Guanyar la Independència pacíficament: Tenim la Declaració i farem créixer el nadó, que ja és la República, tossudament !


Blog de Jaume Renyer “Per l’esquerra de la Llibertat”
(
8 de novembre de 2017  –  Israel vist des de Catalunya)
 
Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que ha publicat Abans d’ahir a su bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel 01:00 article titulat ” Catalonia ‘s Pacifist war of independence”:
 

Guanyar la Independència pacíficament: Tenim la Declaració i farem créixer el nadó, que ja és la República, tossudament !

 

Blog de Jaume Renyer “Per l’esquerra de la Llibertat”
(8 de novembre de 2017  –  Israel vist des de Catalunya)
Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que ha publicat Abans d’ahir a su bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel 01:00 article titulat ” Catalonia ‘s Pacifist war of independence”:

 

“La guerra pacifista de la independència de Catalunya”

(Daniella Levy)
 
«Potser ha arribat el dia i l’hora en la que la independència es pot guanyar només a través de mitjans polítics. No ho sé. Però si algú pot fer-ho, és la gent creativa, forta i obstinada de Catalunya.»
 
“Quan el president català (o ex president, depenent de qui pregunteu), Carles Puigdemont va aparèixer inesperadament a Brussel · les la setmana passada amb un grapat dels seus ministres, va causar una certa confusió. La majoria assumia que estava buscant asil; el govern espanyol el va destituir i el va convocar a un tribunal a càrrec de la rebel·lió per declarar la independència la setmana anterior, i pocs dies abans, un ministre flamenc havia mencionat que potser podria demanar asil a Bèlgica. Però en una conferència de premsa el dimarts a la tarda, se li va preguntar a Puigdemont si aquest era el cas, i va dir que no. “Aquesta no és una pregunta belga. Estic aquí a Brussel·les com a capital d’Europa “, va respondre.
 
Alguns l’han anomenat un covard, es va escapolir amb la cua entre les cames per salvar la seva pròpia pell mentre el seu vicepresident i altres 7 ministres del seu govern van ser arrossegats a la presó prop de Madrid. Un periodista britànic l’acusava d’abandonar no només el seu govern i la seva gent, sinó també la seva dona i dues filles petites, que encara intentaven mantenir una semblança de normalitat mentre que Puigdemont es burla de les seves responsabilitats.
 
Crec que aquests detractors incompleixen completament el que està intentant fer.
 
He estat seguint aquesta història per un temps i m’he interessat especialment a Carles Puigdemont. Sembla que no sembla el vostre revolucionari mitjà. No és particularment ferotge o confiat en el seu discurs o aspecte, més cautelós que carismàtic, que sembla més semblant al tipus d’individu que hauria d’aconsellar als estudiants d’educació secundària en els seus projectes superiors que el líder d’un govern rogue que es va separar d’un país europeu important. També prové d’un fons modest: és el segon dels vuit fills nascuts d’una família de pastisseris a Amer (a la província de Girona), i va abandonar la universitat per continuar la seva carrera periodística abans d’involucrar-se en la política. Ni tan sols va córrer per al president; va ser nomenat per altres polítics després que el seu predecessor fos expulsat com a part de les negociacions de coalició al gener de 2016.
 
No obstant això, crec que s’ha mantingut al bàndol, les amenaces i la violència espanyoles amb increïble tenacitat, granesa i valentia.
 
Crec que Puigdemont representa exactament el que es tracta de Catalunya que, segons les seves paraules, el converteix en un “país diferent”. M’agradaria dir que els catalans són una espècie de canadencs d’Espanya; els nordistes més amables, educats i autosuficients que semblen tenir més preferència per un diàleg respectuós i mesures pacífiques que els seus veïns, més o menys toscos, al sud. Fins i tot tenen una “eh” (només a Catalunya és “oi?”)! Són amos de la protesta noviolenta; es van enfrontar a les baralles policials espanyoles, gasos lacrimògens i bales de goma amb una dignitat silenciosa, les seves mans en l’aire i el seu himne nacional als llavis. Hi ha hagut una veritable falta de violència per la seva part en resposta als atacs polítics i físics que Espanya ha imposat contra ells. Això no és casual en absolut; és qui són,
 
El que ens fa tornar a la raó per la qual Puigdemont es troba a Brussel·les. Em sembla bastant clar que no està aquí per fugir o evadir-se de la justícia. D’una banda, crec que es va plantar a si mateix com un espinazo a Europa, fent que sigui impossible que ignorin la seva causa o que ho descartin, ja que molts (inclòs Israel) tenen un “assumpte intern espanyol”. A més, pot ” Desenvolupa la seva campanya des d’una cel·la de presó a Madrid, i com molts catalans encara ho consideren el seu legítim president, té el deure de servir al seu poble durant tant de temps com sigui possible.
 
Tanmateix, el més important era que sabés que la seva detenció conduiria a disturbis civils a un nivell que podria vessar-se a la violència, i estava molt clar que volia evitar això a tota costa. En una conferència de premsa el dimarts passat, va dir: “El meu govern podria haver optat per enviar als nostres fidels funcionaris a una batalla per hegemonia o utilitzar els elements de la policia catalana que són fidels a la República per defensar la nostra independència, però hem optat per evitar l’enfrontament i la violència. Espanya no ens arrossegui a un escenari violent “.
 
Quan llegia per primera vegada aquestes paraules, vaig pensar: Qui va saber parlar d’una guerra pacifista d’independència?
 
Com espera que la Terra mantingui la sobirania sobre un país sense militar que està disposat a defensar físicament les seves fronteres?
 
Vaig créixer en dos països que van lluitar amb guerres sagnants i amargues per guanyar la seva independència, a un cost molt elevat. Com a israelià, estic molt conscient que, de vegades, no hi ha altra opció que recórrer a la violència. L’ús del “pacifisme com la nostra única arma” (com ha insistit Puigdemont als catalans) l’any 1948 hauria estat una excel·lent manera de deixar que la Lliga Àrab acabi amb el que va començar Hitler.
 
Per descomptat, Catalunya està en una posició molt diferent de la que teníem. Espanya ha actuat amb una inexcusable agressió, però no estan a punt d’enviar a l’exèrcit i començar a disparar a persones amb bales reals. I encara que la situació es vegi bastant desoladora en aquest moment, potser el temps és al costat de Catalunya. Potser l’estratègia de “capital d’Europa” de Puigdemont funcioni i Europa es trobarà sense més remei que intervenir. Potser després de diversos anys de perdre temps i recursos per reprimir l’aixecament català, els espanyols s’aniran cansant i elegir un nou govern a l’oficina que respondrà amb més raó. Després de tot, Rajoy ja va començar el seu darrer mandat com a primer ministre en una posició política precària, i tot i que la seua gran resposta als esforços de Catalunya li ha donat suport, pot ser que sigui de curta durada. En general, la centralització està perdent molt terreny al món occidental, i el nacionalisme augmenta; la crisi de Catalunya és un microcosmos d’aquesta tendència, i la tossuderia de Rajoy no es farà desaparèixer. Qui sap què més portarà la marea que ens va portar Brexit.
 
Potser ha arribat el dia i l’edat quan la independència es pot guanyar només a través de mitjans polítics. No ho sé. Però si algú pot fer-ho, és la gent creativa, forta i obstinada de Catalunya.
 

Barcelona. Presentació de la proposta de Constitució Catalana liderada pel jutge Santiago Vidal,. Ateneu Barcelonés.

https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=278186
 
8 de novembre de 2017    Israel vist des de Catalunya
0 comentaris   
Daniella Levy: “Catalonia’s pacifist war of independence”
 
Daniella Levy és una escriptora jueva israeliana que ha publicat abans d’ahir al seu bloc a l’edició anglesa de The Times of Israel un article titulat “Catalonia’s pacifist war of independence”:
 
“When Catalan president (or ex-president, depending whom you ask) Carles Puigdemont turned up unexpectedly in Brussels last week with a handful of his ministers, he caused quite a bit of confusion. Most assumed he was seeking asylum; the Spanish government had deposed him and summoned him to court on a charge of rebellion for declaring independence the previous week, and just a few days before, a Flemish minister had mentioned that perhaps he could seek asylum in Belgium. But at a press conference on Tuesday evening, Puigdemont was asked whether this was the case, and he said no. “This is not a Belgian question. I’m here in Brussels as a capital of Europe,” he replied.
 
Some have called him a coward, scuttling away with his tail between his legs to save his own skin while his vice president and 7 other ministers in his government were hauled off to jail near Madrid. A British journalist accused him of abandoning not only his government and his people but also his wife and two young daughters, still trying to maintain some semblance of normalcy while Puigdemont makes a mockery of his responsibilities.
 
I think these detractors completely misunderstand what he’s trying to do.
 
I’ve been following this story for a while, and I’ve taken particular interest in Carles Puigdemont. He just doesn’t seem like your average revolutionary. Not particularly fierce or confident in his speech or bearing, more cautious than charismatic, he seems more like the kind of guy you’d find advising high school students on their senior projects than the leader of a rogue government seceding from a major European country. He comes from a modest background, too: he’s the second of eight children born to a family of bakers in Amer (in the province of Girona), and he dropped out of college to pursue a career in journalism before getting involved in politics. He never even ran for president; he was appointed by other politicians after his predecessor was kicked out as part of the coalition negotiations in January of 2016.
 
Nonetheless, I think he’s stood up to Spanish bullying, threats, and violence with incredible tenacity, grit, and courage.
 
I believe Puigdemont represents exactly what it is about Catalonia that, in his words, makes it a “different kind of country.” I like to say that the Catalans are sort of the Canadians of Spain; the more mild-mannered, polite, self-effacing northerners who seem to have more of a preference for respectful dialogue and peaceful measures than their, ah, somewhat coarser neighbors to the south. They even have an “eh?” (only in Catalonia it’s “oi?”)! They are masters of the nonviolent protest; they faced Spanish police batons, tear gas, and rubber bullets with quiet dignity, their hands in the air and their national anthem on their lips. There has been a truly remarkable lack of violence on their part in response to the political and physical attacks Spain has leveled against them. This is not coincidental at all; it’s who they are, their modus operandi, and their ultimate strategy.
 
Which brings us back to why Puigdemont is in Brussels. It seems pretty clear to me that he’s not there to run away or evade justice. For one thing, I think he planted himself there as a thorn in Europe’s side, making it impossible for them to ignore his cause or dismiss it, as many (including Israel) have as an “internal Spanish affair.” Furthermore, he can’t lead his campaign from a jail cell in Madrid, and as many Catalans still consider him their legitimate president, he has a duty to serve his people as long and as effectively as he is able.
 
Most importantly, however, he knew that his arrest would lead to civil unrest at a level that might spill over into violence, and he was very clear that he wanted to avoid that at all costs. In a press conference last Tuesday, he said: “My government could have chosen to send our loyal civil servants into a head-on battle for hegemony or used the elements of the Catalan police that are loyal to the Republic to defend our independence, but we chose to avert confrontation and violence. Spain will not drag us into a violent scenario.”
 
When I first read those words, I thought: Whoever heard of a pacifist war of independence?
 
How on earth does he expect to maintain sovereignty over a country without a military that is willing to physically defend its borders?
 
I grew up in two countries that fought bloody, bitter wars to win their independence, at a very high cost. As an Israeli, I am bitterly aware that sometimes there is no choice but to resort to violence. Using “pacifism as our only weapon” (as Puigdemont insists Catalans must do) in 1948 would have been an excellent way to let the Arab League finish off what Hitler started.
 
Of course, Catalonia is in a very different position than we were. Spain has acted with inexcusable aggression, but they are not about to send in the military and start shooting people with real bullets. And though the situation looks pretty bleak at the moment, perhaps time is on Catalonia’s side. Maybe Puigdemont’s “capital of Europe” strategy will work and Europe will find itself with no choice but to intervene. Maybe after several years of wasting time and resources on suppressing the Catalan uprising, Spaniards will grow tired of it and elect a new government into office that will respond more reasonably. After all, Rajoy already started out his latest term as prime minister in a precarious political position, and though his severe response to Catalonia’s efforts has gained him some support, it might be short-lived. In general, centralization is losing a lot of ground in the Western world, and nationalism is on the rise; the Catalonia crisis is a microcosm of that trend, and Rajoy’s stubbornness isn’t going to make it go away. Who knows what else the tide that brought us Brexit will bring.
 

Maybe the day and age has come when independence can be won through political means alone. I don’t know. But if anybody can do it, it’s the creative, strong, and doggedly hopeful people of Catalonia.

(Naniella Levy)

 

 
———————–

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *