“Catalunya està en un procés de construcció d’una nova república” “Aplicar el mandat del Referèndum”

L’última de Pere Martí (Vilaweb)

TEMA DEL DIA

Odi. Esquerra Republicana i Junts per Catalunya són dues formacions polítiques que s’odien profundament però estan condemnades a entendre’s. Comparteixen l’objectiu de la independència però totes dues sospiten que l’altre menteix i que en realitat tan sols vol l’hegemonia en el camp de l’independentisme per mantenir-se o aconseguir el poder. Aquest odi no ve d’ara, ve d’abans del procés, quan encara existia CiU, però el procés l’ha accelerat. L’objectiu d’ERC ha estat sempre de desplaçar el món convergent del poder i aquest sempre ha pretès de mantenir-s’hi sigui com sigui. Aquest és el vector que ha guiat l’actuació de les dues formacions d’ençà de fa molts anys. L’objectiu de partit ha passat gairebé sempre per damunt de l’objectiu de país, amb excepcions tan honroses com escasses.

Si no fos que Catalunya està en un procés de construcció d’una nova república, això seria normal. L’objectiu de qualsevol partit polític és assolir el poder i mantenir-s’hi. I el partit que no el té ha de fer mans i mànigues per aconseguir-lo. A Catalunya se suposa que hi ha un objectiu superior, la independència, que hauria d’haver llimat les lluites partidistes per bastir una estratègia unitària però no ha estat així. Després de l’1-O, la divisió ha marcat totes les decisions de l’independentisme: la no-aplicació del mandat del referèndum, la presó i l’exili, la no-restitució del govern previ al 155 després de les eleccions del 21 de desembre, la negativa a investir Carles Puigdemont, l’acceptació d’un govern autonòmic amenaçat permanentment pel 155 i, ara, com a darrer espectacle, el ball de bastons pels pactes municipals, als consells comarcals i a la Diputació de Barcelona. L’independentisme no tan sols està dividit, sinó que ja no té línies vermelles per pactar amb partits unionistes si això li permet d’erosionar el seu rival.

L’única cosa que manté unit l’independentisme és la repressió, mentre no arribi la sentència del Tribunal Suprem. A les manifestacions en favor dels presos i exiliats, els partits encara hi van de bracet, però sense entusiasme. L’altra cosa que els manté units és el govern de la Generalitat, però com un element de conservació del poder, sense cap relat compartit. Esquerra fa dècades que es deleix per governar amb els comuns, com han expressat moltes vegades Joan Tardà i Gabriel Rufián, encara que Ada Colau els acaba d’apunyalar prenent-los la batllia de Barcelona. Per la seva banda, el món de Junts per Catalunya – PDECat enyora l’època de les majories absolutes de Jordi Pujol que no tornaran mai i veu en ERC un soci incòmode que li roba la cartera electoralment. Per més que ho vesteixin de discursos estratègics o ideològics, Junts per Catalunya i ERC competeixen pel mateix electorat. ERC ha sabut millorar la implantació al cinturó de Barcelona, però el gruix de l’electorat és el mateix. Cap partit independentista no pot aconseguir l’hegemonia sense erosionar el seu soci fins a deixar-lo en la marginalitat.

L’única cosa que manté viu l’independentisme és la gent que vota en massa a cada consulta electoral, que omple els carrers de Barcelona o Estrasburg, o que es manifesta cada setmana resignadament davant les presons. Però les expressions cíviques d’aquesta gent, l’Assemblea i Òmnium, tampoc no comparteixen estratègia.         Els primers defensen la unilateralitat i Òmnium és partidari d’una sortida negociada, combinada amb una estratègia de desobediència civil.

La solució d’aquesta divisió no és pas desfer els pactes municipals, com demana Junts per Catalunya, ni tornar a negociar la presidència de la Diputació de Barcelona, com vol ERC. El mal ja s’ha fet. S’han travessat les línies vermelles del 155 i el capítol següent serà la investidura de franc de Pedro Sánchez.

L’única cosa que pot capgirar aquesta situació és que es refaci la unitat estratègica amb lleialtat mútua i que es traci un camí de futur que aculli la pluralitat interna de l’independentisme.

L’independentisme no té direcció compartida però dissabte a Ginebra es van reunir per primera vegada tots els actors polítics i cívics per mirar de recosir la unitat perduda.

En una situació com aquesta, seria ben normal de convocar eleccions, però no passarà. Primer, perquè cap dels dos partits no vol fer eleccions abans de la sentència. Seria una derrota de tothom. Fer-les després també seria una derrota, per bé que la indignació per la condemna taparia la incapacitat estratègica. Però és que l’independentisme tampoc no té resposta a la sentència del Suprem espanyol. I no és pas que no hagi tingut mesos de pactar-la. Aquesta setmana els partits han tocat fons barallant-se per la presidència d’una institució provincial espanyola que el catalanisme històric sempre havia reivindicat de suprimir, però l’independentisme s’hi aferra com si fos el tot.

(Extret de Vilaweb)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *