Guanyar el Reconeixement Internacional del Nou Estat Català en forma de República.

Primers dies de la República (4): el reconeixement

Podem dir que el reconeixement per part d’altres estats serà el punt definitiu per consolidar la independència. Des que va començar el procés, ha hagut una evolució positiva i constant en aquesta direcció. Si al començament ens conformàvem amb sortir als diferents mitjans de comunicació, més endavant amb l’activació a fons del Diplocat, va anar prenent una altra dimensió. La conformació definitiva d’una Conselleria d’Afers Exteriors ha anat consolidat els diferents actors que conformen avui la diplomàcia catalana, una sàvia combinació d’actors públics i privats que, com s’ha anat veient ha obligat a l’Estat espanyol a esmerçar cada cop més esforços, que en moltes ocasions, han estat infructuosos.

Si primer vam fer forat als mitjans de comunicació internacional, en quant vam intentar obrir el procés a actors institucionals internacionals, la maquinària diplomàtica espanyola es va activar amb tota la seva potència. Però quan ha semblat que aquesta via quedava bloquejada (o en temps d’espera fins la proclamació d’independència), la diplomàcia catalana ha trobat la manera d’avançar a través dels diferents parlaments, un espai molt més difícil de bloquejar per part d’Espanya. La llibertat i els usos dels parlamentaris, en ser diversos i protegits per les lleis de cada estat, no ha fet cas en la major part d’ocasions de l’acció diplomàtica espanyola, massa acostumada a pensar que els altres parlaments són com l’espanyol. A cada nou intent mal destre dels espanyols, ha servit per amplificar molt més la internacionalització del nostre procés.

Darrerament hem entrat en una nova fase. Ja no són només les veus d’alguns parlamentaris, sinó també la de partits sencers de països importants europeus que es mostren partidaris del nostre dret d’autodeterminació. O també que dos candidats a la presidència francesa en parlin també dóna una altra dimensió a la nostra reivindicació. I que la qüestió comenci a manifestar-se al Canadà o EUA fa cada cop més inviable el bloqueig i silenci que volia imposar el govern espanyol. Però amb tot, el que ha ficat damunt de la taula el nostre procés, ha estat l’obsessió espanyola entorn del Brexit i Gibraltar. Trencant la lleialtat envers el Regne Unit referent a Escòcia, els anglesos no han tardat en recordar que el Tractat d’Utrecht s’ha de respectar. Gibraltar no és pas fruit d’una conquesta territorial, sinó d’una clàusula d’un tractat internacional, sancionant que la conquesta es convertí en una cessió a perpetuïtat, per part espanyola.

Els anglesos, a diferència dels espanyols, tenen una gran memòria històrica. Han tingut de recordar-li també, que si fos només una qüestió d’integritat territorial, Ceuta i Melilla es troben en una situació encara pitjor des d’aquest punt de vista. També li han tingut de recordar per via dels fets que la potència naval britànica és molt més gran que no pas espanya, com s’ha demostrat amb la expulsió d’una patrullera espanyola per part d’una corbeta britànica, molt més ben equipada i moderna. I han tingut de recordar-los-hi que Gibraltar no és només una roca, sinó una peça estratègica (juntament amb Malta) per al desplegament dels vaixells britànics per la Mediterrània.

Per acabar-ho d’adobar, si Gibraltar fos una colònia, com diuen els espanyols, caldria respectar el referèndum d’autodeterminació de la població que hi viu, la qual ja ha mostrat la seva decisió per dues vegades. Si en comptes d’haver anat a l’enfrontament i el bloqueig de la duana, Espanya hagués ofert col·laboració i la doble nacionalitat als gibraltarenys (com han fet amb els descendents sefardites), potser podria penetrar en la mentalitat britànica dels gibraltarenys, i més, a propòsit del Brexit.

Com més s’atansa el final del procés, amb més força sembla plantejar-se la internacionalització. La diplomàcia catalana ha anat superant la major part dels obstacles que li han anat ficant. Espanya, incomprensiblement, es va creant enemics en un excés de pressió, que sempre és contraproduent en les relacions internacionals. I massa sovint oblida les conseqüències, com que la enemistat del Regne Unit, pot comportar l’adhesió dels països de la Commonwealth al reconeixement de Catalunya (i són 50 estats com Canadà, Austràlia i la Índia). L’excés de pressió a propòsit de la Fundació Carter (utilitzant l’amenaça de l’ús de la base de Morón) no ha estat rebuda amb massa satisfacció per part de la Secretaria d’Estat. Possiblement li han tingut de recordar que també tenen un aliat fonamental en el Marroc, i que la posició entorn de Ceuta i Melilla podria canviar.

Sembla que la conjuntura internacional en els propers mesos pot ajudar a la causa catalana. És evident que els estats es mouen per interessos. Tant els EUA de Trump, com l’euroescepticisme britànic i d’alguns països comunitaris (com Polònia i Hongria), així com Rússia i Xina podrien ajudar al nostre reconeixement, per ficar pressió sobre la UE. No és cap secret que tots aquests estats voldrien una UE feble i dividida i que aprofitaran l’ocasió. El referèndum de de Catalunya, que serà abans del d’Escòcia, serà un bon assaig per a tots aquests països. Si sabem jugar les cartes bé, pot ser una ocasió immillorable, a condició que les posicions bonistes i anti tot (contra els iankis, contra la UE, contra la Xina, etc) no tinguin un ressò massa gran. Per una vegada caldrà convèncer de la màxima responsabilitat a la majoria de la població, massa acostumada a apuntar-se a la protesta i poc procliu a aportar solucions viables.

Per acabar-ho d’adobar, encara que sembli una niciesa, l’interès de Roma sobre el Principat d’Andorra, i la conservació d’unes bones relacions amb qui ostenti l’administració del Bisbat de la Seu d’Urgell, pot afavorir que el Vaticà sigui procliu al nostre reconeixement, donat que l’Església mai vol renunciar a cap domini seu. En aquest sentit, la seva posició podria afavorir molt la nostra causa entre els països centre i sud-americans, siguin per l’antipatia bolivariana respecte a Espanya, sigui pel pes que exerceix Roma sobre la majoria catòlica de molts d’aquests estats.

Així doncs, per una vegada, sembla que el context internacional ens serà favorable, si ho sabem aprofitar. La nostra diplomàcia serà ficada a prova en l’hora de la veritat, just després de la proclamació d’independència. Però la certesa, i més en el context internacional, no es pot tenir mai. I sobretot perquè l’equilibri mundial depèn de caràcters tan imprevisibles com Putin i Trump, i això ho pot canviar tot a tot arreu en pocs dies. El que sí tenim clar ara és que el reconeixement internacional començarà en una primera fase, per reconeixement lent però progressiu de diversos estats, sobretot dels europeus. L’entrada en organismes internacionals serà una segona fase o simultània a l’anterior. A nivell europeu, si no entrem immediatament a la UE, entrarem a l’EFTA. Altra cosa serà a l’OTAN, l’ONU,  al FMI, al Banc Mundial o l’OCDE.

La conselleria d’en Romeva haurà d’ampliar plantilles ràpidament, perquè se li girarà molta feina. Però també és cert que sabem que la nostra diplomàcia serà molt menys costosa que l’espanyola (acostumada encara a mostrar-se com si conservés imperi). El model actual, s’hauria de conservar, amb una presència sense ostentacions de les ambaixades, donant importància al suport de l’intercanvi comercial, a més de la protecció als nostres ciutadans. Sabem que en un futur, per vetllar millor per la nostra seguretat i interessos, caldrà tenir agregats d’intel·ligència en les ambaixades més importants, però és evident que nosaltres no tenim cap disposició al domini, ni tampoc ens pot interessar massa, però això dependrà del govern que hagi en cada moment. Però la despesa en servei exterior, que sempre té la temptació d’escapar al control, ha de ser sempre mesurada i controlada. Per sort no farem com els nostres futurs veïns, massa acostumats a nomenar per les ambaixades importants gent no professional, antics ministres i fills d’aristòcrates que són els causants de molts dels actuals fracassos de la diplomàcia espanyola, per sort per a nosaltres.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *