LA FALSA AMNISTIA: REALISME o UNILATERALISME?


AMNISTIA  o FI  DE LA GUERRA DELS 305 ANYS D’ESPANYA CONTRA CATALUNYA?

REALISME o UNILATERALISME?

” al maltractador se li planta cara o ets mort”

Reafirmem-nos en la decisió d’esdevenir “Estat Català Independent en forma de República” i no afluixem per a res.

En la Transició espanyola a la darrera restauració borbònica el poder franquista (fascista) va amnistiar presoners que feia 40 anys que eren a la presó. Els carcellers es van rentar la cara d’un greuge històric terrible i pervers, aleshores va ser així, els segrestats per Espanya eren molt més que no pas presoners polítics o de consciència, eren presoners de guerra, de la mateixa manera que ho són els nostres capdavanters catalans empresonats o exiliats.

Espanya encara no dona per acabada la Guerra dels 305 anys que dura i dura sense parar contra els catalans. No la ha acabada perquè no ha pogut fer el que volia, matar la Nació Catalana, tal com resava el subtítol de la portada d’una de les primeres edicions impreses en paper del Decret de Nova Planta, Decret que anul·lava les Lleis i Constitucions catalanes imposant per pretès Dret de Conquesta, al Principat de Catalunya les lleis de Castella.

Però el fonamental no és el que faci Espanya, ni que sigui durant tres-cents anys més, sinó la voluntat i la determinació majoritària dels catalans expressada en el text de la Declaració Unilateral d’Independència del 27 d’octubre del 2017 per la que el Parlament de Catalunya democràtica i legalment votat pel Poble Català va certificar una vegada més l’objectiu i la vitalitat de la nostra Nació Catalana expressada en el Referèndum d’Autodeterminació Vinculant del 1r d’octubre del mateix any 2017.

Ara, amb una nova, gegant i espectacular pastanaga monumental, volem entabanar-nos a tots amb una pretesa i en realitat i en el fons falsa amnistia, i així volen acomodar-nos a pensar i actuar segons l’anàlisi d’alguns que volen ser “realistes catalans”.

Els presos, exiliats i encausats catalans no són culpables de res més que de Defensar Catalunya, defensar-la d’aquesta mala gent espanyola i de la seva continuada Guerra contra Catalunya i contra tots els catalans: 305 anys intentant anorrear-nos, destruir-nos, sotmetre’ns i escurar-nos les butxaques i escorrent-nos la sang.

El darrer botó per mostra d’actes d’aquesta guerra és clarament visible en una de les seves darreres atzagaiades exigint a la sanitat catalana que limiti l’obtenció de pròtesis per als catalans. A més de morts, ara ens volen coixos. Si hem de ser coixos i esgarrats ho serem però per favor “no ens arrosseguem com cucs” com ho deia un dels pares de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, John Adams!

És això realisme, amics catalans? Tràgic realisme del que només en podem sortir amb la Independència i divorciant-nos totalment d’aquests perversos veïns amb qui fa 500 anys vam tenir la pega d’embolicar-nos. Va ser l’error més gran de tota la nostra mil·lenària història com a Poble. Des d’aleshores hem tingut, una vegada i una altra la pega d’ensopegar amb la merda d’Espanya que ens embafa i ens podreix per dintre.

A Catalunya no només hi ha 16 empresonats i exiliats i centenars d’encausats, a Catalunya tots els catalans som espoliats i subjugats, esclaus i captius d’aquesta immensa presó de Pobles anomenada Espanya. Amnistiar els presos sense amnistiar Catalunya serà tornar a raure en la sínia de la subjugació més absoluta, una falsa amnistia tal com una falsa justícia dels que infructuosament pretenen anorrear-nos i destruir-nos.

Algun català, del qual ara no en recordo el nom, amb intencions de realisme, escrivia fa pocs dies, potser un o dos, que la situació actual de Catalunya es debatria en una lluita entre catalans realistes i catalans unilateralistes, és aquí on, alguns i Espanya la primera, ens voldrien portar com en una mena de segon cas Ibarretxe, on els mateixos realistes del PNB van ofegar aquell Pla extraordinari d’amistat entre les nacions castellana/espanyola i la basca, van assolir arraconar Ibarretxe amb l’ajut inestimable de la pressió a tots nivells de l’estat espanyol (ni pa, ni aigua) -recordem-ho, l’estat dels “guardias civiles” d’Alsasau i també l’estat de tots els torturadors condecorats, l’estat de tants Gals com us pugueu imaginar, l’estat del Camp de la Bota, … l’estat de la Inquisició-.

És absolutament necessari que obrim els ulls i siguem de veritat REALISTES, Espanya vol destruir-nos i ho fa, ens roba la sang i l’ànima i la llibertat. No podem ser innocents i pensar-nos que amb bones formes aparents en sortirem ben parats, al maltractador se li planta cara o ets mort.

Reafirmem-nos tots en la nostra decisió com a Poble i com a dones i homes lliures, que vam prendre i expressar en el referèndum d’Autodeterminació de Catalunya Vinculant del 1r d’octubre del 2017, o és que els catalans no tenim DRET A DECIDIR o és que això del Dret a Decidir només és per a segons quines castes? creia que això ja feia molts segles ho havíem superat.

Reafirmem-nos, doncs en el 1r d’octubre i en el 27 d’octubre, o és que els nostres representants al Parlament Català, aquells majoritaris 70 que van votar la DUI eran falsos diputats, o titelles o fantasmes?

Reafirmem-nos en la decisió d’esdevenir “Estat Català Independent en forma de República” i no afluixem per a res. A Ibarretxe el van acorralar, nosaltres no ens podem ni volem deixar-nos acorralar amb falses amnisties que deixi tot el Poble empresonat per quaranta anys més!

Però tinguem-ho ben en compte, reafirmar-nos és imprescindible però no és suficient, hem de comprometer-nos en completar tot allò que va faltar fer per implementar la DUI d’aquell 27 d’octubre i per això hem de determinar-nos a preparar tot el que calgui i a preparar-nos per aquest fi. Amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la força.

Hi ha un anàlisi més realista de la necessitat i la urgència d’alliberar-nos?

Naturalment que aquesta pugna entre realistes (possibilistes?) i unilateralistes ha estat present en quasi totes les independències, aquesta és doncs una de les tasques en que estem immersos ara.

En compliment del mandat del Poble i per al Poble del 1r d’octubre, disposem-nos edificar la nostra incipient República Catalana Independent i fem-ho des de fora dels sitema espanyol sense demanar permís a ningú, sense esperar ordres de ningú!

Salvador Molins, Josep Vilalta, Joan Sabata … membres del Consell Local de la República, del BIC (Berguedà)

———————

Extret de Vilaweb:  AMNISTIA, INDULT …

La possible condemna del Tribunal Suprem espanyol contra els nou presos polítics independentistes i els tres ex-consellers jutjats és un maldecap per al conjunt del moviment. El debat públic d’aquests últims mesos ha estat protagonitzat per la possibilitat d’un indult, el qual els presoners no estan disposats a rebre, segons que han dit fins ara. Ara, per primera vegada, s’ha posat damunt la taula la possibilitat d’una amnistia. El dirigent d’ERC Joan Tardà va parlar a RAC1 de la possibilitat d’aprovar una llei d’amnistia com a solució. I per la diputada de la CUP Natàlia Sànchez, una amnistia podria ser una ‘reparació’.

Tant l’indult com l’amnistia tenen el mateix objectiu, fer sortir algú de la presó. Però la via per a arribar-hi i les connotacions polítiques de cadascuna divergeixen. Això sí, en tots dos casos, el camí té moltes pedres.

L’amnistia, una via costeruda no prevista a la legislació

La via de l’amnistia requereix que s’hagi d’aprovar una llei d’amnistia al congrés espanyol, amb els llargs terminis que això comporta. Per aprovar una norma així, cal el vot favorable del PSOE i es pot desencadenar una batussa parlamentària i, possiblement, recursos contra la llei al Tribunal Constitucional espanyol per part del PP, Ciutadans i Vox.

Aleshores, la llei quedaria en mans del Constitucional. Com que la constitució espanyola no diu res sobre les amnisties, és difícil de preveure com podria actuar el tribunal. Si considerés que es tracta d’un ‘indult general’, prohibit a l’article 46 de la constitució espanyola, podria forçar la maquinària i suspendre l’amnistia, malgrat l’escàndol que això causaria.

L’amnistia, a més, té una connotació política de reconeixement de culpa per part de l’estat per haver judicialitzat el conflicte. Implicaria, probablement, que tots els policies espanyols investigats en jutjats catalans per la violència de l’1-O també fossin amnistiats.

En conseqüència, seria una via perquè l’estat fes tabula rasa, tal com va passar amb la llei d’amnistia de 1977. Una amnistia, prèvia a l’aprovació de la constitució espanyola, que ha estat criticada durament perquè també va servir per a impedir la depuració de responsabilitats pels crims del franquisme i ha impedit diverses investigacions judicials i la reparació de les víctimes.

L’indult: culpabilitat i una desautorització al Suprem

Un indult el pot promoure qualsevol persona, entitat o institució, i no pot refusar-se en cas de ser concedit. És una mesura de gràcia que s’ha aplicat en molts casos. Requereix una petició, una deliberació del consell de ministres espanyol i la signatura del rei d’Espanya. En el cas de la signatura del monarca, és un acte degut. És a dir, no pot negar-se a fer-ho. De manera que si Felipe VI fos contrari a indultar els presos polítics, això complicaria que el govern espanyol arribés a tenir en compte la via de l’indult, per no contradir el cap de l’estat.

L’indult, a més, seria una desautorització del Tribunal Suprem i dels set magistrats que resoldran la sentència. Cal tenir en compte que, per concedir-lo, el govern espanyol ha de demanar l’opinió al tribunal sentenciador i a la fiscalia, que s’hi podrien oposar i dificultar-lo. A més, la sala tercera del Suprem té competència per a revisar i revocar indults. Si el Suprem no acceptés la proposta, podria comportar una gran crisi entre els poders executiu i judicial.

D’altra banda, l’indult no extingeix el delicte pel qual han condemnat l’agraciat, sinó que es limita a eximir-ne la responsabilitat penal. Per tant, un pres que rebi un indult pot sortir en llibertat, però es continua considerant culpable. Sovint s’ha dit que cal demanar perdó per rebre’l, però això no figura entre els requeriments. Per últim, un indult pot ser parcial o total. És a dir, que podrien aixecar les penes de presó però alhora mantenir les condemnes d’inhabilitació, tot deixant els dirigents independentistes sense possibilitat d’optar a càrrecs públics durant anys.

També cal tenir en compte que l’indult als condemnats pel Suprem no aturaria la repressió. Hi ha diversos judicis paral·lels, com el de l’Audiència espanyola contra l’ex-cúpula dels Mossos, el del TSJC contra els ex-membres de la mesa del parlament i Mireia Boya i el del jutjat 13 de Barcelona contra alts càrrecs del govern, que encara s’han de resoldre i en què també hi ha peticions de penes altes per part de les acusacions.

Encara hi ha una altra dificultat. L’article 62 de la constitució espanyola, referent a les funcions del monarca, prohibeix els ‘indults generals’. La definició és prou àmplia perquè pugui considerar-se que un indult per a nou o dotze persones jutjades en un mateix procés i condemnades pels mateixos delictes és general i no pas una mesura de gràcia individual per a cadascun.

La proposta dels comuns

Durant la campanya electoral, els comuns van proposar una reforma del codi penal espanyol. Aquesta opció també necessita la complicitat del PSOE per a aprovar la reforma al congrés espanyol i també podria ser objecte de recursos al Constitucional. La proposta dels comuns, defensada per Jaume Asens, consisteix a clarificar els tipus penals de rebel·lió i sedició perquè la violència que requereixen fos armada.

L’actualització dels tipus penals i de les penes podrien afavorir els condemnats per rebel·lió i sedició perquè podria aplicar-se de manera retroactiva. Una reforma, però, que es faria després d’una instrucció i un enjudiciament en què ni el Suprem ni les acusacions no han tingut cap mania per a forçar els tipus penals per atribuir una violència inexistent als dirigents independentistes.

La via del Tribunal d’Estrasburg

Si cap d’aquestes tres vies reïx, els presos polítics hauran de dipositar totes les esperances en el Tribunal d’Estrasburg. Abans, però, s’haurà de recórrer contra una hipotètica sentència del Suprem al Constitucional, que podria dilatar la resolució durant un parell d’anys o tres. Després, passarien com a mínim dos anys més fins que el Tribunal Europeu dels Drets Humans s’hi pronunciés. Per tant, en una hipotètica condemna d’uns deu anys, els presos polítics pràcticament complirien la meitat de la pena.

Cal no oblidar que Estrasburg no pot modificar pas la sentència del Suprem, sinó que pot analitzar la vulneració de drets fonamentals que s’ha comès durant el procés judicial i dictaminar l’excarceració dels condemnats i que siguin indemnitzats econòmicament.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *