Votem lleials al 1r d’Octubre. Complim-ne el mandat.

En el gran Judici del Divorci entre Catalunya i Espanya …

“Al Cor de la Maldat”
Ramon Solsona

“La neomaldat desfila cada dia davant els nostres ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho és el 24 de març per als argentins.”

“El 1995 es va muntar una gran manifestació a Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995 ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon espanyol. És un esquer que no falla.

Som un botí de guerra reconvertit en botí electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs, de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi. I, en plena lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada lèxica d’última generació.

Els argentins que no acaben d’entendre què passa a Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer amb ells els conquistadores. Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes… Els conquistadores necessiten cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisanueva que els surt de dins: ¡A por ellos!

L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos. Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en perden l’esperança.”

El Cor de la Maldat es revenja de nou contra Catalunya.

Votem lleials al 1r d’Octubre. Complim-ne el mandat!

https://www.vilaweb.cat/noticies/al-cor-de-la-maldat/

“Al Cor de la Maldat”
Ramon Solsona

Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra l’Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar. Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

L’ESMA era un conjunt d’edificis escampats en disset hectàrees on s’impartien ensenyaments tècnics i militars als alumnes de l’Armada. Durant la dictadura va continuar funcionant com a centre formatiu mentre un dels pavellons més apartats encobria una presó clandestina i el centre logístic del terror. Era el casino d’oficials, que, amb el seu bar, espais de lleure i una taula de billar, ocultaven amb un sarcasme macabre els crits dels detinguts i torturats en dependències secretes del mateix edifici. Avui és un museu de l’horror anomenat Lloc de Memòria ESMA. Té el rang de monument nacional i els antics pavellons tenen usos civils. Són la seu de les Mares de la plaça de Mayo i de més entitats de memòria històrica i de defensa dels drets humans.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

Per visitar l’ESMA tenen prioritat els grups escolars. El sistema educatiu argentí fomenta a tots els nivells els paseos educativos, les sortides culturals i les visites als indrets patriòtics emblemàtics. Per la cruesa dels fets que hi van passar, a l’ESMA només hi van els alumnes de secundària. Jo em vaig afegir a un grup de nois i noies que seguien amb molta atenció les explicacions dels guies. I, mentre anàvem seguint l’itinerari de l’horror dirigit metòdicament, jo no deixava de comparar la necessitat de memòria de la postdictadura argentina amb un postfranquisme entestat a absoldre la dictadura militar de Franco.

La maldat del franquisme

La d’aquí va ser una maquinària implacable de revenja. Els feixistes no van voler pactar el final de la guerra quan ja la tenia guanyada. En lloc d’acceptar una capitulació honrosa, van imposar la victòria militar total. Volien esclafar l’enemic al camp de batalla i continuar esclafant-lo durant un llarg període de suposada pau. Presons improvisades tan atapeïdes que no hi cabia ni una agulla, consells de guerra sumaríssims, afusellaments, delacions anònimes, requises, purgues, desterraments, repressió per raons ideològiques o d’orientació sexual, tortures, censura fèrria, represàlies arbitràries, abusos a desdir… En lloc de magnanimitat i compassió, maldat institucionalitzada.

Als vençuts els van perseguir i humiliar de totes les maneres. Per exemple, al meu pare i a tots els seus companys de lleva els van obligar a fer a més a més un llarg servei militar de tres anys com a càstig reeducador. Fora de Catalunya, naturalment. Així que va arribar a Valladolid, a la mateixa estació de tren, un oficial els va saludar així: Al primero que oiga hablar en catalán ¡lo mato! No es parla prou dels sis i set anys perduts entre guerra i mili que van suportar els nois que van tenir la doble desgràcia d’anar a la guerra i perdre-la.

La maldat es va acarnissar en un país que vivia –la paraula és generosa– agenollat i sempre amb l’ai al cor. Jo he mamat la por quotidiana que es tenia dels militars, de la policia, dels falangistes, dels capellans addictes, dels funcionariris, d’una justícia perversa. Com més gran em faig, més m’adono de la magnitud del cataclisme, del mal irreparable de quatre dècades perdudes. I de la seva seqüela, que és la neomaldat actual.

Certament la dictadura militar de l’Argentina va ser infinitament més despietada. Els argentins es refereixen a aquell període de set anys anomenant-lo última dictadura, perquè culminava una tradició de cops d’estat, però també pel determini d’impedir que n’hi hagi cap més. Per això hi ha tants espais de la memòria, per això passen per l’antiga ESMA rius d’estudiants, per això es va establir el 24 de març –la commemoració de l’alçament militar–, com a Dia Nacional de la Memòria per a la Veritat i la Justícia. És un dia festiu no laboral i no traslladable que enguany s’ha celebrat amb milers de persones que es manifestaven amb un lema que recordava els desapareguts: #Son30000.

A l’Argentina cada fita de la memòria és una victòria aconseguida a base de grans esforços col·lectius i de batzegades polítiques. Les lleis de Punt i Final i Obediència Deguda del 1986 van ser derogades el 1998 i es va poder jutjar i condemnar un bon nombre dels militars, policies i civils responsables del terror organitzat. Carlos Menem va indultar més de mil persones –Lleis d’Impunitat– fins que els indults van ser declarats inconstitucionals. Durant tota aquesta dialèctica convulsa s’han fet públics els fets i els noms dels torturadors, els inductors, els escarcellers, els pilots de la mort, els segrestadors, els esbirros i els còmplices de la trama criminal.

En canvi, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 ha impedit de tractar els delictes de genocidi i lesa humanitat del franquisme. Ha fet taula rasa amb una gran eficàcia i ha blocat –i hi continua– les iniciatives per a sistematitzar amb dades, fets, rostres i testimonis els crims de la dictadura. Paradoxalment, Espanya ha jutjat i condemnat torturadors de la dictadura argentina, però no ha volgut investigar els viatges d’alts comandaments militars espanyols que van anar a conèixer –a aprendre– els mètodes repressius argentins.

Memòria i desmemòria de la maldat

Qui torturava als soterranis de la Via Laietana? Quants policies van apallissar els detinguts durant les quatre dècades de la dictadura? Com es deien? Qui va formar part de la temuda Brigada Politico-social? I del Tribunal d’Ordre Públic? Quants i quins jutges i funcionaris van emparar les tortures, els abusos i les il·legalitats? Quants i quins polítics de l’antic règim, sindicalistes verticals, falangistes i civils afins van sostenir un sistema que conculcava els drets fonamentals? Quants i quins militars van ordenar execucions de  republicans honrats i demòcrates? Quanta gent es va aprofitar d’unes lleis injustes valent-se d’influències i de falsedats? La historiografia recent ho va posant al descobert, però Espanya no acaba d’assumir un relat global perquè no vol reconèixer que té un fons molt sòlid de franquisme sociològic. És impensable que el país que cada dia falsifica i potineja el present tingui el coratge de mirar-se al mirall de la veritat històrica.

L’eufòria, la il·lusió i la creativitat que van esclatar el 1976 no van ser un vendaval prou poderós per a endur-se de soca-rel els quaranta anys de maldat. Tothom anava amb peus de plom per por –la vella por de sempre– dels obscurs poders fàctics politico-militars. El 23-F va ser un fracàs enganyós. D’aleshores, la classe política espanyola ha renunciat al desmantellament sistemàtic de les estructures del poder franquista. L’actual cúpula judicial n’és avui un exemple ben visible.

No hi ha hagut una línia ferma i continuada, amb accions exemplars i irreversibles d’extirpació del franquisme. No hi ha hagut una llei de la veritat ni s’ha creat un organisme que faci públics els crims de la dictadura. No s’han reparat els danys i no s’ha fet una restitució solemne i inequívoca de la dignitat de les víctimes. Al contrari, el pacte de silenci tapa les vergonyes d’un estat amb dèficits democràtics escandalosos, com empassar-se el monarca designat pel dictador sense ni tan sols restaurar l’ordre dinàstic. La Llei d’Amnistia és la muralla protectora dels malfactors, alguns dels quals han estat promocionats i condecorats. I això tard o d’hora s’acaba pagant. És l’ou de la serp.

En nom de la reconciliació, una capa indulgent d’oblit va emblanquinar la carrera criminal del franquisme i el record del malson es va diluir. El cinema i la televisió sovint reprodueixen aquella època com un gran quadre de costums ple de pobres diables i personatges de sainet. És la banalització del mal. A força de perdonar i d’ensucrar, l’humus de la maldat va quedar intacte i ara ja és massa tard. Té la raquítica democràcia espanyola agafada pel ganyot.

A les nostres escoles i instituts es fan activitats pedagògiques per fer conèixer l’abast de la dictadura, detectable moltes vegades i a pesar dels anys transcorreguts en les famílies dels mateixos escolars. Però tot depèn del voluntarisme i la iniciativa del professorat. No hi ha un memorial de greuges de referència ni centres potents de la memòria. No hi ha una data per a reflexionar sobre la maldat de les dictadures. No hi ha una classe política amb prou decòrum per a restaurar la Memòria, la Veritat i la Justícia, com fan els argentins. No hi ha a Espanya prou repugnància per la conculcació de drets individuals i col·lectius. No hi ha prou dolor pel mal que es va fer a tantes persones.

Més quaranta anys després de la mort del dictador, Espanya conserva carrers i monuments en honor de feixistes civils i militars, i quan se’n vol treure un hi ha un terratrèmol polític per no reobrir, diuen, velles ferides. I amb aquesta excusa infame es desatén el dolor de les famílies que reclamen els ossos dels pares, avis i parents afusellats i colgats ignominiosament en cunetes i fosses comunes. Espanya ja ha plorat prou pels seu caídos i no té cap interès a restaurar la memòria física i moral de les altres víctimes. És un ultratge que allarga el dolor indefinidament. Com diu Maria Barbal, el dolor s’hereta.

Reviviscència de la maldat

El 1995 es va muntar una gran manifestació a Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995 ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon espanyol. És un esquer que no falla.

Som un botí de guerra reconvertit en botí electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs, de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi. I, en plena lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada lèxica d’última generació.

Els argentins que no acaben d’entendre què passa a Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer amb ells els conquistadores. Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes… Els conquistadores necessiten cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisanueva que els surt de dins: ¡A por ellos!

L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos. Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en perden l’esperança.

Torna la venjança rabiosa de l’estat. Torna el nacionalisme rampant que imposa la bandera, la llengua i la pàtria d’una Guàrdia Civil i un exèrcit que mantenen intactes els emblemes –el fascio i l’àliga imperial– decretats pel franquisme el 1943. Torna la retòrica feixista –’Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos‘, deia un punt fundacional de la Falange el 1934– que exclou i avassalla –castellanisme, de avasallar ‘sujetar, rendir o someter a obediencia‘–.Torna la incapacitat endèmica per a fer política, amb uns polítics analfabets de baladreig i pinyó fix, incapaços d’argumentar, i no diguem de dialogar i debatre. Torna la tírria sense embuts a una llengua regional, menor, arrogant, enemiga, tòxica, insuportable, prescindible –es combat amb ardor l’ús i l’ensenyament del català; es considera de bon to no saber-ne ni un borrall com si a Catalunya això fos un dret principalíssim, i s’escamoteja barroerament que la llengua catalana es parla més enllà de Catalunya, com va fer la ridícula llei aragonesa del lapao i com fa l’estrident espanyolisme del País Valencià. Torna el silenci encobridor de la intel·lectualitat hispànica. Tornen uns mitjans que substitueixen la deontologia per la brutícia. Torna el cinisme que nega l’evidència i justifica l’injustificable. Torna la criminalització de la realitat sociopolítica. Tornen la mentida –Todo es ETA– i la farsa com a veritats oficials. Tornen les lleis exprés per proscriure la dissidència. Torna la censura. Torna la impunitat de la ultradreta. Torna una judicatura –no se n’havia anat– embastardida i servil que afina sense rubor. Torna a haver-hi exiliats i presos polítics. Torna el súmmum de la insolència que és, literalment, el auxilio a la rebelión dels judicis sumaríssims franquistes. Tot això és franquisme. Tot això és maldat. Ens pensàvem que no ho tornaríem veure, diu la gent.

En la fredor i la miserable indiferència de Ciutadans al Parlament de Catalunya quan Jenn Díaz es va declarar víctima de la violència masclista vaig veure-hi el triomf del franquisme. No immutar-se no és ideologia, sinó maldat.

La neomaldat desfila cada dia davant els nostres ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho és el 24 de març per als argentins.

Ramon Solsona (Opinió, Vilaweb)

L’escriptor Ramon Solsona visita l’Escola de Mecànica de l’Armada a l’Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l’Argentina i a Espanya

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *