Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent
2.044.038 VOTANTS, EL 90% A FAVOR DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA ( 1r octubre 2017 ). Objectius: Completar la DUI, assegurar la Llengua, institucionalitzar la República i el territori.
Reaccionem abans no sigui massa tard.
Visquem la Independència. Espiritualitzem-la.
Complim el Mandat del 1r d’octubre:
Edifiquem la incipient República Catalana Independent.
LLENGUA, DUI, WATERLOO.
Territori, cèl·lules mare, nusos i nòduls en xarxa,
Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC
———————–
Comentaris a l’article de Joan Ramon Resina:
https://www.vilaweb.cat/noticies/els-signes-de-la-decadencia/
Els signes de la decadència
“Si n’expurguem la ganga nacionalista, veurem que Ortega havia capit correctament que els castellans entenen els avantatges de la unitat i els catalans no”
ARTICLE:
El filòsof madrileny José Ortega y Gasset va escriure que “sols els caps castellans tenen els òrgans adequats per a entendre el gran problema de l’Espanya integral”. Els qui acusen els catalans de suprematistes farien bé de meditar cinc segons sobre aquesta frase gràvida de conseqüències polítiques i militars. Que l’Espanya integral, és a dir, l’Espanya homogènia i unitària, és un problema gran, ningú no pot dubtar-ne. És el problema que enverina la vida espanyola de fa segles. Problema que els caps castellans ordeixen i els caps catalans pateixen en forma de decapitació real o simbòlica.
Però els catalans mateixos haurien de meditar la frase del filòsof castellà, mestre de falangistes, per la part de raó empírica que té. Si n’expurguem la ganga nacionalista, veurem que Ortega havia capit correctament que els castellans entenen els avantatges de la unitat i els catalans (contra els quals escrivia aquella sentència), no. La tan citada frase d’Aznar que abans es trencaria Catalunya que no pas Espanya no s’ha d’interpretar necessàriament com una previsió de “muntar un Ulster” a Catalunya, a l’estil del que va prometre l’excitat Jordi Cañas inspirant-se probablement en les imatges del film La Haine. Sens dubte, d’Aznar es pot esperar una actuació mefistofèlica amb panorama de violència al fons. Al cap i a la fi, aquest ja era el rerefons del discurs reial del 3 d’octubre de 2017. Però fos quina fos la intenció d’aquell advertiment sobre una Catalunya frangible, Aznar en tenia prou amb l’experiència històrica per a fer-la. Els catalans no han entès mai, no dic intel·lectualment sinó sentimentalment, i doncs existencialment, la importància de la unitat. I com que no l’han entesa la remeten als gestos simbòlics. La mata de jonc, el pi de les tres branques, la sardana són els símbols compensatoris d’una unitat idealitzada justament per inaccessible.
Com Grècia, Catalunya tingué una fase expansiva que la dugué fins a Múrcia i la projectà sobre les ribes de la Mediterrània, a les quals imposà una llei internacional de comerç, el Consolat de Mar, exactament com després ho han fet els imperis marítims posteriors a una escala molt més gran. Però havent exhaurit l’energia expansiva, que aviat topà amb el límit de la força demogràfica, l’incipient imperi català comença a desmembrar-se. Ja Jaume I, monarca sense cap concepció de la unitat territorial com a base del poder, fundà a Mallorca i a València regnes diferenciats amb la intenció de repartir els territoris de la Corona Catalano-aragonesa entre els seus fills. A l’Espanya interior, el rei Ferran III aplegà definitivament Lleó i Castella en una unió que, si en un primer moment no semblava decisiva per l’hegemonia hispànica, amb el temps es demostrà determinant.
En un estadi poc desenvolupat de l’economia, en què la producció es consumia localment, aquells regnes podien subsistir independents els uns dels altres mentre no fossin cobejats per una potència superior. Les mesquines disputes de preeminència que dugueren al lliurament de la corona a una dinastia castellana a les portes del Renaixement impediren la formació d’un estat català modern, val a dir nacional, precisament quan el comerç revolucionava l’economia i l’exportació exigia més col·laboració política entre les diferents entitats de la Corona Catalano-aragonesa. Al final la col·laboració es realitzà, sí, però a favor de les oligarquies castellanes i facilitant la castellanització dels territoris afegits a la corona hispànica. L’ordre polític internacional que els catalans havien encetat amb el Consolat de Mar, però que foren incapaços d’afermar, finalment els l’imposaren des de fora, primer amb la doble dinastia dels Trastàmara consolidant la unificació de la península sota la fèrula castellana i després amb la incorporació dels regnes peninsulars a l’imperi dels Habsburg.
El pecat original de la desunió, perpetuat amb l’adopció local de gentilicis diferenciats, s’enconà en rivalitats adventícies que, en lloc de promoure l’excel·lència en les arts i la filosofia que compensà Atenes per la seva malaptesa política, acabaren enfonsant els països catalans en el vici que Freud anomenà el narcisisme de les petites diferències. El manteniment de diferències morfològiques en la llengua culta com a referent identitari en un espai lingüístic tan reduït com el del català, l’afirmació diferencial en la denominació de l’idioma segons el lloc on es parla, vanament compensada amb afirmacions “científiques” de la unitat, fan de la llengua, no pas el ciment d’una comunitat nacional, sinó un dissolvent constantment aplicat pels qui la volen reduïda a una parla de campanar. Amb el prejudici contra la denominació d’origen, d’arrel ètnica i no pas geogràfica, ben aviat s’obrí l’escletxa per al tascó que esberla el tronc de l’idioma.
Amb aquesta flaquesa congènita la tala no s’aturarà mai. El darrer episodi ha estat l’atac a la mostra de llibres de la Biblioteca Nacional Espanyola. I curiosament, els mateixos que a València vociferen perquè els clàssics valencians del segle XV s’exposen a Madrid en la categoria de literatura catalana, són els qui a Barcelona volen fer del castellà una llengua genuïnament catalana, però ni aquí ni allà no se’ls acut de protestar contra la “subordinació” a la literatura espanyola dels escriptors que hi escriuen en castellà.
Si teniu dubtes del dany causat per la vanitat nominalista, compareu l’ofegament de la potència medieval catalana, ja ferida de mort quan culminava en el brillant segle XV de València, amb la força expansiva del poble anglosaxó. Un símptoma palpable de l’energia i fortalesa de la seva cultura és la unitat inqüestionable de la llengua anglesa a tots els continents, coneguda arreu amb el nom d’origen i amb “autoritats” lingüístiques compartides, malgrat mínimes variants ortogràfiques i unes quantes prioritats lexicogràfiques. Aquesta unitat espiritual té equivalència política i econòmica en la Commonwealth d’una banda i les relacions privilegiades entre el Regne Unit i els Estats Units d’una altra. Per contra, a l’estreta franja de set-cents cinquanta quilòmetres escassos de llargada entre Salses i Guardamar, a les Illes Balears, amb cinc mil quilòmetres quadrats de superfície, i a l’Alguer amb dos-cents vint-i-quatre quilòmetres quadrats, no es conserva un nom únic per a l’idioma comú i en conseqüència no hi ha una autoritat lingüística compartida, ni una televisió d’àmbit territorial, ni col·laboració política, ni estratègies econòmiques per racionalitzar la productivitat i augmentar la competitivitat del conjunt.
Aquest rerefons és necessari per a entendre per què el narcisisme de les petites diferències acorrala l’independentisme des de l’inici del procés. En plena recessió política, ERC vol el poder, o les deixalles de poder que encara pugui haver-hi en una Generalitat desarborada. I malgrat l’empat tècnic a les eleccions, el vol sencer. Més exactament, no vol supeditar-lo a cap estratègia de defensa col·lectiva. Ho deien ensems, perquè s’entengui millor, el president del partit Oriol Junqueras i el president de la Generalitat in pectore Pere Aragonès divendres proppassat. No acceptaran cap limitació, diuen, per poder acceptar-les totes, car la limitació a l’independentisme no la hi posa pas el Consell per la República sinó l’estat espanyol. Però, com passa amb el nacionalisme banal, que no es nota perquè hi estem condicionats, ser una colònia espanyola ha esdevingut normal i per tant invisible per a molta gent. Per això, la cúpula d’ERC troba natural d’humiliar el país amb la ficció d’un diàleg per a aixecar uns límits que ara mateix es concreten en els murs d’una presó, mentre que col·laborar lleialment amb un organisme d’alliberació nacional com vol ser-ho el Consell per la República els sembla un detriment de la imatge d’hegemonia que s’han forjat en unes hores dramàtiques per l’existència de Catalunya.
Els qui a la història encara li demanen proves per a certificar la decadència del país són com els miops, que cerquen d’albirar en la distància allò que tenen claríssimament davant. La revifalla de l’esperit català entre el 2012 i el 2017 fou un intent de reconduir la davallada històrica constatable en la pèrdua de pes polític, econòmic i lingüístic durant el règim actual, malgrat moments rutilants d’aparent renovació com l’època de la Barcelona olímpica, que al meu llibre La vocació de modernitat de Barcelona (enllestit el 2005 i publicat el 2008) ja advertia que havia entrat en declivi. Les proves, que en història sols ho són amb un criteri comparatiu, les trobareu argumentades al llibre, que em consta que va disgustar als propagadors de la “marca Barcelona.”
Que Barcelona està en caiguda lliure, ja ningú no ho discuteix. Però ara la qüestió més urgent és el declivi del país, promogut amb eficàcia pels poders espanyols –judicial, policial, administratiu, fiscal, econòmic i mediàtic–, però també pels qui magnifiquen els drames i les misèries personals fins a perdre de vista els drames i misèries de tots plegats. El menyspreu pels pactes, la invalidació capriciosa dels contractes, la preeminència del dret, real o imaginari, sobre el deure, l’agressivitat amb què es dissimula l’atac a la convivència i la desconfiança que genera la inconsciència amb què cadascú justifica l’impuls passional i l’interès sobrevingut ja no són característics d’un sector marginal de la població sinó un aspecte de la catalanitat actual, perfectament representada dins la classe política. Al final la independència és una qüestió ètica més que no pas política. Quan sigui tard per a reaccionar i les inquietuds de supervivència reposin en la pau de l’exhauriment, els catalans de totes les contrades del país –o països– potser s’adonaran que les ferides mortals al cos de la nació se les havien infligides ells mateixos.
Joan Ramon Resina
(Extret de Vilaweb)
Comentaris:
26.04.2021 | 03:36
Visquem la Independència. Espiritualitzem-la.
Reaccionem abans no sigui massa tard.
LLENGUA, DUI, WATERLOO. República Catalana Independent.
Territori, cèl·lules mare, nusos i nòduls en xarxa, …
Trobo interessant el comentari d’en Blesa i en prenc nota, sobretot del nou espai de la Nació que abasta molt més enllà del territori físic geogràfic. Entenc l’article d’en Resina, tot el que s’hi diu, no em cal contraposar-ho al que diu en Blesa, comparteixo ambdós texts.
26.04.2021 | 03:20
ER, CUP i JUNTS: El Pacte pot salvar la Llengua i la Llengua pot salvar el Pacte!”
La salut, la llengua, el planeta, la humanitat:
Una opció per salvar tota una legislatura, per salvar Catalunya: Ajudar la Llengua Catalana al cent per cent, fer tot el possible per augmentar-ne l’ús i assegurar-ne el present i el futur. Els catalans com a Poble i Nació en aquests moments per diferents motius econòmics, tecnològics i científics no podem anar a Mart ni a la Lluna, però fer tot el que puguem per ajudar el català, la nostra llengua, sí que ho podem fer!
La nostra llengua és el fonament de Catalunya i de la catalanitat sencera. Necessitem un gran pacte entre tots els parlants de la nostra llengua per fer el possible per assegurar-ne el futur. Un pacte entre parlants, professionals i polítics.
Som tan rucs que no en siguem capaços?
Nacionalment, humanament, la Llengua és el nostre valor més gran, al costat de la vida i la llibertat. Siguem-ne responsables! Res és impossible catalans!
JOSEP BLESA 26.04.2021 | 01:12
UNES ADDENDES I MATISACIONS, SI EM PERMETEU, JOAN RAMON:
1. Me n’alegra molt que tragueu el paràgraf d’Ortega i Gasset. Paràgraf que fa 41 anys sempre ens treia Francesc de P. Burguera i Escrivà, fundador del PNPV, per a dir-nos de la impossibilitat de fer res en comú amb els españols. Un home socialment liberal de centre dreta. Amic del seu paisà suecà Joan Fuster. No era de l’esquerra independentista com ara Josep Guia, ni Carles Castellanos, ni Xavier Romeu, etc. No, ell sabia els entrevitricolls de l’estat ocupant. En sabia tant, que uns moviments i modifiicacions de planejament ad hoc foren suficients per a arruïnar-lo econòmicament. I se la jugà pel nostre país, el vostre i meu vull dir.
2. Burguera deia que eren nazis, i al·legava la formació a Alemanya d’Ortega que havia sabut acoblar al fet castellà transvestit “d’espanyol” per a encabir-nos als colonitzats.
3. L’Espanya homogènia no és un problema. És el seu problema d’arrel jueva: la unicitat abstracta sota un patró fet a mida a imatge i autossemblança. Com qualsevol altre imperialisme. I l’imperialisme sempre precisa de conseqüències A. De relat tal i com Harari descriu els “mites” i llur relació amb la massa crítica que hi creu. B. Polítiques d’expansió i C. MIlitars. A més, sense Portugal, la península la nació majoritària en nombre és la castellano-lleonesa-manxenco-andaluso-extremenca.
4. La “unitat” no és el que diuen els colonialistes españols, Sr Resina. La unitat mai és un “valor” és la conseqüència d’una acció de sotmetiment als altres que es retroalimenta entre propis i enlluerna els dominats. El poder sempre atrau als meninfots i acrítics i mancats de voluntat per tal de parasitar-lo i arrencar algun avantatge entre els teus “iguals”. N’és la raó prístina de tots els caciquismes que generen les estructures socio-polítiques piramidals d’arrel divina.
5. Els catalans, com tots els altres pobles europeus vam nàixer com petits nuclis quasi “comarcals”. No som diiferents dels altres. És des de Jaume I, que estava tip de les intrigues dels nobles, doncs ací el rei era un més entre els altres nobles. Per a acabar eixes disputes organitza la Croada cap als regnes de Mallorques i València.
6. La gran operació és crear el primers “regnes” premoderns de tot Europa. Amb fronteres definides i o`rgans de govern propis. ës a dir, inventà allò que eren els EStats Confederats iguals però sota un monarca. Eixa era la nostra “unitat”. Mésa prop d’una Suïssa, una Alemanya, uns EUA, un Canadà, etc. que a qualsevol altra organització d’arrel imperialo-teocràtica.
7. Tant és així, que contra tot pronòstic, creà el regne de Valencia amb un terç per a la noblesa, un altre terç eclesial iun altre per al poble de menestrals, nobles menors, senyors, cavallers, etc. Percentatge insòlit en aquella època. Llegiu el Testament que desà, després de sa mort a Alzira i què deia de “….de protegir el poble menut….”
8. La impotència d’Ortega a poder implantar el seu “racionalisme oligàrquic” topetava amb la realitat que sempre han trobat els castellans Lope de Vega (inquisidor a València), un agent d’estat, no un extraditat com ha venut la informació oficial i oficiosa., Quevedo, almirall Cadarso, etc, és a dir, els epígons dels actuals savaters, unamunos, vargas, péreces-revertes, Pío Moa, Jauregi, Fidalgo, Jiménes Losantos, Herreros Tejedor, Azúas, etc. per això s’inventa l’estratègia de la “conllevancia” per tal de confiar l’assimilació nostra a ells mitjançant el factor temps de la nostra descomposició com a societat nacional plural, però tan ben travada que ens fa més “iguals” que els castellans i llurs diverses derivacions mai no ho han estat.
9. N’és la idea del rei normand Enric II amb el seu amic Becket a Londres, que tan bé va expressar W. Shackespeare en el diàleg en què van a cavall iel poble saxó aclama el rei colonitzador amb l’ajuda del col·laboracionista després mort.
El diàleg, el dic de memòria, més o menys va així en el film entre Peter O’toole i Richard Burton:
Becket : Ara Enric, tens el poble que t’adora i el tens als teus peus…..hi hauràs de mostrar-los clemència i magnanimtat envers ells…
Enric II: ara, el que cal és introduir elements de discòrdia perquè es barallen entre ells fins a que es podrisquen entre ells.
10. Jaume I, no sols creà una Confederació sota la Unitat dinàstica, sinó que creà una cosa tan contemporània com fou la bicaptalitat com fou el cas del regne de Mallorques amb Perpinyà i Ciutat de Mallorca com a co-capitals. Un peu a la mar i un altre al continent que tancava el cercle primigeni d’aquesta nació en el sentit escolàstic del binomi nació-idioma cultural.
11. Certament hi ha una fugida dels nobles cap a la cort de l’emperador Carles d’Hasburg, els Cardona, els Valeriola, els Requesens , etc. però igualment hi ha un intent de creació de dues “REPÚBLIQUES” A L’ESTIL DE LA DE VENÈCIA”: LES GERMANIES DE VALÈNCIA I DE MALLORCA. Cosa que mai s’explica perquè sempre preneu el relat dels colonitzadors españols…i algunes dècades abans de que Oliver Cromwell decapitara el rei d’Anglaterra.
12. Resina és fals el que dieu: els regnes no eren autosuficients. L’expansió catalana cap a la Mediterrània oriental ve donada per fugir de la dependència nostra del blat castellà, per això colonitzem Sicília i Sardenya. A més del control del trànsit de mercaderies orientals (espècies, seda, taronges, arròs, sucre, etc. cap als ports de València i Barcelona i viceversa. Què eren sinó ports d’aviauallament mercants els enclavaments marítims de l’Alguer, Marbella (Màlga), Castell de Ferro (Granada) i Malta? Amb els almogàvers rebentatnt caps amb les masses punxegudes de ferro fins a Neopàtria (Grècia). No fem com els altres imperialistes d’embaucadors de merda, a no ser autocrítics perquè fem les barbaritats que hem fotut. No érem tampoc els àngels de la guarda, eh!
13. AQUEST ÉS UN TEXT ALTAMENT DESAFORNAT:
“El pecat original de la desunió, perpetuat amb l’adopció local de gentilicis diferenciats, s’enconà en rivalitats adventícies que, en lloc de promoure l’excel·lència en les arts i la filosofia que compensà Atenes per la seva malaptesa política, acabaren enfonsant els països catalans en el vici que Freud anomenà el narcisisme de les petites diferències. El manteniment de diferències morfològiques en la llengua culta com a referent identitari en un espai lingüístic tan reduït com el del català, l’afirmació diferencial en la denominació de l’idioma segons el lloc on es parla, vanament compensada amb afirmacions “científiques” de la unitat, fan de la llengua, no pas el ciment d’una comunitat nacional, sinó un dissolvent constantment aplicat pels qui la volen reduïda a una parla de campanar. Amb el prejudici contra la denominació d’origen, d’arrel ètnica i no pas geogràfica, ben aviat s’obrí l’escletxa per al tascó que esberla el tronc de l’idioma.”
Perquè el mateix podem dir de l’anglès. Mireu l’idioma castellà a penes té 150.000 vocables en el seu diccionari general de l’espanyol, i perquè l’anglès Webstern’s, Oxford, Cambridge, etc. en té 400.000?
14. El paràgraf següent anirem teixint-lo conforme anem aconseguint les diverses repúbliques nostrades, per pura supervivència. Per les lleis del mercat. Tampoc és cert el que dieu Resina: Benjamin Franklin a més del para-llamps també va onfegir un diccionari que es barallava amb els fets pels anglesos a Anglaterrra. Les nostres “autoritats lingüístiques” són totes les de cada territori històric que en són totes les actuals perprimera volta en la història des de la unificació del rei Pere el Gran a través de totes les seues Cancelleries arreu de la mediterrània per tal d’unificar l’escriptura de textos.
15. Resina, la nostra nació es forjà des de les discrepàncies, com qualsevol altra nació reeixida. El segle d’Or de la llengua Valencinana, no és altrament que la fugida dels nobles del Principat cap al regne de Valencia a causa de la Guerra de Remeses, per això ens trobem una literatura ja dreta i feta en menys d’un segle d’ocupar i fundar el nou regne. Veníem/venien ja estudiats, i preparats des de Lleida, Barcelona, Balaguer, Mataró, Girona, Tortosa, Terol, Montpeller, Narbona, Tolosa, Perpinyà. Elna, etc. perquè els nobles, frares, monjos i senyors eren els únics a tindre accés a la lectura i formació.
16. Doncs perquè el pragmatisme anglosaxó ha tendit a assimilar i absorbir vocables d’allà on ha arribat llur colonialsme integrant-los-hi, com el nostre cal que hi faça en el nostre cas.
El nostre espai geogràfic no és el dels grans imperis, però malgrat totes les vicissituds, tenim un idioma nacional dels més coherents pesar de no tindre cap estat amb projecció internacional com ens pertocaria. S’entenen millor un il·licità, un balaguerí i un perpinyanès que un hamburgès, un zuriquès i un vienès. I això és una realitat inqüestionable.
I hui en dia, el”nostre territori” ja no és tan sols el territori estrcte, sinó aquell on hi ha un commatriota nostre enllaçat mtjançant la xarxa d’internet amb els altres connacionals.
17. Eixe narciisme de les petites diferències “les illes surants” és el que ens ha permès mantindre’ns vius front l’atac minúscul dels estats ocupants, que eren pocs a cada llogaret, vila i ciutat, però amb l’arribada d’internet, hem comprès que fèiem el mateix en totes les contrades de la nació, cadascú, colm podia i això és el que ha maclat la nació real en internetque som ara mateix. Les “petites històries amb llurs matisos i diferències” que es semblaven tant com dos gargalls. I això ens ha unit per adhesió explícita de lluita compartida que abans no teníem consciència. Ens pensàvem que érem solitaris quixots.
18. Mireu: Barcelona sempre ha estat en batalla soterrada amb València en tyermes econòmics, bàsicament percebut pel tema dels ports. Igual que València i Alacant. Això ve de lluny. El que fan els col·laboracionistes és muntar-se damunt de la “conllevancia orteguiana” i desgastar Barcelona contra Màdrix i llurs hinterlands darrere. On el pes de l’estat és moltmés potent que que l’estintolament que puguem fer la resta de Països Catalans a favor de l’ariet que és Barcelona. Igual és que Barcelona s’està transformant, i el que cal és conformar un trident Barcelona-Palma-Ciutat que l’estat no puga aturar ser ferit de mort per la mateixa diversificació que és el que més destarota un estat-ciclop que té un únic ull.
18. Professor Resina, les nostres independències no són una qüestió ètica, com dieu vós, sinó una qüestió d’interès egoista per a la població valenciano-principatino-illenco-franjolino-andorrano-alguereso-nordcatalana….però, sobretot, és una qüestió d’higiene, bon gust i de benestar social i econòmic.
Josep Blesa (arquitecte afincat a València)
25.04.2021 | 23:23
Una autocritica sana i neta que molts , politics o no, l’haurien de memoritzar i recitarla “cada 8 hores”.
25.04.2021 | 22:46
Teniu raó…però espero que us equivoqueu en el final. Els pobles i les persones tenim el dret d’equivocar-nos en les nostres vides i lluites…i el deure d’aprendre d’ells, per tal de corregir els errors, viure i lluitar millor i triomfar.
25.04.2021 | 21:27
Súblim!
———————————–
PS1: El valor de la unitat en la defensa de la Nació, la Llengua i la Llibertat.
El pacte de govern ha de contemplar la DUI, la Llengua i el Consell per la República
PS2: Pacte per l’alliberament nacional: DUI, LLENGUA, WATERLOO
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!