Complim el Mandat del 1r oct: Fem Catalunya respectuosa amb la natura i els animals.

Marta Tafalla:  Maltractem els animals, … molt !  massa !
Si no parem de maltractar el món desapareixerem molts.

Ecoanimal, de Marta Tafalla”   un assaig en què alerta de la catàstrofe que significa continuar destruint la biosfera i tractar l’entorn i els animals com a mercaderies”

—————–

“Si només reaccionem quan el problema ja el tenim al damunt, malament’ La filòsofa alerta que el maltractament als animals té unes implicacions sanitàries i és un focus de malalties infeccioses · Com va passar amb la sida o amb l’Ebola, el coronavirus és una conseqüència d’aquesta pressió a la vida salvatge.”

————–

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-marta-tafalla-covid-19-coronavirus/

per Anna Zaera

La pandèmia del coronavirus no és una crisi que surt del no-res. Els ecologistes fa anys que alerten que, si no prenem mesures serioses, ens encaminem vers la catàstrofe ecològica. Aquest col·lapse té moltes cares. Del canvi climàtic, que pot arribar a desertitzar moltes terres actualment poblades; la contaminació dels rius i els mars o també aquests virus que s’estenen pel planeta i posen en risc la salut de milions de persones. Marta Tafalla (Barcelona, 1972), doctora en Filosofia i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dedicat bona part de la seva carrera a estudiar la relació que tenim amb la naturalesa i els altres animals. Acaba de publicar Ecoanimal, una estética plurisensorial, ecologista y animalista (Plaza y Valdés Editores), un assaig en què alerta de la catàstrofe que significa continuar destruint la biosfera i tractar l’entorn i els animals com a mercaderies. Hem parlat amb ella quan fa dues setmanes que vivim confinats.
Es parla de crisi sanitària. És una crisi també ecològica i social?
—El problema bàsic és que els éssers humans ens dediquem d’una manera terrible a maltractar les altres espècies i degradar ecosistemes. Anem fent malbé el teixit de vida que és la biosfera. Això ho fem, en certa manera, perquè en les societats industrials tenim aquesta cosmovisió que nosaltres estem per damunt de tot. Pensem que els altres éssers vius són instruments que podem utilitzar com vulguem.
Report diari sobre el coronavirus
Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.
La biosfera troba mecanismes per a rebel·lar-se.
—Nosaltres pensem que, passi què passi a la natura, a nosaltres no ens afecta. Aquest mal, un cicle rere un altre, torna sobre nosaltres. Som un animal ecodependent que depèn de la biosfera absolutament per tot. Per respirar, per beure aigua neta, per menjar, per tenir materials amb què fabricar coses. Això ens passa amb el canvi climàtic i amb aquesta pandèmia.
L’origen del coronavirus té a veure amb el maltractament animal.
—Sí. L’origen del virus són aquests mercats d’animals vius que hi ha a la Xina però també en més països asiàtics. Els caçadors hi porten animals que acaben de caçar. Molt sovint vius, ferits o moribunds. Rèptils, amfibis, ocells, petits mamífers, micos o peixos. Aquests animals els amunteguen. Sovint s’hi estan hores o dies, sagnant, pixant i fent tots els excrements els uns a sobre dels altres. Si t’ho mires d’un punt de vista ètic és d’una crueltat extrema, però si t’ho mires d’un punt de vista higiènic és una fàbrica de patògens.
Mercats sense mesures sanitàries.
—Els científics han avisat molt sovint que aquests mercats són molt perillosos. De fet, fa uns quants anys a la Xina ja va sortir un virus molt similar a aquest i fa molt de temps que se sap que aquest maltractament brutal als animals també té unes implicacions sanitàries i és un focus de malalties infeccioses. A més, també hem de pensar que malalties com la sida o l’Ebola també han sortit de menjar animals salvatges. Tota aquesta pressió que es fa sobre els animals salvatges al final torna contra nosaltres.
Els humans cada vegada prenem més espai a la natura.
—Els humans cada vegada ens reproduïm més. La nostra població i les nostres ciutats no paren de créixer i alhora necessitem més camps de cultiu i més terreny. Cada vegada anem envaint més els ecosistemes naturals. Talem boscos i fem plantacions de monocultius. Així anem debilitant els ecosistemes i fem una pressió enorme sobre els animals salvatges.
Fa quinze dies que va començar a casa nostra la crisi del coronavirus. Seguim les xifres de contagiats i de morts però encara no hem pogut fer un diagnòstic clar de per què hem arribat a una situació tan dramàtica.
—Jo crec que el pitjor d’aquesta crisi és que no es parla clarament de les causes. És veritat que en moments d’urgència el primer és atendre els malalts i intentar disminuir els contagis, però també és molt important d’explicar a la ciutadania d’on surt aquesta pandèmia i sobretot explicar que, si no canviem d’actitud, n’hi haurà més. Igual que va sortir la sida i l’Ebola, si no en mirem les causes, rere aquesta pandèmia en vindrà una altra.
Hi reaccionem tard.
—Molt. Des dels anys seixanta i setanta ja tenim molta informació que ens diu que aquesta forma de vida que hem construït les societats industrials és molt perillosa. No hem estat capaços de canviar les nostres formes de vida, ni d’habitar el planeta d’una manera més sensata. En realitat, hem empitjorat a partir d’aleshores. Sap greu d’espantar la gent, però no sabem com és de perillosa la situació en què ens trobem.
Com és?
—La  por més gran és que s’ajuntin molts dels problemes que tenim, ‒el canvi climàtic accelerat, problemes de contaminació, problemes de sequera o aquestes pandèmies‒ i no els puguem gestionar.
Aquests dies els índexs de contaminació a les ciutats grans han baixat radicalment. Ha estat un decreixement forçat. Creieu que es podrà mantenir?
—El problema és que el decreixement l’hauríem de fer de manera urgent però sensata. Aquests dies veiem que aquesta aturada afecta de manera diferent les persones en funció de la seva classe social. Les famílies més benestants podran resistir millor la crisi que les més empobrides. Per tant, a l’hora d’organitzar un decreixement, hauríem de tenir molt en compte que els que més han de decréixer són els que més tenen. A més, els qui fan les feines més fonamentals ‒les que netegen, els qui venen els aliments o els transportistes‒ sovint tenen les condicions de treball més precàries.
Creieu que serem capaços de fer aquest aprenentatge?
—Una de les meves pors és que, si superem aquesta pandèmia, tornem a llançar-nos a la forma de vida anterior, al consumisme absolutament embogit. La por que tenen molts experts és que, si no comencem a decréixer de manera organitzada, la natura ens hi obligarà. I amb la natura no et pots asseure a negociar. No li pots dir ‘doni’m un mes més, que m’ho penso.’ Una de les coses que més espanten del canvi climàtic són les collites. Si ens quedem sense collites, molts de nosaltres morirem de gana. I els científics ens diuen que d’aquí a trenta anys tot el sud d’Espanya serà desert. Si només hi reaccionem quan el problema ja el tenim al damunt, malament. I això ha passat amb aquesta pandèmia.
Aquests dies experimentem amb una altra gestió del temps. Treball a casa, menys consum. Creieu que això pot ajudar en aquest canvi de marc mental?
—Hi ha una filòsofa que a mi m’agrada molt, que es diu Carmen Velayos, que explica que una de les raons que hi ha darrere d’una societat tan destructiva és la manera com entenem la felicitat. Una manera de pensar societats millors demana de construir concepcions de la felicitat diferents. Ara resulta que hi ha gent que té temps de pensar què és realment important en la seva vida, què la fa realment feliç. Una vida més lenta, més tranquil·la, et pot donar una felicitat molt més profunda que no pas activitats que impliquen més cost per a la natura, com són els viatges o aquest consumisme compulsiu. Aquest anar a Malàisia per passar-hi una setmana, després tornar, després agafar un altre avió. Tenim l’ideal social de fer moltes coses i fer-les molt de pressa. Però si et pares a pensar, realment has estat tan feliç? Aquests dies segueixo molt a la xarxa l’activitat dels observadors d’ocells. Com que no poden sortir al camp, han començat a explicar els que veuen des de la seva finestra, n’enregistren els sons i els envien a més gent… Això ens fa valorar molt la importància de les ciutats verdes. En una situació així, tenir una finestra que dóna a un parc és un tresor. I això ens hauria d’empènyer a intentar redissenyar les ciutats perquè tinguin més zones verdes. Als altres països europeus hi ha ciutats molt més verdes. Nosaltres no hem cultivat gaire aquesta connexió, però crec que és una connexió que t’ajuda a viure millor.
El fet de teletreballar possiblement pot afavorir que no s’acumuli tanta gent a la ciutat i es pugui treballar al camp.
—Sí, jo crec que en molts països europeus tenen aquest model de moltes més ciutats petites repartides i més verdes. El teletreball podria contribuir a descongestionar les ciutats. És cert que molts pensem que una manera de solucionar aquest problema de les zones rurals buidades és el teletreball, però tenir internet és altament contaminant. Per l’energia i per tot el que implica fabricar dispositius d’obsolescència programada.
Durant el Glòria vam veure molts ajuntaments que havien optat per mesures dures per a guanyar terreny al mar. Es nota que no hi ha una consciència compartida o un criteri homogeni a l’hora de resoldre aquests avisos de la natura.
—Jo crec que en les societats industrials ens hem creat una cosmovisió de la realitat que és completament falsa, però és tan arrelada que no la volem canviar. Pensem que els animals i la terra són una mercaderia. I que, fem què li fem, a nosaltres no ens passarà res. Ens diuen que hi haurà una extinció en massa d’espècies. I la gent pregunta: ‘Però quan? Perquè jo aniré a comprar al supermercat igual.’ A més, ja fa milers d’anys que destruïm el planeta i això és una cosa que tampoc no tenim clara. Els humans exterminem espècies de ja fa cinquanta mil anys. És a dir, l’acumulació de desastre, de capes de destrucció, és molt més greu que no ens pensem. De vegades, quan anem als parcs nacionals d’Europa, Amèrica o Austràlia diem: ‘Ah mira, això és la natura salvatge!’ Doncs no. Aquella natura també és una natura molt degradada. Perquè les espècies que hi hauria d’haver també les van exterminar els nostres avantpassats.
Considereu que aquesta amenaça mediambiental no és un tema que formi part de l’agenda política i social?
—Jo crec que tenim una classe política que d’aquests temes no en vol parlar. No vol parlar de ciència, no vol parlar d’ecologia. Però els intel·lectuals també menyspreen aquests temes. Per exemple, és molt significatiu que quan es parla de veganisme la gent faci conya: ‘Aquests pijos insuportables!’ Per a moltíssima gent és impossible de parlar-ne seriosament. Doncs societats majoritàriament veganes no tindrien pandèmies com aquesta.
I en la filosofia també s’ha estat molt antropocentrista.
—Sí, hi ha hagut molts discursos abstractes al voltant de l’home. Tota l’estona anem repetint els discursos que vénen de Plató, que són antics i carques. No som capaços d’afrontar els problemes reals que tenim com ara el fet de destruir la biosfera.
Vós expliqueu en el llibre que vau néixer sense olfacte i que aquesta condició us va ajudar a fer-vos preguntes sobre la percepció i la manera de relacionar-nos amb l’entorn. Ha tingut res a veure aquest fet amb el vostre interès pel món natural?
—Jo vaig néixer sense olfacte i al principi ni la família ni els metges li donaven importància. A mi em sorprenia com podien no donar-li importància. De gran em va fer revalorar moltes coses, sobretot la nostra relació amb el cos i amb la percepció. Em cridava l’atenció que l’olfacte fos considerat un sentit una mica animal i que els humans consideréssim la vista com el sentit més important. Hi ha un menyspreu dels sentits més corporis. Aquest menyspreu a l’olfacte és un menyspreu del cos.
S’ha separat la racionalitat de la percepció del cos en el pensament filosòfic?
—Sí, però els bons pensadors ecologistes com Thoreau reivindiquen també el cos, i el fet d’entendre’ns com un animal. De fet, parlen de la capacitat de gaudir d’aquest cos, perquè el cos és una font de plaer i felicitat. Com la natura. De vegades, les propostes ecologistes són aixafaguitarres, però si llegeixes Thoreau, que és un dels grans pensadors ecologistes, veus que a Walden ell gaudeix de la temporada que passa al bosc.
Creieu que hi ha perill d’acabar comercialitzant aquestes experiències de contacte amb la natura? Banys de bosc o retirs zen venuts com a producte?
—És que la gent és molt terrible. Aquest sistema capitalista s’ho menja tot. Jo em podria imaginar perfectament una empresa que organitza retirs a l’estil Walden. Això ho ha explicat molt bé Richard Louv, que és qui es va inventar el terme trastorn per dèficit de natura. Ell explica que els nens ja mai no juguen sols perquè els pares ja contracten una empresa que els dissenya jocs i rutes i ja no poden ser espontanis.
Què aconsellaríeu per a aquests dies de confinament?
—Fer-se un hort encara que sigui en una terrassa, un pati o un balcó petit. O fins i tot dins de casa. Això et permet de redescobrir aquesta relació amb els aliments. El petit plaer de cultivar algunes de les cosetes que després et menjaràs és una experiència molt maca de connexió amb la natura. Pots aprendre molt del funcionament de les plantes, com es relacionen entre elles, els cicles de l’any, la meteorologia, com fer compost. Els discursos ecologistes de vegades són molt abstractes, parlen de xifres, i si no hi estàs familiaritzat no entens què diuen. Hem de fer que la connexió amb la natura sigui més íntima i personal.———————-Extret de Vilaweb

People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ


Comentari de Francisco Borràs:

Totalment clar, l’independencia no servirá de res sino cambiem totalment de vida, els espanyols son rucs però nosaltres també, vinga comprar roba, menjar mes del compte, vinga medicines i viatjar com mes lluny millor, peró fen turisme que no serveix per res, Les criatures no saben jugar soles, creuen que tot ho farán els robots. Els pares no poden ensenyar res als seus fills que no sigui fotre el dropo, Asia va endevant mentres Europa y America no foten res de bo, ens estimem mes el quissus que els fills.

Haurem d’espavilar-nos abans de donar lliçons…

Francisco Borràs, Berga

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *