Ens calen uns polítics que no dubtin gens en la defensa dels catalans. EA 1052

Catalunya Acció treballa per l’accepció positiva de la política, el servei i la defensa dels interessos del Poble Català. No es tracta d’aquella manera de fer política pensada i actuada només per catapultar els partits polítics a les posicions de màxima quota de poder.

Tots sabem com s’aferra al poder el PSC-PSOE. Tots sabem com aquest partit, al Parlament Català, vota una cosa i al Parlament Espanyol hi vota el contrari. Com es pot servir així Catalunya?

Jo em pregunto com és que, sabent tot això -que naturalment ho sap, … ho saben!- com és que el Sr. Portabella i el seu partit “Esquerra” donen suport novament al PSC-PSOE amb un pacte amb Hereu en un moment en el que es podria propiciar en el consistori Barceloní un canvi beneficiós per a tots els catalans? On han quedat les promeses de mans netes i de renovació dins d’una administració que està en les mateixes mans prop de 28 anys? Al meu entendre el que està fent el Sr. Portabella és apuntalar un partit espanyol, cosa que a la pràctica esdevé “apuntalar Espanya” el que sempre ha estat més negatiu per a Catalunya.

Els catalans hauríem d’aprendre dels socialistes a defensar més bé les nostres coses. Una mostra per botó, d’aquestes maneres de fer, és el següent article publicat a Diari El Punt, i que  hem extret del Blog d’en Marcús.

(J. Pugnau i S. Molins)

dimarts, 22 de juliol de 2008
>

El ple domini de la política

l’apuntador

JOSEP MARIA PASQUAL.

S’han
celebrat diversos congressos de partits polítics en les últimes
setmanes i de tots se n’ha desprès el missatge que, respectivament, tos
els partits tenen problemes seriosos, alguns fins i tot de molt
seriosos. La concreció comuna d’aquests problemes que afecten cada casa
s’ha manifestat amb un nou terme o concepte del llenguatge polític: el
vot de càstig. Tothom ha viscut vots de càstig per una o altra banda,
que han escampat la idea que els partits polítics comuns entre els
mortals han de fer complicadíssims equilibris per a mantenir-se vius.

D’aquesta
llei general només s’escapa un partit polític, com sempre o gairebé
sempre: el partit socialista, a casa nostra conegut en la versió PSC.
En aquest sentit, podríem dir que el partit socialista és un partit
diví, no deutor de cap factura del passat, instal·lat permanentment en
el futur, sense urgències històriques ni assignatures pendents, amb
patent de cors per administrar el present i, de propina, optimista.
Pertànyer al partit socialista és com viure en un estat de gràcia
permanent, com treure la rifa un dia i a l’endemà també. Estic
convençut que, des de la resta de formacions, es deuen mirar amb enveja
el PSC i el ple domini de la política que demostra.

Aquest cap de
setmana s’ha celebrat l’onzè congrés del PSC i totes les cròniques
respiren una ja coneguda sensació de plaer indescriptible. L’enèsim
diàleg entre el secretari general de torn del PSOE (el convidat) i el
primer secretari de torn del PSC (l’amfitrió), sona com una vella cançó
ja coneguda. Vella però que sempre sembla nova, com si tot tornés a
començar de zero i ens trobéssim davant de la gran expectativa que tots
estàvem esperant i que mai havíem tingut.

Aquesta vegada s’ha
parlat de l’Estatut i de finançament, i el diàleg de faristol entre
Zapatero i Montilla ha elevat a compromís allò que són obvietats. Com
és possible que el dos presidents, l’espanyol i el català, s’hagin
reptat, com en un combat d’esgrima amb florets d’escuma, a complir
l’Estatut? Se suposa que l’Estatut és una llei i que s’ha de complir no
per voluntat política, sinó per imperatiu legal. Com pot aixecar
aplaudiments el compromís de complir l’Estatut? Només faltaria que no
fos així. I en qualsevol cas, el que caldria saber és per què tot
plegat va tan lent. Però el guió de l’optimisme exigeix compromisos
sobre les obvietats. Aquest és el secret del ple domini de la política
que només posa en pràctica el Partit Socialista, i que tan bons
resultats dóna.

En matèria de finançament ha succeït quelcom
semblant. Com si el món hagués començat de zero aquesta setmana –o de
sota zero, havent sentit Solbes la setmana passada–, ara resulta que
tindrem un finançament millor perquè l’anterior –que en el seu moment
també era el millor– resulta que no era just. És com si el dèficit de
finançament estigués esperant que siguin el PSC i el PSOE els que
l’hagin de resoldre. I un es pregunta: ningú sap que el dèficit de
finançament acumulat en trenta anys de democràcia s’ha gestat també
durant disset anys de governs socialistes comandats per González (13
anys) i Zapatero (4 anys)? I amb trenta anys ininterromputs –és a dir,
tots– amb el PSC com la força catalana amb més diputats a Madrid?

L’art
de garantir el futur sense passar factura del passat és el gran
patrimoni del PSC i del PSOE: que s’han mantingut sempre fidels al ple
domini de la política. Sense vot de càstig interior, ni exterior.

JOSEP MARIA PASQUAL

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *