Parla Josep Castany, Director General de Catalunya Acció.

Amb la voluntat de donar llum des de Catalunya Acció a les trascendents situacions en que es troba el nostre país, ens parla Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, i ho fa a través del seu següent escrit: —————————-

El fracàs d’una estratègia ingènua

13/maig/2006

ERC ha estat expulsada del govern tripartit del Principat. En paraules que entén
tot el poble, a ERC l’han engegat escales avall de Palau d’una tremenda puntada
de peu a la part del darrera. I per a més humiliació ho ha fet el mateix funest
personatge -en Pasqual Maragall- a qui ERC va fer entrar a Palau ressuscitant-lo de
la seva tomba política. El tripartit es va acabar el dia en que l’ego d’en
Carod va parlar i va dir que tenia la clau, la famosa clau de la governabilitat. Amb
aquesta senzilla frase en Carod ens demostrava que no tenia la més mínima
consciència política de quina era la força real d’ERC davant de dues potents
organitzacions polítiques (i els seus entorns de poder) com CiU i el PSCSOE, i
encara menys consciència de la trituradora de poder que és el PSCSOE un cop en
comencen a moure els fils.

Segons explicaven en Carod i en Puigcercós, era necessari fer entrar aire fresc al
govern del Principat després de 23 anys governant l’esperit d’en Francesc
Cambó a travès del seu braç executor anomenat Jordi Pujol. I resulta que qui
entrava a governar de la mà d’ERC era la maquinària socialista que vés per on
també portava 23 anys governant a molts ajuntaments. D’un partit que és capaç
de recuperar un personatge tan indigne com en Josep Maria Sala, comdemnat a presó
pel cas Filesa per finançament il·legal del PSOE, i que el fa secretari de
formació dins del PSCSOE, pot dir-se que encarna un aire fresc? Per què no
pregunten a algunes associacions culturals del Baix Llobregat que els expliquin què
és l’anomenada i ben coneguda por al Corbacho? Un home com en Maragall, que va
canviar els símbols de la ciutat de Barcelona per a diluir-los nacionalment, és
catalanista?

De la mà dels estrategues d’ERC tenim governant a la Generalitat el PSCSOE, que
podríem definir-lo com una mescla d’il·luminats salvaespanyes (Pasqual
Maragall), llepes de partit que juguen nacionalment a dues bandes (Miquel Iceta) i
els perversos espanyolistes que tenen cura de que la guarnició catalana del PSOE no
es descontroli (Montilles, Corbachos i d’altres varietats). És important que
tinguem clar qui és el PSCSOE  perquè entendrem moltes de les coses que li han
passat a ERC mentre ha format part del govern tripartit del Principat. El PSCSOE
catalanista i d’esquerres? Pobres il·lusos. El PSCSOE si pogués dissoldria
Catalunya dins d’Espanya. Sempre defensa els interessos d’Espanya, igual que el
PP però amb formes més suaus. És allò del policia bo (el PSCSOE) i el policia
dolent (el PP).

Els líders d’ERC van cometre un error de base fonamental al pensar que podrien
arrossegar el PSCSOE a plantejaments “més catalanistes”, a defensar els
interessos de Catalunya amb el nou Estatut, quan de fet el PSCSOE sempre hi juga en
contra (a Madrid sempre vota el mateix que el PSOE). Però el més greu va ser la
gran ingenuïtat, per no dir gran irresponsabilitat,  de confiar -perquè els
líders d’ERC realment s’ho van creure- que les “izquierdas españolas” i el
seu president Rodríguez Zapatero defensarien els interessos de Catalunya en la
redacció i aprovació del nou Estatut. S’ha de ser molt babau i irresponsable per
a pensar que la “izquierda española” és diferent de la “derecha española”
pel que fa als interessos dels catalans.

Resultat: ni balances fiscals publicades, ni res. Seguim amb el mateix espoli
fiscal. I ERC aprovant al desembre del 2005 els pressupostos espanyols per al 2006
en plena negociació del finançament de l’Estatut, quan en el moment d’aprovar
els pressupostos espanyols és quan realment ERC tenia la paella pel mànec i no va
fer res.

I així ha acabat la festa del gloriós pas intermedi cap a la independència. El
PSCSOE torejant-se a ERC, en Rodríguez Ibarra i l’Alfonso Guerra mofant-se de les
retallades a l’Estatut -de fet no m’estranya veient el galdós paper que ha
fet la nostra classe política en aquesta negociació-, i ERC, com a bons minyons
catalanets i d’esquerra encara donant suport al PSOE. que diuen que és
d’esquerra i es veu que això és més important que defensar els interessos dels
catalans. En Maragall acomiadant a qui el va empoltronar, i de moment amb una
proposta d’Estatut damunt de la taula amb un finançament digne d’una colònia
que seguirà finançant el futur d’Espanya i especialment el de la seva capital
Madrid. I en Carod, mestre de la geometria política especialitzat en
equidistància, és a dir, en no mullar-se, volia apostar pel vot nul amb un lema a
la papereta insuls, indefinit i gens compromès, vaja que en cap moment el gran cap
de la tribu independentista parlava d’independència. Com a molt quan en Carod
agafa carrereta i va de baixada parla de sobiranisme (un altre terme equidistant,
és a dir, confús).

Ja feia massa temps que els líders d’ERC estaven fent massa equilibris a la corda
fluixa, jugant a diluir el significat de les paraules i amb decisions purament
tàctiques que es convertien en ziga-zagues polítiques per a estar bé amb tothom
(allò de l’equidistància). Al final el PSC ha tallat la corda i la morrada ha
estat considerable.

En Carod, mag en la gestió de sentiments nacionals com a bon seguidor d’en Jordi
Pujol, ara ens presenta ERC com a víctima d’els interessos del PSOE, dels
interessos del govern espanyol i de la pressió d’uns grups econòmics. La
direcció d’ERC ha esta víctima de la seva pròpia estratègia. S’han cregut
més espavilats que CiU i PSCSOE que porten molts anys movent-se en el fang de la
politiqueria colonial-una altra cosa és fer política d’Estat- i n’han quedat
fora de joc temporalment i ben escaldats.

Després de 25 anys de regionalisme encaixista amb Espanya disfressat molt
hàbilment de nacionalisme per en Jordi Pujol, ERC ha provat el federalisme amb
l’Espanya suposadament plural que ens van vendre disfressat d’independentisme.
Però en Carod no és tan hàbil com en Pujol i el seu experiment, el seu “pas
intermedi cap a la independència” ha fracassat estrepitosament.

Algú es pot preguntar per què aquesta crítica tan contundent als líders actuals
d’ERC. Els líders de CiU ja sabem que aposten per l’encaix regionalista amb
Espanya -no pas molts militants ni simpatitzants-, vaja el mateix que en Cambó fa
100 anys, i no en podem esperar res d’ells que ajudi a la veritable reconstrucció
nacional. No cal perdre-hi el temps. El PSCSOE ens vol espanyolitzar en català, és
un joc molt perillós i hem d’anar molt amb compte (només cal veure els
noticiaris de TV3). ERC però, havia generat una il·lusió, una esperança. Per
primer cop la paraula independència es podria escoltar al nostre Parlament. Però
la gestió d’aquesta il·lusió col·lectiva ha estat tan nefasta, mediocre i
interessada, que la decepció ha estat de la mateixa magnitud que la il·lusió que
es va generar.

S’imaginen vistos els resultats quin seria ara l’escenari polític, la
credibilitat que hauria guanyat ERC, si s’hagués quedat a l’oposició actuant
com a partit de país amb autèntic sentit d’Estat i defensant -sense compromisos
amb els partits encaixistes- els interessos (la independència política i
econòmica) dels catalans en una legislatura tan atípica com aquesta on es
replantejava de dalt a baix els fonaments de la relació entre Catalunya i Espanya?

A Catalunya Acció, quan expliquem el Pla Independència 2014 als patriotes catalans
interessats en aquest projecte -siguin simpatitzants o militants de CiU, d’ERC o
diguin fàstics d’ambdues formacions pel mesellisme dels seus líders-, sempre els
comentem que el procés d’independència s’ha d’empènyer, s’ha de moure en
paral·lel des de dins del Parlament i des de fora el Parlament (ajuntaments,
associacions, lobbies, etc.). Són les dues forces motrius d’aquest procés.
D’aquí la trascendència de tenir un partit que realment treballi i defensi la
independència des de dins del Parlament (que no és pas el que ha fet ERC aquests
dos anys) i d’aquí la crítica als actuals líders d’ERC.

Al final i pels pèls, les bases d’ERC han mantingut una certa dignitat nacional i
han posat la direcció d’ERC al seu lloc amb el no al referèndum. Ara només
falta que acabin la feina i facin fora l’actual direcció per incompetents. Ja han
demostrat quina és la seva capacitat de pensament estratègic. El procés
d’independència d’un país no és un joc de nens perquè els líders d’ERC
vagin provant passos intermedis basats en estratègies ingènues on no es coneix com
és i com actua l’enemic, ni el botifler que te l’acabarà clavant per
l’esquena amb un somriure d’orella a orella, ni quines són les pròpies forces
i el moment d’usar-les, ni es té present la gestió de les relacions
internacionals com a factor determinant en tot el procés.

ERC ha de decidir si vol ser un partit de país amb sentit d’Estat,
independentista operatiu (no només de boqueta) i empènyer de debò el procés
d’independència amb determinació i de forma coordinada per la part que li toca,
o bé ser un partit de govern encaixista instal·lat en la còmoda equidistància
del sobiranisme indefinit, “tendiendo la mano a las izquierdas españolas”, i a
la fi fent una trista politiqueria colonial com la resta de partits que gens ajuda
els catalans ni Catalunya.

Espanya és el nostre enemic, és prou evident amb l’espoli econòmic i nacional
que patim. Però si els catalans no avancem cap a la independència no és per culpa
d’Espanya. És senzillament perquè no hi ha cap organització política al nostre
país amb una significació pública potent que treballi i empenyi amb claredat i
determinació el procés de la nostra independència. Cap. Absolutament cap. Els
homes i dones d’ERC, aquells que no són uns interessats i uns venuts a la
poltrona i al protagonisme, tenen ara a les seves mans decidir si volen recuperar
l’esperit del President Macià i dels seus homes, que es va concretar en la
Constitució Provisional de la República Catalana de 1928, i col·laborar dignament
a acabar la feina per tal que els catalans i les futures generacions de catalans
tinguem un futur digne i pròsper.

Josep Castany, 42 anys
Barcelona (El Barcelonès)
Director General de Catalunya Acció

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *