Compliment del Mandat de forma concreta, massiva, decidida, sostinguda, persistent.

Monòleg davant el darrer escrit de Julià de Jòdar “Amagar les cartes”
«Generar nous recursos per a tornar a l’ofensiva en millors condicions?»

Resposta: -Edificar la República Catalana Independent, cercar, idear, crear, aplicar nous recursos, preparar-nos, actuar, coordinar-nos en el Compliment del Mandat de forma concreta, massiva, decidida, sostinguda, persistent.

Sembla que oblidem fàcilment que ens hem compromès a obeir la veu del nostre Poble, no pas veus alienes. Alguns entenen més bé la paraula “desobediència” de les veus alienes naturalment. Per què compliquem tan les coses? tot és més senzill!

El Primer d’Octubre vam emetre el Mandat, obeïm-lo al màxim tant per cent que puguem, no l’oblidem!

Fem això, juguem les cartes:

a) Reafirmar el 1r d’octubre.

b) Posicionem-nos respecte a l’acompliment de la DUI i el 27 oct., disposició a completar i camí o camins per fer-ho.

c) Creem-ne les imatges motivacionals* del poder de la incipient República Catalana Independent. Elaborar-la, construir-la, comunicar-la.  (Aquelles imatges

d) Fem el nostre Compromís personal pel dia ‘I’.

e) Fem el Manifest sobre el convenciment del MANDAT (contra les opinions desactivadores i retardatàries. Alguns diuen que eren al Procés? segur que hi eren o ho feien veure? Els que sí que hi som encara som els innegociables, lleials i unilaterals defensors de la Proclamada i incipient RCI.

f) Prenem consciència del sentit d’unitat de fet entre tots els defensors i constructors de la República Catalana Independent, des dels CDR fins als CLR, passant per tots els altres catalans, també organitzacions i associacions i els seus subgrups, comunitats i famílies, tots actors i lleials del 1r oct 2017, tots ells membres de fet del MxI ‘Moviment Independentista’.

*“Cap projecte no es veu viable abans de plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així doncs, els artífexs que inculquin en cada català la clara imatge motivacional de la seva Independència com a poble, esdevindran els qui anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-la a terme.” Preludi de la Independència. Carles Muñoz Espinalt, 1992

Salvador Molins, Consells Locals de (i per) la República.
“APODEREM-NOS. En compliment del Mandat del 1r d’octubre del 2017”

Llegint Julià de Jòdar i trossejant-lo:  “Amagar les cartes”
Els entre parèntesis són meus. La Negreta per ressaltar. Alguns punts i aparts afegits
Text extret de Vilaweb:
https://www.vilaweb.cat/noticies/amagar-les-cartes/

El catalanisme que no accepta l’statu quo sorgit de la integració del catalanisme antifranquista en el règim monàrquic  ha de portar la seva lluita al terreny de la clandestinitat i de la marginalitat política (no se’n pot moure), tot i que amb efectes persuasius sobre un gruix de moviment social que pot alterar la pax sociovergentla temptació de provar la via basca demostrarà els límits tant de la capacitat logística i estratègica d’aquest moviment com les limitacions de la societat catalana per acceptar una alternativa diferent de la de la monarquia constitucional: igual que amb els fets del Palau del 1960, la condemna a Espanya del Tribunal d’Estrasburg el 1986 pel cas Bultó (Antonino Massagué, fotografia mural) i la ràtzia del jutge Garzón contra l’independentisme als Jocs Olímpics del 1992 marquen un abans i un després pel que fa a la lluita sense intermediacions entre l’independentisme i l’estat.  (Àngel Colom, Pilar Rahola, … Víctor Alexandre “Jo no sóc espanyol”) (Carles Muñoz Espinalt, Santiago Espot, Encarna Parreño, …) (Som 10 milions) (BIC) (Catalunya Acció) (Sobirania i Progrés) (Sobirania i Justícia).

En aquesta tessitura, els partits catalanistes integrats en el sistema monàrquic de poder i representació accepten tàcitament o explícitament la persecució de l’independentisme per mantenir-lo en una marginalitat que permeti el control sociopolític a partir de la rutina electoral i la pau social  (El falaç ‘oasi català’, mentre els catalans restem obedients, ajupits i callats). (En aquest sentit Jordi Pujol, polític i President, va alienar sempre els defensors de la independència de Catalunya, aquest és el seu pitjor llegat mil vegades més greu que el fet dels diners no declarats que finalment el va defenestrar)

La relació desigual entre les estructures de poder de l’estat i (l’autonomia catalana) les autonomistes, en part subjectives, en part atiades per l’escanyament econòmic i l’esclerosi del pacte autonòmic, porta a l’esclat de l’estatut del 2006, en què l’independentisme minoritari, el de les cartes amagades, desenvolupa una campanya d’oposició a cel obert i posa les bases per a esdevenir un moviment de masses: la manifestació del febrer del 2006 de la Plataforma pel Dret de Decidir n’és la primera mostra, amb 80.000 manifestants (perdó, jo hi era, segons la Wikipèdia espanyola forem un milió de manifestants).

En aquell moment  l’independentisme  s’amalgama amb nous corrents de pensament per obrir una escletxa en la manera d’entendre la democràcia, la participació i, en definitiva, la resolució de la qüestió nacional a la llum del dia: les consultes per la independència, la manifestació d’Òmnium del 2010 contra la sentència del TC, la fundació de l’ANC i la participació electoral de la CUP a les autonòmiques del 2012 en són les fites més aparents.

D’aquí a la possibilitat de generar una nova hegemonia catalanista –aquest cop, amb la independència com a estratègia– hi havia un pas:  a partir de la manifestació de la Diada del 2012, el catalanisme integrat en l’ordre monàrquic fa un tomb, és obligat pel moviment de masses a encarar-se amb l’estat i obre una escletxa en el sistema de dominació espanyola iniciat quaranta anys abans. Després de la consulta del 9-N del 2014, i abans de guanyar les eleccions (del ’27-S’) del 2015, aquest independentisme de masses, correlatiu a les grans manifestacions de la Diada des del 2012, ensenya clarament les seves cartes amb tanta convicció i intensitat com improvisació i ingenuïtat, atès que una part molt gruixuda del moviment no ha madurat prou per a passar de la legitimació de l’autonomia al clam per la independència, que farà el pas a la majoria d’edat a una velocitat vertiginosa quan pateixi en pròpia carn els cops per la seva gosadia democràtica arran de l’intent d’autodeterminació massiva del Primer d’Octubre del 2017.

Però, a diferència del catalanisme antifranquista, l’estat no permetrà al moviment de masses independentista introduir la seva dinàmica dins el sistema constitucional

i el condemnarà a una marginalitat de facto –incloent-hi l’obstrucció continuada (el què hauríem d’estar fent els independentistes, deixem una vega més, els nostres capdavanters actuals, deixen que ho faci Espanya contra nosaltres, com ja el mateix Puigdemont va deixar que fos Rajoy qui prengués les decisions en la matinada del 28 d’octubre del 2017) per a impedir que governi amb plenitud les institucions pròpies–, que abasta des de la repressió brutal de l’1-O, l’aplicació del 155, la condemna de líders socials i polítics en un procés judicial sense garanties, la persecució continuada del moviment en tots els àmbits, fins a l’aplicació a penes dissimulada del 155 en l’administració sanitària arran de la crisi de la covid-19.

En vista del fracàs de l’octubre del 2017 en la consecució de l’objectiu immediat de la independència, el moviment independentista està obligat a generar nous recursos per a tornar a l’ofensiva en millors condicions.

I aquests recursos no els pot esperar de lideratges caducats, de partits massa entotsolats en la disputa pel petit poder autonòmic –virant a regional–, ni d’especulacions teòriques amb regust de patronatge electoral –en aquest sentit,

hi ha qüestions que no són teoritzables en termes de sobiranies esqueixades, sinó que es necessita capacitat i voluntat resolutives a peu d’obra per a entendre-les en la pràctica de cada dia, i no pas en despatxos o aules: els presos i la repressió, la pèrdua de llocs de treball i la crisi econòmica que se’ns tira a sobre, les llibertats individuals i els drets socials no tenen cap més sortida, després de l’experiència d’aquests anys, que la lluita concreta de cara a la creació d’una sobirania única, en forma d’estat propi, que les coaguli i les protegeixi contra els embats de l’estat espanyol i del capitalisme depredador que representa.

Però tot allò que no sorgeixi de les entranyes del moviment concret, de la recuperació del terreny social, de la reunificació estratègica des de baix, i de la formació d’un nou grup dirigent, no permetrà de pensar en una sortida a curt termini que no es basi en el mer voluntarisme i, per tant, en la repetició dels errors comesos.

S’ha de tenir present, per començar, que l’independentisme té la unitat seriosament malmesa per dalt i per baix, tant a les institucions com al parlament, al carrer i entre els intel·lectuals

–la generació antigloblalització de Gènova i Praga, el 15-M i l’anticapitalisme independentista comença a plegar veles davant la tasca descomunal de fer la independència per a crear un estat propi, de manera que es refugia en parcel·les (‘sobiranies’) on es troba més còmode sense

plantejar un pla unitari que les faci desembocar en una alternativa política general (‘sobirania’); a més a més,

les pròximes eleccions autonòmiques poden significar, a banda de les disputes pel poder regional, una renovada acceptació, més o menys tàcita o calculada –ara

les cartes marcades seran els diàlegs de taula i sobretaula eternitzats–, de l’ordre monàrquic i, en conseqüència,

1 – la cristal·lització irreversible de la fractura en termes estratègics: o

2 – alliberament o

3 – submissió renovada,

perquè, de mitges tintes, no n’hi haurà.

 

Per superar aquesta fractura, caldrà

1 – amagar de nou les cartes enfront de l’estat i els seus servents (confessos o no),

2 – fer tasca de talp i

3 – dotar el moviment d’una unitat basada en

3,1 – noves eines de coneixement,

3,2 – noves eines organitzatives i

3,3 – nous lideratges,

3,4 – sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en el temps i

3,5 – sense abandonar la lluita concreta, massiva, decidida i sostinguda en l’espai

3,6 – per una nova autodeterminació democràtica de masses, que hauria de significar, ras i curt, guanyar la sobirania en aquesta part de la nació.

3,7 – (o compliment del Mandat de forma concreta, massiva, decidida i sostinguda.)

Combinador d’aquest post:
Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del BIC. Anteriorment membre o soci de ‘Som 10 milions’, Catalunya Acció, UPDIC, ANC, ÒMNIUM.  CDR*BicCol·laborador de l’OAC


PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA:                                                     
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *