Ajuntaments 1979-2011 __ EA 1799

Segona transformació democràtica dels ajuntaments

xavier ramiro
1

L’any 1979 es produí la primera gran
transformació dels ajuntaments. Aquests varen guanyar competències i
recursos que es varen utilitzar per produir els equipaments i serveis
als municipis, i les reformes i ordenacions urbanes, que es van anar
elaborant a partir dels diferents moviments socials urbans, durant la
lluita per la democràcia. Els anys 80 varen ser, en general, uns anys de
gran identificació entre els objectius de la ciutadania i els
ajuntaments. Durant els 90, en gran mesura a causa de la mundialització
de la ideologia neoliberal, es va instal·lar un corrent, encara
predominant ara, que assenyalava que l’administració havia d’imitar
l’empresa mercantil.

Es va demanar productivitat al personal
funcionari, es va iniciar la contractació externa de serveis i es va
intentar (sense aconseguir-ho) introduir sistemes de productivitat i
control de la gestió propis de les grans empreses. Alhora es va
instaurar la concepció del ciutadà com a client o usuari, i es va
canalitzar la seva participació cap a formular les seves demandes,
queixes i reclamacions. El resultat de tot plegat no podia ser més
desastrós.

En primer lloc, els ajuntaments no són empreses, ni
cap tipus d’organització privada; són institucions públiques i la seva
tasca en democràcia és, justament, establir un seguit de normes i
procediments basats en l’objectivitat, l’equitat, la senzillesa i la
transparència. Quan als funcionaris, que tenen el lloc de treball
protegit justament per assegurar el bon funcionament d’una administració
basada en el dret, se’ls ha exigit una gestió productiva de serveis, ha
provocat una fallida de la funció pública i dels valors inicials de la
seva concepció. I alhora, un gran desencís en el funcionariat.

En
segon lloc, no s’han aconseguit fer bones contractacions externes que
incloguin clàusules socials i ambientals, que és el que correspon fer a
l’administració pública, i no gestionar, que per a això existeixen les
empreses i el tercer sector.

En tercer lloc, ha generat uns
ciutadans –clients– que no han percebut clarament el seu paper
fonamental en la construcció social, i, en conseqüència, no han
desenvolupat el compromís cívic.

La crisi reclama una nova
manera de governar, una nova relació entre els governs locals i la
ciutadania, una segona transformació democràtica. Avui és clar que els
ajuntaments no poden ni han de fer les coses sols. El que cal és posar
els recursos públics sobre la base de projectes compartits de cooperació
pública i privada. Cal enfortir la dimensió social de la ciutadania i
buscar el seu compromís actiu amb la seva ciutat, cal un lideratge
polític capaç d’articular en estratègies i projectes compartits les
expectatives i els interessos legítims dels diferents sectors de la
ciutadania, i és essencial un funcionament institucional i democràtic
que generi confiança i cooperació en la societat civil.

Aquesta nova manera de governar s’anomena governança democràtica, que detallo en el llibre titulat El papel de la ciudadania en el auge y la decadencia de las ciudades.
Té, com a principal finalitat, que es deixi de confondre “allò públic”
amb l’administració. “Allò públic” és, com assenyalava la tradició
clàssica aristotèlica, la ciutat: som tots i totes. Tots participem en
la construcció de la ciutat. Aquesta visió, és urgent recuperar-la, i
més quan els treballs comparatius assenyalen que les ciutats que
progressen són aquelles en què el ciutadà es considera protagonista del
seu futur.


Extret del Diari Avui. Darrera actualització ( Dimecres, 11 de maig del 2011 02:00 )

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *