MOVIMENT SÍSMIC CATALÀ 2020/2021:    UNILATERALITAT i RUPTURA

  

DUI, LLENGUA, … CONFRONTACIÓ, UNILATERALITAT i RUPTURA !
El 1r d’octubre i la DUI del 27 d’octubre són els millors actius que tenim, reafirmem-los i completem-los, Assegurem la Llengua, l’ànima de la Nació. Votem tots junts la llista que hi sigui més lleial.

HEM DE SUPERAR DEFINITIVAMENT LA GENERALITAT I EL PARLAMENT CATALANS ACTUALS, COLONIALS  i INDIGÈNATS. O SIGUI, HEM DE TRENCAR AMB ESPANYA DEFINITIVAMENT.
TÍTOL: <MOVIMENT SÍSMIC CATALÀ 2020/2021: UNILATERALITAT i RUPTURA.

La deriva d’ERC: Tot això només s’entén en el cas de que abans del 28 d’octubre les decisions dins d’ERC fossin molt ajustades i al no progressar la DUI es desestabilitzés el balanç. A ERC hi ha un pes absolut dels nous pensadors que avui dominen el partit … Marta Rovira i Junqueras deuen estar descol·locats. (Salvador Molins, CLR*CDR/BIC

Primer comentari escollit:

Victor Serra    03.09.2020  |  12:00

Tant la confrontació com el diàleg han de ser intel.ligents . I tots dos són necessaris i no s’exclouen. Ara és evident, que declarar la independència el 27-O, amb la força de que es disposava i la preparació que hi havia, no va ser confrontació intel.ligent.
També és evident que la confrontació de l’exili és intel.ligent i que està posant l’Estat espanyol en moltes dificultats. Tot i així, la repressió que estan patint els que es varen quedar aquí també ha sigut molt útil perquè no han deixat cap ombra de dubte sobre la naturalesa de l’Estat espanyol.
Tothom és necessari i cap posicionament pot excloure’n un altre. Necessitem deixar de banda la confrontació caïnita d’una vegada, perquè això sí que no és intel·ligent i fa impossible guanyar.

Comentari de Salvador Molins a aquest comentari de Víctor Serra:

1 – <El 1r d’octubre i la DUI del 27 d’octubre són els millors actius vius que tenim, ens cal Reafirmar cada dia el 1r d’octubre i decidir-nos a completar el que li va mancar a la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017, entre altres coses portar-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia, tal com ho van fer a Kossovo>

2 –  <la confrontació caïnita es dolenta perquè fa mal, els jueus van arribar a les armes> però cal trencar la mentida que ens divideix, haurem d’estar a les conseqüències, ERC des de l’endemà del 28 d’octubre ha dit que anar junts no ho vol de cap manera, d’això també n’haurem de pagar les conseqüències, és una lluita a mort, a mort de la nostra nació. Que el cel i la història ens ajudin … ho necessitarem. No és res personal, perdoneu-nos Junqueras i gent votant i militant d’ERC.>


Segon comentari escollit:

Un altre comentari que seria la solució de compromís i suma, del poc que queda per sumar després de la divisió volguda per ERC i la CUP:

 

Francesc Estall        03.09.2020  |  13:19

Haurien de ser estratègies complementàries. Voler dialogar pressionant amb la confrontació, si no mai ningú no et farà cas, i confrontar-se però deixant sempre una sortida, la de la negociació. I no voler que una opció anul•li l’altra, sinó que cadascuna reforci l’altra.

Tercer comentari escollit:

‘Una taula de negociació amb Sánchez per guanyar què? Unes eleccions autonòmiques? Per negociar la rendició de l’1-O?’

Pep Agulló        03.09.2020  |  09:51

ABANS D’UNA CONVICCIÓ…

L’aclariment amb els matisos sobre què significa esdevenir independent s’ha concretat en dues expressions: “unilateral” i confrontació”. I resulta que l’expressió “taula de negociació” no incita cap il·lusió. Fa que pensar no?

I això que ho proposa un líder que ens diu: “Si iniciem una confrontació amb l’estat en les condicions actuals anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar”. Una taula de negociació amb Sánchez per guanyar què? Unes eleccions autonòmiques? Per negociar la rendició de l’1-O?

Quan un sentiment es consolida esdevé una convicció. Analitzar les estratègies sense prendre el pols a la ciutadania, als sentiments que determinaran escollir una via o altra, és del tot inútil. Avui dins l’independentisme si una cosa destaca transversalment és la desafecció amb l’Estat. No ens sentim pas res espanyols i el clam de molts comentaris sempre és, marxem!!

D’aquí les expressions “unilateral” i “confrontació” maduren aquesta voluntat de ruptura definitiva. Afermen aquesta convicció com l’única sortida possible. No sé si això tindrà un reflex en unes eleccions, però aquest sentiment es va imposant i esdevé una convicció cada cop més general…

I això una bona estratègia ho ha de copsar…

LLIBERTAT I AMNISTIA!


Quart comentari escollit:

PERE SIO          03.09.2020  |  10:26

A l’octubre del 2017 ERC eren dels més bel·ligerants a l’hora de forçar la declaració d’independència (Rufián i les monedes de plata, els crits de Marta Rovira…) i no volien de cap manera eleccions anticipades, ni que fos per evitar l’aplicació del 155 per part de l’Estat. Ho consideraven una traició i volien la confrontació, no sé si intel·ligent, amb l’Estat.
. Volien
Però de cop i volta tot va canviar, aplicat el 155 que suposava la destitució del President, del Govern, del Parlament i la convocatòria electoral feta des de Madrid, Junqueras desapareix de l’escena política. ERC es veia a les enquestes clar guanyadora i volia anar per lliure, potser somiant governar l’autonomia amb un tripartit, però contra tot pronòstic, va perdre davant d’un Puigdemont exiliat.
I a partir d’aquí la política d’ERC fa un gir radical. Els fets d’octubre són entesos per ERC com una derrota que cal oblidar el més ràpid possible, malgrat haver posat l’Estat i el Govern contra les cordes. I comença la nova Esquerravergència, del pragmatisme, l’ambigüitat, la moderació, del diàleg, de l’eixamplament de la base, del peix al cove a Madrid i d’evitar, per por, qualsevol conflicte i confrontació amb l’Estat. No s’assembla de res a l’ERC de fa uns mesos.
Junqueras, és historiador, i coneix l’història d’Espanya, i com a presoner polític pateix cada dia la venjança de l’actual Govern “d’esquerres” del PSOE, veu l’acarnissament de l’Estat contra Catalunya, el buidat de competències de la Generalitat amb la pandèmia, i escolta les declaracions gens amables de Pedro Sánchez. Però Malgrat tots aquests antecedents l’única proposta d’una ERC acomplexada, és el diàleg i què ens hem de resignar a no ser lliures si l’Estat de forma generosa no hi accedeix. I ara a Junqueras li posa molt nerviós escoltar la paraula confrontació que abans defensava aferrissadament..

Comentari de Salvador Molins a aquest comentari de PERE SIO i també a Josep Soler:
Tot això només s’entén en el cas de que abans del 28 d’octubre les decisions dins d’ERC fossin molt ajustades i al no progressar la DUI es desestabilitzés el balanç. A ERC hi ha un pes absolut dels nous pensadors que avui dominen el partit … Marta Rovira i Junqueras deuen estar descol·locats.

———————–

RESUM  GENERAL:

<MOVIMENT SÍSMIC CATALÀ 2020/2021:
UNILATERALITAT i RUPTURA.  
HEM DE SUPERAR DEFINITIVAMENT LA GENERALITAT I EL PARLAMENT CATALANS ACTUALS, COLONIALS  i INDIGÈNATS. O SIGUI, HEM DE TRENCAR AMB ESPANYA DEFINITIVAMENT.>

(Extret dels darrers editorials de Vilaweb, escrit per Vicent Partal) Entre els signes ‘<‘ i ‘>’ són els  afegits de Salvador Molins, CLR*CDR/BIC, administrador d’aquest blog.)

… Ara, a grans trets i si fem cas de les grans tendències, sembla que assistim a un combat per l’hegemonia dins l’independentisme entre ERC i Junts, que ja no és tan sols una batalla de sigles, sinó sobretot una clarificació ideològica i estratègica. I cal veure si l’espai que dibuixen el PDECat, el PNC i més formacions menors semblants basta per a tenir diputats o no.

Dit tot això, i anant més enllà de la particularitat electoral d’aquesta tardor,
crec que no hauríem de perdre de vista en cap cas 

el canvi estratègic que es gesta, i que em sembla la gran qüestió.
Perquè al cap i a la fi, després de tres anys de confusió, ara sí que sembla que
es van obrint pas les dues vies
que es van originar en la decisió d’anar a l’exili, els uns, i a la presó, els altres
–en vaig parlar fa una setmana en
 aquest editorial.

Entendre quina és la profunditat real
d’aquest moviment sísmic
dins la societat catalana em sembla que ara mateix és més decisiu i important
que no parlar de sigles o de resultats electorals. Encara que, evidentment,
el resultat electoral segurament tindrà un gran impacte a l’hora de marcar la velocitat
a què es podrà fer –o fins i tot si es podrà fer– aquesta clarificació.

____________________________

DICOTOMIA:

A partir del moment que es va decidir de proclamar la independència, el moviment sobiranista es va escindir en dos grans blocs que, d’aleshores ençà, ens han proposat camins diferents, amb resultats que ara ja podem apreciar que són també molt diferents.

He dit moltes vegades que la dicotomia creada entre anar a l’exili
o lliurar-se als tribunals espanyols és el moment clau del procés,
per les implicacions que té. Entre les quals una de tan transcendental i definitiva com
reconèixer o no l’autoritat de l’estat espanyol sobre un parlament i un govern que ha proclamat que Catalunya ja no és Espanya. 

Aquella decisió, en aquell moment, va tenir una característica que ens va fer rodar el cap a tots: a banda i banda hi havia polítics de tots dos partits, cosa que dificultava enormement la clarificació estratègica.

Però a poc a poc sembla que es va obrint pas aquest esclariment, amb el decantament de cada grup per una de les tendències, encara que a l’interior de cadascun hi haja dirigents que són víctimes de repressió diversa.

Avui sembla difícil de discutir que un dels dos grans partits,
Junts per Catalunya, ja posa l’accent en aquella decisió dels exiliats de
no reconèixer l’autoritat de l’estat espanyol i, en conseqüència, proposa que la resolució del procés d’independència depenga exclusivament de les forces pròpies <UNILATERALITAT>
i de la capacitat de provocar un trencament que l’estat no puga frenar. <RUPTURA>

Mentre que l’altre, Esquerra Republicana, posa l’accent en la voluntat de trobar, o forçar si cal fer-ho i es pot fer, una entesa amb l’estat espanyol, o amb aquella part de l’estat espanyol amb què et pugues entendre, que permetria de resoldre de comú acord el procés de Catalunya cap a la independència.
<masses condicionals ‘si cal’ ‘si es pot fer’> <sols amb una part d’Espanya, com l’estatut?>

Com a teories, totes dues poden ser vàlides. Això ningú no pot negar-ho. Ningú de nosaltres no té la bola màgica que ens puga fer saber si estem en condicions de guanyar una confrontació o no o si mai hi haurà ningú amb qui negociar a Madrid el procés cap a la independència.

Ara, el temps va passant i és evident que els resultats de les estratègies que van marcar-se aquells dies posteriors a la declaració d’independència també comencen a ser sobre la taula,
amb conseqüències fins i tot de caràcter personal. Ja no parlem tant en abstracte com parlàvem el 2018.

Per exemple, el poble de Catalunya va elegir Carles Puigdemont i Oriol Junqueras com a eurodiputats i Espanya, fent servir mètodes aberrants, ha maldat per impedir que tots dos ho siguen. De moment, ara com ara, se n’ha sortit en el cas de Junqueras. Però no en el cas de Puigdemont, per més que ho haja intentat. I això, que és un fet, i que no és cap fet aïllat, em sembla que modula i modera molt la rotunditat expressada per Oriol Junqueras sobre si es pot guanyar o no i sobre quina eficàcia té el fet de confrontar-se amb l’estat espanyol.

————-

És fascinant la capacitat que tenen algunes paraules de sacsejar i aclarir l’imaginari col·lectiu, de desbrossar el debat que, altrament, es fa complicat i feixuc. Això passa ara, per exemple, amb l’ús del mot ‘confrontació’. Quan el president Puigdemont el va fer servir en el seu discurs de Prada de Conflent no sé si intuïa que podria servir per a aclarir projectes, però és un fet evident que la seua irrupció en el discurs públic va aconseguint justament això.

… el tema clau, que no és ser independentista o no sinó
com ‘esdevenir independent’.

I és per això que la discussió i l’aclariment dels projectes han de nàixer més aviat dels suplements, dels matisos que hom de tant en tant inventa. Va passar abans amb l’expressió ‘unilateral’ i passa ara, però multiplicat per mil, amb l’expressió ‘confrontació’.

Puigdemont a Prada va proposar allò que va definir com una ‘confrontació intel·ligent’ amb l’estat espanyol i ahir el vice-president Junqueras li va respondre en una entrevista d’Europa Press. Cite textualment les seues paraules:

‘Si iniciem una confrontació amb l’estat en les condicions actuals anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar. […] Si volem resultats diferents haurem de preparar-nos millor.’

No cal dir que estic segur que tant Puigdemont com Junqueras, com tothom de fet, estan d’acord que cal preparar-se millor. I també estic segur que tots dos volen guanyar. L’escletxa, però, s’ha obert quan s’ha baixat al matís de la confrontació, o, si cal concretar-ho encara més, pel que fa a la hipòtesi de si anar cap a una confrontació en les condicions actuals portarà a una derrota o no.

I ací, quan arribem a aquest punt, la realitat és que ja no parlem de teoria i prou, sinó de conviccions. Conviccions que, sense cap mena de dubte, vénen molt marcades per la trajectòria i tot això que ha passat aquests darrers anys. Comprensiblement.

(Extret dels darrers editorials de Vilaweb, escrit per Vicent Partal) Entre els signes ‘<‘ i ‘>’ són els  afegits de Salvador Molins, CLR*CDR/BIC, administrador d’aquest blog.)

———-

Demés comentaris:

Gemma R.    02.09.2020  |  22:47

El que jo veig és que els militants d’ ER es posen sempre molt nerviosos per defendre que la seva posició és la bona. I Juntxcat no s’ hi posa géns, van fent els canvis q han de fer dins el seu espai per aclarir l’ estratègia i desfer-se dels no convençuts. Sempre he pensat i he defès que dés de fora de l’ Estat Espanyol i per tant també de Catalunya, les coses es veuen cristalinament més clares, i tots els que viviu o heu viscut a l’ extranger m’ enteneu, és difícil d’ explicar, però és així. El President està tranquil perquè cada día està més convençut que la seva tria va ser l’ acertada. I el vice-president cada día més nerviós ( i amb ell el seu partit), perquè no volen rectificar, però saben que Espanya si no la poses entre les cordes es venjarà tant com pugui de la manera més cruel que li sigui possible dins la UE. I que mai, mai dels mais pactarà un referèndum. El projecte espanyol es sustenta en l’ expoli dels Països catalans. Deixar marxar Catalunya per les bones o donar-li la més mínima oportunitat que ho faci? Per favor, no siguem ingènus.

Josep Gualló        03.09.2020  |  01:02

…/… L’estratègia del peix al cove que en el seu moment va portar beneficis importants, avui és obsoleta i és el que esquerra anomena negociació intel·ligent. Per tant no podem parlar de diferencies entre partits independentistes, si no entre independentistes i autonomistes.

Albert Miret      03.09.2020  |  07:14

Espanya no podrà mai entendre’s o negociar res, perquè mai en tota la seva història ha estat viable econòmicament. Necessita per a viure l’espoli de les colònies, i per desgràcia nostra, som l’única que els queda. Com podria negociar algú que ha viscut del teu treball des dels segles dels segles, i que sap més que tu que sempre seguirà amb la mateixa dependència? Què ha de negociar? Que et robarà una mica menys? Que t’afluixarà les cordes amb les quals et té lligat? Que ara es tornarà bo i convencerà a la seva població que per continuar vivint s’ha d’estrènyer el cinturó i deixar de disposar de luxes i pompes amb què han comprat des de sempre el seu silenci? Això sí que és somiar truites, senyor Bisbe. Espanya no pot canviar, perquè el seu poble no és ideològicament feixista -s’amaga en el feixisme, sí-, però es belluga exclusivament per estímuls mafiosos, aquells que no es poden justificar, i així no es pot negociar res de cap manera. Si ets prou bèstia per a tenir esclaus, saps que mai aquella situació serà negociable. Aparquem el lliri d’una vegada, senyors del bisbat?

PAU BOLDU     03.09.2020  |  07:24

Pactar es regalar un Gobierno a España a canvi de res? Un gobierno pel genocidi dels catalans, com veiem cada dia? Prou mentides, …

Llorenç Marquès        03.09.2020  |  09:13

Per començar som víctimes d’una anomalia aberrant, no podem expressar públicament allò que pensem, sense témer possibles conseqüències jurídiques de la injusta “justícia” espanyola, degut que que està vigent la llei “mordaza”, això propi de Estat no democràtics, es un handicap per dir tot, allò que penses, sense mossegar-te la llengua, que frena a molta gent, lo qual no vol dir que no ho pensin..

No obstant jo crec que el camí gens fàcil però més efectiu es la confrontació, però no de qualsevol manera, no sense una estructura, ni de forma individual i/o anàrquica, jo crec en una confrontació organitzada, disciplinada, sense arronsar-se, crear una defensa amb Plana Major, malgrat no agradi a Espanya, tal com tenia Eslovènia,… no es impossible de fer, com no ho va ser portar las urnes a tots els llocs de votació,… per començar s’ha d’analitzar riscos, empoderar-se de convicció i no tenir por, per fer això hi han prou voluntàries i voluntaris a Catalunya, no s’ha de forçar ni implicar a ningú a res que no hi vulgui ser, una defensa NO és per atacar a ningú, és pel que diu el nom, per a defensar-nos dels “a por ellos” en tots els àmbits espanyols a casa nostra.

Una Nació que vulgui ser independent ha de començar per tenir el coratge de crear un cos de defensa que l’hi guardi les espatlles als atacs i injustícies de l’estat invasor, sense això, restarà sempre agenollat i esclau, perquè a la mínima que alci el cap, garrotada i altra vegada ajupits….
El primer pas és tenir capacitat per defensar la dignitat, qui digui que no reconeix l’aparell espanyol, i vulgui ser coherent a la practica amb lo que diu, o va de màrtir, o té darrere seu un cos de defensa, no hi ha altre camí, mal no agradi a moltes i molts.

Hem de perdre molts complexes i moltes pors, ens hem de treure la pols de sobre, i si tenim pors, temors, complexes, comoditats o recances, malament rai, això és com un càncer, com més triguem a extirpar-lo, més ens anirà portant cap una mort segura com a poble…..

No es pot voler pactar amb qui en el seu ADN hi ha el conquerir-te del tot fins fer-te desaparèixer, es pot i s’ha de parlar amb tothom, però no amb qui té l’obsessió malaltissa de fer de la teva Nació una regió més d’Espanya, i el seu ferm objectiu és espanyolitzar la teva terra, aquesta gent se la combat, no s’hi parla, perquè el temps que hi perds, el pots dedicar a construir una defensa ferma i amb bones “eines”, perquè més d’hora que tard t’hi hauràs de confrontar…  o seguir com vassall-esclau eternament..

El Prior Junqueres vol que el MHP Puigdemont expliqui públicament com ho vol fer, he quedat que si em punxen no em troben sang, he vist clar que aquest home, o actua infantilment, o treballa pel CNI, perquè sembla que a la presó ha fet una metamorfosi brutal,…per què no explica fil per randa las converses que tenen amb el PSOE, i de que parlen???……

Ja he dit, i crec que qui tingui dos dits de front estarà amb mi,…que aquí no es pot dir tot……però estic segur que moltes i molts, que som molts més dels que ells volen i pensen, ho tenim clar, per tant ho deixo aquí,…no sense abans demanar de fer pinya per poder aixecar el “castell” transversal que ens ha de portar a través de l’enxaneta a sortir del pou espanyol… No erreu el vostre vot, no us quedeu a casa quant calgui votar, i mentre esmoleu ben bé les “eines” per quant vingui un altre Juny……

Voler ser lliures no es cap delicte, no estigueu acomplexats, és un dret que tenen tots els pobles i Nacions,……si no ens decidim a “sembrar”, mal plogui, troni o llampi,…si sempre trobem excuses de covards acomodats,…mai collirem la llibertat….

 

Salvador Aregall     03.09.2020  |  09:34

L’u d’octubre va ser una confrontació i la vam guanyar. Fins i tot analitzada amb criteris militars, perquè no van aconseguir aturar la votació. Per tant confrontació pacífica guanyadora. El judici contra els membres del govern i els jordis no va ser una confrontació perquè s’hi va anar a defensar-se amb criteris jurídics i amb tota la innocència del què vol defensar-se d’una injustícia. El resultat ja sabem quin és, i hauria estat el mateix si s’hagués plantejant com un judici polític, de denuncia, de no acceptació del tribunal. El resultat el mateix però l’efecte molt diferent, perquè s’hauria defensat la dignitat del país. Confrontació. Quan el president del Parlament es va negar a la votació telemàtica -gener 2018- per fer president de la Generalitat a Puigdemont, es va tirar pel camí de l’obediència però la repressió va continuar. Si s’hagués investit Puigdemont, confrontació. A qui desgasta la confrontació?, ens porta a perdre com diu Junqueras?. Una persona amb la cultura i la basta visió històrica ens pot vendre la moto que hi ha o hi pot haver un interlocutor a Espanya que accepti la possibilitat d’autodeterminació de Catalunya?. Ja n’hem parlat molt d’això i comença a ser pesat. Aquesta guerra no es pot guanyar al camp de batalla perquè ni tan sols tenim exercit, no la podem guanyar demanant a l’enemic la independència o que ens la deixin votar, sembla un diàleg de pallassos. Només queda el camí de desgastar l’enemic, confrontació, desobediència i a veure qui aguanta més.

 

Victor Serra    03.09.2020  |  12:00

Tant la confrontació com el diàleg han de ser intel.ligents . I tots dos són necessaris i no s’exclouen. Ara és evident, que declarar la independència el 27-O, amb la força de que es disposava i la preparació que hi havia, no va ser confrontació intel.ligent.
També és evident que la confrontació de l’exili és intel.ligent i que està posant l’Estat espanyol en moltes dificultats. Tot i així, la repressió que estan patint els que s varen quedar aquí també ha sigut molt útil perquè no han deixat cap ombra de dubte sobre la naturalesa de l’Estat espanyol.
Tothom és necessari i cap posicionament pot excloure’n un altre. Necessitem deixar de banda la confrontació caïnita d’una vegada, perquè això sí que no és intel.ligent i fa impossible guanyar.

Comentaris de Salvador Molins a aquest comentari de Víctor Serra:
1 – <El 1r d’octubre i la DUI del 27 d’octubre són els millors actius que tenim, ens cal Reafirmar cada dia el 1r d’octubre i decidir-nos a completar el que li va mancar a la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017, entre altres coses portar-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia, tal com ho van fer a Kossovo>

2 –  <la confrontació caïnita es dolenta perquè fa mal, els jueus van arribar a les armes> però cal trencar la mentida que ens divideix, haurem d’estar a les conseqüències, ERC des de l’endemà del 28 d’octubre ha dit que anar junts no ho vol de cap manera, d’això també n’haurem de pagar les conseqüències, és una lluita a mort, a mort de la nostra nació. Que el cel i la història ens ajudin … ho necessitarem. No és res personal, perdoneu-nos Junqueras i gent votant i militant d’ERC.>

josep soler      03.09.2020  |  09:36

Dues teories?
Però on està la hipòtesi?

Seria com dir-nos que hi ha dues possibilitat per la sortida del sol de demà: teoria 1 per l’est i teoria 2 per l’oest, esperem a veure quina es confirma…
En aquest cas, i pel qui ho dubti, només li cal esperarà a demà. Pel votant ens hem d’esperar 4 anys.

El problema és pels qui no ho dubtem i vam votar a un partit que deia tenir-ho molt clar però després de votar-lo va canviar l’opinió.

La única hipòtesi que em genera és:
A.- ERC ha canviat d’opinio per por d’anar a presó.
B.- ERC ens ha estafat perquè sap que la confrontació amb el Règim opressor la portarà a pedre el salari d’un grapat de milers de càrrecs electes.
C.- No en saben més.
D.- Les tres coses juntes.

Comentari de Salvador Molins a aquest comentari de PERE SIO i també a Josep Soler:
Tot això només s’entén en el cas de que abans del 28 d’octubre les decisions dins d’ERC fossin molt ajustades i al no progressar la DUI es desestabilitzés el balanç. A ERC hi ha un pes absolut dels nous pensadors que avui dominen el partit … Marta Rovira i Junqueras deuen estar descol·locats.

Josep Ramon Noy

03.09.2020  |  11:12

Gran editorial, Partal, i necessari. Cal que aclarim bé les coses i no ens confonguem. No entenc què li passa a ERC; si t’equivoques de estratègia i/o de tàctica, el que cal és canviar-la, senzillament, i explicar-ho sense embuts als votants i militants. Perquè no ho fan? Segur que estar a la presó no beneficia a ningú sinó tot el contrari, i per tant sempre tindré i tinc un enorme respecte i agraiment a tots els que hi són! Però haurien de fer un pas al costat i deixar que els que tenen llibertat estableixin les estratègies, perquè ho veuen molt millor i molt més serenament i encertada. Com és lògic.

Dit això, per descomptat que cal deixar sempre la porta oberta a una negociació i al diàleg. Però per a això cal ser dos, i de moment només n’hi ha un: els catalans. Els altres no hi són ni s’els espera, com és més que evident. Segur que al final caldrà que hi hagi una mena de negociació, segur. Però al final, no al començament, no ara.

Que tinguem sort!

Rafael Benavent

03.09.2020  |  11:36

Admiraria la “bona fe” d’en Junqueras si no fóra perquè la considere una absoluta inconsciència. Respecte a Espanya, sempre estarem amb inferioritat de forces ( … les “armades”, però no totes), i mai es prestarà a oferir-nos cap “moment oportú” per guanyar. Ni amb diàleg ni sense. Una confrontació real, pacífica, “inteligent”, és la via obligada per assolir la independència. Confrontació des de molts diversos fronts.

Rubèn Fernández-Pola        03.09.2020  |  11:49

Està clar que el professor Mas-Colell aposta pel “diàleg intel·ligent” junquerista. Paradoxalment, però, dona la raó a la “confrontació intel·ligent” puigdemontista car afirma que “Espanya, monàrquica o republicana, no acceptarà sota cap circumstància la separació de Catalunya” (“Cal ser pragmàtic”, Ara, 29/08/2020).
L’independentisme viu, doncs, immers en una confrontació poc intel·ligent pel que fa al “tema clau” “com esdevenir independents” sense haver, per acabar-ho d’adobar, resolt abans el “ser independentista”. L’independentisme dels convergents, independentment del grau de vinculació que tinguem amb CDC, sempre serà considerat espuri. (Natàlia Sànchez Dipp, Twitter, 31/08/2020).

Jo no tinc bola màgica però “sé” que sense unitat no hi haurà independència. L’esquerra catalana, monàrquica o republicana, hauria d’esperar a que siguem independents per passar comptes amb la dreta catalana, no ara, aprofitant que encara estem sota jurisdicció espanyola.

Jo vaig estripar el carnet del PDeCat perquè mentre crucificaven a Laura Borràs al Congreso, en Bonvehí només estava pendent de les quotes del partit dins de Junts. Si se segueixen produint crucifixions, amb el vist i plau de l’esquerra savonarola, arribaré a la conclusió que l’independentisme espuri no és pas el meu, sinó l’altre.

Montserrat Puig

03.09.2020  |  15:06

Ser independentista vol dir voler la Independència.

Ara bé, dir-se independentista és una altra cosa. Perquè un pot dir-se independentista i no ser-ho. I això és el que passa amb ER. Diu que ho és però no ho és. Enganya. Deliberadament.

Quan junqueras diu que “una confrontació amb l’estat en les condicions actuals anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar” es refereix al seu partit. El que ell entén per guanyar és que guanyi el seu partit. La independència no li importa gens. Ens enganya una vegada més (ho ha fet tantes vegades…)

L’editorial diu que el moviment sobiranista s’ha escindit en dos grans blocs que ens han proposat camins diferents. Això, per mi no és així:
El que s’ha escindit no és el moviment sobiranista, sinó ER. Molts dels idependentistes que varen votar ER ho van fer enganyats, perquè el viratge, ER el va fer després de guanyar uns vots que havia obtingut dient una altra cosa (enganyant un cop més).

I jo, que prefereixo parlar de moviment independentista (no només sobiranista), crec que el moviment independentista segueix volent la Independència de Catalunya, malgrat els enganys d’ER i els esforços que la majoria de mitjans de comunicació fan per “blanquejar” ER.

Enric Mauri

03.09.2020  |  15:53

D’acord amb l’orientació de pràcticament tots els comentaris …
A més, per l’enorme importància, també s’ha dit, dels mitjans de comunicació i els líders d’opinió, sens dubte Vilaweb i el seu director, i el podien, havien, de fer, ja si no abans a primers de 2018 …
D’acord també amb Marcel Barbosa, el Sr Partal i amb ell Vilaweb són, diguem-ne, “proclius” a ERC, si no per comissió, sí que considero molt per omissió (!).
Ho vaig dir, si a les properes eleccions, “a vida o mort”, Partal no és posiciona per real projecte independentista, llençarà molta i bona feina d’anys i entrarà en decadència (!).
Si-us-plau Sr. Partal.

jordi Rovira

03.09.2020  |  16:14

Primera premissa que sembla ferma: tots estem d’acord que ser independentista avui ha de voler significar quelcom més enllà de l’amenaça de trencar l’estat espanyol. Independentista és qui vol fer la independència de Catalunya, per sobre del descontentament, per sobre de la reforma de l’actual estat espanyol.
Segona premissa: no resta tan clar ( com suposa l’article ) si la via exterior és un èxit per se; o sí el contrast entre la justícia de l’estat espanyol i la de la resta d’estats democràtics d’Europa ajuda a posicionar-lo millor. Per dir-ho més clar: ni els presos serien res més que una anècdota sense l’exili, al mateix temps que l’exili no seria res més que una anomalia sense els presos.
Tercera premissa: tant fa al·lusió a una confrontació intel·ligent qui la veu ara i aquí, com qui la posposa per a més endavant. Simplement en el desplegament estratègic de la intel·ligència demandada, hi entren elements en joc diferents. De moment uns elements que tampoc cal ser transparents i que hem de plantejar-los dins un context estratègic.
Quarta premissa: tenim uns quants exemples internacionals del què passa quan cap de les parts enfrontades en un conflicte pot imposar el seu resultat a l’altra. I també tenim algunes pistes de com s’enfoquen aquests problemes en l’entorn internacional.
Cinquè: no fos el cas que el que es pretén clarificador, no fora un element més de continuïtat estratègica. I per mostra, l’actual decisió de reformar el govern de la Generalitat.

Josep Soler

03.09.2020  |  16:23

Si alguna cosa observes en aquesta debat entre opinants, es quasi l’absoluta unanimitat en veure les coses d’un determinat color, cosa que evidencia un cert allunyament amb el -per altra banda – molt admirat Vicent Partal, almenys pel que fa uns dies, a l’hora de presentant el tema de debat.
En aquest sentit, si fos per votació, Puigdemont guanyaria per una majoria absoluta impressionant.
Amb tot, a nivell de carrer i no diguem dels medis, tant de premsa com de televisió, hi veus un afany -gairebé nerviós- per tal de presentar i veure les coses, de diferent manera.
Per altra banda, els que manen a ERC, tendeixen a augmentar de forma cada vegada mes pronunciada, una visió del mon i de fer la política, on sembla estar convençuts, que amb desqualificacions i males paraules, bo i reiterant mil vegades els eslògans de sempre com el 3%, o repetint mil vegades no se que d’una “dreta convergent”, o parlant fins a fer-se pesats, d’una hipotètica “taula de negociació ” i extra, probablement per arribar a la conclusió inevitable, de que assoliran un fervor popular de tal envergadura que tothom lluitara o pagarà per poder-los votar.
Avui el Sr. Rufian repartia cromos i carnets, amb aquesta direcció i amb un posat gairebé desafiant, cada vegada molt propi del personatge.
Acabo dient que m’han agradat molts dels anàlisis que s’han fet i entre d’altres avui destacaria el del Sr. Pere Sió.

Roser Caminals

03.09.2020  |  16:44

Joan Royo, intento esclarir la seva confusió. La frase del Vicent vol dir que l’estat espanyol ha aconseguit blocar la candidatura de Junqueras a ser eurodiputat, però no la de Puigdemont. El subjecte de la frase és l’estat espanyol, no Junqueras ni Puigdemont.
Sense entrar en les motivacions d’ER, és evident que la taula de diàleg va néixer morta i només serveix com a façana de cara a Europa. La negociació seguirà, mai precedirà, la confrontació.
A Espanya se li esgota la via de la violència i la via judicial. Els veredictes dels tribunals europeus no ens portaran directament a la independència, però donaran credibilitat i legitimitat al procés i abonaran el terreny polític. La confrontació, si és intel.ligent, se’n sabrà aprofitar. Mentrestant, s’han d’implementar estratègies econòmiques i digitals que debilitin Espanya. Tot això serà més factible si JxCat guanya les eleccions.

Dolors Botet

03.09.2020  |  16:56

Esquerra sempre parla per mi amb mala idea del “centre dreta convergent”, “els exconvergents”, quan Junts x Cat es un partit transversal i avançat socialment i conseqüent amb l’independentisme. També es molt nefast com fa us dels mitjans de comunicació amb els seus “escuders” Sergi Sol i Roger Heredia

Oriol Ribera

03.09.2020  |  20:24

El Sr Junqueres no pot ser lider , te la sindrome de Estocolm, el butxi es bo

Francesc Contreras

03.09.2020  |  23:45

Penso que l’estrategia d Puigdemont está clar que fa 3 anys está donant molt millors resultats
I a la vista de tothom está que a l’exili es fa més visible la represio i la injustícia española

Dit això crec que la taula d diàleg la necessiten els partits -dits indepes- x aclarir ala societat a quéjuguen. Penso que formen part del problema i no de la solució i que a les properes eleccions passarem comptes. Especialment amb ERC, pel seu tamany, que espero minvi moltíssim a les properes eleccions i sigui substituída per altres partits amb gent queestimi CAT, i no la poltrona.

En aquests moments es quan es revelen més inútils, mediocres i incompetents els seus dirigents. Tant arrogants, com superbs i mediocres, creient que tenen una massa de votants acrítica i estúpida queels tornará a votar perque té memória de peix (7 secs). Doncs per ERC la hóstia será tant forta que no es recuperarán mai més. Per traidors. I x la CUP igual. Somien un tristpartit d’esquerres xq son incapaços d pensar en Clau nacionalista, de país i anar a x totes. Doncs ja ens heu cardat prou.
De CAT no us enfoteu mai més

____________________________

REPETICIÓ FINAL DELS MEUS COMENTARIS, SOBRETOT LA DUI, EL PERILL DE NEGOCIAR LA RENDICIÓ DE LA DUI  i EL MISTERI DE LA REACCIÓ D’ERC. CREC QUE PARTAL INTENTA NO ESCAMPAR LA GENT D’ERC:

DUI, LLENGUA, … CONFRONTACIÓ, UNILATERALITAT i RUPTURA !
El 1r d’octubre i la DUI del 27 d’octubre són els millors actius que tenim, reafirmem-los i completem-los, Assegurem la Llengua, l’ànima de la Nació. Votem tots junts la llista que hi sigui més lleial.

HEM DE SUPERAR DEFINITIVAMENT LA GENERALITAT I EL PARLAMENT CATALANS ACTUALS, COLONIALS  i INDIGÈNATS. O SIGUI, HEM DE TRENCAR AMB ESPANYA DEFINITIVAMENT.>
TÍTOL: <MOVIMENT SÍSMIC CATALÀ 2020/2021:
UNILATERALITAT i RUPTURA.

La deriva d’ERC: Tot això només s’entén en el cas de que abans del 28 d’octubre les decisions dins d’ERC fossin molt ajustades i al no progressar la DUI es desestabilitzés el balanç. A ERC hi ha un pes absolut dels nous pensadors que avui dominen el partit … Marta Rovira i Junqueras deuen estar descol·locats. (Salvador Molins, CLR*CDR/BIC)

Primer comentari escollit:

Victor Serra    03.09.2020  |  12:00

Tant la confrontació com el diàleg han de ser intel.ligents . I tots dos són necessaris i no s’exclouen. Ara és evident, que declarar la independència el 27-O, amb la força de que es disposava i la preparació que hi havia, no va ser confrontació intel.ligent.
També és evident que la confrontació de l’exili és intel.ligent i que està posant l’Estat espanyol en moltes dificultats. Tot i així, la repressió que estan patint els que es varen quedar aquí també ha sigut molt útil perquè no han deixat cap ombra de dubte sobre la naturalesa de l’Estat espanyol.
Tothom és necessari i cap posicionament pot excloure’n un altre. Necessitem deixar de banda la confrontació caïnita d’una vegada, perquè això sí que no és intel·ligent i fa impossible guanyar.

Comentari de Salvador Molins a aquest comentari de Víctor Serra:

1 – <El 1r d’octubre i la DUI del 27 d’octubre són els millors actius vius que tenim, ens cal Reafirmar cada dia el 1r d’octubre i decidir-nos a completar el que li va mancar a la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017, entre altres coses portar-la al Tribunal de Dret Internacional de La Haia, tal com ho van fer a Kossovo>

2 –  <la confrontació caïnita es dolenta perquè fa mal, els jueus van arribar a les armes> però cal trencar la mentida que ens divideix, haurem d’estar a les conseqüències, ERC des de l’endemà del 28 d’octubre ha dit que anar junts no ho vol de cap manera, d’això també n’haurem de pagar les conseqüències, és una lluita a mort, a mort de la nostra nació. Que el cel i la història ens ajudin … ho necessitarem. No és res personal, perdoneu-nos Junqueras i gent votant i militant d’ERC.>


Segon comentari escollit:

Un altre comentari que seria la solució de compromís i suma, del poc que queda per sumar després de la divisió volguda per ERC i la CUP:

 

Francesc Estall        03.09.2020  |  13:19

Haurien de ser estratègies complementàries. Voler dialogar pressionant amb la confrontació, si no mai ningú no et farà cas, i confrontar-se però deixant sempre una sortida, la de la negociació. I no voler que una opció anul•li l’altra, sinó que cadascuna reforci l’altra.

Tercer comentari escollit:

‘Una taula de negociació amb Sánchez per guanyar què? Unes eleccions autonòmiques? Per negociar la rendició de l’1-O?’

Pep Agulló        03.09.2020  |  09:51

ABANS D’UNA CONVICCIÓ…

L’aclariment amb els matisos sobre què significa esdevenir independent s’ha concretat en dues expressions: “unilateral” i confrontació”. I resulta que l’expressió “taula de negociació” no incita cap il·lusió. Fa que pensar no?

I això que ho proposa un líder que ens diu: “Si iniciem una confrontació amb l’estat en les condicions actuals anirem a perdre, i nosaltres el que volem és guanyar”. Una taula de negociació amb Sánchez per guanyar què? Unes eleccions autonòmiques? Per negociar la rendició de l’1-O?

Quan un sentiment es consolida esdevé una convicció. Analitzar les estratègies sense prendre el pols a la ciutadania, als sentiments que determinaran escollir una via o altra, és del tot inútil. Avui dins l’independentisme si una cosa destaca transversalment és la desafecció amb l’Estat. No ens sentim pas res espanyols i el clam de molts comentaris sempre és, marxem!!

D’aquí les expressions “unilateral” i “confrontació” maduren aquesta voluntat de ruptura definitiva. Afermen aquesta convicció com l’única sortida possible. No sé si això tindrà un reflex en unes eleccions, però aquest sentiment es va imposant i esdevé una convicció cada cop més general…

I això una bona estratègia ho ha de copsar…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Quart comentari escollit:

PERE SIO          03.09.2020  |  10:26

A l’octubre del 2017 ERC eren dels més bel·ligerants a l’hora de forçar la declaració d’independència (Rufián i les monedes de plata, els crits de Marta Rovira…) i no volien de cap manera eleccions anticipades, ni que fos per evitar l’aplicació del 155 per part de l’Estat. Ho consideraven una traició i volien la confrontació, no sé si intel·ligent, amb l’Estat.
. Volien
Però de cop i volta tot va canviar, aplicat el 155 que suposava la destitució del President, del Govern, del Parlament i la convocatòria electoral feta des de Madrid, Junqueras desapareix de l’escena política. ERC es veia a les enquestes clar guanyadora i volia anar per lliure, potser somiant governar l’autonomia amb un tripartit, però contra tot pronòstic, va perdre davant d’un Puigdemont exiliat.
I a partir d’aquí la política d’ERC fa un gir radical. Els fets d’octubre són entesos per ERC com una derrota que cal oblidar el més ràpid possible, malgrat haver posat l’Estat i el Govern contra les cordes. I comença la nova Esquerravergència, del pragmatisme, l’ambigüitat, la moderació, del diàleg, de l’eixamplament de la base, del peix al cove a Madrid i d’evitar, per por, qualsevol conflicte i confrontació amb l’Estat. No s’assembla de res a l’ERC de fa uns mesos.
Junqueras, és historiador, i coneix l’història d’Espanya, i com a presoner polític pateix cada dia la venjança de l’actual Govern “d’esquerres” del PSOE, veu l’acarnissament de l’Estat contra Catalunya, el buidat de competències de la Generalitat amb la pandèmia, i escolta les declaracions gens amables de Pedro Sánchez. Però Malgrat tots aquests antecedents l’única proposta d’una ERC acomplexada, és el diàleg i què ens hem de resignar a no ser lliures si l’Estat de forma generosa no hi accedeix. I ara a Junqueras li posa molt nerviós escoltar la paraula confrontació que abans defensava aferrissadament..

Comentari de Salvador Molins a aquest comentari de PERE SIO i també a Josep Soler:
Tot això només s’entén en el cas de que abans del 28 d’octubre les decisions dins d’ERC fossin molt ajustades i al no progressar la DUI es desestabilitzés el balanç. A ERC hi ha un pes absolut dels nous pensadors que avui dominen el partit … Marta Rovira i Junqueras deuen estar descol·locats.

———————————————————

CREC QUE PARTAL INTENTA NO ESCAMPAR LA GENT D’ERC
(Salvador Molins, CLR*CDR/BIC)  

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *