ACTE UPDIC-CATALUNYA ACCIÓ: 11 setembre 2018

Discurs de Catalunya Acció, en un acte conjunt amb UPDIC
a la Plaça Urquinaona, Barcelona 11 de setembre del 2018

Els fets polítics del darrer any fan que molts independentistes se sentin desorientats i abandonats. Convé parar-se a fer un cop d’ull enrere per a entendre el perquè de tot plegat.

No fou del Parlament sinó del poble d’on sorgí el moviment decidit per a recuperar la llibertat dels catalans, que va culminar amb les consultes populars municipals i la consulta general, guanyades totes rotundament pel SÍ. La potència del moviment era tal que els polítics hi anaven a remolc, i van haver de trobar i crear comparses que els ajudessin a fer-nos creure que n’agafaven les regnes. Aquesta ha estat la feina d’Òmnium Cultural i de l’ANC. En un país amb més cultura política un parell d’indicis significatius haurien d’haver bastat per a adonar-nos de qui tenim al capdavant: gairebé tot el discurs dels partits independentistes catalans sobre dos punts tan essencials com són la llengua i la integritat territorial dels països catalans ha estat galdós o inexistent durant l’anomenat procés, i només ha servit per a demostrar-nos la seva manca de talla intel·lectual i de caràcter per a afrontar reptes d’estat. Una reedició d’aquell “això no toca”.

Cap al 2015 era més difícil frenar la independència que no pas aconseguir-la. L’anhel d’independència que Espanya no volia resoldre per referèndum pactat se’ns va dir que es resoldria amb “el vot de la nostra vida”: unes eleccions anunciades com a plebiscitàries. Després del resultat tots els partits catalans es van afanyar a voler-nos fer creure que la majoria absoluta no legitimava el Parlament per a prendre les seves decicions!

En la seva fugida cap endavant, els partits catalans suposadament independentistes van haver de convocar el referèndum d’independència però, alhora, s’abstingueren de donar ordres a la policia catalana de defensar els col·legis electorals, i permeteren que els Mossos treballessin a les ordres il·legals de jutges espanyols per tal de rebaixar la participació a base de robar els nostres vots, mentre la defensa de les urnes costà als ciutadans catalans un ull de la cara, literalment. Era la segona gran estafa.

Cal insistir en la legalitat absoluta del referèndum d’independència des del punt de vista català, espanyol i internacional, donat que estava emparat pel dret internacional i concretament per la Declaració dels Drets Humans, signada també per Espanya i per tant vigent en tot el seu territori. I convé recordar que els tractats internacionals signats per un estat estan per damunt del que digui la seva constitució i la resta de normatives de rang inferior. És per això que totes les accions repressives des del passat 1 d’octubre fins ara són il·legals i, en conseqüència, nul·les a dreta llei. El nostre president continua sent Carles Puigdemont, i els cessaments, condemnes, referèndums i altres accions posteriors són paper mullat. O encara pitjor, els empresonats són la campanya electoral que ha de culminar amb un Junqueres de president de la colònia a les ordres dels espanyols per a acabar de consumar la desfeta del poble català en una darrera representació teatral consensuada.

Amb la seva darrera gran estafa (hauríem de dir traïció), els politiquets catalans que ignoren la secular tradició parlamentària i democràtica catalana i se senten tan còmodes dins la tirania espanyola, ens han demostrat com es passa d’un molt honorable a un molt execrable. No podem esperar res d’una classe política que, encara avui, no té més objectiu que aconseguir un referèndum pactat amb Espanya o continuar amb l’autonomisme. No han estat bons ni per a dimitir i deixar pas a qui estigui disposat a fer costat al poble. Aquests senyors (perdoneu l’eufemisme), ni fan ni deixen fer. Ho venim dient des del 2004: el país ens falla per dalt. No necessitem més referèndums ni volem pactar amb qui sempre incompleix els seus pactes. Ens cal una opció del tot nova i compromesa, sense cap vincle amb els partits actuals.

Un altre punt que cal tenir molt present és que tota aquesta farsa no hauria estat possible sense la col·laboració gairebé absoluta dels mitjans de comunicació. Periodistets i tertulianets mercenaris que són la vergonya de la professió fan el joc als politiquets de fireta. Ja ens podem imaginar l’escena competa: la televisió, “la nostra”, retransmet com, a Plaça Espanya, el fals president de la Generalitat diu que toca els segadors amb la gralla però només en treu el cara al sol amb so de corneta, i en Junqueres puja l’escaleta i fa la vertical al capdamunt mentre els tertulians de primera fila aplaudeixen i Òmnium i l’ANC passen el plateret pidolant almoina a la concurrència tot dient: “Fem República!”

I no ens oblidem de la “internacionalització del conflicte”. El món ens mira, sí, sempre que anem de debò, però no ens mira per a donar-nos la independència sinó que espera que la recuperem des de dins, com es fa sempre, abans de donar-nos el seu reconeixement. En el moment de màxima expectació, quan calia declarar realment la independència, retirar la bandera espanyola i prendre el control del territori, els nostres politicastres feren el ridícul més gran de la història mentre exhibien sense vergonya les seves dues estratègies més característiques: la de l’estruç i la del conill. Llençaren totes les esperances acumulades durant segles d’opressió i s’apuntaren al tarannà tirànic mesetari quan desobeïren el mandat popular amb l’excusa que tenien por que els fessin pupa. El missatge polític que llegiren els estats estrangers és que l’actual govern català no arriba ni a la sola de la sabata als presidents Macià i Companys, i no pensa moure ni un dit per a defensar la nació, la mateixa nació que fa només unes dècades rebé batallons de voluntaris disposats a morir per a preservar la nostra llibertat, procedents d’aquests estats que ens miren i que juguen a la primera divisió de la política internacional.

Els politicastres catalans i els seus escolanets dels mitjans de comunicació han guanyat el primer assalt. Però nosaltres no podem caure tan baix. El poble no ha fallat més enllà de creure massa en els seus representants. Hem après la lliçó i no tornarem a escoltar més cants de sirena. Buscarem gent nova, crearem els nostres mitjans de comunicació independents, serem dignes de la llibertat que recuperarem, i tornarem a formar part de les nacions lliures del món.

La lluita que es guanya és la que no s’abandona.

Visca Catalunya completa i lliure!

Francesc Jutglar
(Catalunya Acció)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *