Això sembla un “Puticlub”!

Reconxos com està la cosa del Referèndum mesell de l’estatut esclau!

Òndia tu! Sembla un "puticlub"! A l’Oasi del País del "Nunca … jamàs" ha arribat l’hora de l’amor universal … ! I com s’hi posen d’axarrancats els de CIU i els del PSC! Mai Independentistes i Espanyolíssims del PP havíem estat tan aprop … tots volem Catalunya Lliure!, nosaltres d’espanyols i ells de catalans! Òndia tu … ! que n’és de bo l’amor universal!

Només hem sap greu una cosa i és que a can Pujol deuen estar molt tristos amb aquest estatutet tan bo! … que n’és de bo!!!

Visca la mare que ens va parir! Visca l’Oasi Català!

Ara és l’hora de trencar relacions amb tota aquesta colla que ja em tenen fart fins als collons!

SME

SOLITUD (El meu primer poema)

SOLITUD

Estic sempre sol,observant i cavil·lant al meu entorn,esbrinant  el perquè del meu dol,angoixa situació sentir-se solsolitud d’un mal jorn.

Jo que sóc com sóc i no sé canviarJo que sóc diferent,jo que sempre he donat la màhe après a desconfiar.he après e estar sol i no sé canviar.

La meva poesia és tristareflecteix la necessitatsóc un vaixell a la derivala meva solitud és permanentel  meu esperat amor no arriba.

La meva ja estimada solitudserà la meva més fidel companya,així podré jorn darrera jornesbrinar el perquè de la meva desgràcia.Preguntaré constantment: solitud meva,perquè has hagut de ser tui no una altra la meva companya.

Joaquim Pugnau.El meu primer poema.Ja fa més de 25 anys

Enllaços per la Independència. Endavant Catalans!

No farem marxa enrere!
Quan siguem dalt no ens oblidarem del nostre principal objectiu!

Nosaltres volem un país lliure! un país madur i valent. No farem marxa enrere. La nostra determinació és apartar-nos d’Espanya i dels que li fan joc. La nostra determinació és mantenir-nos fidels a aquest objectiu. Quan ets dalt no hauries d’oblidar aquestes coses. De moment els independentistes encara no som dalt. Avui ens trobarem a Barcelona -alguns- com diu en Jimmy Jazz en som molts! però, ai las! estem amagats o amb les idees barrejades. Uns dins ERC amb un recent motí a bord; de moment han salvat els plats, però no es pot viure d’aparences; els timoners actuals miren cap a les esquerres i obliden que diuen que són independentistes. Els altres independentistes són i viuen amagats -diuen dins Ciu- jo dic -amagats dins d’ells mateixos- per tant en realitat "no són!-

Com diu en Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, ha arribat l’hora de que caiguin moltes caretes! S’està a favor o contra Catalunya; fetes les sumes i restes aquest n’és el resultat. Estem en guerra d’alliberament, no una guerra mortífera personalment -per sort nostra- però sí una guerra de destrucció i assimilació del que és nostre. I les nostres armes -no les meves ni les teves- són el mesellisme i la l’estupidesa de pensar-se que els Montenegrins tenen dret a ser un Poble lliure i nosaltres no!

Hem de sacsejar les consciències d’aquest país nostre amb força inusitada! Sacsejar! saccsejar! sacsejar!

No hi ha dos camins, companyes i companys de país! només n’hi ha un: alliberar-nos o morir! -com a Poble, és clar!- No! no vull! No volem morir com a Poble!  NO! … No! … no!

JP i SM. (Sant Feliu de Guíxols)

————————–

Ara segueix el text que m’ha enviat i ens ha enviat en Jimmy Jazz:
jimmyjazz@mesvilaweb.cat

Salut patriotes! (que en som molts en aquest país!)

Us presento alguns enllaços que us poden interessar. Ja us els mirareu
quan tingueu temps.

Diumenge a la Llacuna ens retrobarem molts companys i amics per a recordar
en Jordi Vericat en motiu del desè aniversari de la seva  mort. A la
magnífica pàgina de la Penya Bon Rotllo de l’Anoia, hi trobareu més
informació sobre en Jordi Vericat, i el programa de l’aplec de diumenge.
https://www.bonrotllo.org/index.php?Seccio=2&Noticia=70&Grup=3

Un parell de blocs personals que fan un repàs de com va anar el referèndum
d’autodeterminació de Montenegro: El d’en Josep Sort
https://josepsort.blogspot.com  i el d’en Pol Pagès que s’hi va desplaçar
per viure en primera persona i compartir l’emoció d’aquell poble
https://matadracs.blogspot.com/.

Un altra pàgina personal amb molts bons continguts és la del periodista i
escriptor Víctor Alexandre https://www.victoralexandre.cat/ que dilluns
tindrem l’oportunitat de veure’l i sentir-lo a l’Àgora del Canal 33, on
l’han convidat per a parlar sobre l’Estatut i els temes identitat, llengua
i nació. I el dijous a Girona farà la conferència "La independència no és
un privilegi", emmarcada en el cicle "Camins de Sobirania" (1 de juny, a
2/4 de 8 del vespre a la Farinera Teixidor de Girona).

Aquest dissabte 27 de maig a les 6 de la tarda a la plaça de Catalunya de
Barcelona se celebrarà un acte públic i concentració de rebuig a
l’estatut. Aquí https://www.tenimeldretdedecidir.org hi trobareu informació
dels ponents (Oriol Jonqueres…) i de les actuacions (Mesclat…).

La Penya Bon Rotllo va nèixer com a penya de suport a les Seleccions
Esportives Catalanes, i aquesta reivindicació necessitarà novament molt de
suport de tots nosaltres (el 4 de juny a Vic en tenim una ocasió per a
demostrar-lo          
https://www.seleccions.cat/diadelesseleccions/index.asp) ja que
malauradament, amb aquests canvis de govern a la Generalitat del
Principat,  alguns dels càrrecs que han deixat els membres d’ERC, han
passat fins i tot a mans d’algun antic militant de la franquista Fuerza
Nueva. (Aquí
https://busot.blogspot.com/2006/05/el-psc-nomena-director-de-projecci.htmlhi
trobareu detalls d’aquesta i de moltes altres informacions que els grans
mitjans no ens expliquen).

Ànim i endavant. Pit i collons!

Jaume.

Els periodistes i comentaristes còmplices de l’ofeg!

DIJOUS, 25/05/2006 – 06:00h
L´últim obstacle
(Màgnífic article -al meu entendre- d’en Julià de Jòdar, extret avui de Vilaweb, diari electrònic)
Si res caracteritza l’estat actual de polítics i comentaristes, de cara al 18-J, és la por que el no a l’estatut afavoreixi la formació d’un moviment alternatiu al monopoli institucional de la nostra nació.
Columnistes i politòlegs es manifesten favorables al nou estatut. N’hi ha que, des d’un realisme independentista (?), ens diuen que ara es tracta de la ‘millora d’un sistema autonòmic espanyol’ i que la ‘reforma estatutària’ no ens ‘allunya d’un procés independentista encara llunyà (sic)’. I, doncs, com s’hi arriba, a aquest procés? Com es construeix la consciència del poder propi, si cada quart de segle demanes al teu poble que accepti el sotmetiment, en un referèndum muntat amb el consentiment de l’estat opressor?

N’hi ha que demanen un sí radical per tal ‘d’ampliar les bases del catalanisme i apropar-nos eventualment a una democràtica independència’. (!) Són aquells que et diuen que, si continues anant coix, t’adonaràs de com n’és, d’important, de caminar amb totes dues cames, i algun dia gosaràs provar de caminar solet. No et diuen, però, que, mentrestant, hi ha gent que et vol trencar totes dues cames, i que, quan et despertis de tanta quimera retòrica, ja seràs un invàlid.

N’hi ha que pregonen les bondats de donar el sí en nom d’un ‘patriotisme’ que demana ‘eficàcia, o sigui acords i rigor’. Home, si els acords et vénen imposats, com és el cas, l’eficàcia i el rigor seran al servei de la causa que te’ls ha imposats, perquè, si no, et diran que ets un masover ineficaç i desordenat, i et despatxaran. Què han fet, sinó, amb els sobiranistes institucionals, quan aquests no han estat tan ‘eficaços i rigorosos’ com exigien els paràmetres dels dominadors i els seus dependents? I, si encara que te’ls imposin, els acords, vols creure que no, que els has aprovats amb plena consciència, llavors no apel·lis al patriotisme, perquè uns altres et podrien dir botifler. I tots contents.

N’hi ha que trien paraules grandiloqüents, com ara ‘dignitat’, ‘moment greu’, ‘extrema seriositat’, tot escrit amb la tinta invisible del consens, no fos que prenguéssim mal. I, si el moment és tan greu i tan digne i tan seriós, com és que criden a la majoria silenciosa, al poble menut, als catalans que ‘en els seus afanys de cada dia, tiren del país, al marge de les vanitats i de l’èpica del tauler polític’? Per què no els diuen, a aquests catalans que, de les pedres, en fan pans, quines seran les partides reals de què podran disposar, en canvi de la suor de cada dia, si aproven l’estatut? Doncs, senzillament, perquè no ho saben. Ni ho poden saber, donada l’opacitat en què reclou els seus comptes l’estat dominador, abans no t’endinyi una altra llei orgànica en benefici propi, si veu que et dóna més que no et pertoca per a la mera subsistència.

N’hi ha que diuen que el catalanisme ha tornat a guanyar una batalla, que Espanya ens tornarà a estimar… a través de CiU, reconvertida, pels interessos del PSOE, en representació de la Catalunya del ‘peix al cove’ (que sempre es mengen els qui trien el peix a llotja, no pas els qui el pesquen o fan el cove). Són els qui tenen por del ridícul, que mai més no ens prenguin seriosament a Madrid, que hi ha hagut excessos per tots dos costats… Com si importés gaire quedar bé davant els criats de l’amo que t’imposa tota mena d’exaccions. Com si ningú et pogués tenir respecte, si no tens poder. Com si l’asfixiador tingués els mateixos drets morals que l’asfixiat. No s’adonen que, el ridícul, l’han fet els nostres dirigents polítics davant el poble, que ja no els pot prendre seriosament, i que, els excessos, els han comesos ells, els dirigents, en abusant de la confiança de la gent per fer-li veure blanc allò que era negre. I ben negre.

En fi, n’hi ha que, deformats per les claudicacions fetes quan eren joves, ens diuen que ens juguem el futur, que prenguem les engrunes que ens volen graciosament concedir els afartats de l’àpat oficial, perquè ‘necessitem més recursos i més capacitat de decisió’ (!!??). Que, afegeixen, si no diem sí ens quedarem amb ‘el vell estatut [bo i renunciant] als avenços en autogovern i finançament’. Per què no comparen, amb xifres reals i significatives, on érem, quan es va aprovar l’estatut del 1979, i on som, després d’estar sotmesos a la constitució i a l’estatut espanyols durant un quart de segle? I, a més, diuen, no castiguem els partits, que ja en tindrem temps quan ens convoquin a les eleccions regionals. Que Déu els conservi la vista, a aquests guaites! Què volen? Una generació o dues més de gent mesella, fent la viu-viu, mentre perdem tots els trens, Espanya ens tritura, Europa ens ignora, i la globalització ens difumina?

Carai, si tenen por del no!

Allò que sintetitza aquesta por difusa als mitjans de comunicació, amagada darrere consells paternals, admonicions erudites, ziga-zagues retòriques, i crides a la realitat (la seva, és clar), és la pinça dialèctica formada per CiU i PSC, que arrenquen la seva campanya a la manera clàssica d’una consulta totalitària.

Els primers ens amenacen amb una regressió als temps franquistes posant, a la seva propaganda, imatges de bitllets de vint duros i seats sis-cents (cosa que ningú no s’havia atrevit a fer llavors de l’estatut de 1979). Si n’arriba a tenir, de por, la gent de CiU, que el seu ‘tinglado’ amb Espanya se’ls en vagi en orris.
Els segons fiquen el no dins un poti-poti favorable al PP i contra Catalunya. Tot allò que serveixi per reforçar Zapatero i el PSOE a Espanya, ja els està bé, als senyors del PSC, encara que Catalunya en surti debilitada, amb el seu sí oportunista.

El cas és que tots aquests senyors han fet veure que disputaven una cursa d’obstacles, amb tanques de debò. Però les coses, que són obstinades, i la consciència de la gent, que ha vist aquí i allà el cartró-pedra del decorat, han posat en evidència que els nostres atletes eren falsos. I ara les cames els fan figa.
Perquè els resta l’últim obstacle a superar. El de debò. El que no és de mentida. El que no permet ni trampa ni cartró.

L’última tanca a superar és el poble convocat al referèndum. Poc o molt nacional. Poc o molt cohesionat. Metropolità o rural. Tant hi fa: real. I que, en els somnis de control absolut d’alguns lampistes, era com una tanca de nyigui-nyogui. I ara, quan es desperten, s’adonen que la tanca és de debò.
Potser la superaran a empentes i rodolons, ranquejant, ajudats per tota mena d’auxiliars. O no la superaran.
Allò que no podran evitar que se sàpiga és que la cursa ha estat un bluf.
I que, tard o d’hora, caldrà començar-la de bell nou. Amb nous atletes i uns altres reglaments.

Sublim “Xavier Roig”! Un empresari que estima la Catalunya plena i lliure!

Qui s’ho podia imaginar!? (Xavier Roig)

Som bastants els que encara no sabem avenir-nos del baix nivell a què ha arribat el catalanisme polític -nacionalisme, independentisme, sobiranisme, … anomenin-lo com vulguin-. Si hem de creure que en el segle passat el catalanisme va triomfar gràcies a la seva eficàcia, haurem de deduir que ara fracassa perquè, aquesta eficàcia, l’ha perduda. L’immens Cafarnaüm desplegat al llarg del procés estatutari demostra un fet evident: el miratge secular que situava els catalans com més eficaços i més "europeus" que la resta d’espanyols, s’ha acabat.

Els detalls de com s’han conduït les negociacions a Madrid només deixen espai per a la vergonya. Un procés descordat, sense planificació, sense estratègia. Mentrestant, la delegació del govern espanyol anava organitzada, preparada. Una cosa és no tenir aparell d’Estat; una altra de molt diferent és ser poc formal i poc seriós. I no valen excuses. Ni que sigui per formalitzar la hipoteca del pis, qualsevol de nosaltres hi va més ben preparat. És per això que aquest Estatut no pot ser un document eficaç. És materialment impossible.

El procés negociador ens ha fet perdre un objectiu primordial: obtenir un nou model de finançament. Era l’eix principal -sense diners no hi ha llibertat-. Els que havíem esmerçat esforços mobilitzant-nos per aquest afer, estem dolguts. Entre tots havíem aconseguit que la societat (empresaris, professionals, però també l’antic immigrant dels suburbis barcelonins) esdevingués sensible al greuge fiscal. Doncs bé, tot aquest esforç col·lectiu ha estat dilapidat per uns negociadors descurats. Abans no tornem a aconseguir un estat de sensibilització col·lectiva com el que hi havia, passaran anys.

Alguns hem arribat a ser acusats d’il·lusos, de creure que aconseguiríem tots els objectius marcats. Que ningú s’enganyi. Vàrem acceptar molta morralla perquè esperàvem una negociació intel·ligent. Es tractava que uns pocs punts importants (finançament, blindatge de competències, gestió d’infraestructures) també passessin. Cap d’ells s’ha aconseguit. Ens ha quedat la brossa. Un document feixuc, intervencionista -contrari a qualsevol idea de modernitat-, farcit de declaracions demagogues inspirades per progressistes malcriats amb casa a l’Empordà… Ha quedat la perfecta guia per al manifestant que vagi de vacances solidàries a Porto Alegre.

I per sobre de tot ens quedarà el regust amarg de la sospita. Sabent que els partits es financen irregularment, ens queda el dubte de la independència dels negociadors. Si m’equivoco, que algú em desmenteixi. Fins on els donatius anònims, els favors econòmics als partits, no han esdevingut eina de pressió sobre els negociadors? Mirin que, qui això escriu, sap el que significa la pressió de les nòmines a final de mes!

Bé, hi ha massa coses que desaconsellen votar afirmativament. Si volgués resumir-les, els diria que ningú hauria d’aprovar una feina tan mal feta. No hauríem d’elevar a la categoria de "document constituent" nacional un bunyol com aquest. Ens hi va el prestigi col·lectiu. Determinats amics i coneguts (alguns, membres de partit) m’aconsellen que voti afirmativament. Que malgrat que l’Estatut sigui una porqueria, diuen, l’endemà s’obrirà una nova etapa. Però ningú em diu quins plans té per al dia després. Si sabés que amb un sí el catalanisme polític feia net, reflexionava i deixava d’esbudellar-se ell mateix, votaria afirmativament una i mil vegades. Oblidaria la racionalitat i aplicaria l’estratègia. Lamentablement, no detecto moviments positius. Potser se m’escapen.

Vaig decidir votar negativament ja fa molts mesos -en contemplar aquest neguitós espectacle de llit sense fer-. Però malgrat l’estat actual de les coses, molts estem disposats, l’endemà del referèndum, a arremangar-nos animosament i posar-nos a col·laborar per aconseguir que el catalanisme torni a guanyar, i a obtenir el prestigi que fa temps va perdre. De veritat. Abans, però, deixin-me sol amb la meva dignitat i la meva obligació. Perquè hem fet tard. I això ja no és negociable.

Enginyer i escriptor

————————

Extret de l’Avui de divendres 19-05-06 (Diàleg).

Al meu entendre magnífic article i millor clarividència. Sols un error!? -millor col.laborar en trencar amb espanya i els col·laboracionistes que amb fer "guanyar el catalanisme". Cal fer caure la bena dels ulls del Poble Català "Tenim la Independència a l’abast!"

“Naturalment “des de la fermesa i la convicció”

Enganxo aquí el que he trobat al bloc de l’Oriol Amorós; ho he trobat encertat i bo de ser considerat. També les aportacions que hi fa en "Jc".

Ho podeu veure directament clicant a: https://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6305

La fotografia d’aquest cartell la he tret del bloc d’en Rial:
https://llibertats.blogspot.com/

———————————————

I SI GUANYA EL NO?

oriol.amoros | dimecres, 17 de maig de 2006 | 03:35 
  Si guanyés el NO alguna cosa haurà canviat al nostre país, i molt.

Al sortir de la dictadura ens atrevíem a desitjar poc, pesaven molt la por i el possibilisme. Desitjàvem poc però, aconseguir-ho era molt. I així el país ha avançat en molts aspectes tangibles. També en un d’intangible: la llibertat amb que pensen catalans i catalanes.

Les altres tres vegades que vam anar a Espanya amb propostes d’Estatut sota el braç, l’amenaça militar era latent. Ara, després d’un període llarg de democràcia i amb majories polítiques favorables, teníem una oportunitat històrica. No ha estat l’amenaça militar, sinó els interessos partidistes els que l’han frustrat.

No ha estat el possibilisme, tampoc. L’entenem i, fins i tot, quan cal el practiquem. Però l’Estatut del 30 de setembre també era possibilista, per constitucional i molt majoritari. I també era possibilista que els partits catalans negociessin en bloc o que els nostres socis fossin més lleials al seu propi posicionament.

Ni els arguments de la por, ni els del possibilisme valien davant el pacte polític que sustentava la proposta d’Estatut del Parlament de Catalunya. I són els arguments que ara fan servir per intentar doblegar la dignitat del NO.

Si guanya el NO haurà parlat una Catalunya més lliure i, per aquest motiu, més forta. Una Catalunya que prendrà molt més del que hi ha a l’Estatutet, que també es pot aconseguir per altres vies però només si es fa des de la fortalesa. Una Catalunya que ja no es conformarà a quedar-se amb un pam de nas davant les concessions que vindran al País Basc i que podrà plantejar la seva proposta des de la fermesa i amb més força que mai.

Si guanya el NO haurem vençut la por. I per això serem més lliures.

 
  / comentaris: 1 

Dues aportacions
Jc | Adreça electrònica | dimecres, 17 de maig de 2006 | 22:31
Dues aportacions de com podria haver passat tot.
Primer, un retall del pacte del Tinell. Força clar de com s’haurien d’haver comportat els partits en el seu moment:

"1.2.- Actuacions en cas d’obstaculització o bloqueig del procés.
En cas de dilació indeguda en la tramitació, no presa en consideració, impugnació o inadequació substantiva del resultat final respecte a la proposta aprovada al Parlament de Catalunya que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se, mitjançant el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament.
En tot cas, el Govern i les forces polítiques incorporades a l’Acord Nacional, emprendran totes les iniciatives jurisdiccionals, legislatives i polítiques que condueixin a fer respectar la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya."
Per altra part, a El PAIS un catedro de dret constitucional espanyol (no tinc la referència exacta) deia que d’acord a l’estatut vigent de 1979 el parlament espanyol no podria reescriure o negociar sobre allò acordat pel parlament català en funcions de poder estatuent (o constituent), només podia acceptar-ho o rebutjar-ho en bloc.

————————————-

Comentari meu:

Per anar avançant en el camí del 2014 necessitarem fermesa i idees clares per dur a terme la nostra determinació; al dir "la nostra" em refereixo a la dels independentistes innegociables -com els de Catalunya Acció- que sabem clar quin ha d’ésser el nostre camí: fugir de tot el que ens distregui de la independència i naturalment "formular les nostres propostes"* cosa que venim fent la gent de Catalunya Acció des de la constituació i creació d’aquest nostre Projecte decidit a portar Catalunya a la Independència pels volts del 2014.

*Vegem comn també ho expressa, més endavant -en el seu bloc-, n’Oriol Amorós:

"El valor de les idees"

Per tal que la democràcia funcioni cada institució ha de fer el seu paper i fer-lo ben fet. La justícia s’ha d’atenir a les lleis i només a les lleis, el Parlament ha de controlar i impulsar l’acció de Govern, els mitjans han d’informar des de la independència de criteri, els governs han de construir el que honestament considerin el bé comú i les formacions polítiques, tant les que volen seguir governant com les que aspiren a governar, han de formular les seves propostes. Així és com funcionen les coses, o com haurien de funcionar.

Resposta al bloc de Raül Romeva

(En acabat, si voleu llegiu el comunicat anterior)

Com molt encertadament ha dit n’Hèctor López Bofill, el mateix esforç per millorar la nostra situació dins de l’estat Espanyol és el que cal per independitzar-nos; i com jo dic, el mateix esforç que caldria per millorar la llei electoral és el que cal per assolir un estat federal espanyol i el mateix esforç que cal per a independitzar-nos d’Espanya!

I jo i molts, aviat ja hem triat a on volem arribar i ho volem fer sense passos intermedis!

Espanya no vol! I a Catalunya no li convé!

"Catalunya i Espanya seran més felices separades!" Tothom té dret a refer la seva vida!

Visca Montenegro! Visca Espanya alliberada de nosaltres! Visca Catalunya Lliure i Plena!

JP i SM (Principat de Catalunya) Països Catalans

Amb gran goig he llegit el següent comunicat:

Begin forwarded message:

> From: Josep Sort i Jané <josepsort@mac.com>
> Date: 22 maig 2006 12:28:01 GMT+02:00
> To: Josep Sort i Jané <josepsort@mac.com>
> Subject: Bloc J.Sort
>
> Més a https://josepsort,blogspot.com
>
> Begin forwarded message:
>
>> From: Josep <josepsort@mac.com>
>> Date: 22 maig 2006 12:23:31 GMT+02:00
>> To: josepsort@mac.com
>> Subject: [josepsort] 5/22/2006 11:34:00 AM
>>
>> OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
>> CINQUÈ REPORT
>>
>> LA INDEPENDÈNCIA, FINALMENT
>>
>> Després d’unes hores d’espera, per prudència, tinc el goig, 
>> l’alegria i l’honor d’anunciar que els partidaris de la 
>> Independència de Montenegro han guanyat el referèndum que es va 
>> celebrar ahir.
>>
>>
>>
>>
>>
>> Els primers resultats oficials, fets públics pel president de la
>> Comissió per al Referèndum, l’eslovac Frantisek Lipka, en roda de
>> premsa celebrada a les 11.00 hores (una hora després de 
>> l’anunciat), ha fet públic els següents resultats oficials 
>> provisionals, :
>>
>> Taxa de participació 86.3%
>> Vots vàlids 99,13%
>> Vots emesos 462.937
>> Vots recomptats 399.535
>>
>> Vots pel SÍ 55.4%
>> Vots pel NO 44.6%
>>
>> Malgrat tractar-se de resultats oficials provisionals, es 
>> considera que la resta que falten per recomptar, concretament, 
>> 25.000 vots pertanyents a 45 col.legis electorals, no alteraran 
>> significativament els percentatges esmentats, per la qual cosa, ja
>> es pot donar com a definitiu l’accessió a la Independència de 
>> Montenegro.
>>
>> En les properes hores s’espera que els màxims responsables de la 
>> Política Exterior i de Seguretat Comuna de la UE, i de l’OTAN, 
>> Javier Solana i Jaap de Hoop Scheffer, respectivament, així com el 
>> govern d’Àustria, que assumeix la presidència rotatòria de la UE, 
>> facin públics declaracions oficials de reconeixement de la 
>> victòria independentista.
>>
>> Altres reaccions que s’han produït immediatament han estat la dels 
>> líders kosovars, que consideren més a prop la independència de 
>> Kossovo, així com el líder dels hongaresos de la Vojvodina 
>> (Sèrbia). Ambdós s’han felicitat pels resultats i consideren que 
>> els afavoreix en llurs respectives lluites contra el ja agonitzant 
>> nacionalisme pan-serbi.
>>
>> —
>> Posted by Josep to josepsort at 5/22/2006 11:34:00 AM

No! No! i No! no ens deixem prendre el pèl!

No us preocupeu per si votem com el PP, Catalunya és més nostre que no pas d’ells! Catalunya és de qui s’estima Catalunya, no pas de qui s’estima Espanya.

La classe política "encaixista" catalana ens volen encolomar un estatut retallat que no disposa dels elements que necessitem per afrontar el futur com ho fan Portugal, Holanda, Dinamarca o Irlanda, i ens el volen encolomar com una pesada hipoteca per a 25 o 30 anys, quan els seus amics espanyols per anular-lo sempre que els plagui només necessiten cinc minuts i dues signatures, la del Zapatero o Aznar de torn i la del Rei Espanyol, Borbó i Franquista.

Mal negoci comparar 25 anys de privacions, vexacions i espoli material i espiritual amb cinc minuts de satisfacció "españolísima!"

No! No! i No! no ens deixem prendre el pèl!

No a Espanya! fins i tot ho direm sumant amb el vot del PP! Cada dia que passi ho hem de tenir més clar: Lluny! fora! mai, res del que faci tuf d’Espanya! Àdhuc lluny dels mesells polítics catalans que fan el joc a aquella gent! Ells són, ells fan -aquests curts de mires polítics catalans- d’eterns retardataris de la nostra pàtria!

Reprodueixo ací una carta de la bústia de l’Avui d’avui:

—————————————————

"l’antiga i fracassada estratègia de fer petits avenços, a cops d’anys, il·lusions i generacions perdudes, cap a una fita regeneracionista que des de fa segles se sap equivocada, inútil, estèril i suïcida"

—————————————————

Bústia

Que no tenim cap pla B?

El reconeixement que Catalunya és una nació havia d’aparèixer inexcusablement en l’article primer del nou Estatut d’Autonomia; després, ni que fos al preàmbul, havia d’aparèixer el reconeixement explícit de Catalunya com a nació; ara només quedarà, al preàmbul, la constatació d’un fet: que una majoria dels nostres parlamentaris i parlamentàries actuals creuen que Catalunya és una nació. El nostre projecte d’Estatut d’Autonomia, aprovat fa poc a Madrid, des del punt de vista del finançament, si més no, està molt lluny i molt per sota del que ja tenen, i des de fa més de vint anys, al País Basc i a Navarra; i amb el vistiplau dels dos partits nacionalistes espanyols (PP-PSOE).

Què passarà quan d’aquí a uns mesos, o uns pocs anys, es reformi de debò l’Estatut d’Autonomia del País Basc i es facin més evidents encara les diferències amb el nostre nou Estatut, així com el diferent tracte que han rebut de les institucions i els mitjans de comunicació espanyols?

Què passarà quan es constati que allà sí que aconsegueixen millores substancials, progressives i acumulatives, en el terreny polític, econòmic i fiscal -avançant seriosament cap a un autèntic autogovern-, mentre que aquí les nostres forces polítiques, fins i tot les que es proclamen obertament catalanistes, bé sigui per ineficiència, covardia, falta d’ambició o de patriotisme, proven, una vegada i una altra, l’antiga i fracassada estratègia de fer petits avenços, a cops d’anys, il·lusions i generacions perdudes, cap a una fita regeneracionista que des de fa segles se sap equivocada, inútil, estèril i suïcida per als nostres interessos col·lectius?

Sebastià Palomino Nieves