Si guanya el Sí … volen encolomar-nos “Trenta anys de regateig constant”

Podeu clicar el següent enllaç per escoltar la proposta d’en Josep Sort, professor de Ciències Polítiques a la Universitat Ramon Llull. A Berga Josep Sort també ens va exposar la seva "Proposta d’accessió a la Independència"

Enllaç per escoltar o baixar la grabació d’aquesta Conferència on exposa aquesta proposta:  www.iservicesweb.com/grafmoli/josep_sort.wav

———————————————

Si guanya el Sí … volen encolomar-nos "Trenta anys de regateig constant"

He trobat el que segueix al bloc "De debò som una nació?" l’enllaç del qual és http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/5898 també hi adjunto la resposta d’en S. Molins.

—————————————

No a l’Estatut del Ribotavl3119 | dimecres, 07 de juny de 2006 | 19:49

En els temps de la transició, Catalunya va acceptar majoritàriament la Constitució i l’Estatut de 1979 perquè sortíem d’una dictadura, però les motivacions i circumstàncies d’aleshores no tenen correlat en la situació d’avui.

El projecte d’estatut del 30 de setembre de 2005 no era pas un bon text. Era la resultant del tacticisme dels qui van encetar el procés pensant que contra el PP podrien viure força bé i de la manca d’ambició dels qui de debò tenen – o haurien de tenir – una visió nacional.

En aquestes circumstàncies, allò que tenim de més semblant a un òrgan sobirà, el Parlament de Catalunya, va votar per amplíssima majoria el text sorgit d’aquesta especialíssima conjuntura. Les passades de ribot que hi han fet a Madrid han acabat fent bo, malgrat les mancances evidents, el text del Parlament de Catalunya, de la mateixa manera que d’aquí a final d’any la realitat de l’aplicació farà bo l’Estatut del Ribot. Bé sembla doncs clar que caldria defensar ara amb una mica de vigor la versió inicial.

Les coses han anat d’una determinada manera, i no cal cercar-hi gaire lògica; per això ara ens trobem immersos en un malson absurd, amb els partits dividits en dos blocs absolutament heterogenis. És palesa l’heterogeneïtat del NO – ERC i PP -, però no és menys real l’heterogeneïtat del SÍ.

En el camp del SÍ també hi ha dues posicions contraposades. D’una banda hi ha el PSOE, frisós de girar full – a Catalunya i fora de Catalunya – i de no haver de tornar a parlar mai més del tema estatutari. Això és així malgrat la posició del president Maragall, que ha acabat creient en el seu paper de president de Catalunya i això l’ha enfrontat, com un Thomas Becket modern, amb aquells que el varen fer candidat.

L’altra posició, diametralment oposada, és la de CiU, que encara confia a salvar alguna cosa del lamentable naufragi, en una nova etapa de la coneguda política del peix al cove.

El gran argument del SÍ, amb diverses modulacions segons de qui provingui, es basa en els efectes jurídics del resultat del referèndum que, tot i que per descomptat són importants, no són ni de bon tros els fonamentals. És evident que, des d’un punt de vista jurídic, el SÍ implica la vigència del nou estatut i el NO, la continuïtat de l’actual.

Però aquesta veritat jurídica dista molt d’ésser una veritat política. Des d’un punt de vista polític, l’acceptació del SÍ per part dels qui no voldrien passar full vol dir:

a) Renúncia a allò que ens deien que era irrenunciable: nació en el text, competències blindades, traspàs d’infrastructures bàsiques i un sistema de finançament que posés fi al dèficit fiscal. De tot això, res de res.

b) Acceptació humiliant de les passades de ribot del PSOE, dels boicots, de les amenaces de l’exèrcit, del tremendisme del PP, de les insídies de la Brunete mediàtica i de l’obcecació de les elits econòmiques catalanes, obsessionades a sacrificar el país a l’altar d’un mercat espanyol la captivitat del qual és en ràpid procés d’extinció.

c) Continuïtat de la política del peix al cove, que ja ha mostrat els seus límits, i incapacitat de concebre cap altra política que no estigui basada en l’alternança de l’explotació conjuntural de la manca de majoria absoluta a Madrid i els períodes de glaçament de la Bàltica.

El triomf del NO comportaria, certament, la continuïtat jurídica de l’Estatut del 79. Però, molt més important que això, obriria una crisi política sense precedents, de resultats immediats incerts. Ara: sense una bona sacsejada no crec que poguem avançar gaire més en el procés de plantejar-nos seriosament el futur i de triar camins adients per arribar-hi.

Des del punt de vista pràctic, tan valorat pels partidaris del peix al cove, el nou estatut començarà a malviure al dia següent de la promulgació: la feina mal feta no té futur.

I no és pas per manca d’indicis que això no es veu – o no es vol veure – amb tota claretat: cada vegada que Rodríguez Zapatero bada la boca, si la gent estigués mínimament al cas, el NO creixeria a tota velocitat.

Rodríguez Zapatero ha manifestat que l’estat no serà garrepa a l’hora de les transferències. Allò que sembla un afalac és, en realitat, una amenaça implícita: de cop i volta, queda ben clar – per si algú ho havia oblidat – que el text de l’Estatut, tot sol, no serveix de gaire res, i que, a més de les seves limitacions intrínseques, està sotmès a la interpretació graciable del govern de torn… com fins ara, vaja.

Diu el clàssic: excusatio non petita, accusatio manifesta. Si el president del govern s’excusa d’una cosa de la qual encara no l’ha acusat ningú, mostra clarament que no és tan innocent com vol aparentar i quines són les seves intencions. L’aprovació del nou estatut representa, de ben segur, vint anys més de regateig constant.

Ara mateix hi ha en discussió al Congrés una llei que deixarà en no res les competències de la Generalitat en política de sòl i urbanisme. I els plans del govern central per a la famosa agència tributària consorciada consisteixen a deixar a la Generalitat la planificació de les campanyes d’inspecció, l’intercanvi d’informació i les campanyes de foment en el moment de la declaració. Tota la part substantiva continuarà en mans de l’estat.

En el camp del finançament autonòmic i del dèficit fiscal, la manca d’ambició – ja des d’abans de 30 de setembre de 2005 – ha portat, de rebaixa en rebaixa, a la priorització d’un principi enrevessat i manipulable, el conegut com principi d’ordinalitat. El mateix Rodríguez Zapatero el deixa en no res tot negant-ne una de les premisses: segons ell l’ordre relatiu de la renda disponible de les comunitats autònomes i el del producte interior brut ja coincideixen ara. La conclusió, tàcita, és que per tant no s’han d’esperar gaire variacions en el finançament.

I si ara, que volen impulsar el SÍ, s’hi miren tan poc a fer veure que tot plegat no és paper mullat, què no passarà l’endemà del referèndum?

Evidentment, si triomfa el SÍ, tots els partidaris miraran de capitalitzar l’èxit. El PSOE glossarà la graciosa concessió de Rodríguez Zapatero per passar a oblidar-se del tema per sempre més. El president Maragall, maldarà per fer bona la seva presidència i mirarà d’assolir un segon mandat, tot i que no rebrà gaire ajuda del PSOE ni dels seus companys-enemics del PSC. I CiU, per descomptat, també reclamarà la seva part del pastís postulant-se com els millors administradors possibles del que immediatament es veurà que és no res. De fet aquests temes ja són presents avui  en les respectives campanyes, que més enllà del contingut formal relatiu al referèndum traspuen força una actitud semblant a la de la lletera del conte.

Tot això, per més que els mitjans de comunicació en vagin plens, és en el fons força irrellevant. El que debò importa són les conseqüències globals del procés, més enllà de la sort política d’una persona o d’uns partits.

El 19 de juny despertarem de cop d’aquest absurd malson de dos anys i mig. I en despertar del malson, les coses tornaran a l’estat habitual: el PSOE i el PP estaran a un cantó, i ERC i CiU a l’altre. Per dissort això no és cap garantia que dins el bloc nacional català a partir d’ara hi hagi ja no dic una aliança, sinó almenys una mínima sintonia. Més aviat cal pensar que, prostrats bocaterrosa, maldaran per convèncer l’emperador de la Xina que són els socis preferents i de la màxima fidelitat.

En un moment o altre caldrà una bona catarsi que depuri estratègies i persones. Aquesta catarsi serà més ràpida en la part aparentment perdedora, però és una vana il·lusió pensar que no s’arribarà a produir també en la part aparentment vencedora.

Ens trobem davant un dilema difícil. En un moment donat semblava que aniria endavant l’opció del vot nul, que tenia la característica d’associar un SÍ jurídic (el vot nul, com l’abstenció, no compta com a NO) amb el valor polític de la proclama solemne de disconformitat. No essent patrocinada aquesta opció, finalment, per cap força parlamentària, cal pensar que el seu abast serà força marginal, i que només queden, com opcions realment operatives, el SÍ i el NO, malgrat tota l’ambigüitat que tenen l’un i l’altre.

No és doncs que manquin arguments per al SÍ, sinó que aquests són, exclusivament, els arguments de la manca d’ambició, del conformisme i de l’anar fent. I això hauria de fer decantar pel NO qualsevol que vulgui fer un acte d’afirmació nacional. D’aquí a 20 anys, els nostres fills i néts ens jutjaran molt severament si ara, en un atac de covardia col·lectiva, ens posem nosaltres mateixos la corda al coll.

Primera resposta:

·  Precisamentromanidemata | dimecres, 07 de juny de 2006 | 21:21

Aquests dies m’estic llegint el recull d’articles periodistics d’en Pedrolo, A Casa amb papers falsos, i ja feia una cítica que encara avui no s’ha superat després de 28 anys.

Segona resposta:

+ respondre aquest comentari

·  Estic amb tu …smolins9 | dimecres, 07 de juny de 2006 | 21:20

ara era l’hora dels Drets de Catalunya! però la nostra classe política no està per la feina. A més és un moment en que no s’ha mesurat les ganes que tenien de la cosa en Maragall i el mateix estat, era un moment per apretar i enlloc d’apretar s’ha afluixat. A tu i a mi, i a molts no ens cap al cap!

Però això no té solució sinó elaborem un projecte fort de la societat civil que actuï amb voluntat d’anar cap a la sobirania plena. Alguns grups entre ells Catalunya Acció han emprés uns determinats camins, el temps haurà de dir quins tiren endavant i quins es queden pel camí, suposo que aquesta manera serà la de destriar cap on hem d’anar. Per altra banda Esquerra podria actuar com a partit verament independentista ben situat, però dubto que ho facin. N’hauria d’agafar les regnes algú com en Carretero i clarificar la preemiència de l’independentisme per sobre de qualsevol altre opció, com a valor inspirador de tota la seva tasca i lluita política.

Crec que hi ha hagut uns greus errors de càlcul, una mica ja ho he dit abans. Valorar massa als golpistes, valorar poc l’aportació vital de Catalunya a l’estat, valorar baix els drets que calia exigir, no entendre la necessitat que tenia l’estat d’aprobar aquest estatut, deixar que fóssim moneda de canvi del tema d’Euskadi, no saber jugar a guanyar a favor del nostre país en el moment oportú fent pinya i concessions valentes a CIU -el joc trampós del ZP- però fet pels catalans de CIU i ERC, no exigir  les balances fiscals i aprobar els pressupostos de l’estat com un xec en blanc, no pactar bé les condicions de possible retirada de l’estatut … no tenir clara on és la ratlla vermella dels drets de Catalunya innegociables i vitals que CIU i ERC haurien de defensar fent pinya i oblidant en aquest punt les naturals bregues polítiques …

He parlat de la societat civil perquè és important però també perquè hi ha algú a Catalunya que no fa bé la defensa de la nostra nació i de la nostra sobirania.

Una cosa hem de tenir ben clara això no ho puc fer jo sol, ni probablement tu, això ho hem de fer entre els molts que per sobre de tot, en la vida política i pública valorem a Catalunya com el nostre país i la nostra pàtria i no la volem subsidiària de ningú.

Salvador Molins i Escudé

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *