martorell, és precisament l?autor del Quixot, qualificant-lo del millor llibre de cavalleria escrit fins aquell moment. Recordem també que el mateix personatge del Quixot, a l?únic lloc que li desapareixen tots els mals i també la seva misteriosa bogeria, és quan està a Barcelona o a València!?

 

És quan abandona terra catalana i entra a terres manxegues o castellano-espanyoles que veu molins de vent que semblen gegants, etc… el seu grotesc ?oeSancho Panza?, sí que és manxec i/o castellà. Aquí es pot trobar el missatge de fons de l?obra. Completament oposada n?és la lectura que en fan els espanyols, interpretant el text d?acord als seus interessos i obviant aquests probables parodiaments.

 

Sí, som un país ocupat! No em cansaré de repetir-ho. Tenen la barra d?acceptar el nom del ?oeColombo? de nacionalitat genovesa, pel del Colom català, simplement perquè volen destruir un prestigi d?aquesta magnitut per a Catalunya, a més d?adjudicar-se?l. O de promoure la sortida del primer viatge des de Palos de Moguer, quan en realitat es va produir a Pals de l?Empordà, i tantes coses més…. Total, que varen apropiar-se de la descoberta catalana i ja fa molts anys que se l?han patejat. Es per això que s?entossudeixen a renunciar o a perdre els seus dominis sobre Catalunya, País Basc i Galícia que no volen perdre a cap preu.

 

Prou volien que un dels més grans violoncelistes del món, Pau Casals, per a ells ?oePablo Casals? retornés a Catalunya, perdó ?oeEspaña?. Va ser després de les  contun-dents manifestacions del nostre gran músic, al Congrés nord-americà davant del President Jhon F. Kennedy que no han volgut saber res d?ell, ni l?anomenen mai més.

 

I tants i tants exemples que es poden constatar en la pròpia història i en el mateix present. No ho oblidem i siguem-hi sensibles. Ells continuen impulsant aquest esforç d?anul·lació constant de la nostra identitat i idiosincràcia, condicionant la nostre presència al món com a catalans i sempre desvirtuant-la i maquillant-la amb una brutal espanyolització sense límits.

 

En el mateix camp de l?esport és prou manifest. Com que no poden tapar la prepon-derància d?esportistes catalans, no s?obliden mai d?anomenar-los ?oeel atleta, el tenista o el gimnasta español?, perquè no poden sufrir la catalanitat de cap manera. Els crea una urticària rabiosa i furoncolosa que se?ls menja, els destrossa i els corromp de viu en viu!

 

Sí, som un país ocupat!… no cal insistir-hi més! nosaltres tenim la paraula, nosaltres tenim la responsabilitat que tot continui així, com ells volen per sempre més… Aquesta és la nostra maleïda realitat actual… fins quan?

 

                                                                                    Claudi Romeu, abril del 2006

 

Podem fer un partit la gent de Catalunya Acció? Reflexió núm.2.

Podem fer un partit la gent de Catalunya Acció?

 

           

Com a català independentista crec que potser seria molt interessant fer un partit genuïnament independentista perquè el que hem d?assolir és fer sentir la nostra veu de la forma més alta i visisible.

Necessitem imperiosament fer present en la vida quotidiana el nostre projecte de país i la nostra opció davant de les diferents dificultats i ocasions que es vagin presentant al llarg del camí que ens ha de portar fins el 2014.

El nostre projecte d?un país lliure és callat sistemàticament pels falsos possibilistes o sigui els vers ?oeimpossibilistes? que  ho fan tot menys el que tocaria fer pel reeiximent veritable de Catalunya. És comú en molts d?ells fer l?orni quan tenen el poder a l?abast de la mà i després al cap d?uns pocs anys quan ja no poden fer res d?autènticament efectiu pel seu país quan fan el ploramiques o entonen un patètic ?oemea culpa?.

En un moment concret serà necessari sortir a l?arena política si els altres partits encara no han reaccionat i continuen encallats en els seus plantejos encaixistes actuals. És molt possible, però, que gent, grups i partits com podria esdevenir el PRC sortiran a emprendre la brega política amb ferma innegociabilitat independentista i ho faran amb la idea clara de donar la cara pel nostre país i assolir trencar les fibres que per mil bandes subjecten i subjuguen la nostra nació a l?imperant statu quo del que encara resta dins els límits geogràfics de la península ibèrica del maldestre ?oeimperio espanyol?.

Està clar que per poder fer aquesta tasca amb èxit primer de tot ens hem de reforçar mentalment i espiritual i a la vegada hem de donar exemple de determinació en desenvolupar aquest trencament ?ruptura!- i  de convenciment i aprofundiment dels factors o elements bàsics d?alliberament exposats i adoptats per Catalunya Acció (idees força i procediments, veritables eines i formes d?aplicar-les amb operativitat i rigor). Caldrà mantenir-nos ferms en els nostres plantejaments i actuar amb la màxima dignitat davant dels valors que defensem per així poder assolir la imprescindible credibilitat que ens permetrà conquerir la confiança de molts patriotes catalans.

A partir d?ací cadrà buscar equips de persones i persones a títol individual que vulguin entrar en el joc polític o que ja hi estiguin actuant.

Al dir partitocràcia no podem despreciar els representants de Catalunya que s?han compromès en el joc polític amb bona voluntat i que no han renunciat ni renunciaran mai a la defensa del seu Poble. Compte, però, amb les cúpules dels partits que només actuen com a fàbriques de vots, ocupadores d?escons i amb jocs de poder que només s?escarrassen en fer el que calgui per no perdre ni un 0,01% en les prospeccions de vot. Aquests reietons i birreis de la cada cop més agrisada ?oeColònia Catalana? obliden constantment que Catalunya no és un país normal sinó que és un país escapçat políticament i es dediquen a jugar a fabulosos polítics llogaters de la ?oeCasa Blanca? d?enganyoses i distretes pel·lícules de Holywood.

Tot és possible, i gent propera a Catalunya Acció o als seus plantejaments de necessària ruptura poden fer un partit amb tot el que això representa però de moment la finalitat del nucli central de  Catalunya Acció és una altra.

Reflexió 1a. “Noves opcions polítiques!?”

Noves opcions polítiques!?

 

Es poden fer nous partits com el cas del PRC i les persones o grups independentistes es poden presentar a les eleccions municipals sempre que en tinguin vocació o atreviment i naturalment compromís veritable ?si no hi ha el compromís i la capacitat de complir-lo seria políticament una bogeria contraproduent endegar qualsevol projecte en aquest sentit-, però el que com a Conseller de Catalunya Acció crec, intentant interpretar l?objectiu d?aquest projecte ideat per arribar en bones condicions al 2014, crec que el que és essencial per a Catalunya en aquests moments és que els independentistes, siguin quines siguin les seves connotacions ideològiques, sempre pensin i actuïn com a independentistes, o sigui que en tot i per tot s?allunyin i trenquin les fibres de subjecció d?aquest sistema polític que de múltiples maneres manté atenallada Catalunya.

Crear expressament un partit proper a Catalunya Acció podria no ser convenient perquè Catalunya Acció hauria d?esdevenir el punt de trobada transversal de molts independentistes que vulguin donar força a una moguda que reforci i il·lusioni a la gent que de veritat volen i creuen en una Catalunya plena i lliure.

Catalunya Acció aporta al món independentista una colla de factors molt planers, senzills, eficaços i sobretot ?creiem- imprescindibles per començar a avançar d?una manera clarament significativa cap a l?alliberament polític de la Nació Catalana.

Jo, Salvador Molins, no tinc capacitat tècnica ni humana per comprometre?m en llistes polítiques per formar part en l?administració d?un Ajuntament, en canvi sí que m?he compromés en donar suport a Catalunya Acció a través de l?escriptura i d?actuacions promogudes pel BIC o per ?oeSom 10 Milions?. La meva aportació humanament possible a aquest projecte ja està definida en els seus límits humans i naturals i no em reca donar-hi tota l?empenta de que sóc capaç. Tampoc estic tancat a canviar de parer o assumir altres compromisos més agosarats que en el seu moment podria considerar.

Un cop sobrepassat aquest natural límit que ens caracteritza a les persones, ací és on entra en joc l?aportació de molts altres independentistes catalans que estiguin determinats i es vulguin comprometre a  aportar  alguna de les seves capacitats i il·lusions personals per tal d?alliberar de forma paulatina, però definida i imparable al nostre empresonat i cada vegada més debilitat país.

No tot ha de passar sota el control de Catalunya Acció, només faltaria! ?Res tan odiós com els comissariats polítics que envolten a alguns partits de la partitocràcia de la humiliada i espoliada ?oeColònia Catalana? a la que se li sustreu l?11% del PIB i a la que se li du ?oeNo? cada vegada que demana permís per a fer pipi, vulgarment dit ?oepixar?. Per a més INRI en Montilla diu que a més a partir d?ara s?hauran de consensuar molt aquestes coses! La mare que ens va matricular!- A més, pretendre que Catalunya Acció definís directament l?acció d?algun grup tal vegada és impossible i probablement contraproduent.

Catalunya Acció ha vingut a donar una injecció d?ànim, d?il·lusió i d?esperança en la capacitat d?assolir el projecte de la Independència que molts ens volen fer creure que és obsolet o que sols és una utopia inaccessible. Catalunya Acció diu, i demostra amb els fets que s?ho creu, que si Montenegro, Lituania, Estònia, Noruega, Suècia, Txèquia i Eslovàquia han pogut assolir la seva plenitud  nacional, nosaltres si volem i ens ho proposem amb rigor i intel·ligència també ho assolirem.

Nosaltres, tots! els innegociables i il·lusionats patriotes catalans que ja hem anat recuperant dia a dia aquest convenciment i aquesta determinació ?cada dia en som més i som més forts espiritualment- nosaltres doncs també ?oetenim un somni realitzable!? com en el seu dia el tingué i el va manifestar als quatre vents l?honorable Luter King.

 

Salvador Molins i Escudé (Conseller de Catalunya Acció*)

*Catalunya Acció pretén arribar a ser un autèntic far i nexe d?unió pels moltíssims independentistes catalans amagats sota la partitocràcia i dins de l?ample abstenció.

Llegiu a la Web de Catalunya Acció els articles de la Gaseta Digital

Entrant a la web www.catalunyaaccio.org a mà esquerra trobareu "El Nord, gaseta digital" recull de tots els articles i lloc de publicació dels que es vagin rebent que signifiquin una aportació vàlida al camí pel 2014.

Catalunya Acció necessita l’aportació d’esforç i de qualitat que cada català pugui aportar. El més petit és essencial en aquesta primera etapa de reforçament de l’esperit del nostre Poble.

Totes les catalanes i catalans que estiguin determinats a empènyer aquest Projecte són necessaris.

També és absolutament convenient i necessari el patriotisme de butxaca. Mireu l’apartat "Fons per la Independència" a la mateixa web.

L’amic i lluitador Josep Sort ens envia això:


Més a: https://josepsort.blogspot.com

Ja ha començat. Em refereixo a una de les pitjors plagues que patim a Catalunya i que rep el nom de basquitis. Mèdicament la podem definir com l’acte reflex de bavejar quan sentim les notícies de  com els patriotes bascos matxaquen els ecspanyols. La basquitis també té altres derivacions. Una d’elles és la turística. Molts catalans i catalanes perden literalment el cul per anar de vacances  al País Basc. Una altra és la sexual. No hi ha res més sexy que follar-se un Aitor o una Nekane, o tots dos, si és possible, que la vida són quatre dies i no estem per desaprofitar-hi la meitat de la humanitat…

Els bascos han esperat que els catalans es posin la corda al coll (i jo no m’incloc, per descomptat) i ara tenen les mans lliures per negociar el que els roti amb els ecspanyols. Fins al 18-J hi havia  el risc que allò que obtinguessin els bascos, els catalans ho  demanessin (si no m’equivoco algú va batejar aquesta estratègia com a clàusula Puigcercós, que no era més que una còpia, corregida i augmentada de la clàusula Camps). Però un cop aprovat (hahahahahaha) el nyap de la Moncloa, ara, des de la lògica ecspanyola, els catalans ja no poden demanar res més fins com a mínim d’aquí una generació (ahahahahahahaha).

Ara, doncs, els bascos, seuran amb els ecspanyols i pactaran de tu a tu. I els catalans vinga a bavejar. Bavejaran davant la tele, bavejaran a la Universitat Catalana d’Estiu, on segons sembla, Euskadi serà el tema central de l’edició d’enguany (un 10 per a l’equip rector, segur que rebenten les xifres d’assistència). Fins i tot s’anuncia la visita del megametrosexual Otegi.

Però què quedarà de tot plegat? Jo us ho diré. Que els bascos ens donaran pel sac, de fet ja ho han fet sempre, excepte quan van declarar la treva a Catalunya. I milers de catalans incrementaran  un pèl més la seva quota d’auto-odi. I maleiran el dia que van néixer catalans quan haguessin pogut néixer bascos.

Perquè no dubteu d’una cosa: els bascos pactaran salvar-se ells i que als catalans els bombin. I mirant-ho fredament, faran ben fet. 

Qui vulgui peix que es mulli el cul. Ara, en ZP serà el rei del mambo fins i tot per a l’Otegi and Co. Serà el més cool. I als  catalanets els quedarà una cara de tonto que no hi seran a temps.

Només hi ha un però. Que per sort, els catalans podem ser tanoques, però no imbècils perduts. Per sort el 18-J només va quedar clara  una cosa. Que l’autonomisme està ferit de mort. Que el nyap no s’aguanta ni amb pinces. Que el Tribunal Constitucional no dubtarà a fer passar-hi la serra elèctrica com en les millors pel.lícules  de terror ianquis (foto de l’esquerra).

En definitiva, que tot està per fer i, malgrat els xulopiscines de torn, que tot és possible.

> Posted by Josep to josepsort at 7/10/2006 05:11:00 PM

 Un estiu de basquitis

Escoltem Arzalluz. (eXTRET DE L’aVUI)

Arzalluz constata la divisió del PNB

Alguns analistes polítics ja ho havien detectat, però ara és el mateix Xabier Arzalluz qui, en una entrevista que avui publica aquest diari, constata les dues sensibilitats i estratègies que divideixen profundament el Partit Nacionalista Basc. L’expresident del PNB denuncia que el govern de l’Estat "té decidit liquidar el lehendakari Juan José Ibarretxe", tal com "han fet amb Pasqual Maragall". Arzalluz explica que la intenció de José Luis Rodríguez Zapatero és fer una coalició amb el PNB, "com volen fer amb CiU a Catalunya". I que hi ha membres de l’executiva del partit que s’hi oposen, com Joseba Egibar, Gorka Agirre -citat a declarar pel magistrat Grande Marlaska- i ell mateix… Segons aquest esquema, explicat amb tota mena de detalls, hi hauria dues faccions dins el PNB. Els partidaris del pacte amb el PSE-EE -encapçalats per l’actual president del partit, Josu Jon Imaz- i els que defensen l’acord amb l’esquerra abertzale, on se situa Xabier Arzalluz. Les declaracions de l’expresident del PNB evidencien una fractura que s’agreujarà durant els pròxims mesos, fins a arribar al congrés que haurà de triar un nou president. El sistema que regula les eleccions a president del Partit Nacionalista basc és excessivament complicat i la darrera vegada Josu Jon Imaz va sortir -en contra del parer d’Arzalluz, que es va decantar per Egibar- per un estret marge de vots. No cal dir que el resultat de la pròxima confrontació influirà de manera decisiva en l’estratègia del partit i, en general, en la política basca dels pròxims anys.

 

Xabier Arzalluz*

"El PSOE liquidarà Ibarretxe com va fer amb Maragall"

imaz · "L’executiva nacional del PNB va acordar que ningú es posicionaria ni a favor ni en contra del nou Estatut català, però algun dirigent va contravenir la decisió" Justícia · "Si al govern estatal no li hagués interessat, la Fiscalia no hauria demanat mesures cautelars contra Gorka Agirre" Per Eduard Mas

Xabier Arzalluz, president del Partit Nacionalista Basc (PNB) des del 1980 fins al 2004, ha tornat aquests darrers dies al primer pla de l’actualitat política basca. El magistrat de l’Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska el citava a declarar el 27 de juny en qualitat de testimoni per la suposada relació del dirigent penebista Gorka Agirre amb la xarxa d’extorsió d’ETA. Arzalluz -visiblement indignat- no perd la seva habitual claredat a l’assegurar que cap dirigent del PNB ha actuat com a mitjancer en el cobrament del denominat impost revolucionari. Tampoc oblida la contundència que l’ha caracteritzat durant tants anys a l’atribuir les actuacions judicials contra dirigents penebistes a la voluntat del govern del PSOE de "liquidar" el lehendakari".

¿Gorka Agirre o algun altre dirigent del PNB ha fet mai de mitjancer en el cobrament a empresaris bascos del denominat impost revolucionari d’ETA?
L’únic que hem fet des del PNB és orientar les famílies del segrestats, però mai a les dels extorsionats. Gorka Agirre, al qual conec molt bé, mai ha fet de mitjancer en el cobrament de l’impost revolucionari d’ETA.
El magistrat de l’Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska, quan va interrogar Agirre als jutjats de Bilbao, li va fer escoltar diverses gravacions telefòniques -enregistrades per la policia- en què el penebista parla amb suposats membres de la xarxa d’extorsió d’ETA.
Jo encara no he parlat amb Gorka i per tant desconec el que va passar a l’interior dels jutjats de Bilbao. Sé que el van tenir cinc hores responent a preguntes, just una setmana després de ser operat i encara convalescent. Crec que Grande-Marlaska va practicar una certa venjança, al no poder traslladar-se Gorka fins a Madrid i haver de viatjar el magistrat fins a Bilbao.
A què es deuen les acusacions del jutge?
Jo acostumo a mirar a qui aprofiten les coses. Podria semblar que aquesta història sorgeix perquè parlem de magistrats afins al PP, però qui demana mesures cautelars contra Agirre és el fiscal. Si al ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba -que portava dies filtrant informació tranquil·litzadora i contradictòria al PNB- , no li hagués interessat, la Fiscalia no hauria demanat mesures cautelars.
¿Per tant, hi ha la voluntat política del PSOE darrere les mesures judicials dictades contra Agirre?
Jo penso en un doble joc, i que el govern estatal està interessat i té decidit liquidar el lehendakari, Juan José Ibarretxe, en un màxim de dos anys. És el mateix que han fet amb Pasqual Maragall. La voluntat del PSOE és fer una coalició amb el PNB, com la volen fer amb CiU a Catalunya. I hi ha membres de l’executiva penebista que estan disposats a pactar amb els socialistes a Euskadi. Però qui no accepta això? Qui dóna suport incondicional a Ibarretxe? Qui molesta? Doncs Egibar, Gorka Agirre, jo… La qüestió és, des de la mentida, barrejar-nos amb Batasuna. Fer creure que Egibar pertany a l’esquerra abertzale.
Aquesta argumentació demostra que dins el PNB hi ha dos corrents ideològics molt diferenciats.
Evidentment. Hi ha gent més propera a l’esquerra abertzale, a les tesis de Batasuna, i persones disposades a fer una coalició amb els socialistes. Joseba Egibar, Gorka Agirre o jo, concretament, no som dels segons.
¿Descarta una coalició entre el PSE i Batasuna de cara a les properes eleccions autonòmiques del 2007 a Navarra o, més endavant, a Euskadi?
A mi em sembla una entesa altament improbable. Si a Madrid el PSOE no ha pogut aguantar una coalició amb ERC, perquè donava peu a la dreta per dir que a Espanya governava el nacionalisme més recalcitrant de Catalunya, imagina’t amb Herri Batasuna (HB)!
¿La querella contra el lehendakari Ibarretxe per haver-se reunit oficialment amb Arnaldo Otegi entraria dins aquest interès que vostè comenta d’apartar-lo de l’executiu de Vitòria?
És ben clar. Això és seriós? ¿Ara què farà la justícia amb José Luis Rodríguez Zapatero, després que ha anunciat en públic que negociarà amb ETA? I presumeixen des del Consell General del Poder Judicial [CGPJ] que únicament es dediquen a aplicar la llei! Quina llei aplicaran amb el president del govern espanyol? Tot plegat és impresentable!
Sobre aquesta declaració de Zapatero anunciant que inicia el diàleg amb ETA i que respectarà el que decideixi la ciutadania basca, ¿vostè creu que Batasuna l’ha rebut amb un excés d’optimisme?
L’esquerra abertzale necessitava aquest anunci, sobretot de cara als seus militants. Té, al igual que ETA, problemes interns. Però la fotografia dels dirigents de Batasuna somrient com si fossin en un casament, a mi em va semblar excessivament alegre. No hem d’oblidar tampoc que Zapatero va prometre que faria l’anunci davant del Congrés, i no ho va complir. Això ja és un autèntic frau. A més, llegeix la declaració sota el retrat d’Isabel II, la que després de la Primera Guerra Carlina va dictar una llei confirmant els furs d’Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Navarra, però "sense perjudici de la unitat constitucional monàrquica". Va enfonsar els furs! Això és el que els dic jo als dirigents de Batasuna, que des d’Espanya respectaran el que decideixi la ciutadania basca dins un ordre i sense perjudici de la unitat constitucional i tota la resta. ¿La capacitat de decidir el nostre futur, on queda?
¿Troba similituds entre aquesta promesa i la que va fer el president del govern espanyol a Catalunya assegurant que respectaria el text estatutari que sortís del Parlament?
Zapatero sempre fa igual. Dónes un cop amb totes les teves forces a la pilota i ell col·loca un frontó i un matalàs al davant. Ell mai diu que no, però la pilota cau a terra una vegada rere l’altra. Sembla que no hi hagi partit, que no hi hagi lluita. Zapatero somriu i després fa la seva, com ha passat a Catalunya. La reforma estatutària catalana és un nyap sense nom. I després de pactar vés a saber què amb Artur Mas, el PSOE acaba desbancant ERC: el partit que va iniciar el procés de reformes i que va conduir un socialista a la presidència de la Generalitat. I ve Alfonso Guerra a Euskadi per vantar-se que es van polir el text. I finalment arraconen també Maragall.
Sorprèn veure dirigents del PNB fent campanya en favor d’un text estatutari que ni ells ni la major part de les formacions polítiques basques acceptarien.
Alguns dirigents penebistes van donar suport actiu al text… A mi em va convidar Josep-Lluís Carod-Rovira a un dels seus actes de campanya i jo hi hauria anat de gust, perquè estic amb Carod. Però sé que l’executiva nacional del PNB va decidir que ningú s’havia de posicionar ni en favor ni en contra del nou text estatutari. Jo no vaig acceptar la invitació d’ERC per no contravenir l’executiva del meu partit. Però algun dirigent penebista sí que ho va fer.
¿Una reforma estatutària solucionaria el conflicte que viu Euskadi ?
No. I crec que el lehendakari pensa el mateix que jo. Amb unes quantes transferències més no ens conformem. Primer, perquè l’Estatut vigent -el de Gernika- no s’ha complert en temes fonamentals. No s’han transferit competències importants, com ara la de la Seguretat Social, per posar un exemple. Ens han negat durant anys una quarantena de competències! Zapatero no ha tractat ni ha tocat tot aquest dèficit en els dos anys que porta governant. No compleix, doncs, una llei de rang constitucional. Això sí, s’escandalitzen quan dic públicament a les escales de l’Audiència Nacional que els bascos haurem de denunciar la Constitució, o fins i tot no acatar-la. Qui no compleix ara la Constitució? Ells! Que no siguin hipòcrites!
A la dècada dels noranta vostè no es cansava de repetir que no era el moment de parlar d’autodeterminació, que l’Estatut de Gernika s’havia de dur fins al final. ¿Vist que no n’han pogut treure tot el suc, ara un referèndum sobre la independència de tot Euskadi seria la solució?
És una aspiració nostra, recolzada en el dret històric. Una aspiració que no presentàvem conscients que seria inútil, que la tombarien. Però crec que ara no té cap sentit que des del govern de l’Estat et diguin que modificaran l’Estatut vigent. No té cap sentit perquè no han complert l’anterior. És una vergonya! O ens prenen per tontos, o ells es creuen prou llestos per estar eternament en una situació d’incompliment legal. ¿Però quina credibilitat pot tenir un nou Estatut amb aquesta gent? Per a mi, cap! Jo em quedo amb el plantejament del lehendakari Ibarretxe: cal reconèixer Euskadi com a poble amb capacitat per decidir el seu futur. Perquè ara només reconeixen que tenim una llengua pròpia, que aixequem pedres, que tenim bona gastronomia… Però cap reconeixement jurídic.
A la tardor, tots els partits bascos -a excepció del PP, que se n’ha exclòs- seuran al voltant d’una taula per dialogar sobre la normalització política. Nacionalistes i independentistes defensaran el dret a decidir, els socialistes la Constitució. ¿Es poden assolir acords, trobar solucions?
Jo, a títol personal, només n’observo una, de sortida al conflicte: que el govern estatal reconegui que els bascos i basques som un poble amb la capacitat de decidir lliurement el nostre futur. Si no hi ha aquest reconeixement, només ens queda la resistència. No parlo de trets, ni tan sols de sortir al carrer. Simplement, que tinguin molt clar que aquest poble ja no està disposat a negociar res de substancial amb l’Estat mentre l’Estat no ens accepti com a tal, com a poble. A Euskadi no només ETA pensa en l’autodeterminació. Aquí molts hi estem pensant. Però per autodeterminar-nos primer han de reconèixer que som un poble, i això és precisament el que no volen. Perquè el dia que ho reconeguin arribaran els temors. Tindran por del que pugui decidir democràticament la societat basca. I si decidim anar-nos-en de l’Estat espanyol, s’acaba la unitat constitucional de la monarquia, la unitat sagrada de la pàtria… I mentrestant seguim aquí. Som espanyols ho vulguem o no, amb la baioneta al pit. I d’això en diuen pàtria!
Vostè va viure en primera persona, i a primera línia, la darrera treva d’ETA. L’organització armada va en les negociacions. Què la diferencia d’aquesta d’ara perquè tornar a assassinar després del fracàs tothom tingui la convicció que serà la definitiva?

El PNB va negociar amb ETA el final de la violència. L’organització armada ens va proposar una fórmula i nosaltres hi vam afegir una interpretació del que ells volien. I ens la van jugar. Van mentir i van trencar la treva al seu aire. L’anterior negociació, val a dir que José Maria Aznar se la va agafar amb entusiasme. Van nomenar fins i tot una comissió per parlar amb l’organització armada. I es van trobar a Suïssa per negociar. A mi, en aquest cas, m’admira la poca vergonya que tenen els populars per oposar-se ara al diàleg amb els etarres i per posar-se com es posen quan algú diu que hi dialogarà. El PNB va parlar amb ETA i ha parlat amb l’esquerra abertzale, mai no hem renunciat a dialogar amb cap dels dos…
¿Però un cop iniciada la negociació, i amb els moviments d’aquests dies que demostren que el procés ha començat a caminar, li sembla que l’actual alto el foc permanent arribarà a bon port?
No sé si l’actual alto el foc sortirà bé o no. Sincerament, no ho sé. Jo em quedo amb el "sense perjudici de la unitat constitucional". Perquè això no és del que es tracta. Aquí, a Euskadi, hi ha molta gent que no està disposada a acceptar un frau com el que s’ha perpetrat a Catalunya. Però també cal dir que ETA no aconseguirà el que en aquests moments creu que pot aconseguir.

www.ràdiocatalunya.ca Sempre en favor dels PPCC i de la Llengua!

A través de l’enllaç lateral esquerra d’aquest bloc podem anar fàcilment a
https://www.radiocatalunya.ca/

———————————————-

Ramon Serra, amic i patriota, l’escriure em fa perdre el llegir! Perdona perquè nom et tinc prou en compte. Ets un tio Collonut! Visquin els homes com tu!

Després d’haver-li dit això a aquest incansable i honorable lluitador, "aquest valent i respectuós home porta Catalunya a la sang! després de dir-ho,
reprodueixo de la seva WEB (ràdio)
https://www.radiocatalunya.ca/ 
el següent:

————————————————-

FINS AQUÍ PODÍEM ARRIBAR ! : DOS JOVES CATALANS DECLAREN A L´AUDIÈNCIA NACIONAL ACUSATS D´»INJÚRIES» A ESPANYA

 Sense que, en principi, hi hagi cap relació entre ells el cas és que, aquest dijous, en Jordi de Dios i en Jaume Calsina, tots dos de 18 anys, coincidiran a Madrid per tal de declarar davant de l’Audiència Nacional per un suposat delicte d’injúries a Espanya a través d’internet. El Jordi, veí de Sant Sadurní d’Anoia, va rebre la citació judicial fa un parell de setmanes. Davant la seva sorpresa, va haver de ser a través d’advocats, els quals poden accedir al cas, que va poder esbrinar a què venia l’acusació. Una acusació que tindria a veure amb algun comentari o imatge que en Jordi hauria emès en algun fòrum independentista quan tenia 17 anys. Tot i la promptitud de la citació, les reaccions no s’han fet esperar i dilluns mateix unes 150 persones es van concentrar davant de l’Ajuntament de Sant Sadurní per donar suport al jove i en favor de la llibertat d’expressió. Aquest dijous es repetiran les concentracions, tant a Sant Sadurní com a Vilafranca del Penedès.

Molt similar és el cas d’en Jaume, veí de Figueres. Fa unes setmanes també va rebre una carta a casa segons la qual se’l citava a declarar a l’Audiència Nacional de Madrid, acusat de tenir una web independentista fa també un parell d’anys.

Tot plegat recorda molt el cas d’Èric Bertran, el noi de Lloret de Mar a qui l’any passat, quan en tenia 14, se l’acusava d’enviar amenaces terroristes, d’apologia del terrorisme i d’ultratge a la bandera espanyola per demanar a tres empreses, via correu electrònic, que etiquetessin els seus productes en català. Aleshores, i després que més de vint Guàrdies Civils vinguts expressament de Madrid assaltessin casa seva, va haver de declarar també a l’Audiència en una jornada marcada per l’actitud esperpèntica de la jutgessa. Finalment el cas es va arxivar. Precisament des del web de l’Èric Bertran s’ha emès un comunicat de solidaritat amb en Jaume i s’estan recollint missatges de suport.

Aquest dijous, doncs, la història es pot repetir i l’Audiència Nacional, tribunal d’excepció hereu directe del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, pot posar en qüestió l’article 20.1 de la mateixa Constitució espanyola, que recull el dret dels ciutadans i ciutadanes a la llibertat d’expressió, informa «tribunacatalana.org».

(6/VII/2007)

 

N.de la R.

Vet aqui com s´entèn la llibertat d´expressió a Espanya. Ells poden fer i dir el que volen contra els catalans i nosaltres hem de callar.I si movem la cua som jutjats i a Madrid, la boca del llop. Heu vist mai que la COPE, per exemple, hagi estat jutjada a Barcelona?

Com sempre,la llei de l´embut. O tens poder o no en tens,aquesta és la qüestió. Simplement això.

Serem solidaris amb en Jaume Calsina, restarem a l’aguait !

patir les conseqüències

La covardia

d’un poble

M’agradaria que algú expliqués a en Jaume Calsina, un noi de divuit anys de Figueres, per què el dia sis de juliol ha d’anar a declarar a l’Audiència Nacional de Madrid. M’agradaria que algú li expliqués per què ell ha de patir les conseqüències del fet que siguem un poble covard i conformista.

Els problemes no es poden ocultar, els problemes s’han de solucionar. Per més que la majoria dels nostres polítics des de sempre hagin volgut ocultar-los, acaben sortint per algun lloc i avui estan petant. Avui han petat amb en Jaume i… el volen ocultar a ell també? Que portin a l’Audiència Nacional un noi de divuit anys perquè fa dos anys tenia una web independentista hauria de ser una cosa perquè els diaris en parlessin, i amb grans titulars! Per què continuem amb por si estem en democràcia? De què tenim por? El cas d’en Jaume no és un cas aïllat, i que ningú s’enganyi, això no és culpa del nacionalisme espanyol, això és culpa nostra, ja que si nosaltres diguéssim "prou!" d’una vegada això no continuaria.

Quan vinguin i detinguin un fill nostre, què farem? Què li direm? Qui explicarà als nostres fills per què avui no hem lluitat per ells? El dia sis de juliol jo pensaré en en Jaume, perquè jo també sóc català. Tindré la consciència tranquil·la, ja que sabré que almenys he intentat que una cosa així no es torni a repetir. Ploraré perquè el que ell estarà vivint amb divuit anys jo ho vaig viure fa uns mesos amb catorze i ploraré de pensar en tot plegat. Ploraré perquè sé el que sent i ploraré perquè després de tant de temps em sento impotent de no poder fer res més per acabar amb això.

Èric Bertran, Estudiant

——————– El dia de l’acte de clausura de la Campanya pel "No" a l’estatut del nyap i de la "Traïció a la Moncloa" vaig conèixer l’Eric, un xicot espigolat i morenet, estudiant, somrient i valent! Tan jove i ja és un ver honorable.