El comptador del “Robatori” que pateix Catalunya:

En Josep Sort ens explica el següent:

L’espoli fiscal, un comptador

Els qui llegiu regularment aquest bloc, que cada cop sou més, per 
cert, haureu observat que en els darrers dies he incorporat un 
comptador sobre l’espoli fiscal que patim els catalans. Un 
comptador en temps real. És realment impressionant i a l’hora 
indignant que tants milers de milions d’euros se’ns robi de forma 
impune. Ecspanya ens roba. I amb el nyap, encara ens robarà més.

> Posted by Josep to josepsort at 6/28/2006 10:43:00 PM

I ens posa així a la nostra disposició aquest fatídic comptador que la perversa classe política que regenta la sucosa i mesella Colònia Catalana ens amaga descaradament, com si de birreis maldestres es tractessin.

El comptador el podreu veure clicant el següent enllaç

https://josepsort.blogspot.com/

—————————————

La impressió que em fa el Sr. Montilla és ni més ni menys que la d’un fred comissari polític que més valdria tenir-lo tan aprop com al bell mig de Sibèria. Però Catalans amics i enemics, digueu-me que és pitjor, un comissari polític o un "inconscient" traïdor? I això per no parlar del tàndem "que tanto alarga i alargarà la mano a las izquierdas españolas"!

Us recomanem el següent article de Víctor Alexandre.

Foto adjunta d’una montenegrina -una dona a hores d’ara lliure! una dona d’un País que ha assolit esdevenir adult!-

https://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=134&Itemid=63

"Cap pres no avança per molts quilòmetres que faci al pati de la presó. Per això, quan se’ns parla d’una oportunitat única, és com si se’ns digués que hem de quedar-nos a Espanya perquè ara hi mana un senyor que és bona persona. I què pasarà quan aquesta bona persona tingui majoria absoluta? Quin pla tenen previst els claudicants per quan aquesta situació s’esdevingui?

La solució, atès que les portes del veritable autogovern estan tancades, consisteix a desafiar Espanya amb saviesa tot posant-la en evidència davant del món. És a dir, mostrant la seva naturalesa antidemocràtica. Cosa, per cert, molt fàcil de fer si tenim en compte aquests tres aspectes: un, que no reconeix el dret del Parlament de Catalunya a convocar un referèndum d’autodeterminació; dos, que té una llei específica segons la qual “l’exercici de les potestats de convocar o promoure consultes per qui no les té legalment atribuïdes és perfectament controlable per vies diferents de la penal”; i tres, que en la seva Constitució oposa l’exèrcit a les urnes. Aquesta és la fotografia que cal mostrar al món per tal que el món sàpiga qui és realment Espanya. Aquesta és la fotografia que Espanya tem perquè és la que ha de canviar el curs de la nostra història. (Víctor Alexandre)

Racó Català , 19/6/2006

"En tot i per tot ens cal trencar fibres de subjecció amb tots els nostres carcellers, de CIU, d’ERC, d’Espanya o d’allà on siguin! Trencar fibres de subjecció a totes hores! Amb fotografies o per interessos de la globalització … al món, als EUA i al Japó els convé una Catalunya lliure! i una Espanya reduïda a les dimensions de les regions d’òrbita castellana, inclosa andalusia i naturalment Aragó i Extremadura! Sols estarem molt millor que no pas amb aquesta gent que ens és estranya i possessiva.

"El nord de la nostra política és i ha d’ésser trencar amb Espanya" (Santiago Espot, President executiu de Catalunya Acció)

JP – SM
 

L’humor català, l’ironia revoltada … a vegades davant de l’opressió només …

queden aquestes actituds!

————————— Serveixi aquest comentari per passar del dol verament sentit a l’atac necessari (Salvador Molins)

———————————–

——————————–
———————–

——————

Ahir quan vaig llegir un correu d’en Josep Sort vaig pensar enganxar-lo en aquest bloc, però sols la segona part, la que lloa a l’entrenador català de la Selecció Francesa i als demés catalans que viuen fora de tot Catalunya. Vistos els resultats em prenc la llicència de penjar-hi també els penjaments a la carcellera nostra "Selecció Ecspañola".

———————————–

UN CATALÀ CONTRA ECSPANYA (i en van…)Avui serà un gran dia, perquè un català, fill d’un exiliat a Lió, pot derrotar la ridícula selecció ecspanyola, ufana i superba com mai, i enviar-la a casa amb la cua entre cames. Quina alegria! Endavant Raimon Domènech! Fes-los pagar, esportivament, tot el que et deuen i ens deuen! Elimina’ls i després cau amb dignitat davant de Brasil. Ningú t’ho retraurà. I jo t’estaré eternament agraït. De rebot, fes que al xulopiscines se li congeli la mandíbula i no digui ni mu. Per imbècil.En un pla més assenyat, penso que l’exemple de Domènech ens hauria de fer recapacitar. Hi ha dotzenes de milers de catalans, fills, néts i bésnets de catalans arreu del món, i sobretot a França. I són gent gairebé ignorada. Tenim una diàspora enorme i en passem. De forma cruel. Cap, repeteixo, cap poble del món, amb un mínim de sentit de la dignitat, faria això a aquells que ho donaren tot pel seu país, per la seva societat. De fet a la seva avantguarda social, política, intel.lectual, professional, aquella gent que era la que havia protagonitzat al llarg de generacions la lluita per la llibertat nacional, la justícia social i l’emancipació intel.lectual i moral de segles de tenebrisme. Una part qualitativament i quantitativa imprescindible dels catalans. I els hem deixat arraconats, s’han hagut de buscar la vida, lluitar molt durament en ambients sovint hostils. Amb una identitat amagada i, tot sovint, suplantada.

Glòria i Honor a la Diàspora Catalana
I perdoneu els nostres errors. No us mereixem. Probablement per això la immensa majoria heu renunciat a tornar. Perquè vosaltres sí que vau guanyar. Vau lluitar contra el nazisme i vau fer créixer els vostres descendents en un ambient de llibertat i de plena reivindicació dels drets de la ciutadania. Només gosar pensar què hauria estat de Catalunya si vosaltres haguéssiu retornat el 44, el 45, o el 46, em fa estremir. No, millor no pensar-ho, perquè quan veus el carcamalisme que ens governa… se’t cauen a terra. Torno a desbarrar. Callo. Avui serà un gran dia. No en tinc cap dubte.

(Josep Sort)

———————————– He trobat més dades, ací les teniu:

Al Racó Català per Oscar lo Roig Dijous, 15 de juny de 2006 a les 17:28

Aixì és el que he trobat cercant informació del Mundial…
 
 
Fill d’emigrant
 

El fort caràcter del preparador no obeïx a suposades ínfules de seleccionador nacional. Fill d’un emigrant republicà espanyol i crescut en un barri dur de la perifèria de Lió, Raymond Domenech va haver de treure els colzes des de petit. I no els va tornar a guardar. En aquells partits de criatures, quan els emigrants a França venien de l’altre costat dels Pirineus, alguna vegada li va tocar escoltar «brut espanyol». «Jo no sóc espanyol, sóc català», responia. Una frase que sorprèn, tractant-se de fa cinquanta anys. Recordant aquesta anècdota en una entrevista recent amb «Libération», el preparador es va llançar a una defensa de la identitat catalana del Barça i va aplaudir que Frank Rijkaard saludés en català en la seva primera conferència de premsa: «Mantenir la teva identitat és afirmar que existeixes, que ningú té dret a apartar-te».

Ha mort el meu pare.!

Pregueu a Déu

per l’ànima de

JOSEP PUGNAU i PEREZ

Vidu d’ADELINA VIDAL i GASCH
que ha mort cristianament
el dia 18 de juny de 2006,
a l’edat de 88 anys.

Sant Feliu de Guíxols
20 de Juny de 2006

«Ens ha deixat un bon home,
un patriota amic de la xerinola
i un gran pescador.

Un home bromista i d’acudits insòlíts,
els seus companys el trobaran molt a faltar.

Ens ha deixat el meu millor amic;
recordeu-lo tots pel que tenia de bo.

Ha mort el meu pare."

El teu fill, Joaquim.

Trobarem a faltar el teu somriure.
Diu que ens deixes, te `n vas lluny d’aquí.
Però el record de la vall on vas viure
no l’esborra lapols del camí.

La feblesa democràtica (Joaquim Pugnau )

La feblesa democràtica

La meva personal inquietud o sensibilitat pels actuals esdeveniments em fa escriure, sigui com una carta dedicada al lector de la premsa, sigui amb poesia sigui amb prosa. És el meu deure ètic o moral com tot mortal, per amor als altres i per respecte a la vida.

Ens falla el sentit de la lògica; ens manca dignitat, idees intel·ligents, do de paraula, autoritat i contundència.

La societat globalitzada, pels interessos que siguin, desgraciadament se’n va a fer punyetes. Massa anys apostant per la quantitat, menyspreant i manipulant la qualitat mal entesa.

Com a persones responsables en les nostres, diguem-ne, lliures actituds, ens trobem generalment encara en una greu situació embrionària, sigui per l’afany de posseir, o pel plaer, sigui pel caprici o vici, consumisme o banalitat.

Per no allargar-me més em vull centrar en el tema del respecte i de la tolerància, aquesta feblesa o aquest pecat capital que tenen deterninats sistemes els quals ànomenam democràtics.

Anem al gra: em vull referir especialment a uns determinats individus o col·lectius en situació creixent i preocupant arreu del món. Aquests, en el transcurs de la història han estat, i són, els creadors de la ignorància i de la manipulació permanents, i són com un càncer per la societat.

La mal anomenada «Transición democràtica”, pel que fa al que ens afecta més directament a nosaltres, va permetre que els fatxes imperialistes i franquistes, pràcticament en quatre dies canviessin de jaqueta i passessin a engrossir la família mal dita democràtica, controlant constantment, i per no perdre el fil, els poders fàctics.

Tristament, gran part del poble ibèric els accepta i els tolera perquè aquesta manipulació i aquesta ignorància pàtria que no els deixa evolucionar ja els va anant be; fins i tot reclamen com a seu tot allò que han espoliat amb la força de la ignorància, de la traïció i de les armes i no amb la força de la raó. En aquest punt fonamental és on

vull anar a parar: com es pot permetre aquesta convivència dins d’un sistema, diguem-ne, democràtic, que el que pretén és lluitar per l’enriquiment moral, pel respecte, pel diàleg i per tants d’altres valors…? Com podem acceptar uns determinats individus que quan tenen el poder ens fan seguir “por cojones” la seva doctrina? Com podem tolerar persones que no respecten les idees contràries, que imposen tot allò que els ve en gana convençuts de la seva «veritat absoluta”?

Ingènua democràcia, immadura democràcia, et sobra covardia i tolerància cap a qui a tu no et tolera. Ets massa tova amb tots aquells que no et respecten. Malauradament tots ells estan malalts i no accepten la llibertat de ningú. Ets massa tolerant amb tots aquells que no saben perdre i que per decret o «por cojones» imposen la seva llei quan manen per tot. Innocent democràcia. Els inquisidors «et seguen l’herba que has sembrat cada dia». El teu respecte per aquells que a tu no et respecten és el teu punt feble. El dia a dia està al carrer pels qui tenen ulls a la cara.

Finalment» i sintetitzant l’actitud de la mal anomenada justícia: potser ja tot ha d’anar així, potser ja ha estat pactat i és el que toca pel moment. Que poden ser tots els mateixos i quan pintin bastos tot quedarà a casa. -a «la España inamovible e indisoluble»- El poble sacrificat, com sempre, fent la guerra i passant gana… Supòs que això és el que toca ara: crear enfrontaments i desconcert polític, disbauxa a nivell judicial o a on sigui, fomentar la immigració i la por. Tot això no fa res més que aplanar el terreny perquè neixi d’aquí poc un altre «caudillo”. Així faran net, repetiran la història i els que quedin, a callar i a creure.

Joaquim Pugnau i VidalSant Feliu de Guíxolswww.catalunyaaccio.org

P.D.

Per salvar Catalunya cal acompanyar la literatura i les arts d’estadistes de caràcter, i de pit, capaços d’encarar-se amb l’invasor i que ensenyin al poble a saber defensar la seva dignitat. (Daniel Cardona)


Esquerra desperta ! Catalunya lliure et necessita!

El fracàs d’una estratègia ingènua
13/maig/2006

ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén tot el poble, a ERC l’han engegat escales avall de Palau d’una tremenda puntada de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de la seva tomba política . El tripartit es va acabar el dia en que l’ego d’en Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima consciència política de quina era la força real d’ERC davant de dues potents organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en comencen a moure els fils.
Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al govern del Principat després de 23 anys governant l’esperit d’en Francesc Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui entrava a governar de la mà d’ERC era la maquinària socialista que vés per on també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D’un partit que és capaç de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què és l’anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és catalanista?
De la mà dels estrategues d’ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que podríem definir-lo com una mescla d’il·luminats salvaespanyes (Pasqual Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no es descontroli (Montilles, Corbachos i d’altres varietats). És important que tinguem clar qui és el PSCSOE perquè entendrem moltes de les coses que li han passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat . El PSCSOE catalanista i d’esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria Catalunya dins d’Espanya. Sempre defensa els interessos d’Espanya, igual que el PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia dolent (el PP).

Els líders d’ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE ). Però el més greu va ser la gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat, de confiar -perquè els líders d’ERC realment s’ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la redacció i aprovació del nou Estatut. S’ha de ser molt babau i irresponsable per a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española” pel que fa als interessos dels catalans.

Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb el mateix espoli fiscal . I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006 en plena negociació del finançament de l’Estatut , quan en el moment d’aprovar els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va fer res.

I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència . El PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l’Alfonso Guerra mofant-se de les retallades a l’Estatut -de fet no m’estranya veient el galdós paper que ha fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons catalanets i d’esquerra encara donant suport al PSOE que diuen que és d’esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una proposta d’Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d’una colònia que seguirà finançant el futur d’Espanya i especialment el de la seva capital Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap de la tribu independentista parlava d’independència. Com a molt quan en Carod agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant, és a dir, confús).
Ja feia massa temps que els líders d’ERC estaven fent massa equilibris a la corda fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom (allò de l’equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha estat considerable.

En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d’en Jordi Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d’els interessos del PSOE, dels interessos del govern espanyol i de la pressió d’uns grups econòmics. La direcció d’ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S’han cregut més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la politiqueria colonial-una altra cosa és fer política d’Estat- i n’han quedat fora de joc temporalment i ben escaldats.

Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb l’Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d’independentisme. Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament.

Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals d’ERC . Els líders de CiU ja sabem que aposten per l’encaix regionalista amb Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa 100 anys, i no en podem esperar res d’ells que ajudi a la veritable reconstrucció nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és un joc molt perillós i hem d’anar molt amb compte (només cal veure els noticiaris de TV3). ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per primer cop la paraula independència es podria escoltar al nostre Parlament. Però la gestió d’aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que es va generar.

S’imaginen vistos els resultats quin seria ara l’escenari polític , la credibilitat que hauria guanyat ERC, si s’hagués quedat a l’oposició actuant com a partit de país amb autèntic sentit d’Estat i defensant -sense compromisos amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es replantejava de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya?

A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans interessats en aquest projecte -siguin simpatitzants o militants de CiU, d’ERC o diguin fàstics d’ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els comentem que el procés d’independència s’ha d’empènyer, s’ha de moure en paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments, associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d’aquest procés . D’aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests dos anys) i d’aquí la crítica als actuals líders d’ERC.

Al final i pels pèls, les bases d’ERC han mantingut una certa dignitat nacional i han posat la direcció d’ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només falta que acabin la feina i facin fora l’actual direcció per incompetents. Ja han demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic. El procés d’independència d’un país no és un joc de nens perquè els líders d’ERC vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com és i com actua l’enemic, ni el botifler que te l’acabarà clavant per l’esquena amb un somriure d’orella a orella, ni quines són les pròpies forces i el moment d’usar-les, ni es té present la gestió de les relacions internacionals com a factor determinant en tot el procés.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d’Estat, independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés d’independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca, o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda els catalans ni Catalunya.

Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l’espoli econòmic i nacional que patim. Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa d’Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els homes i dones d’ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar l’esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans tinguem un futur digne i pròsper.

Josep Castany, 42 anys
Barcelona (El Barcelonès)
Director General de Catalunya Acció

El tren de la llibertat.

Recollit del Bloc «El Llamp»:

Nit de foc, de nou solstici,
terra i cel apleguen cants,
si la flama diu països
cada estel diu catalans!

Josep Espunyes

 ———————————

El tren de la llibertat.

Patriotes Catalans de la Independència definida, hem de fer tot el possible perquè se’ns noti, se’ns vegi, se’ns senti i al final se’ns escolti.

Catalunya ha passat del domini mediterrani a ser un país de ploramiques. El camí de la Independència es reprèn quan la gent deixa de plorar i es grata la butxaca pel seu país.

Catalanes i catalans si el vostre país s’enfonsa o es perd i no feu res per evitar-ho no us queixeu!

És del tot precís que els catalans que volen la llibertat pel seu poble cerquin maneres de poder treballar per aquest fi, per protegir tots els valors que han rebut dels seus avantpassats.

Catalunya Acció és un projecte intel·ligent i possible per donar resposta eficaç a tots aquests plantejaments.

Catalunya Acció no et diu el que has de fer sinó que et diu que facis! Que actuïs en català -de parla i d’esperit- i en favor dels drets de la teva gent i de la teva terra.

Catalunya Acció diu a tot Catalunya que no n’hi ha prou defensant la pròpia identitat, que amb això sol no podem avançar perquè sense una entitat que protegeixi els nostres drets, l’enemic desfà en minuts el que nosaltres construïm amb esforç continuat d’anys i panys. L’entitat que arreu protegeix els drets nacionals s’anomena estat, en totes les nostres lluites hem de defensar dos aspectes bàsics, la identitat i la entitat -l’estat que la ha de protegir-. Aquesta tasca no la pot fer un català en solitari per espavilat que sigui, és una tasca d’equip. Els que emprenguin aquesta tasca només han de tenir un objectiu prioritari a tot en la cosa pública: la Independència i consegüent llibertat del nostre Poble.

Catalunya Acció fa una crida als catalans que tenen aquests sentiments i treballen per aquesta finalitat a que se sumin al seu Projecte del 2014 i que us coordineu amb la seva direcció. Com venia a dir en John Kennedy no demanis que pots fer … Fes-ho!» i suma’t als que ja circulen per la teva mateixa via. Fem pinya i assolirem un ferm tren que avanci de veritat. Quan altres catalans el vegin a passar es diran … pugem-hi tots de pressa que aquest sí que avança cap a la llibertat!

SME i JP


Moguda per a una ERC del futur pròxim!

Aquí teniu l’adreça i el text copiat del manifest d’en Carretero i companyia:
 
—-
 
 

Manifest per a ERC

Aquest manifest és una crida a tota la militància d’Esquerra. Fes sentir la teva veu abans de les eleccions

ERC: LA MILITÀNCIA HA DE TORNAR A PARLAR

En els últims mesos s’han produït dos episodis que han situat ERC en un moment crític: en primer lloc, la desautorització de la direcció per part de les bases amb motiu de la decisió sobre el sentit del vot en el referèndum de l’Estatut; a continuació, l’expulsió fulminant del nostre partit del govern de la Generalitat. Tots dos esdeveniments han tingut de rerafons la desorientació que fa temps que caracteritza l’actuació política d’ERC i el seguit de despropòsits que han marcat aquest 2006.

La línia política erràtica de la direcció d’ERC dels darrers dos anys ha aconseguit el que semblava impossible: malbaratar la posició política privilegiada en la que l’havien situat, a Catalunya i a Madrid, els resultats electorals de novembre del 2003 i de març del 2004. En unes altres paraules, la direcció d’ERC ha llençat la clau que els electors van posar-li a les mans, o, més ben dit, després de dos anys de no fer-la servir, la clau s’ha rovellat fins quedar inutilitzable.

A Catalunya, l’actitud de timidesa davant del PSC, partit preocupat bàsicament per l’acumulació de poder, ha fet aparèixer ERC com a còmplice -si no com a actor principal- de l’aparença de desgavell que el President de la Generalitat ha encomanat a l’acció de govern, malgrat que la gestió de la majoria de departaments d’ERC ha estat per damunt de la mitjana del conjunt dels departaments del govern. Massa sovint s’ha confós la necessària lleialtat governamental amb el seguidisme d’un President que només ho és gràcies als vots d’ERC, i d’un partit que va accedir al govern també gràcies a nosaltres, després del fracàs sense pal·liatius d’haver perdut novament, per setena vegada consecutiva, les eleccions al Parlament.

A Madrid, el govern del PSOE ha respost el nostre suport incondicional amb un nivell d’execució irrisori de les inversions en infrastructures, amb ofenses simbòliques com ara la devolució sota condicions inacceptables del Castell de Montjuïc, amb segregació lingüística català/valencià a Europa -i als webs d’algun ministeri- i amb boicots a les seleccions esportives nacionals. Fins el gener passat, s’entenia que la recompensa de Rodríguez Zapatero la tindríem amb l’Estatut i que ERC es podria vantar d’haver propiciat, a Catalunya i a Espanya, els canvis polítics necessaris perquè el nostre país tingués, per primera vegada a la història, un marc jurídic que finalment ens reconegués com a nació.

Però des del moment que l’Estatut va començar la seva tramitació a les Corts espanyoles, la realitat va començar a donar-nos la raó, de manera persistent, als que hem pensat sempre que Zapatero no és res més que un demagog amb bones maneres -espanyolista per suposat. Al final, el seu pacte amb Artur Mas -continuador de l’extens llistat de renúncies del regionalisme conservador- va significar una rebaixa inadmissible de l’Estatut, un incompliment flagrant d’aquella solemne promesa electoral de fa dos anys i mig i una burla al soci lleial a canvi, ara ja es pot dir, de no res.

Tanmateix, el procés iniciat amb el pacte Mas-Zapatero va tenir la virtut de fer evident la feblesa infinita de la nostra direcció, que va protagonitzar, els mesos següents, un esforç estèril per continuar una negociació que els nostres interlocutors espanyols havien donat per tancada una matinada de gener a la Moncloa. Mai no van estar disposats a reobrir-la, ni tan sols per fer els gestos que suplicaven, per sumar-se a l’acord, els nostres dirigents. Incapaços de reaccionar, aquests dirigents no van saber -o no van voler?- aprofitar la mobilització sense precedents del 18 de febrer contra les retallades a l’Estatut. Bona part de la ciutadania evidenciava que l’habilitat tàctica dels protagonistes de l’acord de la Moncloa no podia dissimular el seu contingut, pèssim per als interessos de Catalunya.

La manca de direcció estratègica a ERC va portar-nos a claudicar davant les tesis socialistes en la crisi de govern del mes d’abril i també a la decisió sobre l’opció de vot que havíem de defensar en el referèndum -el ja tristement cèlebre nul polític-, corregida severament per les bases, i va culminar amb la transcendental abstenció en la votació de l’Estatut al Senat. Això últim no només va trair l’esperit de l’opció de les bases pel no, sinó que va implicar afavorir objectivament els interessos dels partits del sí: per què vam renunciar a desmuntar el calendari del referèndum i a fer virtualment impossible la seva celebració abans de les eleccions anticipades -i després ja s’hagués vist-?

Els principals dirigents d’ERC -que mai no han desmentit que tinguessin un compromís amb els socialistes per no propugnar el no a l’Estatut en el referèndum, com han afirmat destacats responsables del PSC- es justifiquen sovint emparant-se en la condició de partit de govern que volen per a ERC, en contraposició al partit de trinxera pel que diuen que aposten els seus detractors dins del partit. Coincidim completament en el fet que ERC ha de ser un partit de govern, però això no pot convertir-se en una obsessió malaltissa per mantenir-nos-hi a qualsevol preu. Ser un partit de govern vol dir, per a nosaltres, mostrar sempre davant els ciutadans i les ciutadanes una actitud de seriositat i coherència, i gestionar les institucions, quan ens correspongui, amb els valors, tan arrelats en la nostra tradició republicana i catalanista, de rigor, eficiència i austeritat en l’ús dels recursos públics.

Lluny d’aquests valors, observem amb preocupació com, en els últims temps, han proliferat en el partit situacions de vulneració flagrant dels estatuts, privilegis personals difícilment justificables i actituds que poden qualificar-se, com a mínim, de poc ajustades a l’esperit del nostre Codi ètic. No és això, sens dubte, el que s’espera del partit en el que centenars de milers de catalans i catalanes han confiat per regenerar la vida política al nostre país.

Per tot el que hem exposat, els que signem aquest manifest creiem que ERC ha de redefinir la seva línia estratègica, recuperant un perfil propi basat en els nostres trets d’identitat més característics: l’independentisme popular, integrador, interclassista, ètic i radicalment democràtic. Gradual però sense renúncies, ambiciós en els objectius i atent als plantejaments socials més avançats, modern i a la vegada profundament arrelat arreu del territori.

La propera tardor se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i s’obrirà un nou cicle en la vida política del nostre país. El fracàs del Pacte del Tinell i l’allunyament entre les bases i la direcció del nostre partit justifiquen sobradament la convocatòria a les bases, mitjançant un Congrés Extraordinari, previst en l’article 33 dels Estatuts d’ERC, que hauria de tenir lloc abans del proper 11 de setembre. En aquest congrés, la militància ha de ser cridada a una reflexió sobre el model de partit, la reorientació de l’estratègia política i la renovació de la direcció.

Un calendari electoral ajustat no és excusa per no afrontar els problemes. Al contrari, no tindria sentit abordar algunes de les qüestions que plantegem després del cicle electoral. La materialització de la nostra crida, n’estem segurs, serà l’esperó que servirà perquè el projecte d’ERC, que és el de tots i totes els que signem a continuació, es rellanci amb més força que mai.

Almoster (Baix Camp), juny del 2006

Adhesions

Joan Carretero
Jaume Fernàndez
Pere Borràs
Albert Pereira
Pere Olivé
Rut Carandell
Narcís Ribes
Xavier Estivill
Joan Plana i Sola
Pau Sola i Ysua
Josep Anton Nus i Torm
Josefina Gimenez i Checa
Joan Planella
Xavier Porta
Noemí Nus i Gimenez
Angel Vidal i Boldú
Eudald Roca
Marcel Banús
Angel Rifà
Ferran Pujol i Benlloch
Xavier Roig
Marc Ferrer i Murillo
Carles Gascon
Josep M. Ramon Joan
Oriol Romero
Josep Lluís Millan Masdéu
Xavier Porta
Cristina Pardo
Joan Capdevila

 
 
—-
 
En aquesta altra adreça de la mateixa web del manifesta podeu llegir els comentaris que van deixant militants d’ERC sobre aquest manifest:
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=29726397&postID=115072082408600976
 

Dies de Dol pels blocaires d’aquest bloc!

Company de viatge, Francesc Sala-Duch, des de la pàtria lliure de Mossèn Armengou segueix els viaranys d’aquest Bloc que pretén arribar al 2014!

En homenatge a tu  Francesc i al pare d’en Joaquim Pugnau* -cantaire d’ "Americanes" i de moltes coses més- que també ens ha abandonat aquesta setmana. Jo el vaig conèixer per telèfon i vaig adonar-me de que era un gran home com el seu fill.

Joaquim Pugnau és el cap i responsable del Bloc d’Empordà Acció, Bloc que portem conjuntament.

Salvador Molins