ERC arriba tard, ara ja no volem UNITAT ESTRATÈGICA. Ara toca UNITAT PER LA RUPTURA … PARLEM !

UNITAT PER LA RUPTURA AMB L’ESTAT ESPANYOL: PARLEM  !!*!!

Només hi ha una unitat estratègica possible, presentar-nos tots junts a les eleccions per desbancar les forces espanyolistes, presentar-nos tots junts i organitzar-nos de tal manera que les principals línies polítiques puguin repartir-se el poder al llarg de la legislatura amb equips diferents perquè els equips mesclats han demostrat una gran ineficàcia. Hem de trobar una manera de compartir el poder que sigui eqüànime i efectiva.

ERC dóna la sensació d’estar preparant les seves cartes per l’imminent embat electoral. La seva aposta davant de l’independentisme sembla ser el dels dolents de la pel·lícula que ens volen traslladar al 1980, però ara ERC arriba tard. Ara els independentistes ja no volem la UNITAT ESTRATÈGICA. Ara toca la UNITAT PER LA RUPTURA.

Julià de Jòdar en un article recent posa les cartes sobre la taula i deixa al descobert els promotors de les renúncies de l’anomenat “Principi de realitat” aquell principi que en el cas de la Independència de Catalunya sembla obviar la guerra dels 306 anys que suportem i que ara en la voluntat espanyola de matar Catalunya ja és un cavall desbocat, el Cinquè genet de l’Apocalipsi.

Era per allà el 1980, no en sé els detalls però sí la cosa, en una de les darreres reunions de de l’Assemblea de Catalunya es van presentar *dos portantveus dels partits polítics que encetaven la transició de la segona restauració bobònica ordenada per Franco, m’ho han dit veus fantasmes que ara mateix no he pogut acreditar, i van dir als assistents “això s’ha acabat” referint-se a l’Assemblea de Catalunya, ara ens toca a nosaltres, els partits polítics del nou govern de Catalunya, eren Jordi Pujol i Soley i Gregori López Raimundo, vox populi.

Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC

Text a mena de comentari i aprofundiment sobre l’article de Julià de Jòdar
“Lluites d’ara i ulleres d’abans-d’ahir”

Adjunto dos PS (1 i 2) al final del post referits al final de l’Assemblea de Catalunya i als “prexas” alternatius i llibertàris i als presos, exiliats i encausats independentistes defensors del 1r octubre, de la DUI catalana i de la incipient República Catalana Independent.

————————–

Escriu Julià de Jòdar: ‘L’independentisme no sap simular i dissimular –fer política– per crear un poder propi. Això dóna peu a les posicions dels que usen el ‘sentit comú’ (‘hi ha el que hi ha’, ‘no hi ha més cera que la que crema’, ‘són raons objectives’, etcètera) per fer-nos internalitzar una renúncia a la protesta directa, una renúncia imposada històricament a les classes populars per unes classes dirigents que han recolzat sempre en l’autoritat de l’estat –directament o indirecta, amb ple suport o mirant cap a una altra banda, disgregant-se i reunint-se entorn del vencedor– per barrar el pas a les tendències populars de lluita directa i d’objectius contundents contra el poder.

Però, si s’hagués aplicat aquest ‘sentit comú’ dels tebis, no hi hauria hagut resistència antifranquista, ni maquis urbà, ni moviment obrer, ni independentisme de combat, ni, en el límit, Primer d’Octubre que valgui: les ‘relacions de força’, com diuen els pedants, no ens haguessin estat mai favorables.

Així, doncs, l’honestedat intel·lectual dels analistes i acadèmics que usen el ‘sentit comú’ com a ciment ideològic de la renúncia a les formes de lluita adients a cada moment, hauria d’implicar que no convertissin en un deus ex machina la pretesa objectivitat de les xifres, els percentatges i les enquestes per justificar la raó secular que ha volgut ofegar la capacitat del poble per alçar-se contra la injustícia i l’opressió; hauran d’admetre, doncs, aquests analistes, que cal deixar les portes obertes a noves pràctiques de masses, no utilitzades fins ara, per assolir les finalitats alliberadores que traginen –i que un fil roig ben subtil les lliga al passat.

… uns espavilats representants de les classes mitjanes conscienciades, que incloïen els quadres dirigents de CDC, ERC, PSC i PSUC, van aconseguir el poder autonòmic, via electoral, i es van proclamar mitjancers de Catalunya amb Espanya: així començava el ‘primer diàleg’.

** … La ‘nova legalitat’ constitucional va pretendre desterrar qualsevol lluita produïda fora dels seus marges i va criminalitzar tant el moviment obrer autònom i anticapitalista, que denunciava els sindicats reformistes des de mitjan anys setanta, com l’independentisme de combat, que era capaç de crear organismes propis d’atac (Comitè català contra la constitució espanyola) i d’autodefensa (Comitès de solidaritat amb els patriotes catalans), per la qual cosa seria durament perseguit des del cop d’estat del 23-F (lluita contra la LOAPA) fins a arribar a les detencions i tortures dels Jocs Olímpics de 1992.

 … Definitivament, la nova classe política catalana oblidava d’on venia, desprestigiava tot allò que no hi cabia en els rengles de la constitució espanyola (i de l’estatut, que n’era emanació), i feia seves les pràctiques seculars de submissió de les classes dirigents catalanes a l’ordre formal instaurat, de grat o per força, per l’estat espanyol liberal o autoritari, civil o militar.

…  Aquesta posició implicava una renúncia a formes de lluita innovadores, sorgides de les contradiccions al si de la societat autonòmica, i entre aquesta societat i l’estat centralista, una renúncia que

arriba fins avui en forma d’ideologia pretesament pacifista, però que, en el fons, és usada en termes derrotistes pels que només tenen com a estratègia del moviment que Espanya els atorgui la mercè del ‘diàleg’ i, de rebot, l’amnistia per delictes no comesos.
De fet, en les condicions de la repressió ferotge de l’estat que patim, si les entitats independentistes (ANC, Òmnium) –un cop esgotades manifestacions pacífiques i desfilades– no han pogut anar més enllà en noves formes de lluita, és perquè encara depenen, ideològicament, de les restriccions imposades pel marc mental de quaranta anys d’autonomisme, d’oasi català, i de repartiment de poder sociovergent.

En aquest sentit, s’ha oblidat la memòria històrica de la lluita antifranquista, que sabia combinar la utilització dels cauces legales amb el treball silenciós de la clandestinitat: fet i fet, la pèrdua de l’aliança entre classes mitjanes i classes treballadores, en aquell moment clau de la reorganització de l’estat espanyol, impedeix, ara i aquí, que l’independentisme superi els percentatges de vot que farien les delícies dels promotors de referèndums segons l’estat d’ànim de la burocràcia repressora madrilenya.

Mentrestant, les entitats no poden restar tancades en les lluites de poder internes ni esdevenir grups de pressió electoral de portes enfora, no poden limitar-se a organitzar manifestacions ni a oferir serveis assistencials:

en temps de repressió i desorganització dels espais on s’han d’aplegar transformació social i llibertat nacional, les ‘lluites compartides’ demanen un altre nivell de preparació, basat plausiblement en lemes com astúcia, silenci i, si cal, exili interior per a furtar a l’enemic el coneixement de la realitat que es covi fora de la seva vigilància.

I, sobretot, cal restar atents i respectuosos amb les formes de lluita autònomes que sorgeixen en aquells espais, que no ens torni a passar com amb el Tsunami, els CDR, Urquinaona o la Meridiana, a saber, que cap partit, entitat, capitost o veu anònima ens digui com ens hem de moure, quan toca de fer-ho, on hem d’anar a parar, i en quin moment hem d’aturar-nos, perquè ells puguin col·locar al capdavant una nova onada d’espavilats a la recerca del      ‘segon diàleg’ amb l’estat:

que no ho facin, vull dir, negant la capacitat dels mateixos moviments per a prendre les decisions que demani cada circumstància segons aquelles ‘relacions de força’ que, per als partidaris del ‘sentit comú’, només haurien de servir per convèncer-nos que no hi tenim res a pelar.

Perquè les relacions de força, estimats, no són dades objectives, disposades en una vitrina per ser examinades amb lupa per forenses experts, sinó que són creades per la lluita entre oposats, i solen decantar-se pels que hi posen més coratge, determinació i paciència.

 

 

PS1: * Extret de Viquipèdia\Llibertat.cat.
L’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea Nacional Catalana

 Passat i present de la manipulació partidista

Per Joana Gorina

No s’ha explicat prou què va passar amb la dissolució de l’Assemblea de Catalunya. En parla en Xirinachs al seu llibre “La Traïció dels líders” però el tema es va enterrar i les paraules d’en Xirinachs han anat essent esborrades per narracions manipulades de la història. També parla d’aquesta dissolució forçada la Patrícia Gabancho en el seu llibre-dietari “A la intempèrie” però la seva veu no ha arribat massa enllà perquè no hi ha hagut interès a difondre els noms dels protagonistes d’aquella defecció molts dels quals encara actius en política.

Els fets són breus i senzills: després d’unes eleccions en què no es podien presentar ni els independentistes ni els republicans, els diputats del Principat de Catalunya que havien sortit elegits van autoproclamar que l’assemblea formada per  ells mateixos, escollits d’aquesta manera tan escassament democràtica, era l’únic òrgan legítim. I s’invalidava tot seguit l’Assemblea de Catalunya i aquest organisme popular unitari era ràpidament dinamitat.

17/11/2011 00:07 Joana Gorina
Joana Gorina
L’Assemblea de Catalunya havia estat una organització unitària de mobilització, amb nombroses assemblees de base arrelades al territori. La participació democràtica directa de la vida de l’Assemblea de Catalunya va ser substituïda de cop i volta, per obra i gràcia d’aquells partits, per una representació indirecta i encarrilada dins els canals parlamentaris restringits del règim monàrquic transfranquista.Entre els subjectes actius d’aquella destrucció hi havia noms ben coneguts avui també, d’aquells que no paren de parlar de la importància de les institucions i que menystenen l’organització popular. És que no saben que dins la legalitat monàrquica espanyola actual no serà possible la independència? I que la nostra força serà sobretot l’arrelament de l’independentisme en les assemblees territorials?

Els partits del parlament d’avui, com aleshores,  no estan interessats en el desenvolupament d’una Assemblea Nacional Catalana que pugui expressar lliurement la voluntat popular en l’avanç cap a la Independència, i aquest nou projecte sorgit de les Consultes sobre la Independència es veu sotmès ara a manipulacions i pressions dels partits polítics que han utilitzat, en aquesta convocatòria del 20 de novembre, per exemple, tant les consultes mateixes com símbols i instruments de l’ANC per a fins propagandístics partidistes.  S’atreveixen a trencar la neutralitat i la transversalitat a què s’havien compromès tots els membres d’aquest projecte unitari en el seu desplegament i posen en perill un instrument valuós d’organització popular.Si es vol construir una Assemblea Nacional Catalana arrelada al territori i representativa de la voluntat independentista caldrà que la voluntat democràtica dels seus membres s’imposi, i que els intents de manipulació siguin aturats. No es pot matar encara una altra vegada l’esperança d’un poble.

PS2: **

(Nota a l’actualitat: benvolguts lectors d’aquest post, sembla que els coses continuen de la mateixa manera, fixem-nos que des de fa temps hi han empresonats joves anticapitalistes, llibertaris i alternatius i ara també ja els nostres presos polítics i activistes independentistes, fins ara que no ens afectava en carn pròpia veiem unes pintades a les parets de les que no en feiem ni cas, aquelles que diuen “llibertat prexas” prexas o preses llibertàries. Per altra banda a petits partits o líders independentistes com Santiago Espot i la seva “Força Catalunya” o Jordi Fornas i el seu UPDIC, Directe-68, etc són negats i amagats per la mateixa TV3 que no s’està mai de posar en primer temps els grups i persones més tòxics i enemics de Catalunya com Vox, Ciutadans -Ribera, Arrimadas, Carrizosa, i fa pocs dies una iniciativa anomenda “Sobiranies” que en dos dies ha sortit com un bolet i ja es llueix durant 30 minuts al mateix FAQS o mai s’hi ha convidat Víctor Alexandre, Núria Cadenes, Santiago Espot i tants altres defensors de la Independència de Catalunya, totalment possible i totalment necessària.)

PS3:  
ERC arriba tard, ara ja no volem UNITAT ESTRATÈGICA. Ara toca UNITAT PER LA RUPTURA … PARLEM  !!*!!

  

   

PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA:                                                     
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *