Com que Mas se’n va sortir, i el canvi que el carrer volia era tan enorme com concret, i tot es va acabar avortant, ara som en una dimensió desconeguda. Tots els canvis de consens que vam anar guanyant a poc a poc, tots els marcs que vam aconseguir desplaçar, tots els conceptes que els nostres Mitt Romneys es van apropiar per controlar-los, han quedat obsolets. Com si haguéssim estat escrivint un document, en un Word, durant anys, i les modificacions que hi hem anat fent ja no servissin per a res: desar els canvis significa convertir el relat –l’autodeterminació, la desobediència, la independència– en una realitat material, i no hi ha la força per a fer-ho perquè durant l’escriptura ens han buidat el significat.

Això crea un desajust. El marc mental del carrer i les condicions polítiques estan desfasats, i ningú no sap què fer. Per això els nostres dirigents proven un recurs que no és natural: no desar els canvis. La manera d’aplicar-lo és tornar deu anys enrere, com si res no hagués passat, i això genera tensió i amargor. Junqueras ho va copsar de seguida i per això va fer servir Tardà, que deia traïdors als joves que no fessin la independència, i Rufián, que va prometre abandonar el congrés fa tres anys, per a recuperar les tesis més neutralitzadores de Carod. Per això ara flirtegen amb l’estatut i altres trampes similars. Per això Pascal i la seva tropa parlen altre cop de finançament, d’encaixament i d’altres animals que ara ja sonen mitològics. Per això es va fundar el Tsunami Democràtic.

I per això, també, soldats perduts de la CUP s’alien amb els comuns per a ressituar els seus propis conceptes. Parlen de sobiranies i de catalanisme d’esquerres quan ja no en parla ningú que anheli canvis de debò per comprar un lloc al panorama que ve després de la desfeta. Anna Gabriel, a l’exili, i Quim Arrufat, que havien d’empènyer convergents i republicans cap a la unilateralitat, compartint ‘un espai on puguem debatre i analitzar’ amb Jéssica Albiach, que ara dirigeix la nova Iniciativa i que va ensenyar el ‘no’ a la càmera el dia de la no-declaració, exactament igual que Coscubiela i Rabell. És d’un cinisme esclatant que vulguin fer-nos creure que no té cap transcendència política, com si els seus noms ja no signifiquessin res, com si fossin una colla que queda per fer-la petar, amb el típic suport d’un multimilionari que, bah, tampoc no és ningú.

Tot plegat ens hauria de fer veure que estem sols. I que sempre ho hem estat. El poder del carrer no variarà mai, ni aquí ni enlloc. Només varia la capacitat del sistema per a contenir-lo, apropiar-se’n i esfilagarsar-lo. I per aprendre la lliçó que, quan el vent torni a bufar a favor, mai més no hem d’abaixar l’aposta ni compartir-ne el control amb qui l’ha d’aplicar institucionalment.”  (Ot Bou Costa)