421. Fem el Reagrupament dels patriotes catalans! Federació o Confederació Independentista!

Xavier Mir escriu en el seu Bloc de Vilaweb: ?Els mitjans suen Independència?; però això no és suficient, és bo però no és suficient; avui dia a Catalunya l’únic que té una bona estratègia, definida i amb data d’aplicació i plena maduració és el Projecte Polític "Catalunya Acció" al que els bascos han atorgat amb respecte el nom mític de "la organización Catalunya Acció" Tota una declaració d’objectius i rigor per part de la gent del DEIA i molts honorables abertzales.

És un orgull per Catalunya Acció haver estat presentats a Puigcerdà per en Joan Carretero. És tot un orgull per Catalunya Acció haver rebut la confiança d’ESAIT Plataforma pro seleccions d’Euskadi. És un gran honor per Catalunya Acció l’adhesió de milers de catalans que molts d’ells van ser presents a la mítica manifestació de 18F.

És d’una gran dignitat saber que darrera nostra hi ha el millor del Poble Català des de les persones senzilles fins a persones amb càrrecs polítics de nivell.

Sí, senyors de la Vanguardia! Un vent impetuós recorre de nou els Pirineus, com un tro que crida al nostre Poble al Reagrupament! No es tracta de nacionalismes tous i enganyosos, es tracta de l’Independentisme que ha d’esbotzar aquesta submisa colònia! S’ha d’acabar aquest miseriós bròquil!

L’acumulat de l’espoliació anual de 2 bilions de les antigues pessetes en 25 anys ja ascendeix a 107507 milons d’euros. Tota una ruïna per a Catalunya que veu perdre pistonada econòmica any rera any. Cap País del món pot aguantar un robatori semblant, una sagnia tan escandalosa. Disset milions vuit cents vuitanta set mil sis-centes cinquanta nou pessetes, (18 bilions de pessetes). Eus ací les amagades balances fiscals!

No és estrany que la gent moderada ja comenci a encabronar-se!

Dilluns, al Programa matinal d’en Cuní el Sr. Rigol defensava amb dents i urpes l’amenaçada Sagrada Família per la desídia dels polítics Catalans i dels Amos Espanyols que trepitgen el nostre territori amb un TGV "español i mal xirbat" que esquerda tot el que troba per allà on passa posant en perill el present i el futur d?aquest Temple Sagrat de la Pàtria ?i a més Patrimoni Universal de la humanitat-.

Ahir dijous, al diari Avui, en Cardús atacava en contundència en comparació del que és el seu moderat estil l’escrit d’en Pujol contra els "Rucs Catalans"

I dimecres a la nit en una taula rodona de la TV8 (City) el Sr. Sanuhí increpava al director de la Cope per la seva insolència i per l?abans esmentat tema de les Balances Fiscals.

És que, benvolguts lectors, això no s’aguanta per enlloc! L’Estatut fracassat, esclau i encara retallat ha evidenciat la poca qualitat política de tots els seus gestors i negociadors començant per Esquerra i Convergència. La gent s’adona de la mentida, l’engany i la traïció, la gent catalana està tipa de tanta mesquinesa, la gent s’encabrona i comença a dir "Prou!·"

Ja són masses els greuges! Ja n?estem farts!

Tingueu per segur, catalanes i catalans, que Catalunya Acció farà tot el possible per edificar aquest nou ?Reagrupament? que ahir divendres 19 de gener de 2007 la Vanguardia insinuava en la seva pàgina número 17. El Sr. Carretero al·ludit en aquest article ho va desmentir des de l?emissora Rac-1. però Catalunya Acció està determinada a portar endavant el seu projecte d?Independència de Catalunya pels volts de l?any 2014, i ho farà!

Visca la Catalunya unida i lliure!

Salvador Molins i Escudé (President de Som 10 Milions, President del BIC, Conseller de Catalunya Acció)

sorpresa per l’atenció que dedica pujol al ruc

De guitzes i cops al pit

He baixat corrents a enganxar el ruc al cotxe. L’article de l’expresident Pujol publicat al Butlletí 55 del Centre d’Estudis Jordi Pujol m’ha fet recordar que, després d’una recent reparació de xapa, no l’hi havia tornat a posar. I és que, en desacord total amb el que sosté l’expresident en el seu article, el ruc català sempre m’ha semblat un bon exemple de la nostra capacitat de resistir nacionalment gràcies a una sàvia combinació d’humor i ironia, que és el que històricament ha permès a tots els pobles -el jueu, per exemple- resistir en les condicions més difícils.

Naturalment, cal donar al ruc el valor que té: el de ser un simple vehicle d’expressió de pertinença diferenciada respecte de les expressions de pertinença espanyola, com l’enganxina del toro o la "ñ". Recordi’s que aquí, a més, ni el govern de Pujol malgrat els seus acords amb el PP, ni després el tripartit d’esquerres amic de Zapatero, no van aconseguir posar cap distintiu propi a les nostres matrícules i, en canvi, ells sí que ens van imposar la seva E per decret. Com passa a la resta de països del món civilitzat, el cotxe també serveix per expressar adhesions nacionals, i nosaltres n’anem coixos.

Ara bé, buscar més revolts al ruc, com fa Pujol, és fer transcendent allò que es mou precisament en el pla de la intranscendència. El ruc cal situar-lo, analíticament, dins d’allò que el psicòleg social Michael Billig anomena "nacionalisme banal" -títol d’un llibre imprescindible, ara feliçment publicat en català per l’Editorial Afers- i que és precisament la mena de mecanisme de manteniment al qual recorren totes les nacions que tenen la sort que el seu nacionalisme sigui l’hegemònic. Nosaltres, que desgraciadament hem sobreviscut a base de cops al pit de nacionalisme transcendental, explícit i conscient -conseqüència però també causa de la debilitat en què estem atrapats-, tenim poques ocasions de manifestar-nos amb aparent normalitat. I el ruc és, en definitiva, simulació de normalitat nacional.

Abans de seguir endavant, amb tot, he d’expressar la meva sorpresa per l’atenció que dedica Pujol al ruc. No em sé imaginar l’expresident Felipe González escrivint una filípica als espanyols sobre com és d’inadequat utilitzar un toro com a emblema d’espanyolitat, perquè podria ser una mostra d’arrogància, fatxenderia i agressivitat, o de la "ñ" pel seu caràcter excloent en relació a la resta de cultures de l’Estat. Com tampoc no m’imagino Bush renyant els nord-americans pels ridículs eslògans que molts Estats afegeixen a les seves matrícules, ni tinc notícia de caps de govern criticant els patètics emblemes nacionals que tants altres països usen per adherir-se a les seves seleccions esportives nacionals.

En el fons, l’article de Pujol és l’expressió d’allò que critica: la censura a l’atreviment de plantar cara, en el pla simbòlic, a un adversari al qual, simplement, es vol guanyar en el seu propi terreny i recorrent a l’única arma del feble: l’humor. L’article de Pujol, doncs, sí que és propi de qui no aspira a la victòria i és displicent amb allò que ha merescut una adhesió espontània àmplia, atributs que ell associa despectivament a l’emblema del ruc. Òbviament, el ruc no és un instrument de conscienciació ni pretén ser-ho. I precisament perquè no exigeix consciència política ni ideològica, ha estat un símbol de pertinença àmpliament compartit.

Sigui com sigui, però, el greu no és que a Pujol no li agradi el ruc o que el seu sentit de l’humor sigui limitat en aquest terreny. Al capdavall, posar-se el ruc al cotxe no és, afortunadament, cap deure patriòtic ineludible i tots imaginem que un expresident ha tingut altres recursos més sofisticats per expressar la seva pertinença nacional, com portar bandereta al cotxe. El greu és que aquesta opinió indiqui que només es concep un nacionalisme de cop al pit i presa de consciència dramàtica, és a dir, un nacionalisme d’excel·lència exquisida, condemnat eternament a la marginalitat més absoluta.

Si alguna cosa ens ensenya la noció de "nacionalisme banal", és que la solidesa de tot nacionalisme hegemònic, és a dir, amb un Estat darrere, no té a veure amb la seriositat i el rigor d’uns continguts ben identificats pels seus ciutadans, que en són plenament conscients, sinó tot el contrari: el que el fa sòlid és la "inconsciència nacional", per dir-ho així. És a dir, la fortalesa la dóna el fet que una realitat tan contingent com la nació, s’hagi pogut naturalitzar; que es doni per descomptada. Que sembli una evidència, com ho sembla a tots els espanyols -inclosos cada dia més catalans- la nació espanyola. Sí: nacionalitza més un cop de guitza que cent cops al pit.

Sembla que el president Pujol es volia afegir, amb aquest article, a un corrent que sosté que els catalans hem (hem?, han?, tots en la mateixa proporció?) fet les coses malament, i que ens cal rectificar. Ja en parlaré un altre dia de La rectificació, llibre que ja podem inscriure en aquella més pura tradició local que davant les envestides foranes, hi respon amb exercicis sistemàtics d’autopunició, en una demostració de fins a quin punt tenim interioritzada la culpa de ser un poble diferent. Encara que una cosa és certa: els qui fins ara han conduït els destins del país s’han equivocat. I tant. Sempre han fet curt. Que rectifiquin!

Salvador Cardús i Ros
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *