Qui ha de governar Catalunya? El “Consejo de Castilla” potser?

 

Preparem una Força Política unitària i una Plana Major.

Qui ha de governar Catalunya? El “Consejo de Castilla” potser?

Ho tenim, avui? Tenim algú que li digui a Europa que no volem seguir el joc d’Espanya. Tenim algú,  que cerqui aliances amb potències estrangeres per aturar la follia d’Espanya? on són els nostres capdavanters, a la presó, a l’exili, a casa seva, …?

Necessitem una força unilateral amb una plana major decidida i eficaç.
Si seguim pendents d’Espanya ho perdrem tot.

La Unitat estratègica, les Primàries, un quart partit, la Via Bàltica, la voluntat fèrria de Reafirmar-nos en el que vam votar el 1r d’octubre, en complir-ne el Mandat, en completar la DUI, en encarar-nos amb Espanya, poble i governants.

Vicent Partal en l’Editorial d’ahir ens preguntava “Estem preparats per treure el nostre profit definitiu d’una nova ensulsiada espanyola que es presenteix en l’ambient social i polític de la seva capital?”

Partal també ens parlava de la anomenada “batalla d’Urquinaona”.

Sense una direcció política decidida a completar la DUI del 27 d’octubre del 2017, de poc serviran Urquinaones, aeroports ni grans manifestacions. 

Qualsevol acció del Poble ha de ser capitanejada d’una forma política per algú que tingui ben clar l’objectiu. Si no hi ha aquest algú, la gent del Poble, només serem carn de canó, i tot el que fem no servirà per a la Independència. Qui passi al davant, si no és dels nostres i està compromès amb la Independència Plena de Catalunya, girarà el nostre esforç i sacrifici per als seus interessos i les seves obediències, i aleshores tot quedarà de nou en res.

No sabem si Espanya explotarà, si ho fa, i ens atrapa sense aquests lideratges i sense una organització forta entorn d’aquests lideratges i del Poble Independentista, ens arrossegarà més endins d’aquest forat negre que ens ho xucla tot.

Per tant la solució és preparar-nos, edificar aquesta organització o força i com en unes maniobres tàctiques preparar l’embit. És una de les nostres feines més immediates.

Del que tenim ara, partits polítics espantats i dividits no ens en podem refiar gens, no ho tenen clar, no hi estan disposats, no es posen d’acord, això si no opten per tornar a la dependència d’Espanya cada vegada més absoluta.

Els costos de la dependència que Catalunya pateix sota el domini d’Espanya són immensos, ho sabíem, però quan no vam completar la DUI aquella tarda i vespre del 27 d’octubre del 2017 no ens ho podíem imaginar d’una manera tan crua, ara ja no es compte per milions d’euros diaris sinó per vides humanes. Les retallades que ens ha obligat a fer Espanya mentre se’ns queda 40 milions d’euros diaris ja han costat, fins al dia d’avui, 11666 morts. 

Com encararem el futur sense la Independència Plena que ens faci útils i responsables per a tota la nostra gent i per als altres Pobles? Demanat permís a qui ens vol eixuts, morts i callats? a qui se’ns queda les mascaretes, ens pispa els diners i empresona la nostra gent?

Els “Unilateralistes”, els que som conscients de que la Independència té un preu però la dependència encara el té infinitament més gran, els que sabem que Espanya no dialoga ni dialogarà, els que sabem que internacionalment primer és la unilateralitat i després l’entesa, nosaltres que som conscients del risc de que espanya exploti i nosaltres siguem els que amb ella petem, nosaltres hem de preparar-ne l’eixida. Serem capaços de fer-ho?

Salvador Molins i Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del BIC. Berguedans per a la Independència de Catalunya.

 

Qui governa l’Estat?

En tots aquests anys d’enfrontament amb l’estat espanyol, ens hem encaparrat una vegada i una altra a identificar el nostre adversari tot sovint amb un partit polític, com si només n’hi hagués un que mira d’escapçar-nos les ales. O amb el govern espanyol, com si els governs en comptes de governar manessin de debò. I després de l’Octubre potser hem començat a entendre que és l’estat, no aquest govern ni aquell partit, sinó l’estat impersonal i fred i calculador, el que se’ns ha plantat al davant. Una mica de tot això parlava aquest mail obert, publicat el 19 de gener.

Qui governa l’Estat?

Passen tantes coses, i gairebé totes alhora, que de seguida tot sembla vell i, alhora, queda massa per dir. Entre la promesa de càrrecs del govern espanyol, l’emocionant presa de possessió dels escons europeus per part del president Puigdemont i el conseller Comín, els intents d’inhabilitar de manera humiliant el president de la Generalitat i el que encara hi vulgueu afegir, jo ja he perdut el compte dels dies que falten perquè es constitueixi la promesa taula de diàleg entre governs. Se’n deu acostar l’hora, això sí, perquè n’eren només quinze i ja en fa uns quants que, per iniciativa del president Torra, els nostres es van reunir per poder dir que havien arribat a un acord de mínims sobre el que n’esperaven, i després la meitat dels partits presents al Parlament va fer tres quarts del mateix, entre els escarafalls habituals de la meitat que no hi va voler anar.

Doncs sí: si no hi ha algun nou gir de guió poc o gens sorprenent, d’aquí a no res el president Torra es reunirà amb el president Sánchez i, amb la discreta solemnitat que imposi la previsible inflamació de les cavernes, declararan constituïda la mesa de diàleg entre governs. On tot indica que, en el millor dels casos, els nostres voldran fer calendari de l’exercici del dret d’autodeterminació i del procés d’amnistia, amb més bones paraules que no mesures contundents de pressió —si no és que el Tsunami s’acaba de decidir a reaparèixer com fa uns dies anunciava—. I mentrestant els altres imposaran, més o menys capciosament i en el millor dels casos, un estira-i-arronsa que culminarà, ves quina gran sorpresa, amb l’estatut del 2006, ara ben disfressat i empolainat però encara més ribotat. Ei, i tot això, això sí, en el millor dels casos.

Però se’n pot esperar gaire més? Deixeu-me fer una mica de memòria, per dir-ho així.

Aquest juliol farà deu anys que ens vam treure col·lectivament la son de les orelles i vam encetar la fase on som del procés d’alliberament nacional. I tot al llarg d’aquesta dècada hi ha hagut molts moments que hem actuat com si davant tinguéssim un govern presidit pel capitost d’un partit polític. I prou. Em sembla que a força de trompades hem acabat entenent que la cosa no és ben bé aquesta. Que més que unes persones, unes sigles i unes ideologies, que també hi són, i ben concretes, el que hi ha davant nostre és l’Estat. L’Estat, així, amb majúscula.

I és l’Estat així amb majúscula, que és com se sent l’estat espanyol des de la seva estructura més superficial fins a la més profunda i pregona que us en pugueu imaginar, el que s’ha vist posat en perill a mesura que aquesta dècada ha anat avançant i, lluny de desinflar-nos, hem pres cada vegada més consciència de la nostra força, dels nostres objectius i de les renúncies que no estem disposats a fer. És l’Estat així amb majúscula el que ha anat movent amb més o menys traça els fils del govern de torn, ara amb l’impassible Rajoyal capdamunt —no us recordava algun d’aquells ninots del ventríloc aquell oficial de la tele franquista?— ara amb Sánchez, el màdelman supervivent. És l’Estat que quan ha convingut ha tret l’espantall gros, vull dir el titella aquest que porta uniforme de rei. És l’Estat que, quan més magre ho ha vist, ens ha llançat a sobre policies i guàrdies civls, ben patriotes tots ells. I és l’Estat, sempre amb aquesta majúscula ostensible, el que ha decidit tornar a posar amb calçador les coses al seu lloc a través dels seus jutges i fiscals.

I ara preguntem-nos: qui el governa, l’Estat? El seu govern de pa sucat amb oli, sobretot aquest tan poc afí que tenen ara, segur que no. Per això em sorprendria cosa de no dir que de la taula entre governs en pogués sortir res que no fos un altre brindis al sol, simple paper mullat, foc d’encenalls i para de comptar. L’Estat, ingovernable com és, no ho permetria.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S’ha dedicat sempre a la promoció d’activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica “1991 Revista magnètica”, el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral “Idees Revista de temes contemporanis”. Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s’ha especialitzat en tecnologies de l’escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol “La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura”. Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes “Moments feliços”.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *