Els molts Pares de la nostra Independència ens observen des del més enllà de la història.

Dibuix: Carles Muñoz Espinalt

Preludi de la Independència … BIC 1497

(Post: dissabte, 23 de maig de 2009 | 03:41h)

 

Preludi de la Independència.

Carles Muñoz Espinalt, 1992

“A tots els qui, amb fe i fermesa,

Han cridat: Visca Catalunya Lliure!!”

C.M.E.

 

1r Capítol – PERCEBRE’L

Són molts els qui voldrien que no se’n

pogués escoltar ni una sola nota. Però el pre-

ludi de la Independència de Catalunya no ha

nascut pas per generació espontània. No és

cap somni ni cap disbarat atabalador. Fa anys

que es deixa sentir amb harmònic frasejar,

per més que cuitin a ofegar-lo o no s’encerti

el to vibrant i clamorós que demana executar-

lo amb tota la seva amplitud.

 

Els motius pels quals no s’ha acabat mai

d’interpretar, sense perdre o robar-nos les

solfes, els podem copsar fins i tot amb fets

aparentment secundaris. En ells, això sí, hi

trobem tàctiques errades, molta bona volun-

tat, excuses de mal pagador i limitada moral

de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració?

Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem

nosaltres mateixos els inconvenients o ens

venen de fora? Fem el sord o gent impenitent

ens tapen les orelles?

 

Sempre que puc repeteixo i faig repetir: Els

catalans prou anhelen la Independència

nacional, però no veuen la manera d’assolir-

la. Cap projecte no es veu viable abans de

plasmar-se amb nítida i vigorosa figura en la

ment dels qui ho voldrien materialitzar. Així

doncs, els artífexs que inculquin en cada

català la clara imatge motivacional de la seva

Independència com a poble, esdevindran els

qui anorreïn per sempre els obstacles que

impedeixen portar-la a terme.

 

No és pas impossible promoure-ho, encara

que la desconfiança en nosaltres mateixos

hagi impedit deixar parlar molt alt els qui

assagen de fer-ho viable. Sovint, els covards,

per no posar-se en evidència, són els més

interessats a silenciar la veu dels coratjosos.

Llavors, els desmoralitzats i els pobres de

tremp, enlloc de cercar un major braor en ells

mateixos, prefereixen —baixet, per no fer

soroll— parlar de mans misterioses que ens

barren el pas.

 

És orientatiu recordar que, entre les moltes

referències que sobre Catalunya va escriure

Josep Pla (Notes per a Sílvia), hi figura el

següent comentari que un dia li féu Manuel

Brunet: «Ja coneixeu la meva convicció:

l’Església en aquest país ho ha fet tot: és la

clau del passat, del present, i probablement

del futur. L’Església creu que aquest país ha

d’estar lligat a Espanya i per això hi ha unitat.

El dia que cregui el contrari es produiran les

conseqüències naturals.»

 

Tanmateix, la rebuscada forma «conse-

qüències naturals», malgrat ésser una

manera d’anunciar-ho amb paraules emmas-

carades, vol que se sàpiga, però amb el

mínim enrenou. Talment com el candorós que

del dimoni en diu «en Banyeta», per l’ances-

tral por que comporta pensar que, bon punt

es pronuncia el seu nom correcte, es desper-

ten les ires de l’infern. Ara bé, amb totes les

reserves imaginables, i per banals que siguin

les precaucions, també amb noms suposats,

entre hermètics i temorencs, s’inicia el preludi

de la Independència de Catalunya que, vingui

d’on vingui el seu clam o tingui clar o insinuós

el seu dir, no sempre el sabem escoltar o no

ens el deixen percebre.

 

Carles Muñoz Espinalt, 1992

————————————

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *