DUI o Mort: Rèplica a l’article d’Andreu Barnils “Disposats a morir”

  

Rèplica a l’article d’Andreu Barnils “Disposats a morir”

El debat correcte és “DUI o MORT ?”

La pregunta que ens hem de fer es aquesta altra:
-Estem disposats a fer el que calgui per completar el 27 oct ?

No volem morts però cada cap de setmana hi ha morts. Es necessita un aliat militar i es necessitarà exèrcit, o policia, o defensa civil. I sempre abans o després hi haurà morts, qualsevol dia, qualsevol setmana o qualsevol mes, per la pluja, pel foc, per la falta d’atenció mèdica, per accidents als esports, escalant, esquiant, nadant, per accident laboral o de circulació, per odi, per robatori, per violació, per droga, per operacions policials determinades, fa un any vàrem matar en tiroteigs vàries persones, joves terroristes, eren persones joves que podien haver estat jutjades i empresonades com ho són altres persones que maten o assassinen, i tots vàrem veure-ho com una situació inevitable, ho era del tot?

Parlar de si volem morts, assegurar que hi haurien hagut morts, quan tan sols la suposada amenaça podia ser un farol de l’enemic espanyol que sabia que podia picar fins a cert nivell (1r octubre) és un discurs tendenciós de bona fe que ignora que una DUI no ha de ser violenta de per sí.

I, si es dona el cas que trenques amb l’estat i implementes la independència i no hi ha violència, però un temps després surt un grup que practica terrorisme per anar en contra la nova República  -cosa que potser no es podria evitar-, aleshores que hem de fer? – no fer res per a evitar qualsevol mort?


El debat no és si volem morts o si els volem evitar, el debat és si volem fer la Independència o no la volem fer.

El problema dels capdavanters que tots han acabat a la presó o a l’exili és un problema d’origen, de com es van voler fer les coses, fer la Independència amb les lleis de l’estat del que et vols separar, i això tractant-se d’Espanya no és possible. O potser sí, si s’acaba negociant l’Autodeterminació amb l’Estat Espanyol, perquè el Referèndum ja està fet. Tractant-se d’Espanya tan difícil és tornar a repetir el Referèndum com validar-ne els resultats.

Fer la Independència unilateralment ja hi ha qui ho ha fet, Kossove concretament, amb una DUI amb tots els ets i uts, amb bancs que et donin suport, amb països que et donin suport, amb exèrcits que et donin suport, amb el vist i plau del Tribunal de Dret Internacional de La Haia, …

Aquest és el debat.:

-Estem disposats a completar la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017 ?

Hi estava disposat Puigdemont? estava preparat? tenia les connexions necessàries? tenia les idees clares o és que encara sols pretenen negociar més bones condicions, com ser esclaus -tots nosaltres- més ben apoltronats?  Tenir falses sobiranies.  Seguir sotmesos a les lletres menudes d’aquest estat mentider i opressor de sempre.  Continuar esclavitzats d’aquest estat que fa tot el possible per matar-nos la llengua, impedir-nos el cinema en català, no deixar-nos ésser plenament catalans en l’esport, en la ciència, en l’economia i la investigació, lliures en l’ensenyament, etc., etc.

No ens equivoquem ni ens excusem, completem el que vàrem començar i al que Puigdemont es va comprometre “Si guanya el Sí, si guanyem el Referèndum, en 48 hores Declararem la Independència” se suposa que Declarar la Independència no vol dir deixar-la a mig fer?

Per tant siguem valents i disposem-nos, sense pors falses, a completar la DUI que vam començar.

Si Puigdemont i Junqueras no en són capaços que ho reconeguin i haurem de votar nova gent que s’hi comprometi.

Salvador Molins, CDR*bic. CLR*BIC, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència catalana-, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

——————

Article que replico:

https://www.vilaweb.cat/noticies/disposats-a-morir/?utm_source=push

Disposats a morir?

El debat adult sobre la violència mica en mica s’obre camí
(Andreu Barnils)


L’espinós, necessari, adult i indispensable debat sobre la violència es va obrint camí. De mica en mica el tabú es va superant i ja ens atrevim a fer-nos preguntes en públic que abans tot just ens atrevíem a fer en privat: Es pot aconseguir una independència unilateral negant el risc que algú ens dispari a matar? Què vol dir, sinó, l’eslògan de l’equip rival (‘todo por la patria’)? Si ens amenacen amb l’exèrcit, hem de desistir? Un sol mort ha d’aturar la independència? Per què els països bàltics van encaixar desenes de morts pel camí de la independència i aquí ni se’n vol sentir parlar? És possible una independència unilateral sense cap risc? Jo no sé si és per raons pràctiques, ideològiques, de caràcter, històriques o ben bé què, però el fet és que avui els independentistes catalans no estem disposats a matar per la independència. Això és així. La pregunta és si estem disposats a morir. Hi estem? I si hi estem, exactament quants? I si no hi estem, exactament qui?

Aquestes són preguntes sense resposta d’ençà que el Primer d’Octubre del 2017 la classe dirigent catalana va agafar la pilota del partit i se’n va apropiar. Tota seva. Van ser Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i companyia (amb excepcions, i fins aquí puc llegir) qui va decidir de manera unilateral, sense debat previ i sense mandat que els avalés, que la sola menció, la sola possibilitat i el sol perill que hi hagués una resposta agressiva, violenta i potser assassina de la policia o de l’exèrcit espanyol feia que tot el projecte independentista s’hagués d’aturar. Perill de morts damunt la taula? Doncs aturem la República. Això van decidir els de dalt. I això van acceptar els de baix. I tot plegat sense debat.

El control del territori pels Mossos es va donar per impossible. Entesos. Però, era impossible el control del territori per la població? Hi havia milers de persones disposades a sortir el carrer a defensar la República, o no? Hauria aleshores la classe dirigent catalana perdut el control? Això els preocupava?

Els riscos de morir en mans d’un equip rival d’homes armats i entrenats.  Aquest és un debat tan lògic, tan normal, tan obvi i tan racional que tard o d’hora havia de rebrotar. I és això que passa ara. Tímidament, si voleu, però d’una manera imparable.  En aquesta entrevista la germana Teresa Forcades és la primera persona que jo entrevisto que respon sense pèls a la llengua: ‘No crec en l’exercici de la violència, però sí en la resistència a la violència. Si cal, com deia abans, fins a donar la vida.’ I hi afegeix: ‘El repte que tenim davant ens el prenem a vida o mort o no? Sembla que no valgui la pena morir per canviar una línia de frontera. I per la justícia social? Doncs potser sí, perquè aquesta és una batalla a vida o mort. N’hi ha molta, de gent, que mor o malviu per culpa d’una distribució aberrant i injusta dels recursos. I això com s’arregla? A Catalunya n’hi ha uns quants als quals ens sembla que la construcció d’un nou país seria una oportunitat per a millorar la justícia social.’

Si tenim un rival que crida ‘estic disposat a matar’, una resposta possible és dir ‘doncs en aquest cas, m’aturo’. Però l’altra resposta és dir ‘si tu estàs disposat a matar, jo estic disposat a morir’.

Fa un any que els nostres governants van respondre a la pregunta sense permís i en el nostre nom i van aturar el partit. I mentre els de baix no recuperem la pilota (i el debat!) que ens han robat els nostres governants, que han aturat el partit per por de les morts (ben comprensible que és), restarem encallats en debats bizantins, estèrils i diria que poc adults, de la mena de si hem de ser més per a avançar o bé hem d’avançar per a ser més. Mentre el debat no s’encari d’una manera adulta, ens enganyarem afirmant que el gran desafiament del futur són les municipals. O les europees. O la unitat. Tot això són fugides d’estudi per a no respondre el debat pendent, que flota en l’ambient i que de mica en mica es va obrint pas entre la classe no política, i no dirigent, de la societat: No estem disposats a matar. Molt bé. Hi estem a morir?

PS: Ah, sí. Me’n descuidava! Aquí també hi ha l’opció que ni morts, ni debat, ni pilota punxada, perquè, com tothom sap, aquí farem un referèndum pactat, pacífic i evidentment sense morts. Estarà organitzat pel trio del 155: PP, PSOE i Cs. Mea culpa.

Andreu Barnils

 

Resum de la Rèplica:

Disposats a morir?  (Andreu Barnils)

O disposats a fer el que calgui per completar el 27 oct ?

No volem morts,  però massa sovint hi ha morts. Es necessita un aliat militar i es necessitarà exèrcit, o policia, o defensa civil. Aquest és el debat veritable. (Salvador Molins, CA, UPDIC)

 

      

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *