“”no pensem ni rendir-nos, ni callar, ni aturar-nos ni deixar de lluitar.” (Jordi Martí Font)

 

Coincideixo en aquest principis de Jordi Martí Font.
Ho he extret de laRepública.cat

Salvador Molins,
Consell Local de la República Catalana Independent, del Bic
Berguedans per a la Independència de Catalunya.

————————–

CAP COMPLEXITAT NO ÉS INABORDABLE NI EXCUSA L’ENEMIC NI LES SEVES PRETENSIONS (Algú ha insinuat”és que ho tenen molt difícil, que tot és molt complexe, que no hi poden fer res …? o allò de “tenir govern no vol dir tenir poder”

Cap complexitat ens pot fer creure que l’Estat no és enemic”

Jordi Martí Font

“Ni intento ni vull justificar les posicions de qui ha decidit uns moviments que, penso, són un autèntic suïcidi per als moviments de transformació social i nacional als països Catalans. I en aquest sentit, que tinguin ben clar els manaires de l’Estat que

“no pensem ni rendir-nos, ni callar, ni aturar-nos ni deixar de lluitar.”

I que també ho tinguin clar aquells que, fins ara al nostre costat, opten per tàctiques i acords que els poden situar automàticament a l’altre costat del camp de joc.

No ens rendim ni seguirem les seves passes, però tampoc situarem totes i cada una de les opcions que no siguin exactament les nostres com a enemigues. Realment, això seria de molt ximples o directament una forma de renunciar a canviar res.

Ara bé, potser hi ha algunes coses que val més que tinguem clares ara que sembla que es vulgui fer una altra neteja de cara a qui sempre l’ha tingut bruta.

En l’actual situació,

1 – de cap de les maneres podem caure en la trampa de netejar la imatge del PSOE
, una organització tan mafiosa ara com quan Podem i Iglesias els deien el nom del porc com a garantia que eren, i són, del règim del 78. Cal dir i repetir que va ser el PSOE  (al costat del franquisme reciclat de la UCD al PP) qui va construir aquesta forma de governar a l’Estat espanyol, autoritària i despòtica, que sotmet l’economia social al capital multinacional, amb total impunitat per als corruptes i l’exèrcit i la seva violència com a garantia final de la inalterable unitat de l’Estat. I tenim més que clar i continuem pensant que

2 – l’Estat espanyol no és reformable. Això comporta que algunes no perdrem ni un segon de les nostres vides intentant reformar-lo perquè, entre altre coses, això ens impossibilitaria canviar res aquí.

Entre els objectius de mínims que ens hem fixat, la majoria els mantenim inalterables, perquè precisament són de mínims.

3 – Cal alliberar les preses i facilitar el retorn de les exiliades, acabar amb la repressió. 

4 – Cal deixar clar que Cal exercir l’autodeterminació no és cap idea forassenyada que cal aparcar per aconseguir altres objectius diuen que més assumibles, i per deixar-ho clar cal exercir-la.

5 – Cal que cap dret social es perdi i en creixin de nou, i que el mercat no mani damunt parts centrals de les nostres vides com l’habitatge o el medi natural. I cal, sobretot,

6 – Cal deixar clar que tot és possible i que qui continua pensant que això és així no és ni utòpic, en el seu pitjor sentit, ni dogmàtic. Ben al contrari,

7 – són aquestes les úniques persones que podran construir el futur perquè són les úniques que hi creuen i no són preses del passat, un passat que és ara i del qual no n’esperem res.

8 – En resum per a qui no segueixi les quatre coses que he exposat, allò bàsic i central continua essent el carrer i ser-hi per exigir-hi la demanda de llibertats, d’independència, de justícia social i no deixar-lo mai.

Perquè és allà on lluitem, on hem nascut i crescut, on hem après la complexitat del món i de la dominació, però sobretot on li hem plantat cara i on n’hem esmicolat les formes anteriors. Cap institució ens donarà mai res, cap ens farà lliures, però seria de ximples no tenir clar que les nostres realitats també es construeixen des d’elles. Davant seu, o les dissolem o intentem no patir-les tant com les patim. Ser-hi pot ser part d’una opció tàctica però mai un objectiu per si mateix, perquè els objectius els continuem construint des de baix i a baix no hi ha palaus.

 

Jordi Martí Font”

https://www.larepublica.cat/opinio/cap-complexitat-ens-pot-fer-creure-que-lestat-no-es-enemic/

  

People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *