HO HEM DE DE FER SOLS. Compte amb les trampes dels Statu Quo Internacionals. TINGUEM LA DUI APUNT.

Alerta amb la trampa del diàleg

Extret de RacóCatalà:

Alerta amb la trampa del diàleg

L’escalada antidemocràtica i urnofòbica (per dir-ho amb l’adjectiu que ha popularitzat Meritxell Borràs) en què ha entrat l’Estat espanyol, amb un expresident de la Generalitat i tres consellers condemnats i inhabilitats pel seu compromís democràtic, un TC polititzat que és el braç executor del govern espanyol, unes clavegueres de l’Estat mafioses amb tentacles que arriben a tot arreu i al si de les quals un ministre de l’interior conspira amb el fiscal anticorrupció per anar contra polítics independentistes; en definitiva, aquest tarannà antidemocràtic, que com sabem ve de lluny però que darrerament ha revifat amb virulència, ens pot arribar a fer creure, als partidaris de la independència, que això ja ho tenim guanyat. Perquè a cada nou pas contra la democràcia que fa Espanya, les demandes catalanes es legitimen una mica més a ulls del món.Però això té un perill, i crec que val la pena tenir-lo present perquè no ens agafi desprevinguts i tot plegat (el referèndum i la possibilitat, doncs, d’assolir la independència) se’n vagi en orris quan ja ho teníem a tocar. La clau per entendre aquest perill ens la donen, paradoxalment, els pronunciaments diversos que arriben, cada vegada amb més freqüència, des de l’esfera política i mediàtica europea i internacional. Els grups parlamentaris que s’han anat creant aquest últim any en diversos països, per seguir de prop el cas català, presenten mocions i interpel·lacions on denuncien el dèficit democràtic del govern espanyol i l’insten a dialogar amb les institucions catalanes. Doncs bé: hem de saber llegir aquestes crides al diàleg sense ingenuïtats, perquè sovint no són imparcials i, en molts casos, el veritable interès (més enllà de la defensa que s’hi fa dels principis democràtics) és frenar l’amenaça d’inestabilitat que suposa el cas català; empènyer el govern espanyol a escoltar les demandes catalanes per arribar a un punt de trobada que no necessàriament passa pel referèndum de l’1 d’octubre sinó per un consens en general, que impliqui cessions per totes dues parts.Ahir, l’editorial de l’Irish Times concloïa, després de denunciar la miopia de Rajoy, que el govern espanyol encara és a temps de reaccionar i fer com els britànics (donant a entendre que aquests van saber desactivar, almenys en part, l’amenaça de la independència). Abans d’ahir, un corresponsal sènior de la ràdio i televisió pública danesa DR explicava que una manera de resoldre la qüestió catalana, en què una part molt important de la població vol la independència, és trobar un encaix federal, i hi afegia que ara, amb Pedro Sánchez al capdavant del PSOE, això era més plausible que mai (!).

A l’escena europea, aquesta mena de crides al diàleg (i a terceres vies) comencen a proliferar, i s’intensificaran a mesura que ens acostem a la data del referèndum, i no podem descartar que al darrer minut l’Estat espanyol «reaccioni». Si ho fa, evidentment no serà amb voluntat de dialogar honestament per acordar un referèndum d’autodeterminació seriós i d’acord amb estàndards internacionals sinó amb males arts, que poden anar des d’embrancar-nos en una negociació filibustera fins a imposar-nos unes condicions de participació o de percentatge de vots afirmatius irreals i, per tant, inassolibles i deshonestes.

I aquí és on hem d’estar preparats. Preparem-nos per seguir ferms, perquè una apel·lació al diàleg per part del govern espanyol a l’últim minut (o al penúltim, que és pràcticament on som ara, a 3 mesos escassos del referèndum i quan ja fa 3 mesos que, segons el full de ruta inicial, hauríem d’haver declarat la independència seguint el mandat sorgit de les urnes el 27S) no pot ser moneda de canvi. El referèndum, que s’ha anunciat, publicitat i justificat abastament en el pla internacional, s’ha de fer l’1 d’octubre: tant sí com no. Suspendre’l per sotmetre’ns a un diàleg sense condicions tenint com a interlocutor un Estat ‒recordem-ho‒ mafiós seria no només suïcida sinó, sobretot, una gran estafa envers la majoria de ciutadans d’aquest país<*>.  

Diana Coromines

<* els catalans, que viuen i estimen Catalunya>

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *