TRENCAR AMB ESPANYA és ser conseqüent amb la “Declaració de Sobirania” per què la nostra classe política no se la creu?

  

TRENCAR AMB ESPANYA i amb els seus jutges i fiscals és ser conseqüent amb la “Declaració de Sobirania del Poble Català” i amb la “Declaració d’Inici de Procés” per què la nostra classe política no s’ho creu?

Si no estant disposats a obeir el Poble Català per sobre del Poble Espanyol, és ben cert que hem de votar a uns altres polítics.

“El líder espiritual de la violència”* de l’1 d’octubre del 2017 va ser Mariano Rajoy, ell és doncs el rebel i sediciós, a més de violent i terrorista.  *interpretant els termes de la sentència dels jutges alemanys sobre la culpabilitat del President Puigdemont.

(Salvador Molins, CDR*bic, CA, UPDIC, s/ANC, s/ÒMNIUM)

——————–

DESOBEÏU:  (per Agustí Colomines)

“La llei no pot justificar la violació de la llei”. Qui afirmava això l’any 1966 en un número especial de la revista Rutgers Law Review era el filòsof i escriptor nord-americà Carl Cohen. El 1971 va publicar l’assaig Civil Disobedience: Conscience, Tactics, and the Law en el qual abordava més extensament el clàssic debat sobre en què consisteix la desobediència civil i si està justificat o no exercir-la i de quina manera. La polèmica s’emmarcava en les mobilitzacions impulsades pel moviment dels drets civils dels Estats del Sud dels EUA, on encara eren vigents algunes de les lleis de discriminació racial. La dualitat del sistema legal nord-americà, que permetia que una llei estatal fos incompatible amb una llei federal, va fer que alguns juristes consideressin que la desobediència de les lleis racistes del Sud tenien la cobertura de la llei federal. Devia ser un debat apassionant que, tanmateix, no va estalviar la repressió de les autoritats sudistes contra un munt d’activistes defensors dels drets civils.

No sóc jurista i, per tant, intentaré no fer el ridícul. La qüestió és que ha coincidit que mentre estava llegint un llarg article de Hannah Arendt sobre la desobediència civil, de l’any 1972, i ara reproduït en un interessant recull d’assajos polítics titulat En el presente (Página indòmita, 2017), el jutge Pablo Llarena ha tornat a posar-se en camisa d’onze vares.  El magistrat del Tribunal Suprem ha suspès les funcions com a diputats de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sánchez. Els deixa sense sou, però també sense vot. I fins i tot s’ha inventat una figura nova, la del diputat “temporal”. Per suspendre les funcions del president Puigdemont i els presos polítics que encara són diputats, Llarena els ha declarat en rebel·lia. Segons l’escrit del jutge, la decisió “configura una mesura cautelar de naturalesa pública i extraordinària”, que persegueix preservar l’ordre constitucional “impedint que persones que ofereixen indicis racionals d’haver desafiat i atacat de manera greu l’ordre de convivència democràtica mitjançant determinats comportaments delictius, entre els quals es troba el delicte de rebel·lió, puguin continuar en l’exercici d’una funció pública de risc per a la col·lectivitat quan concorren a més en ells els elements que justifiquen constitucionalment la seva privació de llibertat”. Aquest home és extraordinàriament creatiu. Però com que no n’ha tingut prou, ha alertat que emprendrà les accions que cregui adients si la Mesa del Parlament no suspèn els sis diputats. Una altra vegada Llarena recorre a l’amenaça per veure qui s’arronsa. Al capdavall, ja ho va aconseguir el 30 de gener. <no investidura de Puigdemont, Torrent es tira enrere>

No discutiré aquestes mesures en termes jurídics, perquè, insisteixo, no és el meu camp, encara que molts amics meus advocats no tenen cap dubte que el jutge Llarena s’excedeix en la interpretació de la llei d’Enjudiciament Criminal (LECr) per aplicar la suspensió automàtica dels càrrecs electes. Llegeixin un article del professor Joan J. Queralt, publicat en aquest mateix diari el 17 de juny, i els aclarirà millor que jo  perquè “només als processats i empresonats que hagin fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica”. Ell és jurista, i dels bons, i l’article és molts aclaridor. Però, retornant a Cohen, Arendt i a molt altres filòsofs de la política, estem segurs que aquesta és una batalla legal? Les causes polítiques no poden estar sempre subjectes a les raons legals, perquè llavors, com també s’ha apuntat un munt de vegades, el món no hauria avançat ni un mil·límetre. La “causa justa” és un concepte antic però que continua essent vigent per fer front a la injustícia, a l’arbitrarietat o simplement a l’abús de poder. El problema és que qui se sent agreujat és qui transforma en delicte, si disposa dels instrument per fer-ho, en aquest cas la toga, l’acció del qui s’oposa a una norma que considera injusta. I sovint, a més, troba el suport dels mitjans de comunicació que s’han convertit en pamflets al servei d’una causa política. La defensa de la unitat d’Espanya, per exemple.

Fa uns dies em vaig divertit molt llegint les cròniques dels diaris unionistes de Barcelona sobre l’actitud “rebel” de la magistrada polonesa Malgorzata Gersdorf. La presidenta del Tribunal Suprem de Polònia es va negar a admetre la seva destitució de facto i envoltada per centenars de simpatitzants que l’animaven a no acceptar la nova llei aprovada pel govern del Partit Llei i Justícia (“ja se sap: Qui presum, fa fum”) que rebaixa l’edat de jubilació obligatòria per als jutges fins als 65 anys (des dels 70). Amb aquest canvi, el govern autoritari (dins de la UE, eh?) de l’ultraconservador Mateusz Morawieck força la marxa de més d’un terç dels magistrats del Suprem i, a més, crea una càmera disciplinària que els jutges temen que el partit avui al govern utilitzarà per intimidar-los. Tots els diaris unionistes catalans van aplaudir l’actitud desafiant de la magistrada polonesa que va traspassar per la força les portes del Suprem del seu país i va prometre seguir lluitant per protegir la Constitució i la independència de la justícia al seu país. ¿Gersdorf  va desafiar o no un govern legalment constituït que pertany a la UE, un club d’Estats suposadament democràtics? No hi ha dubte que va fer-ho.

La pregunta és: ¿per què aquests diaris unionistes catalans no escriuran els mateixos articles a favor de la llibertat quan la majoria parlamentària sobiranista es negui a acceptar la interlocutòria del jutge Llarena sobre la suspensió dels diputats a la presó o a l’exili? La resposta em sembla òbvia. No estem davant d’una disputa legal individualitzada, que comportaria jutjar un delicte comès per un delinqüent, sinó que afrontem un conflicte polític col·lectiu sobre el qual uns es mostren disposats a sacrificar la seva llibertat i els altres la democràcia. No hi donin gaires més voltes. Com va deixar anar el primer ministres polonès davant el Parlament Europeu per defensar la reforma legal que es treu de sobre el jutges que l’incomoden, “cada país té dret a legislar en el seu sistema jurídic d’acord amb les seves tradicions”. Si acceptéssim aquest principi, el governador de Mississipí, Ross Barnett, hauria pogut engarjolar Martin Luther King amb un argument molt senzill: l’esclavatge és una tradició del Sud dels EUA. L’autodeterminació és un dret universal que quan es vol exercir i topa amb la intransigència dels poder constituït, els que s’hi oposen amb la llei a la mà s’aferren al mateix argument de Barnett. La desobediència és l’únic recurs que tenen els moviments polítics no violents per oposar-se als jutges i a les interpretacions injustes de la llei. Només cal que qui desobeeixi estigui disposat a fer com la magistrada polonesa Malgorzata Gersdorf, que va sortir emmanillada de la sala on ella abans impartia justícia.

Agustí Colomines

Agustí Colomines

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *