Només l’Ideal de la Independència efectiva iguala i supera aquella il·lusió de les Olimpíades.

Barcelona, capital del futur Estat català

(Centre Cívic Fort Pienc, Barcelona, 2 de maig de 2007)

Senyores, senyors,

L’escriptor i periodista de La Vanguardia Lluís Permanyer va publicar l’any 1993 un llibre recopilatori que es diu Cites i testimonis sobre Barcelona i que un subtítol prou explícit: “La ciutat viscuda i jutjada per personatges no catalans al llarg de 2.000 anys”. La veritat és que la seva lectura és interessant per dos motius. El primer, per veure la impressió que produeix Barcelona en personatges tan dispars com l’emperador d’Àustria Maximilià II, que va viure al segle xvi, o el cantant Peter Gabriel; i, en segon lloc, per constatar que de les gairebé cinc-centes cites de les quals consta aquest llibre la majoria no fan referència a una descripció que podríem dir paisatgística de la nostra ciutat, sinó que parlen de la gent, parlen dels barcelonins, en definitiva, parlen de tots nosaltres. Naturalment, dins d’aquestes cinc-centes cites hi ha de tot. Des de l’escriptor francès Pròsper Mérimée, que en una carta datada el 1803 li escrivia a un altre escriptor, Stendhal, i li deia que “Si teniu molt d’interès a parlar amb persones intel·ligents, pregunteu per Barcelona”, fins a un dels pares de la literatura castellana, Francisco de Quevedo, que amb tot el seu verí anticatalà, titlla els habitants de Barcelona com un “aborto monstruoso de la política”. Jo, la veritat, no sé que hagués escrit aquest home si hagués conegut algun dels últims alcaldes de la nostra ciutat.

Però bé, si he començat fent referència a aquest llibre és perquè tinguem sempre ben present que si volem parlar de Barcelona amb una certa propietat ho hem de fet tot intentant saber interpretar els barcelonins. Perquè la política és també, i fonamentalment, l’art de dirigir una societat. I per fer-ho, cal esbrinar quina és la personalitat col·lectiva del poble al qual es vol dirigir. I com que som, i tots vostès ja ho saben perfectament, a les portes d’unes eleccions municipals on haurem d’elegir els homes i les dones que hauran de dur la direcció de la ciutat és un moment oportú per intentar discernir, ni que sigui una mica, l’ànima col·lectiva del nostre cap i casal. Com que això no ho farà cap dels candidats a l’Alcaldia de Barcelona, com a mínim ho farà Catalunya Acció, encara que nosaltres no ens presentem a aquestes eleccions. I no ho faran cap dels candidats perquè la seva mediocritat i la seva irresponsabilitat els impedirà anar més enllà de quatre eslògans insípids que un publicista qualsevol els dicta des d’un despatx que probablement ni tan sols és a la ciutat de Barcelona.

Però, anem per parts, i preguntem-nos abans de res si existeix una manera de ser peculiar dels barcelonins, respecte, naturalment, als altres catalans. En el seu llibre Barcelona, una discussió entranyable Josep Pla afirma:

“Tot en el que els catalans és generalment brusquedat, aspror, timidesa, contundència o eixelebrament en el barceloní és dolçor, suavitat, ironia, matisació i prudència.”

Home, vistes així les coses, des del prisma “planià” pot semblar que la gent de comarques tots siguin uns trabucaires i nosaltres, els barcelonins, una mena de cort versallesca. I francament, per poc coneixement que un tingui del país veurà que l’autor exagera i distorsiona els colors del retrat fins al màxim. Tot i que sí que és veritat que existeix en el nostre país una manera de fer, diguem-ne, capitalina, i no ens hem d’escandalitzar perquè no en som una excepció, passa a França amb París o a l’Argentina amb Buenos Aires. Però, d’on ve aquest capteniment? Per què aquestes diferències substancials entre els uns i els altres? De la mateixa manera que dic que en Pla en fa un gra massa a l’hora de diferenciar barcelonins i catalans, hem de reconèixer que afina, aquí potser més, la punteria quan es tracta de definir el tipus capitalí d’aquí d’una manera genèrica. Així doncs, afirma respecte d’això:

“Les grans ciutats segreguen una vivor especial i un sentit de personalitat. Es pensen que només ells tenen sensacions, que monopolitzen la sensibilitat i el pensament, de vegades sembla que només s’entenen entre ells.”

Aquesta podria ser, si fa no fa, la sensació que hom pot tenir quan tracta amb un novaiorquès o un parisenc, posem per cas. Amb tot, la seva condició capitalina la presenten sempre com un plus afegit al seu legítim sentiment nacional. En canvi, nosaltres, els barcelonins, massa vegades ens quedem només amb el primer i gràcies. Llavors és quan la imatge del barceloní queda com estrafeta, atès que ha de conjugar la gran projecció internacional de la seva ciutat amb un referent nacional que, en definitiva, el que ha fet sempre és maldar per destruir-la. I és aquí on comença el drama del barceloní i l’origen dels nostres mals.

La història ens ha demostrat, i l’inconscient col·lectiu de la ciutat comtal encara ho té ben present, que per destruir Catalunya prèviament s’ha d’esclafar Barcelona. Els nostres enemics, sobre aquesta qüestió, sempre han pensat que mort el gos morta la ràbia. Segurament per això, aquell que fou president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, que s’autoanomenava liberal i d’esquerres, i curiosament un personatge avui molt reivindicat intel·lectualment tant per les dretes com per les esquerres espanyoles, Azaña deia, i això molts de vostès segurament ho sabran, recordava que una llei de la història d’Espanya és la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Així, afirmava textualment a les seves memòries:

“El sistema de Felipe V era injusto y duro pero sólido y cómodo, ha valido para dos siglos.”

Malgrat que ens costi o ens pesi reconèixer-ho, el sistema de Felip V encara continua, però ara substituint les bombes llençades des del castell de Montjuïc pel boicot d’Aena a l’aeroport del Prat, pel manteniment de la xarxa de rodalies com a trens del Far West o, l’última, pels vídeoreportatges de Telemadrid que presenten Barcelona com si fos la capital del III Reich, on cremem castellanoparlants en lloc de jueus. La veritat és que ens estan bombardejant des de fa gairebé tres-cents anys amb l’afany de reduir al màxim aquesta capital. Fins i tot hi ha hagut moments en què no és que se’ns hagi volgut reduir fins al mínim, és que se’ns ha volgut reduir al no-res. Com quan aquell energumen general franquista Queipo de Llano va proclamar una vegada conquerida Barcelona que “convertiremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar”. Així, durant tot aquest temps, des del 1714, la història de la nostra ciutat ha estat un constant mirar d’escapolir-se de ser convertida en una simple “capital de província” o en un simple “solar”, com volia aquell fastigós feixista.

La veritat és que després de tot això sembla un miracle que encara avui la projecció i el prestigi de Barcelona sigui el que és. Ara bé, com que jo particularment sóc dels que creu que els miracles es van acabar fa dos mil anys a Galilea, he de dir que si encara podem parlar del cap i casal de Catalunya, como ho fem avui, és també, i jo diria que fonamentalment, gràcies a l’acció d’aquells catalans que van tenir clar que calia dotar la nostra capital de la màxima singularitat i esplendor per tal de no quedar disminuïda a una simple capital d’una regió espanyola. En un poble colonitzat com el nostre, si no hagués existit aquesta mena de catalans, segurament hauríem sucumbit i pres com a model de capital la ciutat de Madrid, exactament com els ha passat, per exemple, als occitans i als bretons amb la ciutat de París o als gal·lesos i als escocesos amb la ciutat de Londres. Perquè aquesta també és una manera de decapitar una nació, i si no ho han aconseguit amb nosaltres és perquè en som més conscients que ningú, ja que nosaltres sempre hem tingut molt clar quin és el nostre cap i casal.

Òbviament, dels artífexs d’haver evitat que Barcelona quedés relegada a l’ostracisme en podríem fer una llista molt llarga. Des d’alcaldes com Rius i Taulet o el doctor Bertomeu Robert fins a gegants de l’urbanisme com Ildefons Cerdà. Però em sembla que no exagero i penso no equivocar-me si dic que hi ha un home que està un esglaó per sobre d’ells. Em refereixo al genial reusenc Antoni Gaudí.

Potser alguns pensin que el nostre arquitecte ens el van descobrir els japonesos cap allà a mitjan anys setanta amb les seves càmeres fotogràfiques, quan començava allò que en diem el turisme de masses. En realitat, però, poc després de la seva mort ja hi havia qui entenia què hauria de significar l’obra gaudiniana per a la nostra ciutat. Així, l’any 1929, l’escriptor anglès Evelyn Waugh, famós en el món anglosaxó dels anys 20 i 30 per les seves populars cròniques de viatges, havia de reconèixer que “l’esplendor i l’encant de Barcelona, el que cap altra ciutat del món no pot oferir, és l’arquitectura de Gaudí”.

Ara bé, una altra cosa és que deu anys després d’aquestes paraules, concretament l’any 1939, entraven per l’avinguda Diagonal les tropes feixistes de Franco, les quals, segons testimonis de l’època, volien desmuntar la Sagrada Família, “piedra a piedra”. Afortunadament no van poder, però no van poder no per falta de ganes, sinó perquè el que no podien era desmantellar el més sublim i espaterrant temple del catolicisme sense haver d’enfrontar-se al Vaticà. Així i tot, durant quaranta anys, l’obra d’Antoni Gaudí va quedar relegada a una mostra més o menys peculiar de l’arquitectura “regional catalana”. En canvi, ara veiem com allò que no va aconseguir Franco ho podria aconseguir, ni més ni menys, que l’Ajuntament de Barcelona, permetent que passi el TGV a setanta centímetres dels fonaments de la Sagrada Família. Perquè el que no suportava el dictador d’Antoni Gaudí (com sembla que tampoc no ho suporten les nostres autoritats municipals actuals) no era pas la seva fe en l’Església catòlica, el que no tolerava era la seva insubornable fe en Catalunya. Una fe que va quedar demostrada en molts dels seus elements arquitectònics, des de l’atrevit escut de Catalunya a la porta del Palau Güell fins a les quatre barres marcades en els peixos que hi ha dibuixats en el mosaic de la façana principal del Palau de Bellesguard de Sarrià en homenatge i en record a les glòries catalanes a la Mediterrània.

Aquesta confiança que tenia en el nostre poble el feia viure tant al marge d’Espanya que a Catalunya no parlava mai altra llengua que no fos el català. En són prou conegudes les seves anècdotes al respecte. Des de la seva detenció per part de la policia espanyola per aquest fet quan ja tenia setanta-dos anys (i després que diguin que això de l’independentisme és com l’acne juvenil, que passa amb l’edat), fins a mantenir-se sempre fidel a la seva llengua, encara que al davant tingués el mateix Alfons XIII, tal com explica el famós crític d’art i escriptor de la revista Time, Robert Hugues, en el seu llibre Barcelona.

Sens dubte, el genial arquitecte del Baix Camp va aconseguir el seu propòsit de singularitzar al màxim davant de tot el món la capital de la seva nació. Però no hem d’oblidar que va comptar també amb l’ajut inestimable d’un il·lustre barceloní com era Eusebi Güell. Però quina mena de barceloní era el comte de Güell? Era d’aquells que, com en Maragall i els últims alcaldes socialistes que hem tingut, la seva màxima aspiració és fer de Barcelona la segona ciutat espanyola? Era d’aquests l’Eusebi Güell? No, en Güell sabia quin havia de ser el seu paper com a fill de la capital de Catalunya. No tenia cap dubte sobre què i com calia que es projectessin les obres que ell apadrinava. No només no amagava el seu patriotisme, sinó que el va deixar imprès per a la posteritat i per a la glòria de Barcelona i de Catalunya a través de les sublims concepcions arquitectòniques d’Antoni Gaudí. Així ho certifica en les seves memòries el pare Miquel d’Esplugues, que era el capellà personal de la família del mecenes de l’arquitecte. Sobre el Park Güell escriu el següent:

“Aquest parc respon a una massa d’ideals que eren cars en el cor de Güell, en el parc hi ha memorables explosions dels alts ideals catalans, Güell va ordenar l’ús de parc per a l’engrandiment de l’esperit català.”

Si les polítiques que s’han dut a terme en els últims anys a la ciutat de Barcelona haguessin seguit mínimament els criteris d’un Güell, segurament avui no ens trobaríem amb la creixent sensació d’una capital que va perdent la seva veritable personalitat per esdevenir cada dia més una estrambòtica amalgama d’un suposat multiculturalisme que situa la nostra cultura al mateix nivell de les sevillanes o de la dansa del tam-tam. I com vostès entendran, posats a triar, nosaltres ens quedem abans amb els assenyats judicis i les ambicions d’aquests dos prohoms artífexs de la dimensió universal que avui té Barcelona que no pas amb les estrambòtiques idees de bomber d’un Joan Clos o d’una Imma Mayol. Més que res perquè quedi clar que encara hi ha molts barcelonins que no ens hem begut l’enteniment, com pot pensar, i amb raó després de veure barrabassades com les del Fòrum, molta gent de comarques que avui ens acompanya en aquesta sala.

A diferència de les nostres autoritats municipals, nosaltres sabem que a través de la gran caixa de ressonància que constitueix la nostra capital hem de reflectir les característiques i els trets més distintius de la nació. Barcelona és on es concentra majoritàriament tota l’abundància de les grans possibilitats que pot generar el nostre poble, i que més endavant ha d’esdevenir la saba que regui i enforteixi el nostre tremp i la nostra personalitat nacional. Ignorar aquest fet i no sentir el pes d’una certa responsabilitat que comporta davant del país ser ciutadà barceloní és tant com no sentir-se representant de res. Sé que aquestes paraules poden sorprendre a alguns de vostès, atès que no són precisament paraules adreçades a tenir content tothom ni són paraules que tinguin res a veure amb les contínues crides al “divertimento” que se’ns fa des del nostre consistori i que no amaga res més que l’afany de voler reduir-ho tot a l’infantilisme polític permanent. Una ciutat no és només un seguit de carrers, de places o d’infraestructures, com se’ns repetirà fins a la sacietat a partir del proper divendres quan comenci la campanya electoral. Perquè ho sigui, perquè sigui realment una capital, ha de tenir un esperit, una il·lusió, i ha de mantenir una crítica permanent amb ella mateixa. Això és el que avui intentem fer aquí. Aquesta és l’única manera que pugui progressar de forma sistemàtica. Sense totes aquestes condicions resulta difícil que els barcelonins mateixos sàpiguen valorar amb precisió la importància que té la capital de Catalunya, i d’aquesta manera també resultarà difícil transmetre a la gent de comarques l’entusiasme i l’orgull pel nostre cap i casal.

Sobre aquesta pobra imatge que sovint donem els barcelonins a la resta de catalans, el periodista i publicista de Reus Jordi Folch escrivia encertadament el següent l’any 1987 en el llibre Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?:

“Si els paràmetres de conducta de la gent de Barcelona són aquests, com hem d’actuar doncs els de comarques en relació amb les nostres respectives capitals, les quals no tenen la magnificència de la capital de Catalunya? Hem d’afluixar la nostra marxa si no volem posar en evidència la manca de representativitat i lideratge dels barcelonins. Llavors, nosaltres hem d’actuar com si fóssim uns autèntics pobletans i no ens plau, almenys als reusencs que mai no hem dimitit del Reus, París i Londres.”

Convindran amb mi que en aquests darrers vint anys la situació no és que hagi experimentat gaires canvis. Aquest mateix periodista reusenc afirmava amb raó que creia que la influència de la gent de comarques sobre Barcelona havia de començar tot enfortint la missió dels barcelonins, i reconeixia, com nosaltres també ho hem fet abans, que si Catalunya encara existeix malgrat els constants intents de genocidi que hem patit és també perquè no han aconseguit imposar-nos la “capital del Imperio” com a focus d’atracció, tot i la quantitat de milions i milions d’euros que s’han invertit per fer de Madrid una ciutat espaterrant. Milions d’euros, tot sigui dit de passada, que surten de les nostres butxaques, per tal de construir terminals faraòniques a l’aeroport de Barajas o per fer xarxes de metro de tres-cents disset quilòmetres, mentre aquí són una tercera part. Sense parlar del sistema de rodalies de Renfe, on l’increment de la demanda a l’àrea de Barcelona ha estat del 80% des de l’any 1992, però el servei només s’ha incrementat entre un 2 i un 5%. Això, com tots vostès ja saben, ha convertit la xarxa ferroviària de la nostra capital en el viacrucis particular diari de milers i milers de catalans i barcelonins.

Definitivament, els indicadors econòmics, socials, culturals o històrics de les relacions entre Catalunya i Espanya, o si ho preferim entre Barcelona i Madrid, ens aconsellen d’aturar l’eixelebrada política d’encaix a Espanya que ens està portant a la ruïna anímica i material. A allò que coneixem com el catalanisme polític, que va néixer ara fa poc més de cent anys, li ha arribat el moment de fer balanç. Perquè em sembla que cent anys és temps suficient per fer balanç, i no ens podran acusar als independentistes de tenir pressa. I haurà de reconèixer el catalanisme polític que l’ideal que ha perseguit sempre, és a dir, la convivència harmònica, pacífica i més o menys civilitzada amb Espanya, ha fracassat.

Ara, però, afortunadament, són moltes les veus que ens diuen que ens trobem en una cruïlla, que només hi ha dos camins per encarar el nostre futur com a poble: la dissolució dins d’Espanya i França o la independència. Si aquest dilema el traslladem a la nostra capital, seria trist triar veure-la convertida per sempre més en una vulgar capital de comunitat autònoma espanyola, més que res perquè d’ella, de Barcelona, en depèn el futur de tot un poble. Potser això que dic a Barcelona no ho veiem amb la claredat necessària, però afortunadament hi ha catalans conscients del que significa el nostre cap i casal. Així, recordo com si fos ara la frase que li vaig escoltar ara fa uns dotze anys al president d’Acció Cultural del País Valencià, Eliseu Climent, en el despatx de la seva llibreria a la ciutat de València, quan va dir:

“Tot depèn d’allà dalt. Si cau Barcelona, s’enfonsa tot.”

En definitiva, i ja per anar acabant aquesta conferència, els barcelonins, ens agradi o no, hem de prendre consciència de quin ha de ser el nostre paper. Podem optar, naturalment, per deixar-ho estar i fer valer només la nostra condició capitalina per mirar amb condescendència la gent de Vic, de Mollerussa o de Vinaròs. O bé podem dir “som-hi!” i recuperar el lideratge que autènticament ens pertoca, perquè d’aquí a uns anys puguem redefinir Barcelona com la capital de l’Estat català. I… tranquils!, perquè avui afortunadament per assolir el nostre objectiu ja no ens cal refugiar-nos de les bombes llançades des de Montjuïc o des dels avions italians o alemanys com a l’any 1938. Però sí que, almenys, haurem de ser fidels a un dels millors elogis que s’han fet sobre nosaltres, com ho foren unes famoses paraules de Winston Churchill. No podem mai oblidar que l’any 1940, a la Cambra dels Comuns i davant la imminència de la batalla d’Anglaterra, que va deixar Londres en estat agònic a causa de les bombes de Hitler, no va trobar millor model a seguir que el de la nostra capital per mantenir la moral dels seus compatriotes. L’impacte polític que van provocar els seus mots va ser tan gran que ha induït a eliminar-los del Diari Oficial de Sessions, l’anomenat Hansard. La frase, que probablement molts de vostès ja coneixen però que val la pena repetir, és aquesta:

“No subvaloro gens els enormes perills que pesen sobre nosaltres, però crec fermament que els nostres compatriotes demostraran que són capaços de resistir-los tal com feren els valents ciutadans de Barcelona.”

Seria inexplicable que Churchill hagués derrotat el més gran perill que mai ha tingut la societat occidental, el nazisme, a través de l’exemple de Barcelona i nosaltres fóssim incapaços de guanyar la batalla per fer d’aquesta ciutat el que el sentit comú indica que ha de ser: la capital del futur Estat català. Perquè desenganyem-nos, només així és com el nostre cap i casal podrà projectar al món sencer les seves grans possibilitats i els valors de democràcia i de modernitat que històricament l’han caracteritzada.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,

President Executiu de Catalunya Acció

i promotor de Força Catalunya.

——————————

(Discurs publicat al Llibre

Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *