425. Moral de Victòria. Ho defensa: Santiago Espot, President Executiu de C.A.

Extret del Bloc de Catalunya Acció del Vallès Occidental:
 .
(Fotografia: Balsa de Theor Heyerdhal.)
..
..
"Moral de Victòria"
per Santiago Espot
.
Aquell que fou un gran patriota i col·laborador durant un temps del president Macià, en Daniel Cardona, deixà escrit en un parell de frases un dels millors resums del que han estat els darrers cent anys de la nostra història política: «Els catalans hem demanat justícia, i aquesta justícia Espanya no l’ha feta, com no l’ha feta mai amb cap poble que li ha estat sotmès. L’experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.» Si l’inici del catalanisme polític tothom coincideix a situar-lo cap al 1886 amb l’aparició del famós llibre Lo Catalanisme, d’en Valentí Almirall, haurem de convenir que després de cent vint anys de demanar justícia de forma pedagògica, amable, moderada i dialogant, allò que hem aconseguit al final d’aquest recorregut és que ens espoliïn fiscalment més de 15.000 milions d’euros cada any. Amb aquest bagatge no queda més remei que compartir la sentència d’en Cardona: «L’experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme.»

Ara bé, el nostre problema no és, com se’ns vol fer creure, que els catalans no anhelem la independència nacional. Perquè això equival a pensar que els suïssos serien feliços colonitzats i saquejats econòmicament pels seus veïns francesos. No. La qüestió no és que no vulguem la independència, el nostre drama és creure que no arribarà mai en tenir minada la moral de victòria. Així, aquell ànim positiu que tenim majoritàriament els catalans en el moment d’iniciar un negoci, fundar qualsevol associació o animar el Barça, s’esvaeix en un no res davant una sola paraula: independència.

Llavors, uns, aquells compatriotes més sensibilitzats i amb un cert coneixement històric, desestimen la possibilitat de ser un poble lliure tot començant a relatar les fatalitats de la nostra història. Comencen en un llunyà segle XV amb el Compromís de Casp, segueixen amb la dramàtica derrota del 1714 i, quan arriben al franquisme, ho fan amb una cara i un to de donar-ho tot per perdut. Però cal dir-los fermament que el nostre futur com a poble no depèn de les desgràcies o dels errors del passat, sinó del coratge i talent que les generacions actuals puguem tenir.

Hi ha altres catalans, diguem-ne més despreocupats per les coses del país, que adopten una actitud diferent davant el nostre possible alliberament. La seva rèplica es limita a un desmenjat «això mai es produirà», acompanyat d’un somriure futetes amb el qual pretenen fer-nos sentir com uns somiatruites a aquells que ens manifestem convençuts d’assolir un futur estat català. Tots aquests militants del pessimisme haurien de conèixer i prendre bona nota de l’actitud del famós etnòleg noruec Theor Heyerdhal (que ha descrit en més d’una ocasió el pare Hilari Raguer) que en els anys 40 afirmava, amb consistents raons científiques, que la població de la Polinèsia provenia de l’actual Perú. Sense voler entrar a discutir les seves raons, li deien que era «impossible» travessar l’oceà Pacífic en una embarcació com les dels indígenes d’abans de la descoberta d’Amèrica. Aleshores Heyerdhal, acompanyat de cinc homes més, va construir una balsa de joncs com les d’aquells indígenes precolombins, que va anomenar Kon-Tiki, i va fer la travessa. Al terme del seu viatge entre les costes del Perú i les primeres illes de la Polinèsia assegurava modestament que aquella aventura no demostrava pas la seva teoria, només era la demostració de la falsedat de l’única raó que li objectaven: la impossibilitat de fer-ho.

Discutim llavors, i en tot cas, la validesa o no de les raons que puguem esgrimir per defensar la nostra independència. Fixem-nos bé que l’anomenat «nacionalisme moderat» que ha governat Catalunya mai ha entrat a discutir els avantatges o no de trencar amb Espanya. Sap que en aquest terreny les tesis secessionistes són irrefutables i, per tant, sempre s’han enrocat en la posició de dir: «Nosaltres també ho voldríem però… és impossible!». Naturalment, aquesta excusa els ha anat de meravella. No han fet res per aixecar el nostre ànim col·lectiu i, d’aquesta forma, els ha estat fàcil que nosaltres ens conformem amb quatre engrunes que ens envien des de Madrid. En conseqüència, el nostre derrotisme fa que aguantem amb paciència africana avions que no s’enlairen, trens que no surten mai o eternes cues sanitàries. La veritat és que ens han pres tant la cabellera i ens han considerat tan idiotes que n’hi ha que qualifiquen de «gran èxit» polític el fet que, d’aquesta cabellera, ens en donin quatre miserables pèls. I, per més inri, aquest demanar dòcilment dels nostres dirigents el volen fer passar com «l’assenyat pactisme» dels catalans. Hem d’aguantar sempre aquesta creu?

Està vist que no es motiva la nostra gent fent el ploricó o pensant sempre que som uns negats per assolir allò que altres pobles assoleixen. Enfortir el caràcter col·lectiu i la moral d’una nació reclama anar més enllà de les enyorances i dels possibilismes ridículs dels aprenents d’estadista que tenim al Parlament de Catalunya. Exigeix també capacitat per preveure cap a on aniran els esdeveniments i demana una estratègia capaç d’encarar-se amb Espanya i amb el seu afany de voler reduir-nos a una simple «peculiaridad regional». Malgrat tot això que dic, i que té com objectiu fer veure que la independència no és impossible, encara hi ha aquells catalans que ens poden dir que sempre que ho hem intentat hem fracassat. Personalment, quan escolto o llegeixo una cosa semblant penso en un dels gran triomfadors de la política del segle XX, Winston Churchill. En una ocasió li van preguntar què era l’èxit i ell va respondre: «L’èxit és el final d’una sèrie de fracassos.»

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *