“Esquizofrènia antifranquista” __ EA 1603

2 / maig / 2010

Que el franquisme va ser un règim sanguinari és una afirmació que no aporta res que ningú no sàpiga. Que, a més, aquest règim sanguinari va acarnissar-se especialment amb Catalunya i els catalans, això ja no cal ni esmentar-ho. I és que s’hauria de tenir el cervell molt trabucat per atrevir-se a negar que els catalans vam viure durant prop de quaranta anys en un autèntic camp de concentració. Nogensmenys, quaranta anys vivint encadenats en aquella presó col·lectiva, i a sobre sota la tortura permanent d’haver de sentir durant tant de temps aquella meuca parladora amb veu decastrati de taverna, alguna seqüela havia de comportar en el caràcter del poble català, començant per la seva classe política.

I ja que parlem de seqüeles, l’actual classe política catalana ha protagonitzat els últims dies un d’aquells comportaments que, com a mínim, mereixerien ser dignes d’estudi en totes les facultats de psiquiatria del món sencer. Perquè els actes d’homenatge esdevinguts arran del traspàs del qui en vida fou el franquista universal Juan Antonio Samaranch són el viu testimoni de fins a quin punt la indecència i la immoralitat governen el nostre país.

I és que quan hom contempla les reverències que tot l’espectre polític català -des de l’oposició fins al tripartit d’esquerres- i esportista –fins i tot el mateix Barça- ha fet a aquest alt càrrec i col·laborador directe del tirà Franco fa remoure l’estómac a qualsevol demòcrata. Gràcies a aquest infame espectacle de pornogràfica veneració franquista a què hem assistit, aquesta classe política ha aconseguit que Catalunya s’hagi convertit en l’únic país del món en què les víctimes acabin rendint homenatge als seus botxins. Algú s’imagina, per exemple, que una ciutat alemanya dediqués un estadi o tot un museu municipal a la memòria d’un destacat dirigent de Hitler?

Així, els mateixos que per una banda són capaços de crear la institució del Memorial Democràtic i que no fa ni quatre dies es manifestaven per protestar per l’encausament del jutge Garzón arran de la investigació dels crims franquistes que ell pretenia iniciar (mentre l’any 92 callaven les tortures als independentistes d’aquest país víctimes de l’anomenadagarzonada), els ha faltat temps per a obrir de bat a bat les portes del Palau de la Generalitat per aplaudir i homenatjar amb honors d’estat a qui va ser un dels alts càrrecs més destacats d’aquest règim nazi del qual renegaven dies enrere. Ja ho veuen, més que dirigents polítics, a la Generalitat sembla que hi tinguem un regiment de minyones que serien capaces fins i tot de servir cafès als seus propis botxins.Una gent d’aquesta estretor de pit, quina mena de país ha construït?

El mateix Palau de la Generalitat que va acollir el president Companys rebent ara amb honors d’estat per part d’un govern participat pel seu històric partit les despulles d’un alt càrrec del mateix règim nazi que va assassinar-lo pitjor que a un vulgar conill. És humanament impossible arribar a superar aquesta sobredosi de cinisme i de surrealisme.

Després d’assistir a aquest rosari d’obscenitats morals, quantes evidències més necessitem els catalans per començar a actuar per destituir aquesta classe política que suposa un atac frontal a la intel·ligència i a la dignitat de la nació catalana?

Els catalans no vam patir quaranta anys en aquell camp d’extermini col·lectiu anomenat franquisme perquè ara haguem de veure com el nostre propi govern homenatja amb diners públics i amb honors d’estat destacats càrrecs d’aquell règim nazi i genocida, com el sinistre Juan Antonio Samaranch, el qual, en qualsevol democràcia madura i exemplar, hauria d’haver estat jutjat, juntament amb tots els franquistes, sentenciat i empresonatper la seva participació en aquella barbàrie infecta que el franquisme va abocar sobre la nostra nació.

La situació d’emergència que viu Catalunya en tots els àmbits –polític, econòmic, social, lingüístic, cultural…- ens exigeix la responsabilitat d’assumir aquest moment com a una oportunitat històrica per iniciar un camí de renovació nacional que passi per substituir aquesta classe política –des de l’oposició fins al govern tripartit- que després de trenta anys s’han convertit en el principal perill per al progrés, la dignitat i el futur d’aquest país. Perquè, una gent que, després de trenta anys de la mort del dictador espanyol, és capaç d’obrir el Palau de la Generalitat iretre honors d’estat a un nazi que hauria d’haver acabat els seus dies en una presó, quina legitimitat té per seure en un parlament democràtic i parlar en nom de la democràcia? És que per ventura no serien mereixedors de denunciar-los a tots ells per enaltiment de genocidi?

Regenar la política comportarà necessàriament la reparació de la justícia històrica i la fi de la impunitat en les agressions a Catalunya. Per això, a part de parlar de regeneració política com sempre hem fet des de Catalunya Acció, és important també que comencem a interioritzar el concepte de regeneració nacional com a enia per a iniciar la destitució desacomplexada i decidida d’aquesta decadència política actual. Sí, cal impulsar un nou estil polític allunyat d’aquesta mediocritat. I només per començar, que sigui perquè mai més en aquest país, mai més, no haguem de suportar veure com el nostre propi govern aplaudeixi i doni impunitat, per mínima que sigui, als botxins de Catalunya.

Albert Ubach
Membre de Catalunya Acció

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *