‘El bloc per la ruptura’ (Agustí Colomines)

 

El bloc per la ruptura
Agustí Colomines

Soc dels que defensa la necessitat que cal articular políticament un bloc per la ruptura que vagi de Poble Lliure a Demòcrates, passant pel bo i millor de la Crida, Junts per Catalunya, Acció per la República, Primàries i la bona gent que no està enquadrada necessàriament en cap d’aquests grups però que, tot i admetre que l’octubre del 17 no va acabar com s’hauria desitjat, no defalleix.

L’independentisme no té líders. Quan ja es veu que no s’ha superat la mentalitat autonomista, parlar de líders independentistes és un oxímoron. Cal dir les coses pel seu nom. És una desgràcia, però és així.

Proclamar-se independentista és més fàcil que dissenyar una estratègia independentista que desbordi l’actual paràlisi, presidida per una competència estúpida entre ERC i Junts per Catalunya per veure qui queda primer en les pròximes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, com les del 21-D del 2017, tornarà a convocar l’Estat per la via de la inhabilitació del president Torra.

L’autonomia va a mal borràs i l’autogovern és pràcticament inexistent. I entretant, els polítics independentistes, cada vegada més pobres d’esperit i d’idees, es dediquen a clavar-se puntades de peu al Parlament i a tot arreu. Dels tertulians i articulistes del nou mainstream republicà no cal ni parlar-ne, perquè argumenten una cosa o una altra segons bufi el vent del poder. La qüestió és que no els apartin de l’aparador. Els silencis i els entusiasmes de vegades obtenen recompensa, sobretot en temps de crisi.

Vaig escriure fa tan sols dues setmanes que calia acabar amb la comèdia de la unitat. Em refermo amb el que vaig escriure i celebro que altres articulistes s’hagin sumat a la idea que la unitat només es pot fer amb qui vulgui arribar realment a acords estratègics.

Soc dels que defensa la necessitat que cal articular políticament un bloc per la ruptura que vagi de Poble Lliure a Demòcrates, passant pel bo i millor de la Crida, Junts per Catalunya, Acció per la República, Primàries i la bona gent que no està enquadrada necessàriament en cap d’aquests grups però que, tot i admetre que l’octubre del 17 no va acabar com s’hauria desitjat, no defalleix.

No haver pogut desbordar l’Estat perquè la repressió autoritària va aconseguir acabar amb l’intent de secessió, no significa haver de tornar als anys del pujolisme i de les aparences de poder, com també he escrit en una altra de les meves columnes. L’1-O ens ha de fer madurar per no repetir el que va dificultar la victòria i ens obliga a aïllar els sectaris, que són aquells que per una banda reclamen la unitat entre tots els independentistes al mateix temps que treballen per desfer la unitat de Junts per Catalunya. Quina contradicció!

Malgrat que estigui caient a trossos, de moment la Generalitat autonòmica existeix i cal que l’independentisme rupturista se n’asseguri el control de la gestió i el bon govern.

Tots sabem que ERC ha canviat de xip i la seva estratègia ara passa per arribar a acords amb la presumpta esquerra catalana i espanyola —l’esquerra dels GAL, sigui dit tot passant— per arribar a la presidència de la Generalitat. Els republicans es queixen del pacte de Junts per Catalunya amb els socialistes a la Diputació però anhelen pactar-hi per foragitar la “dreta” independentista de la Generalitat. Si la tesi és, com he llegit no sé on, que ERC es conforma en assolir finalment la presidència amb un pacte amb els unionistes, la gran pregunta és: per fer què? Per tornar a ser útils a Madrid? No proclamaven que volien el pa sencer?

El catalanisme, estès com l’havien entès els “pares fundadors” del 1885 i que el pujolisme va practicar durant anys i panys, estava a l’UCI i ara l’establishment empresarial i mediàtic vol ressuscitar-lo aprofitant l’ambició de la jovenalla (tot i que ja no són tan joves) d’ERC amb ganes de tocar (més) cuixa. Sovint són pitjors els capitans manaies que els generals que han perdut la brúixola. La colla del cigró —a Catalunya el sottogoverno de la Generalitat— sempre mira per la butxaca i actua amb por, si és que no ho fa amb traïdoria. Els que vam viure el 155 des de dins del Govern sabem molt bé què va passar.

És per això que cal acabar amb espectacles com el de dimarts passat al Parlament. El president Quim Torra es va tornar a equivocar quan va instar ERC a mantenir la unitat i organitzar conjuntament un referèndum: “Vaig fer una proposta per tornar a votar la independència. Jo hi soc, hi és tota la Cambra?” —va dir Torra—. Doncs és evident que no, que la majoria de la Cambra ja no defensa aquesta posició. Per tant, potser sí que el president convoqui eleccions per al primer trimestre del 2021 i així aclarirem d’una vegada qui té la majoria, encara que sigui relativa, a la nova Cambra.

L’objectiu del bloc per la ruptura ha de ser minoritzar els grups unionistes i, també, ERC, que legítimament ha decidit plegar veles per assumir el relat de la derrota.

L’1-O l’independentisme no va triomfar; però no va ser derrotat i des de l’exili s’han infligit a l’Estat càstigs severs.

El bloc per la ruptura només té un líder amb capacitat per unir actors ideològicament molt diversos. Si el president Puigdemont es desentén de liderar aquest bloc per la independència, que no vol dir que necessàriament hagi de ser candidat, llavors que després no es queixi ningú, ni gosi donar les culpes del desastre als que malden per acabar amb els rupturistes.

Cal guanyar a les urnes els que aposten per xipollejar una altra vegada a Madrid com abans ho feien personatges com l’actual cap de la patronal catalana. “History is again on the move” és una màxima d’Arnold Toynbee que el gran historiador formulava per recordar que l’avenir no és mai lineal ni repeteix el passat. Doncs això: posem-nos novament en marxa.

Agustí Colomines    –   18 de juny de 2020

 

PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA:                                                     
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *