Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
Les agitades experiències viscudes per una alumna de classe alta a l’institut Joan Ramon Benaprès de Sitges (Garraf) han estat novel·lades per l’escriptora Maria Rosa Nogué, filla de Vilanova i la Geltrú i antiga professora de llengua catalana del centre. Es tracta de La noia del descapotable, editada per Columna Jove. Aquesta novel·la juvenil té com a protagonista principal l’Andrea, una noia de família adinerada que va ser expulsada d’un col·legi privat de la població, on s’impartia l’ensenyament en anglès i amb un alumnat amb un significatiu poder adquisitori, que es creia amb tots els drets a causa de la seua procedència social. La seua arribada a l’escola pública li va alterar radicalment el model de vida, el seu pensament i el seu cercle d’amistats. Tot plegat, massa canvis per poder digerir amb facilitat i en un curt marge de temps. A més, la seua vida va complicar-se d’allò més a causa d’un important escàndol financer que va afectar directament el seu pare, el qual va provocar un important daltabaix familiar, quan justament era una família que feia anys que vivia senzillament de cara a la galeria. L’arribada a casa de la iaia deixava enrera un món d’aparences totalment superficial.
La novel·la analitza acuradament les relacions amoroses entre els i les adolescents, just quan acaben de descobrir l’activitat sexual i el que aquesta comporta quant a canvi personal. L’autora aconsegueix retratar els sentiments entre aquests joves que s’enamoren i es desenamoren amb facilitat. La narració conté igualment una important part de crítica social que recau damunt d’una classe social determinada que s’ha enriquit amb rapidesa i que vol aparentar allò que no és, deixant molt malament justament allò que ells entenen com a moralitat.
Amb una narrativa amena, pròpia del gènere, la Rosa Maria Nogué introdueix els i les lectors/es en els quefers estudiantils, les relacions amoroses, les relacions d’estira i arronsa professor-alumnes, i el seu comportament a l’aula o fora. Els personatges es contraposen els uns als altres, la qual cosa permet la combinació de tota mena de sensacions que articulen la narració.
Pren força la figura del Peter, el guapo de la novel·la, que es contraposa a la del Robert, el xaval més popular de l’insti, el qual tothom coneix de quin peu calça. Té un treball per guanyar-se la vida, però també acumula els guanys amb el comerç de drogues, alhora que és famós per tota la contrada. Tots dos es relacionen amorosament amb l’Andrea i podem comprovar el diferent tracte que li donen.
Els desencontres entre els progenitors de l’Andrea són un altre tema de denúncia. Tots dos mantenen vides paral·leles que són de domini públic, malgrat que han de mantenir la imatge de matrimoni unit per conservar un estatus social que tothora trontolla. La figura protectora i estimada de la iaia cohesiona les relacions familiars i dota la història de profunda humanitat.
La Maria Rosa Nogué s’ha apropat a l’ambient estudiantil i a les problemàtiques d’adolescents d’una manera entenedora. Creiem que se n’ha sortit amb escreix amb una història alliçonadora, viu retrat de la vida d’adolescent, carregada d’il·lusions i d’incerteses al mateix temps.
No cal dir que és tot un honor i tota una fita per a l’institut Joan Ramon Benaprès haver estat objecte d’una novel·la, la seu d’unes vivències de joves que tenen tota una vida al davant. La vida en un centre de secundària no és novel·la, és realitat, però el gènere novel·lístic s’hi pot trobar ben còmode. Ens hem de felicitar tots i totes per la publicació de la novel·la del Benaprès.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Emigdi,
Llàstima que no hàgim pogut ser companys al Benaprès, perquè de ben segur que hauríem coincidit en moltes coses.
T’agraeixo moltíssim el teu detallat comentari de “La noia del descapotable”; sempre fa molta il·lusió (i una mica de vergonya) veure que algú es pren tantes molèsties amb un text propi.
Espero que als alumnes del Benaprès també els agradi! Ja quedarem per a l’entrevista.
Gràcies i bon any,
MªRosa