Els periodistes i comentaristes còmplices de l’ofeg!

DIJOUS, 25/05/2006 – 06:00h
L´últim obstacle
(Màgnífic article -al meu entendre- d’en Julià de Jòdar, extret avui de Vilaweb, diari electrònic)
Si res caracteritza l’estat actual de polítics i comentaristes, de cara al 18-J, és la por que el no a l’estatut afavoreixi la formació d’un moviment alternatiu al monopoli institucional de la nostra nació.
Columnistes i politòlegs es manifesten favorables al nou estatut. N’hi ha que, des d’un realisme independentista (?), ens diuen que ara es tracta de la ‘millora d’un sistema autonòmic espanyol’ i que la ‘reforma estatutària’ no ens ‘allunya d’un procés independentista encara llunyà (sic)’. I, doncs, com s’hi arriba, a aquest procés? Com es construeix la consciència del poder propi, si cada quart de segle demanes al teu poble que accepti el sotmetiment, en un referèndum muntat amb el consentiment de l’estat opressor?

N’hi ha que demanen un sí radical per tal ‘d’ampliar les bases del catalanisme i apropar-nos eventualment a una democràtica independència’. (!) Són aquells que et diuen que, si continues anant coix, t’adonaràs de com n’és, d’important, de caminar amb totes dues cames, i algun dia gosaràs provar de caminar solet. No et diuen, però, que, mentrestant, hi ha gent que et vol trencar totes dues cames, i que, quan et despertis de tanta quimera retòrica, ja seràs un invàlid.

N’hi ha que pregonen les bondats de donar el sí en nom d’un ‘patriotisme’ que demana ‘eficàcia, o sigui acords i rigor’. Home, si els acords et vénen imposats, com és el cas, l’eficàcia i el rigor seran al servei de la causa que te’ls ha imposats, perquè, si no, et diran que ets un masover ineficaç i desordenat, i et despatxaran. Què han fet, sinó, amb els sobiranistes institucionals, quan aquests no han estat tan ‘eficaços i rigorosos’ com exigien els paràmetres dels dominadors i els seus dependents? I, si encara que te’ls imposin, els acords, vols creure que no, que els has aprovats amb plena consciència, llavors no apel·lis al patriotisme, perquè uns altres et podrien dir botifler. I tots contents.

N’hi ha que trien paraules grandiloqüents, com ara ‘dignitat’, ‘moment greu’, ‘extrema seriositat’, tot escrit amb la tinta invisible del consens, no fos que prenguéssim mal. I, si el moment és tan greu i tan digne i tan seriós, com és que criden a la majoria silenciosa, al poble menut, als catalans que ‘en els seus afanys de cada dia, tiren del país, al marge de les vanitats i de l’èpica del tauler polític’? Per què no els diuen, a aquests catalans que, de les pedres, en fan pans, quines seran les partides reals de què podran disposar, en canvi de la suor de cada dia, si aproven l’estatut? Doncs, senzillament, perquè no ho saben. Ni ho poden saber, donada l’opacitat en què reclou els seus comptes l’estat dominador, abans no t’endinyi una altra llei orgànica en benefici propi, si veu que et dóna més que no et pertoca per a la mera subsistència.

N’hi ha que diuen que el catalanisme ha tornat a guanyar una batalla, que Espanya ens tornarà a estimar… a través de CiU, reconvertida, pels interessos del PSOE, en representació de la Catalunya del ‘peix al cove’ (que sempre es mengen els qui trien el peix a llotja, no pas els qui el pesquen o fan el cove). Són els qui tenen por del ridícul, que mai més no ens prenguin seriosament a Madrid, que hi ha hagut excessos per tots dos costats… Com si importés gaire quedar bé davant els criats de l’amo que t’imposa tota mena d’exaccions. Com si ningú et pogués tenir respecte, si no tens poder. Com si l’asfixiador tingués els mateixos drets morals que l’asfixiat. No s’adonen que, el ridícul, l’han fet els nostres dirigents polítics davant el poble, que ja no els pot prendre seriosament, i que, els excessos, els han comesos ells, els dirigents, en abusant de la confiança de la gent per fer-li veure blanc allò que era negre. I ben negre.

En fi, n’hi ha que, deformats per les claudicacions fetes quan eren joves, ens diuen que ens juguem el futur, que prenguem les engrunes que ens volen graciosament concedir els afartats de l’àpat oficial, perquè ‘necessitem més recursos i més capacitat de decisió’ (!!??). Que, afegeixen, si no diem sí ens quedarem amb ‘el vell estatut [bo i renunciant] als avenços en autogovern i finançament’. Per què no comparen, amb xifres reals i significatives, on érem, quan es va aprovar l’estatut del 1979, i on som, després d’estar sotmesos a la constitució i a l’estatut espanyols durant un quart de segle? I, a més, diuen, no castiguem els partits, que ja en tindrem temps quan ens convoquin a les eleccions regionals. Que Déu els conservi la vista, a aquests guaites! Què volen? Una generació o dues més de gent mesella, fent la viu-viu, mentre perdem tots els trens, Espanya ens tritura, Europa ens ignora, i la globalització ens difumina?

Carai, si tenen por del no!

Allò que sintetitza aquesta por difusa als mitjans de comunicació, amagada darrere consells paternals, admonicions erudites, ziga-zagues retòriques, i crides a la realitat (la seva, és clar), és la pinça dialèctica formada per CiU i PSC, que arrenquen la seva campanya a la manera clàssica d’una consulta totalitària.

Els primers ens amenacen amb una regressió als temps franquistes posant, a la seva propaganda, imatges de bitllets de vint duros i seats sis-cents (cosa que ningú no s’havia atrevit a fer llavors de l’estatut de 1979). Si n’arriba a tenir, de por, la gent de CiU, que el seu ‘tinglado’ amb Espanya se’ls en vagi en orris.
Els segons fiquen el no dins un poti-poti favorable al PP i contra Catalunya. Tot allò que serveixi per reforçar Zapatero i el PSOE a Espanya, ja els està bé, als senyors del PSC, encara que Catalunya en surti debilitada, amb el seu sí oportunista.

El cas és que tots aquests senyors han fet veure que disputaven una cursa d’obstacles, amb tanques de debò. Però les coses, que són obstinades, i la consciència de la gent, que ha vist aquí i allà el cartró-pedra del decorat, han posat en evidència que els nostres atletes eren falsos. I ara les cames els fan figa.
Perquè els resta l’últim obstacle a superar. El de debò. El que no és de mentida. El que no permet ni trampa ni cartró.

L’última tanca a superar és el poble convocat al referèndum. Poc o molt nacional. Poc o molt cohesionat. Metropolità o rural. Tant hi fa: real. I que, en els somnis de control absolut d’alguns lampistes, era com una tanca de nyigui-nyogui. I ara, quan es desperten, s’adonen que la tanca és de debò.
Potser la superaran a empentes i rodolons, ranquejant, ajudats per tota mena d’auxiliars. O no la superaran.
Allò que no podran evitar que se sàpiga és que la cursa ha estat un bluf.
I que, tard o d’hora, caldrà començar-la de bell nou. Amb nous atletes i uns altres reglaments.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *