Guanyarem la nostra Independència! El Poble català la guanyarà …

Els analistes ancorats en els partits instal.lats al Parlament tremolen i veuen fantasmes a tot arreu. EA 1526

Guanyarem la nostra Independència! El Poble català la guanyarà … però caldrà que ens encarem amb els retardataris que tenim tan aprop, massa aprop!

Deixem que els enemics parlin, però tinguem ben present que només depèn de la nostra voluntat sobirana.

Via fora els enemics de Catalunya!

Salvador Molins, CA, UPDIC

CANVI DE MENTALITAT: UN COP ET CAU LA BENA QUE BLOQUEJA I DIFICULTA L’ACCEPTACIÓ D’UNA IDEA

DISSABTE, 17 GENER DE 2015

Heribert Padrol: «Els independentistes d’última hora»

Hi ha arguments que només sentir-los fan que una alarma soni dintre meu. És com quan un sent una nota dissonant, que desafina profundament i que, per tal motiu, la captes encara que no vulguis, encara que no estiguis plenament atent al que s’està dient.

Em refereixo a la poca credibilitat argumental o d’actuació que, segons alguns, tenen els “nous independentistes”. Sí, ja sé que en aquestes últimes setmanes s’han dit moltes coses poc afortunades per part de tuitaires i opinadors de diferents sensibilitats dins del món polític i social implicat en el procés català. Tothom hi ha dit la seva i l’ambient de tensió i la mateixa dinàmica de la negociació han ajudat a fer que es diguin coses no gaire meditades. És millor no donar voltes a moltes de les coses que s’han expressat i intentar mirar cap endavant de manera intel·ligent i constructiva.

Però la referència a la frase “què ens han de venir a explicar aquests independentistes d’última hora!” crec que mereix una reflexió, perquè és un argument perillós i perjudicial per al procés en si.

El motiu és obvi: quan una persona es fa membre d’un club, legítimament aspira a tenir els mateixos drets que els socis que ja hi eren. I si no és així t’ho haurien de dir abans d’entrar-hi per poder decidir què fer. La decisió encertada seria la de no entrar-hi, perquè aquests tipus de restriccions no posen en relleu res de bo pel que fa al col·lectiu que les estableix. Tenen un puntet, com a mínim, de classista o sectari.

Cal tenir també present que un moviment democràtic i pacífic com és el procés que viu Catalunya basa el seu èxit en la capacitat d’integrar i il·lusionar, amb perspectiva de futur, una majoria de la població. I això demana incorporar tots els “nous independentistes” que es pugui. Està molt clar, almenys per a mi, que l’atribució d’inferiors nivells de qualitat d’opinió a les persones que passen a formar part ara del procés dificultaria l’eixamplament de la seva base social.

El procés ha de ser transversal i integrador o no serà. I un moviment integrador ha d’excloure necessàriament la creació de classes o grups d’autenticitat que pretesament acreditin, sense més anàlisi, credibilitat en el discurs o en l’actuació. Aquest seria un mal camí, el procés passaria a incorporar una llavor perillosament autodestructiva.

No crec que aquest sigui el cas, però per evitar mals majors siguem curosos amb els arguments que es fan servir.

En aquesta línia, alguns consideren que determinades persones s’han fet independentistes perquè pot estar “de moda” en certs àmbits. Aquest votant seria, per tant, potencialment volàtil i “poc confiable”.

És possible que sigui així, però personalment no ho crec. Tinc la impressió que la gran majoria dels ciutadans que han passat a ser favorables al procés han consolidat la seva posició i que la mantindran sempre que el projecte de país que es construeixi suposi un veritable pas endavant democràtic. Cal tenir present que dins dels nous independentistes hi ha un grup molt nombrós que, quan eren nens o adolescents, van viure en una societat on ser independentista era vist com un posicionament extrem, lluny del que es considerava aleshores el centre sociològic. Amb totes les connotacions negatives ambientals que un hi vulgui afegir. Això pot crear un bloqueig mental envers l’acceptació de determinada posició política, en aquest cas la de voler un estat propi per a Catalunya.

En aquests casos crec sincerament que un cop et cau la bena que bloqueja i dificulta l’acceptació d’una idea com a possibilitat política, ja no hi ha marxa enrere. Quan un ha vençut internament un bloqueig educacional, l’arrelament en la nova opció democràtica que ha estat triada pot ser realment ferm. D’aquests casos n’hi ha molts a la Catalunya actual. Molts tabús i moltes pors han caigut aquests últims anys en el marc del procés d’arrelament de la democràcia en el nostre país. Perquè és l’ànsia d’una democràcia millor, combinada amb el sentiment de país, la força que mou aquest procés.

La publicació Harvard Politics es referia a aquesta força motriu el passat 27 de setembre, tot parlant del procés català: “El fonament de la democràcia liberal és el dret de la ciutadania a abandonar un govern que no serveix als seus interessos per construir-ne un altre més eficaç. Hi ha pocs millors exemples contemporanis d’aquesta situació que el de la relació econòmica de Catalunya amb el govern central espanyol”.

Cal alinear els arguments amb el que és la veritable força del procés.

HERIBERT PADROL

Font: ara.cat

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *