ORGANITZACIÓ PER L’ALLIBERAMENT DE CATALUNYA. AUTORITAT NACIONAL CATALANA.

PRESENTACIÓ DE L’ORGANITZACIÓ PER L’ALLIBERAMENT DE CATALUNYA
.
D’aquí doncs, que l’Organització per l’Alliberament de Catalunya i l’Autoritat Nacional Catalana que se’n deriva, quan s’erigeix en Govern provisional de Catalunya, ho fa amb tota la legitimitat que les circumstàncies actuals i les lleis internacionals li confereixen i reconeixen.”

 

 

Catalunya és una nació ocupada per potències estrangeres!

És això el que hem denunciat a l’ONU avui fa exactament un mes i és a les normatives de la primera organització mundial que ens remetem per tal d’aconseguir revertir aquesta situació.

L’ONU contempla dos supòsits, el de colònia i el de nació ocupada.

Colònia:

territori creat artificialment per potències normalment d’un altre continent. En aquest supòsit podem incloure-hi els països creats a Amèrica, Àfrica i Orient Mitjà.

La pràctica totalitat de les colònies ja han estat alliberades, de forma cruenta en el cas de les americanes, sigui de l’imperi espanyol com del britànic, i de forma pacífica en el cas de les africanes i asiàtiques en el període de descolonització posterior a la II Guerra Mundial i coincidint amb la fundació de l’ONU.

Nacions ocupades:

De nacions ocupades encara n’hi han, tot i que no paren de créixer els països que es constitueixen en Estat i s’afegeixen a l’Organització de les Nacions Unides, de forma pacífica en el cas rus, o cruenta en el iugoslau.

Però els conflictes per l’incompliment del dret a l’autodeterminació que defineix l’ONU segueixen existint.

Exemples n’hi ha prou: el Kurdistàn, el Sàhara Occidental i el Tibet, el Dombass a Ucraïna o la Kabilia a Algèria.

A Europa es concentren a la part occidental, on els imperis transmutats en Estat Nació, volen mantenir el seu domini i podem enumerar diferents casos: Escòcia, Flandes, Còrcega.

Són els més coneguts, però estan sorgint nous aspirants a recuperar el seu Estat, com els venecians, i n’hi ha d’altres.

És una onada que escombrarà els vells Estats Nació i a nosaltres ens toca enfrontar el més violent i antidemocràtic de tots, convençut de que el seu dret és legítim que es basi en la força, única raó que coneix i accepta, però que ha quedat superada i desfasada en el món actual.

Tornant a la nostra realitat històrica queda clar que no som una colònia (en el sentit definit per l’ONU) sinó un Estat ocupat, tal com demostren els fets que hem patit al llarg dels darrers segles.

Altra cosa és que els castellans (o espanyols) aprofitin el seu domini per treure’n un rèdit “colonial”, però és circumstancial.

Això és el que hem anat a denunciar a Nacions Unides i ens fa diferents a tots els partits i associacions que hi ha actualment al nostre país. 

Nosaltres anem a l’arrel de la qüestió cosa que ens permet acollir-nos als supòsits de l’ONU i posa en contradicció els ocupants, que s’han vist obligats a acceptar aquests mateixos tractats i lleis internacionals per tal de ser admesos.

Confien que la tergiversació històrica que han practicat durant segles i el seu negacionisme de la realitat els mantindrà a cobert de les nostres legítimes aspiracions de recuperar els nostres drets.

La col·laboració dels partits autonomistes acontentats i domesticats, els ha permès mantenir aquesta ficció fins al dia d’avui.

Els actuals partits catalans, que viuen del sistema espanyol suposadament democràtic, no han sabut aprofitar la via política parlamentària per aconseguir la independència que els catalans van votar l’1 d’octubre amb una majoria inapel·lable, enfrontant l’oposició dels esbirros del rei.

No ha estat perquè fos impossible, sinó per la manca real de voluntat política que ha provocat que, a l’hora de la veritat i després de successives majories absolutes i havent guanyat consultes i referèndums, hagin pesat més els seus interessos de classe política que el seu interès per alliberar la nació, perquè això posava en greu risc els seus privilegis i compromisos.

Després de donar-hi moltes voltes i anar allargant “el procés” s’han trobat acorralats per l’èxit del referèndum de l’1 d’octubre, que no s’esperaven.

Davant la incapacitat de fer una DUI real, per a la que no estaven preparats, perquè no havia estat mai en els seus plans prendre el control del territori per començar a comportar-se com un Estat i sense això hauria estat paper mullat, van optar per un parell de simulacres, una rendició i una fuga o entrega a la justícia espanyola pensant que, en no haver fet res, no els podia passar res.

De tantes contradiccions no en podia sorgir res de positiu.

S’ha demostrat que tot plegat ha estat una acumulació d’improvisacions, errors i despropòsits, una gran representació teatral que ha durat anys i pretenen continuar.

Des de l’aplicació il·legal de l’article 155 i les eleccions il·legítimes del 21 de desembre del 2017 convocades per l’Estat i no pel President de la Generalitat com diu la llei, ja no queda rastre de legitimitat política.

Així doncs, ens trobem amb un esvoranc legal, que s’afegeix a l’ocupació il·legítima del territori de Catalunya i això dóna encara més legitimitat i més pes a les nostres raons i reivindicacions, per molt que tots plegats facin veure que tot és normal i aquí no passa res.

De fet, es comporten com si el referèndum de l’1 d’octubre no hagués existit i no valgués per a res i el que realment existís i valgués fos el que va fer Felip V al 1714.

És cert que Felip V va fer “alguna cosa”… però no va ser un referèndum.

És en funció de tot plegat que hem anat a l’ONU a exposar que el “cas dels catalans” segueix vigent, per si ho havien oblidat.

Hem anat a dir-los que estem legitimats per fer, en funció de les seves lleis, tractats i protocols, el que no han fet els nostres representants, ara ja il·legítims per la doble traïció: els simulacres de DUI i la participació a les eleccions il·legals convocades per l’ocupant!

La declaració d’independència és la part formal de tot plegat, el que comptarà serà la recuperació del control del territori que es va perdre fa tres segles, més concretament pel que fa al Principat de Catalunya, al 1714.

D’aquí doncs, que l’Organització per l’Alliberament de Catalunya i l’Autoritat Nacional Catalana que se’n deriva, quan s’erigeix en Govern provisional de Catalunya, ho fa amb tota la legitimitat que les circumstàncies actuals i les lleis internacionals li confereixen i reconeixen.

Només després de recuperades les llibertats hi podrà haver eleccions lliures, perquè i tal com hem pogut comprovar darrerament, als països ocupats la democràcia, si n’hi ha, només és simbòlica!

Per aconseguir l’alliberament nacional cal que sumem el nombre de patriotes necessaris a l’Organització per l’Alliberament de Catalunya que, com el seu nom indica, es cuidarà d’organitzar i prendre les mesures que calen per recuperar el control del nostre territori.

Tal com demana l’ONU, ho farem amb la màxima brevetat i de la manera més pacífica possible.

La part formal, la de fer la declaració, la farem el mateix dia D i per descomptat no anunciarem prèviament quin serà aquest dia, només els implicats ho sabran amb la mínima antelació per tal de poder actuar segons el que s’haurà previst.

Brevetat no vol dir precipitació i no hi haurà especulacions per part nostra sobre quin pugui ser el moment ni informació sobre quants adherits té l’OAC ni qui són, excepte els signants del document fundacional i els membres del Govern que són públics i notoris.

Tampoc tenim previst fer actuacions ni maniobres prèvies que puguin posar en evidència i risc l’organització, el nostre objectiu és únic i no n’hi ha d’altre.

Durant aquest temps es faran els contactes necessaris per assegurar-se el reconeixement dels Estats que puguin estar més disposats a reconèixer la independència de Catalunya, sigui per afinitat o per interès, contactes que seran el més discrets possible.

Si que farem públiques les trobades i reconeixements mutus amb totes les nacions en situació semblant a la nostra.

L’OAC no és un partit polític, no és una associació, no és una organització assembleària, és un moviment d’alliberament nacional i només té un objectiu, la recuperació de l’Estat Català independent!

Per a fer-ho només compta amb el suport que li donaran els fills d’aquesta Pàtria, és a dir: els patriotes. Hereus i dipositaris del deure d’alliberar aquesta terra dels ocupants, llegat que han rebut dels que durant tots aquests segles han lluitat, patit persecució i fins i tot donat la vida, per aconseguir l’objectiu, la llibertat de la Nació que nosaltres ara aconseguirem.

Per Catalunya hem sofert, estem lluitant i vencerem!

Visca Catalunya Lliure!

El President:

Jordi Fornas

A Montblanc, territoris ocupats de Catalunya, el 3 d’agost del 2019

 

Jordi Fornas a mà dreta de la fotografia ensenyant la Signatura de l’ONU

que dóna  a l’OAC i al govern constituït reconeixement i legitimitat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *