FEM CRÉIXER EL CRIT D’INDEPENDÈNCIA: Comencem el Procés Constituent! QUÈ ESTEM ESPERANT?

 

JUDICIS DE DIVORCI D’ESPANYA I CATALUNYA
Transformem-los en Independència !

Algun dia caldrà dir que ningú no s’aixequi de la taula fins que no hi hagi un acord sobre com encarar els mesos que vénen, amb el judici i amb l’objectiu pendent d’aconseguir la República. No pot ser que per qüestions tàctiques es presenti aquesta imatge de tanta desunió.

https://www.vilaweb.cat/noticies/marcel-mauri-no-hem-desperar-a-les-sentencies/?f=rel

Entrevista al vice-president d’Òmnium Cultural:
Marcel Mauri: ‘No hem d’esperar les sentències’

L’estat espanyol en va tenir prou amb tres setmanes i mitja per a tancar a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. És el temps que va passar entre el 20 de setembre, quan la Guàrdia Civil va assaltar la Generalitat, i l’empresonament dels dirigents d’Òmnium i de l’ANC. A mitjan mes vinent, coincidint amb el primer aniversari de l’entrada de Cuixart i Sànchez, Òmnium activarà una campanya internacional de denúncia contra la repressió de què és víctima el seu president. El vice-president i portaveu, Marcel Mauri, és conscient de la situació d’amenaça en què es troba encara l’entitat, i ell mateix. Però el reconforta la capacitat de mobilització de la gent i l’enorme suport social que reben, que fa que en aquests moments tinguin cent vint mil socis. Mauri demana que hi hagi unitat política i acció.

 

Què us ve al cap quan penseu en el 20-S?
—Recordo molt els últims moments. Quan vaig dir a en Cuixart que no hi havia res a fer amb aquells policies, que no hi havíem de fer res més, allà, que havíem desconvocat i que anéssim cap a casa. L’havia d’anar estirant, perquè en Jordi continuava parlant amb la gent, dient-los que vigilessin, que ens volien parar una trampa… Quan ens en vam anar, quedava molt poca gent. I just quan ens n’anàvem arribaven els tractors, que havien estat blocats a l’entrada de la Gran Via, i van saludar en Jordi. Va ser el final d’un dia molt intens.

Ja vèieu aleshores que allò era un parany?
—No ens podíem imaginar que fos aquesta mena de parany. Sí que crèiem que era el dia que volien crear un relat de violència. I que volien que la nostra gent fes actes violents. I vam anar a dormir tranquils pensant que novament havíem aconseguit sortir-ne molt bé: amb una situació de setge a les institucions catalanes, amb molts detinguts, amb una operació contra l’independentisme a gran escala, però la ciutadania havia tornat a respondre de manera multitudinària i cívica. Aquell dia va marcar molt el to. I és molt greu allò que va passar, i ens n’hem oblidat. Ja aquells dies es van vulnerar drets fonamentals. Com que després hi va haver la repressió dura, amb gent a la presó i la violència del primer d’octubre, ho hem oblidat. Però és que van entrar a mitjans de comunicació, a impremtes, van segrestar revistes com la d’Òmnium, van tancar webs, com la nostra, sense haver rebut mai cap ordre judicial ni cap explicació de què va passar. Va ser molt fort, allò que va passar.

A Òmnium heu estat objecte de la repressió, durant mesos. Han entrat a la seu i us han intimidat. Heu pogut respirar una mica, últimament?
—En la resposta que hem tingut com a entitat, hi influeix molt el paper d’en Jordi. I som una entitat que té memòria, que va ser víctima de repressió i exili. Va haver d’obrir una oficina a París. No es van atrevir a ficar el nostre president a la presó, i ara sí. La repressió durant enguany no s’ha aturat. Ja n’havíem sofert; nosaltres, que ens vam negar a pagar les multes que ens van posar del 9-N fins ara, ens van embargar gairebé mig milió d’euros. No ens van poder vèncer perquè tenim molts socis i, per tant, molta fortalesa. Primer van intentar liquidar-nos econòmicament, i després amb la repressió contra en Cuixart, amb les amenaces de la Guàrdia Civil, amb la intimidació, amb membres de la junta hagin hagut d’anar a declarar com a testimonis, treballadors nostres, i el fet que jo mateix aparegui en molts informes de la Guàrdia Civil amb moltes mentides. Sí que és cert que aquella sensació que teníem durant mesos que al matí valia més llevar-se d’hora pel que pogués passar, aquella sensació de persecució, ara ja ha baixat una mica. Hi fa el fet que el jutge del Suprem pràcticament hagi tancat la instrucció. Ens mantenim alerta, perquè sabem que som a l’ull de l’huracà, que podem rebre’n conseqüències com a entitat. I el nostre president continua a la presó.

—Teniu por d’acabar empresonat?
—Sé que això pot dependre de les decisions que prenguem com a entitat i com a país, ja ho hem vist. Per haver defensat drets fonamentals, pots acabar a la presó. Em pot passar a mi i a molta gent d’aquest país. Aquest element que fins fa un any no era a les nostres vides, ara hi és incorporat. Però després, en la mesura que això afecta molta gent i ho socialitzes, i hi ha una part molt important del país darrere, som més forts, i això es fa suportable. En un dels darrers discursos d’en Cuixart abans d’entrar a la presó, citava aquells versos de Sèneca: ‘El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.’ Pesen més aquests valors de fortalesa i de suport. L’estat volia posar aquests límits amb la por i l’amenaça i ha vist que no ens hem aturat, que això no són límits, per a la ciutadania d’aquest país.

I per als polítics? L’amenaça sembla que faci efecte.
—M’agrada pensar que, més que aquests sentiments, que poden ser-hi i que són legítims, hi ha la voluntat de fer les coses amb més rigor que no en alguns moments durant l’any passat. Hi havia decisions que es van prendre, o escenaris, que no es van acabar de madurar prou bé.

Voleu dir després del primer d’octubre?
—Sí, clarament. Del primer d’octubre al 27. La manca de rigor en algunes decisions. Perquè també s’exploraven terrenys en què mai ningú no havia arribat i no s’havien previst totes les opcions, que l’estat pogués reaccionar d’aquella manera. Aquesta manca d’unitat, de vegades el partidisme mal entès en un moment de repressió. A Òmnium sempre defensem que tothom faci el que vulgui i ens agrada molt la diversitat que té el catalanisme, però entenem que en una situació com la que ens trobem ara cal unitat d’acció. Pensem que han tingut més efecte les batalles entre partits i potser no voler repetir segons quines decisions amb poc rigor  que no pas alguns sentiments de por.

Esteu decebuts amb els partits?
—Estem més bé que no fa un parell de mesos. Ja sé que això es fa difícil de sostenir quan veus les batalles entre JxCat i ERC per decidir què passa amb els diputats suspesos. Valorem, per exemple, la carta conjunta que van fer tots els membres del govern legítim i l’article que van fer tots els presos i exiliats per la Diada. Vol dir que hi ha diferències que es van eliminant. Creiem que alguns dels discursos es comencen a arrenglerar.

No passa res si s’admet que hi ha estratègies diverses, però cal posar-les damunt de la taula i fer-ne una de conjunta, amb el màxim d’elements comuns. 

Algun dia caldrà dir que ningú no s’aixequi de la taula fins que no hi hagi un acord sobre com encarar els mesos que vénen, amb el judici i amb l’objectiu pendent d’aconseguir la República. No pot ser que per qüestions tàctiques es presenti aquesta imatge de tanta desunió.

Unitat i acció política, dèieu en el discurs de la Diada. Com es fa aquesta acció?
—Cadascú hi té la seva funció.

Les entitats, amb tota la diversitat, han de fer la part de mobilització.

I els partits han de construir l’estratègia compartida.

I hi ha una acció que ha de fer l’exili, i que la fa, perquè hem aconseguit uns grans triomfs gràcies al president Puigdemont, als consellers i a Marta Rovira i Anna Gabriel.

I alhora l’actitud que tenen els presos, de dir que no treballen per sortir de la presó, sinó per construir un país on ningú no vagi a la presó per aquests fets.

I després hi ha el govern i el parlament,  que han de governar en la mesura que sigui possible amb la màxima ambició política per assoliraquests objectius de voler construir una República.

L’estat espanyol té un únic projecte per a Catalunya: la fractura social. 

Hem d’anar als grans consensos: el del 80% que no vol que hi hagi presos polítics, que creu que la solució sempre ha de ser democràtica i que no vol la monarquia, sinó una república.

Quan s’ha d’actuar, doncs? Cal esperar les sentències?


—No. Pensem que no hem d’esperar les sentències. Nosaltres no tenim fulls de ruta.

I creiem que davant un estat que utilitza la violència no podem renunciar a cap estratègia ni a cap situació pacífica. No podem renunciar a res. 

L’estat es comporta d’aquesta manera, i cap de les estratègies que s’han posat damunt la taula no ha tingut concreció. 

Per això demanem rigor.

1 – Hem de ser més gent? Fantàstic, com ho farem? Qui fa que siguem més gent en aquesta causa?

2 – Hem de fer efectiva la República demà? Perfecte.

3 – Ho tenim tot a punt? O estem com l’octubre passat?

4 –  Parlem d’això. Participarem en els consensos que hi hagi, en les decisions compartides que hi hagi. Però demanem seriositat. Perquè si no hi ha la sensació que algunes propostes no se sostenen.

Creiem que d’ací a la sentència passaran molts mesos, i no podem estar deu mesos més així, amb la sensació que no hem fet res ,

i que no és cert, que es fan coses: internacionalitzar la causa, treballar per la Diada, etc.

Però és evident que no hem fet tota la feina que hauríem pogut fer conjuntament. Quan l’independentisme ha anat unit amb un sol objectiu hem vist de què som capaços.

La sentència serà important, segur, però abans hi haurà el judici, i abans hi haurà la fiscalia i l’advocacia de l’estat que s’hauran de pronunciar. Anem pas a pas. Per a cada acció hi ha d’haver una resposta.

Quina mena de respostes? Quines imagineu i proposeu?
—De respostes de mobilització pel que pugui passar, en pensem, i hi treballarem. I les explicarem quan correspongui. No ensenyem totes les cartes. Són coses que va bé de coordinar-les. Però les accions de desobediència civil pacífica, que és on segurament ens mourem, ja han estat inventades, i ho vam veure l’1-O, el 3-O, el 8-N. Són accions que s’han fet a Catalunya, en molts llocs del món. I segur que no renunciarem a res. Sempre accions pacífiques, és clar. Això ha d’anar acompanyat d’una estratègia política. Per què va funcionar el primer d’octubre? Perquè l’objectiu polític era clar. I és cert que la repressió de l’estat en forma de judici és una nova oportunitat per a confluir en l’estratègia, ens hi obliga.

Necessiteu un element de catarsi, com l’inici del judici, per a activar la mobilització?
—El fet que hi hagi gent a la presó i a l’exili i tota la repressió de què som víctimes fan que ja hi hagi els elements de catarsi. Sí que és cert que comença un curs polític en què segur que hi haurà esdeveniments prou importants perquè tinguem a punt aquestes respostes necessàries.

Què espereu que passi al judici?
—Estem convençuts que la sentència, sigui quina sigui, acabarà pesant més a l’estat que no als nostres presos. D’un punt de vista jurídic, sabem que, malgrat que no hi ha cap delicte, tenen la sentència escrita. I farem que els costi molt de signar-la i defensar-la al món. Per tant, no n’esperem res, de la justícia espanyola.

Com hi enfocarà la defensa i el discurs, Jordi Cuixart?
—Això es va preparant encara. Però sí que donarà valor a algunes qüestions: primer, que ell segur que no és cap polític pres, perquè és el president d’una entitat cívica i cultural, amb 125.000 socis, víctima de la repressió franquista, encarregada del Premi d’Honor, del Premi Sant Jordi; que jutgen un president d’una entitat cultural, que això no passa en cap país democràtic, que hem d’anar a Turquia per trobar casos similars. I alhora, l’actitud: no ens defensarem de res perquè no hem comès cap delicte. I en tot cas us diré que en aquesta farsa que heu muntat jo no seré un titella més, al contrari, ensenyaré les vostres vergonyes, diré què feu, que és vulnerar els drets fonamentals. Després les estratègies concretes es van treballant amb els advocats i en coordinació amb la resta d’equips de defensa de presos polítics.

L’advocat Aamer Anwar deia en aquesta entrevista a VilaWeb que el govern hauria d’obrir les presons. Hi esteu d’acord?
—Estem convençuts que si el president Torra ho pogués fer ja ho hauria fet. Si no ho ha fet és perquè el govern no deu tenir capacitat per a fer-ho. Essent el president Torra, que ens l’estimem molt i que estima molt en Jordi Cuixart i la resta de presos polítics, estem convençuts que ho faria. No n’hem parlat mai, d’aquesta qüestió concreta, i tant de bo fos possible. Però ens costa de pensar que el govern ho pugui fer.

La capacitat material de fer-ho sí que la té. Una altra cosa és la capacitat o la conveniència política de fer-ho.
—No ens consta que el govern ho hagi valorat. Si mai, amb totes les estratègies, això es posa damunt de la taula, sempre diem igual: en la mesura que totes aquestes decisions –aquesta o qualsevol altra– es prenguin formant part d’aquest pla que necessitem, estic d’acord amb el que deia l’advocat de la Clara Ponsatí. Hi estic d’acord en el sentit que ara mateix és difícil de veure un horitzó o un pla i això ens desorienta. Des del primer d’octubre no tenim plaNo hi és. Hi ha diverses idees sobre la taula. Això fa més urgent la necessitat de traçar aquesta estratègia compartida.

Del fòrum cívic pel procés constituent que va proposar el president Torra, n’heu parlat?
—No n’hem parlat. De les coses que va dir el president en aquella conferència, n’hi ha moltes que ens van agradar. Perquè hi ha l’ambició republicana amb grans consensos. Aquest fòrum cívic i social precisament és per a explicar que volem fer una república, que la necessitem per a resoldre els problemes de la gent del país. És un element imprescindible. Perquè amb tants mesos de repressió hem oblidat la tasca d’anar a compartir el projecte de la República amb els nostres veïns. No podem renunciar a anar a tots els carrers del nostre país a explicar la República.

Perquè, si no, els que tenen com a projecte la fractura social i construeixen aquest relat, sí que tenen una capacitat de penetració gràcies a grans mitjans de comunicació que nosaltres no tenim. Hem de tenir la capacitat de diàleg, de parlar amb els nostres veïns. Hi ha un 80% de la gent d’aquest país que no es creu les mentides de la tele, i és aquí on hem de continuar treballant.

Hi ha perill que s’ho creguin? Que se’n surtin, amb el discurs de la fractura social?
—No. Fa quaranta anys que esmercen molts diners a atacar el model d’escola catalana i n’han obtingut un resultat pèssim. Fins i tot l’estat pagava diners si no trobaves una escola que escolaritzés només en castellà. Quanta gent s’hi va acollir? Cinc o sis? A l’hora de construir aquests grans consensos de país som imbatibles. Sí que és cert que poden causar molta tensió social. Però no passa res perquè hi hagi tensió política, perquè en les societats democràtiques això es resol en unes urnes.

Heu posat en funcionament la nova seu d’Òmnium a Brussel·les?

—Forma part de l’estratègia d’internacionalització. Però també hi ha una part que té a veure amb el fet que som una entitat amenaçada per l’estat espanyol. Si a algú se li acudís de tancar Òmnium, la tasca la continuaríem fent. A part això, acabem de definir els objectius estratègics i tota l’estratègia de comunicació d’abast internacional que farem amb motiu del judici. Formalment l’oficina la vam presentar, però encara no s’ha inaugurat. Ho farem aquests mesos vinents.

https://www.vilaweb.cat/noticies/marcel-mauri-no-hem-desperar-a-les-sentencies/?f=rel

LA GUERRA JUDICIAL DE DIVORCI ENTRE ESPANYA i CATALUNYA

FORA JUTGES ESPANYOLS DE CATALUNYA,
VERITABLE  FORÇA D’OCUPACIÓ ESPANYOLA.
.
.
Jutges espanyols, en un fòrum comú del Consell General del Poder Judicial, han insultat el moviment i els dirigents independentistes almenys d’ençà de l’Onze de Setembre de 2017. Segons que han publicat ElDiario.es i ElMon.cat, el fòrum va aplegar desenes de correus electrònics en què els presos polítics i els exiliats eren titllats de ‘nazis’, ‘virus’, ‘germen’, ‘criminals’, ‘violents’ i ‘fills de puta’, entre més insults.

Són xats que poden generar cadenes de correus electrònics que reben centenars de jutges de tot l’estat espanyol. Qualsevol magistrat hi pot accedir, respondre als correus o incorporar-se a les converses.

Alguns missatges mostren preocupació pels fets del setembre i l’octubre del 2017 a Catalunya.

Alguns missatges també mostren preocupació per la situació dels jutges espanyols destinats al Principat. 

Així mateix, hi ha magistrats que demanen calma i desmenteixen l’ambient de ‘violència’ que alguns volen fer veure que hi ha a Catalunya.

A més d’insultar greument l’independentisme, fan una crida a aplicar el codi penal i afirmen que és una ‘qüestió d’estat’ i de ‘democràcia’. Alguns comparen la situació de Catalunya amb el règim nazi i fan ‘visques’ al rei i a la policia espanyols. ‘Amb els colpistes, ni s’hi negocia ni s’hi dialoga’, diu un. ‘Es diguin Tejero o qualsevol altre de l’actualitat (ja sabeu qui són), no s’hi pot dialogar. Han de ser encausats i si són innocents ja ho dirà la sentència que es dicti’, afegeix.

També s’hi critica l’associació Jutges per la Democràcia, perquè temps enrere va emetre un comunicat dient que Carmen Lamela –aleshores jutgessa de l’Audiència espanyola– podia haver vulnerat el dret de defensa dels presos independentistes.

https://www.vilaweb.cat/noticies/escandol-revelen-desenes-de-correus-de-jutges-espanyols-insultant-lindependentisme/

EXTRET DE VILAWEB:   MÓN > ESPANYA

Escàndol: Revelen desenes de correus
de jutges espanyols insultant l’independentisme

Desenes de correus electrònics demostren l’animadversió de magistrats de tot l’estat espanyol contra els dirigents independentistes

Només podem votar qui es comprometi amb completar la DUI

 

Necessitem homes nous ferms de caràcter decidits a completar la Independència de Catalunya. Què esperen els actuals dirigents a preparar i completar el que va faltar acabar el 27 d’octubre del 2017?

Espanya no dialogarà, a hores d’ara ja ho veu tothom.

És que no volen independitzar Catalunya?

S’escuden en un diàleg que no hi serà i mentrestant el més calent és a l’aigüera.

Repetint els mateixos errors volen obtenir resultats millors. Amb aquests polítics anem de cara al desastre. Què li passa al nostre Poble que només veu la misèria de la impotència de qui no es creu el que ell mateix declara.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM

ACTE UPDIC-CATALUNYA ACCIÓ: 11 setembre 2018

Discurs de Catalunya Acció, en un acte conjunt amb UPDIC
a la Plaça Urquinaona, Barcelona 11 de setembre del 2018

Els fets polítics del darrer any fan que molts independentistes se sentin desorientats i abandonats. Convé parar-se a fer un cop d’ull enrere per a entendre el perquè de tot plegat.

No fou del Parlament sinó del poble d’on sorgí el moviment decidit per a recuperar la llibertat dels catalans, que va culminar amb les consultes populars municipals i la consulta general, guanyades totes rotundament pel SÍ. La potència del moviment era tal que els polítics hi anaven a remolc, i van haver de trobar i crear comparses que els ajudessin a fer-nos creure que n’agafaven les regnes. Aquesta ha estat la feina d’Òmnium Cultural i de l’ANC. En un país amb més cultura política un parell d’indicis significatius haurien d’haver bastat per a adonar-nos de qui tenim al capdavant: gairebé tot el discurs dels partits independentistes catalans sobre dos punts tan essencials com són la llengua i la integritat territorial dels països catalans ha estat galdós o inexistent durant l’anomenat procés, i només ha servit per a demostrar-nos la seva manca de talla intel·lectual i de caràcter per a afrontar reptes d’estat. Una reedició d’aquell “això no toca”.

Cap al 2015 era més difícil frenar la independència que no pas aconseguir-la. L’anhel d’independència que Espanya no volia resoldre per referèndum pactat se’ns va dir que es resoldria amb “el vot de la nostra vida”: unes eleccions anunciades com a plebiscitàries. Després del resultat tots els partits catalans es van afanyar a voler-nos fer creure que la majoria absoluta no legitimava el Parlament per a prendre les seves decicions!

En la seva fugida cap endavant, els partits catalans suposadament independentistes van haver de convocar el referèndum d’independència però, alhora, s’abstingueren de donar ordres a la policia catalana de defensar els col·legis electorals, i permeteren que els Mossos treballessin a les ordres il·legals de jutges espanyols per tal de rebaixar la participació a base de robar els nostres vots, mentre la defensa de les urnes costà als ciutadans catalans un ull de la cara, literalment. Era la segona gran estafa.

Cal insistir en la legalitat absoluta del referèndum d’independència des del punt de vista català, espanyol i internacional, donat que estava emparat pel dret internacional i concretament per la Declaració dels Drets Humans, signada també per Espanya i per tant vigent en tot el seu territori. I convé recordar que els tractats internacionals signats per un estat estan per damunt del que digui la seva constitució i la resta de normatives de rang inferior. És per això que totes les accions repressives des del passat 1 d’octubre fins ara són il·legals i, en conseqüència, nul·les a dreta llei. El nostre president continua sent Carles Puigdemont, i els cessaments, condemnes, referèndums i altres accions posteriors són paper mullat. O encara pitjor, els empresonats són la campanya electoral que ha de culminar amb un Junqueres de president de la colònia a les ordres dels espanyols per a acabar de consumar la desfeta del poble català en una darrera representació teatral consensuada.

Amb la seva darrera gran estafa (hauríem de dir traïció), els politiquets catalans que ignoren la secular tradició parlamentària i democràtica catalana i se senten tan còmodes dins la tirania espanyola, ens han demostrat com es passa d’un molt honorable a un molt execrable. No podem esperar res d’una classe política que, encara avui, no té més objectiu que aconseguir un referèndum pactat amb Espanya o continuar amb l’autonomisme. No han estat bons ni per a dimitir i deixar pas a qui estigui disposat a fer costat al poble. Aquests senyors (perdoneu l’eufemisme), ni fan ni deixen fer. Ho venim dient des del 2004: el país ens falla per dalt. No necessitem més referèndums ni volem pactar amb qui sempre incompleix els seus pactes. Ens cal una opció del tot nova i compromesa, sense cap vincle amb els partits actuals.

Un altre punt que cal tenir molt present és que tota aquesta farsa no hauria estat possible sense la col·laboració gairebé absoluta dels mitjans de comunicació. Periodistets i tertulianets mercenaris que són la vergonya de la professió fan el joc als politiquets de fireta. Ja ens podem imaginar l’escena competa: la televisió, “la nostra”, retransmet com, a Plaça Espanya, el fals president de la Generalitat diu que toca els segadors amb la gralla però només en treu el cara al sol amb so de corneta, i en Junqueres puja l’escaleta i fa la vertical al capdamunt mentre els tertulians de primera fila aplaudeixen i Òmnium i l’ANC passen el plateret pidolant almoina a la concurrència tot dient: “Fem República!”

I no ens oblidem de la “internacionalització del conflicte”. El món ens mira, sí, sempre que anem de debò, però no ens mira per a donar-nos la independència sinó que espera que la recuperem des de dins, com es fa sempre, abans de donar-nos el seu reconeixement. En el moment de màxima expectació, quan calia declarar realment la independència, retirar la bandera espanyola i prendre el control del territori, els nostres politicastres feren el ridícul més gran de la història mentre exhibien sense vergonya les seves dues estratègies més característiques: la de l’estruç i la del conill. Llençaren totes les esperances acumulades durant segles d’opressió i s’apuntaren al tarannà tirànic mesetari quan desobeïren el mandat popular amb l’excusa que tenien por que els fessin pupa. El missatge polític que llegiren els estats estrangers és que l’actual govern català no arriba ni a la sola de la sabata als presidents Macià i Companys, i no pensa moure ni un dit per a defensar la nació, la mateixa nació que fa només unes dècades rebé batallons de voluntaris disposats a morir per a preservar la nostra llibertat, procedents d’aquests estats que ens miren i que juguen a la primera divisió de la política internacional.

Els politicastres catalans i els seus escolanets dels mitjans de comunicació han guanyat el primer assalt. Però nosaltres no podem caure tan baix. El poble no ha fallat més enllà de creure massa en els seus representants. Hem après la lliçó i no tornarem a escoltar més cants de sirena. Buscarem gent nova, crearem els nostres mitjans de comunicació independents, serem dignes de la llibertat que recuperarem, i tornarem a formar part de les nacions lliures del món.

La lluita que es guanya és la que no s’abandona.

Visca Catalunya completa i lliure!

Francesc Jutglar
(Catalunya Acció)

 

 “si esperen que el judici comenci serà massa tard” (Aamer Anwar)

 

La primera decisió: El cas dels sous de Puigdemont i … primer cal jugar-se-la en aquest escull.  (CDR*bic)

Fotografia d’Aamer Anwar: ‘Espanya us ha parat una trampa’

Entrevista a l’advocat de la consellera Clara Ponsatí

https://www.vilaweb.cat/noticies/aaamer-anwar-espanya-us-ha-parat-una-trampa/

Una de les imatges que va deixar la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre fou la d’Aamer Anwar alçant el puny i dient a la multitud:
‘No caminareu mai tots sols!’

Anwar va pronunciar un dels discursos més potents de la Diada. L’advocat de Clara Ponsatí ha adquirit una enorme popularitat, com més col·legues seus que han aconseguit que la maquinària repressiva de la justícia espanyola topés contra el sentit comú que han aplicat alguns jutges europeus.

És un cas de persecució política, diu Anwar, i

per això s’ha de combatre tan judicialment com políticament.

Si es deixa tot en mans dels procediments judicials estarem perduts, afegeix.

I demana als polítics catalans que prenguin decisions valentes.

Perquè, si no, l’estat espanyol aconseguirà allò que pretén: que esperem, esperem, esperem…

Com us vau sentir al damunt de l’escenari de la Diada davant aquella multitud?

 

Pujar a l’escenari em va fer sentir humil. Tenia ganes de plorar. Era una sensació increïble, sabent que hi havia un milió de persones. Veient en la cara de la gent l’alegria, l’esperança. Em vaig sentir molt honorat quan em van demanar de ser allà com a advocat de Clara Ponsatí per a començar els discursos. No havia tingut mai una experiència com aquella. No vaig parlar solament sobre els exiliats o els presos polítics, perquè és un cas que afecta tothom. Hi ha milers de persones afectades per això que passa, hi ha gent que ha perdut la feina, que és investigada. Què vaig sentir? No sé com explicar-ho. Vaig sentir que era a punt de plorar, de plorar de joia veient aquella gent.

Per què penseu que els advocats teniu aquest gran protagonisme?

 

—El president Torra ens va dir en una recepció, bo i rient, que érem tan famosos com en Messi i més populars que no els polítics. I penso que la raó és que la lluita no és tan sols a la sala de judici; si fos així, perdríem la batalla.

El sistema judicial espanyol és venjatiu i actua amb una motivació política, i hi ha una persecució política. I si vols combatre una persecució política vol dir que ho has de fer políticament, i has de fer campanya fora de la sala de judici, als carrers, i connectar amb el cor i la ment de la gent. I no tan sols dels independentistes. A Escòcia vam fer això. Es tracta de guanyar-se també la gent a qui no importa la independència. Perquè és una qüestió de justícia. Era molt conscient, quan vaig acordar l’estratègia amb la Clara, que no es tractava de tenir només una estratègia a Escòcia. Sinó de crear confiança també en els altres exiliats polítics, en la gent empresonada i sobretot en la gent de Catalunya, per dir-los que no esteu sols. I per això a la Diada vaig dir que no camineu tots sols. I em penso que passa això perquè la gent s’adona que quan els advocats parlem, el nostre missatge arriba a milions de persones de tot Catalunya, i del món. No parles tan sols per al teu client, sinó per a tota la gent que sent la mateixa emoció, la mateixa ràbia, la mateixa injustícia.

Els jutges són molt polititzats i l’estratègia que ha seguit l’estat espanyol és una persecució política per a liquidar els anhels d’independència dels catalans. És per això que la gent ha estat detinguda, s’ha exiliat i és a la presó avui.

‘Franco estaria orgullós de l’Espanya contemporània’, vau dir en el discurs.

—Franco estaria content amb les accions de Rajoy, amb aquesta gent que fa la salutació feixista amb uniforme, amb el que fan aquests jutges, amb les accions del president socialista Pedro Sánchez. Que realment no és socialista, si hi ha presos polítics. Per a mi, Franco va dictant de la tomba estant; hi ha una cortina de democràcia, però darrere hi ha l’aparell de l’estat, la maquinària que té més a veure amb allò que va deixar Franco. I quan apareixen aspectes com la democràcia, la independència de Catalunya, l’estat espanyol no ho permet, s’assegura que no passarà. Franco fa temps que és mort, però encara veiem el seu passat perquè veiem gent ben situada, en llocs pròxims a la monarquia, al poder judicial, a la policia, assegurant-se que el somni de Franco o les seves idees pervisquin. A Escòcia, almenys la gent va poder decidir, que sí o que no. I quan veiem aquesta resposta contra una gent que demana l’exercici d’un dret fonamental, d’un dret legal, de decidir sobre la independència, que és un dret consagrat a la llei internacional…

És una resposta feixista, d’extrema dreta, abusiva, xenòfoba. Ho veig a les xarxes socials, als mitjans, a les entrevistes de televisió, als articles de diaris.

I el president del poder judicial espanyol, Carlos Lesmes, surt a atacar la justícia europea.

—Suposo que l’argument és que Espanya té raó i que tot el món va equivocat, que els tractats d’extradició no funcionen. És un moment molt perillós per a Espanya. Quan el poder judicial parla contra l’ordre europea de detenció, contra la Unió Europea i de la Convenció Europea dels Dret Humans,  què volen? Volen que Espanya en surti? Volen tornar als dies foscos del franquisme? I tothom va completament equivocat? Els tribunals de Brussel·les, d’Alemanya, van equivocats? Els jutges no han d’interferir en el sistema polític. Que els jutges facin pronunciaments públics hauria de preocupar un sistema democràtic. No pensaríem mai en conferències del president dels nostres tribunals atacant uns altres països. En una vista al tribunal sobre l’extradició de Ponsatí, hauríem mostrat aquestes declaracions, perquè demostren que en aquest procediment hi ha una motivació política. I que no hi ha independència, i que ja els han declarat tots culpables abans d’anar a judici. Durant la meva vida d’advocat no he vist mai que la justícia d’un sistema legal d’uns altres països sigui agredida d’aquesta manera i repetidament per un país europeu.

Com a advocats, com podeu fer pagar aquests abusos de la justícia espanyola?

—Som a la punta de l’iceberg. A Escòcia hi havia gent que deia ingènuament que havíem guanyat. No hem guanyat res. Perquè, pel que m’afecta com a advocat, Clara Ponsatí encara és una exiliada. Si no retiren l’ordre d’arrest a l’estat espanyol hauran de passar vint anys fins que no pugui tornar al seu país. No pot tornar a Barcelona, no pot anar a veure la seva família. Per una altra banda, encara hi ha gent a la presó. No podran tenir garantit el dret d’un judici just; l’acusació és motivada políticament i seran condemnats, sentenciats a la presó. I la gent no té reconegut el dret de decidir si vol que Catalunya sigui independent. Amb tot això, és clar que la batalla tot just si ha començat. I ho he dit a la major part de polítics amb qui m’he reunit del parlament, i amb l’equip del president: em penso que Espanya us ha parat una trampa.

Una trampa?

—Per a mi Espanya té un passat similar al del Regne Unit. Perquè els britànics també van tenir un imperi. I la política dels colonialistes sempre va ser dividir i manar: conquerir l’Índia dividint la població, els musulmans, els sikhs, els hindús… Van fer això mateix a l’Àfrica, i a l’Amèrica Llatina Espanya també ho va fer. I és això que han fet. Quan diuen que volien decapitar el govern català, liquidar-lo, volien dir decapitar el poble català i silenciar qualsevol veu que en parlés favorablement.

Han fet molt bona feina aquest temps parant-vos aquesta trampa. Perquè tot s’enfoca sobre què s’haurà de fer en el judici, amb els exiliats. I mentrestant ningú no es preocupa de què passa al país. Han traslladat els presos a Catalunya. I quan dieu, per exemple, ‘llibertat presos polítics’, Espanya us pot dir: vosaltres en teniu les claus. Els funcionaris de presons són a les ordres del govern català.

Hi ha dues opcions, realment.

Una és alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern.

O bé aconseguir la independència. 

Hi ha la tercera opció, que és comprensible, perquè la gent està preocupada sobre si Espanya ens escoltarà, si permetrà un referèndum, si negociarà… Espanya vol això, perquè així es perd temps. Esperar les sentències del judici.

Per què esperar les sentències, si no acceptem el sistema judicial espanyol?

Si no esperem l’autorització de l’estat espanyol, per què els esperem per a prendre una decisió?

Això és una trampa. Perquè si el govern català decidís d’alliberar els presos és clar que tindria conseqüències. I si s’avança cap a la independència és clar que tindrà conseqüències. La qüestió és que Espanya no pensa que hagi de passar res d’això, i que pot aguantar un any més, dos anys més, tres anys… I aquest procés és el que han fet tots els règims colonials: dividir i manar.

Veig com els independentistes es barallen, quan llegeixo els diaris: la gent discutint, dient s’hauria de fer això, o s’hauria de fer allò… La unitat es comença a trencar, i això és una tàctica deliberada de l’estat espanyol, que vol ajornar, ajornar i ajornar.

Fins i tot hi va haver alguna il·lusió amb Pedro Sánchez.

—Tant si són d’esquerres com de dretes, quan els arriba la qüestió de Catalunya segueixen els passos que va marcar Franco, i la unitat d’Espanya passa davant. I les condicions només les poden fer canviar els catalans. Això vol dir que els polítics han de fer els passos que tenen unes conseqüències. No hi ha cap més opció. No hi ha cap país en el món que ho hagi fet fàcilment. La gent sempre ha hagut de lluitar. Per a mi, el mandat per als partits polítics, el govern o el parlament no ha de venir d’Espanya. No és demanant permís a Espanya. El permís ha de venir de la gent, del poder de la gent.

Tota aquella gent de la Diada no volia manifestar-se i després simplement anar a casa. Volen que passi alguna cosa. Ho vaig percebre en la gentada. Volen anar un pas més enllà, no volen romandre en la mateixa situació.

El judici no trigarà a començar. Quan hi hagi condemnes, què caldrà fer judicialment per als presos, a part del que es pugui fer políticament?

—És que no pots desconnectar la qüestió política de la judicial. Perquè la justícia en aquest país és política. Hi ha gent que espera que comenci el judici i després desplegaran una estratègia. Però si esperen que el judici comenci serà massa tard. La responsabilitat no recau en els advocats. Si saps que seran condemnats, quina lluita faràs? Del Tribunal Europeu de Drets Humans em preocupa que, si bé és cert que tenim un bon cas per a anar-hi, seran dos, tres, quatre anys d’embolic judicial. I què passarà mentrestant amb Catalunya? La gent es demanarà: i nosaltres què? Ha de ser una combinació de feina als tribunals i de política.

Per això l’estratègia desplegada per Gonzalo Boye ha estat immensa. És un home d’un gran coratge. I sap veure quan un estat és bel·ligerant i quan els advocats són l’última línia de defensa entre l’estat i la gent. Per això ara ataquen Gonzalo Boye; uns atacs que li vénen del col·legi d’advocats, dels mitjans. Què vindrà després? Ficar-lo a la presó? És un moment molt perillós. Espanya ha de decidir si entra al segle XXI com una democràcia o vol ser recordada com l’estat franquista del segle XXI. És un moment perillós perquè qualsevol ajornament és un ajornament per a Catalunya, per als presos polítics i per als exiliats. Concentrar-ho tot als tribunals significa donar més temps a Espanya.

I què hi poden fer els polítics, doncs?

Han de prendre decisions valentes que tenen conseqüències. Entenc perfectament les que té deixar anar els presos, que això pot portar al tancament del parlament. Però de vegades has de prendre decisions en nom de la justícia que tenen conseqüències.

Voleu dir que el govern català hauria de fer això, hauria d’alliberar els presos?

—És complicat per al govern català, perquè dius ‘llibertat presos polítics’ i alhora en tens les claus.

Seria una bona decisió?

—Si el parlament, si el govern català amb el mandat popular per la independència pensa que Espanya no té raó, pensa que és criminal de tenir tancats els presos polítics, si ho penses no hi ha cap necessitat de preguntar-se si els presoners haurien de ser alliberats. Aquesta és la resposta. Qui pot negociar amb l’estat quan té gent empresonada? És impossible. És una forma de terrorisme d’estat, és un xantatge.

La qüestió és quant de temps esperarà la gent? Esperar fins al novembre? Esperar fins al judici? Esperar fins a la sentència? L’any vinent? D’ací a dos anys? Això vol Espanya: que espereu.

Aamer Anwar: ‘Espanya us ha parat una trampa’

Entrevista a l’advocat de la consellera Clara Ponsatí

 

 

“Recuperarem el nostre estat i les nostres llibertats” Jordi Fornas, UPDIC – 11S


Jordi Fornas Prat

DISCURS DE L’11 DE SETEMBRE 2018

La majoria de catalans són en aquest moment i en aquesta mateixa ciutat agrupats per milers per fer una onada.
Nosaltres som aquí perquè no volem onades, volem un tsunami!

Les onades passen i tot queda com estava.
Els tsunamis s’ho emporten tot i res torna a ser com abans!

Aquesta onada, només servirà per seguir sent una autonomia de tercera, és a dir per a res.
Per arribar a la independència cal una onada gegant, un tsunami, que s’emporti l’autonomia i els autonomistes!
Un tsunami que s’emporti els ocupants més enllà de Fraga alliberant-nos dels opressors que creuen tenir dret a tenir-nos sotmesos indefinidament.

Ara fa un any i aquest mateix dia, vam emplaçar els representants elegits pel poble a declarar la independència en 48 hores, tal com s’havien compromès per després del referèndum que s’havia de celebrar abans d’un mes.

Vam dir, que si no ho feien, els hi ho recordaríem des de la plaça Sant Jaume el 4 d’octubre i així ho vam fer.

Vam fer més i tot, vam llegir la nostra declaració d’independència en el mateix lloc emblemàtic on s’havien fet les dues declaracions anteriors, la de Macià el 1931 i la de Companys el 1934

Quan finalment el 27 d’octubre la Presidenta del Parlament va llegir la declaració d’independència amb la que se suposava ens havíem d’alliberar, vaig sentir vergonya aliena, en veure la feblesa argumental d’aquell escrit.
No aguantava la comparació amb el que havíem declamat nosaltres, però vaig pensar que al cap i a la fi el que calia era que es fes la DUI i que si la declaració era penosa… què hi farem, l’important era l’acció.

Malauradament l’acció va resultar més penosa que l’escrit, perquè tot plegat va ser un engany, una burla sense precedents a la història del país.
Ni tant sols es va posar a votació aquella declaració, sinó una simple instància i ho van fer simulant que votaven l’altra cosa.
La covardia va ser tal, que fins i tot van votar en secret i dos en blanc, per poder dir als jutges espanyols: jo no vaig votar cap DUI senyor jutge.

D’acció no n’hi va haver cap ni una.
Es van fer la foto, com si haguessin fet una gran cosa amb l’única finalitat d’enganyar el poble, per enèsima vegada, abans de fugir a l’estranger.

Alguns, es van presentar després davant els tribunals espanyols pensant que no els passaria res, perquè en efecte, no havien fet res, però ja sabem on són ara.

És ben normal, els espanyols sí que saben el que s’hi juguen i quan es tracta de “la unitat de l’imperi” no estan per bromes, simulacres, ni orgues.

El President i diversos membres del Govern van fugir a Bèlgica i pocs dies després vam haver de presenciar als mitjans com petonejava la bandera de l’enemic, mentre negava tenir-hi cap problema; ni per fer-ho, ni amb l’enemic!

Ja s’entén, per a ell els espanyols no són l’enemic, l’enemic som nosaltres que denunciem els seus enganys, mentides i traïcions!

Per a ells, els espanyols només són uns col·legues de professió amb els quals volen negociar el futur de Catalunya, trobar la manera de mantenir-la dins d’Espanya i així seguir aferrats a les seves parcel·les de poder per poder continuar vivint del sistema a costa de les llibertats de la nació.
Per dir-ho ras i curt: venent Catalunya a l’ocupant!

Ara volen pactar un referèndum… amb l’excusa de que, els que no se senten catalans no van anar a votar…
Els que no es senten catalans no en són, són colons i no tenen dret a votar!
En un referèndum d’autodeterminació només hi poden prendre part els que són membres de la nació, és a dir els catalans!

No ho dic jo, sinó que així ho estipula l’ONU en els seus tractats de descolonització i és per això que demana es faci un cens previ.
En aquest cas no es va fer cap cens, ni tant sols es va plantejar aquesta possibilitat, però els colonitzadors i ocupants es van auto excloure i per tant i sense voler, van donar encara més validesa i legitimitat al referèndum.

Però ves per on que els nostres inefables representants diuen tot el contrari.
No han entès res, no tenen ni idea de com es fa un referèndum d’autodeterminació.
De fet, el van proposar per evitar haver de declarar la independència tal com s’havien compromès en la campanya electoral. Es van pensar que no s’arribaria a fer o seria un fracàs, però un cop més el poble els va passar al davant.

Ja n’hem fet prous de referèndums i els hem guanyat tots, sobretot el del Primer d’octubre, quan els catalans van plantar cara a les forces d’ocupació, d’una manera que feia temps que no es veia.
Van demostrar que l’esperit de lluita encara és ben viu i van deixar en evidència els representants polítics que n’estan ben mancats, de tal esperit!

Els polítics continuen dient que tot és una qüestió de democràcia i de diàleg.
Ens continuen parlant de percentatges de votants…, que si no va votar prou gent, que si hi ha una majoria que no va dir el que volia… o que cal que restem ben units, rere les seves polítiques desastroses.

Fins i tot donen per bona la falsedat de que Catalunya està partida per la meitat entre els que volen la independència i els que volen seguir sotmesos a Espanya i que cal seguir eixamplant el que anomenen la “base social” i que per tant cal fer un altre referèndum.
Que no ha quedat prou clar després de l’1 d’octubre, quan els qui volíem la independència vam guanyar per més del 90% tot i les porres dels esbirros del rei?

Però jo pregunto, Felip V va fer un referèndum al 1714?
Els golpistes del 1936 van fer un referèndum abans del “alzamiento nacional”?
Franco, va fer unes plebiscitàries abans d’ocupar el nostre país?

Avui, recordem la caiguda de la capital al 1714 i constatem amb consternació, que els actuals polítics no aguanten la més mínima comparació amb els que en aquell temps van defensar les llibertats nacionals.

Aquells, van pujar a les muralles a combatre les tropes del rei amb les armes a la ma i molts d’ells van ser ferits o hi van deixar la vida, amb honor i glòria!

Aquests, han robat al poble una llibertat que s’havia guanyat aguantant l’escomesa de la guàrdia civil l’1 d’octubre, una acció que els marcarà a uns i altres i de forma molt diferent, a les pàgines de la història.

Mentre el poble esperava al carrer les instruccions per dur a terme la independència prenent el control del territori, els polítics tramaven com fugir o com presentar-se davant la justícia dels ocupants si hi eren requerits, podent dir que no havien incomplert cap llei, ni mínimament i que havien acatat la destitució que els va arribar amb el 155 sense la més mínima resistència.

Ara ja entenem perquè ni tants sols van arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat !!
Però la seva manca de vergonya va molt més enllà, ni tant sols la van retirar de la sala de l’hemicicle mentre feien la suposada declaració d’independència !!
Per a què arriscar-se, si ja sabien que estaven fent una comèdia !!

Ja hi tenien pràctica en fer comèdies… n’acabaven de fer una el mateix dia 10
El President en persona va fer un ridícul estrepitós davant tota la premsa mundial fent el gest de fer una proclamació que de fet no va arribar a fer i, per si de cas, se’n va retractar immediatament.

Aquest és el nivell:
Al 1714 els nostres representants, colze a colze amb el poble català i el seu exèrcit van deixar bocabadat el món suportant més d’un any de setge davant forces 10 vegades superiors i rebutjant a sabre, fusell i baioneta els assalts de l’enemic !!

Al 2017 els nostre representants van deixar bocabadat el món i amb un pam de nas el poble, amb els seus simulacres, les seves fugides i les seves covardies!

Després, es van justificar amb teories sobre la violència extrema amb la que els havia amenaçat l’Estat ocupant, dient que no havien fet res… per tal de salvar vides…

Per ells la llibertat de Catalunya no val una vida…
Doncs avui, estem recordant i honorant els que van lluitar fins aquell dia del 1714 i anaven omplint… el fossar de les moreres !!
Aquells si que eren vertaders patriotes! Disposats a morir!
Milers ja havien mort abans que la ciutat capitulés i molts van caure aquell mateix dia

És per això que la Nació encara és viva!
Perquè ells, ho tenien molt clar: lliures o morts!

Van lluitar i van morir perquè si es perdia la llibertat fos per damunt dels seus cadàvers i el desitg de llibertat seguís viu en la memòria de les generacions futures!

És la diferència entre ser un patriota, com els que llavors i després, han donat la vida per les llibertats de la pàtria, o ser un subdit, com aquests covards que s’han rendit sense ni tant sols plantejar-se lluitar.

Ara, els catalans no saben que fer i es refugien rera una unitat que creuen els ha de salvar tal com fan els ramats per defensar-se del llop, per això han anat a fer la onada a la Diagonal.
A veure si ho entenen aviat, la unitat és inútil si és per seguir uns aprofitats que només pensen en els seus interessos.
I els seus interessos passen per implorar que els deixin sortir de la presó i poder seguir aferrats a les poltrones.

Diuen que han estat injustament empresonats i és ben cert.
Tant cert com que per aquesta mateixa regla de tres han traït el país, perquè no van fer res per alliberar-lo!

Fa sis anys que ens enganyen amb ajornaments i ens fan passar amb raons de mal pagador, amb eufemismes i tergiversant les paraules.
No tenen previst fer altra cosa, perquè ni saben ni volen fer altra cosa.

Ara parlen de “recuperar la república” com si ja s’hagués proclamat, quan ells són els culpables de que això no es fes.

El que pretenen, és tapar que el que estan fent és intentar recuperar l’autonomia, amb això que en diuen “fer república”.

No paren d’intoxicar el poble amb el seu populisme i la seva demagògia.
Volen fer-li creure que tot depèn de que Europa o algú altre ens vingui a treure les castanyes del foc, perquè som molt pacífics i bona gent, ens hem carregat de raons i fem manifestacions de centenars de milers de persones un cop a l’any.

Tenen un cabàs de pastanagues i sempre en van trobant de noves, ara amb la dels llaços grocs per la llibertat dels presos ja han trobat la manera de que no es parli de independència, mentre tenen entretinguda la gent amb aquesta campanya.

Diuen que el nostre Parlament és sobirà i que estan construint una república… tot són falsedats, perquè aquest Parlament és el d’una comunitat autònoma i com a república acceptarien que fos integrada a la federació de repúbliques espanyoles.

Diuen que no tenen por, però en tenen i molta.
Tenen por dels espanyols, que ja els han ensenyat el bastó i tenen por de nosaltres, perquè els posem en evidència denunciant les seves contradiccions i enganys.
Per això ens impedeixen accedir als mitjans de comunicació, mentre cada dia hi conviden ocupants i botiflers que en veure tanta covardia no paren de créixer i enfortir-se.

Ja els va bé, així es poden seguir fent les víctimes i passar per independentistes per contrastat amb els espanyolistes furibunds.
Es retroalimenten els uns als altres amb aquesta comèdia inacabable.

L’any passat els vam emplaçar a complir el seu compromís i fer la DUI en 48 hores, ja s’ha vist que no en van ser capaços.
Aquest any emplacem els catalans perquè els hi recordin les promeses incomplertes i els exigeixin que es deixin de comèdies i parin de somicar, retrocedir i ajupir-se davant l’enemic.

Els màrtirs que ha tingut aquesta pàtria i que avui recordem i reivindiquem més que cap altre dia, es revoltarien davant tanta vilesa.
Ells ja no poden fer-ho, però nosaltres ho farem en nom seu.
Trencarem aquesta dinàmica i amb la força del poble, posarem el país en la via de la independència, que és la via de la recuperació del nostre Estat i les nostres llibertats centenàries!

Que s’apartin els covards !!
Que s’apartin els traidors !!
Via fora les forces d’ocupació !!
Recuperarem el nostre Estat !!
Recuperarem les nostres llibertats !!
Visca la terra !!
Visca Catalunya lliure !!

Jordi Fornas
President de UPDIC

5 de la tarda.  Plaça Urquinaona, Barcelona.

L’11S 2018 a les 17,14 hores hi havia un acte de l’UPDIC, alternatiu a la Manifestació de l’ANC.

 

La pregunta de Paluzie (ANC) havia d’haver estat: Srs. polítics, volen que ho fem nosaltres? i aleshores hauríem començat ben aviat la Via Bàltica cap a la Independència de Catalunya.

Al mateix dia 11S i  la mateixa hora aproximadament, a la Plaça Urquinaona, Jordi Fornas, President i fundador de l’UPDIC -partit nascut abans de les darreres eleccions europees- en un acte conjunt entre aquest partit i Catalunya Acció feia un discurs defensant una política radicalment diferent per tal de desencallar el “Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya” dels seus Drets i Constitucions encara legalment vigents fora naturalment de la ilegalitat espanyola. De part de Catalunya Acció ha parlat Francesc Jutglar que ha desgranat la sospitosa complicitat entre el processisme, el que va passar entre el 10 i el 27 de setembre i l’atac judicial contra els capdavanters catalans i demés encausats, i el benefici que  pretén treure l’estat espanyol i els fils que s’estan movent al respecte.

Dintre de pocs dies publicaré en aquest blog ambós discursos.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC

————————–

Notícia Vilaweb del 11S   Manifestació ANC:

Aamer Anwar, en català: ‘Catalunya serà una República independent’

L’advocat de la consellera Clara Ponsatí, Aamer Anwar, ha fet el primer discurs de la Diada d’enguany i s’ha mostrat molt bel·ligerant envers el govern espanyol i la seva estratègia judicial: ‘El general Franco estaria orgullós d’aquesta Espanya moderna que actua com una dictadura’. El lletrat ha descrit l’executiu de Pedro Sánchez com a ‘corrupte’ i ‘antidemocràtic’ per no haver permès un referèndum d’independència, tal com va passar a Escòcia el 2014, perquè ‘el dret d’autodeterminació és un dret humà fonamental.’

Anwar ha assegurat que la independència és ‘una causa justa’ i que el poble català és ‘al costat correcte de la història.’ A més, ha afirmat que ‘no esteu sols’ i que ‘el silenci no és cap opció per als qui són de la banda de la justícia.’ Tot seguit s’ha tornat a referir al govern de Pedro Sánchez i ha exigit l’alliberament dels presos polítics ‘sense condicionants’ i el retorn de tots els exiliats.

Ha acabat el discurs amb un ‘no passaran’, corejat per tots els manifestants. Després, en català, ha dit: ‘Catalunya serà una República independent. Visca Catalunya lliure.’

 

EL VEREDICTE CATALÀ 1r oct’2017 = INDEPENDÈNCIA !!*!!

 

11S – Tots a BCN (Reafirmem el 1r O i completem el 27 O)

No acceptarem com a vàlids els judicis i les sentències de la vergonya ecspanyola. No acceptarem com a vàlid res del que arribi d’ecspanya i ecscanya.

Fins quan deixarem que ens piquin i sotmetin?
Fins quan acatarem la seva llei de l’embut?
Fins quan pagarem perquè ens saquegin i humiliïn?
Fins quan callarem, ens ajupirem i permetrem que ens neguin i suplantin?

No hi ha diàleg possible amb qui et vol destruir i subjugar.
No hi ha diàleg possible amb Espanya; dir el contrari és un engany dels que no han tingut coratge de portar al seu acompliment la Declaració del Parlament Català del 27 d’octubre del 2017.

La repressió amb la que espanya pretén doblegar Catalunya és la violència que ja patim des de fa 303 anys, que inútil i ingènuament ha pretès evitar Puigdemont no fent efectiva la República.

El groc denuncia als repressors i la seva repressió, per això els fa tanta ràbia. Quan veieu algú violentat i enfurismat contra l’indefens groc és que és un repressor i un colonitzador de fet, amb una mena de podridura que alguns humans porten a l’ànima.

El llaç rosa és per a vèncer el càncer de mama. El llaç groc és per a vèncer el càncer de la violència, de la impunitat i de la repressió.

En la mesura que els hostatges són penyora de bescanvi i xantatge de l’estat espanyol per doblegar Catalunya, el llaç groc és un clam als nostres polítics i capdavanters i al Poble Català Lliure sencer perquè es comprometi a completar la DUI catalana de l 27 d’octubre del 2017 i portar-la per a la seva certificació positiva al Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC. Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.


 

 

UF ! TOTS A LA MANI 11S BCN … que venen més Piolins. República i divorci d’Ecspanya.

   

El Torra té un mandat del Poble Català, Puigdemont també.
El Torra ens torna el mandat a nosaltres:

GRAN MARXA PELS DRETS CIVILS, GRAN MARXA PER LA REPÚBLICA !

Quin embolic … els drets faran la república o la república farà els drets?

El govern legítim, que si no comença amb el Consell de la República, ja val més que dimiteixi en bloc, perquè entretinguts amb els presos no fotran res que és el que pretén el PSOE espanyol i els de Podemos.

El govern legítim que ens anima com a bon retardatari penedit del que els enemics de la Catalunya Lliure consideren com a gran error del 6 i 7 de setembre del 2017, ara ens diu que això serà llarg … mooolt llargggg !  Ahir a la nit el 324 semblava un enterrament de tercera.

Deixeu-vos d’hitòries del mai no acabar o del dia de la marmota. Prou ja!

El Poble Català va donar el seu veredicte el 1r d’octubre de l’any passat! Què coi esperem? Què coi espereu?

A la feina Catalans!
UF ! TOTS A LA MANI 11S BCN … que venen més Piolins.
República i divorci d’Ecspanya !

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM

——————–

Entrevista a Julià de Jodar, escriptor i ex-diputat de la CUP, que valora els fets de l’octubre i explica què pot passar aquests mesos vinents. Extreta de Vilaweb pel CDR*bic. :

“Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/julia-de-jodar-quan-hem-ocupat-els-carrers-lestat-ha-tremolat-i-fa-massa-temps-que-no-els-ocupem/

L’escriptor Julià de Jòdar (Badalona, 1942) veu clar que l’única autocrítica que ha de fer l’independentisme, especialment l’elit dirigent, és la falta de sentit del poder. Creu que l’octubre passat va faltar decisió i empenta per a fer efectiva la República, tant el dia 3, com el 10 com el 27. Una presa del poder amb força, diu, és l’única manera de fundar un nou estat en un context en què Espanya no vol negociar res. La força, precisa, no implica violència.

L’ex-diputat de la CUP considera que el judici i les eleccions municipals poden ser noves oportunitats per a l’independentisme si treballa en aquesta direcció. Però convida a reflexionar què pot canviar fins aleshores perquè s’aprofitin aquests moments, en contraposició a les oportunitats perdudes l’octubre passat i a la investidura de Puigdemont. Adverteix també que la divisió entre els partits polítics és inherent perquè hi ha molts interessos en joc.

Què s’hi juga l’independentisme, aquest Onze de Setembre?
—No crec que sigui una diada de tot o res. L’independentisme hauria de veure clar que el seu bagatge ve de lluny, des del 2006. Aquests anys s’han fet grans mobilitzacions. La diada d’enguany seria una mena d’escalfament de motors que hauria de condensar el manteniment de l’esperit de lluita, la reorganització i el començament d’una nova fase. S’ha d’aprofitar, però no ens hi juguem el ser o no ser del nostre futur. És el moment de replegar forces i fer un balanç crític de la situació.

S’han de fer més accions davant les presons?
—Quan estàs ficat en una lluita de caràcter antirepressiu s’han de saber destriar les situacions. Es fa difícil de parlar de fer la República quan aquesta batalla és defensiva. Hem de separar els plans. La lluita per la República és ofensiva, exigeix un gran moviment de forces i una claredat de programa i recursos. En canvi, la lluita antirepressiva és defensiva. En aquest sentit, hem de mantenir la lluita antirepressiva a un nivell de gran importància, a un nivell de masses. Tot allò que es faci en aquest sentit és bo. Cal convertir-la en una lluita democràtica que vagi més enllà de l’independentisme. És qüestió de tàctica. Ha de ser un combat de país, per la gent, la democràcia i la defensa dels drets fonamentals. Hem d’aconseguir que s’hi impliqui molta més gent, més enllà de l’independentisme.

Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—Em situaria entre el primer d’octubre i el 27, passant pel dia 3 i el dia 10. De l’1 al 3 hi ha una autèntica ofensiva de l’independentisme, però ens va faltar el moment de la força. Quan tu vols construir un estat, has d’imposar la teva força a un altre, que alhora te la vol imposar a tu. L’independentisme hegemònic no ha considerat això com una qüestió bàsica. S’ha jugat molt a una qüestió de tipus jurídico-polític. De la llei a la llei, el reconeixement europeu… això no podia funcionar sense un moment de força. Hi havia un full de ruta, però no s’havia treballat aquest moment. La presa del poder, la constitució d’un nou estat i la defensa d’aquest nou estat no formava part de l’estratègia. El dia 3 teníem la gent al carrer i no es va voler fer. I el dia 10 no tan sols el president, sinó que assessors, consellers… decideixen de fer aquella declaració en suspens tot esperant una mediació internacional. Això va ser una altra ocasió perduda. Malament rai. I allò que no havies fet el 10, ja no ho podies fer el 27.

Considereu que va faltar aquest moment de força per a fer efectiva la República.
Faltava una estratègia de presa del poder real autèntica. D’ocupar el país i establir un nou poder. Com que no es va fer, va haver-hi moviments en fals. No diria que era merament fer catxa, com ha dit tanta gent. És una mancança primària original. Mostra més una ingenuïtat o una falta de voluntat de poder real que no pas una jugada de catxa. Ens falta una elit dirigent decidida a fer l’estat. I fer l’estat és un acte de força. No dic de violència, hi ha moltes maneres d’exercir la força. Dirigir masses al carrer per a ocupar l’escena no formava part del pla dels nostres dirigents.

Creieu que no hi havia voluntat real de ruptura?
—Crec que sí que hi havia aquesta voluntat de ruptura, però no podia només ser formal. No podia consistir només a substituir les lleis espanyoles i canviar la legalitat d’una manera indolora. Davant tenim un estat que no vol renunciar de cap manera a Catalunya. Si mirem la història, la relació entre Espanya i Catalunya no és un joc de legalitats. És un joc de forces, d’imposicions, de persecucions, d’anorreaments, de negació de llibertats catalanes. No es tenia prou coneixement del joc de forces que hi havia a l’escena política. I en l’àmbit internacional, hauríem d’haver sabut que Europa no estava per provatures. Sense fets consumats, no es podia obtenir cap reconeixement. S’havia de sostenir la República en el temps i en l’espai. Com que no va passar, no podíem esperar que vinguessin a salvar-nos.

Amb una Espanya endeutada fins al capdamunt, si es trenca cau l’euro. I amb l’euro cau Europa. És d’una evidència total. Ara, no tinc cap dubte que si l’elit espanyola hagués ofert un pacte, les elits catalana i basca s’hi haurien enganxat.

N’esteu segur? S’hauria pogut acceptar un pacte en aquell moment?
—Ningú no nega la política econòmica europea, ni el pagament del deute i les hipoteques. L’independentisme hegemònic, tampoc. Per tant, la classe dirigent no posa en dubte el sistema i el pacte era possible. Però la classe dominant espanyola no volia compartir el poder. Encara no s’han convençut que el règim monàrquic hagi caigut en fallida. Els hem posat contra les cordes i en crisi, els obliguem a nous jocs de mans –això del diàleg–, però no hem fet caure el règim. I a Madrid pensen: qui dia passa, any empeny. Probablement una oferta de pacte hauria estat ben rebuda per la nostra classe dirigent. Com hem vist aquests últims temps, el canvi de Sánchez pel PP provoca que aquí es parli de diàleg, de realisme, d’administrar les competències… bé, les poques que queden. Que la Generalitat funciona amb una sabata i una espardenya, és evident. Tenim un govern autonomista i de rebaixes.

Tornem al primer d’octubre. Personalment, què us evoca?
—Vaig sortir a dos quarts de sis de casa per anar al meu col·legi electoral. Vam fer guàrdia tot el dia, vigilant la cantonada per si venia la policia. Vam mirar de controlar la situació perquè les urnes poguessin passar… en qualsevol moment esperaven l’arribada dels piolins, però no van venir. Fins que vam poder votar.

I enguany, què s’ha de fer el primer d’octubre?
—No ho sé. Tant l’Onze de Setembre com el primer d’octubre, si no són perquè tenim un calendari a curt termini amb maneres de lluita per a complir objectius concrets, si ho reduïm a elements massa simbòlics o de celebració… No hem de fer commemoracions, hem de combatre. La celebració i el simbolisme és molt important, però han de ser dies de lluita. Si no s’articula al voltant de la lluita antirepressiva tindrà poc sentit. L’1-O l’independentisme va demostrar una voluntat de lluita per la democràcia real com no s’ha vist a l’estat espanyol en quaranta anys. Això hem de celebrar. Si ho lliguem a la lluita antirepressiva, té sentit. Si serveix per a mobilitzar la gent i comença a fer forat la idea que no acceptarem de cap manera el judici, em sembla correcte. Si es fan actes descentralitzats, una aturada de país, una vaga general… ho deixo a les mans dels organitzadors. El càlcul de forces ha de venir de baix, de saber què vol fer la gent i actuar d’acord amb això, no amb consignes des de dalt. Tal com es va fer el referèndum. En aquest camí ens hem descurat, les institucions han pres protagonisme a la gent i hem de tornar a trobar l’equilibri. Això s’ha perdut perquè les institucions no han sabut –o no han volgut– portar l’empenta de la gent més endavant.

Marta Rovira va verbalitzar que hi havia una amenaça de violència.
—S’ha dit que Puigdemont no volia morts al carrer. És una raó de pes fonamental. Del punt de vista subjectiu, és molt comprensible que un dirigent polític no vulgui carregar-se morts a l’esquena. Però si mirem la història, demaneu-vos quants líders polítics que han aconseguit fundar estats poden dir si valia la pena de fer-ho havent-hi morts. Què voleu que us digui… quan t’embranques en una lluita d’aquesta mena amb un estat ferotge com l’espanyol, que manté tics franquistes als aparells de l’estat, has de tenir-ho molt present. L’estat t’indueix la possibilitat de la violència i de possibles morts per a frenar-nos. Amb aquest criteri no hauríem fet ni el referèndum. El primer d’octubre hauria pogut haver-hi morts. El 20 de setembre, amb el setge a la seu de la CUP, si ens haguéssim enfrontat a la policia vés a saber com hauria acabat. Però vam practicar un pacifisme dinàmic. La força la tenien ells, però també nosaltres amb la resistència passiva. I davant la seu del Departament d’Economia, igual. El 10 o el 27 d’octubre hauria pogut ser això mateix. El govern tenia una gent preparada per a resistir la força de la repressió. Hauria pogut haver-hi morts? Ells volien acollonir-nos. Si hi ha morts, els faran ells. La nostra classe dirigent ha d’estar amb la força de la gent, que s’autoorganitza i fa el que fa perquè vol. En les anàlisis dels comentaristes i els politòlegs, sempre es parla dels moviments de les elits. Però mai dels moviments de la base, se solen menystenir. Hem de rearmar-nos ideològicament per a una nova fase.

Veieu cap oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—Ells pretenen que l’independentisme abandoni els carrers. Per això ens arrosseguen a aquestes batalles de llaços grocs. Fer efectiva la República, en un momentum en concret? És difícil de fer especulacions. L’independentisme té una força soterrada que no és fàcilment manipulable ni reduïble. Però, tenint en compte la divisió existent dins l’independentisme, les batalles de poder no permeten de pensar que, per exemple, una victòria a les eleccions municipals faci caure el règim com va passar el 1931. En això seria molt prudent. Però entenc que hi ha també situacions com la del judici que poden fer que aquesta força soterrada aflori. La victòria del 21-D i la investidura de Puigdemont era un momentum, i no el vam aprofitar. S’hauria pogut revoltar la gent a favor del parlament. Investir Puigdemont perquè havia guanyat. A favor de la legalitat republicana de la Generalitat. Teníem majoria i havíem guanyat. En comptes de fer això, vam fer passos enrere. El candidat següent també ens el vam menjar amb patates. Això eren momentums. I els vam deixar passar. La pregunta legítima i crítica és, per què hauríem de trobar un altre momentum millor que aquests que hem tingut? En la consciència de masses de l’independentisme, què hi veiem que ens permeti parlar d’un altre momentum?

Voleu dir que si no els hem aprofitat fins ara, per què hem de pensar que sí que aprofitarem la següent oportunitat?
—No ho sé. Deixeu-me ser molt prudent. Us diria que, a partir d’aquesta nova fase el lligam de la lluita antirepressiva amb la nova escenificació, la República és l’única sortida de l’independentisme per a tornar a recuperar la iniciativa. On és actualment? No ho sabem. En el govern, en la lluita antirepressiva, en les batalles de carrer que ens imposen per a posar-nos a la defensiva… Hi ha una mena de dubte i indefinició que impedeix que la gent vegi un camí clar i uns dirigents clars. Ara mateix no veig cap momentum, però això no vol dir que no hàgim de treballar per a crear-ne. Pot arribar a les municipals, ja veurem si l’independentisme pot lligar la República amb les qüestions de la realitat. Pot haver-hi un joc entre aliances per a manar als ajuntaments i les mobilitzacions per a canviar les coses. Tal com estem ara, la línia institucional pactista té força les de guanyar. Em fa l’efecte que molt.

Parlàveu de la divisió de l’independentisme. Com cal afrontar-la?
—Si la deixem bullir en la seva dinàmica i rutina passarà com sempre. Partits autonomistes. Hi ha uns jocs de política professional, d’aparell de partit, d’interessos… tot i que va haver-hi un moment en què això es va incorporar a una mobilització que entenia que la independència implicava una transformació social i de la realitat. La República de tothom. Això es va aconseguir. El problema ha estat que la mobilització popular tan forta i enèrgica d’aquests últims anys no ha creat dirigents propis, capaços de plantejar als partits tradicionals autonòmics la qüestió del poder. No s’ha creat un contrapoder.

La incorporació de dirigents de l’ANC i Òmnium a les llistes electorals ha estat un error?
—Ha estat una debilitat, més que un error. Després de gairebé trenta anys de pujolisme i sociovergència, és evident que la gent estava més separada de la política, que s’havia professionalitzat. A tot estirar, la gent anava a votar de tant en tant. Quan això canvia amb la irrupció de l’independentisme, ja amb les consultes, els nous lideratges no van pensar mai que la mateixa mobilització popular actués de contrapoder amb els partits tradicionals. Dit d’una altra manera, no es va decidir que aquest moviment fundés una nova força política amb líders propis que anés a ocupar la Generalitat democràticament, amb eleccions, i que escombrés els partits que venien de l’autonomisme. No es va fer segurament per una mena de respecte a la institució, per respecte a les regles establertes. De totes maneres, la lluita ideològica dins el moviment, amb militants de tots els partits, potser hauria esberlat la unitat també.

La proposta de fer primàries respon a aquesta línia que apunteu?
—Em semblen massa parcials. Massa d’un sector. No respon a aquestes coordenades. És una recerca d’oportunitat de poder per part d’una gent, però no respon al moviment profund. La llista única independentista hauria necessitat un debat profund de base, d’assemblees populars i de barri. Allò que surt de baix, i aquestes primàries es dissenyen des de dalt. No tenen connexió orgànica amb el moviment que hem creat fins ara. Són una mena d’apèndix que sorgeix pel fracàs que hi ha hagut d’ençà del primer d’octubre, amb gent que vol fórmules salvadores que no em semblen útils.

Quin paper han de tenir els presos polítics i els exiliats?
—Mentre hi hagi lluita antirepressiva han de tenir un paper central. No s’ha de permetre normalitat quan hi ha dirigents presos o exiliats. Els hem de treure de la presó com sigui. Ha de manar Puigdemont des de fora? Depèn de com vagin les coses a dins. Ignoro si Puigdemont estableix contactes amb determinades estructures de poder que tard o d’hora puguin beneficiar Catalunya. No ho sé, però he de sospitar que ho fa d’alguna manera. No crec que es limiti a ser un president decoratiu a l’exili. Imagino que treballa políticament a l’àmbit internacional.

Aquesta ha de ser la tasca del Consell per la República?
—Li veig dues funcions. Aquest treball exterior i la permanència d’un nucli dirigent que pugui pensar en la possibilitat de construir la República. Hem de defensar els presos i exiliats, però ells continuen tenint una ideologia política pròpia. Els hem de defensar perquè és imprescindible, però hem de ser crítics també. Un Consell per la República pot ser bo si té majories àmplies, té representativitat autèntica, crea programes que responen a interessos amplis que poden complir-se estratègicament i que posa la relació interna-externa en un pla d’igualtat. És a dir, no ha de ser decoratiu, sinó executiu. I la gent ha de seguir-lo. Des de dins, si això la gent no s’ho creu i no ho fa seu, serà decoratiu. Com es fa perquè sigui útil? Els partits han d’alimentar el Consell per la República amb iniciatives que no puguin fer-se aquí i alhora han de dur a terme iniciatives. S’imposa una divisió de la feina. Per exemple, en política exterior i relacions internacionals, aquí no es pot fer gairebé res. S’ha de fer des del Consell per la República. I hi ha coses que només poden fer-se des de la Generalitat. Cal que l’engranatge funcioni i que la gent s’ho cregui. I que tothom consideri Puigdemont president de tots. Ens agradi o no la seva figura, continua essent el president legítim del país. Això no es pot oblidar. Si no, et deixes pel camí el poder del primer d’octubre, del 3 d’octubre i del 21 de desembre. La gent va votar el que va votar. Si, a més, els tribunals europeus li van donant la raó, la seva figura té actualitat i té un poder latent real.

S’han de convocar eleccions a la tardor?
—No convocaria eleccions. Esperaria a les municipals. Em semblen més importants per a prendre la temperatura al país. Unes eleccions al parlament poden veure’s com un joc intern dels partits per a resoldre les tensions. No dic que no calguin, arribat el moment, però a priori no crec que s’hagin de fer.

Què cal fer amb l’extrema dreta?
—Tot això s’ha inflat i faríem bé de no entrar-hi gaire. Ara arrepleguen tot aquest lumpen de gent que no sap cap a on va i que necessita la violència al carrer com a prova per a convèncer-se que existeix. Ciutadans ha perdut la iniciativa a Espanya i ara espera recuperar-la utilitzant Catalunya. Alimenten una estratègia de violència que no treu cap a res. No saben fer res més. El fracàs d’Arrimadas com a líder de l’oposició és evident. Estan en un terreny d’impotència. Els deixaria que s’anessin rostint en la seva salsa. No tenen cap base social real violenta. Institucionalment, sí que els cridaria a l’ordre. Els avisaria discretament que no continuïn per aquesta via. Si no, cal utilitzar els Mossos per a frenar aquests pollastres. Han de continuar actuant. Ara, si es dediquen a mirar les pancartes de la plaça de Catalunya quan ve el rei espanyol, doncs hi ha alguna cosa que grinyola. Els Mossos han de vigilar la tranquil·litat de la gent, de tothom. Si uns grupuscles fan aldarulls, cal intervenir. Ho fan per espantar l’independentisme, volen fer por i culpar-nos d’ocupar els carrers. Quan hem ocupat els carrers, l’estat ha tremolat. I fa massa temps que no els ocupem. Tenen por que tornem a fer-ho, i ens volen culpabilitzar de la violència que pugui haver-hi. Ciutadans escenifica una estratègia muntada en un altre lloc.

A Madrid?
—Des de la profunditat de l’estat. No sé si el PP i Ciutadans hi tenen veu i vot. Hi ha una estratègia de clavegueres de l’estat contínua, alimentada per una premsa que deu favors i que està al servei d’aquestes clavegueres. L’independentisme ha de recuperar la iniciativa política, tenir molta gent molt organitzada i molt decidida. Els espanyolistes faran mobilitzacions el 12 d’octubre, però poca cosa més. No tenen massa social, no resisteixen una ofensiva independentista. Van haver d’enviar piolins, empresonar el govern… una operació d’estat brutal. Han posat Llarena a fer el ridícul a Europa. Si l’independentisme després de desafiar l’estat es distreu amb batalletes de llaços grocs, és que ha perdut la iniciativa. Perquè ells desapareixen. Pot haver-hi noves detencions, empresonament i més exili. Cada vegada que desafies l’estat, pot passar. No ens hem adonat de la importància del que vam fer i del nivell de desesperació de l’estat espanyol. Ja des de la xiulada al rei espanyol després dels atemptats. Ni ell ni l’aparell de l’estat no ho van tolerar. Si obligues un rei a treure’s la màscara i a donar suport a l’A por ellos és que els has posat a parir. Per no parlar de la repressió als col·legis. Entre l’1 i el 3 l’estat estava KO a Catalunya. Amb un milió de persones ocupant el territori, l’estat desapareix.

Per això van enviar els piolins.
—Si la gent hagués ocupat els ajuntaments i les institucions, l’estat s’hauria fos. Els piolins no haurien pogut contra un milió de persones. No calia ni la força policíaca dels Mossos. Milers de persones organitzades als carrers i sense moure’s. Si no som conscients de la importància històrica del que hem fet, és fàcil que et deprimeixin quatre nens o ultres fent merder a la Ciutadella. Hi ha una cosa pitjor que no tenir força: no ser-ne conscient o no usar-la. Enlloc no s’ha aconseguit la independència amb el 100% de la població. Sempre hi ha un grup dirigent que arrossega una majoria de població organitzada i que, quan funda l’estat, concedeix tots els drets als contraris. L’independentisme no ha tingut consciència de poder, i sense això no fundes un estat. Ens ha faltat un bull. No sé si ara hem de canviar l’olla, l’aigua o els ingredients. Veurem si podrem acabar de fer bullir el brou.

———————

Ho torna a publicar el CDR*bic:  Calen ous capdavanters, nova força, concretar una estratègia alternativa … El MxI està dormint als llims.

 

Fem real la DUI i portem-la a La Haia.
Qui en té la voluntat?  Qui s’hi compromet?  Qui ho farà?

Quan Puigdemont va dir “el Procés no necessita líderatges” (?) L’entrevistador i els lectors de Der Spiegel devien posar cara de moniato.

Santiago Espot és el primer Català jutjat per defensar la Independència de Catalunya aquest 2018: sempre en català i sense baixar ni un moment de les seves conviccions.

POLÍTICA  extret del diari AVUI-El Punt:

SANTIAGO ESPOT

PRESIDENT DE CATALUNYA ACCIÓ I IMPULSOR DE L’ESCOLA DE FORMACIÓ POLÍTICA CARÀCTER

“La classe dirigent no està capacitada per dur el país a la independència”

 El 21 de setembre comencen a Barcelona els cursos de l’escola de formació política Caràcter amb l’objectiu de forjar nous lideratges i formar ciutadans més crítics amb els dirigents polítics

  • L’empresari Santiago Espot , prop de la redacció d’El Punt Avui, a Girona MANEL LLADÓ.
Per què han decidit engegar aquests cursos?
Aquests últims anys s’han publicat molts llibres que qüestionen els sistemes de representació política i proposen mesures per esmenar les mancances de la democràcia tal com la coneixem fins ara. El problema fonamental, però, és la crisi de dirigents polítics. No hi ha una crisi d’idees, sinó de lideratge. L’èxit o el fracàs d’una ideologia depèn sobretot de la capacitat dels seus promotors.
I és un problema de manca de formació?
El dirigent polític és la persona que té el lloc de més responsabilitat en una societat. Una decisió errònia pot ser dramàtica per a molta gent. No es pot arribar a ser diputat o president amb la necessitat d’aprendre la professió. Amb aquests cursos posem de manifest la gran mediocritat que hi ha en la classe política actual. El dirigent polític no neix, s’ha de formar.
Quins són els objectius i les temàtiques del curs?
Amb la gent que integrem el cos de formadors de Caràcter hem plantejat una formació integral. Hi ha temàtiques d’història, de dret o de la relació entre el polític i els mitjans de comunicació. També hi haurà un tema, que aportaré jo, basat en la metodologia del professor Muñoz Espinalt, conegut grafòleg, psicòleg i teòric de l’independentisme, de qui vaig ser deixeble. Va desenvolupar tota una metodologia adreçada a la formació de dirigents polítics.
Com ha de ser el dirigent polític modern? Què li cal?
Fa cent anys es podia veure el dirigent polític en alguna ocasió puntual i a llarga distància. Avui en dia en tenim una radiografia completa en imatge i so a la nostra butxaca, al mòbil. El líder polític ha de ser conscient d’això i també d’un altre fet. La distància entre el dirigent i el dirigit, entre el polític i el poble, fa cent anys era molt alta. Avui en dia, el poble cada vegada ha escurçat més aquesta distància. I, paradoxalment, els que ostenten els càrrecs de dirigents polítics avui són en una altura inferior als de fa 100 anys. El nivell ha baixat molt. Autoritat ve d’autor. I autor és qui crea alguna cosa. I difícilment podem trobar aquest escenari en la política catalana actual.
A qui va dirigit el curs?
A tots aquells que tinguin una vocació política i siguin conscients que s’han de preparar per desenvolupar aquesta posició. Però també a aquelles persones que no tenen cap vocació política però volen tenir aquesta formació. És necessari tenir les eines i els elements imprescindibles per fiscalitzar l’acció d’aquells que et representen i als quals pagues el sou. En el cas de l’independentisme això és especialment important. El projecte independentista no és un canvi de govern, sinó el trencament d’un statu quo espanyol i també europeu. I, per tant, al capdavant d’aquest projecte necessites una gent, pel cap baix, el doble de capacitada que la que defensa un projecte polític de canvi de correlació de forces al Parlament. I crec, a més a més, que l’independentisme cada vegada té més clar que la cosa no falla per baix sinó per dalt.
Per què considera que falta lideratge en aquesta generació de polítics?
La manca de lideratge és una cosa fins i tot promoguda pels mateixos protagonistes del procés. Fa un parell de setmanes al diari Der Spiegel el president Puigdemont afirmava que el procés independentista no necessitava ni lideratges ni màrtirs. Catalunya és un poble molt especial, de gent molt avançada, però arribar a l’extrem de fer una independència sense líders…! Això, Catalunya no ho farà. Va contra tot sentit comú i contra tot sentit de la història. I resulta que, aquí, els que haurien de liderar diuen que no cal.
Però hi va haver el referèndum del primer d’octubre, la declaració del 27 i hi ha activistes i polítics a la presó i a l’exili !  
El fet d’estar a la presó no significa liderar.
Però se la van jugar!
Jo més aviat diria que els va sortir malament la jugada. No van pensar mai que podien anar a la presó. I no ho van pensar perquè formaven part de l’establishment i l’establishment no va mai a la presó. Tampoc van mesurar bé les seves forces. No pot ser que l’argument per no implementar el resultat del primer d’octubre sigui que no es pensaven que la resposta de l’Estat espanyol seria tan contundent. Això ja desacredita qualsevol persona per exercir el lideratge.
Catalunya no té una classe dirigent capacitada per dur aquest país a la independència. Fins que Catalunya no assumeixi que s’ha de forjar una nova classe política per dur a terme un projecte d’aquesta magnitud no avançarem. No farem res.
Queden places per apuntar-se als cursos de formació?

Sí. Hi ha temps per apuntar-s’hi fins al 17 de setembre. Avui, dilluns, dia 3, a les 19 h farem una sessió informativa de presentació al carrer Diputació 279, 1r 7a. Hi sou benvinguts.

——————

Quan Puigdemont va dir “el Procés no necessita líderatges” (?) L’entrevistador de Der Spiegel devia posar cara de moniato.

http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1458766-la-classe-dirigent-no-esta-capacitada-per-dur-el-pais-a-la-independencia.html

Santiago Espot en l’Acte pels Germans Badia:
 

Santiago Espot en l’Acte del Judici per la Xiulada  davant del jutge i fiscals de la “Audiencia Nacional Española” sempre en català i sense baixar ni un moment de les seves conviccions: