Davant del caos i el buit total, anem a guanyar les eleccions: 3 milions de vots del 1r oct per aixecar la DUI i assegurar la llengua!

 

 


Què haurien de fer ERC+X+Y+Z?

… i si no ho fa ERC, fem-ho tots junts amb Puigdemont, i si no, potser ens cal una altra “Tikhanovskaia”, per tal que davant del caos i el buit total, l’independentisme unilateral i rupturista anem a guanyar les eleccions amb 3 milions de vots, els del 1r d’octubre del 2017 i alguns més, per aixecar la DUI i assegurar la llengua!

(Salvador Molins, CLR*CDR/BIC)

 

A dia d’avui, després dels fets capitals de l’u d’octubre, la situació de conflicte a Catalunya es manté contra un Estat que, amb tots els seus components estructurals: monarquia, judicatura, forces armades i policials, estructures polítiques estatals i autonòmiques, partits i sindicats … està disposat a perpetuar, a ultrança, el model de l’78, un subproducte de 300 anys de despotisme. De moment la victòria estratègica i tàctica de l’Estat contra Catalunya és incontestable i, amb l’enemic en retirada, buscaran decididament la victòria total (l’aniquilació de la formació nacional catalana), en diverses fases o en diferents escenaris segons qui governi. Si en el futur dominen les dretes espanyoles és possible que s’apliqui la via ràpida de supressió directa de l’autonomia intentant laminar tot rastre de poder polític i d’activitat cultural. Saben que ho poden fer, i que Europa no farà res, i compten amb precedents assajats a Euskadi. Si contràriament continuen dominant les pseudo-esquerres és possible que es mantingui una autonomia minoritzada i limitada que faciliti l’aculturació. En aquest cas la liquidació de la qüestió catalana allargaria un parell de decennis, a l’espera que el pes migratori i la incapacitat dels catalans per buscar una via política configuren un paisatge de submissió fàctica. En cas contrari, i que ningú tingui cap dubte, en el cas que el conflicte prengués més magnitud les dretes i esquerres espanyoles s’unirien per salvar el model, un model que, d’altra banda, és anacrònic i inviable des d’una òptica funcional. Tot això sigui amb uns o altres l’objectiu és el mateix: liquidar la principal amenaça de el model procedint a limitar l’acció política de Catalunya, garantir la submissió econòmica i arraconar cada vegada més la llengua i cultura dels catalans. És probable, i de fet és el que ja està passant, que la política de submissió dels catalans exigeixi amputar aspectes de la democràcia espanyola, i que per garantir la supervivència de el model s’hagi d’imposar la deriva cap a un Estat autoritari. Cap problema … ho faran. La defensa el model, com va passar en 1936-39, és el prioritari. Òbviament la pervivència de el model d’Estat espanyol implica la impossibilitat de desenvolupar qualsevol model propi català que donés sortida a les necessitats de l’economia i la societat catalanes. No són models compatibles i no poden cohabitar.

Davant d’aquest desplegament estratègic no hi ha cap possibilitat de diàleg o pacte. No obstant això, una part important de la classe política catalana, subsidiària de el règim de l’78, considera que amb Espanya es pot establir un joc de col·laboració que beneficiï ambdues parts. I així, s’han definit sovint les coordenades estratègiques de la política catalana: col·laborar per fer una Espanya més moderna, en la qual Catalunya pot contribuir a canvi d’alguns privilegis per a la classe política i algunes competències. Aquesta opció és cada vegada més inviable, en tant que no es pot respondre a un joc unilateral de suma zero amb una opció de col·laboració. I aquesta realitat s’ha demostrat empíricament en els dos últims decennis. L’Estat espanyol mai negociarà llibertats significatives per a Catalunya per la senzilla raó que el seu model es fonamenta, precisament i en bona part, a la submissió política dels catalans. Altrament, per què haurien de negociar?

Quina necessitat tenen quan saben que poden utilitzar la justícia per reprimir sense fre? Quan han vist que els polítics catalans ni tan sols van fer els mínims gestos per mantenir la declaració d’independència o ser lleials al resultat del referèndum. Quan saben que, arribat el cas, podran utilitzar bandes feixistes, cossos policials i l’exèrcit per atemorir la gent. Quan veuen que l’aplicació de la doctrina Milosevic està sent tolerada per Alemanya i França. Quan han empresonat líders polítics i cívics i les forces polítiques i sindicals catalanes no han tingut capacitat per articular una resposta efectiva. Quan una part significativa de l’espectre polític català: PP, PSOE, CS, Comuns opta de manera decisiva i bel·ligerant per mantenir el model de l’Estat espanyol (després de tot el que els alimenta). Quan els sindicats majoritaris UGT i CCOO fan pinya en defensa de l’Estat que els dóna el pit. Quan part de les forces polítiques nacionals han renunciat de manera fàctica a la independència per mantenir unes engrunes de poder autonòmic. Quan Europa tolera l’existència de presos polítics a Espanya. Quan disposen d’una formidable maquinària mediàtica que pot orientar l’imaginari quotidià de la gent. Quan pensen que poden consolidar una població colonial pro-espanyola a Catalunya que servirà per escometre contra els catalans. Quina necessitat de negociar tenen quan compten amb una potent xarxa col·laboracionista liderada per La Caixa, Foment de l’Treball o el Grup Godó i que arriba també a partits polítics i sindicats unionistes?

No hi haurà negociació atès que l’Estat està segur de la seva victòria, ja sigui amb violència directa o amb promeses de diàleg. Algunes forces autonomistes encara sostenen el pensament màgic que la independència s’aconseguirà negociant amb l’Estat espanyol, i això no passarà. No obstant això, la independència és l’única opció per als catalans. L’alternativa és l’extinció i això no és cap alternativa. I en aquest procés no hi ha solucions màgiques. La via de la llibertat està traçada, i la va marcar la gent, d’aquest país, amb coratge, el dia 1 d’octubre.

I per on passa la via de la independència? Doncs, per la suma intel·ligent d’accions i iniciatives que generin una pressió que obri noves finestres i oportunitats de ruptura o separació negociada.

D’entrada, al dia d’avui, i mentre no estigui suspesa l’autonomia, el més important és donar resposta allà on som més forts: a les urnes (una oportunitat que s’ha malbaratat en les últimes conteses electorals). Els partits i organitzacions que donen suport a la independència haurien de confluir en les conteses electorals, en una sola coalició, o formació, amb el suport i participació d’organitzacions de la societat civil. La proposta unitària hauria de tenir dos objectius claus: guanyar Barcelona i guanyar el Parlament de Catalunya. Una victòria contundent al parlament ia Barcelona tindria efectes importants de realimentació de el moviment i, òbviament, de cara a la recerca de suports internacionals. I no cal dir que una possible i probable suspensió de l’autonomia seria més difícil. Aquesta coalició o plataforma, però, no és fàcil. La hauria de liderar Esquerra Republicana de Catalunya. Al llarg de tot el procés els militants d’ERC han tingut un comportament exemplar. No obstant això els seus dirigents van adoptar una posició ambivalent, més que empènyer el carro es van posar damunt a veure-les venir ia esperar rèdits electorals de la situació.

La direcció d’Oriol Junqueras ha estat un desastre absolut que ha portat a la derrota de el partit i de país. Confiaven que d’una manera o una altra la cosa acabaria donant-los unes quantes cadires de més en les diverses institucions. ERC no ha tingut una direcció a l’alçada dels reptes de el moment històric. El tacticisme ha primat per sobre de el pensament estratègic, i això ha ajudat a precipitar la derrota. En aquesta ocasió, com en el 36, els dirigents d’ERC no han sabut dirigir la revolució. I després de la derrota la direcció d’ERC ha optat per posar el fre de mà i tractar de tornar a una zona de confort autonòmica, recuperant, en nom de govern efectiu, engrunes de poder. No obstant això aquesta opció no sembla tenir cap futur estratègic atès que estem en un joc de suma zero. En un país majoritàriament nacionalista, i majoritàriament d’esquerres, ERC té la responsabilitat moral, en tant que partit independentista més cohesionat i organitzat, de liderar el procés d’alliberament nacional. Una plataforma o coalició unitària només és possible si la lidera ERC. En aquest sentit, el partit, hauria d’afrontar les seves responsabilitats i abandonar les vies mortes i el pensament màgic.

ERC podria ser l’únic pol de referència clar en tant que el panorama polític català està desorganitzat per complet, encara que l’entorn de Junts x Catalunya ha fet transformacions interessants. Fa un parell d’anys s’hagués pogut definir un paisatge força congruent amb una UDC fent de dreta; 1 PDECAT fent de centre i una ERC exercint com a força socialdemòcrata de centre esquerra, deixant l’extrem radical a la CUP. No obstant això, aquest esquema lògic, en tant que en un país normal ha d’haver dretes i esquerres, va ser dislocat directament per la política de Rajoy i Duran que destruint UDC deixaven a la dreta catalana sense representació o directament supeditada a la dreta espanyola. Al seu torn, i de resultes, el PDECAT com a partit de centre quedava automàticament condicionat a ocupar espais de dretes, encara que, contradictòriament, i alhora, amplis sectors de el mateix partit recolzaven iniciatives de progrés com Junts x Catalunya que es col·locaven, clarament, a l’esquerra d’ERC. D’altra banda, ni el PDCAT ni Junts x Catalunya han optat a fer una cosa semblant a l’SNP (Scots Naitional Pairtie), cosa difícil d’entendre. En aquest magma la força millor posicionada per convertir-se en un referent i posar ordre seria precisament ERC, atès que la creació d’un nou partit no és fàcil. Però el problema és que ERC està, ara per ara, enfocada a mantenir les parcel·les de poder autonòmic i municipal de què disposa, bandejant qualsevol opció bel·ligerant pel que fa a la consecució d’independència. A part el principal soci a què s’acosta ERC són els Comuns, i aquest és el més terrible dels errors. Els comuns estan alineats per complet en la defensa de el model d’Estat borbònic, ells i els seus sindicats i trama civil estan compromesos i són subsidiaris de la constitució de l’78. I cal tenir present que fet i fet, la Constitució de l’78 es va fonamentar també , i de manera determinant, en la política de l’PCE: “Pacte per la Llibertat” i “Vuitè Congrés” … Després de tot, la Constitució també va ser un canvi de cromos. Carrillo va tolerar una llei de punt i final, en tant que no es demanarien responsabilitats a franquistes pels seus crims i, al seu torn, els feixistes van tolerar que Carrillo es convertís diputat oblidant les atrocitats de Paracuellos. Mai els Comuns toleraran l’erosió de el model unitari espanyol que forma part del seu ADN. Ells, els Comuns, després de tot són els responsables de la derrota d’l’1 d’octubre. Si haguessin cridat a el vot per la llibertat ara no estaríem discutint sobre suposades majories o minories. De fet, el procés d’alliberament a Catalunya compta amb molts enemics, interns i externs i, entre els interns que pugnen per mantenir l’estatus neocolonial, els Comuns són a la primera fila. La política d’ERC de acostar-se als comuns és simplement suïcida.

En aquest sentit les opcions de futur i l’èxit en quant supervivència de Catalunya depenen molt de les decisions que prengui en un futur immediat ERC, i de la capacitat que mostri per liderar el país. No obstant això, hi ha altres variables importantíssimes que cal potenciar i que poden introduir nous paisatges:

  • Cal explicitar la legitimitat i legalitat de l’1 d’octubre. Es va fer un referèndum i es va guanyar. L’1 d’octubre és la nostra principal bandera. Particularment crec que hauríem de reivindicar els seus resultats i passar a organitzar un govern de la República en l’exili.
  • Cal presentar candidatures d’unitat per la República a totes les conteses electorals. Això passa per l’aliança d’ERC i JxCat. ERC hauria de liderar aquesta opció. El no lideratge i la no unitat han portat a l’desastre de Barcelona.
  • Cal mantenir la mobilització permanent, la gimnàstica revolucionària és fonamental per obrir camí, i en aquest context la lluita per alliberar els presos i aconseguir el retorn dels exiliats és fonamental. La ANC i Òmnium tenen un paper fonamental, i en un moment determinat, si la deriva autonomista dels partits es manté, fins i tot es poden trobar en la tessitura d’haver de fer un salt directe a la política.
  • Cal potenciar l’acció exterior guanyant influència a Europa. Així mateix Catalunya ha de mostrar-se a l’avantguarda de la construcció d’una nova Europa basada en la governança de les regions. El paper de Waterloo en aquest context és importantíssim i s’ha de mantenir amb la màxima bel·ligerància. Puigdemont és el president legítim, i l’interlocutor principal, i a l’respecte no pot haver dubtes.
  • Cal redoblar els esforços per a la defensa i expansió de la nostra llengua i cultura reforçant els nostres components d’identitat, amb suport de les administracions i competint en el mercat. La batalla cultural és decisiva. La política cultural, del dia a dia, de la Generalitat, Diputacions i Ajuntaments és de el tot capital.
  • Cal que les institucions científiques, universitàries, d’investigació, artístiques i culturals es defineixin i s’alineïn amb la causa de la democràcia i la construcció nacional. Hem de ser competents en recerca i ciència per ser més forts.
  • Cal incorporar els drets històrics en les nostres reivindicacions, a l’igual que van fer els escocesos amb l’esperit de la ‘Devolution’. Nosaltres no demanem un Estat nou, volem la restitució del nostre Estat vertebrat per les Constitucions de 1706. No hi ha futur sense la reivindicació de l’passat.
  • Cal enfortir la societat civil, l’autèntica protagonista de l’canvi, i convertir-la en la locomotora de la ruptura democràtica. La ANC i Òmnium són importants, però la força de la societat civil catalana rau en el microcosmos dels milers d’associacions que constitueixen el poder fàctic de la cultura de país.
  • Cal que les forces econòmiques i socials, empresarials, d’emprenedoria i sindicals, objectivament interessades en un nou marc estatal multipliquin el seu compromís amb la independència. La petita i mitjana empresa i l’emprenedoria de la nova economia són, en potència, la principal força de Catalunya, i contradictòriament no han desenvolupat cap força política que les representi. És fonamental avançar en aquest sentit.
  • Cal eradicar la cultura autonomista, hereva de l’postfranquisme, que entorpeix la praxi política dels partits de casa. Cal obviar la política de Madrid i obrir escenaris propis, l’important no és el que passa al Congrés dels Diputats, sinó el que es faci a Catalunya. Els nostres representants a Madrid han de limitar el seu paper a fer ingovernable l’Estat, denunciar les agressions a Catalunya i parlar exclusivament en català.
  • Cal que les institucions autonòmiques, les diputacions, els consells comarcals i els ajuntaments multipliquin la seva eficàcia promocionant, a ultrança, polítiques de justícia social. La política de baix a dalt, amb la promoció de nous valors, és fonamental en la construcció d’un nou model de país.
  • Cal que els partits es converteixin ja en el mirall de la nova societat catalana, i que aprofundeixin en la seva pròpia construcció democràtica: defensar llistes obertes, limitació de mandats en tots els àmbits (dos mandats per càrrec-tasca), paritat homes-dones , captació de talent per exercir càrrecs, relació directa amb els votants, limitació de el poder dels aparells, etc.)
  • Assegurar una presència massiva de l’independentisme als ajuntaments per convertir-los en un baluard en defensa de la terra.
  • Cal guanyar Barcelona per a la independència. El món no pot entendre que Catalunya faci una revolució per satisfer els interessos de Barcelona, ​​i que l’Ajuntament defensi un ‘statu quo’ unionista que consagra la minorització de la ciutat. Hem arrencar a Barcelona de la tutela de l’unionisme i fer que s’incorpori i lideri la causa de la llibertat.
  • Cal sumar forces per guanyar qualsevol elecció. El que dictin les urnes és al capdavall, el decisiu.

I amb tot això hem d’enfortir les nostres opcions per afrontar el futur, i no hem de descartar cap possibilitat per forçar una ruptura democràtica amb negociació o sense. Esperem que tothom, i especialment ERC, en els propers i decisius mesos estigui a l’altura de les circumstàncies.

https://www.facebook.com/francescxavier.hernandezcardona
/posts/10219491450689187

PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA:                                                     
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *