Vivim el paroxisme de la transició espanyola. Tots els seus defectes esclaten dècades després i aquesta setmana n’ha estat una de molt especial. Allà i ací. L’afer Pegasus, el descontrol de les revelacions sobre la monarquia, el vaig o vinc de la visita de Felipe VI, els resultats electorals a Galícia i al País Basc, els núvols que es congrien a Brussel·les contra Sánchez i el darrer episodi del sainet sobre la família Pujol són senyals que la descomposició del regne d’Espanya avança a una velocitat impressionant.

Però al costat d’això, l’eixida plena de senyals inquietants dels presos polítics, buscant cadascú la seua solució a banda, el desgovern sanitari i aquest esclat contra l’estalinisme republicà visualitzat en el remarcable i històric ‘ja us ho fareu’ de Mònica Terribas remarquen que la partitocràcia es va menjant el país, embogida en el seu odi. I ni tan sols les enquestes que ja anuncien un retrocés històric de l’independentisme a les urnes semblen que són capaces de retornar-los la sensatesa.

Això que veiem i vivim és greu. A una banda, hi ha un govern, l’espanyol, que ha perdut el control del seu estat i viu a mercè del feixisme incrustat en la judicatura, en la policia, en l’alt funcionariat. I a una altra, hi ha un país, el nostre, que ha perdut completament el control dels seus polítics, que corren com gallines sense cap envestint-se entre ells sense ordre ni programa. I al mig, una pandèmia que ens fa viure en el món més estrany que podíem imaginar i que ens mostra que el govern de Catalunya, per les picabaralles internes, per la mala qualitat d’alguns gestors i per la desconfiança entre els partits, pot ser igual d’inepte que el d’Espanya.

Fa una setmana, us explicava que això era un procés i que tenia la sensació, molt aguda, que ens movíem cap a un canvi de fase. Perquè l’estat espanyol fa aigües d’una manera trepidant a causa del procés d’independència de Catalunya –i en aquest sentit, el cas Pegasus, un Watergate de dimensions europees que Pedro Sánchez no pot ni controlar, n’és la millor prova. Amb l’afegit que la probabilitat d’alguna mena de pacte entre l’esquerra espanyola i una part de l’independentisme català, el darrer dels somnis per a aguantar una Espanya unida, s’ha esfumat per més que els seus protagonistes no ho vulguen veure encara. Diumenge passat, Podem ja va tastar a Galícia i al País Basc el futur de marginalitat que li espera, més encara quan els jutges ja han posat la directa per a enviar Pablo Iglesias a casa o a la presó. I Sánchez suarà sang per explicar com és que no té el control de la seua policia, però encara suarà més sang per aplicar unes retallades econòmiques que potser només tindran el precedent, terrible, de Grècia. Les fotografies oficials de les seues visites aquests dies als primers ministres europeus ho expliquen tot, amb la seua cara, per si no havia quedat prou clara la intenció de la bufetada a la ministra Calviño.

L’independentisme havia treballat molt i havia fet sacrificis col·lectius i personals enormes per a posar Espanya en aquest punt de degradació i col·lapse, amb el tren enfonsat en els darrers metres del pendent. Però just ara el problema no són ells i prou: el problema ara també som nosaltres, cosa que reclama una reacció immediata.

Perquè l’independentisme neix com una esmena a la totalitat a un estat irreformable, des del convenciment que aquest estat ja no es pot arreglar i que és millor construir-ne un de nou, buit i net de la misèria funcionarial, de la màfia dels interessos publico-privats i de la partitocràcia aprofitada. Creix, com mai, enfilat en aquesta onada regeneracionista. I és això, que ha de ser, i no aquesta cosa empastifada que és avui per culpa de la bogeria insensata del partidisme, pel segrest del moviment pels alts funcionaris a les ordres dels seus i no de l’executiu i per la mala gestió. La paradoxa, vet-ho aquí, és que som més a prop que mai de derrotar Espanya i alhora més impotents que mai.

Veient totes les coses que han arribat a passar aquests pocs dies i aquestes nits que he intentat descansar, em faig avinent que s’acosten molt més de pressa que no ho calculava hores importants, en les quals ja no ens hauríem de permetre més errors si volem replegar el fruit de tant d’esforç com hem posat tots en aquesta batalla. I això significa que hem d’anar a totes contra l’estat espanyol però també contra la partitocràcia catalana. Cal pressionar des de baix, des de totes les posicions, aquests insensats que malbaraten el crèdit del moviment independentista i forçar-los a retornar al projecte que engresca la societat, a la lluita col·lectiva i per a tots. O apartar-los amb una ventada. Perquè no ens podem enganyar: Espanya avui és un estat que ha perdut el control de la seua maquinària, a punt de la derrota, però nosaltres som un país sense política, incapaç, d’aquesta manera, de guanyar. I no hem arribat fins ací per a defallir just ara ni volem (no ho vull jo, però crec que en això no estic sol…) deixar passar, novament, una gran oportunitat.