Fem créixer l’energia rupturista ! Disposem-nos per fer l’ acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu.

Seurem i parlarem amb un sol interès: Catalunya i la seva llibertat! __ EA 1506

Fem créixer l’energia rupturista ! (Salvador Molins, CA, UPDIC)     

un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible” (Cesc Batlle)

Article d’avui al Punt-Avui:

Construir la independència

24/01/15 02:00 – GERMÀ CAPDEVILA

Els historiadors que d’aquí a 50 anys escriguin la crònica de la independència segurament posaran cada líder polític en el seu lloc. Els que van posar al davant la necessitat d’assolir la plena sobirania tot col·locant en un segon terme les legítimes aspiracions polítiques, i els que no van poder fugir de la dinàmica partidista de curta volada ni assumir les renúncies necessàries. Mentrestant, tornem a l’any 2015. Estem més a prop de la independència del que no somiaven
fa quatre o cinc anys. Tanmateix, hem de mantenir la pressió ciutadana per evitar que el cicle electoral que comença ens faci perdre el nord. La feina que tenim al davant fins a les eleccions plebiscitàries –que ho seran, agradi o no al Sr. Duran– és molta i és molt important, però no cal posar-nos més nerviosos del compte. És cert que, com més avancem la feina de muntar les estructures del nou estat, més fàcil serà la transició entre la comunitat autònoma que deixarem enrere
i la república que volem ser. Ara bé, molts estats es
van construir del no-res sobre unes bases molt menys sòlides que les nostres. Cal que tothom comprengui i tingui clar –aquí i allà– que els catalans hem decidit ser independents i que res ni ningú no podrà aturar-nos. Farem servir les properes eleccions del 27 de setembre per atorgar un mandat clar al Parlament per assolir la independència. Si els nostres representants no fan la feina encomanada, senzillament els reemplaçarem per altres que ho facin.

GERMÀ CAPDEVILA

 

——————————————–

 

Des d’ara mateix els 1.800.000 hem de potenciar i escampar “l’Energia d’Estat”. Que la força de la ruptura creixi i ens empenyi.

Estat Cat Indp

Sense el gest, la determinació i la ruptura concreta, Catalunya quedaria atrapada als llims d’aquest forat negre que ens ofega des de fa més de tres-cents anys. No podem permetre-ho, hem de reaccionar.

Junt amb les estructures i les eleccions plebiscitàries, i demés coses que es mouen i preparen pel 27-S i pel 28-S, els 1.800.000  hem de potenciar i escampar “l’Energia d’Estat”, una immensa reverberació, com un terratrèmol de convenciment, determinació i dignitat, aquella força que ens empenyi a la ruptura definitiva i urgent. Que ens empenyi a tots, i no deixi tranquils ni relaxats de cap manera als diferents capdavanters:

Que “la Força” ens acompanyi

Energia per a la ruptura, energia pel gest, energia pel punt d’inflexió, energia del poble independentista, energia pels capdavanters.

Que la “Força” ens acompanyi: Independència ja!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC .
Soci de l’ANC i de l’ÒMNIUM.

 

 

————————————————-

“La fal·làcia del full de ruta”

12/07/11 02:00 – CESC BATLLE

“És indispensable fer ben evident al món que Catalunya vol ser independent”

La fal·làcia del full de ruta

Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l’altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d’independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s’ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d’anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d’un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l’espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d’avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals…?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti. Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el mon que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.

Enginyer industrial i MBA

———

 

La nostra realpolitik

Anna Arqué

European Partnership for Independence, EPI.

 

 

“Si Catalunya s’independitza, naturalment trobarem la manera de treballar-hi.”

Aquesta afirmació, que no dura més de deu segons, ha estat feta per l’ambaixador dels EUA al Regne Unit, Mr. Louis Susman, durant una entrevista amb la BBC a propòsit del Referèndum sobre la Independència d’Escòcia, i encara que no ha estat suficientment considerada a casa nostra, és de les més significatives, si no la que més, que s’ha fet del cas català des que el 2009 ‘internacionalitzar’ la nostra determinació per votar en un referèndum esdevé clau en la consciència popular catalana.

Òbviament, l’afirmació és significativa pel seu valor polític, però primerament ho és perquè cristal·litza, sense segell oficial ni gravetat escènica, l’element més característic de la realpolitikinternacional: el pragmatisme. Un pragmatisme, que no assumeix voluntats sobre “què es vol” però que dóna la benvinguda a la política dels fets consumats de “què es

Un exemple clar i proper és quan el primer ministre escocès, Alex Salmond, diu: “El referèndum sobre la independència d’Escòcia es farà perquè els escocesos m’han donat el mandat democràtic per a fer-lo i es trobaran els mecanismes que vinculin el resultat perquè d’això tracta la democràcia.” Amb aquesta sola declaració el referèndum escocès esdevé un fet polític internacional i els anglesos, que l’han combatut per terra, aire i mar, no poden fer res més que reconèixer-lo. Sense demanar permís a Westminster, sense consells de transicions, sense pactes nacionals, sense cimeres, sense manifestacions massives, sense consultes populars, sense cadenes, ni tan sols sense una primera majoria social que l’impulsi, perquè diu Salmond que “la sobirania no és dels parlaments, ni dels governs, ni tan sols de la monarquia, sinó dels Pobles” i no cal demostrar-ho, sinó actuar en conseqüència. En diuen realpolitik.

El ministre Margallo no crida a files l’ambaixador dels EUA. El pragmatisme nord-americà del senyor Susman parla sobre el possible escenari d’una realitat feta, la d’una Catalunya independent, no elucubra sobre el procediment i fa passar, a plena llum, un reconeixement ad hoc sense que el modern inquisidor diplomàtic espanyol ho vegi o, potser, ho vulgui veure. En diuen realpolitik.

No existeix un tercer actor que imparteix justícia al món, només hi ha parts interessades, per a les quals ens hem de fer interessants i interessats.

Els Catalans repetim, cantem i clamem que som una nació. Escrivim llibres i dissenyem webs perquè els altres ho entenguin sense tenir present que en realitat poc, per no dir gens, li importa a la comunitat internacional si els catalans som una nació; el que els importa és que ens ho creguem i que actuem com a tal, perquè és en el canvi que ells poden obtenir beneficis o patir perjudicis. Per tant, l’interès internacional real sorgeix quan els propis d’un territori marquem el fet polític, l’escenari oficial, que possibilita el canvi —per exemple d’autonomia a Estat independent—, perquè això vol dir que s’assumeix i es posa en pràctica, per fi, la sobirania que expliquem nostra; i això, avui, políticament vol dir fixar una data i una pregunta concreta i celebrar oficialment el referèndum sobre la independència de Catalunya.

La manera més eficient d’internacionalitzar el cas català és amb la convocatòria oficial del Referèndum, sense esperar declaracions ni suports de ningú, amb el centre de gravetat a Catalunya i la coherència del nostre relat, perquè som nació i no ens calen permisos. Aquesta ha de ser la nostra Realpolitik; sense ella, de tota la resta, en diuen ‘anècdota històrica’.

Anna Arqué

European Partnership for Independence, EPI.

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *